Categoría: SORTIDES I CELEBRACIONS

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

BARCELONA AMB L’AVIA ANTONIA

Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb  l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi),  anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.

DONANT BESC ALS COLOMS.


Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.


Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.

AL PARC D’ATRACCIONS.


Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.


També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.


Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia:
Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes.
Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona».
Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

SORTIDAS AL CAMP AMB L’AVIA ANTONIA

Com haureu vist en els relats publicats, sóc bastant belluguet; crec que en gran part li ho dec a la meva àvia materna, Antonia, a la que, malgrat ser sorda, li agradava molt moure’s i anar de excursio i de “campo y playa”.

L’AVIA EN UNA EXCURSIO AL TIBIDABO AMB COMPANYAS DE FEINA.


Ja des de molt petit va començar a dur-me amb ella, moltes vegades eren sortides de tarda, al camp, prop de casa; a principis dels 60, el barri on vivíem, els Merinals, estava gairebé envoltat de camps, pel costat de Can Feu, de Sant Quirze i de Can Gambús; majoritàriament eren camps de cultiu, o terrenys erms, creuats per un parell de camins carreters i diversos corriols, i és en els marges d’aquests últims on, per primavera i principis d’estiu, em portava a agafar “herbetes de la Mare de Déu”, herbes silvestres comestibles, que ella coneixia (cuscunillas, similar a la rucula, llepsons, mastecs, roselles, fonoll…), i que després de rentar-les, preparava en amanida, estaven bones; també solíem agafar mores d’esbarzer; i quan havia plogut sortíem a agafar caragols.


També m’havia portat a berenar al camp, en aquestes ocasions, de vegades, també havia vingut la meva mare, i, com he vist en fotos, alguns dinars de pic nic, en els que havian vingut alguns veïns, alguns parents, com la meva tia Carmeta o el meu padrí, i fins i tot, la meva besàvia Laieta, i, si hi ha fotos, vol dir que  també hi era el meu pare; solíem anar a zones amb fonts o boscoses, com a la font de Can Rull, (avui integrada en el Parc Catalunya), la de la Taula Rodona, a Sant Quirze (ara és un parc urbá); o la de Can Casablancas, al costat d’una bassa, també a Sant Quirze; també anàvem al bosc de Berardo, ara de Castell Arnau; i recordo haver anat, un dijous gras, a Torrebonica, prop d’on avui està l’Hospital de Terrassa.


Al bosc de Can Casablancas i al de Berardo, també em duia a buscar bolets, els rovellons d’aquesta zona eran més bons que els que porten de Berga o del Montseny; ja amb el bosc de Can Casablancas desaparegut i el de Berardo urbanitzat, havíem anat a buscar bolets entre Bellaterra i Sant Joan, agafant els FCG, per allí s’agafaven bastantes llenegas;  en aquests boscos, també havíem agafat cireres de pastor, i, al desembre, molsa per a fer el pessebre.


Del bosc de Can Casablancas a penes queda una mostra al costat del cementiri que hi ha al costat de la C58, la resta es un poligon industrial i la mateixa autopista; quan anàvem a la Taula Rodona, passàvem pel costat de les restes del desaparegut bosc de Can Feu, del que només queden sis o set pins i alguna alzina, al costat de la Casa dels Pins, a el Pla de l’Amor, als Merinals; i del de Berardo, encara queda alguna cosa, malgrat estar urbanitzat.

imatge del bosc de Can Feu, principis del XX , extreta de isabadell.cat, autor desconegut.

Informació sobre el Bosc de Can Feu, extreta de isabadell.cat:

 El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.

El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexio de la parròquia de Sant Vicenç de Junqueres del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina, propietari de les terres i el castell; de fet a partir del 1907 i fins 1931, era marc de moltes celebracions, entre elles las de la Festa Major de Sabadell.

Ja poc abans de la Guerra Civil, va ser venut un tros del bosc per fer terres de cultiu; durant la guerra, tambe va ser expoliat per fer llenya, i a la post-guerra va anar a mes, quedant reduit a un grapat d’arbres, majoritariament pins, entre el castell y Sant Quirze del Valles (a les hores San Quirico de Tarrasa), ja que durant els anys 50s, es van contruir els barris dels Merinals, Can Rull i Can Feu.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES ENTRE SETMANA

Després de l’esglai amb els ciclistes, vam decidir sortir en dies laborables, a veure si aixi estavem més tranquils.
El dilluns 20 de juliol, vam anar a visitar els Jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, d’estil Nouecentista, disposats en terrasses escalonades, sobre un penya-segat, entre les platges de Fenals i Cala Boadella; estan declarats bé d’interès cultural nacional; també s’hi poden admirar diferents escultures; estaven bastant tranquils, tot i que vam veure algun individu que es llevava la màscareta malgrat les instruccions rebudes en l’entrada.

JARDINS SANTA CLOTILDE, LLORET.


Després de la visita, vam anar a fer una passejada pel centre de Lloret, vam aparcar a l’Av. Rieral, prop de la piscina, i vam anar passejant fins al centre, també allí estava la cosa bastant tranquil·la, ens vam asseure en una terrassa a prendre una cervesa i estàvem nosaltres, un’altra parella i el cambrer; més tard ens vam anar, amb el cotxe, fins a un parc que hi ha darrere de la policia municipal, al costat de la riera, per a dinar en pla pic-nic, i després ja vam tornar cap a casa.


La següent sortida va ser el dimecres 26 d’agost, primerament ens en vam anar fins a Rupit, parant a esmorzar a Tagamanent; una vegada a Rupit, vam deixar el cotxe a l’aparcament, que estava bastant buit; vam fer una passejada pel poble, que també estava molt tranquil, vam passar pel famós pont penjant, nosaltres sols; quan vam acabar la visita del poble era molt d’ora i feia massa calor per a anar a explorar els voltants, així que vam decidir d’anar a visitar el Monestir de Santa María de Ripoll.

MONESTIR SANTA MARIA DE RIPOLL I ESGLESIA DE SANT PERE.


Vam sortir de Rupit tornant cap a Roda de Ter, per a agafar la C25 fins a l’encreuament amb la C17, per anar fins a Ripoll, una vegada allí vam deixar el cotxe a la Ronda de Mas d’en Bosch, vam creuar el pont sobre el Ter, per a passar al centre històric, dirigint-nos directament al Monestir, Monument d’interès nacional, fundat en el segle IX per Gifre el pilós, i ampliat en el XI per l’Abat Oliva, en estil romànic, sent restaurat en el XIX pel bisbe Morgadas; amb l’entrada, podíem anar veure un audiovisual al centre d’interpretació del monestir, que està situat en una capella de la veïna església de Sant Pere, per lo que havíem d’esperar que sortís el grup que hi havia i entrar amb el següent grup, però com la sala no era molt gran, vam preferir  no entrar·hi; així que vam anar directament a visitar el Monestir; començant per l’elaborada Portalada del s XII, anomenada l’arc del triomf del cristianisme, amb prop de 90 motius escultòrics sobre la Bíblia i esdeveniments històrics del segle XII; després vam entrar a la Basílica, de cinc naus encapçalades per un ampli creuer amb set absis, dels quals, el central, està presidit per un mosaic del XIII, dedicat a la Mare de Déu; en els dos extrems del creuer esta el Panteó comtal, on es van enterrar els primers comtes de la Casa de Barcelona, destacant el sarcòfag de Ramón Berenguer III, del S XII, en el costat de llevant, i en el de ponent, el de Guifre el Pilós, reposat el 1982; després vam baixar a visitar la necròpoli, tardo-romana o visigótica, descoberta sota el presbiteri, amb 65 tombes de diferents tipus i èpoques; de nou a dalt, vam sortir al claustre, que combina una galeria romànica del XII, amb altres tres gòtiques, posteriors, i les del pis superior que es van acabar en el XVI; entrant de nou en la Basílica, vam visitar la capella de San Eudald, patró de Ripoll, d’estil barroc.


Acabada la visita del Monestir, vam anar a prendre un tallat a un bar que hi havia davant, i de pas al W.C., perquè els del monestir els tenien tancats, pel Covid; després vam anar a buscar el cotxe, i vam tornar a la C17 en direcció a Ribes de Freser, poc abans d’arribar, vam parar davant del balneari Montagut, a Campelles, d’estil vuitcentista, del XIX, també conegut com a Balneari Aigües de Ribes, actualment està tancat, des de fa diversos anys, encara que els propietaris el lloguen per a alguns esdeveniments; vam passejar pels jardins, i vam pujar, per una escala monumental, a l’antiga estació d’Aigües de Ribes, abandonada i mitj enrunada, vam tornar al cotxe i vam tornar en direcció Ripoll, per a parar-nos  a dinar,  en un ampli voral de la carretera, que havia vist a l’anada, amb una bona ombra d’uns arbres; i després de dinar vam tornar, tranquil·lament, a casa.


La següent sortida, la vam fer el dimecres 16 de setembre, i vam anar a Vilanova i la Geltrú, amb la intenció de visitar el Museu del Ferrocarril; a l’anada vam anar per l’AP7 fins a Vilafranca del Penedes, i allí vam agafar la C15 que porta directe a Vilanova.

MUSEU VICTOR BALAGUER, VILANOVA.


Arribats a Vilanova, ens vam anar cap a la rodalia del Museu del Ferrocarril, però no van trobar aparcament, i després de donar un parell de voltes, finalment vaig trobar aparcament prop de la zona industrial de la carretera de Sitjes; vam caminar un quilometre i escaig, per arribar a la porta del museu, però per a la nostra sorpresa estava tancat, vam trobar una noia que treballava allí, que sortia, i ens va explicar que només obrien al públic en cap de setmana; decebuts, vam anar fins davant de l’estació a buscar un bar per a prendre un tallat; quan vam sortit, vam anar a buscar la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, que és a prop, allí vam tenir més sort, a més amb el carnet de la biblioteca, vam pagar les entrades a meitat de preu; en aquest museu vam poder veure interessants col·leccions: d’escultura, pintura, ceramica i monedes; a mes disposa d’una exposicio permanent de quadres barrocs de Ribera, Murillo i el Greco, cedits pel Museo del Prado; i les col·leccions, egípcia, ( amb una mòmia d’un nen), oriental, filipina i pre-colombina; i a la seva biblioteca hi ha més de 100000 documents i llibres.


Acabada la visita, vam fer una passejada abans d’anar a buscar el cotxe, amb el que  vam anar fins a la zona de Roquetes, on coneixia un tranquil descampat al costat de la carretera de Sitjes, amb una alzina que donava ombra, allí vam parar a dinar, després vam anar a buscar la C15 per a tornar cap a Vilafranca, parant abans en una benzinera per comprar uns gelats, que ens vam menjar per a postres; a Vilafranca, vam agafar la N340 per a tornar a casa, passant per l’Ordal.


Aquesta va ser l’última sortida del 2020 , perquè el diumenge següent, 20 de setembre, passejant per Sabadell, vaig sofrir una agressió per part d’un ciclista, per no apartar-me perquè passés per damunt de la vorera, lo que em va produir un hematoma la cuixa esquerra, qu’em va obligar a caminar amb un bastó un mes i escaig, i després ja estàvem en plena segona onada de la Covid.

Llegenda sobre el origen del nom de Ripoll, extreta de la web: elcami.cat/camipedia.

 Els ripollesos també tenen la seva manera de contar com esdevingué el nom de la vila: “Un any, en un dia de mercat, una pagesa portava polls a vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més. A mig camí, l’hi pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer caminar els polls. Tots marxaven eixerits, menys un de menut que sempre quedava enrere, i la pagesa, tocant-lo amb la canyeta que portava, li deia: “Arri, poll!, arri, poll!”. Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà: On aneu mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i, com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia: “Arri, poll!”. L’home va entendre que anava “a Ripoll” i, atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà. Vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu”.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES DISSABTES

L’any 2020, passara a l’història com el “any confinat” pel Covid19; a finals de primavera, després del confinament total, que ens va tenir tancats a casa dos mesos i escaig, va haver-hi una progressiva obertura a la qual anomeno el primer desconfinament, que vam aprofitar per a fer algunes escapades.


Com a prova per a veure com estava la cosa, i per a celebrar els nostres aniversaris, el dissabte 27 de juny, ens en vam anar fins a Olot,  vam aparcar a la cèntrica Av. De València, i vam fer una passejada pel barri antic, que estava molt tranquil, vam parar a prendre una cervesa en un bar, on estàvem, només, nosaltres i la propietària, quan ens anàvem va arribar un’altra parella; als vols de la una, vam anar cap els paratges de la Moixina, uns aiguamoixos que formen canals entre roures i falgueres, i qu’estan nodrits per l’aigua de diverses fonts com la font Moixina o la font de la Déu; com a dada curiosa, comentar-vos que les famoses “Patates d’Olot” van ser creades en el restaurant de la Déu, situat en aquest Paratge; també i ha un altre restaurant, un petit hotel, algunes cases de pages i camps de cultiu; vam deixar el cotxe al aparcament de la font Moixina, i ens vam ficar a l’arbreda per a dinar; per allí es veia gent passejant, però com qu’estàvem fora del camí, no ens va molestar ningú, bo algun mosquit, a la Sol; després de dinar vam donar un passeig per el paratge i després vam tornar a casa.

PARATJE DE LA MOIXINA.


El dissabte següent, 4 de juliol, vam anar fins a Camprodón, qu’estava una mica més concorregut, però es podia passejar sense aglomeracions; fins i tot vam trobar un bar en un carrer lateral, amb la terrassa gairebé buida, on vam poder prendre unes cerveses tranquil·lament; com era una mica aviat per a quedar-se a dinar allí, se’m va ocórrer arribar-nos a Beget, el preciós poble rustic, que està a l’Alta Garrocha però que depèn, administrativament, de Camprodón; faltant poc per a arribar, vam començar a creuar-nos amb bastantes motos, i quan arribàvem vam veure que els aparcaments, que hi ha abans d’entrar al poble, estaven acordonats i ocupats per motos, que començaven a anar-se; resulta que hi havia una multitudinària concentració motera; l’aparcament al costat del poble estava a vessar, per la qual cosa vaig provar de seguir per la carretera d’Oix, per a veure si per allí podia parar i dinar, però després d’uns dos o tres quilòmetres, no vam veure cap lloc adequat, per la qual cosa vaig donar la volta resignat a tornar cap a Camprodón; per sort, en l’interval, l’aparcament que queda just damunt del poble, ja l’havien alliberat (quedaven dues o tres motos), i vaig poder parar allí a l’ombra d’uns arbres i treure les cadires per a dinar; després de dinar, vam baixar al poble per a fer una passejada pels seus carrers de pedra, vam poder veure que els restaurants estaven de gom a gom; vam tornar al cotxe, i vam agafar el camí de tornada a casa.

BEGET.


El dissabte següent, 11 de juliol, vaig pensar en anar a Santa Fe del Montseny, ja que és un lloc boscós, amb molta ombra, i es pot visitar l’ermita del S XIII, renovada el XVIII, o l’hotel fundat en 1914; i passejar entre els arbres o al voltant del pantà, construït en els feliços 20; així que al voltant de les 9 del matí, vam sortir per a agafar la C17, parant a esmorzar a Tagamanent; seguint després fins a Tona, on vam agafar la carretera de Seva, i allí la que va a Viladrau, pel camí vam trobar bastants ciclistes, però sense problemes, es posaven en fila índia i s’apartaven a la seva dreta, facilitant l’avançament, quan no vènia ningú de front, perquè la carretera és estreta i revirada; vam arribar a Viladrau, que curiosament és a la comarca d’Osona, però pertany a la província de Girona; vaig aparcar en el passeig de les Farigolas, al costat del Club esportiu, i vam anar a fer una passejada pel poble, que feia temps que no visitàvem, hi havia prou gent, però sense atabalament; vam anar fins a la font del Miquel, amb una aigua molt fresqueta, esta al costat de l’Hostal de la Glòria, i tornant cap a la plaça Major, vam visitar l’Ermita de la Pietat, gòtica del XIV, renovada el XVII, declarada bé cultural d’ambit local; vam tornar al cotxe per seguir camí, vam agafar la carretera de San Celoni, i una mica abans d’arribar a San Marcial, vam començar a veure cotxes aparcats en les cunetes, i que l’aparcament estava a rebentar, seguint cap a Santa Fe, vam continuar trobant ciclistes, però ja no es comportaven com els d’abans, circulaven en paral·lel, o no s’acostaven a la dreta, dificultant avançar-los amb seguretat; un parell de quilòmetres abans d’arribar a Santa Fe, vam tornar a veure cotxes a les cunetes, i quan vam arribar devant de l’entrada al aparcament, vam veure que no hi cabia ni un Smart, a més hi havia moltíssima gent, sense respectar les distàncies i molts sense màscareta, així que vam passar de llarg, cap a San Celoni, amb intenció de parar en algun lloc menys concorregut; a partir d’allí la carretera és de baixada, i amb moltes corbes, amb límit de velocitat entre 50 i 40 quilòmetres per hora, que procurava respectar, al cap de poca estona vaig veure un grup de ciclistes enganxats al cul del cotxe, com si anessin a avançar-me, vaig augmentar la velocitat a entre 55 i 65 quilòmetres per hora, quan en una corba sense visibilitat, dos d’ells em van avançar, donant-me un esglai de mort, i, damunt increpant-me, per sort per a ells no vènia ningú de front, vaig decidir d’afluixar per sota del límit i deixar que passés la resta d’inconscients fins a perdre’ls de vista; per a mi que anaven “mamats” o una cosa pitjor; després de l’esglai, se’ns van treure les ganes de parar en cap lloc, i a San Celoni vam agafar l’autopista per a tornar a casa, sense trobar més ciclistes suïcides.

Viladrau era un poble de bruixes, aquí os deixo una llegenda extreta de la web: elcami.cat/camipedia:

LA BRUIXA.

   La suposada bruixa

Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.

Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:

Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:

Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes…! Quina collita de trumfes, noia…!

I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.

En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

EN TERRES DEL COMTE ARNAU

La nostra veïna Nuri, va patir un accident de trànsit a finals del 2007, resultant el seu cotxe sinistre total, i ella amb diverses contusions, però que per sort, es podia recuperar a casa, encara que l’hi va costar un parell de mesos; a la primavera de 2008, havia de renovar-se el DNI, i a Vic s’havia de fer molta cua, un amic li va dir que a Camprodón, et donaven hora per al mateix dia sense haver de fer cua; i aprofitant que jo tenia uns dies de festa, la vam acompanyar a fer el tràmit, ja que encara no tenia el nou cotxe.


Vam deixar al Nabat a casa, i ens en vem anar tots tres fins a Camprodón amb el meu cotxe, vam aparcar en l’entrada del poble i vam anar fins a la plaça de la vila, on feien la renovació del DNI; li van donar hora per al migdia; així que per a fer temps, la Nuri, ens va dir que tornéssim fins a Sant Joan de les Abadesses, on vam aparcar prop del Monestir, vam anar a prendre uns cafès a la terrassa d’un bar que hi ha a la plaça d’Anselm Clavé, sota uns grans castanyers; després vam anar a visitar el Monestir de Sant Joan de les Abadesses, (originàriament Sant Joan del Ter), romànic, fundat per Guifré el Pilós en el segle IX, com a primer monestir femení de la Gotia, posant d’abadessa a la seva filla, Emma de Barcelona; en el seu interior vam visitar l’església del S XII, on vam poder veure l’escultura romànica del Davallament de Crist, coneguda com el Santíssim Misteri, del S XIII, també vam veure el claustre gòtic del S XV; al voltant del monestir va néixer el poble que va agafar el mateix nom .

BEGET.


Al migdia vam tornar a Camprodón, on, una vegada fet el tràmit, la Nuri, ens va dir que aniríem a dinar a un restaurant que coneixia a Beget, ens va guiar ella, perquè no havíem estat mai en aqust poble; poc després de sortir de Camprodón, direcció Molló, ens vam desviar per la GIV5223, que passat Rocabruna, es torna molt estreta i revirada, fins a arribar a Beget; on vam deixar el cotxe en un aparcament a l’entrada del poble;  per cert que, aquest any 2021, ha entrat en la llista dels pobles més bonics d’Espanya; paradoxalment, aquest poble està a la sub-comarca de l’Alta Garrocha, però administrativament pertany a Camprodón, en el Ripolles;  vam visitar l’església romànica de Sant Cristòfor, S XII-XIII, on vam admirar el Crist Majestat, del S XII, una joia del romànic molt ben conservada; sortint de l’esglesia ens va dur, passant el pont,  al restaurant Can Jeroni, on vam dinar molt bé; després de dinar vam fer una passejada pels rustics carrers del poble, abans de pujar al cotxe i tornar a Manlleu.

EL COMTE ARNAU, SANT JOAN DE LES ABADESSAS.



A continuació us passo dos extractes del mite del Comte Arnau, extrets de Wikipedia:

 El Comte Arnau fou un pobre noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadesa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre a què li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l’Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.

Una versió més elaborada del mite diu que el comte, potser Arnau de Mataplana, fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, qui li doblava l’edat i era mancada d’atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadessas, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l’estimbà en un cingle. I, en nits de tempestat, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l’excitat corser de foc corrent pels aires.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

MONTBLANC I POBLET

 La tardor de 2001, vam haver de sacrificar la Laika, després de diversos dies ingressada a la clínica veterinària; per a la Marisol per a mi, va ser un cop, perquè ens feia molta companyia.


A principis de 2002, vam anar a passar un cap de setmana per terres de Tarragona, concretament a un hotel rural de L’Espluga de Francolí: La Masia del Cadet, amb un entorn preciós, i molt a prop del Monestir de Poblet.


Una vegada instal·lats a l’Hotel, vam dedicar la tarda a visitar el Monestir cistercenc de Poblet, fundat en el segle XII, per desig del comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, per a cristianitzar les terres guanyades als sarraïns;  va arribar a tenir un gran poder dins de la Corona d’Aragó, (alguns abats, van ser, fins i tot, Presidents de la Generalitat); sent panteó Real entre els segles XIV i XV, (entre altres hi està enterrat Jaume I); ens va impressionar per les seves dimensions, no en va és el monestir, habitat, més gran d’Europa.

MONESTIR DE POBLET.


L’endemà, després de esmorzar i pagar l’hotel, vam anar a visitar L’Espluga de Francolí, on vam veure un celler modernista i la cova de la Font Major, per on surt un ramal subterrani del riu Francolí, allí hi ha instal·lat un museu.


En acabar ens en vam anar a Montblanc, on el costumista català Joan Amades, situa la llegenda de Sant Jordi, fet reflectit en la celebració de la Setmana Medieval de la llegenda de Sant Jordi; aquesta vila va ser fundada per la mateixa època que el vei Monestir de Poblet, a fi de repoblar aquelles terres; en 1387, va ser nomenada Vila Ducal, i van tenir algunes disputes amb Poblet, pels drets sobre el bosc adjacent; vam visitar l’església, inacabada, d’estil gòtic, de Santa María la Major, les muralles i el portal de Sant Jordi;  i ens vem quedar a dinar en el barri antic, a la tarda vam tornar cap a casa.

MONTBLANC, PORTAL DE SANT JORDI.


A continuació, adjunto la llegenda del Rei i l’Abat, extreta de Wikipedia:

Conta una llegenda, que durant un viatge a Barcelona, el rei Felip II  va passar la nit a Arbeca. Tal com era costum, va enviar un missatger al lloc on dormiria la nit següent, en aquella ocasió el Monestir de Poblet, per tal d’avisar el seu amfitrió.

Quan va arribar el missatger, va demanar per l’abat de Poblet, en aquells dies Francesc Oliver de Boteller (en aquell moment president de la Generalitat de Catalunya). Quan li va comunicar que venia de part del rei d’Espanya, li digué: «No el conec!». El missatger no entengué res, com gosava un monjo enfrontar-se amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l’endemà arribaria el rei, però l’abat Oliver novament exclama: «No el conec!».

El missatger retornà a Arbeca, on s’ajornava Felip II. El servent entrà a la cambra reial i, amb la mirada baixa i temorosa, explicà al rei els fets succeïts amb l’abat de Poblet. El rei Felip es limità a dir: «Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona«.

L’endemà el missatger trucà a la porta de Poblet i va demanar per l’abat, al qui li digué: «Us anuncio l’arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona». L’abat respongué solemnement: «Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen». L’abat Oliver féu recobrir els poms de la porta amb or, és per això que se l’anomena Porta Daurada.

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

AL ZOO DE BARCELONA

A la Marisol i a mi, ens encanten els animals, i si bé preferim que puguin viure en llibertat, som conscients que alguns d’ells, només és possible veure’ls engabiats en un zoològic; i per això havíem visitat diverses vegades el Zoològic de Barcelona.
De fet jo ja hi havia anat diverses vegades de petit, amb els meus pares i la meva àvia Antonia, i una vegada amb l’institut, (crec que en primer).
Estant de novios amb la Marisol, vam anar hi un parell o tres de vegades.


La primera vegada, crec que va ser finals del 83 o principi del 84, vam anar una tarda al Zoo; visites obligades, Floquet de Neu, i la piscina dels dofins a l’aquari, i el reptilari, (a la Marisol li fascinen les serps) i clar, també la resta d’animals; per cert que, no sé si va ser aquesta vegada o la següent que, en el reptilari, algunes serps estaven exposades en uns terraris sobre una espècie de plataformes sobre potes, i amb uns faldons que cobrien la part inferior, la qüestió, és que es s’hi va colar un gat, i des de sota dels faldons, amb la cua va fregar les cames d’un noi que hi havia prop nostre, no vegis l’esglai que es va patir, pensant que s’havia escapat una serp i que li pujava per les cames, je,je,je.

FLOQUET DE NEU.


L’any 85, vam tornar, però aquesta vegada vam  passar hi el dia sencer; primer vam estar passejant pel Parc de la Ciutadella, veient la Cascada, el Mamut, el llac, el Desconsol…; i després vam entrar al zoo, novament vam anar a veure al Floquet de Neu; a l’hora de dinar, ho vam fer en un dels xiringuitos que hi ha al zoo, prop de la Dama del Paraigua; per cert que aquesta vegada, recordo que habia grups de pintades soltes, pels camins del zoo, que si picaves a terra amb el peu, venien a picar-te’l; i a la tarda vam anar a veure l’actuació de l’Orca Ulisses, al Acuarama.

ORCA ULISES SALTANT


Ja després de casats, vam tornar alguna vegada, però des que van traslladar l’Orca Ulisses, l’any 94, ja no vam tornar fins al 2016, una tarda en la que hi vam dur la meva sogra; però ja no era el mateix sense el Floquet ni l’Ulisses, a més, estaven fent obres a la zona dels grans herbívors africans i no es podia visitar, i vam trobar a faltar alguns animals mes; i per postres, no es van quedar amb la sogra ja, ja, ja.


Adjunto un extracte d’unes declaracions d’un ex cuidador de l’Orca Ulisses, en una entrevista sobre la seva opinió sobre els zoològics, perque coincideixo amb la seva opinió: 

 Per a posar un exemple, els nens només saben identificar animals com a goril·les, lleons o girafes, en canvi, no saben res de la fauna autòctona. Però la gent no va a un zoo a veure orenetes o ratapinyades. Els pares no saben què fer amb els seus fills i els porten al zoo, quan podrien anar plegats a Collserola i veure les formigues, els escarabats, els ocells rapaços, etc. Si vols ensenyar la natura al teu fill, hi ha llocs millors que un zoo.

A continuació, adjunto informació extreta de la Viquipedia sobre el Floquet de Neu:

Floquet de Neu (Guinea Equatorial, c. 1964 – Barcelona, 24 de novembre de 2003) era un goril·la occidental (Gorilla gorilla), de la subespècie goril·la de les planes occidental (G. g. gorilla). Va ser la principal atracció del Parc Zoològic de Barcelona per ser l’únic goril·la albí conegut. Es calcula que havia nascut cap al 1964 i va morir per eutanàsia el 24 de novembre del 2003 a Barcelona. Tenia uns 39 anys al moment de la seva mort, força més que la mitjana de 25 anys que sol viure un goril·la en llibertat.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

COSTA DAURADA

Tot i que no som molt de platja, mentre festejàvem amb la Marisol, vam anar diverses vegades per la costa Daurada, entre el 84 i el 86.
La majoria de les vegades anàvem a Comarruga, perquè ella hi havia anat amb els seus cosins; sobretot li agradava la zona de l’Estany i el Riuet, també coneguda com L’Aigua Dolça, que és una deu d’aigua termo-medicinal, (indicada per a problemes reumàtics), que brolla a uns 20º tot l’any; fins i tot fa un segle es va construir un balneari, avui en dia reconvertit en un Hotel balneari de 4 estrelles.

ROC DE SANT GAIETA


A la tardor del 84, vam anar a veure el Roc de Sant Gaieta, prop de Roda de Bará, on l’any 64 es va construir una urbanització, reproduint l’estil dels pobles de pescadors; fent un especie de Poble Espanyol, amb una barreja d’estils d’aire mediterrani, (de la zona, andalús, àrab, mudèjar, fins i tot de Sardenya); a més de la urbanització, també la costa allí és bonica, ja que conjunta platja de sorra amb zones rocoses, fins i tot amb una cova on entra el mar, coneguda  com la Roca Foradada.

CASTELL DE TAMARIT


Després vam anar fins a la platja deTamarit, al costat del càmping Trillas, del que ja he parlat en un altre relat; vam veure el castell i els búnquers de la costa; d’aquí vam anar a la veïna Altafulla, on vam passejar pel barri antic, veient el castell i al seu costat l’església, amb el campanar inacabat, ja que, segons la llegenda, quan s’estava construint, les nombroses bruixes de la població, a la nit, desfeien el que es construïa durant el dia.


I per a acabar el dia ens vam acostar  a Tarragona, on vam anar a veure l’amfiteatre romà.


També havíem anat algunes vegades a Torredembarra; una que recordo, a visitar a un antic encarregat del taller de Pegaso, el Sr. Herrera, ja jubilat, que tenia una caseta allí; i una altra, ja de casats, a un bufet lliure que hi havia i del qual ens havien parlat molt bé.


A continuació, i a títol de curiositat, adjunto una de les moltes llegendes sobre les bruixes d’Altafulla, extret de la Web Tarragona.cat:

A Altafulla hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gusi i desapareixien.
Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit, i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gusi ben arraulit, ben quietó.
A mitja nit arriben les tres bruixes, hi salten a dins, i una d’elles crida al gusi: «-Vara per tres!» Però el gusi no es mou. «-Vara per tres», torna a cridar-li; però el gusi no vara. A la tercera vegada de cridar-li, i després de veure que no dóna senyal d’obeir, ella que fa : «-Quina en fóra que una de nosaltres estigués embarassada sense saber-ho?» «També podria ésser» respon una altra. Aleshores ella que crida: «-Vara per quatre!» I tot seguit el gusi es llança al mar i se’n va mar endins brunzent com una bala.
Entretant, el pobre home s’estava arraulit en el seu amagatall, que ni gosava a respirar.
En un obrir i tancar d’ulls el gusi va ésser a l’altra banda del mar, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n… podeu pensar que a fer malifetes de les seves.
Abans no claregés,van tornar a saltar un altre cop al gusi, i li criden: «-Vara per quatre!» I el gusi arrenca a córrer com un llamp, i abans de fer-se dia ja tornava a ésser a Altafulla.
Les tres bruixes, com qui no fa res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però quan el bon pescador va arribar-hi, va agarrar a la seva dona i va apallissar-la de tal manera, que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses.

APEL·LES MESTRES.
(Arxiu de Tradicions Populars)

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

UN DIA A MONTJUIC

    Al febrer del 83, vaig començar a sortir amb la Marisol, la que ara és la meva esposa; en les primeres sortides fora de Sabadell, portàvem al meu germà Xavi de carabina.

Una d’aquestes sortides va ser a l’abril del 83, en què vam anar a passar el dia a Montjuïc, a Barcelona; al matí vam anar a visitar el Poble Español, veient reproduccions d’edificis i llocs de gairebé tota la geografia espanyola, també vam poder veure diferents artesans treballant, el que més recordo es el bufador de vidre.


Vam sortir d’allí que ja era l’hora de dinar, així que vam agafar els entrepans que havíem portat i vam anar a un dels molts parcs que hi ha per la zona a menjar-los; després de dinar vam anar amb el cotxe fins a l’Av. Miramar, i vam agafar el telefèric fins al Castell de Montjuic; en aquella època, el telefèric, tenia les cistelles descobertes i de color vermell; des del telefèric, vam gaudir de les vistes del parc d’atraccions i de la zona marítima de Barcelona.


Baixant del telefèric vam anar a visitar el castell que, en aquell temps albergava un museu militar, no em sona que entréssim a visitar-lo, si recordo que vam recorrer el pati, les muralles i els canons, el meu germà i jo ens vam enfilar a un.

EL MEU GERMA I JO A UNA BATERIA DE COSTA.


Sortin del castell vam començar a baixar, caminant envoltant el parc d’atraccions, per a tornar a l’Av. Miramar, on teníem el cotxe; quan, prop de la plaça de la Sardana, el meu germà va fer un bot que gairebé se’m puja damunt…, el motiu va ser que gairebé trepitja una fila d’erugues de la procesionaria del pi, a la qual és terriblement al·lèrgic, només amb tenir-les a prop li surt urticària; una vegada passat l’esglai, vam continuar passejant fins a arribar al cotxe i vam  tornar a casa.


Al maig del 85, la Marisol i jo, vam tornar a passar un dia a Montjuïc, però aquesta vegada al parc d’atraccions; i això que la Marisol no és molt amant de pujar a les atraccions, però tot i això vam pujar en algunes i al “Castillo del Terror”, o era la Casa?; al migdia ens vam menjar un bocata en el “chiringuito” en forma de balena que hi havia enfront d’aquesta atracció.

PARC D’ ATRACCIONS, ENTRADA SUPERIOR, PLAÇA DE LA SARDANA


El parc d’atraccions va tancar en 1998, ara hi ha els jardins de Joan Brosa, en els quals van quedar algunes de les escultures que hi havia al parc, com la de Charlie Rivel.

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

AVERIAT A BARCELONA LA NUIT

No recordo en quina data va ser, possiblement entre finals del 80 i primera meitat del 81; però si crec que era un dia laborable a la tarda, després de plegar, que ens vam reunir a casa de Gloria, no recordo exactament els qui estàvem, però sí que alguna de les noies va dir alguna cosa d’anar a prendre alguna cosa a un lloc del “Bulevard Rosa”, a Barcelona; no tots estaven d’acord, i al final vam quedar la Rosa, la Nuri, la Glòria, la Montse “Rat”( una integrant de l’equip de volei) i jo; la resta dels nois, i no sé si alguna noia més, no van voler anar·hi; així que ens vam anar les quatre noies i jo, amb el meu 127 cap a Barcelona.

EL MEU 127


Vam anar pel lateral de la B30, i després vam entrar per la diagonal, passant pel Camp Nou i carrer de Sants, sortint a Plaza España i Paralel, encara que sembli rar, vam enxampar tots els semàfors en verd, i no vam  parar fins a la rotonda del monument a Còlom, però en aturar-nos es va parar el motor i no arrencava, així que vaig posar primera i amb el “demarré” vaig aconseguir moure’l fins a acostar-lo a la vorera; vaig obrir el capó, i connectar una llum portàtil, vaig desmuntar el filtre de l’aire i vaig veure que la palometa del carburador estava tancada, la qual cosa va fer que el motor  “s’ofegués”; el primer que vaig pensar és que se m’havia passat treure el “starter”( en aquella època, la majoria dels cotxes de gasolina, per a arrencar en fred, tenien un cable, d’accionament manual, que tancava la palometa del carburador limitant l’entrada d’aire, i provocant una mescla més rica en gasolina, la qual cosa facilitava l’arrencada ( starting en angles)), però quan vaig mirar el comandament, vaig veure que si que l’havia tret, per la qual cosa calia buscar un altra causa del problema; per sort per a mi, la “Rat” tenia el pare mecànic, i a vegades l’ajudava en el taller, així que, mentre jo accionava el comandament del “starter”, ella observava en el carburador, i va poder descobrir que s’havia deixat anar un suport del cable i no accionava la palometa; una vegada descoberta la causa del problema, i atès que jo, en aquella època només entenia de motors Dièsel, res de carburadors, em va dir que per a tornar arrencar el motor, calia eliminar l’excés de gasolina de la cubeta del carburador, i netejar les bugies; així que, mentre la “Rat” netejava les bugies, jo vaig desmuntar, amb penes i treballs, la tapa del carburador; una vegada aconseguit vaig treure la gasolina acumulada a la cubeta i vaig tornar a muntar la tapa i les bugies, vaig tornar a fixar el suport del cable de “starter”, que s’havia deixat anar, i arrencar el motor, per a alegria nostra, va funcionar, així que vaig tornar a muntar el filtre d’aire, i ens vam anar fins a la plaça Catalunya- Passeig de Gràcia, i vam deixar el cotxe en un pàrquing.


Entre que vam sortir tard, i el temps perdut amb l’avaria, ja era al voltant de mitjanit, i quan vam arribar al Bulevard Rosa, estava tancat, així que vam decidir baixar per les Rambles, buscant un lloc per fer un mos.
En aquella època, l’ambient nocturn a les Rambles, no era molt bo, encara no s’havia fet la “rentada de cara olímpica”; pel que, veient els elements que hi havia per allí, no estava jo molt tranquil, amb quatre noies…, se m’havien posat dues a cada costat i jo al mig…i pensava: si algun “macarra” d’aquests es fique amb elles i intervens, et foten una pallissa, i si no fas res, després te la foten elles; vaja que anava “acollonido”.
Curiosament, només se’ns va acostar una meuca, que va venir directament a mi, per a demanar-me foc.
Finalment vam trobar un bar o restaurant, no ho recordo bé, una mica“decent”, obert i vam entrar, no recordo que vam demanar, però no hi vam estar molta estona; després ens vam anar a buscar el cotxe i de tornada a casa.

Amb la colla “del Volei”, formada per: la Rosa, la Nuri, la Glòria, l’Azucena, el Claudi, el Xavi, el Salva i jo; vam fer mes sortides, tant excursions (a Banyoles, a Ciurana, a Albelda ( el poble dels pares de l’Azucena, pròxim a Lleida))…, com a esdeveniments esportius (a animar al Sabadell contra el Alaves a Alava, a partits de volei..);  i també sortides a la platja..; però no recordo els detalls, suposo que perquè en aquestes sortides no va passar res d’especial.

Recordo algun detall, com, que a Banyoles vam llogar una barca i vam crear l’Estany; o que a Albelda vam anar al cinema a Lleida, crec que vam veure una pel·lícula de “destape” de les de l’època; o que una vegada, a la platja, vam llogar un “pedalo” o potser dos?. Tampoc recordo si a totes vam anar els vuit o si en alguna mancaba algú, o si hi venia algú més.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar