Categoría: VISITES GUIADES

Categorías
CATALA POBLES AMB ENCANT RUTES I ITINERARIS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI VISITES RECOMENABLES

VISITA A CASTELLÓ D’EMPÚRIES

Castelló d’Empúries es un poble de l’Alt Empordà, entre Figueres i Roses, que va ser molt important a l’època medieval; al segle XI  va passar a ser la capital del Comtat d’Empúries , en lloc de Sant Martí d’Empúries que estava massa al abast dels atacs pirates; tot i que al segle IX ja s’esmenta el nom de Castelló en algun document.

El seu terme, a mes del poble, inclou el Parc Natural dels Aiguamolls del Empordà,  Empuria brava“la Venècia catalana” urbanització creada el 1975 amb nombrosos canals, i el Butterfly park, un parc dedicat a les papallones, aus exòtiques, lloros i fins i tot ratpenats .

EL RENTADOR I LA BASILICA.

El poble guarda bastants llocs interessants que val la pena de de visitar, per fer-ho e pot aparcar davant el dispensari i l’escola Joana, al carrer del Rentador, allí, com indica el nom del carrer, trobarem El Rentador, un safareig públic de meitat de XIX d’estil neoclàssic-romàntic; des d’aquí agafem el carrer Marin cap a l’esquerra i arribem al Ecomuseu la Farinera, instal·lat el 2004 en un antic moli hidràulic del XIV, que en segle XIX va convertir-se en una fabrica de farina; a finals del segle XX es va renovar el edifici per fer hi el museu.

Estem al carrer de la Fruita, i tot seguit tombem a la dreta per el carrer Carbonar, o esta el Convent de Santa Clara, d’entre el XVII i XVIII, d’estil barroc, actualment de propietat municipal,  al costat esta el Hotel Palau Marcel·lí; i al final del carrer sortim a la plaça de Mossèn Cinto Verdaguer, on veurem la Creu de terme, gòtica del XV, aquest no es el seu lloc original, l’hi van posar al 1963; al se davant esta la Basílica de Santa Maria, coneguda com la Catedral del Empordà, gòtica d’entre el XIII i el XV, sobre una de romànica del XI, en els segles XVII i XVIII es van afegir capelles laterals d’estil barroc, te un interessant retaule d’alabastre, i també un museu parroquial.

Sortint de la basílica cap a la dreta, veurem uns porxos, es la Sala de Contractació i Duana, gòtica del XIV reformada el XX, al altre costat esta la plaça Joan Alsina  presidida per la Fontana; i cap a la part del darrera de la basílica esta el Mirador del Paller d’en Melino, que dona sobre el Rec del Moli, que corre paral·lel a l’antiga muralla; donem mitja volta i a la dreta, pugem per el carrer dels Capellans, un xic mes amunt arribem al carrer del Portal de la Gallarda, que va fins a la única porta que resta de la muralla , del segle XIII, tenia un pont llevadís per salvar el Rec del Moli; tornem enrere i tombem a la dreta per el carrer del Portal Nou, que ens porta davant de la Casa Gran, un casal gòtic del XIV de una família de la baixa noblesa. 

Des d’aquí anem a l’esquerra per el carrer Consol, que seguim fins el carrer Comalac, on veurem el Convent de Sant Bartomeu, fundat el segle XIII per Sant Pere Nolasc, per el frares mercedaris; seguim per el Comalac fins arribar al carrer Verge on girem a l’esquerra, i en arribar al carrer Prat de la Riba l’agafem girant a la dreta, fins arribar a la plaça dels Homes, on veurem l’oficina d’informació turística, instal·lada a la Casa del Consell i Llotja del mar, un edifici gòtic del XIII al XIV, que havia estat seu del Ajuntament fins el 1987; anem fins el fons de la plaça i agafem cap a la dreta per el carrer de Comas Sola per on arribem a la plaça de la Moneda i seguint tot recte agafem el carrer del Call jueu, al Puig Mercadal, en arribar al carrer de les Peixateries Velles, girem a la dreta i arribarem davant la antiga Sinagoga, que va funcionar entre els segles XIII i XV.

Continuem per el carrer Peixateries fins arribar a la plaça de Jaume I, lloc on s’aixecava el antic castell comtal del que no queda res; anat a la dreta, al final de la plaça trobem la Cúria, edifici gòtic del XIV, que era el equivalent als tribunals actuals, i que encara conserva la Presó medieval, amb algun grafit dels presos de l’època, actualment, des el 2009 es el Museu d’Història Medieval; seguim per el carrer de la presó, uns metres fins la primera travessia, carrer de la Moneda, on girem a l’esquerra, i seguim dues travessies fins a la plaça del Joc de la Pilota, on trobem el Convent de Sant Domènec, d’estil barroc d’entre el XVI i XVIII, va ser utilitzat com Palau Comtal, actualment es la seu del Ajuntament, cal destacar el pati porticat, antic claustre del convent; sortim cap a la dreta per el carrer Catalunya fins arribar a la plaça Curtidors, on veurem un campanar, que pertany al Convent de Sant Agustí, possiblement aixecat el XIV i reformat el XVII, actualment tancat , la part del claustre esta habilitada com a piscina terrassa del Hotel Canet que esta al costat del ajuntament.

PATI DEL PALAU COMTAL.

Aquest convent esta al carrer Calabro, que agafarem fins arribar al final, a la intersecció amb el carrer de Santa Clara, on girarem a la dreta, poc abans d’arribar al riu ( Muga), trobem, a la dreta, la Torre Carlina, una torre militar del segle XIX; seguim fins el pont, on tornarem a girar a la dreta per el carrer de Joan Güibas, paral·lel al riu, y arribarem al Pont Vell, un pont gòtic de set ulls destruït y reparat diverses vegades des del segle XIII, al XVIII va ser reconstruït totalment; aquí podem donar per acabada la visita, podem tornar a entrar a la vila per el carrer del pont que ens dura al costat del ajuntament, o recular fins el carrer de Santa Clara i resseguir-lo fins a la intersecció amb el carrer del rentador on havíem començat la visita.

Per mes informació podeu dirigir-vos a l’oficina d’informació turística : 972156233 turisme@castello.cat

La de Empuriabrava 972450802 turisme@empuriabrava.cat

I el Butterfly park 972450761 info@butterflypark.es

Categorías
CATALA FETS HISTORICS LLEGENDES VISITES GUIADES VISITES RECOMENABLES

VISITA AL CIARGA I CASTELL DE PENYAFORT

Santa Margarida i els Monjos, al Penedès, a tocar de Vilafranca; a priori sembla que no sigui un lloc interesant per visitar, però, a mes de l’església, neoclàssica, i un petit jardí botànic, te un parell de llocs molt interesants per visitar: el CIARGA, i el Castell de Penyafort.

El Ciarga (Centre d’Interpretació de l’aviació republicana i la guerra aèria) és una construcció que imita els antic hangars de la Guerra Civil espanyola; esta situat al parc de la memòria, davant la Masia del Serral, on, a la Guerra Civil hi havia un aeròdrom militar; acull un espai museogràfic de referència a Catalunya sobre el paper de l’aviació republicana durant la Guerra Civil Espanyola i l’empremta del conflicte sobre la població civil.

HANGAR DEL CIARGA, RESPIRADORS DEL REFUGI I MASIA DEL SERRAL.

Al costat del Ciarga, es troba també el refugi del Serral, un dels refugis antiaeris de la Guerra Civil lligats a l’aeròdrom; el del Serral és el més gran dels refugis que es conserven, està situat a uns 10 metres sota terra i té capacitat per acollir un centenar de persones.

Es una visita molt recomanable, les guies ofereixen una visita guiada molt ben explicada, al espai museístic que acull fotografies, maquetes i també uniformes dels aviadors, també es pot veure un audiovisual, i es complerta amb una visita al refugi.

El Castell de Penyafort és un conjunt arquitectònic del s.XI. El complex inclou elements d’origen medieval, barroc i neoclàssic. Els seus inicis es troben al voltant d’una torre de defensa circular, amb algunes dependències annexes, on va néixer sant Raimon de Penyafort, al s.XIII.

CASTELL I CONVENT DE PENYAFORT.

Aquest fet provocà que tot just començar el segle XVII l’ordre dels dominics hi fundà un convent; a partir de l’any 1836, amb la desamortització de Mendizábal, l’edifici passà a mans de la família Puig i poc després fou heretat pel fill de la família, Josep Puig i Llagostera, qui va reformar l’edifici completament fins a donar-li la imatge que presenta actualment.

Durant la Guerra Civil Espanyola, l’edifici acollí una presó per els aviadors del bàndol franquista, les cel·les estaven ubicades a les capelles laterals de l’església;( es pot incloure en la visita del Ciarga). Després de la guerra civil, passà per diverses mans privades, incloses les de un Yanquee, que la va espoliar i es va endur els objectes a Estats Units, fins que l’any 2002 fou adquirit per l’Ajuntament, actualment s’hi estan fent obres de restauració.

Els elements més remarcables del complex són les dimensions excepcionals del conjunt arquitectònic: el pati d´accés davant la façana principal, l´església d´una sola nau i les sis capelles laterals amb el seu portal de frontó trencat amb fornícula, la torre de planta circular, amb les parets de més d´un metre i mig de gruix i les dependències conventuals, també es visitable independentment del Ciarga; disposa d’una oficina d’informació en el edifici residencial.

Part d’aquesta informació esta extreta de la web de Penedès turisme.

EL MIRACLE DE SANT RAIMON DE PENYAFORT

A sant Raimon de Penyafort se li atribueix una de les gestes més sobrenaturals de les descrites en totes les llegendes àuries. Segons el relat hagiogràfic, sant Raimon de Penyafort va creuar la Mediterrània des de l’illa de Mallorca fins a Barcelona agenollat damunt de la seva capa. D’aquest fenomen se’n diu transfretació. El diccionari Alcover-Moll el descriu com «passar a l’altra vorera de la mar». Per a aquesta virtut, alguns graciosos han atribuït a sant Raimon de Penyafort el patronatge del windsurf.

Categorías
CATALA VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI VISITES RECOMENABLES

PASSEIG PER LA ROMA BARROCA

Vull recomanar vos una visita a peu per la Roma barroca, que, penso, os agradarà; si be os aconsello fer la visita amb un guia local, (hi han varis recorreguts possibles), també es pot fer per lliure, al vostre ritme, seguint aquestes indicacions.

Un bon lloc per començar es la Piazza del Popolo, una gran plaça als peus del turo Pincio, al nord del casc antic, en aquest turo esta la Villa Borghese uns grans jardins de 80 hectàrees, creats el 1605, i que inclouen diversos museus i la Villa Medici, edifici renaixentista que acull l’academia de Franca a Roma;  l’entrada nord de la plaça es la Porta del Popolo, la antiga Porta Flaminia de la muralla Aureliana, reformada en estil renaixentista al segle XVI ; al seu costat esta la Basilica di Stª Mª del Popolo, data del 1099, reconstruïda al renaixement (1477) i amb façana barroca de Bernini al 1660; el centre de la plaça s’aixeca l’Obelisc Flaminio de 36 metres, costat est la Fontana Dea di Roma (Deesa Roma) i al oest la Fontana di Nettuno, les dues neoclàssiques del segle XIX; i al costat sud, dues esglésies “bessones”, la Chiesa di Stª Mª dei Miracoli, barroca de 1675 de Rinaldi amb planta circular i 4 capelles laterals, i la Basilica di Stª Mª in Montesanto, barroca de 1679 de Bernini, amb planta el·líptica i 6 capelles laterals, l’hi diuen l’església dels artistes, doncs esta molt lligada al mon del art i la cultura.

Sortiu de la plaça per la Via del Babuino, i arribareu a la Piazza de Spagna, regal de Ferran el Catòlic al Papa, aquí estan la seu de l’ambaixada espanyola al Vaticà i la seu dels Cavallers de l’Ordre de Malta; i la Fontana de la Barcaccia, barroca de Bernini 1624, i l’escalinata barroca de 1725 que puja cap a la Chiesa de la Trinita dei Monti Pincio, d’estil renaixentista del XVI; tot seguit s’arriba a la Piazza Minganelli presidida per la Colonna della Immaculata del 1857.

FONTANA DE TREVI I PALAZZO POLI.

Des d’aquí agafeu la Via della Propaganda, que surt en diagonal per la dreta, i arribareu a la Basilica de Sant’Andrea delle Fratte, barroca de Borromini, sobre una església del XI, i façana refeta el 1862; continueu per el mateix carrer que acaba a la Via Pozzetto, tombeu a la dreta i la primera a l’esquerra, Via Poli, on veureu el Palazzo Poli edificat el 1573 sobre el Palazzo del Monte, va ser remodelat el segle XVIII, actualment acull sales de exposicions i conferencies, adossada a la façana sud d’aquest palau veureu la famosa Fontana di Trevi, barroca de Salvi 1735; davant de la font esta la Chiesa di Santi Vincenzo e Anastasio a Trevi, barroca de Longhi 1650, conserva els cors embalsamats de 25 papàs, des del 2002 va ser cedida als ortodoxos búlgars.

Sortiu de Trevi per la Via Sabini, i a la cruïlla amb la Via del Corso, veureu la Galleria Alberto Sordi, l’antiga Galleria Colonna un edifici eclèctic de 1922 que acull un centre comercial i la presidència del Consell de Ministres; al altre costat de la Via del Corso, s’obra la Piazza Colonna, que deu el nom a la Colonna di Marco Aurelio, de 30 metres d’alçada aixecada l’any 193 , al costat nord de la plaça esta el Palazzo Chigi ,renaixentista del 1580, actualment es la seu del Govern italià; i al costat oest, el Palazzo Wedekin, neoclàssic del XVII, seu del d’el diari Il Tempo; passat el Palazzo Wedwkin, entrareu a la Piazza Montecitorio, presidida per el Obelisco Solare, egipci del 589 a.c. de 33metres, va se portat a Roma per August el 10 a.c., juntament amb l’obelisc Flaminio; també hi veureu el Palazzo Montecitorio, barroc del 1653 de Bernini, actualment es la Cambra dels Diputats.

Agafeu la Via de Burro, entre les dues places, i arribareu a la Piazza Sant’Ignazio, davant de la Chiesa Sant’Ignazio de Loyola a Campo Marzio, barroca del 1650 de Grassi; seguiu per la Via del Seminario i sortireu a la Piazza Rotonda, davant del Pantheon di Agripa, temple roma del 27 a.c.  reconstruït per Adrià el 125 d.c., de planta rodona, per el que li diuen la Rotonda, esta molt ben conservat i el sostre es una meravella d’enginyeria amb un “oculo” central que l’hi proporciona una llum molt especial, va ser convertit en església cristiana: Santa Maria Rotonda; al mig de la plaça esta la Fontana Rotonda, barroca de Barigioni 1711, coronada per l’obelisc Macuteo de 14,5 metres.

Sortiu de la plaça per la Salita di Crescendi, arribareu a la Via della Scrofa, gireu a la dreta i arribareu a la Chiesa di Sant Luigi dei Francesi, església de Sant Lluis dels Francesos, barroca de Domenico Fontana, 1589; per el carreró que passa al costat de l’església, sortireu a la Piazza Navona, una gran plaça el·líptica, construïda al segle XVII ocupant el terreny del Stadio Domiciano, estadi per competicions atlètiques del 86 a.c, del que es poden visitar unes restes al extrem nord oest de la plaça; la plaça esta presidida al seu centre per la Fontana dei quattro fiumi, barroca de Bernini representació dels principals rius de quatre continents amb el Danubi, el Ganges, el Nil i el Rio de la Plata, sobre la que s’aixeca l’obelisc ; als extrems nord i sud de la plaça hi ha dues altres fonts barroques, la Fontana de Nettuno, de Zappala i la Fontana del Moro, de Dellaporta; al costat de ponent, al davant de la font dels 4 rius, esta la Chiesa de Santa Agnese in Agone, església de Santa Agnes en agonia, barroca de Borromini, 1657, construïda sobre un antic prostíbul on es diu que van tancar,i  van martiritzar a la santa; al costat sud esta el Palazzo Pamphili, barroc de Rinaldi, 1650, actualment seu de l’ambaixada del Brasil.

PIAZZA NAVONA, FONTANA 4 FIUMI, I STªAGNESE IN AGONE.

Sortiu de la plaça per les restes del Stadio, i agafeu la Via Coronari, al cap de pocs metres arribareu al Chiostro del Bramante Claustre de Bramante, renaixentista de 1504, ara es museu multi funcional , reunions, exposicions…; torneu enrere fins a la Via Giuseppe Zanarelli i agafeu-la cap a l’esquerra (direcció al Tiber), i en una plaça a la dreta veureu el Palazzo Altemps, del segle XV, una de les seus del Museo Nazionale Romano.   

Seguin per el mateix carrer arribareu al Ponte de Umberto I, davant mateix, al altre riba del Tiber, veureu l’edifici de la Corte Suprema di Casazione, el Palau de Justícia,del segle XIX; sense travessar el pont, podeu seguir en aquest costat de riu, tornant cap el nord per la Via Clementini, que surt per la dreta en diagonal al riu, fins a la Via Ripetta, cap a l’esquerra,  per on arribareu al Palazzo Borghese, manierista dels segles XVI-XVII, seu de l’ambaixada espanyola, el Mausoleo de Augusto,  seguint per la mateixa Via Ripetta, passant dues esglésies, arribareu al Mausoleo di Augusto, una construcció romana circular que va fer construir August l’any 28 a.c, desprès de tornar d’Egipte per enterrar a membres de la seva família i a ell mateix (14 d.c), hi ha enterrats diferents emperadors fins a Claudi.

En aquest punt podreu triar, seguir per la Via Ripetta cap el nord i tornar cap a la Piazza del Popolo, donant per acabat el recorregut, o tornar cap el sud fins a la Via Tomacelli, girar a la dreta passant el riu per el Ponte Cavour, i seguir cap el sud (esquerra) per el Lungotevere Prati, passareu per davant del Palau de Justícia, i arribareu al Castel di Sant’Angelo, un altre edifici roma circular que es va construir el 135 d.c. com a Mausoleu d’Adrià, que el 405 va se reconvertit en fortalesa integrant-lo en la Muralla Aureliana que el separa del carrer, esta coronat per un gran àngel que l’hi dona el nom actual, actualment fa funcions de museu; davant seu esta el Ponte di l’Angelo,  d’origen romà reconstruït varies vegades i amb nombroses escultures d’àngels; des del castell teniu el Vaticà a 800 metres seguint recte, de fet existeix un passadís “il Passetto” que comunica el Vaticà amb el castell.   

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VACANCES VISITES GUIADES VISITES RECOMENABLES

MALTA, VISITA A MDINA

Malta es un país de la Unió Europea, situat en un arxipèlag al sud de l’illa de Sicília; l’illa principal, amb el nom del país, ha estat habitada des de la prehistòria, i ocupada per quasi totes les civilitzacions que van navegar per la mediterrània: fenicis, grecs, cartaginesos, romans, bizantins, àrabs, normands, sicilians, catalano-aragonesos, que el 1530 la van cedir als cavallers de l’ordre de Sant Joan (hospitalers), que mes tard seria l’ordre de Malta, fins el 1798 en que Napoleó la va espoliar i incorporar a França, fins el 1800 que va ser alliberada per els britànics, que el 1814 la van incorporar al seu imperi, fins que el 1964 l’hi van concedir la independència.

De resultes d’aquesta barreja de civilitzacions, el idioma maltès esta basat en l’àrab amb quelcom d’italià i d’angles.

La ciutat de Mdina (Medina) esta situada a la part central de l’illa, i va ser fundada pels fenicis l’any 770 a.c. amb el nom de Maleth (refugi), va ser la capital de l’illa fins el 1530, en que els hospitalers van traslladar la capital a Birgu, a la costa; l’any 1693 va ser parcialment destruïda per un terratrèmol, i els hospitalers van reconstruir la ciutat, amb edificis barrocs, van reforçar la muralla que l’envolta i van eixamplar el fossar.

PORTA DE VILHENA, CARA INTERIOR, escut de vilhena i figures de Sant Pau, Sant Publi i Santa Agatha.

Per visitar aquesta ciutat, s’ha de travessar la ciutat veïna de Rabat (Suburbi en àrab), i passant una rotonda amb una estàtua de Sant Pau (san Pawl) arribem als jardins Howard, davant l’entrada a la ciutat emmurallada, travessem el fossar (enjardinat), per un pont de pedra, que abans era un pont llevadís, i arribem a la porta de Vilhena o dels cavallers, doncs nomes ells estaven autoritzats a entrar o sortir per aquesta porta, (la resta tenien que fer-ho per la Brama Grecka (porta greca), que esta dins del fossar, i que podríem considerar com la porta de servei).

Passada la porta de Vilhena, a la dreta veureu l’entrada al Palazzo Vilhena o Palazzo Pretorio, que es va fer construir aquest gran mestre d’origen portugues, al fer reformar la muralla i la porta d’acces; actualment es la seu del museu nacional d’història natural, i també disposa d’una oficina de turisme; al seu costat estan les dependencies de la policia, i l’ajuntament.

Davant de la policia s’ha de girar a la dreta i la primera a l’esquerra, agafant el Triq (carrer) il Villegaignon, a la cantonada veureu la capella de santa Agatha de S. XV, anexa al St. Peter’s monastery, un convent de monges benedictines; passat el convent , a la dreta esta el Palazzo Testaferratta, actualment seu d’un banc, i a l’esquerra el Palazzo Prelato, seu d’un hostal; i novament a la dreta el Palazzo Magisteriale o casa del Magistrat.

Al costat de la Casa del Magistrat s’obre la Pjazza San Pawl (plaça Sant Pau), i al fons d’aquesta veureu la Kon Katidral’ta San Pawl (con catedral de Sant Pau), edificada entre 1697 i 1702, amb dues torres, estil barroc,  (com tots els edificis rellevants de la vila), i un interior esplèndid amb nombroses pintures a sostres i parets, unes ornamentades capelles laterals, un preciós orgue del segle XVIII, i un terra format per acolorides lapides de cavallers i prelats.

CAPELLA DE SANT PUBLI , CATEDRAL DE S. PAWL.

Al costat dret de la plaça veureu el Museu de la Catedral, en un antic seminari jesuïta, amb una important col·lecció d’art religiós; i al costat esquerre, el Palazzo Gourgion i el Bishops Palace, (palau episcopal); al altre costat del Triq il Villegaignon esta el Palazzo Santa Sofia; seguiu per el mateix carrer i, a la següent travessia, veureu, a la dreta la capella de San Rokku (sant Roc), i a l’esquerra, una escultura de la Madonna del Carmel col·locada a la cantonada de la Knisja ta Lonzjata Madona ( església de la Anunciació de la Verge).

Seguiu per el mateix carrer, i a la dreta veureu el Palazzo Falzon, un edifici medieval de dos pisos, que acull la fundació Gollcher; a l’esquerra esta la Casa Tesoriere amb una petita plaça, si seguiu endavant arribareu al final del carrer i la muralla, resseguiu-la cap a l’esquerra i estareu al Triq l’Imhazen que va paral·lel al carrer per el que havíeu vingut, però arran de la muralla, on trobàreu el Museu d’Història dels Cavallers de Malta;  a l’esquerra veureu la Casa Isabella, i uns metres enllà el Triq San Pietru, agafeu-lo i, desprès el primer a la dreta, que es el Triq San Nikola, seguiu-lo fins arribar a la capella de San Nikola, que esta a la cantonada amb el Triq Mesquita, agafeu-lo cap a l’esquerra i sortireu a la Pjazza Mesquita, una plaça amb palmeres, seguin per el mateix carrer, sortireu a la cantonada amb el carrer principal (Triq il Villegaignon), tombeu a la dreta i tornareu a la Porta de Vilhena.

Per la part exterior de la ciutat, podeu visitar el jardins Howard, on podeu llogar carruatges de cavalls per visitar l’entorn, o passejar per ells fins arribar a la rotonda de l’estàtua de sant Pau, i al altre banda, ja en el terme de Rabat, podreu visitar les restes d’un Domus Roma, pertanyent a la vila romana de Melite, que també era el nom de la illa en aquells temps; també es pot visitar Rabat amb una gran quantitat de esglésies i catacumbes.  

Categorías
CATALA NATURA VISITES GUIADES VISITES RECOMENABLES

EL ZOO DEL PIRINEU

Perdut en la serra de Campelles o d’Odèn , en el terme municipal d’Odèn, al Solsonès, estan les instal·lacions del Zoo del Pirineu, una lloable iniciativa d’uns joves que, sense cap ajuda de les administracions, es dediquen a la recuperació de animals salvatges, principalment aus, ferits o lesionats, orfes i discapacitats.

NEN AGUANTANT L’OLIBA.

Intenten retornar tots els que poden a la natura, (enguany uns 300), però els que, per algun motiu, no podrien sobreviure en llibertat, es queden al refugi, alguns d’aquests son els que utilitzen en las exhibicions que es poden veure en la visita, guiada, al parc, i els altres resten en tancats i gàbies, que també es veuen en la visita guiada, en la que expliquen les histories de com van arribar molts d’aquests animals al refugi, la majoria per causa dels humans.

ALIGA DAURADA EN VOL RAS.

Com ja he dit mes amunt, no reben ajudes de les administracions; el finançament el aconsegueixen mitjançant la venda d’entrades i marxandatge, cursos de cetreria, donatius, socis i apadrinament d’animals.

Per informació podeu contactar per e-mail : zoopirineu@gmail.com , o trucar al 610750224.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS LLEGENDES VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL PALAU DE LA ALJAFERIA.

Amb l’estanca que vam fer a Saragossa, vam tenir l’oportunitat de visitar un monument, poc conegut pels que no som d’allà, es tracta del castell -palau de la Aljaferia.

MURALLA EST, PONT I PORTA D’ACCES.

La Aljaferia, es un castell andalusí, que va fer construir el sultà Abu Jàfar Ibn Hud Al Múqtadir, el segle XI (Qasr Al-Jafariyya, significa Palau de Jàfar), com a residencia de la dinastia dels Banu Hud de Saraqusta, situat al pla de l’Almozara, extramurs de la medina de Saraqusta, també era nomenat com Qasr Al-Surur ( palau de l’alegria); on es va construir ja hi havia una torre de defensa, quadrada de cinc pisos, del segle IX, que va quedar integrada al conjunt i que rep el nom de la Torre del Trovador.

Al segle XII, Alfons I, va conquistar Saraqusta, i va instal·lar en el castell la residencia dels reis d’Aragó; va patir reformes, en estil mudèjar, els segles XII, XIII, XIV, la mes important, el XV per els Reis Catòlics, que van aixecar un segon pis a la part nord; tant mateix, es van anar fent reformes fins el segle XX, en que el 1980 passà a ser propietat del ajuntament, i cinc anys desprès acull les Corts d’Aragó;  el 2001 va ser declarat patrimoni de la humanitat.

El castell esta situat al extrem  sud est del Parque de la Aljaferia, i te tot el perímetre envoltat per un ampli fossar, la porta d’accés esta a la muralla est i s’hi arriba per un pont de pedra, entrant en un pati des d’on s’accedeix al Palau Andalusí, d’estil oriental abbàssida – persa.

PORTADA ACCES PALAU ANDALUSÍ.

 EL PALAU ANDALUSÍ, s’hi accedeix per unes escales i un portal que dona al Patio de Santa Isabel, un pati típic andalusí, rectangular, amb flors, tarongers i, originàriament amb dos estanys, un a cada extrem, ara nomes queda el del extrem sud, a la part nord es pot veure un gran pòrtic amb arcs polilobulats, per el que s’accedeix al saló del tron, o “saló daurat”, que, al extrem est, comunica amb una petita mesquita oratori octogonal, dos pòrtics mes petits donaven accés a la resta d’estàncies reials; al extrem sud del pati també hi ha un pòrtic amb arcs polilobulats i ornamentats que donava accés a la resta d’estàncies del palau; el sector de ponent del castell era el alcasser, on hi ha un altra pati, el de San Martin.

EL PALAU MUDÈJAR, a partir del segle XII, es van fer modificacions, en estil mudèjar, per adaptar-lo com a palau dels reis d’Aragó, però la mes important va ser l’ampliació del segle XIV manada per Pere IV el Cerimoniós, amb tres sales sobre el sector nord del palau a diferents nivells, i amb uns sostres mudèjars de fusta, i l’edificació de l’església de San Martin al nord oest del pati del mateix nom.

EL PALAU DELS REIS CATÒLICS, el segle XV, van fer la reforma mes important, aixecant un segon pis sobre el palau preexistent, al que s’accedeix per una escala noble d’estil gòtic mudèjar, amb finestrals que donen al pati de Santa Isabel; aquest segon pis esta compost per les sales dels passos perduts, amb uns sostres molt treballats amb simbolisme dels Reis Catòlics ( el jou, les fletxes, i el nus); i el saló del tron, de grans dimensions, i amb una galeria superior a tot el seu voltant, el sostre es una obra d’art amb uns grans cassetons molt treballats; en el lloc on estaven els trons, hi ha un gran tapis amb l’escut d’Aragó.

Entre els segles XV i XVIII, va acollir el tribunal del Santo Oficio (Inquisició).

LES CORTS D’ARAGÓ; les dependencies utilitzades per les Corts d’Aragó, s’estenen des de la part nord oest, fins tota la part sud, passant per l’oest; del que vam poder veure, darrera el pòrtic andalusí, que dona al sud del pati de Santa Ines, hi ha una sala amb algunes reproduccions d’arcs d’estil andalusí, i la resta son estàncies funcionals d’estil modern majoritàriament recobertes de fusta; el Hemicicle del Parlament d’Aragó, esta situat al sud est.

La visita costa 5€, (1€ els jubilats)i pot ser guiada o lliure (el preu es el mateix), i es recomana reservar-la , sobre tot si volem fer la guiada, es paga en el moment de recollir a la guixeta esta en una garita en el camí d’accés al pont d’entrada :

https://reservaonline.aljaferia.com

Llegenda sobre la construcció de la Aljaferia, extret de :   https://historiaragon.com/2016/11/04/la-aljaferia

Hoy vamos a hablar un poco de una leyenda musulmana. En la Saraqusta (Zaragoza) de finales del siglo XI, una de las taifas más poderosas de toda al-Andalus, la gente se maravillaba con la historia del gran palacio de la alegría, o palacio de la Aljafería, cuya leyenda decía que había sido construido en una sola noche.

Antes de la construcción de dicho palacio, los reyes de la taifa se alojaban en el alcázar de la Zuda, del cual tan sólo ha llegado hasta nuestros días el torreón situado junto al puente de Santiago. En el alcázar se alojaba un príncipe de la taifa, Ben Alfaje, que cuando anochecía acostumbraba a salir a pasear por la orilla del río Ebro.

Un día, el príncipe se encontraba dando su paseo, y había llegado hasta la zona que los musulmanes conocían como al-Musara (Almozara), maravillándose de nuevo por lo bello de la zona, un auténtico vergel lleno de campos, feraces huertas y sotos bañados por las aguas del Ebro. En ese momento, Ben Alfaje susurró uno de sus más fervientes deseos:

“Qué hermoso sería construir en este vergel el alcázar más bonito jamás construido: estucados de pórfido y nácar, hermosas fuentes, altas torres, suelos de mármol, zócalos de alabastro, techos de oro, yeserías de los mejores maestros, limoneros con la mejor alberca del mundo…”.

Pero de lo que el joven príncipe no se había dado cuenta era de que alguien había escuchado su deseo. De pronto escuchó que a sus espaldas alguien susurraba su nombre. Ben Alfaje se dio la vuelta, y para su sorpresa se encontró con un anciano de larga barba encanecida, vestido con una toga de lana blanca y con una corona de algas en su cabeza.

-¿Qué se le ofrece, anciano?- le preguntó Ben Alfaje.

El anciano se presentó como el padre Ebro, el espíritu del gran río, y le dijo que había escuchado su deseo cada noche que paseaba junto a sus orillas.

-Yo haré realidad tus deseos si a cambio me entregas a tu esclava favorita, la bella Hanifa.

-Dámelos y es tuya-, le contestó el príncipe.

Tras sellar su pacto, un gran cansancio se apoderó de Ben Alfaje, cayendo este dormido. A la mañana siguiente despertó, convencido de haber tenido un extraño sueño. Pero al despejarse, vio que se encontraba en un fabuloso palacio, lleno de color, de un salón dorado, de alfombras persas, de sedas de Oriente, del más maravilloso de los jardines inundado de olor a limoneros, naranjos y jazmín, y todo ello rodeado por las ricas huertas de la al-Musara. Ben Alfaje no cabía en sí de gozo, y jamás volvió a pensar en su favorita Hanifa, que había desaparecido misteriosamente esa misma noche. Aún así, todavía hay gente que dice que los días en los que el cierzo sopla con mucha fuerza, se escucha por las riberas al padre Ebro llamando a su amada Hanifa.

Sergio Martínez Gil

Lcdo. en Historia por la Univ. de Zaragoza

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

LA CASA-FABRICA TURULL.

Durant la festa major del 2019, vam aprofitar que feien una visita guiada, per a conèixer aquesta casa i el Museu d’Art de la ciutat, del que n’és la seu; situada al carrer Doctor Puig, en ple centre.

FAÇANA PRINCIPAL.


Aquesta casa-fabrica, edificada entre 1817 i 1819, per Pau Turull, és un perfecte exemple de l’arquitectura de la burgesia industrial de principis del XIX; dividida en dues parts, la residència familiar dels Turull, de tres pisos i golfes, i l’annex, amb la fàbrica tèxtil; en 1865 va ser reformada per Pere Turull, deixant una façana molt senzilla, però un interior molt luxós, per a rebre en ella a la reina Isabel II, i d’altres personatges importants de l’època.


Després de la Guerra Civil, la casa va romandre tancada, fins a 1964, en què va ser comprada per l’ajuntament, per a convertir-la en el Museu d’art, inaugurat en 1970.
Actualment la residència familiar alberga el museu, i la part de la fàbrica tèxtil és un pati on es fan activitats per als col·legis.

PART DE L’EXPOSICIO.


En el museu, gairebé totalment dedicat a la pintura, hi ha una exposició permanent dedicada a l’Academicisme del XIX i a l’Art Nou dels anys 30; i, periòdicament, s’ofereixen exposicions temporals de diversos artistes; a més, posseeix diverses col·leccions, com la d’art conceptual, la de postmodernisme o la d’arts decoratives, entre altres.

Origen de la burguesia industrial a Sabadell, extret de:

‘Història de Sabadell’. Els orígens de la ciutat fàbrica

Neix la burgesia industrial local

La burgesia industrial neix als anys cinquanta del segle XIX a partir de capitals modestos, un cas emblemàtic fou el de Pere Turull i Sallent (1796-1869) que tindria un paper rellevant en el futur de la ciutat.

Fill del paraire draper Pau Turull i Font, amb qui obrí un magatzem de llanes el 1819, actuà com a comerciant i banquer informal desenvolupant àmplies xarxes comercials per Espanya i connectant amb influents grups de pressió de l’Estat, tant polítics com econòmics; tant és així que el 1860 la reina Isabel II s’hostatjà, amb motiu de la seva visita a Sabadell, a casa seva, l’actual seu del Museu d’Art. La seva primera prioritat fou la de proveir de llanes la indústria de la ciutat i garantir l’autonomia en el procés de comercialització.

A mitjan segle XIX Turull ja havia creat una xarxa comercial important a l’Espanya interior i Cadis al litoral, articulada mitjançant agents comercials a comissió que, distribuïts per zones, tractaven amb els ramaders castellans per tal de proveir de llana la indústria de la ciutat. Conegut com “el rico catalán”, el 1869 fou fundador i tresorer de la primera entitat financera de la ciutat: la Caixa d’Estalvis de Sabadell. També fou diputat a les Corts espanyoles, comandant de la Milícia Nacional i alcalde de Sabadell en quatre ocasions entre 1838 i 1857.  En 1847 invertí en el segon vapor de la ciutat, el Vapor Sabadellès. L’exemple de Pere Turull resulta il·lustratiu  de la transició del paraire de l’Antic Règim al modern fabricant capitalista.

Aquests vapors es van fer assequibles als fabricants de la ciutat mitjançant l’arrendament dels locals i de la forca motriu. Això va permetre l’accés a la mecanització de capitals molt modestos, gairebé menestrals. Els orígens de l’empresariat es pot trobar en la menestralia local però també en fabricants d’altres comarques manufactureres catalanes que s’instal·laren a la ciutat. Uns empresaris que, d’una banda, disposaven d’un bagatge de coneixements en la gestió de l’empresa menestral i, de l’altra, no havien d’assumir els elevats costos fixos dels locals i la forca motriu de les fàbriques. L’educació empresarial heretada fou un dels factors que explica el ràpid creixement del sector llaner i la mobilitat social ascendent.

Una altre factor de l’èxit de Sabadell en el procés d’industrialització radica en la seva proximitat a Barcelona, amb connexió ferroviària amb el port des de 1855. Això va permetre reduir els costos de transport i accedir al transport de matèries primes com el carbó que feu possible la mecanització de la filatura i del tissatge pocs anys després i va facilitar el comerç de la llana i dels teixits de llana. L’existència d’un teixit industrial previ i les dotacions de carbó són les dues causes principals de l’èxit de la transició de la manufactura a la fàbrica a Europa.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

SANT PAU DE RIU SEC.

A mitjans de novembre, vam fer la visita a l’església de Sant Pau de Riu Sec; o hauria de dir al paratge arqueològic de Riu Sec ( Rivo Sico segons els documents més antics), ja que dins d’aquesta parcel·la, situada als afores de la ciutat, a la zona de l’actual complex comercial Via Sabadell, al costat de l’Ikea, s’han trobat diferents restes històriques:
Una Vila romana d’època republicana, segle I a.c.; ampliada entre els segles I al III d.c., ja en l’època imperial; i es possible que abans podia haver-hi un assentament ibèric.
Restes d’un assentament carolingi amb una necròpoli dels segles IX al X.

L’ESGLESIA I LA RECTORIA.


La pròpia església, romànica, del S. XI d’una sola nau rectangular, absis reforçat, campanar de poca alçaria amb sostre piramidal i arcs de ferradura, i una finestra geminada a la façana; va ser ampliada en el segle XII, possiblement, en passar a dependre dels templers de la comanda de Palau Solitá, que li van afegir una granja; en el segle XIV, amb la dissolució dels templers, i com la majoria dels béns del Temple, va passar a ser un priorat dels Hospitalaris, de la comanda de Barcelona; en el segle XVIII li van afegir la rectoría, i a principis del XIX, va passar a dependre de l’esglesia de la Puríssima, on està la talla gòtica de la Mare de Déu del Riu sec; i més tard va passar a dependre de Sant Felix.


Excepte els edificis de l’església i la rectoría, que segueixen en peus, les altres restes arqueològiques, romanen enterrades, per a preservar-les, degut a la falta de pressupost per a conservar-les a l’aire lliure.


El terreny del paratge arqueològic està envoltat per un tancat, que té l’entrada en un camí per als vianants darrere del Leroy Merlin; per a fer la visita, el punt de trobada era davant de l’entrada, quan vam arribar no hi havia ningú i estava tancat, però uns minuts abans de l’hora fixada va arribar la guia, que era la mateixa que ens va ensenyar la Casa Duran, acompanyada per una amiga; van obrir l’accés i van anar a encendre les llums de l’església, mentre esperàvem als altres visitants, que no es van presentar, però, en canvi, per casualitat, va venir una parella de Barcelona que visitaven monuments romànics pel Valles, i la guia els va convidar a unir-se a la visita.

L’ABSIS I EL CAMPANAR.


Abans d’entrar a l’església, ens va explicar això de les excavacions de la vila romana i la necròpoli carolíngia; i després vam  observar l’exterior de l’església, on, al lateral, es notava que va ser ampliada, i a la part del derrera, vam veure l’absis i la torre del campanar; també vam veure, al costat sud de la part posterior, les restes d’una bassa d’aigua del S.XIX.


Tot seguit vam entrar a l’església per una porta lateral, l’interior està nu,  ja que l’església va ser desacralitzada en el S.XIX, vam poder observar la volta del sostre, en la que, encara, s’aprecia la impressió del canyis emprat com a encofrat, i el terre ha estat excavat íntegrament,  s’hi han trobat sitges de gra a la meitat davantera; un enterrament antropomorf, (d’un decapitat), en el centre; i una estructura de pedra, com un banc semicircular amb una ”taula” circular al mig, que es creu pertany a un temple paleo-cristià anterior, a la zona del absis.

RESTES PALEO-CRISTIANES ??


Després, per una altra porta lateral, vam sortir al pati de la masovería/rectoría, on vam veure una sitja per a trepitjar el raïm i recollir el most, i un pou; la rectoría no es pot visitar, perquè va estar “okupada”, i cal restaurar l’interior; després vam poder pujar al campanar (sense campanes),(l’escala no és l’original); de tornada a l’interior de l’església, es va donar la visita per acabada.

Extracte de l’historia dels Templres i els Hospitalers a Sant Pau de Riusec,  ( i a Catalunya), extret de:

Templers i hospitalers a Sant Pau de Riu-sec

Els templers a Catalunya i la Corona d’Aragó

A la Península Ibèrica, l’Orde del Temple començà a implantar-se des de Catalunya i la Corona d’Aragó a partir de la dècada del 1130. El 1131, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III demanà entrar a l’Ordre. El 1134, el testament d’Alfons el Batallador cedia el seu regne als templers, juntament amb altres ordes, com els hospitalers o la del Sant Sepulcre. El testament fou revocat pels nobles aragonesos que lliuraren la corona a Ramir II d’Aragó. Tanmateix hagueren de fer moltes concessions perquè els templers hi renunciessin, tant de terres com de drets comercials.

 Els templers esdevingueren custodis del rei Jaume I, el Conqueridor que comptà amb el seu suport en les campanyes de Mallorca, on reberen un terç de la ciutat i altres concessions, i València, on també reberen un terç de la ciutat.

La dissolució de l’Ordre del Temple a Catalunya

 El papa Climent IV adoptà una decisió salomònica entre la majoria del Concili, favorable al manteniment de l’Ordre, i les pressions del rei de França per condemnar-la. Així va decretar no la condemnació, sinó la dissolució.

A Catalunya i la Corona d’Aragó la dissolució de l’ordre va comportar que els seus béns passessin als Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. El nom complet de l’ordre és Ordre Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. o a d’altres ordres militars ja existents o de nova creació.

Els templers a Sabadell

L’Ordre del Temple disposava d’un patrimoni molt considerable al Vallès que tenia la seva comanda central (termini que designa els territoris, immobles o rendes que pertanyien a les ordres militars) a Palau-Solità i Plegamans, amb possessions a Santa Perpètua de la Moguda, Lliçà  Sentmenat, Gallecs i Parets. Sant Pau de Riu-sec hauria estat un altre dels seus dominis a la comarca.

La primera hipòtesi sobre la presència dels templers a Sant Pau de Riu-sec fou formulada pel primer cronista de la ciutat, Antoni Bosch i Cardellach  a la seva obra Memorias del Sabadell antiguo y su término.

Joan Fuguet, que ha realitzat una exhaustiva investigació històrica i arxivística sobre el tema, cita l’enquesta encarregada al 1759 per fra Francesc de Cahors, prior de l’Ordre dels Hospitalers de Sant Joan, a un grup de juristes sobre les seves pertinences a Catalunya. Encara que no trobessin cap document que acredités la cessió de Sant Pau de Riu-sec per part dels templers, els juristes concloïen el següent: “Era verosimil que [Sant Pau] fuesse porción que en lo antiguo perteneció a la Religión de los templarios y se aplicó en la extinción de estos a la Religión de San Juan de Jerusalén.

D’altra banda, les intervencions arqueològiques realitzades després de la investigació històrica i arxivística de Fuguet semblen donar versemblança a l’existència d’una granja templera a Sant Pau de Riu-sec.

Així va exhumar-se una important edificació civil, entre el costat nord i de llevant de l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec que podria correspondre als templers, encara que no es pot descartar que fos l’hospital de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem. L’edificació consisteix en tres estances, de les quals es conserven els fonaments amb obertures de comunicació. Entre els material trobats destaquen una espasa curta,  un parell de guaspes de beina de ganivet de bronze, elements de ferro, una sivella de bronze i diversos recipients de ceràmica.

Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem

A diferència de l’escassa o nul·la documentació sobre la ocupació dels templers de Sant Pau de Riu-sec, existeix una relativament abundant documentació sobre el període en que fou possessió dels hospitalers de Sant Joan.

L’Ordre dels Hospitalers es constituí l’any 1048 per iniciativa d’uns mercaders italians del Regne de Nàpols que fundaren un hospital a Jerusalem per als peregrins al costat del Sant Sepulcre i sota l’advocació de Sant Joan Baptista. A partir de llavors construïren tota una sèrie d’hospitals en la ruta de peregrinatge a Terra Santa. A Catalunya, l’Ordre va fundar i administrar nombrosos hospitals. La comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes entre els seus membres, circumstància que els hi suposà importants donacions, privilegis i concessions. Especialment quan van aconseguir que els hi fossin transferits la major part dels béns i propietats dels templers. Les comandes estaven habitades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat en temes de caràcter administratiu, militar i religiós; a més, li corresponia la gestió dels seus drets i propietats

Els hospitalers i Sant Pau de riu-Sec

En la documentació exhumada per Fuguet, s’aprecia que, des del començament, Sant de Pau Riu-sec fou un priorat dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Es tractava d’una parròquia que no depenia del bisbe, sinó del comanador de l’Ordre de Barcelona. L’historiografia sobre el tema havia afirmat que, al 1325, els hospitalers van deixar Sant Pau i a conseqüència d’això, l’any 1471, el rei Joan II concedí a Sabadell el privilegi d’annexar-se la parròquia.

Tanmateix, les investigacions de Fuquet revelen que els hospitalers van mantenir durant molt de temps un domini sobre algunes parts de Sant Pau de Riu-sec. Així ha rescatat diversos documents dels segles XV, XVI. XVII i XVIII que demostren com el comanador de l’Ordre permutava o arrendava terrenys, cobrava delmes i censos, proves del seu domini parcial sobre el territori de la parròquia.

D’altra banda, al segle XVIII existeixen diversos documents sobre les visites que els comanadors de l’Ordre realitzaren a Sant Pau de Riu-sec. En una d’aquestes visites, al 1775, es redactà un informe on s’afirmava que, a l’anomenada ‘Torre de Sant Pau’ hi havia una església dedicada a Sant Pau de Narbona, que era propietat del comanador i no hi tenia res a veure el bisbe.

Així mateix s’indicava que el comanador de l’Ordre de Sant Joan nomenava al prior de l’església que feia funcions de capellà de la parròquia. En un altre apartat de l’informe d’aquesta visita es refereix a les jurisdiccions, on es diu que en el passat el comanador de l’Ordre de Barcelona tenia plena jurisdicció civil i penal sobre la quadra de Sant Pau, però que des de feia temps aquesta havia passat al batlle de la vila de Sabadell.

Segons Fuguet aquest estatus es mantingué fins a l’abolició del feudalisme amb la revolució liberal al primer terç del segle XIX.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

EL VAPOR BUIXEDA VELL

Un diumenge de finals d’octubre, ens vam apuntar a la visita teatralitzada del Vapor Buixeda Vell, seu del Museu de la Indústria Tèxtil de Sabadell, situat a la cantonada del carrer Sant Pau amb carrer de Cervantes.
Aquesta fabrica va ser fundada, el 1857, pels germans Miquel i Domingo Buixeda, arribats a Sabadell des de Camprodon l’any 1850; l’any següent van muntar una fabrica amb 6 telers manuals al carrer Jardí, i el 1857 van construir aquesta, amb el nom de Domingo Buixeda i Cia., dotada amb una màquina de vapor, que, mitjançant enbarrats i corretges, accionava les maquines de filatura, el tissatge continuava sent manual, el 1863 va canviar el nom a Buixeda Hermanos; el 1880, ja amb el nom Miguel Buixeda i amb llum elèctrica, era l’empresa més gran de Sabadell; especialitzada en roba d’home de novetat, es feia tot el cicle productiu de la llana: carda, rentat, filatura, aprestos, acabats i tint.
En 1886, va passar a dir-se Víuda e hijos de Miguel Buixeda S.S.C.; el 1889,  una nova màquina de vapor permet mecanitzar el tissatge; i finalment en 1896 es dissol l’empresa, pero, la fabrica, continua funcionant mitjançant l’arrendament de les instal·lacions a petits fabricants.

El 1905 es funda la Mercantil Sabadellense, que segueix amb el sistema d’arrendament a fins 10 empreses diferents, i no sols tèxtils, fins i tot de construccions mecàniques.
El 1908, es va instal·lar una nova màquina de vapor, una Wolf semi-fixa de 300 CV. , el 1914 va començar el procés d’electrificació, i a la post-guerra, entre 1945 i 1954 va tornar a funcionar amb vapor, acoblant la Wolf a uns generadors per subministrar corrent, el 1972 hi havia instal·lades 14 empreses mitjançant arrendament, el 1980 va començar la crisi del tèxtil, i, finalment, el 1994 es va liquidar definitivament l’empresa.

A LA PORTA DE LA FABRICA


Per a la visita, ens van donar cita davant de la fàbrica, al carrer Cervantes; després de “passar llista”, vam entrar a la fàbrica, on ens van rebre dos actors caracteritzats de treballadors de principis del segle XX, el Pep i la Mercé, ens parlaven com si fóssim nous treballadors, que habien de començar l’endemà i ens tenien d’ensenyar el funcionament de la fàbrica, i els seus diferents departaments.


Ens van acompanyar, primer, a un lateral de la nau, al costat de l’entrada, on hi ha disposats uns bancs correguts en tres o quatre files; asseguts allí vam veure un àudio-visual, sobre l’inici de la industrialització del tèxtil a Sabadell, i la implantació del vapor com a força motriu.
Finalitzat l’àudio-visual, ens van mostrar els productes que s’utilitzaven, carbó mineral, llana en brut,  llana neta, cardada i filada, diversos productes per a fer tints, i els mostraris que portaven els viatjants; també ens van ensenyar diferents maquines que estan exposades en aquesta sala, un teler manual (maqueta), el teler de garrot, el teler Jacquard, maquines de vapor vertical i horitzontal, generadors…


Després va començar la visita, baixant, primer, al subterrani, passant al costat de la base de la xemeneia (la caixa de fums), on ens van explicar que utilitzaven els nens com a escura-xemeneies; després vam penetrar cap a la carbonera, passant al costat del pou, i de la descalcificadora d’aigua.
Altre vegada a dalt, vam sortir al pati, on hi ha una gran peça de recanvi de la Wolf, i després vam entrar a la nau on està la màquina de vapor Wolf, semblant a una locomotora sense rodes, ens van explicar que la van portar, desmuntada, amb tren i la van descarregar en el “apeadero” de la Rambla, portant-la en carros fins la fabrica, però que el cos principal de la caldera no passava per la porta, per la qual cosa van haver de tirar una paret per a entrar-la; allí vam poder veure l’embarrat que entrava a la fabrica per a moure les maquines mecànicament amb politges i corretges; i també la roda que accionava, també amb corretja, un gran generador de corrent; vam pujar per una escala que accedia a una sala, on hi havia més generadors, per a generar corrent per a moure les maquines amb electricitat, accionats per corretges connectades a l’embarrat que entrava a la fàbrica; a més de quadres elèctrics.

LA MAQUINA DE VAPOR WOLF.


Baixant de la sala “elèctrica”, vam veure unes fotos dels fundadors de la fàbrica, i d’altres empresaris tèxtils de la ciutat; de tornada a l’entrada, es va donar la visita per acabada.

LES DONES DEL TEXTIL, de Jaume Barbera, extracte de: https://www.diaridesabadell.com/2020/03/09/dones-textil-sabadell-historia/

A la indústria tèxtilde Sabadell, només en els càrrecs directius i en el ram de l’aigua, hi havia més homes que dones, en els processos de preparació, filatura i teixit, el predomini femení era més que evident; des dels inicis del tèxtil, la teòrica docilitat de dones i nens els feia idonis per suportar les dures condicions que es vivien a les fàbriques, a més, eren la mà d’obra més barata; quan es va regular el treball infantil, i es van decretar els 14 anys com a edat mínima, les dones seguien sent majoria a les fàbriques.

A Sabadell es va crear l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis, per tal de preparar la jovenalla per als llocs de treball de les empreses. Però mentre els nens tenien accés a assignatures com dibuix artístic, dibuix lineal, pintura, escultura, matemàtiques, perspectiva, teoria de teixits, mecànica industrial i física i química; les nenes hi anaven a aprendre a cosir peces.

A les empreses tèxtils les dones no havien de suportar feines feixugues ni pesades. S’aprofitava la seva proverbial constància i la destresa de les seves mans –molt més hàbils que les masculines– per a les operacions manuals delicades o per repassar i corregir els errors en les peces de roba fruit d’una maquinària antiga i bastant arcaica. La majoria d’operacions anaven a càrrec de les dones. I així podríem parlar de: canoneres, cosidores, esborradores, escutiadores, metxeres, nuadores, ordidores, passadores, pentinadores, repassadores, rodeteres, sargidores o teixidores. Dins d’aquest llistat també si podrien afegir les cuidantes, que eren, usualment, les encarregades de les cosidores. D’altra banda, hi havia secretàries i en alguns casos, administratives. A més, els treballs més desagradables com netejar vàters i lavabos eren tasca femenina.

No es pot negar el paper que ha jugat el sexe femení dins la indústria tèxtil  i no és exagerat, doncs, parlar de les Dones del Tèxtil.

Aleshores era molt usual veure pels carrers de Sabadell, els carros o camions de determinades fàbriques, repartir peces pels domicilis de les cosidores.      

Les dones sempre s’han endut la pitjor part. A meitat de segle XX, la jornada laboral era de 48 hores setmanals per conveni i el dissabte al matí era laborable. Les dones, després d’haver treballat tota la setmana, cobrant la meitat que els homes per la mateixa feina, no podien permetre’s el luxe d’una tarda d’esbarjo. Mentre els homes eren al cafè o a cal barber, a les dones els tocava fer dissabte. Si podien, havien d’anar a la perruqueria el diumenge al matí.

Davant del tracte immerescut, hi va haver unes dones que van creuar la ratlla. Es van atrevir a lluitar pels seus drets. Van intentar trencar una cadena injusta. Van participar en les reivindicacions obreres i van lluitar per la millora de la vida de les dones treballadores.

Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell l’any 1862, va deixar la seva empremta de lluitadora en contra de les desigualtats. La seva neboda Emília Claramunt va participar en la vaga de Cal Seydoux de l’any 1910 i amb la seva amiga Balbina Pi (mare de la cantant Teresa Rebull) varen reivindicar, a més, la lluita feminista. Totes tres eren filadores.

Fidela Renom, nascuda a Sabadell l’any 1891, ordidora d’ofici, va ser la primera Regidora de l’Ajuntament de Sabadell. Totes elles són dignes figures representatives de les dones del tèxtil.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL CASTELL DE MONTESQUIU.

Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.

EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat


La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.


El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta.
A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.


A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens.
Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat

A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.

Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.

El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.

Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar