Els nadals del 2021, els vam passar per terres del Midi frances, precisament el dia de Nadal, vam fer la nostra segona visita a la ciutat medieval de Carcassona; la primera vegada va ser a l’estiu del 2007, com ja vaig exposar en el relat del “País Càtar”.
LA «CITÉ» DE CARCASSONA.
La ciutadella actual és fruit d’una reconstrucció a la segona meitat del segle XIX a càrrec de Eugene Viollet Le Duc, que es va pendre algunes llibertats en fer-la; el seu emplaçament té segles d’història, està situat sobre un pujol, a la dreta del riu Aude, primer va haver-hi un enclavament protohistòric; després, en el 100 a.c., la ciutat Gal-romana de Carcaso; mes endevant, en el S V, va ser una fortalesa visigoda, que en el S VIII va ser ocupada per les tropes sarraïnes, i reconquerida, 30 anys més tard, pel rei franc Pipí el Breu,( tot i que la llegenda parla de Carlemany); va arribar a ser la capital del comtat, occità, de Carcassona; i en el segle XIII, va ser conquerida per les tropes del rei de França, a la croada albigesa, contra els catars, resultant mort el vescomte Ramón Roger de Trencavell.
PORTA DE NARBONA, I L’ESTATUA DE LA DAMA CARCAS.
Està envoltada per una doble muralla de 3 quilòmetres; amb nombroses torres, i 4 portes amb barbacana: la de Narbona, a l’est, actualment és la principal, perquè està en la part més plana del pujol, on també hi ha un cementiri de finals del XIX o principis del XX; al sud està la de Sant Nazari, pròxima a la basílica; a l’oest la de l’Aude, sobre el riu, és la que té l’accés més escarpat, la seva barbacana no va ser reconstruïda; i al nord està la del Burg.
L’interior, té l’aspecte de les ciutats medievals europees, amb carrers recargolats i estrets, té diferents barris amb gremis d’artesans, nombrosos restaurants i un hotel, a més del Castell Comtal i la Basílica de Sant Nazari.
EL CASTELL COMTAL.
El Castell Comtal, està situat al costat de la muralla oest, per sobre de la porta de l’Aude; va ser fet construir el 1130, pel vescomte Bernat Aton IV de Trencavell, en substitució d’un castell anterior situat a l’est, possiblement on està la Porta de Narbona; una estacada separa el castell de la ciutat, a la fi del SXII, s’incorporá la barbacana, un fossat amb pont llevadís, i la porta franquejada per dues torres; a la part nord del castell esta la capella, romànica, de Santa María. La Basílica de Sant Nazari, originàriament, en el S XI, era una església romànica, ampliada en el XII; entre el XIII i el XIV, els francesos la van convertir en la catedral de Carcassona, d’estil gòtic francès; en la restauració del XIX, va ser modificada, i va deixar de ser la catedral, que va ser traslladada a l’altre costat de riu, a la ciutat nova; el 1908, el seu claustre va ser transformat en teatre a l’aire lliure.
Als peus del pujol, entre la ciutat i el Pont Vell, esta la ciutat Baixa o Bastida de Sant Lluís, fundada pels conqueridors francesos; i a l’altre costat del riu, la ciutat moderna.
La llegenda té lloc al segle viii, durant les guerres entre cristians i musulmans al sud-oest d’Europa. En aquella època, Carcassona estava sota el regnat sarraí i l’exèrcit de Carlemany n’era a les portes per reconquerir la ciutat pels francs. Una princesa sarraïna anomenada Carcas va governar la ciutat després de la mort del seu marit.
El setge va durar cinc anys; a principis del sisè any, l’aliment i l’aigua s’acabaven; Carcas va fer un inventari de totes les reserves restants; els vilatans li van portar un porc i un sac de blat.
A continuació, va tenir la idea d’alimentar amb blat el porc i després tirar-lo de la torre més alta de les muralles de la ciutat.
Carlemany va aixecar el setge, creient que la ciutat tenia prou de menjar fins al punt de perdre porcs alimentats amb blat. Alegrada per l’èxit del seu pla, Carcas va decidir fer sonar totes les campanes de la ciutat. Un dels homes de Carlemany exclamà: «Carcas sona!». D’aquí el nom de la ciutat.
El 10 de juny del 2021, vam fer una escapada al Baix Empordà, per anar a visitar la vila medieval de Pals, que està situada en el parc natural del Montgri i el Baix Ter, sobre un pujol que s’eleva enmig d’uns antics aiguamolls de la desembocadura del Ter, de fet el nom de Pals, ve del llatí Palus, que significa aiguamoll; el cultiu de l’arròs era la seva principal font d’ingressos abans del turisme.
TORRE DE LES HORES.
El castell de Pals està documentat des de l’any 889, amb el nom de Castrum Montis Asperum; i l’església de Sant Pere des del 994, en un document per el qual era cedida al bisbe de Girona. Actualment, del castell només queda la torre romànica, circular, coneguda com a Torre de les Hores, a la part més alta de la vila, ja que va ser destruït a la guerra civil catalana del segle XV, i la seves pedres es van aprofitar per a reconstruir l’església i les muralles de la vila.
CARRER DE PALS.
La part nova de la vila esta en el pla al voltant del pujol, i als peus d’aquest podem trobar diverses zones per a deixar el cotxe; internant-nos, despres, en el barri antic, extramurs, per a arribar a la Plaça Major, on està l’ajuntament i l’oficina de turisme, al costat de la plaça veurem un arc de mig punt que dona accés a l’interior de la vila gòtica, pel carrer Major, de recorregut sinuós i costerut, a banda i banda del que veurem carrers encantadors, tots empedrats, amb arcs de mig punt, escales i profusió de flors i plantes en cases molt ben conservades; arribant a la part més alta podrem veure la Torre de les Hores, allí on estava el castell; allí, extramurs, es troba el Mirador de Josep Pla, des d’on es domina els camps del Baix Empurdà, amb una bona panoràmica del Montgri i de les Illes Medes.
ESGLESIA DE SANT PERE.
Baixant una mica per a tornar al carrer Major, arribem a la plaça de l’Església, enjardinada i amb escales, devant de l’església de Sant Pere, el temple actual és Gòtic del S.XV, amb alguns elements romànics de l’església anterior, del XII-XIII; la portada és d’estil barroc; l’interior és bastant auster, l’absis està presidit per tres finestrals gòtics. Des del Mirador es pot agafar el passeig arqueològic que discorre per la part exterior de la muralla, podent veure les quatre torres quadrades del segle XIV, i arribar al peu del pujol i a la zona d’aparcaments.
Si bé la població és petita, el seu terme municipal s’estén fins a la riba de la mar, a la Platja de Pals, que s’estén des del Mas Pinell, al sud del la Gola de Ter, fins a la Platja de l’Illa Vermella, prop del cap de Begur; a mig camí de la mar, hi ha un altre petit nucli de població, els Masos de Pals.
Llegenda de les Sirenes de la Torre Mora: Extret de la revista del Baix Empordà.
A la Platja de Pals, prop de la de l’Illa Vermella, hi ha una antiga torre de guaita, coneguda com la Torre Mora, en la que, conta una llegenda, una nit a l’any, a l’hivern, es reunien totes les sirenes del mon al seu voltant, no sense abans treures el seu vel blau, que deixaven a la riba, els pescadors de Pals, que ho sabien, s’amagaven darrere de les dunes, amb l’esperança d’agafar un d’aquests vels, perquè així, la sirena a la qual pertanyia, s’havia de casar amb ell, convertint-lo en un home ric; segons diuen aquest és el motiu perquè, ara, no hi ha pescadors a Pals, perquè amb tantes sirenes, tard o d’hora tots van aconseguir un vel, i sent rics qui necessita sortir a pescar?? També conta una llegenda, que les sirenes acudien a aquest lloc perquè la seva reina, la més bella d’elles, vivia en pròperes illes Formigues, i que un pastor que la va veure, es va enamorar d’ella i va baixar de la muntanya, i ella va sortir de la mar, per a reunir-se, tots dos al Empordà.
El dia de Sant Jordi del 2017, vam aprofitar que feien portes obertes en els edificis modernistes de la Fundació Caixa d’Estalvis de Sabadell; per anar a visitar-los.
FAÇANA CARRER DE GRACIA
Primer vam entrar al edifici de la seu central de l’entitat, al carrer de Gràcia nº17; també habia estat conegut com el palau de l’estalvi; va començar a construir-se l’any 1906, però que no va ser acabat fins al 1916, perquè es va parar l’obra per a construir l’edifici de l’Escola Industrial; la inauguració oficial va ser el 1917. És un edifici de dues plantes, amb tres cossos, el central és més alt amb sostre a dos aigues, i un balcó sobre la entrada flanquejada per dues columnes, que es tanca amb una reixa de forja, a banda i banda de l’entrada es pot veure el relleu, en pedra, de l’emblema de l’entitat; entrant en la planta baixa trobem el pati d’operacions de l’entitat bancària en l’ampli vestíbul tancat per pilars, resultat de les reformes fetes en 1952 i 1967; al fons està el Pati Turull, de planta quadrada, en el centre del qual està el monument a Pere Turull, fundador de la Caixa d’Estalvis, el seu sostre està ocupat íntegrament per una gran claraboia de vitrall; d’aquest pati parteix l’escala per a pujar al primer pis.
SALA MODERNISTA 1er PIS
Al primer pis, s’entra per una sala d’accés, que en un dels seus laterals té 5 vitralls de personatges catalans, com Jaume I, o Antoni Capmany; des d’allí s’accedeix al gran saló modernista, de 3 naus separades per columnes, la nau central és més alta, i en els laterals, per sobre de les columnes, té finestres lobulades, adornades amb vitralls, i entre els arcs de les columnes hi ha pintures al·legòriques; a la paret que dona a la façana principal, hi ha 3 vitralls amb l’escut de la ciutat i composicions florals; i a la paret oposada, altres 3 amb figures al·legòriques del comerç, la indústria i l’agricultura.
ESCOLA INDUSTRIAL VELLA.
A continuació vam anar al carrer d’en Font nº1 per a visitar l’edifici que havia estat l’Escola Industrial d’Arts i Oficis; que va ser construït entre 1907 i 1911, i està compost per una torre lateral, circular, coronada per un “barret” cònic d’escates ceràmiques de color verd, i dues grans naus, una de les naus, la qu’esta adossada a la torre, és paral·lela al carrer i té dues plantes, l’altra, forma angle amb aquesta i només té planta baixa. A principis dels anys 60, va passar a ser la seu de l’Obra Social Caixa de Sabadell, i va sofrir una reforma per a instal·lar hi la biblioteca a la planta baixa, i a la segona planta, la seu d’algunes entitats culturals, com el Càmera Club o l’Agrupació Astronòmica Sabadell; a més, a l’altra nau, un auditori on s’oferien espectacles familiars i d’aficionats, i una sala de conferències; també es van construir uns jardins, amb un estany i un amfiteatre entre la seu central i aquest edifici, coneguts com els jardinets de la caixa.
En 2013, va ser creada la Fundació Sabadell 1859, i aquest edifici n’es la seu de l’Espai Cultura d’aquesta fundació; oferint sales d’exposicions, aules per a tallers i activitats escolars, i auditoris per a espectacles i projeccions cinematogràfiques, en els que s’inclou l’amfiteatre dels jardinets.
La visita a aquest edifici es valimitar a la torre, on vam pujar per la gran escala de caragol i vam poder gaudir de les vistes de la ciutat, des del mirador de la planta superior.
Per a més informació o reserves, a Fundació Caixa Sabadell (FCS) : tel, 937259522, o e-mail fundacio@fundaciosabadell.cat (info)- espaicultura@fundaciosabadell.cat (reserves)
Paso un extracte sobre l’origen de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; obtingut de la Wikipedia.
La Caixa d’Estalvis de Sabadell, va ser la més longeva de Catalaunya, en el seu moment, ja que va néixer el 6 degener de 1859.
L’entitat va iniciar la seva activitat fundada per un grup de sabadellencs encapçalats per l’industrial Pere Turull i Sallent sota el nom de Caja de Ahorros de Sabadell. Des d’aquell moment, va ser una entitat financera dedicada a promoure l’estalvi, a administrar i gestionar els recursos que li eren confiats i a facilitar tota mena de serveis financers en el seu àmbit d’actuació. El manifest fundacional de Caixa Sabadell declarava la seva decidida voluntat social. Aquesta voluntat es mantingué través de les actuacions promogudes per l’obra social, que any rere any s’ocupà de cobrir les demandes socials del seu àmbit d’actuació.
Fusio
El juny de l’any 2009, amb l’aprovació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària es van fer públics els rumors de possibles fusions entre algunes caixes catalanes, l’entitat entrà en procés de fusió amb Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, i tal com van fer saber les tres entitats en un comunicat, La fusió havia de permetre a les tres caixes mantenir la seva identitat al territori.[7]
El nom comercial va ser Unnim, amb seu social a Barcelona i amb tres subseus a Manlleu, Sabadell i Terrassa.
Per a les oficines d’aquest grup a Sabadell es va preveure usar la marca Unnim Sabadell
Arran de l’absorció d’Unnim per part del banc BBVA, el juny de 2013, les oficines d’Unnim canviaren la seva denominació i logotips a totes les entitats existents, deixant de ser «caixa» per esdevenir «banc».
Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.
EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat
La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.
El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta. A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.
A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens. Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat
A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.
Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.
El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.
Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.
Amb aquest relat, estreno una nova categoria, la de les visites guiades a edificis i llocs emblemàtics; aprofitant que, recentment, ens hem apuntat a una sèrie de visites guiades a edificis patrimonials de la ciutat, organitzades per l’oficina de turisme de l’ajuntament, començant per la Casa Duran, visita que se sol fer per la Festa Major, però que no l’havíem pogut fer.
FAÇANA DEL CARRER PEDREGAR.
La Casa Duran, està situada a la cantonada dels carrers Sant Joan i Pedregar, és una de les més antigues de la ciutat; i té la particularitat de combinar les funcions de casa senyorial burgesa amb la d’explotació agrícola; no esta clar quan es va iniciar la construcció de la planta baixa, la dedicada a la part agrícola, però sí que, el 1578, Feliu Duran va fer construir la planta noble del primer pis, d’estil renaixentista, construcció que va durar fins a l’any 1606; la casa, va rebre una reforma i ampliació en el segle XVIII. La família Duran, propietària de la casa fins al segle passat, es va establir a Sabadell en 1443, i arran de successius enllaços amb filles d’altres famílies riques de la ciutat, va anar augmentant la seva fortuna i patrimoni, com a terratinents i comerciants; Feliu Duran tènia explotacions agràries i tallers de teixits, i a més era Procurador Reial i Jurat del Consell de la Vila.
L’edifici consta de tres nivells, la planta baixa, que albergava les cavallerissas, el celler, les zones de processament agrícola i industrial i la sala d’entrada, al costat de la qual està el cel obert amb l’escala que puja al primer pis, on està la planta noble amb la residència dels senyors; damunt aquesta les golfes que servia de magatzem de la producció agrària, a més de servir d’aïllament entre la teulada i l’habitatge.
La visita, a càrrec d’una simpàtica guia, comença a la sala de l’entrada, que servia per a guardar els carros, allí, al costat de la porta d’entrada es va descobrir una petita escala que baixa a un subterrani, que es creu que havien d’utilitzar per a ocultar objectes o persones; d’allí passem a les cavallerisses, o encara es veuen els pessebres on mengaven las besties; i al magatzem de gra, amb sis sitges que disposaven d’un enginyós dispensador en la part inferior; després vam baixar al celler, on es feia tot el procés d’elaboració del vi, des del trepitjat del raïm, fins a la venda del vi, en ella hi ha més d’una quinzena de botes que havien contingut vi de diferents qualitats, també hi ha una premsa bastant ben conservada; sortint d’allí ens van explicar que també hi havia hagut una zona dedicada a la producció d’oli d’oliva, de la que no en queda més que un recipient usat per a decantar o filtrar l’oli; ens vam dirigir al costat oposat del saló de l’entrada i vam entrar en una zona situada sota tres arcades, on havia estat situada la fàbrica de sabó, de la qual vam poder veure el forn sobre el que s’escalfava la mescla de productes per a aconseguir el sabó i el lleixiu; i també la zona dedicada al tint.
De tornada al saló de l’entrada, vam pujar per l’escala a la planta noble per a visitar l’habitatge, sobre la porta d’entrada vam poder veure la “benedicció” en la que, al costat de l’anagrama JHS, es llegeix el nom de Feliu Duran i l’any: 1593; de l’interior de la casa, va desaparèixer pràcticament tot el mobiliari durant el passat segle, fins i tot algunes habitacions també van ser malmeses, no obstant això es va efectuar una bona feina de restauració; vam passar a veure una de les quatre habitacions de solter, en la que ens van ensenyar i explicar com funcionava el “festejador”, dos seients d’obra al costat de la finestra, en els que s’havien d’asseure’s, un enfront de l’altre, els nuvis, i sempre amb una “carabina”; després passem a una de les habitacions de matrimoni, en la que vam poder veure els dos tipus de pintura al fresc, en capes superposades en que estaba pintada, i les motllures decoratives, qu’ens van explicar qu’eren de color blanc, perquè els últims inquilins les havien arrencat i tirat a un contenidor, i un veí les va rescatar “in extremis”, els hi havien llevat la pintura, que possiblement seria daurada.
JARDI I POU.
D’aquí vam sortir al jardí, que està situat sobre el celler, la qual cosa és una mostra de la solidesa de la construcció amb volte catalana, perquè té diversos arbres, dues fonts ornamentals, i un pou al costat de l’accés a la cuina, després vam passar al gran saló principal, amb una decoració barroca del XVIII, allí ens van ensenyar l’armari dissimulat en una de les parets, en el que guardaven la vaixella de ceràmica decorada; abans del Covid, en aquest saló se solien celebrar alguns actes de l’ajuntament; passant per un altre saló més petit vam accedir a altres dues habitacions de matrimoni, en millor estat que la que havíem vist abans, en aquestes hi havia llits, fins i tot que no eren originals de la casa, despres vam anar a una habitació gran, que havia estat la cuina, de la que no quedava cap resta, només les quatre parets, l’accés al pou del jardí i una obertura que comunicava amb la capella, perquè el personal pogués seguir la missa sense barrejar-se amb els senyors, que accedien a la mateixa des del jardí; se sap que la capella havia tingut un retaule renaixentista de la Mare de Déu, avui dia desaparegut.
Vam tornar a la planta baixa i sortint al pati posterior, (el que limita amb el carrer Sant Joan), ens van ensenyar uns forats en la paret de les golfes que quedava damunt de la zona de tint, que eren paranys per agafar coloms i els seus ous; també vam veure un tros de mur de la casa que és una resta de la muralla medieval de la ciutat; vam tornar al saló de l’entrada, on vam donar per acabada la visita.
El mes de febrer del 1944 esclatà la polèmica sobre la conservació de la Casa Duran arran de l’entrevista publicada al diari Sabadell al regidor de Foment de l’Ajuntament de Sabadell presidit per Josep Maria Marcet. L’entrevistat va exposar el projecte consistent en reformar el centre històric de la ciutat amb dos objectius: d’una banda, millorar la seva imatge; de l’altra, ordenar el trànsit de vehicles. Per això, es preveia enderrocar la Casa Duran per construir un vial doble de 30 metres d’amplada que comuniqués el carrer de la Indústria (llavors anomenat de Calvo Sotelo) amb el passeig de la Plaça Major (aleshores del general Primo de Rivera). També es contemplava crear una petita plaça i aparcaments.
La notícia desfermà una gran polèmica i un debat que es perllongà durant 14 anys. Hem de tenir compte que aquest projecte estava precedit per la destrucció del bosc de Can Feu, l’enderroc del Pedregar i el quiosc modernista del Jardinets, obra de l’arquitecte Josep Renom. Andreu Castells qualifica la destrucció del Pedregar com “una barrabassada urbanística organitzada per gent considerada docta, avalada per brillants títols acadèmics. Va destruir totalment el que Sabadell podia exhibir del nucli central de la plaça Major”. Així doncs, el pla d’enderrocar la Casa Duran fou la gota que va fer vessar el got i provocà la divisió de les elits de la ciutat en dos blocs antagònics: els “conservadores y derribadores o conservistas o derribistas”, per emprar la termologia de Marcet que, al seu parer, no pagava la pena conservar aquesta peça patrimonial quan s’havia obert el carrer de la Indústria i s’havia enderrocat el Pedregar per a bastir el passeig de la Plaça Major. La Casa Duran “cortaba de lleno este lógico enlace entre ambas importantes vías de circulación.
Els partidaris de conservar la Casa Duran van elaborar l’any 1944 un projecte alternatiu que volia compaginar la preservació de la mansió senyorial amb els plans “modernitzadors” de l’Ajuntament. El proposta consistia en la demolició de l’annex i del pati que dona al carrer Sant Joan i l’obertura d’un vial a la banda de la façana nord que connectaria el carrer de la Indústria amb el passeig de la Plaça Major i permetria absorbir la circulació rodada.
En aquest projecte, un cop eliminat el cos annex, es podien veure els balcons de la planta noble. D’altra banda, l’enderroc del patí feia possible l’obertura de les arcades que “volverían a lucir en forma de galería porticada”.
Referèndum frustrat
L’Ajuntament no va prendre en consideració aquesta proposta i el tema va quedar en el congelador durant 13 anys. L’any 1957 la qüestió va reprendre’s arran d’una carta oberta del pintor Antoni Vila Arrufat va adreçar a l’alcalde Marcet i que aquest reprodueix íntegrament en les seves memòries, així com la seva resposta.
Marcet, per tal de desencallar la qüestió, va plantejar una solució que a l’època va causar sensació. L’alcalde feu aprovar a la ComissióPermanent de l’Ajuntament la convocatòria d’un referèndum sobre el tema amb “todas las garantías de seriedad y sinceridad”. A tal efecte i abans de celebrar-se la consulta, els tècnics municipals elaboraren dos projectes que contemplaven tots els aspectes urbanístics, tècnics i econòmics amb l’objectiu que la ciutadania pogués votar amb coneixement de causa i que serien exposats en un local obert al públic.
En el marc de la campanya del referèndum es celebrà un col·loqui públic que va tenir un ressò extraordinari dins i fora de la ciutat i que Castells qualifica com “el primer acte polític i públic d’oposició que es realitzarà després de la guerra.”
El resultat del debat fou una gran victòria dels partidaris de la conservació com ho reflecteix el corresponsal de La Vanguardia que va cobrir l’acte, tot indicant que entre les rotllanes que es formaren a l’acabar el col·loqui la majoria dels comentaris recollits eren favorables a la conservació de l’edifici. Tant és així que després d’aquest acte, que va servir per a copsar l’estat de l’opinió pública, Marcet va decidir no convocar el referèndum.
El desenllaç
Paral·lelament, els partidaris de la conservació de la Casa Duran van utilitzar totes les seves influències. El 1951, la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona, sol·licità a Lluís Mas, director del Museu de Sabadell, una relació d’edificis susceptibles de ser declarats monuments històrics-artístics. El 3 de juny, en una reunió del junta directiva del Museu, s’elaborà una llista que incloïa la Casa Duran amb una nota on s’indicava que l’edifici es trobava “en inminente peligro por una importante reforma urbana” i que la seva conservació era “de máximo interés para la ciudad”.
L’any 1955, les entitats culturals de Sabadell i Barcelona adreçaren respectius informes a Pere Benavent, membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Mesos després aquesta institució, juntament amb la Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, recolzaren la proposta de salvar la Casa Duran.
Finalment, el juny de 1958, el ConsejodeMinistros, a petició del Ministerio deEducación Nacional, aprovà la declaració de monument históric-artístic de la Casa Duran, un “magnífico ejemplo de típica mansión campesina del siglo XVI”. Això implicà la definitiva paralització del projecte municipal.
D’aquesta manera va salvar-se una de les peces més notables del patrimoni de la ciutat que no tornaria a estar en perill fins l’any 1995, essent alcalde Antoni Farrés. Llavors es desfermà una altra polèmica pel projecte de reforma amb l’objectiu de fer de la Casa Duran la seu de la FundacióInstitut del Vitrall que també preveia la instal·lació d’un restaurant. Tanmateix, el projecte va quedar aturat al comprovar-se que s’havien destrossat certs elements patrimonials de la mansió senyorial.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 