VIVENCIAS Y RECUERDOS

A principis de 2012, va morir nostre estimat Nabat, per Setmana Santa, ens vam apuntar a un viatge organitzat en autocar al centre de les Espanyes.

El Divendres Sant, vam haver de matinar, a les 5 i mitja passava un taxi a recollir-nos per a portar-nos a l’estació d’autobusos de Vic, on a les 6 i pico ens recollia, a nosaltres i a un’altra parella, un mini-bus, que també va recollir passatge a Manresa, Terrassa i Sabadell, per a portar-nos a l’àrea de servei de Bellaterra, punt de reunió d’altres punts d’origen( Granollers, Barcelona…), i d’on sortien diversos autocars amb diferents destinacions; una vegada reunits tots, ens van anar distribuint segons destinació, vam poder triar seients en l’autocar, perquè anava a mig passatge; com a curiositat, comentar que el xofer era rus, es deia Mihail.

Una vegada tots a bord de l’autocar, es va posar en ruta, a la buscar l’AP2 direccio Lleida i Zaragoza; vam parar a esmorzar a l’àrea de Montblanc; passat Zaragoza vam fer una altra parada “tècnica” en una zona de servei de l’A2; vam parar a dinar en un hotel a l’entrada de Calatayud, i una altra parada “tècnica” en l’àrea KM103, ja a la província de Guadalajara; com que vam arribar a Madrid abans del previst, i vam fer una parada curta, per a veure el temple de Demod, regal del govern egipci, per la col·laboració d’Espanya en el trasllat d’Abu Simbel per la construcció de la presa d’Assuan; també vam poder passejar pel parc adjunt al temple; després ens van dur fins a Las Rozas, al l’hotel Campanile, on ens van repartir les habitacions, per a, un cop instal·lats, baixar a sopar i fer una mica de sobretaula amb els companys de viatge i la guia.

El Dissabte Sant, després d’esmorzar, ens van dur a San Lorenzo de l’Escorial, per a visitar el Real Monasterio del Escorial, manat edificar per Felipe II, el S XVI en estil renaixentista; i declarat Patrimoni de la Humanitat; estava molt ennuvolat i feia fred, les muntanyes pròperes estaven enfarinades de neu; vam fer una passejada per l’exterior, fins a arribar a l’entrada del Palau Real de Felipe II, on ens esperava un guia per a fer la visita guiada, a mes del Palau, vam visitar la biblioteca, la Basílica, el Panteón, amb les sepultures dels reis d’Espanya, acabant la visita al Patio de los Reyes; per culpa del fred, els jardins, ens vam conformar amb veure’ls des de diferents finestres del recorregut.

Acabada la visita, ens va recollir l’autocar, per a dur-nos a Segòvia, ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat, passant pel túnel de Guadarrama; ens va deixar davant d’un restaurant, prop de l’Església de San Millán del S XI al XII, després de dinar, ens van donar la tarda lliure per a visitar la ciutat; ens  vam anar cap al centre del barri antic, passant per davant de l’església de San Millán, i a continuació per la de San Clemente, S XII, arribant a la plaça de Azoguejo, on està l’Aqüeducte romà del S II, i la famosa Casa Cándido, des d’allí vam anar pel carrer de Juan Bravo en direcció a l’Alcázar, palau real del S XII, amb afegits posteriors, passant per l’església de San Martín, S XII, i arribem a la plaza Mayor, al costat de la Catedral gòtica de Santa María, seguim fins a la plaça de la Merced on va començar a plovisquejar aigua-neu; davant de l’església de San Andrés del S XII, trobem a uns companys de viatge que venien de l’Alcázar, sense poder visitar-l’ho perquè hi havia molta cua; junts vam decidir de tornar cap a la plaça de Azoguejo,  pero entrant a la primera cafeteria que vam trobar pel camí, perquè apretaban la pluja i el fred, després de prendre’ns uns cafès amb llet bén calents, i de xerrar una estona, vam veure que afluixava la pluja i  vam repredre camí, al passar per davant de la Casa de los Picos del S XV, vam veure, en el termòmetre d’una farmàcia pròxima, que la temperatura havia baixat fins als 5°; arribant, de nou devant de l’aqüeducte, al costat oposat de la Casa Cándido, vam veure l’oficina de turisme, on vam entrar a tafanejar; per darrere d’aquesta oficina vam veure les muralles; van estar passegant un mica per la zona, doncs a l’altre banda de l’aqüeducte, vindria a recollir-nos l’autocar, al costat del monument de la Lloba Capitolina; tornant a l’hotel, vam veure que fins a passar el túnel, els camps estaven nevats.

El Diumenge de Glòria, que va començar amb sol, al mati, ens van dur a Toledo, però vam fer una parada en el Real Lugar y Villa de Aranjuez, situat en la confluència dels rius Jarama i el Tajo, lloc declarat patrimoni històric artístic; ens van donar temps lliure per a visitar els jardins d’Isabel II, el de la Isla i el del Parterre, on, a més de les cuidades espècies botàniques, vam poder admirar nombroses fonts monumentals, com la de Nereida, la d’Hèrcules o la del Niño de la espina; també vam veure, per fora, el Palau Real del S XVII; de tornada a l’autocar, vam seguir ruta fins a Toledo.

Arribats a Toledo, ciutat patrimoni de la humanitat, capital dels visigots, ciutat imperial de Carles I, i actual capital de Castilla-la Mancha, coneguda com a ciutat de les tres cultures, està situada en un pujol envoltat per un meandre del Tajo, primer vam envoltar la ciutat, seguint el meandre, per a fer la “visita panoràmica”; passant al costat del Puente de Alcántara, d’origen romà, entre el castell de San Servando i l’Alcázar, vam parar en el Mirador del Valle, des d’on es veu tota la ciutat, seguint la circumval·lació fins a l’altre costat, vam passar p’el costat del puente de San Martín, gòtic del S XIII, ens van deixar enfront de la Puerta Nueva de Bisagra, d’allí vam anar, a peu, fins a la plaza Zocodover, on ens esperava el guia local, que ens va dur a visitar el Museu Hospital de Stª Cruz, un edifici del XVI, sortint d’allí vam passar per una arcada al costat d’una estàtua de Cervantes, arribant al carrer Comerç, que va fins a la Catedral de Santa María, gòtica del XIII, al costat del Palau Episcopal, seguim fins a l’església de Santo Tomé, mudèjar del XII, al carrer Juan de Dios, per el que vam arribar al Museu Sefardita instal·lat a la sinagoga del Tránsito, S XIV, enfront de la que vam parar a prendre un refresc i descansar una mica, vam seguir pel carrer Reyes Católicos, que ens  va dur fins al Monasterio de San Juan de los Reyes, gòtic isabelí del XV, al costat de les muralles, que vam seguir per a arribar al puente de San Martín, al costat del qu’ens esperava l’autocar per a portar-nos a dinar a un hotel de la part moderna.

A la tarda ens van dur a visitar la “Villa” de Madrid, primer en una “visita panoràmica” des de l’autocar, passant per la Puerta de Toledo, l’estació d’Atocha, agafant la Castellana, passant per la fuente de Neptúno, la Cibeles, la puerta de Alcalá, el Retior, la carrera de San Jerònimo, el Congréso de los Diputados, i acabant a la Puerta del Sol, on ens esperava el guia local, que era el mateix de Toledo, allí vam veure “la osa” i el madroño, i el quilometro 0, després ens va dur per la calle Postas, veient la Posada del Peine, un dels hostals més antics d’Espanya, desde S XVII, vam entrar a la Plaza Mayor, on vam estar una estona, per a sortir-ne per el Arco de Cuchilleros, seguint el calle Cuchilleros, arribem a la Casa Botín, l’hostatgeria, en funcionament, més antiga del món, desde el S XVII; passem per el Mercado de San Miguel, de principis del XX; seguim per la calle Sacramento, on vam veure la Basílica, barroca, de San Miguel, del XVIII, coneguda com l’església de Opus, i l’església del Sacramento, anomenada la catedral del Ejercito, també barroca del XVIII; arribant a la calle Mayor i finalment a la Catedral de la Almudena i el Palacio Real; allí ens va recollir l’autocar per a tornar a l’hotel.

El Dilluns de Pasqua, tornada a casa, parant a dinar a Alfacharín (Alfajarín) prop de Zaragoza; després de dinar encara vam poder visitar l’Església de San Miguel,d’estil mudèjar del XIII, amb afegits barrocs, on a més d’aquest arcàngel, també hi ha una capella de la “Pilarica” i una altra de Sant Jordi; arribats a l’àrea de Bellaterra, van tornar a repartir-nos en diferents mini-busos per a dur-nos als diferents punts d’origen; nosaltres vam tenir la sort de que la parella que va pujar amb nosaltres a Vic, havien tornat el diumenge, i vam poder convèncer al xofer que ens deixés a Manlleu, estalviant-nos el taxi de Vic a Manlleu.

Origen de la frase “ Noche Toledana” extret de leyendasdetoledo.com .

Una de las leyendas más famosas de Toledo y que ha dado lugar a la frase que muchos pronunciamos en todas partes: “¡Vaya noche toledana que he pasado!”, frase que usamos cuando, sobre todo, no hemos pasado una buena noche, nos ha costado conciliar el sueño por algún motivo…

En el paseo de San Cristóbal, lugar privilegiado con la judería a sus pies, encontramos esta leyenda que debes conocer si te acercas a la ciudad.

En la ciudad, en el año 190 de la hégira, Jusuf-ben-Amru, déspota y cruel con todos los toledanos, múltiples fechorías cometía amparándose en su poder: raptaba doncellas, y daba muerte a todo aquél que se oponía a sus terribles métodos. Todos habitantes de la ciudad estaban descontentos por la forma de gobernar que estaba llevando a cabo.

Una noche, una revuelta popular, decidió acabar con este amargo regente. Un grupo de personas se colaron al interior de la alcazaba donde se encontraba y acabaron con la vida de Jusuf, poniendo fin a las atrocidades que estaba llevando a cabo.

Pero cuando todos pensaban que el problema había terminado, el gobernador que vino a la ciudad para ocupar el puesto dejado por Jusuf fue su padre. Todos los toledanos empezaron a temblar de miedo, pensando que lo primero que haría sería vengar la muerte de su hijo. Aunque, para su sorpresa, intentó llevar un gobierno tranquilo, dando a entender que había olvidado lo que hicieron con su hijo y que quería que hubiera paz en la ciudad.

Al cabo del tiempo, parece ser, que los que le rodeaban en su alcazaba le empezaron a envenenar sus pensamientos, a hacerle ver que tenía que vengar la muerte de su hijo, del que todos los toledanos se habían reído que tan cruelmente cuando acabaron con su vida.

Asi que, aprovechando que el hijo del Califa Albderramán III iba a pasar por Toledo al dirigirse a Zaragoza, decide celebrar una cena e invitar a muchos nobles de la ciudad de Toledo. El problema fue que, llegada esa noche, cuando los nobles se acercaron al palacete con sus mejores galas y, pensando que iban a llenarse el estómago con buena comida, al atravesar unos amplios cortinajes que daban acceso al patio donde iba a tener lugar la cena, unos cuchillos afilados les iban cortando la cabeza, que fueron colgadas en lo más alto del palacio para que, al verlas ahí, el resto de la ciudad tuviera un importante escarmiento por la dolorosa muerte de su hijo.

Esa noche nadie pegó ojo, temiendo que sus puertas fueran abiertas para continuar pasando a cuchillo al resto de la ciudad como justa venganza por lo que hicieron con su hijo. De ahí la famosa frase que todos usamos.

Per les vacances del 2010, vam decidir d’anar a visitar Cantàbria i part d’Astúries, vaig reservar habitació a l’hotel El Tejo, de Comillas, on podíem anar amb el Nabat.

vam sortir de Manlleu per la C25 fins a agafar l’A2 a Cervera, on vemparar en una zona de descans per esmorzar; vam fer una altra parada a Soses; a Fraga, on acaba l’autovia, vam entrar en l’AP2 , cap a Zaragoza, parant a dinar a l’àrea de Casablanca; envoltant Zaragoza  vam agafar l’AP68, fins a Miranda de Ebro, parant l’àrea de San Felices, a l’alçada d’Haro , des d’on hi ha una bona vista sobre les Conchas de Haro, un congost excavat per l’Ebre, en la seva entrada a la Rioja; en Miranda vam agafar la N I, fins a Pancorbo, on ens vam desviar per la N232, direcció a Santander, però a Vllalain vaig patir un “despiste”, per falta d’indicadors, i em vaig ficar a la N629, que va a Laredo, lo que em va costar fer marrada d’uns 70 quilòmetres, fregant la província de Biscaia, a més en el Alto de los Tronos, vam trobar boira; arribant a Colindres vam veure l’indicador a Santander per l’A8, que vam agafar fins a el Astillero, on es convertia en la N634, arribant a Torrelavega, on re-apareixia l’A8, que vam agafar fins a Cabezón de la Sal, per a arribar, per fi, a Comillas, on per sort, hi havia indicadors per a arribar als diferents hotels.

Comillas és a la comarca de la Costa Occidental de Cantàbria, està qualificada com a Vila conjunt històric-monumental, perquè alberga nombrosos edificis catalogats, tant en el seu barri antic, amb cases porticades, l’església de San Cristobal, barroca del S XVII, o l’ajuntament del XVIII, a la Plaça Major, on també hi ha la Fuente de los Tres Caños, d’estil modernista; en aquest estil també hi ha diversos edificis, com el Capricho, de Gaudí, o l’antiga Universidad Pontifícia, actualment un campus de la universitat de Cantàbria; també destaca el Palau de Sobrellano, del marquès de Comillas, neogòtic del XIX que a més compta amb una capella-panteó del mateix estil, i extensos jardins amb coves artificials; també hi ha un petit port que havia estat balener, i una platja; per a arribar a l’hotel el Tejo, vam creuar tot el poble, i vam veure que estava al costat d’una gran zona verda que hi ha sota el Palau de Sobrellano, enfront de la Universidad Pontifícia, al costat del camí que pujava al palau, hi havia un tancat on pasturaven cavalls; ens van donar una habitació en la planta baixa, amb sortida al jardí de l’hotel.

L’endemà vam sortir de Comillas cap a l’est, per la CA131, que ens va dur a Santillana del Mar, a la mateixa comarca de la Costa Occidental, declarada conjunt històric artístic, i inclosa a la llista de “els pobles més bonics d’Espanya”, a més en el seu terme municipal, estan les Cuevas de Altamira; vam aparcar en un descampat pròxim al centre, (actualment és un aparcament de pagament), i per el carrer del Rio vam arribar davant de la Col·legiata romànica de Santa Juliana, S XII, i darrere d’aquesta vam veure el Palau de Velarde, gòtic-renaixentista del XVI; envoltant la Col·legiata, vam tornar a entrar al poble, passant per davant de les Casas del Àguila y la Parra dels S XVI-XVII, arribant a la plaza Mayor, o Mercadal, de forma triangular, on ens van asseure en una terrassa a prendre un cafè, enfront de la Torre del Merino del S XIV; també vam veure la Casa de los Quevedo i la Torre de Don Borja.

Vam seguir ruta fins a Barreda per a agafar l’A67 fins a Santander, la capital de Cantàbria, on vam aparcar prop del Paseo Pereda, on estaven els antics molls; vam passar per davant de la Catedral de Nuestra Sra de la Asunción S XIII-XIV, restaurada en el XX, de l’Ajuntament, i de l’edifici central del Banc Santander ; visitant la Plaza del Príncepe, i la Plaza Pombo, que té una glorieta; vam asseurens a dinar en una terrassa prop del Puerto Chico, amb vistas a la Badia; després de dinar vam  anar cap el cotxe, i volíem anar a veure el Palacio de la Magdalena, edifici d’estil barroc, però edificat en el S XX, en un pujol sobre el mar; però hi havia un esdeveniment i no vam poder accedir, així que vam tornar a Comillas.

A la tarda vam sortir cap a l’oest, per la CA236, per a anar a San Vicente de la Barquera, el poble d’en Bustamante; passant pel parc natural de Oyambre, on està la Ria de la Ràbia, que alberga nombrosos ocells aquàtics; també hi ha algunes dunes i la Playa de Oyambre; arribem a San Vicente, situat a l’estuari de la Ria de San Vicente, que vem creuar pel Puente de la Maza del S XV, amb 28 arcs i mig quilometre de longitud; ja al poble  vam aparcar a l’Avenida Miramar, prop del port, pel que vam anar a passejar, i des d’on vèiem el Castillo del Rey, del S XIII sobre un del S VIII, i l’església de Stª Mª de los Angeles, d’estil gòtic; vam tornar a Comillas per l’interior, agafant la N634, que puja fins a Revilla, des d’on hi ha una bona vista sobre la Ria, que estava en marea alta, el poble i els Picos de Europa.

El següent dia vam anar a fer la part asturiana del viatge; sortint de Comillas fins a San Vicente de la Barquera, aquesta vegada vam veure la ria en baixamar, allí vam agafar la N634 fins a Unquera, i d’allí, per la N621 a Panes, ja en terra asturiana, on vam agafar l’AS114, que voreja els Pics d’Europa, per la zona de Cabrales; arribant fins a Soto de Cangas, on ens vam desviar per l’AS262, que puja a Cuadonga (Covadonga), en ple Parque Nacional de los Picos de Europa, i pertanyent al Concellu de Cangues; vam deixar el cotxe en un aparcament prop dels Jardines del Príncepe, i vam pujar fins a la Basílica de Stª Mª la Real, neo-romanica del S XIX, en la que vam entrar, primer la Sol i després jo, perquè un s’havia de quedar fora amb el Nabat; admirant el paisatge i l’estàtua de Don Pelayo, després ens vam dirigir als peus de la Santa Cova, on en una capella neo-romànica, esta la talla de la “Santina”, una reproducció del SXVI, perquè l’original va ser destruïda en un incendi; estaven oficiant missa, i no vam pujar, veient·la desde el marge del estany “el Pozón” alimentat per el Chorrón, una cascada que surt de sota mateix de la Cova; també està la tomba de Don Pelayo; al costat de l’accés a la cova esta el monestir de San Pedro i la Casa Capitular; ens va fallar la visita als Lagos de Covadonga, perquè no es podia pujar en vehicle privat, i el Nabat no podia pujar al bus.

Acabada la visita, vam baixar a Soto de Cangas, i d’allí vam anar a Cangues D’Onís,(Cangas de Onís) la primera capital del Regne d’Astúries, en el S VIII; situada en la confluència dels rius Sella i Güeña; on vam parar a dinar una bona fabada; després vam fer una passejada pel poble, vam anar a veure el Puente Romano, que en realitat és medieval del S XIV, del que, en el seu ull central, penja una reproducció de la Cruz de la Victoria, símbol d’Astúries, creuem per aquest pont, i vam anar a una espècie de parc, al costat del riu, on vam veure un hórreo asturià, tornant a creuar el riu per un pont de fusta; vam agafar el cotxe i, per la N625, vam anar fins a Arriondas, on vam agafar la N634 per a tornar per la costa; parant a Llanes, que fins al S XIII es deia Puebla de Aguilar; té un petit port pesquer en la ria del riu Carrocedo, al voltant de la que esta el nucli del poble, declarat conjunt històric; a més del port, vam veure restes de les muralles i el casino; en un bar, al costat del port, vaig demanar una infusió, perquè la fabada m’estava pesant a la panxa; en el terme municipal de Llanes està la playa de las Cuevas del Mar, declarada paisatge protegit; de camí a Comillas vam trobar caravana abans d’arribar a Unquera, per unes obres; aquella nit, a l’hotel, vaig demanar un sopar lleuger.

El següent dia vam anar a visitar el vessant càntabre dels Picos de Europa, així que vam repetir la primera part de la ruta del dia anterior, fins al poble asturià de Panes, on vam seguir per la N621, que ja en terres càntabres, s’interna en el Congosto de la Hermida, remuntant el curs del riu Deva, durant 21 quilòmetres, pel massís de Andara, entre parets gairebé verticals de fins a 600 metres; a mitj creuar el congost, va començar a plovisquejar, al final del Congosto, vam arribar a Potes, a la comarca de Liébana, a la confluència dels rius Deva i Quiviesa; el primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar a comprar un paraigua, i després a fer una passejada per aquest poble, declarat conjunt històric; vam poder veure les dues esglésies de San Vicente, l’antiga d’entre els S XIV i el XVIII, gòtica-renaixentista, monument historicoartístic, i la nova, l’actual parròquia, del S XX; la Torre del Infantado de XIV, actualment sala d’exposicions; la plaza del Capitan Palacios, amb una bella glorieta de pedra; en els voltants d’aquesta plaça, aprofitant que va parar de ploure, ens vam asseure a la terrassa d’un restaurant a dinar uns bons “chuletones”; després de dinar, vam continuar visitant el poble; vam veure un pati en el que, semblava, haver-hi un ruc i unes oques, però van resultar ser figures a grandària natural, també  vam passar per un carrer en el que hi havia una figura d’una espècie de bruixot o embruixador.
En tornar al cotxe, vam pujar per la CA185 fins a Fuente De, on hi ha un telefèric que puja fins al Mirador del Cable, a 1926 metres d’altura, des d’on hi ha bones vistes dels Picos de Europa, i l’antic circ glacial on neix el Deva, i punt de sortida de nombroses rutes muntanyenques; però amb prou feines vam veure el telefèric, perquè hi havia una espessa boira cobrint les muntanyes; tornant cap a Comillas, vam parem a meitat del Congosto de la Hermida, en un area de descans on hi ha un monument al salmó.

I va arribar el dia del retorn a casa, un dia ennuvolat i fresc, a la nit havia plogut; abans de deixar Comillas, vaem passar a veure la platja i el port, que encara no els havíem vist, després vam anar fins a l’A8, per a arribar fins a Torrelavega on vam agafar l’A67,que es dirigeix cap a l’interior de la península, a Reinosa vam sortir de l’autovia, per a vorejar el Embalse del Ebro per la CA171, a Orzales, (Campoo de Yuso), vam parar, al costat de l’església romànica de San Román, per a canviar una bombeta d’encreuament, que s’havia fos; aprofitant per a estirar les cames, tot i que plovisquejava i feia fred; com a curisitat, prop d’allí hi ha un altre poble que es diu Bustamante; vam seguir fins a l’encreuament amb la N232, que va fins a Zaragoza; malgrat ser una nacional aquest tram fins a Villalain, (on em vaig despistar a l’anada) sembla una comarcal i de les dolentes; seguint per aquesta carretera, vam arribar a Briones, ja a la Rioja, on vam parar a dinar en un restaurant de carretera a la sortida del poble, des d’on es veia el castell de San Vicente de la Sonsierra(el poble de la meva àvia); parant, de nou, a Calahorra per a estirar les cames; ja prop de Tudela vam agafar l’A68, fins a Saragossa, on vam agafar l’AP2 fins a Lleida, parant a Pina de Ebro; a Lleida sortim a l’A2, fins a Cervera, per a agafar la C25 a Manlleu, fent una paradeta a Tarrega.

Leyenda de la Osa de Andara, fuente: Wikipedia:

  La llamada Osa de Andara de la mitología cántabra, es una mujer-osa (una mujer con apariencia de osa, o una osa con aspecto de mujer). Su rostro era el de una mujer madura sin serlo y algo desdibujadas las facciones, cuando se enfada bizquea; tiene unas manos enormes de color oscuro, es brava y forzuda, pero rara vez demuestra su agresividad.

Si algo destaca la Osa de Andara es que es un ser que está a medio camino entre la leyenda y la realidad, pues al parecer fue una mujer real, que vivió en esta región de Picos de Europa, en la región de Andara, en la segunda mitad del siglo XIX. Su leyenda, presente entre las gentes de la Montaña, es recogida por varios autores y ya está pasando a formar parte de la mitología montañesa.

Allá sobre el año 1875 el escritor Joaquín Fusté Garcés narra la existencia de una extraña mujer-osa que habitó en las cuevas de La Hermida: “Vive en el Grajal y Mancondio, en verano, y las cavernas de la entrada de Ujo, por la parte de la Hermida, en invierno. Leche, castañas, raíces y maíz crudo son su ordinario alimento. Excepción hecha de algunas crías que reserva para que no mengüe su pequeño rebaño, se regala en la primavera y el otoño comiéndose crudos los cabritos que paren sus reses, la conozco mucho, y tanto, que sólo de mí hace caso, y no siempre, esta fiera.” Al parecer era una mujer huidiza con el ser humano, de costumbres toscas y salvajes pero a la vez capaz de criar y cuidar un rebaño de ovejas y rebecos que domesticaba desde su nacimiento. Su forma era de mujer, pero su cuerpo estaba cubierto de pelo, sus cabellos eran largos y morenos, sus manos ásperas y se cubría con un jubón.

Les vacances del 2004 vam decidir d’anar al Pirineu d’Osca, així que vam agafar al Nabat i la maleta i vam anar fins a Martorell a agafar l’A2 cap a Lleida, fent una parada en una àrea de descans a Cervera; una vegada a Lleida vam parar a dinar; amb la panxa plena, vam seguir per la N240 cap a Osca, passant per Montsó i Barbastre; una mica abans d’arribar a Osca vam fer una altra parada per a estirar les cames i fer pipí;  a Osca vam agafar la N330 fins a Sabiñanigo (Samianigo, en aragonès), on havia reservat habitació al Hostal Alpíno.

Sabiñanigo és capital de la comarca de l’Alt Gállego (abans Serralbo), i té una important indústria química (ERCROS); a prop de l’hostal, vam poder veure els Jardins de la Estación i la Iglésia de Santiago, i també el monument a la Natura, situat a la Plaza de España.

El següent dia vam sortir amb l’intenció de visitar el Parc de Ordesa i la Vall de Bujaruelo, així que vam anar fins a Torla per la N260 “Eix Pirinenc”, passant pel túnel del Coll del Cotefablo a 1423 metres d’alçaria; arribats a Torla, ens esperava una sorpresa, doncs calia deixar el cotxe en un aparcament, des d’on sortien uns autobusos cap a Ordesa, doncs, la ruta, estava prohibida als cotxes particulars; però, clar, com que anàvem amb el Nabat, no podíem pujar al bus; així que després d’un petit passeig per Torla, ens en vam anar fins a Broto, on vam veure l’Església fortificada de San Pedro, del S XVI; allí vam buscar un lloc per a dinar; després vam seguir, per la Vall de Solana, fins al poble de Fiscal, on vam veure la Torre Costa, una casa-forta del S XVI; hi havia altres edificis similars per la zona, igual que l’església fortificada de Broto, amb motiu de la gran activitat de bandolers que va haver-hi, per allí, en aquells temps. A la tornada vam parar una estona en una zona de descans entre Viu i Linas de Broto.

L’endemà,  vam anar fins a Jaca (Chaca en aragonès), capital de la Jacetania, vam estar passejant per l’Av. Primer Viernes de Mayo, on vam poder admirar algunes cases modernistes, com la Casa la Rubia, i prop d’allí la Ciutadella o Castillo de San Pedro del S XVI; després vam entrar al centre històric on vam poder veure l’església del Carmen del S XVI i la Catedral de San Pedro, romànica del S XII; també vam veure la Torre del Reloj, gòtica del S XV; prop d’allí ens vem asseure en una terrassa a dinar. Aquella tarda, de tornada a Sabiñanigo, ens vam dedicar a visitar el poble, i en tornar a l’hostal ens vam trobar, al carrer, amb el cambrer, d’origen cubà, que estava en el seu temps lliure, que li feia gràcia el Nabat, vam estar xerrant una bona estona, a més d’altres temes generals, ens va dir que si en les sortides volíem menjar en pla pic-nic, a l’hostal ens podien preparar una bossa amb entrepans i beguda .

El següent dia vam anar a visitar el Valle de Tena, per on discorre el riu Gállego; vam pujar per la N260 fins a Biescas, on vam agafar l’A136 fins a passar el pantà de Búbal, on està el desviament cap a Panticosa, per a pujar fins al balneari de Baños de Panticosa, situat a 1659 metres, al costat del Ibón de Baños, del qual neix el riu Caldarés;  i qu’està envoltat de cims d’entre 2500 i més de 3000 metres com els Infiernos i l’Argualas; després de passejar al voltant del ibón i entre els edificis del balneari, vam baixar, de nou a la vall per a seguir cap a Sallent de Gállego, parant, poc abans d’arribar, en un prat a la vora del pantà de Lanuza, a menjar-nos els entrepans que ens havien preparat a l’hostal per a dinar; després vam anar a passejar per Sallent, un típic poble de muntanya, als peus de la Peña Foradata de 2341 metres; allí vam veure l’església de la Asunción, gòtica del segle XVI; ja de retorn vam parar a Tramacastilla de Tena, al costat del pantà de Búbal; allí vam veure l’església romànica de San Miguel del S XII.

El següent dia vam baixar, per N330, fins a Osca (Uesca, en aragonès), on vam veure la Catedral de la Transfiguración del Señor, gòtica, del S XIII; després vam anar al poble d’Arguis, on comença la pujada al Coll de Monrepos de 1262 metres; allí vam anar a menjar-nos els entrepans que ens havien preparat en l’hostal per a dinar, al costat del pantà de Arguis, que és el més antic d’Aragó , del S XVIII, que recull les aigües del riu Isuela; després de dinar vam fer una passejada fins al poble, on vam veure una casa amb un gran pati, que a simple vista semblava una  ferralleria, però que vist de prop tenia unes curioses escultures fetes amb peces metàl·liques reciclades, entre les que destacava una enorme bruixota i una reixa molt elaborada a la porta; després  vam tornar a Sabiñanigo.

I va arribar el dia de tornar a casa, desfent el camí que vam fer a l’anada; parant a estirar les cames després d’Osca, i a Mollerusa vam parar a dinar; ja més endavant, vam trobar cua entre Igualada i el Túnel del Bruc, per culpa d’unes obres, però passant el Bruc, vam arribar a casa sense més problemes.

En  aquest viatge, vam decidir que podríem anar a viure fora de Sabadell, a una ciutat petita, prop de la muntanya, perquè jo estava “cremat” al treball, i a casa havíem tingut problemes amb la veïna de dalt, a més de que el barri s’havia degradat molt; així que, després de meditar-ho, a finals d’any, vaig començar a enviar currículums per Osona i la Garrotxa ; vaig rebre resposta d’un concessionari Mercedes de Vic, que buscaven algú amb experiència en camions, així que  vem buscar habitatge per la zona, i vam posar el nostre pis a la venda; sortint tot rodat; vaig començar a treballar a Vic a mitjans de gener del 2005, i un mes després, ens vam mudar al pis de Manlleu.

Llegenda de las Brujas de Tena, extreta de http://www.valledetena.com

A principios del siglo XVI, una epidemia de brujería asoló el valle, que se defendió de ella dictando un feroz Estatuto de Desaforamiento en 1525. Varias presuntas brujas fueron sentenciadas en virtud del Estatuto. Uno de los casos más terribles fue el de Maria Sorrosal, de familia hidalga (nobleza no titulada), y mujer del infantón Juan Martón, a quien ni su estado de preñez ni su elevado rango social salvaron del ajusticiamiento.

Pero el más espeluznante de los casos de brujería se da en el Valle de Tena – con especial gravedad en Tramacastilla y Sandiniés- entre 1637 y 1642, en que una posesión demoníaca afectó a 72 mujeres. Este suceso, uno de los más notables de Europa, aparece en las crónicas de varios eruditos, inquisidores o teólogos de la época, algunos de cuyos testimonios son impagables. El gran encausado fue Pedro de Arruebo, labrador y ganadero, señor de la pardina de La Artosa. Persona instruida, poseía libros prohibidos en varias lenguas y conocía el francés. Rico, atractivo, mujeriego, inteligente, caprichoso y violento, se le acuso de endemoniar a más de 1.600 personas y sufrió tres procesos, junto a sus complices Miguel Guillén y Juan de Larrat. Fue condenado a galeras, de donde dicen escapó sin saberse como y volvió a La Artosa a seguir endemoniando a las gentes del Valle. Todas las mozas pellizcadas o cogidas por el brazo o la mano izquierda quedaban endemoniadas.

Las que habían mantenido relaciones sexuales con Arruebo o sus cómplices, tenían tremendos dolores y vomitos, perdían el apetito y el habla y enfermaban. Incluso el rector de Sandiniés asistió aterrorizado al embrujamiento de su mula, que hubo de ser exconjurada. Fary Luis de la Concepción (exorcita de la Inquisición) relata, en Práctica de Conjurar, comó, durante el exorcismo en la iglesia de Tramacastilla, 200 mujeres fueron levantadas girando en el aire hasta la misma bóveda de la iglesia.

En 1640, ante la gravedad de la situación y las reiteradas peticiones de ayuda, Felipe IV envío a Tramacastilla al Inquisidor General del Reino, que hizo el viaje a regañadientes y muy a su pesar. Parece que barruntaba su destino, ya que al poco tiempo de llegar a Tramacastilla murió, cuentan las crónicas que a causa de un maleficio.

En medio de estos sucesos, los tensinos abandonaron sus haciendas, unos por estar poseídos y otros por cuidar de aquellos.

Si añadimos la gran peste que diezmó la población entre 1653 y 1654, vemos al Valle de Tena sumido en una gran crisis: abandono de tierras y ganados, paralización del comercio, alza de los precios, hambre y miseria.

Per les vacances del 2002 vam decidir seguir el Camí de Sant Jaume, fins a Santiago i visitar les Rías Baixas; haig de confessar que vam fer “trampa” perquè el Camí el vam fer amb cotxe, malgrat això, la ruta que vam fer coincidia bastant amb la del Camí Català, a partir de Montserrat, connectant amb el Camí Francès a Logronyo.

El Primer dia, o la primera etapa, vam sortim aviat i vam parar a esmorzar en Ca l’Esteve, per la zona de Can Oliveró, entre Terrassa i Martorell; a Martorell vam agafar l’A2 cap a Saragossa; vam parar a dinar a l’hotel Alfer, en una zona de serveis a Villafranca de Ebro, poc abans de Saragossa; passada Saragossa vam agafar l’AP58 fins a Miranda de Ebro, poc abans de Miranda , vam parar en la zona de descans de Briones, des d’on hi ha una bona panoràmica del castell de San Vicente de la Sonsierra; després vam agafar la N I,  en direcció a Burgos, fins al poble burgalès de Briviesca, on havíem reservat habitació a l’Hostal Legaresma; allí vam dedicar la resta de la tarda a conèixer el poble; vam veure la Col·legiata de Santa María la Mayor del S XIV, la Plaza Mayor, amb un original templet, i l’ajuntament que té una torre amb campanes.

El segon dia, vam seguir camí fins a Burgos, i d’allí vam alternar la N120 amb l’A63 (que en aquella època estava incomplerta), fins a arribar a Astorga, capital de la comarca lleonesa de la Maragatería, on vam parar a dinar, després de dinar vam fer una passejada per a veure la catedral de Santa María, d’estil Renaixentista, i el Palau Episcopal, construït per Gaudí en el S XIX; després vam agafar l’A6, fins a Ponferrada, capital del Bierzo, allí havíem reservat habitació en l’Hostal Montecarlo, situat als afores, pròper a l’Hospital Comarcal; la resta de la tarda, ens vam anar a visitar la ciutat, on vam veure la Basílica de la Virgen de la Encina del S XVI, i vam anar a visitar el Castell Templer del S XII, des d’on es domina el curs del Sil, i en l’emplaçament del qual, originàriament, hi havia un Castrum Cèlta.

El tercer dia, vam seguir per l’A6 en direcció a Lugo, per a després agafar les N604 i N 547, per a arribar a Santiago de Compostela, vam aparcar prop del convento de San Francisco, d’estil barroc, encara que va ser fundat en el S XIII; des d’allí, seguint als pelegrins, vam anar a la plaza del Obradoiro, davant de la Catedral de Santiago, on vam poder veure la cua que feien els pelegrins per a poder entrar en aquesta; en la mateixa plaça, vam poder contemplar l’Hostal de los Reyes Catolícos, del S XV; el Pazo de Fonseca, del S XVI, que alberga el rectorat de la Universitat de Compostela; i el Pazo de Raxoi, del S XVIII, seu de l’Ajuntament; vam envoltar la Catedral i a la plaça de las Argenterias, vam veure la porta lateral del mateix nom, on no hi havia cua, així que vam entrar per a veure la Catedral per dins, i, com no, el Botafumeiro; vam sortir per la mateixa porta i en un carrer pròxim, vam anar a un restaurant  a dinar. Amb la panxa plena, vam anar fins al cotxe i vam sortir rumb a Padrón, on havíem reservat a l’Hostal Flavia, situat al costat de la Plaza Mercadal, a la vora del  riu Sar.
Padrón va ser Iria Flavia en l’època romana, on  va desembarcar el cos de l’Apòstol Sant Jaume, segons la llegenda; és, a mes, la vila natal de Camilo José Cela i de Rosalía de Castro; tot i que és més coneguda pels Pimientos de Padrón(els de “ unos pican e otros non”), encara que realment es conreen al poble, veí, de Herbón; Padrón té un bonic jardí botànic.

El quart dia vam anar a visitar la riba nord de la Ría de Arousa, la primera parada la vam fer a Rianxo, on vam poder veure les mariscadores treballant amb baixamar, i també vam veure un tipic hórreo; d’allí vam anar a Corrubedo, ja en la costa atlàntica, entre les rías de Arousa i la de Muros y Noia, on hi ha un parc natural amb un complex de llacunes i una gran duna de sorra; pertany al municipi de Ribeira, on vam anar a continuació, allí vam veure l’església de Santa Uxia (Eugenia), i la llotja de pescadors, i vam anar a dinar al restaurant Penin; després vam passar per la Pobla do Caramiñal i Boiro de camí a les Torres del Oeste, a Catoria, són les restes del Castelum Honesti, que van aixecar per a defensar la zona dels atacs de pirates normands i sarraïns; a l’agost s’hi celebra una romeria vikinga que rememora aquells atacs, fins i tot hi ha una reproducció d’un Drakar ancorat a la ría; ja a últimes hores de la tarda vam tornar a Padrón.

El cinquè dia vam visitar la riba sud de la Ría de Arousa, vam anar fins a Catoria i d’allí a Cambados, on vam visitar l’església de San Bieito (Benito), d’origen romànic, però reformada en estil neoclàssic en el S XVIII, després vam fer una passejada per la Plaça Major i el passeig marítim; d’allí ens vam anar a O Grove, allí vam anar a dinar a la Taverna o Mariñeiro, on vam menjar una mariscada bonissima, després d’un passeig per la platja, ens vam anar a l’illa d’A Toxa, creuant el pont modernista de 146 metres que la uneix a O Grove, una vegada allí vam fer un vol per la zona comercial, on, a més, hi havia un mercat ambulant d’artesania i productes de la terra, hi vam comprar una ampolla d’orujo d’herbes casolà, a una velleta que semblava Doña Rogelia. Després vam tornar costejant i vam parar a Villanova de Arousa, vila natal de Valle-Inclán, vam passejar pel petit port pesquer; tornant, després a Padrón, passant per Villagarcía de Arousa.

El sisè dia vam anar cap al sud, per l’AP9, fins a Vigo, al barri antic, vam passar per la Porta do Sol, on vam veure el monument del Sireno; vam veure la Concatedral de Santa María, del S XIX d’estil neoclàssic, vam anar fins al mercat de Pedra, on vam passar pel calle Pescaderias, més conegut com a calle de las ostras, perquè concentra gran quantitat de ostrerías que ofereixen el seu producte en ple carrer; va manar fins a l’Av. Beiramar, on vam veure un restaurant italià, i vam entrar a dinar; ens vaem endur una sorpresa, quan, mentre discutíem que anàvem a demanar, l’amo del local, es va dirigir a nosaltres en català, resulta que havia treballat molts anys a Barcelona, i havia tornat, feia poc, a Vigo per a muntar el seu propi restaurant; després de dinar havia empitjorat el temps i començava a espurnejar, així que vam anar a buscar el cotxe i vam tornar cap al nord per N550, vam parar a Cesantes, en el fons de la ría de Vigo, amb vista a l’illa de Sant Simón, també s’hi veu el pont de Rande, però aquell dia, amb la boirina, no es veia; vam passar Pontevedra amb pluja, motiu pel que no vam parar, conformant-nos amb la vista des del cotxe; ja prop de Padrón, i aprofitant que no plovia, vam parar a Caldas de Reis, per a visitar el Jardín Centenario.

“I el setè dia va descansar”, pero nosaltres no, malgrat que continuava el temps nuvolós i inestable, ens vam anar a la ría de Muros i Noia, la mes septentrional de la Rías Baixas; bo la més septrentional és la de Corcubión, però aquesta més que una ría és una badia; així que vam sortir de Padrón cap a Rois i d’allí a Noia, on vam visitar el barri antic, d’origen medieval; la plaça de l’ajuntament i l’església de Santa María a Nova, sense sortir de Noia vam anar a dinar al Restaurant Ferrador, on vam menjar una bona graellada de peix i marisc; quan vam sortir del restaurant, tornava a plovisquejar, així i tot vam anar fins a Portosín, però com no afluxava, vam tornar a Padrón.

El vuitè dia vam començar el viatge de retorn a casa; vam anar fins a Vigo per l’AP9, i allí vam agafar a N515 passant per Orense, i parant a A Gudiña a dinar; seguin fins a la localitat zamorana de Benavente, on vam agafar la N601 fins a Medina de Rioseco, a la comarca val·lisoletana de Tierra de Campos, on vam agafar una habitació al Hostal Duques de Osuna; cap el vespre vam anar a visitar el poble, passejant per la Calle Mayor, porticada, arribant a la plaza de Santa María, on està l’església del mateix nom del S XV; després vam entrar a sopar uns “chuletones”, en el restaurant Pasos.

El novè i últim dia, després d’esmorzar en un bar pròxim a l’hostal, vam tornar a la N601 fins a Valladolid, on vam agafar la N122 , cap a Saragossa, passant per Aranda de Duero, i parant a dinar en la Plaza Mayor de Sòria, presidida per la Font de los Leones, el Palacio de la Audiència (antic ajuntament) i la Casa de los 12 Linajes (actual ajuntament); després vam seguir cap a Tarazona i, arribant a Saragossa, vam agafar l’AP2 fins a Lleida, per a sortir a l’A2; prop del túnel del Bruc, vaig veure que pujava la temperatura del motor; vaig parar i aixecant el capó, vaig veure que no disparava el ventilador, vaig connectar la calefacció i posar el ventilador de la mateixa al màxim, obrint totes les finestretes, i conduint suaument, vam passar molta calor, però vam aconseguir arribar a casa; uns dies després vaig dur el cotxe al taller per a reparar el problema.
Alguns dies més tard, vam anar a la protectora, on  vam adoptar un cadellet al que vam posar Nabat.

Galícia és una comunitat amb gran quantitat de llegendes, i gran varietat d’éssers màgics: Gegants, Sirenes, Trasgos, Meigas…i La Santa Compaña. No obstant això a continuació us deixo una llegenda de tipus històric-religiós. Llegenda de l’enterrament de l’Apòstol Sant Jaume, extret de la web: santiago.info

 En Galicia existe una tradición que dice que el cuerpo del Apóstol Santiago fue traído desde el Puerto de Jaffa, en Jerusalén, hasta el puerto de Iria Flavia – actual Padrón. Una vez la comitiva tocó tierra fueron perseguidos por soldados de la reina de Iria – la reina Lupa – , sin embargo, el contingente perseguidor se ahogó en las aguas del río Tambre. 
La reina, impresionada, decidió ayudarles a enterrar el Apóstol. Según la leyenda los bueyes que tiraban del carro en el que Santiago era transportado se pararon en un lugar llamado Libredón (Liberum Domun) donde es enterrado hasta su descubrimiento en el año 813.