Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

RUTA DELS ALPS I

PRIMERA PART . FRANÇA I SUISSA

Després la petita pausa de les “històries de la mili”, reprenc els relats de les sortides amb els amics.
Estiu del 81, de cara a les vacances d’agost, havíem parlat de fer una ruta pels Alps; pel meu aniversari (al juny), em van regalar un atlas de carreteres d’Europa, perquè preparés l’itinerari, per a visitar els llocs emblemàtics que anavem proposant; també, com qu’em defenso bastant bé en francès i italià, em van nomenar “traductor oficial”, a més l’atlas venia acompanyat amb un llibret, amb les frases més habituals, si vas de turisme, en diversos idiomes.
Ja a la fi de juliol, va resultar que només podíem anar la Nuri i el Xavi, casats de feia poc, i la Glòria i jo, que per aquella època tontejavem com a parella; els altres, el Salva, la Rosa, l’Azucena i en Claudi, no podien venir; així que decidim d’anar els quatre en el R5 de la Glòria, al qual l’hi vaig muntar una baca que tènia del 127, per a portar dos matalassos d’escuma i dues tendes canadenques.


El dia d’agost que començaba el viatge, vam anar a agafar la AP7  direcció França, abans de la frontera, vam parar en una àrea de servei per a esmorzar i anar al lavabo, i ja a França vam seguir per l’autopista, passant Perpignan, Narbonne i Montpeller, als voltants d’Orange, vam  parar a dinar, i després vam seguir fins a Valence, on vam deixar “l’autoroute” per a seguir per  carreteres nacionals i departamentals cap a Chamonix , passant per Voiron i Chambery, on ens va enxampar una tempesta; quan vam arribar a Chamonix, estava plovent, així que vam buscar un càmping i muntar les tendes sota la pluja,  vam tenir d’anar al bar del càmping per a sopar, i ens vam ficar al llit, millor dit, als sacs de dormir.


L’endemà, continuava ennuvolat i amb pluja intermitent, per la qual cosa no es podien veure ni l’Aiguille du Midi ni el Montblanc, així que vam  canviar els plans, primer un passeig pel poble i comprar provisions; vam veure un lloc un feien pollastres a l’ast i vam decidir comprar·ne un i patates, per a dinar; a la Nuri li va fer molta gràcia quan em va sentir demanar el pollastre ( poulet), i deia que ens anàvem a menjar un piolet…, també li feia gràcia quan demanava el cafè amb llet ( cafè au lait) que sona cafè olé, “cafè olé olé” deia.
Després  vam anar fins a Geneve (Ginebra), vam aparcar en una avinguda al costat del Llac Ginebra, enfront del característic brollador, “Jet d’eau”, dins del llac, també plovia una mica, per la qual cosa vam haver de menjar-nos el “piolet” dins del cotxe; havent dinat vam fer una passejada per a veure els edificis i botigues, i a la tarda a última hora, tornada al càmping.


El tercer dia seguia encapotat, de les muntanyes només aconseguim veure la part inferior; així que vam recollir després d’esmorzar i vam seguir ruta cap a Suïssa, entrant per Martigny i baixant cap a la vall del Roina, vam parar a dinar a Sion i vam seguir fins a Visp, on ens vam desviar a la dreta, cap a Tasch, on acaba la carretera, habia un càmping al costat de l’entrada del poble, i després de muntar les tendes ens vam anar a un “súper” que vam veure en arribar, per a comprar menjar, la nostra sorpresa va ser que tancaven a les 17 hores, i com eren les 17,45, doncs ens vam quedar amb un pam de nas; aquell vespre vam haver de sopar en el restaurant del càmping.

ZERMATT I EL MATERHORN


L’endemà, per fi va asserenar; el primer que vam fer, després d’esmorzar, va ser anar al súper a comprar provisions; una vegada aprovisionats, ens vam anar a l’estació, a agafar el tren que puja a Zermatt; al peu del Matterhorn, allí vam poder passejar tranquils per un típic poble de muntanya on no circulen automòbils; i gaudir de les vistes del Matterhorn; més tard vam agafar el tren de retorn a Tasch, i volta al càmping.


El següent dia, vam recollir les tendes i deixar Tasch, baixant de nou cap a la vall del Roina, a Visp girem en direcció a Brig i d’allí a Münster pujant el Grimselpass a 2164 m, on, tot i que estàvem a l’agost, hi havia neu al costat de la carretera, vam parar per a trepitjar-la i veure les vistes, per el costat dret vèiem la Glacera del Roina, on neix aquest riu, i a l’esquerra el Grimselsee un gran llac d’alta muntanya; de tornada a la ruta, vam baixar a la regió de Oberland, cap a Innettkirchen, i d’allí a Interlaken, entre els llacs Briensee i Thunersee; on vam trobar un càmping a la vora del  riu Aar, que uneix els dos llacs.


El següent dia, després de desdejunar, vam anar a Grindelwald un típic poble suís, amb unes magnifiques vistes de la vertical paret nord del Eiger i de la Jungfrau; des d’aquí vam anar al poble vei de Lauterbrunner, on hi ha una espectacular cascada, després vam tornar al càmping per a dinar. A la tarda vam anar a visitar Bern (Berna), on vam poder veure el fossar dels óssos, que són l’emblema de la ciutat; tornant al càmping al capvespre.

LAUTENBRUNNER


L’endemà, vam anar a visitar Luzern (Luzerna), i el seu característic pont de fusta cobert, a la vora del Vierwaldstatensee ( llac Quatre Cantons) ; després vam anar a envoltar el llac, parant a dinar prop de Altdorf, al costat oposat del llac; i tornant al càmping a mitja tarda.


L’endemà, vam recollir les tendes i deixar el càmping, per a anar cap a Àustria, però ja us ho explicare en el següent post.

Categorías
CATALA HISTORIAS DE LA MILI MEMORIAS

LAS ULTIMAS MANIOBRAS

A principis de maig del 79,  vaig participar a les meves últimes maniobres, eren nomes de  companyia, i van ser les que més em van agradar; vam anar a un poblet de la província de Guadalajara; el poble estava en un turó per sobre del riu Jarama; vam muntar el campament a la vora del riu, sota del poble.
Per entendre la meva relació amb el sergent del qual parlare, us explico una mica els antecedents: Quan em van nomenar caporal de primera, em van assignar a la secció de “combate”, al càrrec de la qual estava el sergent Losada, jo era el seu adjunt o ajudant; i la veritat és que a pesar que era el sergent mes cabró de la companyia,(l’havien degradat ves a saber per que…) a mi em tractava molt bé; pot ser  perquè, si bé, als matins, tènia que donar-nos teorica de combat ( xifrar missatges, nocions d’auto-defensa i atac, etc). ell solia començar la classe i al cap d’una estona s’anava a la cantina de sub-oficials, deixantme a mi al càrrec de la classe, i sempre l’hi habia cobert l’esquena, si vènia algun oficial per l’aula.

COMBATE


Una cop muntat el campament, vam començar a preparar les activitats, l’endemà s’anava a fer una marxa d’orientació d’uns 14 0 15 quilòmetres, per a la qual es formarien dos grups, que la farien en sentits oposats, uns des del campament fins al punt de destí i els altres a l’inrevés; així que havent dinat, vaig anar amb el sergent Losada, ja que era el seu adjunt, i un conductor, a inspeccionar el terreny; realment vam  inspeccionar els bars del poble i del poble veí, per sort pagava ell.
Aquesta nit em va tocar de sub-oficial de guàrdia, combinat amb el sergent Losada, així que vaig anar amb ell a la tenda-post de guàrdia, però em va dir que m’anés a dormir, que el faria la primera meitat de la nit, i que ja enviaria algú a despertar-me per a rellevar-lo; la meva sorpresa va ser que em va despertar el toc de diana, així que vaig anar ràpidament a veurel i dir-li que no havia vingut ningú a despertar-me, em va contestar que no ho va veure necessari, que la nit va ser molt tranquil·la, que estigués tranquil, que no passava res.


Després de passar llista i del desdejuni, es van formar els dos grups per a la marxa d’orientació, a mi en va tocar amb el que tornava al campament des del punt de destí, així que vam pujar als camions i allà que vam anar; quan vam arribar al lloc, una petita esplanada al costat de la carretera en plena serra, vam baixar dels camions i es  va fer formar la tropa, per a repartir instruccions amb l’itinerari, però a mi em van dir que em quedés amb els conductors, a esperar al grup que venia des del campament, perquè no podien quedar-se allí sense cap responsable; així que vaig tornar a deixar la motxilla en el camió i ens vam asseure a esperar; fins que van arribar, bastant fets pols, perquè el terreny era bastant accidentat; després de passar llista per a veure que no s’havia perdut ningú, vam pujar als camions i tornar al campament, a dinar, després de  banyar-nos al riu; a la tarda ens van donar permís per a pujar al poble, on ens vam posar a tope de cubatas ( quan era “cabo” en van posar el malnom de “cabo cubatas”…perquè seria? ).


Aquella nit, la guàrdia l’hi va tocar al meu col·lega Arcala“*Manix”, i va pasar el mateix que a mi, no van anar a despertar-lo, però a ell li va caure una repulsa, no sé si és per que quan es va llevar, no va anar a disculpar-se o que, però quan vam tornar a la caserna li va caure un arrest.

El següent dia, va ser més divertit, primer ens van donar un curset practic sobre explosiu plàstic, detonadors i metxes; després vam passar a les demostracions, i finalment, a la part practica, en equips de quatre ens van donar una petita porció de “plastilina” C4, un detonador, un tros de metxa lenta i un encenedor, cadascun portava una cosa i el quart feia un forat a terre, després vam fixar la metxa al detonador, introduïn-lo a l’explosiu, posar-lo al forat, el tapem, vam prendre la metxa i ens allunyem darrere d’unes mates i…BOOM.   

BAZOOKA

Despres també, ens van ensenyar a disparar amb un Bazooka (tècnicament un llançagranades), primer amb un adaptador que disparava bales traçadores, per a veure els que tenien més punteria, i després els millors van disparar un projectil de veritat.
Com aquest era l’últim dia de maniobres, el sergent de cuina, ens va fer un menú especial, havia comprat uns xais, i va fer preparar una foguera amb llenya, per a fer-los a la brasa, acompanyats amb sangria fresqueta, i a més, podíem repetir, ( des d’aquestes línies, vull agrair al sergent Berrios, de cuina, el bé que ens cuidava, era facil saber quan s’encarregava el de la cuina de la caserna, perquè habia cua al menjador).
Despres d’una bacaina, vam recollir el campament i vam tornar a la caserna. Uns dies mes tard, sobre el vint de maig, es llicenciava el meu reemplaç , però com qu’erem d’enginyers i el 30 de maig és el patró d’aquests (Sant Ferran), ens vam haver de quedar fins a aquell dia.


De maniobres de companyia, vam fer bastantes i en diferents llocs: per la zona de la Manxa, per la serra de Guadarrama, a Manzanares el Real, entre  Pinto  i  Valdemoro….; però eren rutinariesl d’enllaçar entre nosaltres amb les emissores.

Categorías
CATALA HISTORIAS DE LA MILI MEMORIAS

LA JAPONESA

Normalment els caps de setmana, que no tènia servei anava a casa, però si em tocava algun servei i m’havia de quedar, aprofitava el dia que lliurava per a visitar Madrid; això és el que vaig fer un diumenge de Març del 79, després del desdejuni, vaig sortir de la caserna amb la intenció d’anar al Rastro , menjar per la zona i passejar pel barri antic.
Quan sortíem de la caserna, havíem d’anar vestits amb l’uniforme de passeig, lleig i incomode, per això portàvem roba de civil en el “petate” i ens canviàvem en algun lloc; jo, quan em quedava a Madrid, agafava l’autobús que venia de Colmenar Viejo i em deixava en la Plaza Castilla i allí agafava un altre fins a l’estació de Chamartín, on em canviava en els serveis i deixava el “petate” en una consigna, per a fer-ho al revés a la tornada.

Aquell diumenge, una vegada canviat, vaig pujar al bus per a tornar a Plaza Castella a agafar el Metro (en aquella època el Metro no arribava a Chamartín); em vaig asseure en la part del davant, i abans que arrenqués, una noia, oriental, li va preguntar al conductor, si anava al centre, en italià, i el xofer no s’enterava, així que vaig intervenir i li vaig dir que sí; quan va pujar, li vaig explicar que l’autobús no anava al centre, però que ens deixava en l’estació del Metro, li vaig preguntar on anava exactament, perquè jo anava cap a la zona centre i podria indicar-li (li parlava en un popurri de castellà, català, una mica d’italià i a poc a poquet, i almenys m’entenia); em va dir que havia d’anar al locutori de l’edifici de Telefónica, per a poder telefonar a casa d’una amiga de Santander, on es dirigia, per a indicar-li en què tren arribaria (en aquella època no havien mòbils); com tenia temps, em vaig oferir a acompanyar-la i fer d’interpret si era necessari..
Ja en el Metro, ens varem presentar, em va dir que es deia “Chico” ( s’escriu Shieko), que era japonesa, però que vivia en Firenze (Florència), on era professora d’angles; jo, al meu torn, li vaig donar el meu nom, i li vaig explicar què estava fent el servei militar prop de Madrid, però que vivia prop de Barcelona; també li vaig comentar que el seu nom, en espanyol significava el mateix que “boy” en angles, va riure i em va contestar que ja li ho havia dit la seva amiga.

GUIA DEL METRO 1979


Arribats a l’estació de José Antonio ( actualment de Gran Via), vam baixar del Metro i vam sortir a la superfície, ens vam dirigir a l’Edifici Telefónica, a la mateixa Gran Via( llavors Avenida José Antonio), l’entrada al locutori estava en el lateral, i allí vam entrar, hi havia una mica de cua en el taulell, quan ens va tocar el torn, vam tenir la sort de que ens va tocar el funcionari “llest” i va entendre el que la noia li demanava: que li posés una “conferència” amb un numero d’un poble de Santander; li va donar un numero de cabina, i jo mentre em vaig asseure a esperar, però poc després d’haver entrat en la cabina, em va cridar, segons sembla la seva amiga no era a casa, i va agafar el telèfon la seva mare, que no s’assabentava de res ni en angles ni en italià, així que vaig haver de fer d’intèrpret, traduint-li a la senyora el que em deia la noia, i després passar-li la resposta de la senyora.
Una vegada solucionat el tema telefònic, i sabent que el seu tren no sortia fins a les 5,30 de la tarda, li vaig proposar que es vingués amb mi al Rastro, i que després podíem menjar en algun restaurant de la zona, la proposta li va encantar; així que vam enfilar la Gran Via fins a la plaza Callao, per a agafar la línia 5 del Metro fins a la Latina, prop del Rastro.

PARADES DEL RASTRO 79


Sortin de l’estació de la Latina, ens vam anar a la Plaza de Cascorro; lloc de referència del Rastro, vam estar una bona estona tafanejant les parades, no recordo si ella va comprar alguna cosa, jo, per descomptat que no; després ens vam anar a buscar un restaurant per la rodalia, vam trobar un carrer en el que n·hi havia varis, vaig triar un que tènia bona pinta i tènia bons preus, per a ser diumenge; no em pregunteu el nom, que no em recordo, com tampoc recordo que vam menjar, em sona que ella va demanar algo de peix; la qüestió és que si recordo que ens va agradar el menjar a tots dos; i que ella va insistir a convidar-me.
Havent dinat vam passegar pel vell Madrid, fins a la puerta del Sol, on li vaig explicar que, cada cap d’any retransmetien les campanades des d’allí; com que, ja tenia d’anar a agafar el tren, li vaig parar un taxi i li vaig dir al taxista que la portés a l’estació de Chamartín, i ens vam acomiadar, jo vaig passegar una estona, fins a un cinema, i a la sortida vaig menjar alguna cosa per a sopar; després vaig agafar el Metro per a tornar a Plaza Castella i d’allí a l’estació a vestir-me una altra vegada de “romano” i tornar a la caserna; un dia rodó.
Abans de sortir del restaurant, li vaig donar la meva adreça de la caserna, perquè em fes saber que havia arribat bé a casa de la seva amiga; i efectivament, uns dies mes tard vaig rebre una carta, en angles, on després de fer-la traduir ( a les hores no en sabia ni papa), em deia que havia arribat sense novetat, i em donava les gràcies, per l’ajuda i per haver-la acompanyat aquell dia; que s’ho estava passant molt bé a Santander; i em donava la seva adreça de Firenze, per si volia escriure-li; ho vaig fer , però en italià, per a això em vaig comprar un diccionari, per a buscar les paraules que no sabia; vam mantenir correspondència una temporada fins a un temps després de llicenciar-me.

Categorías
CATALA HISTORIAS DE LA MILI MEMORIAS

MANIOBRAS A SARAGOSSA

A principi d’octubre del 78, quan encara era caporal, es van fer unes maniobres de tota la Brigada, al camp de tir i maniobres de San Gregorio a Saragossa; arribat el dia de sortida, van carregar els vehicles (tancs, camions, ATP, Toas, i Jeeps), material i tropes, en un tren militar a l’estació del Goloso, i a la tarda vam sortir cap a Saragossa, vam fer el viatge de nit, i amb aturades, perquè calia donar prioritat de pas als trens convencionals, menys freqüents de nit.
A priori, no m’ho anava a passar massa bé, perquè m’havien assignat a maniobres nocturnes, i per a començar em va tocar estar de “cabo de guàrdia” en una llarga parada que vam fer en l’estació de Calataiud, mentre els meus companys dormien dins del tren; vaig haver d’espantar un parell de gamberros borratxos, que volien pujar-se al tren; el matí següent vam baixar a una estació de mercaderies de Saragossa, una vegada descarregats els vehicles, ens vam anar cap el camp de maniobres, un terreny desèrtic de 34000 hectàrees; vam muntar un campament al peu d’un pujol, també es va muntar una gran tenda-cantina, on li va  tocar “currar” al meu col·lega Manolo Arcala”*Manix”.

ELS CAPORALS ARCALA I BALDÓ A SAN GREGORIO.

Al final va resultar que, per seguretat, es van suspendre les maniobres nocturnes, així que vaig quedar lliure de servei; i vaig quedar com una espècie de comodí, aquella tarda em van enviar a ajudar a “Manix”, a acabar d’instal·lar la cantina; l’endemà em van donar una emissora-motxilla, i em van enviar a acompanyar al general de la brigada, a inspeccionar el terreny, en un Land Rover, a l’hora de dinar ja estava de tornada en el campament, i la tarda lliure, avorrit, perquè no podíem sortir d’allí, i no hi havia ni tele ni lectura, només podia anar a la cantina a passar l’estona amb el meu amic “Manix”, i esperar que tornessin la resta dels companys.
El següent dia, em van fer pujar al cim del pujol, al peu d’una antena vertical HF, que habian montat uns companys, amb una emissora i un telèfon de campanya ( una caixa de fusta amb auricular/micro de baquelita negra i una manivela ), que els meus companys de telefonia havien connectat a la central de comunicacions mòbil, instal·lada en un camió al peu del pujol, al costat del campament; la meva missió era retransmetre per telèfon qualsevol informació que rebés per l’emissora destinada al centre de comandament, i passar-los les instruccions que rebés com a resposta; un avorriment, doncs, si no recordo malament, només en van contactar un parell o tres de vegades; ara això si com que en el centre de comunicacions estava, d’operador, un company, i estaven connectats amb la xarxa nacional de telefònica, a l’hora de dinar, mentre els comandaments no estaven, em van posar amb casa meva, així vaig poder parlar amb la meva mare des d’enmig d’un camp, abans que existissin els mòbils; per cert, el menjar me la van pujar i vaig dinar en pla pic-*nic. El següent dia vaig seguir de “retransmissor”, amb l’emissora i el telèfon en el pujol, fins despres de dinar, que des del centre de comandament, es van donar per finalitzades les maniobres.
L’ultim dia vam estar desmantellant tot l’embull, recollir l’antena, desmuntar la tendeixi-cantina, desmuntar el campament…. I a la tarda un’altra vegada al tren i retorn a la caserna; per sort aquesta nit l’hi va tocar de “cabo de guàrdia” a un altre.

Categorías
Sin categoría

HISTORIAS DE LA MILI

LA OPERACIÓN GALAXIA

Faig una pausa en els relats de sortides i excursions amb els amics, i una petita reculada en l’ordre cronològic, per a relatar-vos alguns successos ocorreguts durant el meu servei militar; no referiré res del viscut durant el campament abans de la jura de bandera, ni durant els primers mesos en la caserna, perquè no va ocórrer res d’especial.
Primerament, per a situar-nos, vaig ser destinat a la caserna del Goloso, a Madrid, al batalló d’Enginyers, a la companyia de transmissions, agregats a la Brigada Cuirassada Brunete I; i em van fer Caporal de Primera; amb aquest càrrec quan et tocava guàrdia, es feia com a sub-oficial, i amb una companyia aliena a la teva.

Suposo que tots coneixeu o heu sentit parlar del “23F”, però imagino que pocs coneixereu “ l’Operación Galàxia”, que va ocórrer al novembre del 78, estant jo a la mili, segons la versió oficial, no va passar de ser un pla entre alguns comandaments militars ( entre ells, Tejero); per donar un cop d’estat, es van reunir a la cafeteria Galaxia de Madrid; van acordar donar el cop d’estat el 17 de novembre del 78, pero algun dels reunits va donar avís a l’estat major, i els van detenir.

 Pero jo no ho tinc molt clar, realment no vaig saber d’aquesta operació fins a un temps més tard, però per aquestes dates va passar el que us explicaré, i treieu les vostres conclusions.

EL CUARTO DE LOS PRIMEROS


Bé, a mitjans  d’octubre em van ascendir a caporal primer; la primera guàrdia que em van assignar, va ser una guàrdia en el polvorí, que estava fora de la caserna a la carretera de Alcobendas; no recordo la data exacta, però feia mes o menys un mes que era primer, per la qual cosa va haver de ser a mitjans de novembre; em  va tocar amb una companyia d’ATP (artilleria).
L’endemà, una vegada fet el relleu de la guàrdia, tornant a la caserna, ens vam creuar amb alguns camions de la caserna que anaven en direcció a Madrid; quan vam arribar a la plaça d’armes del batalló d’ATP, no es veia cap mena d’activitat; em vaig anar cap a la meva companyia, que estava en una part més alta, i quan vaig arribar-hi, només vaig trobar al “cuartelero” i el furriel; igual que a la veïna companyia de sapadors.
Els  vaig preguntar on estava la gent, i em van contestar que, van fer formar a tot el personal present en les dues companyies, agafar armament i munició, i pujar als camions i Land Rovers, i que s’havien anat feia una estona; com al no haver-hi ningú, no tenia res a fer, em vaig anar cap al “cuarto de los primeros”, a esperar l’hora de dinar llegint un llibre que tenia en la taquilla, després de mirar si a la tele donaven alguna notícia de que hagués passat alguna cosa, amb resultat negatiu.
A l’hora de dinar seguien sense tornar; així que em vaig anar al menjador  que estava gairebé buit; quan sortia del menjador vaig veure que ja havien tornat, i em vaig creuar amb els meus companys que anaven a dinar.
Quan van venir de dinar, el meu company Arcala “Manix”, em va explicar que, a la nostra companyia, els havien portat a Fuencarral, i una vegada allí van prendre posicions prop de l’ajuntament i  de la comissària de policia nacional, i que allí els van tenir a l’espera, fins que van rebre ordre de tornar als camions.
Un primer de sapadors, no recordo el nom, també ens va explicar que, a ells els van portar a Colmenar Viejo i que van fer el mateix tipus de desplegament; més tard ens vam assabentar de que les companyies d’ATP, havien fet el mateix a Alcobendas i San Sebastián de los Reyes…
Seria un assaig?; unes maniobres sorpresa, de les quals ni els Sub-oficials estaven assabentats?; o anava de debò i en ser descobert el pla, es va avortar l’operatiu?
Tot molt extrany, no em direu que donada la proximitat (o coincidència) de dates, no fa pensar una mica…

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

AVERIAT A BARCELONA LA NUIT

No recordo en quina data va ser, possiblement entre finals del 80 i primera meitat del 81; però si crec que era un dia laborable a la tarda, després de plegar, que ens vam reunir a casa de Gloria, no recordo exactament els qui estàvem, però sí que alguna de les noies va dir alguna cosa d’anar a prendre alguna cosa a un lloc del “Bulevard Rosa”, a Barcelona; no tots estaven d’acord, i al final vam quedar la Rosa, la Nuri, la Glòria, la Montse “Rat”( una integrant de l’equip de volei) i jo; la resta dels nois, i no sé si alguna noia més, no van voler anar·hi; així que ens vam anar les quatre noies i jo, amb el meu 127 cap a Barcelona.

EL MEU 127


Vam anar pel lateral de la B30, i després vam entrar per la diagonal, passant pel Camp Nou i carrer de Sants, sortint a Plaza España i Paralel, encara que sembli rar, vam enxampar tots els semàfors en verd, i no vam  parar fins a la rotonda del monument a Còlom, però en aturar-nos es va parar el motor i no arrencava, així que vaig posar primera i amb el “demarré” vaig aconseguir moure’l fins a acostar-lo a la vorera; vaig obrir el capó, i connectar una llum portàtil, vaig desmuntar el filtre de l’aire i vaig veure que la palometa del carburador estava tancada, la qual cosa va fer que el motor  “s’ofegués”; el primer que vaig pensar és que se m’havia passat treure el “starter”( en aquella època, la majoria dels cotxes de gasolina, per a arrencar en fred, tenien un cable, d’accionament manual, que tancava la palometa del carburador limitant l’entrada d’aire, i provocant una mescla més rica en gasolina, la qual cosa facilitava l’arrencada ( starting en angles)), però quan vaig mirar el comandament, vaig veure que si que l’havia tret, per la qual cosa calia buscar un altra causa del problema; per sort per a mi, la “Rat” tenia el pare mecànic, i a vegades l’ajudava en el taller, així que, mentre jo accionava el comandament del “starter”, ella observava en el carburador, i va poder descobrir que s’havia deixat anar un suport del cable i no accionava la palometa; una vegada descoberta la causa del problema, i atès que jo, en aquella època només entenia de motors Dièsel, res de carburadors, em va dir que per a tornar arrencar el motor, calia eliminar l’excés de gasolina de la cubeta del carburador, i netejar les bugies; així que, mentre la “Rat” netejava les bugies, jo vaig desmuntar, amb penes i treballs, la tapa del carburador; una vegada aconseguit vaig treure la gasolina acumulada a la cubeta i vaig tornar a muntar la tapa i les bugies, vaig tornar a fixar el suport del cable de “starter”, que s’havia deixat anar, i arrencar el motor, per a alegria nostra, va funcionar, així que vaig tornar a muntar el filtre d’aire, i ens vam anar fins a la plaça Catalunya- Passeig de Gràcia, i vam deixar el cotxe en un pàrquing.


Entre que vam sortir tard, i el temps perdut amb l’avaria, ja era al voltant de mitjanit, i quan vam arribar al Bulevard Rosa, estava tancat, així que vam decidir baixar per les Rambles, buscant un lloc per fer un mos.
En aquella època, l’ambient nocturn a les Rambles, no era molt bo, encara no s’havia fet la “rentada de cara olímpica”; pel que, veient els elements que hi havia per allí, no estava jo molt tranquil, amb quatre noies…, se m’havien posat dues a cada costat i jo al mig…i pensava: si algun “macarra” d’aquests es fique amb elles i intervens, et foten una pallissa, i si no fas res, després te la foten elles; vaja que anava “acollonido”.
Curiosament, només se’ns va acostar una meuca, que va venir directament a mi, per a demanar-me foc.
Finalment vam trobar un bar o restaurant, no ho recordo bé, una mica“decent”, obert i vam entrar, no recordo que vam demanar, però no hi vam estar molta estona; després ens vam anar a buscar el cotxe i de tornada a casa.

Amb la colla “del Volei”, formada per: la Rosa, la Nuri, la Glòria, l’Azucena, el Claudi, el Xavi, el Salva i jo; vam fer mes sortides, tant excursions (a Banyoles, a Ciurana, a Albelda ( el poble dels pares de l’Azucena, prop de Lleida))…, com a esdeveniments esportius (a animar al Sabadell contra el Alaves a Vitoria, a partits de volei..);  i també sortides a la platja..; però no recordo els detalls, suposo que perquè en aquestes sortides no va passar res d’especial.

Recordo algun detall, com, que a Banyoles vam llogar una barca i vam creuar l’Estany; o que a Albelda vam anar al cinema a Lleida, crec que vam veure una pel·lícula de “destape” de les de l’època; o que una vegada, a la platja, vam llogar un “pedalo” o potser dos?. Tampoc recordo si a totes vam anar els vuit o si en alguna mancaba algú, o si hi venia algú més.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

TUIXENT I LES PUNXADES

Crec que era la primavera del 82, que estant reunits, un dissabte cap el tard, la Glòria, la Rosa, la Nuri, l’Azucena, el Xavi, el Salva, el Claudi i jo, a casa de la Glòria, que algú va parlar de Tuixent, i en Claudi va comentar que el Club Falcons, al qual ell pertanyia, tenia un refugi prop d’allí, i que podia aconseguir la clau; així que decidim anar cap a allí, i ens vam anar a buscar les motxilles i els sacs de dormir, i amb el Claudi vam anar a les Casas d’en Garcia, a buscar la clau del refugi, mentre que les noies agafaven provisions; i tornàvem a ajuntar-nos a casa de la Glòria.

VISTA DE TUIXENT


Allí ens vam repartir en dos cotxes, dos R5, el de la Glòria i el de la Rosa; entre unes coses i altres ja era al voltant de les deu de la nit, quan anàvem a sortir, el pare de la Glòria ens va dir que “se’ns havia fet aigua en el comptador”, per sortir a aquestes hores per a anar tan lluny.
Quan, per fi, sortim, vam posar rumb a Manresa, per a des d’allí agafar la carretera de Cardona i Solsona, on vam agafar la carretera a Sant Llorenç dels Morunys; poc abans d’arribar a aquesta població, vam punxar una roda del cotxe de la Glòria, així que vam haver de parar a canviar-la; una vegada canviada, vam seguir la marxa, però poc després de passar La Coma i la Pedra, vam tornar a punxar un’altre roda del cotxe de la Glòria, per sort el de la Rosa era el mateix model, i vam poder agafar la seva roda de recanvi; finalment vam arribar al refugi prop de Tuixent, passada la mitjanit.


L’endemà, diumenge, ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam visitar el poble i els seus voltants, gaudint de les vistes de les muntanyes; al migdia, vam dinar en el refugi, i després de recollir i deixar-lo net, ens vam anar cap a la Coma i La Pedra, a prop d’on hi ha la font sulfurosa de la Puda, vam anar a veure-la i comprovar que realment empestava a ous podrits; també vam visitar les pròperes fonts del Cardoner.

FONT DE LA PUDA


Ja a últimes hores de la tarda vam agafar el camí de retorn; però, quan estàvem creuant Manresa, ja enfosquit, vam punxar de nou, aquesta vegada el cotxe de la Rosa; en un primer moment, ens vam veure perduts, sense roda de recanvi i diumenge a última hora de la tarda….; però després vaig recordar que a les ciutats grans, solia haver-hi algun servei de pneumàtics 24 Hores; així que vam preguntar a un senyor que passava per allí, i ens va dir que a unes tres travessies hi havia un servei Michelin obert; així que amb el cotxe de la Glòria, ens en vam anar fins a aquest taller, i vam aconseguir que ens reparés una de les rodes punxades, i així poder posar-la en el cotxe de la Rosa, i poder tornar a casa aquella nit.


Lògicament el dilluns vam fer reparar els altres pneumàtics a Sabadell.

LES TREMENTINARES
A la Vall de la Vansa era normal que les dones exercissin l’ofici de Trementinaires, de fet actualment, a Tuixent, es pot visitar el Museu de les trementinaires; tot seguit adjunto un text extret de la Vikipedia, que parla sobre aquestes dones:

Aquesta activitat, exercida durant el segle xix i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l’agricultura i la ramaderia en un context d’autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d’una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l’acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l’aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s’hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d’herbes i remeis. D’aquesta manera, a més d’aportar uns diners per a la família i el mas, durant els mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s’allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Història:

L’activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire en actiu fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l’any 1984.

Càndida Majoral, nascuda a Cornellana (La Vansa i Fórnols, Alt Urgell), en el si d’una família dedicada a la collita i la venda d’herbes remeieres, va morir als 100 anys d’edat l’11 de gener del 2018.[2]

Productes:

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d’avet i de ginebró, a més d’un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.

Trementina:                                                                       La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d’una substància que s’obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d’aquesta trementina se n’obtenia dos productes: l’essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d’aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

Pega negra:

La pega negra s’obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESUS ESPORTIUS

MARATO DE CANTONI

Entre finals del 80 i principis del 81, en Claudi ens va animar, al Xavi i a mi, a córrer maratons, entrenàvem diverses vegades per setmana, en sortir del treball, al Bosc de Can Deu; i la primera en què vaig córrer va ser la del Corte Inglés, a Barcelona ( no recordo si va venir el Xavi), per a ser la primera no em va anar malament del tot, vaig acabar en un lloc intermig.
El Claudi ens va dir que el dia de Sant Joan, es feia una marató a Cantonigros en el Collsacabra; i ens vam inscriure els tres; així que el dia 23 de juny, a la tarda, vam anar, els tres “corredors” : en Claudi, el Xavi i jo, acompanyats per L’Ázucena, la Nuri, la Rosa, la Glòria i el Salva en dos cotxes ( el R5 de la Glòria i el meu 127) fins a Cantoni, on vam sopar i fer la revetlla en un Hostal del poble, pero, si no recordo malament, vam acampar als afores per a passar·hi la nit.

ESGLESIA DE CAN TONI


L’endemà, vam estar veient els voltants del poble; fins als preliminars de la carrera, que els “corredors” vam tenir que anar a la zona des d’on es donaria la sortida, davant de l’Església del poble, allí vam trobar a l’amic Rafel Pascual, que era conegut en el “mundillo” com “el de la motxilla”;  les noies i el Salva s’en van anar a buscar un lloc pròxim al mig recorregut per a veure’ns passar.
I comencem la carrera, anava bastant bé fins que un parell de quilòmetres després del Coll de Bac, em va fer una tibada a la cama dreta, el lògic hagués estat que em parés i retirat si no se’m passava, però com q’era baixada, vaig continuar, quan vaig arribar a la cruïlla de Rupit, vaig veure que allí estaven les noies i el Salva, com que sàvia que la Nuri tenia un pot de Reflex, li vaig demanar que em tirés una ruixada a la cama, la veritat és que se’m va millorar bastant i vaig poder seguir, i això que fins a la Devesa, on es donava la volta, era de pujada; la tornada, passat Rupit, tornava a ser de pujada i més pronunciada qu’en sentit la Devesa, quan arribava a Les Viles, va tornar el dolor a la cama, i amb més intensitat, fins al punt que vaig haver de deixar de córrer i continuar caminant, estava a punt de parar-me i esperar el “cotxe escombra” que recollia als que abandonaven, quan vaig veure que venia en Rafel, “el de la motxilla”, que havent acabat entre els primers, i veient que després d’arribar els meus companys, jo trigava molt, va tornar per a veure que m’havia passat; en trobar-me, en va acompanyar perquè pogués arribar a meta, encara que anés caminant coix.

COLL DE BAC

 Un cop finalitzada la cursa i restablert el trafic per la carretera, les noies i el Salva van tornar al poble, i ja tots reunits, vam ficar les coses en els cotxes i vam tornar tranquil·lament a Sabadell.


Al cap d’un parell de dies, veient que encara em feia mal la cama, vaig anar al metge, i em va trobar una lesió, per a la qu’em va receptar uns anti-inflamatoris, repòs, i que no corregués durant un temps.
Vaig esperar fins a la tardor, per a tornar a entrenar, però no havia fet un quilometre que va tornar a doldre’m, així que vaig esperar uns mesos més, però tornava a doldre’m, així que vaig decidir acomiadar-me de córrer.

NOTA DE CONDOL

Aquest relat, el voldria dedicar a la memoria d’en Rafel Pascual“el de la motxilla”, perquè un parell d’anys després del aquí relatat, ens vam assabentar de que havia mort per una fallada cardíaca.
I també a la de la Rosa Trepat, qu’ens va deixar, el passat 2019.                     Que restin en pau tots dos.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

SETCASES NEVAT

L’hivern 80-81( no recordo el mes), vam decidir anar un cap de setmana a Setcases i Vallter, perquè algú (crec que en Claudi) va dir que sabia d’un lloc per a dormir econòmic. Així que, arribat el dia acordat ens trobem tots: en Claudi, l’Azucena, en Salva, la Rosa, la Nuri, el Xavi, la Glòria i jo, amb els nostres respectius sacs de dormir i roba d’abric; i amb el R5 de la Glòria i el meu 127, als que havíem carregat les cadenes de neu en el maleter, vam sortir cap a la N152 (C17) direccio Ripoll.
Ja a Ripoll s’havia fet fosc,i  allí vam agafar la carretera de Camprodon, una vegada alla vam travessar el poble (encara no hi havia la variant) en direcció a Setcases i Vallter; passat Vilallonga de Ter, tot qu’era fosc, vam veure que havia nevat, i arribats a Setcases l’accés al poble estava cobert de neu dura,  com que hi havia una pujadeta, les rodes patinaven, així que vaig provar la cadena liquida i va funcionar, vam poder pujar el desnivell; una vegada al poble vam poder aparcar els dos cotxes junts, i ens vam dirigir a la casa que coneixia el nostre amic, allí ens van donar la clau d’una espècie de graner o paller, on, havent sopat, ens vam instal·lar per a dormir.
Aquella nit va nevar bastant, i quan ens vam aixecar, l’endemà, hi havia més d’un pam i mig de neu al carrer, així que després de desdejunar, vaig anar a posar les cadenes als cotxes, no recordo si m’acompanyava el Salva o el Claudi, eren cadenes de les antigues ( les del 127 eren les mateixes que vaix fer servir en el 850 en un relat anterior), com que ja tenia l’experiència de posar-les, vam netegar la neu al costat dels cotxes per a poder posar el gat i aixecar-los, i així en un moment vaig tenir les cadenes muntades.
Després d’un passeig pel poble nevat, vam sortir a la carretera, però en direcció a Vallter estava tallada, així que vam haver de tornar cap a Camprodon; vam haver de conduir amb les cadenes posades pràcticament fins a Vilallonga de Ter.
Crec recordar que vam aprofitar el prematur retorn per a visitar, no recordo si Camprodon o Ripoll; però de tota manera vam tornar a casa abans del previst.

VISTA DE SETCASES

Extret de: Magradacatalunya.cat:

Al voltant de Setcases hi ha dues llegendes, la més coneguda diu que el poble va sorgir d’una família de ramaders que mai havien pujat dalt de la muntanya. El pare, que era cec i els seus set fills de camí a la muntanya, es van aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin uns dies en aquells camps. Al cap de dos dies va començar a nevar, cosa que els fills no havien vist mai. Corrent es van dirigir a explicar-li al pare, que els hi va dir que aquelles volves que queien era neu, que cobriria les pastures i les ovelles es moririen de fam.                                                                 El pare els hi va dir que baixessin muntanya avall fins que trobessin un saüc florit i així ho van fer acompanyats de les ovelles. Un cop passada la Vall del Carlat, van trobar el saüc florit i van decidir quedar-se allà. Cada un dels fills es va construir una cabana per viure, al voltant de les quals es va anar formant el petit poble de Setcases

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MATAGALLS-MONTSERRAT

L’any 1980, per a mi, va ser un any de canvi de companys de “colla”: l’Esteve, recent casat amb la Silvia, s’anava a la mili aquell any, en Miquel ja estava llicenciat però festejava a Saragossa, en Lartuna es llicenciava aquell any, però juntament amb, l’Isidre, la Marta, l’Espe i la Cecilia, els vaig perdre del “radar”; d’altra banda, l’Azucena, havia portat al seu promes Claudi, acabat de llicenciar, i ell, a la Glòria Torras, una amiga de la seva colla anterior; aquesta jugava al Volei a l’equip del Club, i ens va presentar a la seva millor amiga i companya d’equip Nuri Trepat, la germana d’aquesta, la Rosa ( al cel sia)i els seus respectius promesos, Xavi i Salva; així que comencem a quedar i a sortir els vuit.
En el mes de setembre, ens trobem un dissabte havent dinat i el Caludi ens va parlar de la Travessa Matagalls-Montserrat que es feia aquella mateixa tarda, i que un amic seu, conegut com “el de la motxilla”, perquè corria maratons amb ella a l’esquena, li havia proposat participar; com sigui, ens va convèncer al Xavi i a mi i vam anar a la UES a inscriure’ns; després de passar per casa per a equipar-nos, ens trobem a l’hora indicada en la plaça Marcet, per a agafar un bus que ens portaria fins a Coll Formic, al costat del cim del Matagalls.

matagalls
CREU DEL MATAGALLS
Allí vam esperar que arribés la resta de participants, i una vegada tots reunits es va donar la sortida, quan ja estava enfosquint; creuem el Pla de la Calma i ja de nit, iniciem el descens cap a Aiguafreda; com que davant nostre havien passat molts participants, calia anar amb compte perquè hi havia molta terra i pedretas solts; i aquest va ser el meu problema, perquè jo no calçava botes de muntanya, si no Xirucas i a més bastant usades, per la qual cosa van acabar cedint, i se’m van obrir per davant, entrant terra i pedres a dins, el que em provoca nafres en les plantes de tots dos peus; quan vam arribar a Aiguafreda, en prou feines podia caminar pel que vaig decidir retirar-me i dirigir-me a l’estació per a agafar un tren i tornar a casa; el Claudi i el Xavi, em van acompanyar i van decidir retirar-se també, malgrat que vaig insistir perquè seguissin, que ja me les apanyaria; sempre m’ha quedat la “espineta”, de pensar que per culpa meva no van poder acabar la prova.

Ja a l’estació d’Aiguafreda, ens assabentem que no hi havia trens fins a l’endemà, per la qual cosa vam haver de passar la nit  l’estació.
Poc després de l’alba del diumenge, per fi, va passar un tren, que ens va dur fins a Montcada Bifurcacio, on vam fer transbord per a arribar a Sabadell; una vegada a Sabadell, em van acompanyar fins al centre, per a agafar l’autobús per a arribar a la casa meva ; els vaig dir que com l’autobús em deixava davant de casa no feia falta que vinguessin, que ja havien fet bastant, i allí ens vam acomiadar.                          Una vegada a casa, la meva àvia em va neterjar i fer la primera cura dels peus, vaig estar més d’una setmana per a poder caminar normal.
A la Primavera següent, amb el Claudi, i el Xavi, vam anar a fer un tram del recorregut, un diumenge ben d’hora, vam agafar un autobús fins a Caldas i allí el que va a Moia, vam baixar a els Pinars de Badó, prop de Sant Quirze Safaja, i des d’allí vam seguir l’itinerari pels boscos, fins a Sant Llorenç Savall, on vam agafar un autobús de tornada a Sabadell.

matagallmontse

Vull deixar aquí el meu agraïment a en Claudi i en Xavi , per la seva gran mostra d’amistat envers a la meva persona.

Extret de la Vikipedia:

La Travessa Matagalls-Montserrat és una caminada de resistència no competitiva, tot i que és cronometrada, que organitza anualment el Club Excursionista de Gràcia des de 1972. La travessa discorre per camins de muntanya entre la serralada del Montseny i el massís de Montserrat. A partir del 2015 es surt des de El Brull, fins al 2014 es sortia de Coll Formic, al peu del Matagalls i l’arribada és al davant del Monestir de Montserrat.[1]

L’objectiu consisteix a realitzar en menys de 24 hores el recorregut que cobreix una distància que varia segons l’any, en les darreres edicions entre 81,4 km i 87,1 km.

 

 

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar