VIVENCIAS Y RECUERDOS

A finals de gener del 2022, vam anar a Sitges per visitar el Palau Maricel,  que també es coneix com Maricel de Terra.

Aquest edifici forma part del conjunt artístic, noucentista, Maricel, compost per aquest palau i per el Maricel  de Mar o Museu Maricel, un a cada banda de carrer i units per un pont sobre el carrer, al costat del Cau Ferrat; els va fer construir, entre el 1910 i el 1918, en Charles Deering un magnat americà, mecenes de les arts, per exposar la seva extensa col·lecció d’art i com a la seva residencia.

El Palau va ser edificat, entre 1913 i 1916 sobre l’antic Hospital de Sant Joan Baptista del S.XIV, amb elements, medievals, extrets de diferents llocs d’Espanya; al 1921, en Deering el va deixar i es va endur tota la seva col·lecció, va restar buit fins al 1932, que el va passar a mans de la Junta de Museus de Barcelona; y al 1970 va passar al Ajuntament i la Diputació, a mes de visitar-lo, també s’hi fan activitats culturals o es llogan espais per congressos, casaments…  

La porta d’entrada esta situada en el lloc conegut com el Reco de la Calma, un cop passada la porta ens trobem en un petit pati quadrangular del que parteix una escala, al estil dels palaus gòtics, per l’escala s’accedeix a la planta noble; entrant a la Avantsala, una sala que feia las funcions de rebedor dels visitants; en ella s’exposa una col·lecció d’esmalts (son reproduccions, tot i que també hi ha alguna peça original); las finestres estan envitrallades.

La següent estança es el gran saló de festes principal, o saló d’Or, entrant, a la dreta, passant per sota d’una galeria, s’entra a la Sala Capella, amb una reproducció d’un retaule barroc, presidit per una talla de la Mare de Deu del cor; en la mateixa sala també s’exposa una col·lecció de ceràmiques de Manises i Talavera (copies), i un piano; retornant al Saló d’Or, amb decoració neo-barroca, destaca la gran llar de foc d’alabastre blanc provinent de Jaca, també es podem fixar en algunes peces del mobiliari, com un cadirat de cor, un rentamans, escriptoris…

Del Saló d’Or, surt una escala que accedeix a la galeria que el separa de la Sala Capella, i des de la que s’agafen les escales que pugen a les terrasses, on hi havien hagut uns jardins i sortidors, actualment desapareguts; però si que es poden veure les ceràmiques que recobreixen les parets, i les vistes sobre part del poble i el mar.

Per l’altre extrem de les terrasses, s’accedeix a un altre escala per la que es baixa als Claustres, un dels espais mes bonics del palau, son una barreja de claustre medieval i d’impluvium de domus romana, i per la part exterior te una balustrada que dona al Maricel de Mar i al mar mateix; els capitells son d’origen medieval, possiblement de Silos; i les rajoles que cobreixen les parets, potser, de la cuina de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Se surt dels claustres per una escala que baixa al Saló Blau, que també era nomenat com Sala dels Retaules, actualment, s’utilitza per celebrar-hi reunions, cursos, tallers…; acull una exposició de fotos antigues del palau; en un extrem del saló, uns esglaons comuniquen amb el Saló d’Or, i al extrem oposat hi ha un petit orgue.

El Saló Blau es l’ultima estància del recorregut, per unes altres escales s’arriba a l sortida del palau, a tocar de l’esglesia.

Llegenda de la Malvasia de Sitges.

Diuen que en els temps que Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà, com a grumet, un minyó de Sitges.                                                                                          I aquell minyó, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar gregas; fins que, ferit en una d’aquelles conteses, el grumet sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía, a la península del Peloponès.                         

 Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper a on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells que, procedissin de països on també es cultives el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi.                                                                                   

  Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el grumet sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic grumet va convertir-se en  jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, aparegueren  les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria; dels baixells catalans, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores espases i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurar-se de la cruel fúria dels corsaris catalans.                                                                                                                    Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria; quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall; oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho; un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa.                              

   Tot seguit de trobar-se en terra ferma, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic grumet s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges.