Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FIRA DE FIRES DE CASTELLTERÇOL

El diumenge 17 de 0ctubre, de 9 a 15 hores, a Castellterçol, celebren la Fira de Fires, en la qual conflueixen quatre fires diferents lligades a la manera de viure del poble:


La Fira Ramadera, amb una mostra d’animals del poble; cavalls, rucs, vedelles, ovelles, porcs, aviram, conills i abelles; amb demostracions d’algun treball antic, com el de ferrer, esquilador de mules, bufador de vidre o filadora de llana amb roda i fus mecanics;  un concurs d’allioli, degustació de mels, i una rua amb ruc per als més petits.

FIRA DE BOLETS. ANY 2016.


La Fira de Bolets, amb exposició de les diferents espècies de bolets i plantes remeieres de la zona, venda de bolets i degustació de plats elaborats amb ells, butifarra, cansalada, pa i aigua; també demostracio de fer cistells de vimec.


La Fira d’Artesania, exposicio i venda de productes de proximitat, pa, coques, embotits, formatges, olives, roba, complements, sabates, joies i decoració; i una zona amb jocs infantils tradicionals.

ZONA DE JOCS.


La Fira de Brocanters, tot un carrer dedicat a la compra i venda d’objectes usats.


Aquestes fires estaran repartides entre, la plaça Prat de la Riba, plaça Vella i plaça dels Estudis.
Com en les fires comentades anteriorment, a causa de la Covid, hi haurà restriccions d’aforament, i les mesures cautelars que dicti el PROCICAT; per a més informació d’última hora, recomano dirigir-se a l’Ajuntament de la vila, al telèfon 938666188, o per e-mail, castelltersol@diba.cat.

Una llegenda de Castellterçol, extret de:  https://blocs.xtec.cat i https://diablesdecastelltersol.org

Fa molt temps hi havia un poble que tenia un castell imponent que dominava tota la contrada. Un estiu va començar una llarga sequera.

Un bon dia va trucar a les portes del castell una dona que portava un estrany recipient de vidre amb quatre brocs a les puntes i un de més gruixut al mig. A dins hi havia un líquid transparent que, per l’agradable olor que desprenia, recordava talment un perfum. Aquella dona no era pas una desconeguda per a la gent de la contrada. Tothom sabia que vivia no gaire lluny del poble, en una casa al mig del bosc, on, segons alguns, cultivava males arts i, segons uns altres, es dedicava a curar persones greument malaltes. Sigui com sigui, els vilatans es malfiaven de la seva incòmoda presència. Aquell objecte que portava tampoc no era desconegut del tot per la gent més gran del poble; alguns recordaven haver-ne vist de semblants a casa dels avis. Els havien explicat que en els balls de festa major s’omplien amb aigua de roses per a festejar les noies i convidar-les a ballar. En deien almorratxa.

.La dona assegurava que el contingut de l’almorratxa era la solució a la greu sequera,.però no se la van creure i la van tancar a les masmorres del castell i l’almorratxa que portava se la va quedar el mossèn. La dona va ser condemnada a morir i la situació anava empitjorant ja que darrera el castell van aparèixer tres sols i de tanta calor i secada el terra semblava brases.

 El senyor va obligar als pagesos a treballar de nit i van veure aparèixer un mussol que volva pel cel del poble. El pare Fruitós va ser l’encarregat d’anar-lo a buscar. L’ocell el va portar fins al graner del castell i va veure que era ple de tots els fruits cultivats amb la suor i l’esforç dels pagesos. En Fruitós ho va explicar al poble i el poble es va revelar contra el senyor del castell.

 El mussol, des de la torre, esguardava la multitud amb una mirada penetrant. De sobte, va girar el cap a banda i banda i va desplegar les ales. Volia que els vilatans el seguissin. Va volar fins a la part més alta de l’església, al campanar, just allà on el mossèn havia amagat l’almorratxa. La va prendre amb les urpes i, de nou volant, va fer que els vilatans tornessin a les terres properes al castell.

Començava a clarejar… Tothom es va adonar, amb sorpresa i alegria, que els tres sols havien desaparegut i que al cel, com per art de màgia, només n’hi apareixia un darrere de la torre del castell, com sempre s’havia vist.   El mussol va començar a escampar el líquid de l’almorratxa per tots els camps i els cultius de la zona, talment com a símbol d’allò que perfuma la vida.

Els vilatans, bocabadats, observaven com tot rebrotava i com els núvols començaven a créixer per darrere del coll de Sant Fruitós. Una pluja generosa regava els camps i, de nou, rieres, rierols, fonts i pous s’omplien d’aigua; gràcies a aquell mussol i a l’almorratxa el poble va tornar a tenir aigua i fruits

Com a agraïment, la gent de la contrada va batejar aquell poble amb el nom de Castellterçol, en record del castell que tantes vegades els havia protegit d’atacs enemics i dels tres sols que havien estat a punt de destruir-los. I des de llavors, els pagesos i les seves famílies no van tornar a passar gana i sempre es van repartir amb justícia i generositat els aliments que la terra els proporcionava..

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RECORDS

VAMOS A LA PLAYA OH,OH,OH

La platja, el mar, la sorra…; a l’estiu a la meva mare i a l’àvia Antonia, els encantava anar a la platja, malgrat la dificultat per a desplaçar-s’hi als anys 50s, sense vehicle propi i un transport públic limitat, la que tenien mes a má era la Barceloneta, tren fins a Barcelona, y despres en tranvia.

Ja de petit van començar a portar-me a mi també, com és lògic, de les primeres vegades no em recordo, però si que he vist fotografies en les quals aparec ben petit, en algunes apareix, fins i tot, la meva besàvia Laieta, en unes altres estem amb el meu tiet Quimet i la tieta Anita, i també n’hi ha amb la tieta Carmeta i el tiet Servando, pel fons que es veu en les fotos, era a la platja de la Barceloneta; també hi ha fotos amb companyes de la fàbrica de l’àvia,( Cal Marcet), però no crec que em portessin en aquestes, possiblement ni hauria nascut.

A LA BARCELONETA, PRINCIPIS DELS 60


Precisament a la platja de la Barceloneta, recordo haver anat alguna vegada amb l’àvia, recordo que hi havia vestuaris per a canviarte la roba per el vestit de bany; el record més antic que tinc d’anar a la platja, és d’una vegada que vam anar a Montgat, amb els meus pares i uns veïns, la família Prat,en  Jaume, l’Encarna i la Rosa María,( la filla menor, l’Elvira, no recordo si havia nascut), crec que tenien uns parents allí, al costat de la carretera nacional, per la qual cosa només calia travessar la carretera i la via del tren per a arribar a la platja; si no m’enganya la memòria crec que era prop del túnel de Montgat, i havia de ser entre 1962 o 1963; possiblement vam anar amb l’autobús de línia; també tinc un record difuminat, d’haver anat a la platja de Mataró, o d’una localitat pròxima, recordo que hi havia barques de pesca encallades a la platja, i diria que hi vaig anar amb els meus pares.


La platja a la que més vam anar era la de Castelldefels, hi havia una agència d’autocars, viatges Leyca (encara existeix a Terrassa), on l’àvia agafava passatge per les excursions a Castelldefels, que feien els diumenges, sortint de Terrassa, ens recollien en la carretera, devant del Rosaleda,i recollia la resta del passatje a l’agència de Sabadell, al costat del “Apeadero”, a l’Av. José Antonio Primo de Rivera (actual Av. Barbera), i ens deixaven al costat de la platja; per a tornar a principi de la tarda; una vegada també hi vam anar amb l’autobús de línia de l’empresa Mohn, des de Barcelona, però no era practic, vam haver d’agafar el tren fins a Barcelona (plz Catalunya), i anar fins a la plaça Universitat a agafar el bus, que, a més anava molt ple, i el procés invers a la volta; a mitjans dels 60s, el meu pare es va comprar una moto amb sidecar, i amb ella també anàvem, ell, la meva mare i jo, a Castelldefels, normalment tornàvem a dinar a casa; almenys una vegada també va venir el fill d’uns veïns, en Paquito Yelamos, anàvem ell i jo en el sidecar, cosa impensable avui dia, i la meva mare de “paquet”; recordo que, ja a la platja, el Paquito, ens va donar un bon ensurt, va agafar una pilota de platja com a flotador, i, sense adonar-se, el corrent el va anar allunyant de la riba, encara sort que ens vam adonar i el meu pare va poder arribar nedant i rescatar-lo.


Amb els autocars de viatges Leyca i viatges Codina, l’àvia, també en va dur a les platges de Torredembarra, Tossa de mar i Salou.
A principis dels 70s, entre el 71 i el 73, amb la furgoneta de la família Prat,  haviem anat plegats, ells, els meus pares, el meu germà i jo (no recordo si vènia l’àvia), a la platja de San Salvador, al Vendrell, en una de les ocasions, el meu germà, que tindria entre 4 i 6 anys, ens va donar un bon esglai; després d’esmorzar, veníem, el meu pare, el Jaime, el meu germà i jo, portant-lo jo de la mà, de passejar per la vora de l’aigua, i en arribar al costat del para-sol on estaven la meva mare, l’Encarna, la Rosa i l’Elvira, el vaig deixar anar de la mà, i li vaig dir alguna cosa a me mare, no havia passat un minut que ens vam adonar que no estava amb nosaltres, espantats vam començar a buscar-lo en totes direccions, preguntant a la gent si l’havien vist, finalment, no recordo si el meu pare o el Jaume, el va trobar, a Comarruga, a més d’un kilometre d’on estàvem, el portaven una parella que l’havia trobat, buscant la “cabanya dels indis”( el para-sol), anaven preguntant a la gent per si sabien de qui era aquell nen, de tota manera, ell,  ja els havia donat el seu nom i adreça.
També, en la primera meitat dels 70s, una parella, amiga de l’àvia, que tenien un 600, ens portaven, a l’àvia i a mi, a la platja de la Punta de la Mora, prop de Tarragona, enfront de la Tomba dels Escipions.

CASTELL I PLATJA DE TAMARIT.


A la fi dels 70s i principis dels 80s , ja amb carnet i cotxe propi, vaig començar a anar amb el meu vehicle; com ja vaig comentar en el post del Càmping Trilles, vaig anar diverses vegades, amb amics de la colla del Club, a la platja d’aquest càmping a Tamarit; també m’agradava la platja de Sa Conca, a S’Agaro, no recordo amb qui anava però si que hi vaig anar diverses vegades; també recordo haver anat, almenys una vegada, amb els meus amics en Claudi, L’Azucena i la Gloria, no recordo exactament a quina platja, però era entre Sant Feliu de Guixols i Calonge, recordo que vam llogar un pedalo per a anar una mica mar endins.                            

 Ja amb la Marisol,hi  havíem anat, procurant cambiar de platja a, Comarruga, Castelldefels, Platja d’Aro, l’Escala,Tamarit, Sa Riera, Blanes, Pineda…; a partir de finals dels 80s, moltes vegades, trovabem retencions per a arribar a la platja, i com nosaltres no som de prendre el sol, si no d’arribar, banyar-nos un parell de vegades, assecar-nos i marxar, no ens agrada estar més estona a la carretera que a la platja, així que, a poc a poc, vam anar deixant d’anar a la platja .

Llegenda del Drac Gar i Got, extret de http://www.escasateva.catalunya.com

    El Drac Gar i Got de Castelldefels:

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS

FESTA DEL PORC I LA CERVESA, MANLLEU

Els dies 3, 4 i 5 d’octubre, a la Plaça Fra Bernardi de Manlleu, s’hauria de celebrar la Festa del porc i la cervesa, una fira gastronòmica que es celebra des de l’any olímpic, 1992.


Aquesta fira gira al voltant d’aquests dos productes, amb mostres i degustacions de productes elaborats amb carn de porc, i exposició i tast de cerveses artesanes, tant nacionals com importades.

ROSTINT ELS PORCS A LA PLAÇA.


A part de les degustacions, l’acte més vistós és la matança (realment  escorxat, perquè per llei cal sacrificar-los en un escorxador regulat) i el rustit en foc de llenya, de porcs de qualitat, que després se serveixen per a dinar o sopar, en una carpa habilitada com a menjador, prèvia compra del corresponent tiquet; així com l’elaboració d’embotits, sobretot botifarra del perol, a la vista del públic; al costat de l’obrador d’embotits, s’instal·la un mercat d’embotits i productes de proximitat, a càrrec de paradistas del mercat municipal, i algunes xarcuteries emblemàtiques del poble, com Can Cerilles.


També es duen a terme diverses activitats gastronòmiques, com a tallers de cuina per a grans i petits, concursos de receptes, concurs de la llonganissa de la fira, concurs de la cervesa artesana de la fira, concurs d’Instagram…


Al voltant de la plaça hi ha un bon numero d’estands on comercialitzen cerveses, que també es poden degustar acompanyant entrepans de botifarra, xistorra, cansalada viada….; també podem trobar zones de joc per als nens, espectacles i concerts gratuïts.

LA FESTA DEL PORC I LA CERVESA, 2018.


La primera Festa del Porc i la Cervesa

Per Joan Arimany, publicat a El Ter, portal d’Osona, el 2017.

L’any que ve s’escauran els 25 anys de la celebració de la Festa del Porc i la Cervesa. El 1992 se’n va celebrar la primera edició. Per a Manlleu, aquell va ser un any de contrastos…

Sortíem d’un estiu imbuïts de l’exaltació olímpica de Barcelona, que tot el país va sentir en més o menys mesura, però estàvem en un angoixant i descarnat procés de desindustrialització que acabaria amb la desaparició de les empreses locals dedicades al tèxtil. Aquells mesos van ser un cop dur per a moltes famílies. La gent de Manlleu es va mobilitzar col·lectivament com poques vegades, públicament, amb una manifestació multitudinària. Enmig d’aquest procés, com una petita llum que espurnejava tot mirant el futur, va sorgir la festa que encara celebrem.

Si cal recordar i esmentar algú, amb agraïment, pel mèrit de provocar la gestació i el naixement de la Festa del Porc i la Cervesa –i crec que cal- aquest és Pau Portús i Parés. Empleat municipal que va dedicar gran part de la seva vida a l’Administració pública local,  va impulsar diverses activitats de tipus cultural, esportives i lúdiques –recordem el cinema que, precisament, duia el seu nom-, i va manllevar de l’Oktoberfest costaner una proposta diferent. Transportada a Osona, terra d’embotits, la cervesa que regava la festa d’origen alemany també havia de ser-hi ben present. No es tractava del beure per beure, sinó del tast mesurat que combina beguda i els productes elaborats a partir de la carn de porc. Havien de passar alguns anys per viure l’esclat de la cervesa artesana, però l’art d’elaborar llonganisses i altres productes del mateix origen animal ja formava part de l’essència de la nostra terra. Per tant, porc i cervesa, van fer una excel·lent parella.

El primer cartell, obra de Ramon Paracolls, insinuava plenament el sentit de la festa. Lluny dels dissenys digitals posteriors, transmetia la frescor del dibuixant de rotring sobre paper.

Un fet que pocs coneixen, i que va estar a punt d’esborrar la festa abans de néixer, és la tensió que el mateix dia de l’estrena va viure l’equip de govern d’aquell moment. La referència explícita a la cervesa en el mateix nom de la festa, va fer témer que fos anul·lada per instàncies superiors. Alguna notícia s’havia rebut sobre el tema, però, per alleujament dels organitzadors, la notificació no es va emetre. I al vespre, al punt de les 9 del 16 d’octubre de 1992, es va procedir a la protocol·lària punxada del primer barril.

Recordo les primeres edicions en les quals les atraccions envoltaven de gresca, llum i color, les parades de cervesa i embotits. Gairebé sempre, dalt d’un entarimat, alguna actuació artística reclamava les mirades dels presents. Sens dubte, la imatge que sempre associaré a aquella etapa inicial de la festa és l’actuació, el 1993, de la banda bavaresa de Fred Köhler, vinguda de Tirol. El seu ritme transportava els presents al lloc originari de la festa.

La fórmula va arrelar. Fins i tot, quan se li va canviar el nom per “Festa de tardor”, els mateixos promotors del canvi es van adonar de l’error. En poques edicions, la Festa del Porc i la Cervesa de Manlleu havia assolit entitat pròpia. 

Amb els anys, ja en són vint-i-quatre, la festa ha canviat i s’ha transformat d’acord amb els temps. La festa va esdevenir popular en ser capaç d’adequar-se a noves sensibilitats i acollir nous al·licients per convertir-la en una fira gastronòmica de primer nivell. A dia d’avui –que no en el moment de crear-se-, sorgeix una reflexió que fa d’aquesta festa –o fira- una paradoxa: Com persisteix quan gairebé una quarta part dels manlleuencs tenen prescrit no ingerir alcohol ni carn de porc? Aquesta pregunta comporta llargues reflexions que, en qualsevol cas, s’haurien de tenir en compte…

Podria haver esperat a fer aquest article coincidint amb el quart de segle, d’aquí a un any, però m’ha semblat més adequat fer-ho ara. I la raó és perquè m’agradaria –un desig ben personal- que en escaure’s l’efemèride, a l’edició de 2017, es tingui un fugisser –o no tan fugisser- record per a Pau Portús. Si no hagués estat per ell, ho puc ben assegurar, aquests dies no estaríem de festa, sinó que Manlleu entraria, com cíclicament pertoca, a la melangiosa tardor.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

BARCELONA AMB L’AVIA ANTONIA

Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb  l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi),  anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.

DONANT BESC ALS COLOMS.


Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.


Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.

AL PARC D’ATRACCIONS.


Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.


També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.


Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia:
Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes.
Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona».
Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..

Categorías
CATALA FESTES POPULARS

FIRA MERCAT MODERNISTA CANET DE MAR

Entre el 17 i el 19 de setembre, a Canet de Mar, es celebra la Fira-mercat modernista, que ja va per la seva 13a edició, ja que es va començar a celebrar el 2008.


Són uns dies, en què el centre històric es transforma per a rememorar aquella època de principis del segle passat, comptant amb la col·laboració dels comerciants, que es vesteixen d’època, i ambienten els seus establiments; també alguns restaurants ofereixen plats d’aquella època; a més, als seus carrers es celebren diferents activitats lúdiques i artístiques, com a espectacles de carrer a càrrec de grups de teatre itinerant degudament caracteritzats, sobretot dirigits als més petits, però també de recreació històrica; també hi ha un mercat d’artesania, amb mostres d’oficis i costums de l’època; diverses exposicions, i la ruta guiada pel patrimoni arquitectònic modernista.

ESPECTACLE ITINERANT.


Aquesta ruta modernista, que també es fa un dissabte al mes, amb una durada aproximada de 1,30 hores; té el seu punt de reunió a la Casa Museu de Luis Domenech i Montaner, construïda entre 1918 al 19, és museu des de 1998, per a anar cap a la Riera de San Domench, on està la Casa Roura, o Ca La Bianga, construïda per Domenech i Montaner entre 1891 al 92, avui dia alberga un restaurant; a la confluència de la Riera de San Domenech i el carrer Ample, està l’Ateneu Canetenc, construït entre 1885 al 87, també per Domenech i Montaner, ha estat casino i ateneu obrer, actualment alberga una biblioteca pública; la ruta segueix pel carrer Ample, on està l’Ajuntament d’estil historicista, i altres edificis remarcables com a Ca Puxan, modernista de 1913; segueix pel carrer Castañer, la Plaça Macià, les Escales del Sant Crist de 1913, el carrer de l’Església, que desemboca en la plaça de l’Església, gotíca del XVI; la Riera Buscarons, que també té diversos edificis remarcables, com el Mercat i la Casa Renau , noucentistas o la Guarderia de la Fabrica Jover modernista; i tornada a la Casa Museu.

CASA ROURA.


A part d’aquesta ruta, hi ha altres rutes en les que es poden veure altres edificis interessants, modernistes, com la Fabrica Jover, i d’altres estils, noucentistas, historicistas…, perquè compta amb nombroses cases dels “americanos”, les que es van fer construir els que van fer fortuna a Amèrica, especialment a Cuba; també hi ha una ruta que inclou una visita al cementiri, que compta amb diverses tombes modernistes, algunes dissenyades pel propi Domenech i Montaner.


Enguany, amb les mesures Covid, cal fer reserva prèvia per a les rutes i espectacles, tots amb aforament limitat, a l’oficina de turisme, a partir del 3 de setembre.


També és interessant, visitar el Castell de Santa Florentina, situat al nord de la població, construït, sobre les restes d’una fortificació romana, en el segle XI com el Domus de Canet, un casal fortificat d’estil romànic; va ser reformat en el segle XV en estil gòtic, i finalment, a principis del XX, Domenech i Montaner, va fer una nova reforma, incorporant elements modernistes i gòtics; com a curiositat, comentar que s’hi van rodar escenes de Joc de Trons.

Extracte de http://www.castelldesantaflorentina.com

El Castell de Santa Florentina és un lloc meravellós amagat entre la verdor del bosc semblant a la descripció que feia George R. Martin en la seva exitosa sèrie “Una cançó de gel I foc”. No és estrany que el castell fos elegit com una de les localitzacions per al rodatge d’una de les series de televisió més exitosa “Joc de Trons”. Poden gaudir de l’episodi a on el castell es converteix en Horn Hill, en el sisè capítol de la sisena temporada.

Gràcies a la feina dels decoradors professionals, el castell es va convertir en el patrimoni familiar de la Casa Tarly en només 9 dies. La decoració era increïble afegint un autèntic estil gòtic al castell.

Molts professionals i creatius van treballar al castell durant els tres dies del procés de filmació, entre ells un director de cinema i televisió americà, el productor de televisió Jack Bender que ha produït series de televisió tan famoses com “Lost”, “Under La Cúpula” i “Los Soprano”. Un guionista americà, productor de televisió i co-creador de Joc de Trons David Benioff també va treballar-hi. Actors famosos com James Faulkner (Randyll Tarly), Samantha Spiro (Melessa Tarly), John Bradley-West (Samwell Tarly), Hannah Murray (Gilly), William & James Wilson (Sam) Freddie Stroma (Dickon Tarly), Rebecca Benson (Talla Tarly) van crear un ambient emocionant i creatiu durant el rodatge. Va ser un plaer tenir un equip tan professional i experimentat. També agraïm a l’ajuntament de Canet de Mar la seva col·laboració en tot el procés de gravació al Castell.

El Castell de Santa Florentina es va convertir en part integral de la historia de la sèrie Joc de Trons. Visiti’ns i descobriran tots els detalls i secrets del procés de gravació , i podrà gaudir també de tots els espais a on es v filmar. Oferim també experimentar l’ambient de Joc de Trons celebrant qualsevol dels seus esdeveniments privats amb l’estil de la sèrie, al Castell.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

SORTIDAS AL CAMP AMB L’AVIA ANTONIA

Com haureu vist en els relats publicats, sóc bastant belluguet; crec que en gran part li ho dec a la meva àvia materna, Antonia, a la que, malgrat ser sorda, li agradava molt moure’s i anar de excursio i de “campo y playa”.

L’AVIA EN UNA EXCURSIO AL TIBIDABO AMB COMPANYAS DE FEINA.


Ja des de molt petit va començar a dur-me amb ella, moltes vegades eren sortides de tarda, al camp, prop de casa; a principis dels 60, el barri on vivíem, els Merinals, estava gairebé envoltat de camps, pel costat de Can Feu, de Sant Quirze i de Can Gambús; majoritàriament eren camps de cultiu, o terrenys erms, creuats per un parell de camins carreters i diversos corriols, i és en els marges d’aquests últims on, per primavera i principis d’estiu, em portava a agafar “herbetes de la Mare de Déu”, herbes silvestres comestibles, que ella coneixia (cuscunillas, similar a la rucula, llepsons, mastecs, roselles, fonoll…), i que després de rentar-les, preparava en amanida, estaven bones; també solíem agafar mores d’esbarzer; i quan havia plogut sortíem a agafar caragols.


També m’havia portat a berenar al camp, en aquestes ocasions, de vegades, també havia vingut la meva mare, i, com he vist en fotos, alguns dinars de pic nic, en els que havian vingut alguns veïns, alguns parents, com la meva tia Carmeta o el meu padrí, i fins i tot, la meva besàvia Laieta, i, si hi ha fotos, vol dir que  també hi era el meu pare; solíem anar a zones amb fonts o boscoses, com a la font de Can Rull, (avui integrada en el Parc Catalunya), la de la Taula Rodona, a Sant Quirze (ara és un parc urbá); o la de Can Casablancas, al costat d’una bassa, també a Sant Quirze; també anàvem al bosc de Berardo, ara de Castell Arnau; i recordo haver anat, un dijous gras, a Torrebonica, prop d’on avui està l’Hospital de Terrassa.


Al bosc de Can Casablancas i al de Berardo, també em duia a buscar bolets, els rovellons d’aquesta zona eran més bons que els que porten de Berga o del Montseny; ja amb el bosc de Can Casablancas desaparegut i el de Berardo urbanitzat, havíem anat a buscar bolets entre Bellaterra i Sant Joan, agafant els FCG, per allí s’agafaven bastantes llenegas;  en aquests boscos, també havíem agafat cireres de pastor, i, al desembre, molsa per a fer el pessebre.


Del bosc de Can Casablancas a penes queda una mostra al costat del cementiri que hi ha al costat de la C58, la resta es un poligon industrial i la mateixa autopista; quan anàvem a la Taula Rodona, passàvem pel costat de les restes del desaparegut bosc de Can Feu, del que només queden sis o set pins i alguna alzina, al costat de la Casa dels Pins, a el Pla de l’Amor, als Merinals; i del de Berardo, encara queda alguna cosa, malgrat estar urbanitzat.

imatge del bosc de Can Feu, principis del XX , extreta de isabadell.cat, autor desconegut.

Informació sobre el Bosc de Can Feu, extreta de isabadell.cat:

 El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.

El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexio de la parròquia de Sant Vicenç de Junqueres del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina, propietari de les terres i el castell; de fet a partir del 1907 i fins 1931, era marc de moltes celebracions, entre elles las de la Festa Major de Sabadell.

Ja poc abans de la Guerra Civil, va ser venut un tros del bosc per fer terres de cultiu; durant la guerra, tambe va ser expoliat per fer llenya, i a la post-guerra va anar a mes, quedant reduit a un grapat d’arbres, majoritariament pins, entre el castell y Sant Quirze del Valles (a les hores San Quirico de Tarrasa), ja que durant els anys 50s, es van contruir els barris dels Merinals, Can Rull i Can Feu.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FESTES DEL TURA

A Olot, entre el 4 i el 8 de setembre, es celebren les Festes del Tura, que son la Festa Major de la població; en elles es commemora la troballa, segons la llegenda, de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, per un bou (tura en català antic), prop del Mas Caritat en el S XIV; precisament el 8 de setembre se celebra el dia de les Mares de Déu trobades.

LA MARE DE DEU DEL TURA.


Aquesta festa es celebra des de l’any 1636; i el seu plat fort és l’actuació, el dia 8, de la Faràndula olotina, a la plaça Major; aquesta Faràndula està composta per els gegants, sense noms, simplement El Gegant, documentat des del XVI, i La Gegantesa (no Geganta), des del XVII; els Nans o “capgrossos”, comandats pel Cap Lligamosques, que potser és el nan més antic de Catalunya, del XVII, antigament untaven aquest cap amb mel, per a atreure les mosques que així deixaven en pau a la resta de participants; i els Cavallets o Cavallins, també del XVII (els actuals daten de 1904), unes figures de cavalls sense potes, amb un forat al mig , on es col·loca el “genet”, que al seu torn fa de “potes”; a més també s’uneixen a la festa els gegants i capgrossos dels diferents barris de la ciutat.

ELS CAVALLETS D’OLOT.


Normalment, repartides durant els dies que duren les festes, també es celebren altres activitats, com: Les Barraques, on prendre begudes i fer algun mos; el Corre focs; els Castellers; el concurs de paelles; diferents Cercaviles, com la Batalla de les Flors, un cercavila de carrosses engalanades amb flors, seques o de paper, amb una gran batalla de confeti; La Turinada, una festa-rua, que travessa la ciutat fins a acabar a l’església del Tura, on té lloc el Ball de l’hora; i, a més, els clàssics concerts i competicions esportives.


Però enguany, amb el rotllo del Covid, només es faran, La Faràndula, a la Plaça Major; alguns concerts, repartits entre la Plaça de Braus i el Parc Nou; i algunes competicions esportives, tot amb aforament limitat, entrades anticipades (gratuïtes) i havent de romandre asseguts.

Llegenda de la Mare de Deu del Tura, extret de la Vikipedia.

L’origen del topònim Tura es vincula a una tradició del segle xv, segons la qual un bou anava cada dia a rascar el terra, prop del Mas Caritat, encara existent a la vora d’Olot, fins que un dia el llaurador, amo del bou, estranyat de la insistència de l’animal va cavar al lloc i va trobar la imatge de la Mare de Déu. D’aquesta llegenda àuria (comú, amb petites variants, a altres marededeus trobades importants, com la de Montserrat o Núria), en prové el nom actual, ja que tura, en català antic, significa bou i el nom, per tant, equival a Mare de Déu del bou. Des del segle xvi, el nom de Tura és comú, entre les dones, a Olot i rodalia.

Categorías
CATALA INSTITUT RECORDS

TEATRE AL INSTITUT

L’últim curs que vaig estar a l’institut, (72-73), vaig participar, encara que indirectament, en una obra de teatre de final de curs, que a més era de l’institut femení…

INSTITUTS ARRAHONA I EGARA.


Ara us explico: En aquella època els nois i les noies anàvem a centres separats, encara que en el nostre cas eren dues ales d’un mateix edifici, les noies al de l’esquerra (IEM, Egara), i els nois al de la dreta (IEM, Arrahona); fins i tot els patis estaven separats per un reixat, però els camps d’esport, a la part del derrere eren comuns; a més, els que viviem al mateix barri, també coincidíem en el bus.


Jo, en aquella època, a les tardes i els dissabtes, treballava a la botiga del fotògraf del barri, Fotografia Prats (amic del meu pare); i un parell de noies del barri, que anaven a la mateixa classe, venien per la botiga, amb lo que vam començar a relacionar-nos; llavors ja feia temps que eram companys amb el meu, encara avui dia, amic Jordi Lartuna, que, com qu’era nedador i estava cachas, agradava bastant a les noies, anàvem gairebé sempre junts; un bon dia, en el bus, les meves “clientes” ens van proposar de participar en l’obra de teatre que preparaven per a final de curs, volien que els papers masculins els fessin nois, en lloc de noies disfressades de noi, com fins llavors; així que teníem l’encàrrec de “reclutar” quatre “actors” més, per a completar l’elenc masculí.
No ens va costar gaire convèncer a alguns companys de classe; després, encara ens quedava un tràmit, que era parlar amb la directora de l’institut Egara, perquè donés el seu consentiment de que actuessin “actors” masculins; així que, el dia acordat, a l’hora del pati, el meu amic Jordi i jo vam anar a l’institut de les noies, i una vegada dins vam preguntar pel despatx de la directora, en veure’ns allí dins es va esvalotar el galliner, perquè, teoricament, els nois no podíem entrar en el seu institut; l’entrevista amb la directora va ser un èxit, així que el següent pas va ser començar a repartir els papers i planificar els assajos.
L’obra en qüestió era Mujercitas de Louise May Alcott, i l’estaven muntant amb l’ajuda i supervisió d’un professor seu, crec qu’es deia Sr. Sala, que feia les funcions de director escènic; i que a més era el pare de l’Olga, una de les participants, altres “actrius” eren, la Miriam Guardiola i la Pilar Villuendas, que eren les “clientes”, amb les que teníem més relació, la Rosa i la Silvia, i hi n’havia un parell o tres més, però no les recordo; els “actors” eren el Jordi Lartuna, el Jordi Alsina, el Quim Sicília i dos més que tampoc recordo el seu nom; jo anava a fer el reportatge fotogràfic de la representació, ja el nadal del 72, els vaig fer fotos d’una espècie de “pastorets power flower” que van muntar al pati, deles que en van demanar bastantes copies; el Sr. Sala, a més, em va fer encarregar-me de les llums i el teló; el que em va limitar  els moviments per a poder fer unes bones fotos, perquè havia de romandre en un lateral de l’escenari.


Els assajos eren a primera hora de la tarda, en la sala d’actes, nosaltres havíem d’entrar a l’institut de les noies, on ens esperaven elles i el profe, i passar pel passadís que portava al gimnàs, enfront del qual estava l’entrada a la sala d’actes; un parell de vegades  vam trobar algunes ressagades de l’última classe de gimnàstica en “paños menores”, perquè usaven el passadís com a vestuari; els “actors” havien d’aprendre’s el dialeg i els seus moviments en l’escenari; jo, en canvi, quan havia d’encendre o apagar determinades llums, també aprofitava per a fer proves fotogràfiques amb pel·lícules de diferent sensibilitat, per a evitar usar el flaix; en un d’aquests assajos, en el que no recordo si el profe no va poder venir o si es va haver d’anar abans, en sortir vam trobar que les portes de l’institut estaven tancades, després de buscar, inútilment, al conserge, vam haver de saltar per una finestra d’una aula de la planta baixa, que, per sort, tenia la porta oberta.

UN MOMENT DE L’OBRA.


I va arribar la fi de curs, i la representació de l’obra; el meu amic Jordi Lartuna feia un dels papers principals, el de John Brooke, parella de la germana gran, Meg March, interpretada per la Miriam, el paper de Josephine “Jo” March, el feia la Silvia, la resta de papers, no recordo bé qui feia de qui, crec que  el de la criada, Hanna, el feia la Rosa, o potser la Pilar; sigui com sigui, el cas és que va sortir bastant bé; les fotos les vaig fer amb pel·lícula de 400 ASA, en color, sense flaix; i malgrat haver de fer-les des d’un costat de l’escenari, no van quedar malament del tot.
Gràcies a aquesta funció, els participants a l’obra, vam crear la “Colla de l’Institut”, amb la que vam fer algunes sortides, durant les vacances i part del curs següent; malgrat que, alguns, com la Rosa i jo, vam deixar l’institut i ens vam posar a treballar; quedàvem, principalment, per a anar al cinema o a prendre alguna cosa; també a celebrar algun aniversari a casa d’algú, recordo haver anat a Bellaterra, a casa de l’Olga Sala, i a casa d’un dels nois a Terrassa, on vam fer un petit guateque, (aixo ho recordo gràcies a les fotos que tinc); em sona, també, haver anat a casa de la Silvia, per a demanar als seus pares que la deixessin venir a algun lloc que no recordo.
No recordo el motiu, però a la fi del 73, vam deixar de sortir; i amb el Jordi Lartuna, vam començar a sortir amb la Colla dels Merinals.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

EL SERPENT DE MANLLEU

Amb aquest relat, estreno una nova categoria, en la que explicare coses sobre fires i festes populars, de les que he pogut gaudir; unes seran conegudes de tots, unes altres, no tant; intentare publicar, cadascuna, poc abans de les dates en què se celebrin, per si us ve de gust anar a gaudi d’alguna.


La FESTA DEL SERPENT, es celebra la nit del 14 d’agost, des de l’any 2006, inclosa entre els actes de la Festa Major de Manlleu (del 12 al 15 d’agost); és una representació festiva de la Llegenda del Serpent, qu’adjunto al final d’aquestes línies.

Manlleu. Festa del Serpent. Foto: GFM – Xevi Vilaregut.


L’espectacle consisteix en una espècie de corre foc, en el qual els diables porten una enorme serp articulada, comencen a la Devesa i creuen el Ter a l’alçada del embarcador, passan per davant del Museu del Ter, on comença la pirotècnia, pugen pel Torrent de la Borina, per a girar pel carrer Cavalleria, fins al carrer de la Font, la Plaça Dalt Vila i baixan, finalment, a la Plaça Fra Bernardí, on se celebra l’apoteosi final; però enguany, pel rotllo del Covid, es farà de forma restringida, en el Pla del Rocòdrom, amb aforament limitat i reservant entrada (gratuïta) per endavant.


També, des del 2007, el mateix dia 14, a la tarda, es celebra la versió infantil de la festa, “El Serpent dels Menuts”, organitzada per animadors infantils, amb una serp més petita i amb gran participació de la quitxalla, que a més poden participar en nombrosos tallers de pintura i manualitats; tradicionalment es celebra al Passeig del Ter, però enguany, també s’ha restringit, i sera als Jardins de Can Puget.

LA LLEGENDA DEL SERPENT, de http://www.serpentmanlleu.cat:

 El Serpent de Manlleu és un relat llegendari propi de la ciutat de Manlleu
que descriu com, en temps reculats, un serpent vivia al bosc de la devesa, prop del nucli urbà, al altre banda del Ter; un serpent no es pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent es una bestiasa gran com una casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera qu corona un diamant gros i lluent, que només es treia per anar a beure al riu.
Un vailet que volia aconseguir el diamant va estudiar els costums de
l’animal i quan el serpent va deixar el diamant, el va agafar i va sortir corrents.
Veient que el serpent el perseguia va entrar dins d’una casa; el serpent no trigà a arribar devant el portal, i començà a pocar la porta amb la inmensa cua.                                                L’animalas va aconseguir esbotzar la porta, mentrestant el sagal va amagar
el diamant sota d’un morter,perquè el serpent no el pogués agafar.
Llavors l’animal va entrar a la casa i es va enrotllar al morter estrenyent-lo
fins que va morir exhaust per l’esforç.                                  Com a penitencia, el diamant va ser ofert a la Mare de Deu de la Font, i restà allí fins que els francesos el van robar.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar