Etiqueta: CATALA

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES MEMORIAS

CAP D’ANY 76-77,la casa i el montseny

En la segona meitat del 76, entre varis, varem llogar el pis superior d’una casa al Carrer Covadonga, entre el carrer de Quevedo i la plaça de Sant Salvador; no tinc gaires records d’aquesta casa, crec que no hi vaig ser gaire per allí.
Recordo que la planta baixa la tenien llogada un grup d’artistes o de músics, o tots dos; si que tinc bastant clars els primers dies, que vam estar netejant, i pintant amb colors “moderns”, després d’això algunes reunions per a planificar alguna festa o sortida, es van fer varies festes, gràcies a que en Fermí  va dur un vell moble amb tocadiscs; també recordo que hi havia amics que  portaven altres amics que no eren de la colla, i hi havia vegades que et trobaves gent que no coneixies de res, alguns fent activitats poc recomanables; i va acabar havent-hi una mica de mal rotllo; crec que per això tinc tans pocs records d’aquell lloc: la majoria ens vam anar desvinculant de la casa, i jo, crec vaig ser dels primers.
Del que si em recordo bastant, és que vam celebrar la Nit de Cap d’any del 76 allí, amb una festa bastant animada; no sabria dir qui estàvem exactament, nomes recordo a en Fermi, l’Isidre, l’Esteve, i jo, ( és possible que també estiguessin, la Pepi i la Montse Lopez), i que cadascun va dur begudes o menjar, i en Fermi va portar una galleda que vam omplir amb una sagria que passava molt bé, crec que la vam omplir (i buidar) més d’una vegada; també que en el tema música, hi havia tant Heavy, com a Rock i, com no, lents; la veritat és que va ser una de les festes en què més vam beure, almenys jo; una vegada acabada la feste vam veure, des del balcó, com s’anava Fermi cap a casa seva, amb la galleda, pel mitj del carrer bastant “alegre”, al cap d’una estona vam sortir la resta, com jo era l’únic que tènia cotxe, em vaig oferir a portar la gent a casa seva, si mal no recordo vaig fer dos viatges, en el primer vaig duri als que vivien per la Creu Alta, i en el segon a la resta; en un dels dos viatges, en girar a la cantonada de Club Natacio, per a sortir a la Gran Via, em “vaig menjar” la vorada, que allí era bastant alta, com tots anàvem “contents” ens vam partir de riure.
El dia 1, a la tarda, amb un o dos companys que no recordo  qui eren, efectes de la ressaca?, ens vam anar a Montseny ( el poble), perquè allí havíem de reunir-nos amb l’Anna Lafont i la  Pepi i la Montse Lopez, a casa d’una tieta de l’Anna; recordo que vam sortir de Sabadell per la carretera la Salut, i que a l’altura de Polinya vam recollir una auto-stopista que anava a Sant Celoni; ens  va sobtar que, malgrat no anar molt ràpids, les rodes grinyolaven en algunes corbes; però el que ens va sorprendre, és que passat Granollers, a la carretera de Sant Celoni, que té rectes llargues, sentiem que també xisclaven en recta quan agafàvem velocitat; però com, a part d’això no notava gens estrany, no vam parar fins a Sant Celoni, on ens vam acomiadar de la nostra passatgera; vaig aprofitar per a mirar les rodes, i vaig veure que com a conseqüència del” bordillazo” d’aquella matinada , la roda davantera esquerra estava “creuada”, i amb el trajecte que havíem fet s’havia menjat el dibuix del pneumàtic.

montseny                                                 EL POBLE DE MONTSENY.
Retrocedint un parell de quilòmetres, vam agafar el desviament a la carretera de Montseny, arribant al poble sense novetat i dirigint-nos a la casa de la tieta de l’Anna, allí vam trobar  l’Anna, la seva tieta, la Montse, la Pepi i una altra noia que no recordo qui era; vam passar la resta de la tarda al menjador de la casa cantant i fent broma; a la nit, després de explicar unes quantes històries  de bruixes de la zona, al costat de la llar foc, les noies es van ficar al llit a les habitacions, i els nois al terre del menjador amb els sacs de dormir (recordeu que teníem “carabina”).

MONTSE LOPEZ 77 - copia                                                                                                                         LA MONTSE TOCANT LA GUITARRA.
L’endemà després de desdejunar, i canviar la roda del cotxe, ens vam anar ,a l’ermita i l’Hotel de Sant Bernat del Montseny, que esta pròpera al poble en un paratge molt bucòlic i amb bones vistes, malgrat que el temps no acompanyava, hi havia boira i feia bastant fred.
Havent dinat, vam anar a fer un volt pel poble amb les noies, una d’elles, la que no recordo com es deia i el noi que’m va acompañar ( o un d’ells), van desaparèixer una estona; imaginem que per a “estudiar anatomia”, perquè segons les altres, aquella noia era una mica “pendó”.

A  mitja tarda vam tornar cap a Sabadell, crec recordar que la Montse i la Pepi van tornar amb nosaltres. L’endemà vaig dur el cotxe al taller, i em van haver de canviar la mangueta esquerra i els dos pneumàtics que m’havia “menjat”, un a l’anada i l’altre a la tornada.
AGRAÏMENT: Agraeixo a l’amic Fermí per recordar-me un parell de detalls sobre la casa.

BRUIXES DEL MONTSENY
Tot el massís del Montseny és lloc de llegendes de bruixes i bandolers, a continuació, com a curiositat, deixo un fragment que parla sobre elles, extret de la web: Montseny la ruta dels amatistes

      Molt generalitzada antuvi la creença de la seva existència per tot arreu. Felip Graugés ens rescatà del cançoner popular la següent rondalla:

“La nit de Sant Joan  de focs és enjoiada;

dalt del Montseny, les bruixes surten de llurs cataus,

mosseguen les flors tendres, esveren l’ocellada i espanten les masies amb un soroll de claus”

bruixa                                                                     UNA BRUIXA.

Una de les bruixes més famoses va ser la Pallejana, que vivia a Can Fort, al veïnat de la Castanya, i utilitzava les seves males arts per perjudicar els habitants de les finques properes: Can Ribes, la Cortada, l’Isern, el Llançà.

Entre les bruixes eren afeccionades a les transfiguracions, sovint prenien l’aparença de gat o d’ocellot. A la casa Cànoves cada matí, a l’hora d’esmorzar, un gat negre entrava per la finestra. Un bon dia la mestressa de la casa va tirar-li una olla d’aigua bullent i resultà que va escaldar a la veïna, descobrint així que era una bruixa.

Tanmateix en un altre masia cada dia per la festa major es moria un bou. Un any es van fixar que venia un ocellot i començava a picotejar l’esquena del bou. L’home de la casa va agafar l’escopeta i va disparar, l’ocellot va fugir alatrencat, de sobte la seva dona va començar a cridar: Ai, gran plaga, que m’has trencat la cama? – Jo? Respongué l’home esverat – I com? – Amb l’escopetada que m’has tirat. Així va saber que la seva dona era un bruixa.

Faules com aquestes es repeteixen a tot el massís amb unes poques modificacions.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

CADENES DE NEU PETITES

Al desembre del 76 amb el meu Seat 850 Special tunejat, de tercera mà, acabat d’estrenar; juntament amb Isidre Gabarró, Fermi P., Pere Costa, jo i un cinquè component del qual no recordo el nom, decidim anar a passar un diumenge a la neu als Rasos de Peguera.

Així que arribat el dia sortim d’hora, sobre les 6 del matí, i emprenem el meu primer viatge amb cotxe, com a conductor, cap a Berga; tot anava bé fins a arribar a l’encreuament de la carretera de Manresa ( actual C1411) amb l’accés a Sant Vicenç de Castellet, que en aquella època era un punt negre, perquè estava en un canvi de rasant, on la carretera en sentit Manresa feia un petit gir a la dreta, quedant el camí de l’esquerra en diagonal, gairebé de front; pel que tot això unit al fet que encara era fosc, que era la primera vegada que passava per allí, i que anava massa ràpid; vam fer un salt amb el cotxe, creuant el carril del sentit oposat “volant” i anant a parar a la cuneta del camí del costat esquerre de l’encreuament, per sort no hi havia trànsit i nomes ens vam emportar l’esglai; amb el bot que vam donar, va saltar una corretja del motor, i amb ajuda d’un portàtil vaig tornar a posar-la, però no aconseguia deixar-la ben tibada, així que vam reprendre camí, i abans d’arribar a Manresa vam parar a l’estació de servei Sant Jordi, l’hi vaig explicar el problema a l’encarregat i, casualment, el també tenia un 850, i s’havia fabricat un estrí per a tensar les corretges que em va deixar, molt amablement i vaig poder solucionar el problema.

Després de donar-li les gràcies vam seguir camí creuant Manresa, perquè no existia la variant de Bufalvent, i vam agafar la carretera de Berga, que ja coneixia per haver-la recorregut diverses vegades amb autobús i, a més, es va fer de dia; una vegada a Berga, vam anar a la carretera dels Rasos de Peguera, i vam parar a la Font del Guiu, on vam esmorzar i estirar les cames.

ISIDRE I CIA A LA FONT FREDA                                                                   PARADA A LA FONT DEL GUIU

 

Vam tornar a la carretera, i continuar pujant fins que, en tombar una corba, ens vam trobar la carretera amb una bona capa de neu i molts cotxes parats posant les cadenes; també vaig parar, per si de cas havia agafat unes cadenes del 127 del meu pare; en aquella època, posar les cadenes era una mica complicat, perquè la majoria consistien en una “escala” de cadena, de la qual un extrem se subjectava a la roda amb una espècie de grapa i la resta s’estenia al terre davant de la roda, havent de passar la roda per damunt fins a completar la volta, operació difícil, perquè amb la irregularitat del terre nevat es desviava i no hi havia manera de fer coincidir els dos extrems, després d’una bona estona i de diversos intents fallits, em vaig cansar i vaig aixecar la roda amb el gat i posant la cadena a la seva al voltant, m’en vaig donar de l’error, les rodes que portava el 850 eren de 124, que eren més grans que les del 127 , per la qual cosa les cadenes eren petites; vaig poder empalmar les d’aquesta roda amb un tros de cordill que portava, però com no en tènia més, vaig pujar només amb cadenes en la roda esquerra; quan vam arribar a dalt, en baixar del cotxe, van venir els del cotxe de darrere nostre dient-nos que havíem perdut una cadena, je,je; els vaig haver d’explicar que només havia pogut posar una.

CARRETERA DELS RASOS - copia                                                         AIXI VEIEM LA CARRETERA.
Malgrat que cap de nosaltres tenia molta idea d’esquiar, vam anar al punt de lloguer i llogar esquís i botes per als cinc; quan vam sortir amb els esquís, havia canviat el temps, s’havia ennuvolat i baixat bastant la temperatura; una vegada col·locats els esquís, ens vam quedar per la zona propera a l’oficina de lloguer, pujant un tram de pendent,  lliscant per la baixada i tornant a pujar, el problema era frenar en arribar a baix, per molt que intentàvem fer “cunya” amb els esquís, per la qual cosa acabàvem tirant-nos a terre, això quan no quèiem abans; precisament en un moment que estava intentant fer “cunya” per a frenar una mica, se’m van creuar els esquís i vaig caure de “morros”; damunt el dispositiu que deixava anar els esquís s’havia congelat i no es van deixar anar, quedant-me fent una X, amb els esquís vist des de darrere, com no podia deixar anar els esquís, ni tombar-me cap a un costat, em vaig quedar una estoneta en aquesta posició, fins que van venir els meus companys a ajudar-me, però com es partien de riure, no aconseguien aixecar-me, encara sort que va passar un esquiador, “de debò” i amb un sol braç em va retornar a la verticalitat; després, us podeu imaginar la conya que va haver-hi la resta del matí.

ISIDRE & PERE                                          ISIDRE I PERE AMB ELS ESQUÍS.
Ja no va haver-hi més incidents aquell dia, i és per això que no recordo si vam menjar a els Rasos i tornar després, o si vam parar a dinar pel camí de tornada, ja que feia bastant de fret a les pistes.

AGRAÏMENTS: agraeixo al meu company Isidre, corregir-me l’error en el nom de la Font del Guiu.

ALTRES SORTIDES ALS RASOS:
L’any següent, el 77 , vaig tornar als Rasos, amb altres components de la Colla : Anna Lafont, Montse i Pepi Lopez, i un altre noi del que no recordo el nom; i varies vegades entre el 79 i el 82 amb una companya de treball, la meva família i un amic de la família, però en aquestes no va haver-hi incidents com en la que he relatat mes a munt.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA

ELS ROVELLONS DEL COGULLÓ D’ESTELA

Tardor del 76 amb Esteve Sabates, Isidre Gabarro, Climent Jurba, Joan Garcia i jo, decidim aprofitar el pont del Pilar per a pujar el Cogulló d’Estela, un pic pròxim als Rasos de Peguera de 1869 metres d’alaçada

cogullo d'estela                                              EL COGULLÓ D’ESTELA
Així que el primer dia del pont, vam agafar el tren fins a Manresa, i des d’allí ens vam dirigir a Berga amb autobús; una vegada a Berga vam pujar fins a la carretera dels Rasos de Peguera i la vam seguir fins a la zona de Font Freda, en terme de Castellar del Riu, allí en una zona de pícnic al costat de la font que dóna nom al lloc, i vam acampar en una a l’esplanada a l’altre costat del rierol, limitant amb el bosc,( llavors no existia el Càmping Font Freda); una vegada muntada la tenda i instal·lats; no recordo si va ser en Climent o en Joan, que va dur una llum de carbur, amb la intenció que ens servís per a il·luminar la tenda de nit, però la vam descartar, doncs, a part de que va tenir problemes per a encendre-la, ( es fa afegint aigua en un diposit amb Carbur de Calci), el fet que tingués la flama de comportament inestable ( d’aquí el dit: està més boig que una llum de carbur), no vam creure que fos aconsellable usar-la a l’interior de la tenda, així que descartem usar-la; per sort algú, crec que l’Esteve, havia portat un fogó de Càmping-gas, amb l’accessori de llum, que si bé no tenia la camisa en molt bones condicions, amb una mica de manya, vam poder il·luminar la tenda amb ell; per a cuinar ja teníem les brases de la foguera, que en aquell temps estava permès fer.

L’endemà, després de desdejunar, iniciem camí cap al cogulló d’Estela, el pla era pujar durant el matí, i menjar a la tornada, per la qual cosa deixem el menjar dins de la tenda per a portar les motxilles més lleugeres; vam agafar una senda que, després de travessar la carretera, anava en la direcció adequada, al cap d’un bon tros la vam  deixar per a pujar cap una carena, a la zona del Cinglet, poc després de caminar per la carena, vam trobar un niu de rovellons, com jo portava la motxilla gairebé buida, vaig repartir el que portava amb els companys, i els vam anar dipositant en el fons d’aquesta, no havíem avançat tres metres i trobem un altre niu, i una mica més enllà un altre i un altre, de manera que en poca estona ja tenia el fons de la motxilla amb tres o quatre capes de rovellons, així que vaig agafar una bossa plàstica gran, que portava per tapar·me si plovia, per a continuar ficant bolets que no paraven d’aparèixer, al final vam deixar d’agafar-los perque ja havíem omplert gairebé un terç de la bossa i s’estaven trencant pel pes; vam seguir l’ascensió repartint-nos el portar la bossa que pesava el seu, i finalment aconseguim arribar al cim.                    Per no tornar sobre els nostres passos,vam baixar pel vessant de la carena que donava sobre la carretera dels Rasos, al cap d’una estona vam desembocar a una tartera que vam voregar, i al final vam arribar a una senda que anava en direcció a la Fontfreda.

rovellons                                            EN JOAN, CLIMENT, ISIDRE,ESTEVE I ELS ROVELLONS  ( a la bossa els trencats)

Quan arribem al costat de la tenda, vam veure que a pocs metres hi havia una caravana, que havia d’haver arribat mentre estàvem fore; ens vam posar a separar els bolets sencers dels trencats, i una vegada fets els dos munts, ens vam repartir els sencers i vam posar els trossos en la bossa de plastic, part d’aquests decidim que els faríem a la brasa per a l’hora de dinar, quan estàvem començant a rostir-los, van arribar els ocupants de la caravana, una família amb dos fills ( o filles, no em recordo), que es van sorprendre de veure la quantitat de rovellons que teníem, i xerrant amb ells vam fer un tracte, els vam canviar un grapat de bolets per uns trossos de carn, amb la que vam completar el nostre menú.
Cap a ultima hora de la tarda va canviar el temps i va baixar la temperatura, a més es va posar a ploure, segons sembla el preu que s’havía de pagar per acampar en la zona de Berga, era passar una nit gelats de fred; l’endemà continuava plovent, així que vam quedar xops només de recollir el campament, i encara ens faltava caminar sota la pluja fins a arribar a Berga i poder agafar el bus; per sort va passar un bon Samarità amb un Citröen Break, i ens va baixar fins a la parada del bus  de Berga a Manresa, i d’allí, amb tren fins a casa; això si cadascun amb la seva bona part del botí de rovellons.

AGRAÏMENTS:                                                                                                                          Vull agrair als meus amics, Esteve Sabates i Isidre Gabarró l’ajuda rebuda, per a recordar alguns detalls que havia oblidat i rectificar un parell d’errors

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

DE MONTSERRAT A SANT JERONI

Amb la colla del club, també vam fer, almenys, una excursió a Montserrat, va ser una excursió tan multitudinària, que gairebé semblava la d’un col·legi, perquè es va fer en un moment de l’any 75 (crec), en què, ocasionalment, ens ajuntàvem gran quantitat d’amics i amics d’amics. Realment d’aquesta excursió recordo poca cosa, perquè no va ocórrer  res remarcable en ella, l’única particularitat va ser la quantitat de participants; perquè vam ser l’Esteve Sabatés., l’Isidre Gabarró, Manel Rabadan., Joan G., Marius G. ; Fermi P., Marta Martinez, Cecilia G., Tere i Pili L., Montse i Vicki S., Anna P. i jo, i és possible que em deixi a algú.

ESCALAS A SANT JERONI                                         PART DELS INTEGRANTS A LES ESCALES DE SANT JERONI

Mes o menys va transcórrer de la següent manera:  Quedem en l’estació de Renfe per a agafar el tren de Manresa i baixar-nos a la de Castell Vell i el Vilar, i allí vam agafar un autobús que ens va dur fins al monestir de Montserrat; una vegada allí, i després de visitar la Basílica, la plaça que hi ha davant i la zona de botigues de records, ens dirigim per la plaça del Abat Oliva a les Escales dels Pobres, que pugen al Camí Vell de Sant Jeroni, després de passar el Pas dels Francesos, arribem a l’Ermita de Santa Anna , des d’allí el camí és de pendent mes suau, després de passar per sota de la Panxa del Bisbe, entrem en el bosc d’alzines del Pla dels Ocells, al costat del camí albirem alguns bolets, malgrat no ser temporada, passat el bosc vam arribar al Pla dels Escorçons al qual segueix una nova pujada on s’uneixen el nostre camí amb el que ve del funicular de Sant Joan conegut com el Camí Nou de Sant Jeroni, al cap d’un bon tros, arribem a l’Ermita de Sant Jeroni, d’on parteixen unes escales que pugen a la Miranda de Sant Jeroni, el cim de Montserrat a 1245 metres d’altura, i des d’on vam poder gaudir d’unes magnifiques vistes.

ISIDRE , MARTA , ??? I MARIUS A SANT JERONI                                        ISIDRE, MONTSE, MARTA I MARIUS AL CIM DE S, JERONI

Crec recordar que vam dinar a l’esplanada de l’Ermita; havent dinat i esplaiar-nos una estona, vam emprendre el camí de retorn, desfent el d’anada; i ja de tornada a el Monestir, vam agafar l’autobús que ens duia a l’estació de Castellvell i el Vilar, per a agafar el tren de tornada a casa.

Agraïments:                                                                                                 No vull acabar aquest post sense abans agrair a la meva amiga Marta Martinez, per passar-me algunes fotos d’aquesta excursió; i també, a ella, juntament amb l’Esteve Sabates,  l’Isidre Gabarro i la Montse Soler, per recordar-me noms dels presents i alguns detalls de l’excursio..
Moltes Gràcies amics.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MOLA I EL MONTCAU

Entre el 75 i el 77, amb la Colla del Club, vam fer bastantes excursions a la Mola, per la qual cosa se’m fa difícil recordar quines anècdotes i personatges corresponen a qual excursió. No obstant això, sí que, amb l’ajuda dels meus companys, recordo (més o menys) una que vam fer a la fi del 75, potser perquè vam seguir una ruta diferent a l’habitual des de Matadepera; en aquesta pugem pel costat contrari.            A aquesta vam ser Esteve Sabatés , Isidre Gabarró, Paco García, jo , i no recordo si va venir Jordi Lartuna; sortim d’hora, amb la primera Vallesana que sortia de la plaça del mercat en direcció a Sant Llorenç Savall ( crec que a les 6 del matí); i  baixem a El Pont de la Roca, poc abans d’arribar a Sant Llorenç. Des del Pont de la Roca seguim la pista que porta al Marquet de les Roques, la casa d’estiueig de la família de Joan Oliver “ Pere Quart”, quan passem la casa comencem a pujar passant per la Font del Llor, que a aquestes hores estava gelada, igual que alguns trams del camí de pujada, per la qual cosa havíem de mirar on trepitjàvem, finalment arribem a l’entrada de la Cova Simanya, que té bastant amplitud i es pot entrar dempeus bastant tros i amb llum natural, hi havia prou aigua a terre, que queia del sostre en alguns punts; hi ha algun relat que diu que aquesta cova era el veritable cau del Drac de Sant Llorenç; després de tafanejar una estona per la cova, desdejunem devant d’ella.

simanya

Cova Simanya
Després de desdejunar, seguim camí i arribem al Montcau, pugem al cim per a, al cap d’una estona, tornar a baixar i agafa el camí de la Mola; després d’un bon tros arribem a els Obits, una sèrie de coves en una Bauma que, ja en el Neolitic, servia de refugi a pastors i llenyataires, fins i tot, sobre el segle XVIII, es va convertir en una “masia troglodítica” de la qual encara queden restes de les parets; d’allí ens dirigim al Tossal del Drac; i després d’una estona comencem a pujar a la Mola, al monasteri de Sant Llorenç del Munt, on parem a dinar i descansar.

mola                                                       Monestir de Sant Llorenç del Munt
I a primera hora de la tarda, comencem a baixar per la Canal de Can Pobla, una vegada a Can Pobla seguim un tram de la pista que va a Can Robert , fins a agafar la senda que ens porta al Cavall Bernat, i ja a Matadepera agafem el bus a Terrassa i allí un altre fins a Sabadell.

ESTEVE, PACO , JORDI L. , ISIDRE I JO                                                                         Esteve, Paco, Lartuna, Isidre i Jo
De les altres excursions, a la Mola, puc comentar que les vam fer per la ruta clàssica de Matadepera, Cavall Bernat, Can Pobla, Canal de Can Pobla i monestir, algunes seguíem fins al Tosal del Drac, i amb menys freqüència fins als Obits i el Montcau;  i el retorn per la mateixa ruta al inrevés; la variant més important era els components de l’excursió, pràcticament fixos érem Esteve, Isidre i jo, també solia venir en Jordi Lartuna , i en les primeres, en Paco Garcia, en un parell d’ocasions, va poder venir  en Miquel Esteban. D’aquestes recordo una anècdota en una d’elles, anàvem des de els Obits cap al Montcau, i ens vam perdre, i aixo que no era la primera vegada que fèiem aquesta ruta; vam agafar una senda equivocada que a més, cap al final, es desdibuixava enmig d’uns arbustos molt intricats, i a més des de darrere d’ells vènia un so estrany; ens vam acollonir una mica, perquè  vam pensar que podria ser un senglar; però quan creuem els arbustos, ganivet de muntanya en mà,  vam descobrir que sorti am a l’esplanada que hi ha al peu del Montcau i el so era produït per la gent que estava de berenar allí; encara sort que no ens van veure quan sortíem dels arbustos, perquè hauríem fet el ridícul.
AGRAÏMENTS: No vull acabar aquest post sense agrair als meus amics Esteve Sabates i Isidre Gabarro, per l’ajuda en recordar-me alguns detalls i els qui vam ser, a l’excursió via Cova Simanya, que he relatat mes amunt .

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS

LA COVA D’EN MANEL

Any 1974, la colla dels Merinals al complet ( Climent P, Jordi L., Jordi ¿?, les germanes Nuri i Magda Bernaus??,  l’Encarnacio Marti?? i jo, decidim fer una excursió a la Mola, i aprofitar per a fer d’Espeleòlegs en una cova molt popular entre els joves excursionistes, La Cova d’en Manel, que està prop de la Canal de Can Pobla, i que, pràcticament, no té riscos, perquè són galeries de roca solida i amb recorregut pràcticament pla, encara que requereix arrossegar-se i reptar durant un bon tros; l’unic inconvenient és que surts arrebossat en fang.

la mola clemen                                                                                                                                                                                                   PUJANT LA MOLA                                                                                                                             Així que el diumenge següent sortim d’hora per a agafar el bus fins a Terrassa, i allí un altre a Matadepera, on ens encaminem a la urbanització de Cavall Bernat, allí comença l’ascensió a la Mola, passant pel penyal que porta el nom de Cavall Bernat, al cap d’una estona arribem a Can Pobla, a mitja muntanya, allí parem a desdejunar, després seguim per La Canal de Can Pobla, que uneix Can Pobla amb el cim;  una mica més amunt, a la dreta de “La Canal” esta la Cova d’en Manel. Per sort aquest dia hi havia poca gent, doncs, algunes vegades hi havia “cua” per a entrar a la cova; una vegada a l’entrada de la cova ens posem unes robes velles per a protegir la que portem, traiem els lots  de les motxilles (no disposàvem de llum frontal), deixem les motxilles a l’entrada de la cova i comencem a entrar ajupits , al cap de pocs metres ja estàvem reptan, per desgràcia per a nosaltres van començar a fallar-nos les llanternes, arribem a un punt conegut com “el sifó”, perquè hi havia una formació enmig del pas que calia sortejar per damunt, en aquest punt nomes funcionava la meva llanterna, que,a sobre, em va caure en un forat del “sifó”, quedant-nos momentàniament a les fosques, per sort, la llanterna, va reaparèixer per sota, però després de l’esglai decidim tornar enrere, i així acabá la nostra aventura com a espeleòlegs.

mola

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT                                               .                   Després de sortir de la cova, llevar-nos les proteccions brutes i recuperar les motxilles, tornem a la Canal i completem el camí fins al cim, allí descansem al costat del monestir de Sant Llorenç del Munt, admirem les vistes i dinem; ja descansats, baixem al Morral de Drac o Cova del Drac, que domina el curs alt del Ripoll, i on compte la llegenda que vivia un drac que terroritzava la comarca.                                                                                                      Despres de tafanejar pels voltants del Morral del Drac, desfem camí fins al monestir i iniciem el descens, una altra vegada per la Canal de Ca Pobla, de alli a Cavall Bernat i Matadepera, a agafar el bus fins a Terrassa i allí un altre a Sabadell, i cadascun a    seva.

drac s llorenc                                                 IMATGE DEL DRAC DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Per els que tinguin curiositat, aqui teniu el rel·lat de la llegenda del Drac, extreta del portal Web de l’ajuntament de Castellar del Valles.                                                                 Sembla que als entorns del segle X, quan sembla que són consagrats els dos edificis religiosos que formaven part del nostre municipi (Sant Esteve de Castellar i Sant Feliu de Valrà), va ser el moment en què cal situar la llegenda del Drac de Sant Llorenç.

La història va anar de la següent manera: Corrien temps de sarraïns a Catalunya i per les terres del Vallès. Des de l’Àfrica, aquests van dur un víbria, un tipus de drac d’allò més ferotge, per venjar-se de les seves derrotes davant els cristians. De petita l’alimentaren, a la cova de Santa Agnès, amb bestiar, fins que va adquirir enormes dimensions. Un cop privada de menjar, la víbria es va posar recercar l’aliment per les terres de l’entorn de Sant Llorenç del Munt: Matadepera, Sant Llorenç Savall o Castellar estaven atemorides per la presència del terrible drac que acabava amb els seus ramats, malmetia les collites i matava persones.

De nit, el monstre s’arrecerava al que avui coneixem com la Cova del Drac. Les queixes es van anar aixecant fins que van arribar a les orelles del bon comte de Barcelona Sunifred, que escoltant-les va decidir que el seu gran cavaller Spes anés cap a Sant Llorenç a liquidar la bèstia que atemoria la zona, acompanyat per un escamot d’altres cavallers. Spes va arribar al lloc on la bèstia es trobava, i va ser tal l’espant que va produir els cavalls que l’acompanyaven, que aquests es van precipitar per un dels cingles de la muntanya, que avui es coneix com el Cingle del Cavalls. Desprès del fracàs del cavaller, el mateix comte Sunifred, valent com era, va ser qui va anar a matar el drac, acompanyat per un seguici.

La lluita va començar quan el comte amb un branca de roure, es va acostar a la Cova i el drac s’hi abraonà. Sunifred va trencar la branca que va quedar als peus de la fera en forma de creu, veient-hi un senyal diví. El comte, amb energies renovades, va ferir-lo de mort al ventre amb la seva llança. El drac se’n va anar volant fins al Puig de la Creu, on va anar a caure al que avui en dia coneixem com el Sot d’en Goleres. Amb petites volades va pujar fins al cim, on els crits que feia atemorien la comarca sencera. En Sunifred i els seus homes hi arribaren i allà van rematar la fera.

Categorías
CATALA MEMORIAS SUCCESOS D'EXCURSIONS

ELS LLIGONS DE MONTSERRAT

Meitat del 74, amb la colla dels Merinals, Jordi Lartuna, Clement Picó, Jordi Clusellas i un servidor, decidim fer una excursió a Montserrat; així que el diumenge triat, agafem les motxilles i ens anem a l’estació de Renfe a agafar el tren fins a Castellvell i el Vilar, on baixem, i anem camp a través fins a la Bauma, i d’allí per la carretera de la vora del Llobregat fins a Monistrol de Montserrat, creuem el poble a la recerca del camí que per on passaven les vies de l’antic cremallera de Montserrat, i una vegada alla, comencem a pujar cap al monestir, poc abans d’arribar trobem un túnel que creuem a les fosques, ja a l’altre costat arribem a les escales que pugen al monestir i les que baixen a la “Santa Cova”, on va ser trobada la talla original de “ La Moreneta” , primer baixem fins al camí que porta a la Cova, que segueix un “viacrucis” al peu dels alts penyals, fins a arribar a la cova; allí fem un petit descans.

crist

LARTUNA, CLUSELLAS I PICÓ A LA CREU DEL CAMI DE LA COVA.

Tornem fins a les escales i pugem fins al monestir, ens asseiem a descansar en la plaça que hi ha davant d’aquest; quan portàvem una estona allí , van passar unes noies, a les quals segons sembla els cridem l’atenció, ja qu’es van dirigir a nosaltres, ens van dir que havien vingut a Montserrat amb una excursió del col·legi de monges al qual anaven a Barcelona, i que s’havien despistat del grup, i que si coneixíem el monestir podíem fer-los de guies, així que les acompanyem a visitar l’interior de la Basílica, i en sortir els expliquem la història de com es va trobar “La Moreneta” a la Santa Cova, i que havíem pujat caminant des de l’estació de Castellvell, passant per la Cova, la qual cosa va semblar impressionar-les una mica; visitem una mica els voltants de la Basílica, i gairebé a l’hora de menjar trobem a la resta de les seves companyes, i les monges, en la zona de botigues de records, allí les deixem i ens vam anar a dinar a una zona enjardinada que hi havia darrere del monestir; després d’un bon descans anem a la recerca del camí de baixada i ens creuem amb l’autocar de les “colegialas”, i totes ens van fer adéu amb les mans, la qual cosa ens va pujar la moral per a encarar la caminada de retorn, baixem pel mateix camí per el que varem pujar, fins a Monistrol.

monistrol

MONISTROL DE MONTSERRAT

Allí vam agafar el bus fins a l’estació i a esperar el tren de tornada a Sabadell, i cadascun a la seva casa.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA RECORDS

A FRANÇA PUJA LA TEMPERATURA

Per Setmana Santa de 1977, vaig fer el primer viatge llarg amb el meu “flamant” 850 molt especial, vam anar amb els meus amics Isidre Gabarro, Fermi P.  i Pere C., a passar uns dies a casa de la meva tia Leo a Manosque un poble de Provença.

850

Sortim dora agafant l’AP7 cap a la frontera, parant a desdejunar en l’àrea de la Selva, seguim fins a la frontera sense novetat i poc després de creuar-la, a l’altura de Perpignan, veig que la temperatura del motor està pujant, per la qual cosa paro en la primera zona de descans que vaig trobar, esperem que es refredés i li vaig afegir refrigerant, poc després de re-emprendre la marxa, m’adono que a més de 60 Km/h puja la temperatura, per la qual cosa procuro no depassar aquesta velocitat; una vegada recorreguts uns 60 kilòmetres, una altra vegada va pujar la temperatura, per la qual cosa avançàvem en trams d’una hora( 60 kilòmetres a 60 Km/h; així, a trompades, arribem a Nimes, on deixem l’auto-pista, per a agafar la carretera a Avignon, on vaig patir una distracció, agafant una carretera que no era, per sort em vaig donar compte a la sortida de la ciutat, i vaig poder donar la volta i agafar la ruta correcta, això sí parant cada 60 quilòmetres, així aconseguim arribar a Apt passades les 3 de la tarda, i a Manosque sobre les 5, com és lògic els meus oncles estaven desesperats, perquè havíem d’haver arribat entre la 1 o les 2 del migdia, i com no existien els mòbils, no vaig poder avisar-los del problema, i pensaven que havíem tingut un accident, una vegada explicat el problema i veient-nos bé, es van calmar , i passem a instal·lar-nos a la seva casa, passem la resta de la tarda xerrant amb els meus cosins i oncles. L’endemà, el meu oncle va dur el meu cotxe al taller, i em va deixar un Simca 1000, que tènia, perquè poguéssim moure’ns mentre arreglaven el 850, al segon dia ja estava llest el meu cotxe, només van haver de netejar el radiador i el circuit de refrigeració. El meu oncle ens va dur a casa d’uns amics seus, la família Bourgueois, que tenien dues filles de 16 i 18 anys, i que tenien una noia alemanya de vacances a la seva casa, simpatitzem amb les noies, i quedem un parell de vegades al poble per a prendre alguna cosa i passejar, i una altra vegada a la seva casa; una de les germanes estudiava espanyol i a l’any següent, poc abans d’anar-me a la mili, va venir a la meva casa a passar uns dies; no recordo els seus noms, be si l’alemanya es deia Suzanne.

manosque                                                PORTE SONNERIE, MANOSQUE                                                                                                                                                                                                                                                       Finalment vam emprendre el viatge de tornada, aquesta vegada sense problemes, només una mica de “cangueli” a la frontera , perquè portàvem algunes revistes porno, que en aquella epoca no estaven autoritzades a Espanya, i que algun dels companys habia fet un “porro” de lavanda, però no ens van posar pegues i arribem a casa sense novetat.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

UN LLARG VIATJE DE NOCES, 2ªpart

I arriba el ultim día a Paris, de fet l’ultim mati, doncs despres d’esmorzar, fem l’equipatje i deixem l’Hotel amb un taxi que ens porta a la Gare de Lyon, per agafar el TGV Paris-Marseille; tota una experiencia per nosaltres, tenin en compte que el tren mes modern, a les hores al nostre pais, era el Talgo III, la  versio de color al·lumini i vermell,( en el que vam viatjar de Barcelona a Paris), ja que l’AVE encara va trigar uns cinc anys; varem poder gaudir de l’alta velocitat fins a Lyon, d’alli fins a Marseille encara era via convencional, pero amb el mateix tren.

tgv TGV

Un cop arribats a Marseille, ens va recollir el meu oncle Pepe, per portar·nos a casa seva a Pierrevert, un poblet al departament d’Alpes d’haute Provence.  Els primers dies, els vam passar voltant per la rodalia i visitant els meus cosins casats repartits per pobles de la rodalia, Manosque i Vinon sur Verdon; alguns dies el meu oncle ens deixaba el seu cotxe mentre era a treballar, i d’aquesta manera varem fer algunes sortides, vam anar al Plateau de Valensole a veure els camps de lavanda; el poble de Moustiers Stª Marie, amb artesans ceramistes; las Termes galo-romanes de Greoux les bains;  i els pobles de, Riez, Oraison i Forcalquier.

El dia 17 va venir a buscarnos, a casa del meu oncle, en Michel Aragones, un cosi del meu pare, per que passesim uns dias a casa seva a Cannes, aixi que despres de dinar varem sortir cap a Cannes, un cop arribats a casa seva, i instalats, varem donar un vol per la rodalia; vistant la Croissette i tota la zona de la platja.                                         L’endemà ens van portar a visitar Niça i a la tarda a Monaco; i a l’altre ens van portar a Frejus a menjar a un restaurant on l’amo era espanyol, a la tarda parem en un terreny que tènia Michel en la zona de muntanya entre Frejus i Cannes, i alli ens ensenyo la seva col·lecció d’armes i vam poder fer algunes practiques de tir, vaig poder disparar un Magnum 45!!; i l’ultimo dia vestim la zona de Jean els pins, passant per una platja nudista, havent dinat ens acompanyo de tornada a Pierrevert.

palais-cinema                                                              Palais du Cinema, Cannes

De nou a casa del meu oncle, ens dediquem a fer algunes compres en Manosque, on, en una sabateria, la dependenta, ens comenta que coneix als meus oncles i que en una ocasió viatjo a Espanya amb ells i va ser a la meva casa, segons sembla jo estava absent, perquè no ens coneixíem, que casualitats!!!. Aprofitem aquests últims dies per a començar a acomiadar-nos dels meus cosins, i el dissabte 25, anem a casa de la meva cosina Mari en Vinon per a celebrar l’aniversari del seu fill David; el diumenge 26, ens porten al poble de Esparron sud Verdon, a la vora de l’embassament de mateix nom i de pas visitem a un amic del meu oncle que té el malnom de “el Brujo”, desconec el motiu del malnom.                                                            El dilluns vam anar a menjar a casa del meu cosí Yvan, i a la tarda preparem l’equipatge, perquè l’endemà ens porto el meu oncle fins a Avignon, a agafar el Talgo que, procedent de Ginebra, arribava a la nit a Barcelona, i d’allí, amb un taxi, a casa.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

UN LLARG VIATJE DE NOCES, 1ªpart

OHH PARIS

Dia 7 de juliol de 1987, l’endemà passat de les noces, a la tarda, arribem en taxi a l’estació de Sants de Barcelona, per a agafar el Talgo nocturn cap a Paris “cotxe llit”; ja instal·lats i amb el tren en marxa ens avisen per a anar al vagó restaurant per a sopar, cosa que fem en el trajecte entre Girona i Figueres; després del sopar, i de tornada al departament passem la frontera, i ens fiquem al llit.

Talgo III Barcelona – Paris
Dia 8 de juliol, ens desperten per al desdejuni, i en acabar, comencem a veure els suburbis de Paris; després d’una bona estona arribem a la “Gare de Austerlitz, allí mateix intercanvio el bitllet de tornada per un bitllet a Marsella en TGV, per la mateixa data. Una vegada acabat el tramit, agafem un taxi fins a l’Hotel Charing Cross, prop de St Lazare i Madeleine; ens donen una habitació en l’últim pis, i una vegada instal·lats menjarem per la rodalia; sortint del restaurant cap a Madeleine, per a anar passejant fins al Jardins de las  Toulleries, on vam veure un Carroussel “vintage”, arribem fins la place de la Concorde per a veure l’obelisc, després bandegem el Sena fins a l’alçada del Louvre, i vam anar a Place Vendome a veure el Restaurant Maxim’s, tornant cap a Opera i entrant en les Galeries Lafayette i tornem a l’Hotel, comprant uns entrepans pel camí per a sopar.
Després d’una nit molt calorosa, l’endemà apareix molt ennuvolat, malgrat això, després de desdejunar, sortim de l’Hotel, anem fins a Opera i agafemel metro fins a Trocadero, davant de la Torre Eiffel, després de fer les tipicas fotos de la torre des dels Jardins del Trocadero, creuem el Sena i agafem un dels ascensors per a pujar fins dalt del tot, on gaudim de les vistes panoramicas de tot Paris, malgrat el dia fosc i ennuvolat que feia , de baixada passegem per la segona planta de la torre, i una vegada a baix passegem pel parc de Champ de Mart; tornem cap a Trocadero i d’allí cap a Arc du triumphe i Avenue des Champs Elissées, tornant a peu cap a l’hotel per l’Av. Kleber i Bvd Haussmann, parant a menjar pel camí; de retorn a l’Hotel, passem la primera part de la tarda descansant, i després sortim a passejar per la rodalia, al Square Louis XVI, uns jardins on està la capella expiatòria de LouisXVI i Maria Antonieta; a l’església de Saint Augustin i a la gare de Saint Lazare, fins a l’hora de sopar, en un petit local i de tornada a l’Hotel.


Tour Eiffel
La tercera jornada, torna a lluir el sol, repetim la ruta fins al metre de Opera i anem fins a l’estació de Cite, a l’illa de la cité, davant de Notre Dame, després de veure la catedral i la rodalia, anem pel Quai Montebello al quartier Latin, pugem per Bv Saint Michel fins a la Sorbonne, contemplem el Panteon i arribem als Jardins de Louxembourg, després de passejar per aquest bell parc , sortim en direcció a l’església de Saint Suplice, parant a menjar per la zona; reprenem camí cap a Saint Germain des Pres i seguim el Sena fins al pont de Carrousel, creuant-lo per a arribar al Palais du Louvre, que envoltem en direcció a les Touleries i d’aquí tornem a l’Hotel. Despres de passar una estona descansant, sortim a mitja tarda i pugem per la Rue d’Amsterdam fins la place Clichy i passegem per un tram del Boulevard del mateix nom, passant davant del Moulin Rouge, i després baixem per la Rue Blanche fins a la Trinité, parant a sopar i de tornada a l’Hotel.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar