Etiqueta: CATALA

Categorías
CATALA FESTES POPULARS

CARNAVAL DE TERRA ENDINS

Com ja vaig comentar fa uns dies, enguany alguns carnavals s’han enrederit al mes de març, un Com ja vaig comentar fa dies, un d’aquests es el Carnaval de Terra endins de Torelló, que, enguany es celebra del 24 al 30 de març, tot i que, el passat dia 11 es va fer la presentació al teatre Cirvianum

El dijous 24, al vespre, es farà, EL PULLASSU, que tradicionalment es fa el Dijous Llarder; es un cercavila amb un ritual màgic i ludiuc-sexual, amb coral, cobla, grallers, diables, capgrossos, gegants i el rei Carnestoltes; amb uns personatges com, en Xapot el Bruixot, el gegant Margalef, la Geganta Fortiana, el Botxí i la Guita-Tita, entre d’altres.                       

EL PULLASSU.

 Bàsicament, l’historia va de que, en Xapot necessita la tita d’en Margalef, per engreixar la Guita-Tita i aconseguir l’Apozema, per el que envia a na Fortiana per enredar-lo, i al Botxí per que l’hi talli la tita.

El divendres 25, serà la nit de les Senyoretes i Homenots, que des de mitjans els 80, en que un grapat de pesca-llunes, que no volien esperar a la rua, van agafar robes de les seves mares o germanes i van sortir a fer gresca vestits de dones, començant així la nit de les Senyoretes, que es una de les icones de la festa; des de el 2009,  també hi participen les dones, disfressades d’home; uns i altres desfilaran per la passarel·la de la plaça Nova. 

CARROSSA DE LA RUA.

El dissabte 26 serà la festa grossa, amb la celebració de la Rua, en la que participen mes de 20 carrosses, amb les seves respectives colles, a mes de que també poden desfilar els qui van disfressats per “lliure”, doncs no hi ha tanques per separar el públic de la desfilada; la rua travessa tot el poble, des d’el Camp Montserratí fins acabar a la zona esportiva, on es celebrarà el Terra Endins Festival, una festa amb DJ que durarà fins la matinada; allí, també es lliuraran els premis; l’organització facilitarà un servei de bus nit, entre les 4 i les 5’30 de la matinada per poder tornar a casa amb seguretat, a pràcticament tots els pobles de la comarca. 

Finalment, el dimecres 30, serà l’Enterrament de la Sardina ( que normalment es fa el dimecres de cendra); en el que munten la capella ardent del Rei Carnestoltes al teatre Cirvianum, des on sortirà una comitiva, encapçalada pel Bisbe Nicolau, l’alcalde i d’altres autoritats, per acompanyar el cadàver en un carro tirat per quatre cavalls, fins a la plaça Vella on serà cremat, i desprès… sardinada popular¡¡¡

Per mes informació, podeu trucar al ajuntament: 938591050, o per mail torello@ajtorello.cat.    

LLEGENDA del FALATELL , s’ha muntat una pel·lícula sobre aquest ingredient del Carnaval de Torelló, que es pot veure en aquesta web:  https://www.carnavaltorello.cat/la-llegenda-del-falatell-webserie/

Tot seguit es deixo un petit resum de la temàtica.

El Falatell és un ceptre embruixat i mil·lenari i el secret més ben guardat pels vilatans de Torelló. Els seus poders màgics l’han convertit en un objecte de culte, misteriós per qui no l’hagi conegut de prop però indispensable pels qui n’han comprovat els efectes. Sense ell, la vida a la Vall del Ges no seria ni de bon tros la mateixa.

Temàtica i capítols:

1er.Una visita inesperada durant la presentació del Carnaval de Terra Endins portarà a tres integrants de l’autoanomena’t Kumandu Barrila a iniciar una lluita contra els poders municipals i eclesiàstics per recuperar el Falatell i proclamar la República de la Barrila. La història ens convoca, per on comencem a buscar?

2on.El Kumandu Barrila avança determinat cap a la recerca del Falatell i s’endinsa al subsòl de Torelló, on una xarxa de túnels secrets els conduirà fins a les entranyes de la història del Carnaval de Terra Endins. Mentrestant, la Guàrdia Sueca, custodis del bàcul màgic, no defalleixen en la seva tasca de protegir el Falatell que reposa en una cambra blindada de l’Ajuntament de Torelló. Accedir-hi no serà fàcil, només una por els farà febles…

3er. L’any 937 Xapot el Bruixot forjà el Falatell amb l’ajuda del Diable. Durant més de tretze segles la vara màgica s’ha encès amb abundant lluentor reconeixent els descendents de Carnestoltes, malgrat els reiterats intents d’aturar-lo dels poders municipal i eclesiàstic, el Falatell segueix passant de mà en mà fins a arribar als nostres dies. Poseu-vos en fila! A la primera persona que se li encengui serà Carnestoltes 43è!

4at. El Vampir de Vic ha aconseguit apropiar-se del Falatell i celebra la seva particular victòria al mig de la plaça Major de la Ciutat del Sants. El Bisbe Nicolau i l’alcalde de Torelló faran mans i mànigues per recuperar-lo, però un dilema aborda a Nicolau… què passaria si en comptes d’un poca-solta, qui activés el Falatell fos una bona persona, de moral cristiana, que sabés portar el ramat pel bon camí i que detesta la barrila? Vine Xapot i que la llum del Falatell el reconeix-hi el nou sobirà!

5e. El Bisbe Nicolau ja té el Falatell i ara necessita aconseguir que aquest el reconegui com a nou sobirà per tal de proclamar la República de la Penitència. Per fer-ho, Nicolau i la Guàrdia Sueca s’endinsaran fins allà on no ha arribat mai ningú, l’amagatall del Cavaller del Gran Pullassu. D’altra banda, l’alcalde s’ha fet construir una rèplica de la gaiata i també té els seus propis plans pel futur del Carnaval de Terra Endins.

6e. Arriba el Dimecres de Cendra i encara no hi ha rei ni reina. Les Profecies del Germà Malaquies diuen que hi ha temps fins a les 12 de la nit per a proclamar un nou sobirà. L’alcalde convoca tothom a la plaça de la Vila. Sembla que podria tenir el Falatell però ningú ho sap del cert…

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES PATRIMONI

LA SEU D’ÈGARA.

A principis de febrer d’enguany, vam anar a visitar el conjunt episcopal de la Seu d’Ègara, aprofitant que era dia de visita gratuïta.

Situat a tocar del Parc del Vallparadis, es un lloc arqueòlogic que ha tingut activitat ininterrumpidament, des de l’època ibèrica (V a.c.) fins el dia d’avui, va ser declarat monument nacional el 1931, i el 1985, be de interès històric i artístic, actualment es part del museu de Terrassa.

Situat  a on va estar la antiga vila iberoromana d’Ègara, s’hi ha trobat restes ibèriques i romanes des de el V a.c., fins el III d.c., sobre tot sitges i enterraments.

TEMPLE DE SANT MIQUEL I BASÍLICA DE Stª MARIA.

També s’han trobat estructures paleocristianes del S.IV, i restes del Bisbat visigot  d’entre el V al VIII, en que es va començar a construir el complex episcopal, primer, al sud del recinte, en el lloc on actualment esta la Basílica de Santa Maria, es va construir una basílica que mes endavant va ser ampliada per fer la Catedral.

Catedral d’Ègara: L’antiga catedral ocupava el espai de la Basílica de Santa Maria i de la Rectoria, incloïa les residencies eclesiàstiques; queden restes dels murs, la base del baptisteri, el absis de la capçalera i fragments de mosaic del paviment. 

La Rectoria: Situada al cantó sud-oest del recinte, actualment es el punt d’entrada per fer la visita i on es troba el centre d’interpretació, on s’hi exposa el retaule gotic de Sant Pere (incomplert); al seu subsòl estan les restes del Baptisteri de la Catedral del S. V, a partir del X hi  va haver-hi residencies religioses, i va mantindre la funció de rectoria fins el 1800.  

MARTIRI DE S. TOMAS BECKET.

Basílica de Santa Maria: Acabada la visita a la Rectoria, i al centre d’interpretació, (audiovisual inclòs), es pot visitar aquesta Basílica; que, com ja he explicat abans, en el seu lloc havia estat la Catedral; l’edifici que veiem ara, molt mes petit, es del segle XII, d’estil romànic, amb campanar de dos pisos a sobre del cimbori al creuer; el absis de la capçalera  era de la Catedral, així com algunes seccions dels murs, al seu subsòl,s’han trobat lapides sepulcrals romanes i medievals, i també una pedra d’altar del segle X; el altar de la basílica es alt medieval i darrera seu es pot veure una talla gòtica de la Mare de Deu del XIV,  i les pintures murals de la Passió de Crist, del X; en una absidiola lateral esta representat el martiri de Sant Thomas Becket, del XI; i al altre cantó, els retaules gòtics, de Sant Miquel, i dels Sants Abdó i Senen.

Temple de Sant Miquel: Esta entre les dues esglésies, tot i haver estat restaurat  entre el S.X i XI, es el que mes conserva el disseny original, del segle VI, planta quadrada de creu grega, l’absis es d’exterior poligonal (8 cares),  el cimbori central esta sostingut per 8 columnes de les que 4 tenen capitells tardo romans, y el paviment es original del VI, al absis es poden veure pintures murals dels segles VI-X i XI; la façana sud va ser reconstruïda al XVII.                                                                                                   Era un temple funerari, tot i que, al segle XIX, es pensava quera un baptisteri; te una cripta (la de Sant Celoni), amb capella absidal trilobada, la tomba va ser profanada; es creu que va ser panteó d’un Sant no identificat.

Al voltant de Sant Miquel hi ha tombes episcopals del S.VI, i carolíngies del IX.

Església parroquial de Sant Pere: Actualment, es l’edifici mes gran del complex; desd’el principi va ser edificada com església parroquial d’Ègara, per reservar la Catedral per litúrgies importants, i actualment continua com església parroquial del barri de Sant Pere, antigament el poble de Sant Pere de Terrassa.

L’edifici actual es romànic, del segle XII, però mante algun mur original del VI, i l’absis, preromànic del IX, que conserva pintures preromàniques, ocultes per un retaule de pedra del X; en el mur nord, es poden veure pintures gòtiques del XIV, i en aquest lateral , estan afegides la capella de Sant Valentí, amb un retaule barroc del XVII, i la capella del Santíssim del XIX. 

Font de Sant Nebridi: Darrera l’església de Sant Pere, esta la font de Sant Nebridi, construïda el 1950, per commemorar els 1500 anys del bisbat.

Tot seguit, os deixo la llista dels bisbes d’Ègara coneguts, extreta de la Viquipedia:

  • Ireneu fou el primer bisbe de la nova diòcesi d’Ègara, cap al 450. (v. 450 – d. 465)
  • Nebridi, segon bisbe, esmentat per Isidor de Sevilla(a. 516 – d. 540)
  • Taür (segle vi, a. 546)
  • Sofroni (segle vi, a. 589 – d. 592)
  • Tigridi (segle vi, v. 589)
  • Ilergi (segle vii, a. 599 – d. 610)
  • Eugeni (segle vii, a. 633)
  • Vicenç (segle vii, a. 653)
  • Ilergi (599, a. 610)
  • Joan, el darrer bisbe egarenc conegut, que assistí al Concili de Toledo del 693 (a. 683 – d. 693)

I una mini biografia de Sant Nebridi, de la mateixa font:

    Sant Nebridi (final del s. V – ca. 545) va ser el segon bisbe d’Ègara.

Procedia d’una família il·lustre que va donar quatre bisbes.                                                         El 6 de novembre de 516 signa les actes del concili de Tarragona en últim lloc, la qual cosa indica que feia poc que havia estat consagrat bisbe d’Ègara. També assistí al Concili de Girona (517) i el II Concili de Toledo del 527 . Probablement assistí al Concili de Barcelona de 540, però el 546, al Concili de Lleida, ja trobem el bisbe Taür.

Durant el seu episcopat es van construir tres esglésies noves com a seu, antecessores de les actuals esglesies de Sant Pere de Terrassa. Isidor diu que va ser escriptor eclesiàstic, però la seva obra no es conserva.

Venerat com a sant, figura així en tots els documents posteriors, com en santorals i llibres litúrgics visigòtics, tot i que no se sap res de la seva canonització

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES PATRIMONI

PALAU MARICEL, SITGES.

A finals de gener del 2022, vam anar a Sitges per visitar el Palau Maricel,  que també es coneix com Maricel de Terra.

Aquest edifici forma part del conjunt artístic, noucentista, Maricel, compost per aquest palau i per el Maricel  de Mar o Museu Maricel, un a cada banda de carrer i units per un pont sobre el carrer, al costat del Cau Ferrat; els va fer construir, entre el 1910 i el 1918, en Charles Deering un magnat americà, mecenes de les arts, per exposar la seva extensa col·lecció d’art i com a la seva residencia.

El Palau va ser edificat, entre 1913 i 1916 sobre l’antic Hospital de Sant Joan Baptista del S.XIV, amb elements, medievals, extrets de diferents llocs d’Espanya; al 1921, en Deering el va deixar i es va endur tota la seva col·lecció, va restar buit fins al 1932, que el va passar a mans de la Junta de Museus de Barcelona; y al 1970 va passar al Ajuntament i la Diputació, a mes de visitar-lo, també s’hi fan activitats culturals o es llogan espais per congressos, casaments…  

La porta d’entrada esta situada en el lloc conegut com el Reco de la Calma, un cop passada la porta ens trobem en un petit pati quadrangular del que parteix una escala, al estil dels palaus gòtics, per l’escala s’accedeix a la planta noble; entrant a la Avantsala, una sala que feia las funcions de rebedor dels visitants; en ella s’exposa una col·lecció d’esmalts (son reproduccions, tot i que també hi ha alguna peça original); las finestres estan envitrallades.

LLAR DE FOC D’ALABASTRE, SALÓ D’OR.

La següent estança es el gran saló de festes principal, o saló d’Or, entrant, a la dreta, passant per sota d’una galeria, s’entra a la Sala Capella, amb una reproducció d’un retaule barroc, presidit per una talla de la Mare de Deu del cor; en la mateixa sala també s’exposa una col·lecció de ceràmiques de Manises i Talavera (copies), i un piano; retornant al Saló d’Or, amb decoració neo-barroca, destaca la gran llar de foc d’alabastre blanc provinent de Jaca, també es podem fixar en algunes peces del mobiliari, com un cadirat de cor, un rentamans, escriptoris…

Del Saló d’Or, surt una escala que accedeix a la galeria que el separa de la Sala Capella, i des de la que s’agafen les escales que pugen a les terrasses, on hi havien hagut uns jardins i sortidors, actualment desapareguts; però si que es poden veure les ceràmiques que recobreixen les parets, i les vistes sobre part del poble i el mar.

ELS CLAUSTRES.

Per l’altre extrem de les terrasses, s’accedeix a un altre escala per la que es baixa als Claustres, un dels espais mes bonics del palau, son una barreja de claustre medieval i d’impluvium de domus romana, i per la part exterior te una balustrada que dona al Maricel de Mar i al mar mateix; els capitells son d’origen medieval, possiblement de Silos; i les rajoles que cobreixen les parets, potser, de la cuina de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Se surt dels claustres per una escala que baixa al Saló Blau, que també era nomenat com Sala dels Retaules, actualment, s’utilitza per celebrar-hi reunions, cursos, tallers…; acull una exposició de fotos antigues del palau; en un extrem del saló, uns esglaons comuniquen amb el Saló d’Or, i al extrem oposat hi ha un petit orgue.

El Saló Blau es l’ultima estància del recorregut, per unes altres escales s’arriba a l sortida del palau, a tocar de l’esglesia.

Llegenda de la Malvasia de Sitges.

Diuen que en els temps que Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà, com a grumet, un minyó de Sitges.                                                                                          I aquell minyó, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar gregas; fins que, ferit en una d’aquelles conteses, el grumet sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía, a la península del Peloponès.                         

 Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper a on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells que, procedissin de països on també es cultives el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi.                                                                                   

  Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el grumet sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic grumet va convertir-se en  jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, aparegueren  les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria; dels baixells catalans, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores espases i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurar-se de la cruel fúria dels corsaris catalans.                                                                                                                    Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria; quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall; oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho; un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa.                              

   Tot seguit de trobar-se en terra ferma, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic grumet s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS LLEGENDES

LA FIRA DE L’AIXADA, MANRESA.

Els dies 26 i 27 de febrer, de 10 a 20,30 h, a Manresa, celebren la Fira de l’Aixada, quès el mercat medieval de les festes de la Llum, que van començar el dia 12.

La Fira de l’aixada es ve celebrant des del 1997, i ens trasllada al any 1345, en que, el 21 de febrer, va ocórrer el misteri de la llum, que provinent de Montserrat, va penetrar a l’església del Carme; posant fi a la polemica de la construcció de la Sèquia de Manresa, per dur l’aigua del Llobregat.

GUARDIA REIAL

Aigua i llum son els símbols d’una festa que retorna el barri antic de Manresa al segle XIV, entre la Basílica de Santa Maria y la muralla del Carme, amb l’ambientació dels carrers, que s’omplen d’artesans d’oficis antics, funambulismes, joglars, cavallers, tornejos i altres atraccions, duran tot el cap de setmana.

Enguany, el acte central de la Fira, la representació teatralitzada dels fets, tindrà lloc a la plaça Major, en dues parts, la primera, titulada L’inici de tot, a les 12,30, i la segona, L’aigua es llum, a las 19,30; a mes es representarà l’obertura de portes als Portals del Carme, de Sobrerroca i de Sant Miquel, a les 10’30; 11’00 i 11’20 respectivament; i el canvi de guàrdia, als mateixos portals , a les 17’35, 16’45 i 19’00.

ESPECTACLE MEDIEVAL.

També es podran veure espectacles de dansa al Parc de la Seu, i ales places de Sant Ignasi, Major, Puig mercadal, d’Europa i de L’om;  duels víkings a la plaça del Milcentenari; esgrima a la plaça Gispert;  teatre a la Casa Amigant, i es muntaran punts d’informació al Parc de la Seu, la Plaça Major i la de L’om.

Tant mateix estarà obert el carrer del Balç, un carrer semi-soterrani, on es faran actuacions a la Sala Quinti; i es podran fer visites teatralitzades a la Seu.

Al final de la festa es reviu el mite de la Llum amb la projecció d’un laser que travessa la rosassa de l’església del Carme.

També, el 6 de març, te lloc la Transèquia, un recorregut resseguint la sèquia, des de Balsareny fins el Parc de l’Agulla, a Manresa, passant per Sallent, Santpedor i Sant Fruitós del Bages. (Es pot fer caminant o corrent).

En principi las restriccions per Covid, seran mínimes, però millor informar-se a www.aixada.cat , o al Ajuntament tel: 938753423.

Història de la Séquia y llegenda de la misteriosa llum, extret de:

https://www.historiesmanresanes.cat/2008/06/el-gran-misteri-de-manresa-la.html


Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.

Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artés, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una séquia, -avui un transvasament-, al terme municipal de Balsareny.

Però hi va haver un problema amb les terres que el bisbatde Vic tenia al termedeSallent. La idea que aquest transvasament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua  que disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.

L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant cinc anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la séquia. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta). Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reprenen les obres de construcció de la séquia que acabaran el 1383.

El mite i la llegenda

Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les calendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella”.

La segona relació de la Llum parla de què: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) […], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat […], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

LA CASA-FABRICA TURULL.

Durant la festa major del 2019, vam aprofitar que feien una visita guiada, per a conèixer aquesta casa i el Museu d’Art de la ciutat, del que n’és la seu; situada al carrer Doctor Puig, en ple centre.

FAÇANA PRINCIPAL.


Aquesta casa-fabrica, edificada entre 1817 i 1819, per Pau Turull, és un perfecte exemple de l’arquitectura de la burgesia industrial de principis del XIX; dividida en dues parts, la residència familiar dels Turull, de tres pisos i golfes, i l’annex, amb la fàbrica tèxtil; en 1865 va ser reformada per Pere Turull, deixant una façana molt senzilla, però un interior molt luxós, per a rebre en ella a la reina Isabel II, i d’altres personatges importants de l’època.


Després de la Guerra Civil, la casa va romandre tancada, fins a 1964, en què va ser comprada per l’ajuntament, per a convertir-la en el Museu d’art, inaugurat en 1970.
Actualment la residència familiar alberga el museu, i la part de la fàbrica tèxtil és un pati on es fan activitats per als col·legis.

PART DE L’EXPOSICIO.


En el museu, gairebé totalment dedicat a la pintura, hi ha una exposició permanent dedicada a l’Academicisme del XIX i a l’Art Nou dels anys 30; i, periòdicament, s’ofereixen exposicions temporals de diversos artistes; a més, posseeix diverses col·leccions, com la d’art conceptual, la de postmodernisme o la d’arts decoratives, entre altres.

Origen de la burguesia industrial a Sabadell, extret de:

‘Història de Sabadell’. Els orígens de la ciutat fàbrica

Neix la burgesia industrial local

La burgesia industrial neix als anys cinquanta del segle XIX a partir de capitals modestos, un cas emblemàtic fou el de Pere Turull i Sallent (1796-1869) que tindria un paper rellevant en el futur de la ciutat.

Fill del paraire draper Pau Turull i Font, amb qui obrí un magatzem de llanes el 1819, actuà com a comerciant i banquer informal desenvolupant àmplies xarxes comercials per Espanya i connectant amb influents grups de pressió de l’Estat, tant polítics com econòmics; tant és així que el 1860 la reina Isabel II s’hostatjà, amb motiu de la seva visita a Sabadell, a casa seva, l’actual seu del Museu d’Art. La seva primera prioritat fou la de proveir de llanes la indústria de la ciutat i garantir l’autonomia en el procés de comercialització.

A mitjan segle XIX Turull ja havia creat una xarxa comercial important a l’Espanya interior i Cadis al litoral, articulada mitjançant agents comercials a comissió que, distribuïts per zones, tractaven amb els ramaders castellans per tal de proveir de llana la indústria de la ciutat. Conegut com “el rico catalán”, el 1869 fou fundador i tresorer de la primera entitat financera de la ciutat: la Caixa d’Estalvis de Sabadell. També fou diputat a les Corts espanyoles, comandant de la Milícia Nacional i alcalde de Sabadell en quatre ocasions entre 1838 i 1857.  En 1847 invertí en el segon vapor de la ciutat, el Vapor Sabadellès. L’exemple de Pere Turull resulta il·lustratiu  de la transició del paraire de l’Antic Règim al modern fabricant capitalista.

Aquests vapors es van fer assequibles als fabricants de la ciutat mitjançant l’arrendament dels locals i de la forca motriu. Això va permetre l’accés a la mecanització de capitals molt modestos, gairebé menestrals. Els orígens de l’empresariat es pot trobar en la menestralia local però també en fabricants d’altres comarques manufactureres catalanes que s’instal·laren a la ciutat. Uns empresaris que, d’una banda, disposaven d’un bagatge de coneixements en la gestió de l’empresa menestral i, de l’altra, no havien d’assumir els elevats costos fixos dels locals i la forca motriu de les fàbriques. L’educació empresarial heretada fou un dels factors que explica el ràpid creixement del sector llaner i la mobilitat social ascendent.

Una altre factor de l’èxit de Sabadell en el procés d’industrialització radica en la seva proximitat a Barcelona, amb connexió ferroviària amb el port des de 1855. Això va permetre reduir els costos de transport i accedir al transport de matèries primes com el carbó que feu possible la mecanització de la filatura i del tissatge pocs anys després i va facilitar el comerç de la llana i dels teixits de llana. L’existència d’un teixit industrial previ i les dotacions de carbó són les dues causes principals de l’èxit de la transició de la manufactura a la fàbrica a Europa.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

EL CAU DE BRUIXES I LES CENT TEIES.

Entre els dies 8 i 13 de febrer, es celebra, a Centelles, la festa del Cau de bruixes, creat el 1998, encara que la majoria d’activitats seran el dissabte 12.

Des de fa segles, tota la zona del Montseny, i el poble mateix, tenien fama de ser zona de bruixes, d’aquí les dites: “de Centelles bruixes totes elles”, o “Centelles terra de bruixes”; fins i tot, des del 2007, els gegants del poble són la Cent, una Bruixa jove i maca, i el Teies, un home amb cap de boc.

LA CENT EL TEIES I LES BRUIXES.


Aquesta festa es recolza en la tradició de les Bruixes Blanques o Dones Sàvies; en ella sol haver-hi un mercat màgic, conferències d’esoterisme, màgia, carrers temàtics, espectacles de carrer, música…i el dissabte, a partir de mitja tarda, es pot veure nens i grans disfressats de bruixes i bruixots, fins i tot hi ha tallers de maquillatge, alguns amb treballs realment impressionants; es faran diversos concursos, com el de carrers guarnits, el de racons embruixats; el de fotos per Instagram….

UNA BRUIXA MODERNA.


El dijous 10, a les 7,30 de la tarda, conferència Les dones sàvies a Catalunya.
El divendres 11, a les 7,30 de la tarda, Xerrada La bruixa de dins, la màgia de fore; i a les 9 de la nit tindrà lloc el Sopar Embruixat i ritual.
El dissabte 12, a partir de les 10 del matí, el Mercat Màgic, i una activitat dirigida als nens i joves, el Sketchcrawl, un recorregut pels carrers dibuixant la festa (hi haurà un concurs de dibuix); a partir de les 11, l’escola de bruixeria, cercaviles i espectacles ( la venjança de la bruixa, i Temps de revoltes); a la tarda s’obriran els carrers temàtics; i a la nit es proclamarà la Bruixa de l’Any, entre les dones del poble.

Durant  tot el cap de setmana hi haurà un espectacle interactiu, d’esglais i sobresalts, titulat la Payrona, amb freqüents sessions cada dia.


Amb el tema del Covid, l’any passat no es va celebrar, i aquest es farà amb les restriccions que marqui el Procicat, en principi, aforament limitat, mantenir distàncies i ús de mascareta..
Abans d’anar-hi recomano trucar a l’ajuntament per a informar-se,  tel 938810375, o consultar a http://www.centelles.cat/caudebruixes

Tot seguit os deixo una versió de la llegenda de les Cent teies; extret de:

Gegants Nous de Centelles

Revisant els arxius, els geganters van trobar una llegenda que diu que totes les dones de Centelles, sols pel fet d’haver nascut a la població, tenen més facilitat que d’altres per aprendre a conèixer les herbes remeieres i las seves propietats, per això, en altre temps eren anomenades bruixes.

.

Una altra proposta fou estudiar llegenda d’on provenia el nom de Centelles. Estant ocupat el castell de Sant Martí pels moros, una nit els habitants de las rodalies lligaren una teia encesa a cada banya de 50 moltons o bocs i els enviaren muntanya amunt fent molt de soroll. Els moros, pensant que els atacava un gran exèrcit, fugiren deixant el castell abandonat. I el nom del poble ve precisament de les cent teies que duien aquests bocs.

I així fou com el gegant triat seria un boc.

S’encarregà del disseny dels gegants el centellenc Marc Morera. Un cop fets els esbossos, els artistes d’Alma Cubrae van confeccionar els motlles per tal d’acabar d’escollir la forma definitiva.

El gegant porta calça vermella i va amb el tors un; llueix una trinxa i cinturó negre rematat amb l’escut de Centelles, mentre que a les mans porta una teia encesa.

La geganta té una figura juvenil i esvelta, amb cabell llarg fins a mitja esquena; no és una bruixa dolenta d’encanteris i maleficis, sinó que és una bona remeiera que sap d’ungüents i pomades, del poder de les herbes medicinals per guarir els mals d’amor i desencisos; porta faldilla i brusa blava ajustada al cos, força escotada i sense mànigues. A la mà dreta porta una serp, símbol del seu poder sobre els rèptils, i a la mà esquerra una bossa d’herbes medicinals collides la nit de St. Joan, tal com diu la tradició.

Els gegants són fets de poliester i el disseny de la roba va anar a càrrec de l’Alba Aiz; la confecció dels vestits la varen fer les dones de la colla, sota la direcció de la modista Dolors Mas.

A finals de 2006 els gegants gairebé estaven enllestits. La primera idea fou estrenar-los el 31 de Desembre, diada de Santa Coloma que és la patrona del poble.

Però no va ser fins el 21 d’abril de 2007 que es van presentar a la plaça Major de Centelles. Per votació popular se’ls posaren els noms de Cent a la geganta i Teies al gegant, recordant la llegenda del nom del poble.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS LLEGENDES VACANCES VISITES PATRIMONI

CARCASSONA I DAMA CARCAS

Els nadals del 2021, els vam passar per terres del Midi frances, precisament el dia de Nadal, vam fer la nostra segona visita a la ciutat medieval de Carcassona; la primera vegada va ser a l’estiu del 2007, com ja vaig exposar en el relat del “País Càtar”.

LA «CITÉ» DE CARCASSONA.


La ciutadella actual és fruit d’una reconstrucció a la segona meitat del segle XIX a càrrec de Eugene Viollet Le Duc, que es va pendre algunes llibertats en fer-la; el seu emplaçament té segles d’història, està situat sobre un pujol, a la dreta del riu Aude, primer va haver-hi un enclavament protohistòric; després, en el 100 a.c., la ciutat Gal-romana de Carcaso; mes endevant, en el S V, va ser una fortalesa visigoda, que en el S VIII va ser ocupada per les tropes sarraïnes, i reconquerida, 30 anys més tard, pel rei franc Pipí el Breu,( tot i que la llegenda parla de Carlemany); va arribar a ser la capital del comtat, occità, de Carcassona; i en el segle XIII, va ser conquerida per les tropes del rei de França, a la croada albigesa, contra els catars, resultant mort el vescomte Ramón Roger de Trencavell.

PORTA DE NARBONA, I L’ESTATUA DE LA DAMA CARCAS.


Està envoltada per una doble muralla de 3 quilòmetres; amb nombroses torres, i 4 portes amb barbacana: la de Narbona, a l’est, actualment és la principal, perquè està en la part més plana del pujol, on també hi ha un cementiri de finals del XIX o principis del XX; al sud està la de Sant Nazari, pròxima a la basílica; a l’oest la de l’Aude, sobre el riu, és la que té l’accés més escarpat, la seva barbacana no va ser reconstruïda; i al nord està la del Burg.


L’interior, té l’aspecte de les ciutats medievals europees, amb carrers recargolats i estrets, té diferents barris amb gremis d’artesans, nombrosos restaurants i un hotel, a més del Castell Comtal i la Basílica de Sant Nazari.

EL CASTELL COMTAL.


El Castell Comtal, està situat al costat de la muralla oest, per sobre de la porta de l’Aude; va ser fet construir el 1130, pel vescomte Bernat Aton IV de Trencavell, en substitució d’un castell anterior situat a l’est, possiblement on està la Porta de Narbona; una estacada separa el castell de la ciutat, a la fi del SXII, s’incorporá la barbacana, un fossat amb pont llevadís, i la porta franquejada per dues torres; a la part nord del castell esta la capella, romànica, de Santa María.
La Basílica de Sant Nazari, originàriament, en el S XI, era una església romànica, ampliada en el XII; entre el XIII i el XIV, els francesos la van convertir en la catedral de Carcassona, d’estil gòtic francès; en la restauració del XIX, va ser modificada, i va deixar de ser la catedral, que va ser traslladada a l’altre costat de riu, a la ciutat nova; el 1908, el seu claustre va ser transformat en teatre a l’aire lliure.


Als peus del pujol, entre la ciutat i el Pont Vell, esta la ciutat Baixa o Bastida de Sant Lluís, fundada pels conqueridors francesos; i a l’altre costat del riu, la ciutat moderna.

Llegenda de la Dama Carcas, i del origen del nom de Carcassona, extret de Vikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dame_Carcas

La llegenda té lloc al segle viii, durant les guerres entre cristians i musulmans al sud-oest d’Europa. En aquella època, Carcassona estava sota el regnat sarraí i l’exèrcit de Carlemany n’era a les portes per reconquerir la ciutat pels francs. Una princesa sarraïna anomenada Carcas va governar la ciutat després de la mort del seu marit.

El setge va durar cinc anys; a principis del sisè any, l’aliment i l’aigua s’acabaven; Carcas va fer un inventari de totes les reserves restants; els vilatans li van portar un porc i un sac de blat.

 A continuació, va tenir la idea d’alimentar amb blat el porc i després tirar-lo de la torre més alta de les muralles de la ciutat.

Carlemany va aixecar el setge, creient que la ciutat tenia prou de menjar fins al punt de perdre porcs alimentats amb blat. Alegrada per l’èxit del seu pla, Carcas va decidir fer sonar totes les campanes de la ciutat. Un dels homes de Carlemany exclamà: «Carcas sona!». D’aquí el nom de la ciutat.

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES PATRIMONI

PALS I LES SIRENES.

El 10 de juny del 2021, vam fer una escapada al Baix Empordà, per anar a visitar la vila medieval de Pals, que està situada en el parc natural del Montgri i el Baix Ter, sobre un pujol que s’eleva enmig d’uns antics aiguamolls de la desembocadura del Ter, de fet el nom de Pals, ve del llatí Palus, que significa aiguamoll; el cultiu de l’arròs era la seva principal font d’ingressos abans del turisme.

TORRE DE LES HORES.


El castell de Pals està documentat des de l’any 889, amb el nom de Castrum Montis Asperum; i l’església de Sant Pere des del 994, en un document per el qual era cedida al bisbe de Girona.
Actualment, del castell només queda la torre romànica, circular, coneguda com a Torre de les Hores, a la part més alta de la vila, ja que va ser destruït a la guerra civil catalana del segle XV, i la seves pedres es van aprofitar per a reconstruir l’església i les muralles de la vila.

CARRER DE PALS.


La part nova de la vila esta en el pla al voltant del pujol, i als peus d’aquest podem trobar diverses zones per a deixar el cotxe; internant-nos, despres, en el barri antic, extramurs, per a arribar a la Plaça Major, on està l’ajuntament i l’oficina de turisme, al costat de la plaça veurem un arc de mig punt que dona accés a l’interior de la vila gòtica, pel carrer Major, de recorregut sinuós i costerut, a banda i banda del que veurem carrers encantadors, tots empedrats, amb arcs de mig punt, escales i profusió de flors i plantes en cases molt ben conservades; arribant a la part més alta podrem veure la Torre de les Hores, allí on estava el castell; allí, extramurs, es troba el Mirador de Josep Pla, des d’on es domina els camps del Baix Empurdà, amb una bona panoràmica del Montgri i de les Illes Medes.

ESGLESIA DE SANT PERE.


Baixant una mica per a tornar al carrer Major, arribem a la plaça de l’Església, enjardinada i amb escales, devant de l’església de Sant Pere, el temple actual és Gòtic del S.XV, amb alguns elements romànics de l’església anterior, del XII-XIII; la portada és d’estil barroc; l’interior és bastant auster, l’absis està presidit per tres finestrals gòtics.
Des del Mirador es pot agafar el passeig arqueològic que discorre per la part exterior de la muralla, podent veure les quatre torres quadrades del segle XIV, i arribar al peu del pujol i a la zona d’aparcaments.


Si bé la població és petita, el seu terme municipal s’estén fins a la riba de la mar, a la Platja de Pals, que s’estén des del Mas Pinell, al sud del la Gola de Ter, fins a la Platja de l’Illa Vermella, prop del cap de Begur; a mig camí de la mar, hi ha un altre petit nucli de població, els Masos de Pals.


Llegenda de les Sirenes de la Torre Mora: Extret de la revista del Baix Empordà.


A la Platja de Pals, prop de la de l’Illa Vermella, hi ha una antiga torre de guaita, coneguda com la Torre Mora, en la que, conta una llegenda, una nit a l’any, a l’hivern, es reunien totes les sirenes del mon al seu voltant, no sense abans treures el seu vel blau, que deixaven a la riba, els pescadors de Pals, que ho sabien, s’amagaven darrere de les dunes, amb l’esperança d’agafar un d’aquests vels, perquè així, la sirena a la qual pertanyia, s’havia de casar amb ell, convertint-lo en un home ric; segons diuen aquest és el motiu perquè, ara, no hi ha pescadors a Pals, perquè amb tantes sirenes, tard o d’hora tots van aconseguir un vel, i sent rics qui necessita sortir a pescar??
També conta una llegenda, que les sirenes acudien a aquest lloc perquè la seva reina, la més bella d’elles, vivia en pròperes illes Formigues, i que un pastor que la va veure, es va enamorar d’ella i va baixar de la muntanya, i ella va sortir de la mar, per a reunir-se, tots dos al Empordà.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES PATRIMONI

FUNDACIO CAIXA SABADELL

El dia de Sant Jordi del 2017, vam aprofitar que feien portes obertes en els edificis modernistes de la Fundació Caixa d’Estalvis de Sabadell; per anar a visitar-los.

FAÇANA CARRER DE GRACIA


Primer vam entrar al edifici de la seu central de l’entitat, al carrer de Gràcia nº17; també habia estat conegut com el palau de l’estalvi; va començar a construir-se l’any 1906, però que no va ser acabat fins al 1916, perquè es va parar l’obra per a construir l’edifici de l’Escola Industrial; la inauguració oficial va ser el 1917.
És un edifici de dues plantes, amb tres cossos, el central és més alt amb sostre a dos aigues, i un balcó sobre la entrada flanquejada per dues columnes, que es tanca amb una reixa de forja, a banda i banda de l’entrada es pot veure el relleu, en pedra, de l’emblema de l’entitat; entrant en la planta baixa trobem el pati d’operacions de l’entitat bancària en l’ampli vestíbul tancat per pilars, resultat de les reformes fetes en 1952 i 1967; al fons està el Pati Turull, de planta quadrada, en el centre del qual està el monument a Pere Turull, fundador de la Caixa d’Estalvis, el seu sostre està ocupat íntegrament per una gran claraboia de vitrall; d’aquest pati parteix l’escala per a pujar al primer pis.

SALA MODERNISTA 1er PIS


Al primer pis, s’entra per una sala d’accés, que en un dels seus laterals té 5 vitralls de personatges catalans, com Jaume I, o Antoni Capmany; des d’allí s’accedeix al gran saló modernista, de 3 naus separades per columnes, la nau central és més alta, i en els laterals, per sobre de les columnes, té finestres lobulades, adornades amb vitralls, i entre els arcs de les columnes hi ha pintures al·legòriques; a la paret que dona a la façana principal, hi ha 3 vitralls amb l’escut de la ciutat i composicions florals; i a la paret oposada, altres 3 amb figures al·legòriques del comerç, la indústria i l’agricultura.

ESCOLA INDUSTRIAL VELLA.


A continuació vam anar al carrer d’en  Font nº1 per a visitar l’edifici que havia estat l’Escola Industrial d’Arts i Oficis; que va ser construït entre 1907 i 1911, i està compost per una torre lateral, circular, coronada per un “barret” cònic d’escates ceràmiques de color verd, i dues grans naus, una de les naus, la qu’esta adossada a la torre, és paral·lela al carrer i té dues plantes, l’altra, forma angle amb aquesta i només té planta baixa.
A principis dels anys 60, va passar a ser la seu de l’Obra Social Caixa de Sabadell, i va sofrir una reforma per a instal·lar hi la biblioteca a la planta baixa, i a la segona planta, la seu d’algunes entitats culturals, com el Càmera Club o l’Agrupació Astronòmica Sabadell; a més, a l’altra nau, un auditori on s’oferien espectacles familiars i d’aficionats, i una sala de conferències; també es van construir uns jardins, amb un estany i un amfiteatre entre la seu central i aquest edifici, coneguts com els jardinets de la caixa.


En 2013, va ser creada la Fundació Sabadell 1859, i aquest edifici n’es la seu de l’Espai Cultura d’aquesta fundació; oferint sales d’exposicions, aules per a tallers i activitats escolars, i auditoris per a espectacles i projeccions cinematogràfiques, en els que s’inclou l’amfiteatre dels jardinets.


La visita a aquest edifici es valimitar a la torre, on vam pujar per la gran escala de caragol i vam poder gaudir de les vistes de la ciutat, des del mirador de la planta superior.


Per a més informació o reserves, a Fundació Caixa Sabadell (FCS) : tel, 937259522, o e-mail fundacio@fundaciosabadell.cat (info)- espaicultura@fundaciosabadell.cat (reserves)

Paso un extracte sobre l’origen de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; obtingut de la Wikipedia.

La Caixa d’Estalvis de Sabadell, va ser la més longeva de Catalaunya, en el seu moment, ja que va néixer el 6 degener de 1859.

 L’entitat va iniciar la seva activitat fundada per un grup de sabadellencs encapçalats per l’industrial  Pere Turull i Sallent sota el nom de Caja de Ahorros de Sabadell. Des d’aquell moment, va ser una entitat financera dedicada a promoure l’estalvi, a administrar i gestionar els recursos que li eren confiats i a facilitar tota mena de serveis financers en el seu àmbit d’actuació.                                                                                                                       El manifest fundacional de Caixa Sabadell declarava la seva decidida voluntat social. Aquesta voluntat es mantingué través de les actuacions promogudes per l’obra social, que any rere any s’ocupà de cobrir les demandes socials del seu àmbit d’actuació.

Fusio

El juny de l’any 2009, amb l’aprovació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària es van fer públics els rumors de possibles fusions entre algunes caixes catalanes, l’entitat entrà en procés de fusió amb Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, i  tal com van fer saber les tres entitats en un comunicat, La fusió havia de permetre a les tres caixes mantenir la seva identitat al territori.[7]

El nom comercial va ser Unnim, amb seu social a Barcelona i amb tres subseus a Manlleu, Sabadell i Terrassa. 

Per a les oficines d’aquest grup a Sabadell es va preveure usar la marca Unnim Sabadell

 Arran de l’absorció d’Unnim per part del banc BBVA, el juny de 2013, les oficines d’Unnim canviaren la seva denominació i logotips a totes les entitats existents, deixant de ser «caixa» per esdevenir «banc».

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

SANT PAU DE RIU SEC.

A mitjans de novembre, vam fer la visita a l’església de Sant Pau de Riu Sec; o hauria de dir al paratge arqueològic de Riu Sec ( Rivo Sico segons els documents més antics), ja que dins d’aquesta parcel·la, situada als afores de la ciutat, a la zona de l’actual complex comercial Via Sabadell, al costat de l’Ikea, s’han trobat diferents restes històriques:
Una Vila romana d’època republicana, segle I a.c.; ampliada entre els segles I al III d.c., ja en l’època imperial; i es possible que abans podia haver-hi un assentament ibèric.
Restes d’un assentament carolingi amb una necròpoli dels segles IX al X.

L’ESGLESIA I LA RECTORIA.


La pròpia església, romànica, del S. XI d’una sola nau rectangular, absis reforçat, campanar de poca alçaria amb sostre piramidal i arcs de ferradura, i una finestra geminada a la façana; va ser ampliada en el segle XII, possiblement, en passar a dependre dels templers de la comanda de Palau Solitá, que li van afegir una granja; en el segle XIV, amb la dissolució dels templers, i com la majoria dels béns del Temple, va passar a ser un priorat dels Hospitalaris, de la comanda de Barcelona; en el segle XVIII li van afegir la rectoría, i a principis del XIX, va passar a dependre de l’esglesia de la Puríssima, on està la talla gòtica de la Mare de Déu del Riu sec; i més tard va passar a dependre de Sant Felix.


Excepte els edificis de l’església i la rectoría, que segueixen en peus, les altres restes arqueològiques, romanen enterrades, per a preservar-les, degut a la falta de pressupost per a conservar-les a l’aire lliure.


El terreny del paratge arqueològic està envoltat per un tancat, que té l’entrada en un camí per als vianants darrere del Leroy Merlin; per a fer la visita, el punt de trobada era davant de l’entrada, quan vam arribar no hi havia ningú i estava tancat, però uns minuts abans de l’hora fixada va arribar la guia, que era la mateixa que ens va ensenyar la Casa Duran, acompanyada per una amiga; van obrir l’accés i van anar a encendre les llums de l’església, mentre esperàvem als altres visitants, que no es van presentar, però, en canvi, per casualitat, va venir una parella de Barcelona que visitaven monuments romànics pel Valles, i la guia els va convidar a unir-se a la visita.

L’ABSIS I EL CAMPANAR.


Abans d’entrar a l’església, ens va explicar això de les excavacions de la vila romana i la necròpoli carolíngia; i després vam  observar l’exterior de l’església, on, al lateral, es notava que va ser ampliada, i a la part del derrera, vam veure l’absis i la torre del campanar; també vam veure, al costat sud de la part posterior, les restes d’una bassa d’aigua del S.XIX.


Tot seguit vam entrar a l’església per una porta lateral, l’interior està nu,  ja que l’església va ser desacralitzada en el S.XIX, vam poder observar la volta del sostre, en la que, encara, s’aprecia la impressió del canyis emprat com a encofrat, i el terre ha estat excavat íntegrament,  s’hi han trobat sitges de gra a la meitat davantera; un enterrament antropomorf, (d’un decapitat), en el centre; i una estructura de pedra, com un banc semicircular amb una ”taula” circular al mig, que es creu pertany a un temple paleo-cristià anterior, a la zona del absis.

RESTES PALEO-CRISTIANES ??


Després, per una altra porta lateral, vam sortir al pati de la masovería/rectoría, on vam veure una sitja per a trepitjar el raïm i recollir el most, i un pou; la rectoría no es pot visitar, perquè va estar “okupada”, i cal restaurar l’interior; després vam poder pujar al campanar (sense campanes),(l’escala no és l’original); de tornada a l’interior de l’església, es va donar la visita per acabada.

Extracte de l’historia dels Templres i els Hospitalers a Sant Pau de Riusec,  ( i a Catalunya), extret de:

Templers i hospitalers a Sant Pau de Riu-sec

Els templers a Catalunya i la Corona d’Aragó

A la Península Ibèrica, l’Orde del Temple començà a implantar-se des de Catalunya i la Corona d’Aragó a partir de la dècada del 1130. El 1131, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III demanà entrar a l’Ordre. El 1134, el testament d’Alfons el Batallador cedia el seu regne als templers, juntament amb altres ordes, com els hospitalers o la del Sant Sepulcre. El testament fou revocat pels nobles aragonesos que lliuraren la corona a Ramir II d’Aragó. Tanmateix hagueren de fer moltes concessions perquè els templers hi renunciessin, tant de terres com de drets comercials.

 Els templers esdevingueren custodis del rei Jaume I, el Conqueridor que comptà amb el seu suport en les campanyes de Mallorca, on reberen un terç de la ciutat i altres concessions, i València, on també reberen un terç de la ciutat.

La dissolució de l’Ordre del Temple a Catalunya

 El papa Climent IV adoptà una decisió salomònica entre la majoria del Concili, favorable al manteniment de l’Ordre, i les pressions del rei de França per condemnar-la. Així va decretar no la condemnació, sinó la dissolució.

A Catalunya i la Corona d’Aragó la dissolució de l’ordre va comportar que els seus béns passessin als Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. El nom complet de l’ordre és Ordre Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. o a d’altres ordres militars ja existents o de nova creació.

Els templers a Sabadell

L’Ordre del Temple disposava d’un patrimoni molt considerable al Vallès que tenia la seva comanda central (termini que designa els territoris, immobles o rendes que pertanyien a les ordres militars) a Palau-Solità i Plegamans, amb possessions a Santa Perpètua de la Moguda, Lliçà  Sentmenat, Gallecs i Parets. Sant Pau de Riu-sec hauria estat un altre dels seus dominis a la comarca.

La primera hipòtesi sobre la presència dels templers a Sant Pau de Riu-sec fou formulada pel primer cronista de la ciutat, Antoni Bosch i Cardellach  a la seva obra Memorias del Sabadell antiguo y su término.

Joan Fuguet, que ha realitzat una exhaustiva investigació històrica i arxivística sobre el tema, cita l’enquesta encarregada al 1759 per fra Francesc de Cahors, prior de l’Ordre dels Hospitalers de Sant Joan, a un grup de juristes sobre les seves pertinences a Catalunya. Encara que no trobessin cap document que acredités la cessió de Sant Pau de Riu-sec per part dels templers, els juristes concloïen el següent: “Era verosimil que [Sant Pau] fuesse porción que en lo antiguo perteneció a la Religión de los templarios y se aplicó en la extinción de estos a la Religión de San Juan de Jerusalén.

D’altra banda, les intervencions arqueològiques realitzades després de la investigació històrica i arxivística de Fuguet semblen donar versemblança a l’existència d’una granja templera a Sant Pau de Riu-sec.

Així va exhumar-se una important edificació civil, entre el costat nord i de llevant de l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec que podria correspondre als templers, encara que no es pot descartar que fos l’hospital de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem. L’edificació consisteix en tres estances, de les quals es conserven els fonaments amb obertures de comunicació. Entre els material trobats destaquen una espasa curta,  un parell de guaspes de beina de ganivet de bronze, elements de ferro, una sivella de bronze i diversos recipients de ceràmica.

Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem

A diferència de l’escassa o nul·la documentació sobre la ocupació dels templers de Sant Pau de Riu-sec, existeix una relativament abundant documentació sobre el període en que fou possessió dels hospitalers de Sant Joan.

L’Ordre dels Hospitalers es constituí l’any 1048 per iniciativa d’uns mercaders italians del Regne de Nàpols que fundaren un hospital a Jerusalem per als peregrins al costat del Sant Sepulcre i sota l’advocació de Sant Joan Baptista. A partir de llavors construïren tota una sèrie d’hospitals en la ruta de peregrinatge a Terra Santa. A Catalunya, l’Ordre va fundar i administrar nombrosos hospitals. La comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes entre els seus membres, circumstància que els hi suposà importants donacions, privilegis i concessions. Especialment quan van aconseguir que els hi fossin transferits la major part dels béns i propietats dels templers. Les comandes estaven habitades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat en temes de caràcter administratiu, militar i religiós; a més, li corresponia la gestió dels seus drets i propietats

Els hospitalers i Sant Pau de riu-Sec

En la documentació exhumada per Fuguet, s’aprecia que, des del començament, Sant de Pau Riu-sec fou un priorat dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Es tractava d’una parròquia que no depenia del bisbe, sinó del comanador de l’Ordre de Barcelona. L’historiografia sobre el tema havia afirmat que, al 1325, els hospitalers van deixar Sant Pau i a conseqüència d’això, l’any 1471, el rei Joan II concedí a Sabadell el privilegi d’annexar-se la parròquia.

Tanmateix, les investigacions de Fuquet revelen que els hospitalers van mantenir durant molt de temps un domini sobre algunes parts de Sant Pau de Riu-sec. Així ha rescatat diversos documents dels segles XV, XVI. XVII i XVIII que demostren com el comanador de l’Ordre permutava o arrendava terrenys, cobrava delmes i censos, proves del seu domini parcial sobre el territori de la parròquia.

D’altra banda, al segle XVIII existeixen diversos documents sobre les visites que els comanadors de l’Ordre realitzaren a Sant Pau de Riu-sec. En una d’aquestes visites, al 1775, es redactà un informe on s’afirmava que, a l’anomenada ‘Torre de Sant Pau’ hi havia una església dedicada a Sant Pau de Narbona, que era propietat del comanador i no hi tenia res a veure el bisbe.

Així mateix s’indicava que el comanador de l’Ordre de Sant Joan nomenava al prior de l’església que feia funcions de capellà de la parròquia. En un altre apartat de l’informe d’aquesta visita es refereix a les jurisdiccions, on es diu que en el passat el comanador de l’Ordre de Barcelona tenia plena jurisdicció civil i penal sobre la quadra de Sant Pau, però que des de feia temps aquesta havia passat al batlle de la vila de Sabadell.

Segons Fuguet aquest estatus es mantingué fins a l’abolició del feudalisme amb la revolució liberal al primer terç del segle XIX.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar