Etiqueta: EXCURSIONS

Categorías
CATALA LLEGENDES POBLES AMB ENCANT RUTES I ITINERARIS VISITES PATRIMONI VISITES RECOMENABLES

VISITANT L’ALTA RIBAGORÇA

Aquí, vull proposar-vos una ruta per conèixer l’Alta Ribagorça, una petita comarca del Pirineu de Lleida, al marge esquerra de la Noguera Ribagorçana, que fa de límit amb l’Aragó; constituïda el any 1988, segregant-la del Pallars Jussà, nomes te tres municipis: Pont de Suert, Vall de Boí i Vilaller, que estan compostos per petits poblets.

S’hi pot accedir des de Lleida per la N230, passant per la Franja de Ponent, des de Vielha també per N230 i Túnel  de Vielha o des de la Pobla de Segur, al Pallars, per la N260 “Eix Pirinenc”, jo proposo aquest ultima ruta.

Entrant per la N260, entrem en el terme municipal del Pont de Suert, el primer poble que trobem es VIU DE LLEVATA, en trobem l’església romànica de Santa Mª de Viu, del XII, i las restes del Castell i l’església de Stª Llúcia.

Passant un túnel, trobem el trencant cap a MALPÁS, un antic poble miner;tornant a la N260, arribarem a CASÓS, amb les esglésies Sant Roma de Casós, romànica del XII, i la de Sant Salvador de Casós del XVII.

En arribar a la confluència de la N260 amb la N230, al extrem nord del pantà d’Escales, entrem a PONT DE SUERT cap de municipi i capital comarcal; te un bonic casc antic amb cases de pedra, amb pòrtics i porxades, i l’església de Santa Mª romànica del XII amb parts barroques del XVIII; al centre del poble, al costat de la carretera trobem l’església de l’Assumpció, de meitats del XX, del arquitecta Torroja ( avi de l’Ana Torroja de Mecano), també trobem una piscifactoria i la fabrica Dies, de peçes de llana de finals del XIX; al altre costat de la Noguera Ribagorçana, esta el barri de les cases d’Aragó, dit així per que a tot el llarg de la comarca el marge dret del riu pertany al Aragó, excepte en el tros de Pont de Suert; cap a la sortida nord del poble, trobem la Colònia ENHER, aixecada a meitats del XX per aquesta empresa per allotjar els treballadors de les centrals hidroelèctriques.

Sortint de Pont de Suert, per la N230/N260 direcció nord, al cap de pocs quilometres, a la dreta, trobem el trencall cap a la Vall de Boí, per la L500,que remunta la Noguera de Tor, primer, arribem a CASTILLÓ DE TOR, que també pertany al municipi de Pont de Suert, aquí podrem veure l’església de Sant Esteve , de origen romànic popular, i un pont medieval.

Seguint per la mateixa L500, arribarem, a l’esquerra, a un altre poble que pertany a Pont de Suert, LLESP, on destaca l’església de Sant Marti de Llesp, romànica del XII, però modificada el XIX en neoclàssic.

Seguint la mateixa L500 entrem en el terme municipal de Vall de Boí, creat com a tal el 1996, el primer poble que trobem es BARRUERA, cap del municipi, on podrem veure l’església de Sant Feliu de Barruera, romànica del XI, i, dalt d’un turo, l’església de Sant Salvador, també romànica però no e te documentació del any que va ser edificada.

De Barruera, a la dreta, surt una pista que ens dura a DURRO I SARAIS, on veurem l’església de la Nativitat de Durro, i la de Sant Quric de Durro,  romàniques del XII, i las restes de la de Sant Llorenç de Sarais.

Tornem a Barruera i seguim a la dreta per L500, uns quilometres mes enllà, a l’esquerra, trobem el trencant cap a ERILL LA VALL, on podrem visitar l’església de Santa Eulalia d’Erill, romànica del XI .

Tornem a la L500, i tot seguit trobem, a la dreta, el trencant cap a BOÍ, que, des de 1996 dona nom a la vall i al municipi, aquí podrem visitar l’església de Sant Joan Baptista, romànica del XI, el nucli emmurallat, on esta la Casa del Parc, centre d’interpretació del Parc Nacional d’Aigüestortes i llac de Sant Maurici, el portal i la font de la muralla, davant del portal hi ha la parada i l’oficina dels taxis 4X4, per anar visitar el Parc; i també hi ha un pont medieval.

REPRODUCCIO PINTURES SANT CLIMENT DE TAÜLL.

Una mica mes amunt esta TAÜLL, amb les esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, una mica separada del poble, on es pot veure un interessant audiovisual, i al centre del poble, la de Santa Maria de Taüll, les dues del XII, i també l’ermita de Sant Quiric de Taüll, també del XII.

Tornem a la L500, que arriba fins a CALDES DE BOÍ, abans d’arribar, a la dreta, veurem la pista que puja fins al PARC NACIONAL D’AIGÜES TORTES I LLAC DE SANT MAURICI, amb vehicle privat nomes es pot pujar fins a l’entrada del parc, els taxis si poden entrar fins el aparcament que hi ha al Pla del Sant Esperit, a 1800 mts d’alçada, i allà agafar la senda que va paral·lela al riu de Sant Nicolau, fins l’Estany Llong, envoltats de cims d’entre 2500 i mes de 3000 mts.

PLA DEL SANT ESPIRIT, AIGËSTORTES.

A CALDES DE BOÍ, veurem el santuari i la caseria del XVIII,  un balneari i una planta embotelladora d’aigua.

Tornem enrere, cap a la N230/N260, que agafarem cap a la dreta (nord), entrant a la VALL DE BARRAVÉS, on encara trobarem dos petits poblets pertanyents a Pont de Suert; al cap de poc, a la dreta, trobem el trencant cap a SARROQUETA DE BARRAVÉS, de 14 habitants;,  i, on es tornen a separar la N260 de la N230, LES BORDES,  amb 12 habitants, aquí la N260 entra al Aragó, i nosaltres seguim per la N230 cap el nord entrant al terme municipal de Vilaller.

A VILALLER, fundada l’any 1118, podrem veure l’església de Sant Climent de Vilaller, del XI però reconstruïda el XVIII en estil barroc, també un pont gòtic , les cabanes troglodítiques de les Comes, i les tombes antropomòrfiques, medievals de Riu Pedrós.

Mes amunt, passant un túnel, a la dreta trobem el trencant a SENET DE BARRAVÉS, que pertany al terme de Vilaller, i esta a la confluència de la Vall de Besiberri amb la de Barravés, aquí trobem l’església de Santa Cecilia de Senet, del IX reformada a romànic el XI.

Senet es l’últim poble abans d’arribar al Túnel de Viella, però, entre aquest i Senet hi ha un bon tram de carretera, amb alguns túnels , el Pantà de Senet, i unes bones vistes del Pirineu Axial.

LLEGENDA DE LES BRUIXES DE VILALLER.

Les bruixes de Vilaller  vivien als Carantos, unes escletxes de roca a la muntanya de davant del poble pel costat de llevant, molt a prop d’on els xicots abans baixaven les falles la nit de Sant Joan. Quan plovia, les bruixes treien la roba bruta de dintre de les coves i l’estenien a fora perquè s’eixarravés. Feien com les formigues, que després de ploure estenen tot el menjar que han emmagatzemat fora del formiguer, perquè s’eixugui i no se’ls grilli. Un cop havia passat el sol, les bruixes s’afanyaven a amagar el seu tresor dintre del forat.

A la mitjanit, quan tot el poble dormia, les bruixes dels Carantos baixaven a la plaça de Vilaller i ballaven la Bolangera. No es deixaven sorprendre mai per ningú: tan aviat com ensumaven que algú s’atansava per espiar-les, tocaven el dos cap als seus foradots. Només un home del poble, el fuster Xep de Veleta, les havia enxampades una vegada ballant a la plaça.

La cosa va anar així. Un dia, Josep de Pepe va encarregar una reu al fuster:
 – No tinc fusta –es va excusar l’arreuaire-. Ja saps que es necessita un tronc especial, que faci corba per un cap.
– Això rai, home! A les Vinyasses, sota mateix dels Carantos, hi ha un freixe molt bo. Fa dies que me’l tinc mirat. Hi vas, el talles i me’n fas l’arreu.
– I l’amo? Bé deu tenir amo, suposo…
– Vés-hi de nit i no ho sabrà ningú. Només et poden veure les bruixes, però no els en facis cas…
Després de sopar, Xep de Veleta va agafar la destral i cap a les Vinyasses. Com que hi havia un bon tall de lluna, no li va costar gaire trobar el freixe. El talla, esporga les branques, el neteja de la pela i es carrega el tronc al coll. Arriba al poble sense fer soroll i, al tombar la cantonada de la plaça, es troba amb les bruixes que feien les seues ballarugues. El pobre Xep es va quedar sense sang a les butxaques. Ell que llença el tronc al mig del ball i gira cua cap amunt, pel camí dels Escamps. Al veure’s sorpreses, les bruixes ho van donar a la cama darrere l’arreuaire. Durant una estona el pobre Xep es pensava que el perseguien i ja s’encomanava a tots els sants. En realitat, però, les donotes l’estalonaven perquè fugien, pel mateix camí, cap als seus amagatalls dels Carantos.
Xep de Veleta, doncs, va ser l’única persona del poble que va veure ballar les bruixes dels Carantos a la plaça de Vilaller. El fuster explicava que aquelles dones feien molt de goig: duien una cabellera fins a mitja esquena i vestien unes faldilles bigarrades.
Altres persones de Vilaller havien tingut tractes amb les bruixes. A casa Marieta, van estar uns quants anys desesperats ja que se’ls morien les criatures poc després de batejar-les.
Se’ls va morir tres nens seguits, un darrere l’altre. Una nit van anar a demanar consell a les bruixes dels Carantos. La més vella els va dir:
– Quan en tingueu un altre i el porteu a batejar, no el baixeu per l’escala. Fiqueu-lo dins d’un cistell i traieu-lo per la finestra.
Ho van fer així i la criatura va campar. Al cap de poc, van tornar a visitar les bruixes:
– Que hi tenim alguna cosa dolenta, a l’entrada de casa? –van preguntar els de Marieta.
– I ben dolenta! –va dir la bruixa més vella. A l’indret on comença el primer esglaó, hi veureu una pedra més grossa que les altres. Doncs bé, estoveu-la i trobareu a sota una metxa de cabells. Cremeu-los i no tingueu por que us passi cap més desgràcia.
Efectivament, en arribar a casa, van trobar el metxot de cabells on els havia indicat la bruixa i el van tirar al foc. Amb els anys, els hereus de Marieta van tenir més fills, i els van poder recuperar tots.»


Font de la informació:Les Bruixes del Carantos de Pep Coll

Categorías
CATALA POBLES AMB ENCANT VISITES RECOMENABLES

ENTRE ELS DOS PALLARS

Un bon lloc per visitar en una escapada de cap de setmana o un pont, el trobareu  al costat d’un tram de la Noguera Pallaresa, entre Sort i Tremp repartit entre els dos Pallars, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà; entre Tremp i Sort.

Començarem pel sud, per Tremp, la capital del Pallars Jussà i “porta del Pirineu”; s’hi pot accedir per la C74 per Isona, o per la C13 per Balaguer, hi trobareu el Centre de Visitants Epicentre, centre d’informació turística per les dues comarques;  també s’hi troba l’Institut Geològic de Catalunya i el Museu Comarcal de Ciències Naturals , podreu visitar el nucli antic amb els carrers de traçat medieval, la Basílica de Stª Maria de Valldeflors  del segle XII, però que poc conserva del romànic, es va reformar en gòtic i barroc; i, al seu entorn, tres Torres de l’antiga muralla del XII; també veureu l’antic Hospital dels pobres, renaixentista, del segle XVI, actualment seu dels jutjats; i el pont de Sant Jaume, romànic però reformat el segle XVIII.

Sortint de Tremp, per la C13, cap el nord, a l’esquerra, dalt d’un turó, esta la vila de Talarn, la antiga capital del Pallars Jussà, encara conserva restes del castell i de la vila medieval; es coneguda per la Acadèmia Militar de sotsoficials,( on, per cert, podria haver anat en acabar la “mili”, si m’agrades el rotllo militar, i m’hagués volgut re-enganxar).

A la dreta de la C13, a l’alçada de Talarn, es pot veure la presa del Pantà de Sant Antoni, també anomenat de Talarn; des de la carretera es pot anar veient el pantà, al que es pot accedir en diferents punts, i practicar esports d’aigües manses, com piragüisme, surf de vela, esqui aquàtic, i banyar-se; al cap d’uns quilometres, a l’esquerra, trobareu el trencall cap a Salàs de Pallars, un poblet d’origen medieval que conserva portals, torres rodones y altres restes de la muralla medieval; però el seu reclam turístic son les 9 Botigues /Museu, amb una important col·lecció de productes i objectes comercials de principi i meitat del segle XX.

BOTIGA MUSEU DE SALAS DE PALLARS.

Continuant camí per la C13, cap el nord, tot just passat la cua del Pantà, arribareu a la Pobla de Segur, 2ª ciutat del Pallars Jussà, i estació final de la línia fèrria de Lleida a la Pobla i el Tren dels llacs,  esta partida en dos per el Riu Flamisell, que allà desemboca en el Noguera Pallaresa; té bastant patrimoni visitable, com la Torre Mauri un conjunt modernista del 1907, seu de l’Ajuntament, la fabrica de Licors Portet, també modernista del 1883, on encara es fabrica ratafia, la Fabrica de cerveses C13, els Refugis antiaeris, y el casc antic, medieval que encara conserva dos portals; i també podeu visitar el Espai Raier, museu dedicat a aquesta feina lligada al riu.

EL PONT I EL GALL FER, GERRI DE LA SAL.

A la sortida de la Pobla la C13 passa a la N260, (l’eix Pirinenc); al cap de poc passareu per el Congost de Collegats, lloc on es pot practicar diversos esports, com rafting, canyoning, hidrospeed, kaiak, o via ferrata; esta situat en el límit dels dos Pallars, sortint del Congost, ja en el Pallars Sobirà, entrareu al terme municipal de Baix Pallars, que té com a cap i casal la vila de Gerri de la Sal, es una vila d’arrels medievals del segle XII cosa que es pot veure al casc antic que es una vila closa que encara conserva tres portals, en el Pont medieval , romànic del XI-XII; el Monestir de Santa Maria de Gerri, també romànic del XII, que acull la tomba de Sant Ot d’Urgell,( al seu pati esta el cementiri del poble); també podreu veure la Torre de la Presó, del XIII; i el Alfolí de la Sal, del XVI-XVII, que es la seu del Museu de la sal, i es pot visitar  juntament amb las Salinas, arran de riu conegudes des el IX; el poble també es la seu de l’associació de criadors d’ovella Xisqueta també ; i per els voltants es poden fer diverses rutes de senderisme.

Seguin la C13/N260 cap el nord, entrareu en el Congost d’Arboló, després de passar Baró, un petit poblet, arribareu a la vila de Sort, capital del Pallars Subirà, on, a mes de la famosa administració de loteria, podreu veure i visitar, el Castell dels Comptes de Pallars, romànic del X-XIII; la Vila Comtal, l’Església de Sant Feliu i la Presó / museu Camí de la Llibertat; es poden fer visites guiades; en pla esportiu, teniu l’Estadi d’aigües Braves, l’Escola de Piragüisme, i un rocòdrom.

Aquí es pot donar el recorregut per acabat, es pot desfer camí tornant cap a Tremp, o seguir per la N260 , cap a Adrall i la Seu d’Urgell; o, si voleu continuar explorant el Pallars, seguir per la C13 cap a la Vall d’Aneu i la Vall de Cardós, Espot, Vall d’Aran….

En aquesta zona no tindreu problema per pernoctar, trobareu molts hotels, hostals, pensions, càmpings, i cases rurals.

Categorías
CATALA VISITES RECOMENABLES

EL NIU DE L’ÀLIGA.

El refugi del Niu de l’Àliga esta situat a 2520 metres, a la Tosa d’Alp, de 2536 metres, al extrem est del Moixeró, al Parc Natural Cadí-Moixeró entre la Cerdanya i el Berguedà; pertany al terme municipal de Baga.

INTERIOR RESTAURANT.

Es el refugi guardat mes alt del Pirineu Oriental, i en ell, a mes, de 27 places per dormir-hi (en lliteres), trobem servei de bar i restaurant; i des dels miradors, que estan a pocs metres de distancia, es pot gaudir d’unes bones vistes del Berguedà i la Cerdanya; i si pugeu fins el cim, gaudireu de vistes 360º del Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès.

ESTACIO SUPERIOR DEL TELECABINA.

S’hi pot pujar a peu des de la Molina, en 2’30 hores; o des de Alp o Baga, en 3,30; però nosaltres vam triar una manera mes còmode, el telecabina des de la Molina, amb el que es fa un transbord a la cota 2350, agafant el que puja fins el mateix refugi; un cop a dalt es pot triar, tornar amb el telecabina o a peu (o esquiant al hivern). 

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA FETS HISTORICS RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA TRAVESSIA DELS RASOS

Els que heu llegit els meus relats des del principi, segurament, recordareu aquest, doncs, va ser un dels primers que vaig penjar, però he trobar unes diapositives, d’aquesta excursió, a casa, i vaig descobrir que, vam anar-hi cinc, en comptes de quatre com jo pensava i vaig escriure, així que l’he modificat i he afegit un parell de fotos de las que vaig trobar.

A principi del 76, se’ns va ocórrer de fer la primera excursió “seriosa” aprofitant la setmana santa, fer la travessia des de Berga als Rasos de Peguera, fins i tot, algú, va proposar d’ arribar a la serra d’En Sija, axis que, en Jordi, l’Esteve “Estevet”, l’Isidre, en Joan “Joanet”  i jo, varem sortir,  el Dijous Sant, amb tren cap a Manresa i allí, després d’esmorzar, vam agafar un Bus fins a Berga; passat Puig-reig, veiem la muntanya i no hi ha gairebé neu, lo que provoca que en Jordi  es queixés de que quan arribaríem a dalt ja no quedaria neu.

 Una vegada arribats a Berga, varem comprar alguns queviures mes, beguda i una ampolla de conyac; i vam començar el camí per a començar  a pujar cap al Coll de l’Oreller, on vam dinar uns entrepans, per continuar pujant; cap el tard, vam acampar en una esplanada propera al Coll de Tagast, desprès de plantar la tenda, vam preparar una foguera on vam cuinar patates i tall per a sopar, just quan començàvem a fer el sopar va començà a nevar, per la qual cosa vam tenir que protegir el foc, per que no s’apagués, desprès de sopar, ens vam ficar a la tenda i a dins dels sacs, desprès d’una estona fent broma sobre el fred que feia, amb l’ajuda de l’ampolla de conyac i apilats uns amb els altres, ens vam adormir.     

AL COSTAT DEL ARBRE SEC, RASOS DE BAIX

 L’endemà, ens varem despertar glaçats i vam trobar una capa de glaç sobre les botes, dins de la tenda, i en sortir de la tenda estava tot nevat, el que li va donar una alegria al Jordi, però feia un matí assolellat…; vam esmorzar i, desprès, vam començar a recollir mentre es fonia la neu; una vegada aixecat el campament, vam continuar pujant fins a la Collada dels Rasets, quan vam arribar a dalt, vam veure tot el Pla de Rasets nevat i, en fer el primer pas, ens vam enfonsar a la neu fins a mitja cama; com és lògic amb tal quantitat de neu, no es distingia cap sendera, així que vam tenir de calcular la ruta a ull; al cap d’una bona estona avançant penosament, ens va semblar veure una torre de tele-arrossegament davant nostre, i cap a allí ens varem encaminar, però quan estàvem arribant, vam veure quera un arbre pelat, arribant  fins allí, vam veure que estava a prop d’un estimbat i que per sota passava la carretera que puja a els Rasos;  estàvem a un costat d’una carena en V a la zona dels Rasos de Baix i per a seguir la ruta correcta cap als Rasos de Peguera, teníem que recular un tros per a arribar a l’altre costat  de la V, pe postres, va ennuvolar-se i va baixar, bastant, la temperatura; a més, al recollir el campament, ens havíem adonat de que només ens quedava menjar per a un dia mes.

PLA DE RASETS NEVAT.

                                        
Finalment, esgotats i gelats, vam arribar a la capçalera d’una de les pistes d’esquí dels Rasos; quan anàvem baixant ens va semblar sentir que cridaven “Estevet, Estevet”, vam pensar que eren al·lucinacions, però conforme baixàvem ho sentíem més clar, i vam veure, que a baix, a l’estació d’esquí estaven els pares de l’Esteve, ens vam reunir amb ells, i ens van explicar, que com havien anunciat nevades per a aquell dia i el següent, havien decidit venir a buscar-nos per si teníem problemes, així que vam pujar a la furgoneta i ens van baixar a una zona pròxima al Refugi dels Rasos, on havien acampat; havent dinat en condicions,  vam plantar la nostra tenda i vam passar la tarda amb ells, i ens van dir, que l’endemà ens pujarien a l’estació d’esquí per a passar el matí allí.


L’endemà, tal com ens havien dit la tarda anterior, ens van pujar a l’estació d’esquí, on vam llogar un únic parell d’esquís; l’únic que tenia nocions d’esquiar era en Esteve, que va dedicar-se a ensenyar-nos als altres, be, més aviat a intentar-ho perquè estàvem mes temps pel terra que sobre els esquís, però va ser divertit; al cap d’una estona es va posar a nevar, així que vam anar a tornar els esquís, i vam tornar al “campament base”; vam dinar aviat i després vam recollir la tenda, carregant-la a la furgoneta junt amb les motxilles i nosaltres mateixos, ens van dur fins a l’estació de Manresa, on vam agafar un tren fins a Sabadell, però sense la tenda i les motxilles que se les van emportar en la furgoneta,  ja les vam recollir a casa de l’Esteve l’endemà.                                                                                                                                                                                

HISTORIA SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTACIO DELS RASOS.  Extret de: https://www.nevasport.com/reportajes/art/31967/Historia-de-la-estacion-de-esqui-de-Rasos-de-Peguera/

Orígens: Els orígens de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera es remunten a principis de segle XX, ja que en ella coincideix l’inici de l’esquí a Catalunya.

En 1908, uns socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en un passeig matinal pel Desert de Sarrià suggereixen la idea d’assajar a Catalunya la pràctica d’esports de neu.

L’increment aconseguit per l’excursionisme en totes les èpoques de l’any i les dificultats de franquejar les altes serres a l’hivern unit a uns certs fracassos ocorreguts en intentar-lo, van portar a alguns membres del Centre a buscar la manera d’organitzar-los.

En aquells dies només es tenia una vaga idea del que eren els esports de neu. El viatge del soci del CEC Albert Santamaría al segon Concurs Internacional d’Esports d’Hivern celebrat en Chamonix al gener de 1908 va ser el pas decisiu per a impulsar aquella idea i formalitzar les gestions necessàries dins de la Junta Directiva del CEC de cara a constituir la “Secció d’Esports de Muntanya”.

El 21 d’agost de 1908 la Junta Directiva del CEC accepta i confirma l’acord de constitució de la “Secció d’Esports de Muntanya” adoptada el dia 7 d’agost del mateix any.

Seguidament es cursa una petició de material a la casa Staub de Zurich i en el Butlletí de desembre de 1908 es publica la següent notícia: “Secció d’Esports de Muntanya”: “havent arribat ja de Zurich els trineus, esquís, raquetes, piolets i altre material d’esports d’hivern, a la fi d’aquest mes celebrarà aquesta Secció la inauguració de les seves activitats amb una excursió als Rasos de Peguera i una altra al Montseny, a les quals seguiran unes altres que tindran per objecte practicar i implantar al més aviat possible en la nostra terra aquests esports, tan coneguts i popularitzats en altres països”.

Rasos de Peguera va ser el lloc triat per a estrenar el material rebut.

Tan aviat com els que estaven a punt de ser els primers esquiadors van rebre de Suïssa el material esportiu que havien encarregat, es van precipitar a buscar la prima capa de neu de principis de l’hivern. Una vintena de socis es van reunir en el Santuari de Corbera.

Hi havia una excitació contagiosa per provar tota aquella varietat d’útils. El material consistia en uns pocs parells d’esquís, model 1908, juntament amb alguns trineus i raquetes per a la neu. Es començava amb els trineus, després amb els esquís, posteriorment amb les raquetes, pràctiques amb el piolet i volta a començar.

Les dificultats, afortunadament, no van influir molt. La febre per l’esport d’hivern creixia per moments. Els debutants de la neu van demostrar una gran activitat que els va fer visitar gairebé totes les pistes que durant molts anys posteriors van continuar sent la referència de l’esquí a Catalunya. Així ho demostra la llista d’excursions d’aquells anys, que va ser la següent:

Nadal de 1908: Excursió als Rasos de Peguera
Any Nou de 1909: Excursió al Matagalls
14-17 de Gener de 1909: Excursió a la Vall de la Molina
31 de Gener de 1909: Excursió a Núria
Primers de Febrer: Excursió a Santa Fe del Montseny
21 de Febrer de 1909: Excursió a Ulldeter

És cert que ja des de les primeres sortides van quedar descoberts els Rasos de Peguera, el Montseny i les valls de Núria i La Molina però les fotografies que es conserven de tan memorables expedicions demostren que els pioners dels esports de neu no van acabar de penetrar a fons en els terrenys que van visitar.

En efecte, en els Rasos de Peguera es van limitar a esquiar sobre la primera neu que van trobar més enllà del Santuari de Corbera. Si en totes aquestes sortides poguéssim conèixer les distàncies fetes amb els esquís als peus i les realitzades amb els esquís a l’esquena veuríem la quantitat irrisòria d’esquiades que cadascun d’aquests entusiastes va realitzar en les primeres escapades. Sigui com sigui, si és cert que en el camp dels descobriments es van apuntar honorablement un lloc distingit.

Moltes vegades Corbera feia de refugi i les evolucions tenien lloc llavors en els Rasets, i quan s’efectuava la travessia al revés, el poble de Peguera acollia amorosament als admirats esquiadors, que si decidien passar un parell de dies en ell, ja no s’allunyaven molt d’aquest, com tement perdre la calor d’aquell lloc de foc i menjador ple de fum, típicament muntanyenc. Això van ser els començaments de l’esquí en Rasos de Peguera.
Llàstima que no hi hagués un mal refugi en els Rasos per a pernoctar i aixoplugar-se del fred!!
Un dia del mes de maig de 1932 els diaris de Manresa anunciaven de manera seriosa que molt aviat, la “Secció d’Esports de Muntanya” del “Centri Excursionista Montserrat” començaria la construcció d’un refugi en el massís de Rasos de Peguera, a la vall de Calders.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EXCURSIONS ESCOLARS

Retrocedeixo en el temps, per a repassar lo poc que recordo de les excursions que vaig fer en el col·le.


De primària nomes recordo, vagament, una que vam fer quan anava als nacionals, debia de ser a la segona meitat dels 60; sé que  vam sortir, caminant, del col·legi, a els Merinals, passant per la font de Can Rull, on vam fer una parada, i seguint cap al que avui és Can Llong i després cap a l’estació de Castell Arnau, per on vam travessar les vies, per a anar cap a Sant Juliá d’Altura, crec que ens vam quedar allí a dinar i a la tarda vam tornar cap al col·le.

FLOQUET DE NEU.


Ja a l’institut, en el 1º curs 68-69, vam fer un excursió al Zoo de Barcelona, organitzada per el profe de ciències, pero si no recordo malament, a 1º i 2º, el teniem un profe  masculí y coix, y jo recordo que venia una profe;  ens van portar en autocar fins al Parc de la Ciutadella; i mig record que ens van fer formar en dues files, al costat d’un edifici de la ciutadella, que tènia porxades, abans d’entrar al Zoo;  se que vam veure en Folquet de Neu, y els dofins, pero no recordo més detalls d’aquesta visita al Zoo.


Crec que en curs següent, 69-70, ens van dur a la Mola, novament organitzat per el/la profe de ciències, i crec que també va venir la de geografia, si no recordo malament, vam anar en autocar fins a les proximitats de Can Robert, i vam pujar pel camí carreter de Can Poble, on vam parar una estona a esmorzar, i després vam seguir pel camí de les mules per pujar fins al monestir, em sona que pel camí ens van explicar la formació del massís de Sant Llorenç i del Montcau, així com el tipus de roques que el formen; també recordo que, de baixada, ens vam apropar a veure la boca d’un avenc, prop del camí, amb la consegüent explicacio de la profe.

SANT LLORENÇ DEL MUNT.

 Amb l’institut, també anàvem, cada any, a la Mola en una Marxa de regularitat, a la que hi anava tot l’institut, i que organitzava el professor de FEN (Formación de Espiritu Nacional), falangista convençut, amb la col·laboració d’alguns “fletxes” del Frente de Juventudes o de la OJE.

SANT MIQUEL DEL FAI.


El següent curs, 70-71, ha de ser el que ens van portar a Sant Miquel del Fai, també amb la profe de ciències; ens van portar en autocar fins a un punt de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles; des d’on vam seguir, a peu, per un camí forestal, que arribaba fins a l’entrada del Monestir; pel camí recollíem minerals, i algun, fins i tot, va trobar algun fòssil.
Arribats a Monestir, gotic, del S XV, després de travessar un pòrtic entre dues parets de roca, la majoria vam quedar impressionats pel que vam veure, ja que el Monestir de Sant Miquel del Fai esta “penjat” als Cingle de Bertí, en una paret des de la qu’el torrent Rossinyol es precipita sobre el replà ocupat pel monestir; l’església romànica de Sat Miquel, que es va establir en el S X, està dins d’una bauma, i davant d’ella hi ha una bassa on es recull l’aigua del Rossinyol, que torna a caure cap a la vall de Sant Miquel formant el Salt del Rossinyol, una bonica cascada sota el monestir, darrere de la qual hi ha una cova visitable amb formacions calcàries; al Monestir vam menjar·nos els entrepans que portàvem per dinar, i vam estar jugant una estona, després vam continar caminant, per a passar per darrere del Salt del Tenes, que és la cascada que es veu des de l’entrada del Monestir; des d’allí surt el camí que baixa fins al poble de Riells del Fai, on ens esperava l’autocar.

EXCURSIO A EMPURIES.


En el curs 71-72, crec que va ser el que vam anar amb la profe d’història, a visitar, primerament les ruïnes del poblat ibèric d’Ullastret, d’entre el VI i l’II A. C.; em corre per la memòria, el record d’unes cisternes i unes sitges circulars, excavats a terre; a la part alta d’un pujol, el Puig de Sant Andreu.
Des d’allí ens van dur fins a Sant Martí d’Empúries, a L’Escala; on es va establir el primer assentament grec de Emporion, la Paleapolis, l’autocar ens va deixar al costat de l’església de gòtic-tardá, de Sant Martí, del XVI, des d’on vèiem les restes del “Malecon” del port greco-romà; allí vam dinar i a la tarda vam anar, caminant, fins a les ruïnes de la Neapolis de Emporion, on vam visitar el museu, i part de les excavacions.                                                                                                        Sant Martí d’Empúries, va ser la primera capital del Comtat d’Empúries en el S IX.


L’últim curs, 72-73, vam fer una excursió a la Catalunya central, crec que venien diverses profes, no sabria dir quines, podrien ser la d’història i la Fisica, però no n’estic segur; passant per Manresa i Suria, vam parar a Cardona, i d’allí vam anar al Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el terme de Riner, al Solsones, declarat bé cultural d’interès nacional; està compost per diversos edificis; l’església, del XVII, que alberga un retaule barroc del XVIII,i un altre gòtic-renaixentista del XVI, en una Capella; la Casa Gran ,de gòtic civil del XVI, que feia la funció d’alberg; les Cases d’Acolliment edificades en el XX; el Monestir Benedictí del XIX, i la Font de la Mare de Déu; allí vam dinar, i després vam anar fins a Solsona, on, ens van organitzar per equips, per a jugar a una divertida “Cerca del Tresor” pel barri antic de la ciutat, amb la complicitat d’alguns comerciants.

CATEDRAL DE SOLSONA.


De retorn a casa, l’autocar va parar a la carretera, que abans passava per sota del castell de Cardona, en un lloc on hi havia afloraments de sal, (crec que de Silvina), perquè recollíssim alguns trossos.


És possible que féssim alguna excursió més, però aquestes són les que recordo.

   

Llegenda fundacional de Sant Miquel del Fai, extreta de http://www.patrimonicultural.diba.cat:

On avui hi ha la capella de Sant Miquel, un bou, tot pasturant hi va trobar una imatge del sant patró. Era daurada, però la cama per on la va agafar el bou, va quedar negra. El pastor recollí la imatge i li va fer una capella rústica amb branques i pedres.
Atrets per la notícia, uns varons hi van fundar un convent amb el títol de «solitaris de sant Víctor». Aquests, volien fer daurar la cama negra, però fracassaren. La seva fama fou tanta, que fins i tot el fill de Berenguer Ramon I, Guillem Berenguer, s’hi afegí.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES DISSABTES

L’any 2020, passara a l’història com el “any confinat” pel Covid19; a finals de primavera, després del confinament total, que ens va tenir tancats a casa dos mesos i escaig, va haver-hi una progressiva obertura a la qual anomeno el primer desconfinament, que vam aprofitar per a fer algunes escapades.


Com a prova per a veure com estava la cosa, i per a celebrar els nostres aniversaris, el dissabte 27 de juny, ens en vam anar fins a Olot,  vam aparcar a la cèntrica Av. De València, i vam fer una passejada pel barri antic, que estava molt tranquil, vam parar a prendre una cervesa en un bar, on estàvem, només, nosaltres i la propietària, quan ens anàvem va arribar un’altra parella; als vols de la una, vam anar cap els paratges de la Moixina, uns aiguamoixos que formen canals entre roures i falgueres, i qu’estan nodrits per l’aigua de diverses fonts com la font Moixina o la font de la Déu; com a dada curiosa, comentar-vos que les famoses “Patates d’Olot” van ser creades en el restaurant de la Déu, situat en aquest Paratge; també i ha un altre restaurant, un petit hotel, algunes cases de pages i camps de cultiu; vam deixar el cotxe al aparcament de la font Moixina, i ens vam ficar a l’arbreda per a dinar; per allí es veia gent passejant, però com qu’estàvem fora del camí, no ens va molestar ningú, bo algun mosquit, a la Sol; després de dinar vam donar un passeig per el paratge i després vam tornar a casa.

PARATJE DE LA MOIXINA.


El dissabte següent, 4 de juliol, vam anar fins a Camprodón, qu’estava una mica més concorregut, però es podia passejar sense aglomeracions; fins i tot vam trobar un bar en un carrer lateral, amb la terrassa gairebé buida, on vam poder prendre unes cerveses tranquil·lament; com era una mica aviat per a quedar-se a dinar allí, se’m va ocórrer arribar-nos a Beget, el preciós poble rustic, que està a l’Alta Garrocha però que depèn, administrativament, de Camprodón; faltant poc per a arribar, vam començar a creuar-nos amb bastantes motos, i quan arribàvem vam veure que els aparcaments, que hi ha abans d’entrar al poble, estaven acordonats i ocupats per motos, que començaven a anar-se; resulta que hi havia una multitudinària concentració motera; l’aparcament al costat del poble estava a vessar, per la qual cosa vaig provar de seguir per la carretera d’Oix, per a veure si per allí podia parar i dinar, però després d’uns dos o tres quilòmetres, no vam veure cap lloc adequat, per la qual cosa vaig donar la volta resignat a tornar cap a Camprodón; per sort, en l’interval, l’aparcament que queda just damunt del poble, ja l’havien alliberat (quedaven dues o tres motos), i vaig poder parar allí a l’ombra d’uns arbres i treure les cadires per a dinar; després de dinar, vam baixar al poble per a fer una passejada pels seus carrers de pedra, vam poder veure que els restaurants estaven de gom a gom; vam tornar al cotxe, i vam agafar el camí de tornada a casa.

BEGET.


El dissabte següent, 11 de juliol, vaig pensar en anar a Santa Fe del Montseny, ja que és un lloc boscós, amb molta ombra, i es pot visitar l’ermita del S XIII, renovada el XVIII, o l’hotel fundat en 1914; i passejar entre els arbres o al voltant del pantà, construït en els feliços 20; així que al voltant de les 9 del matí, vam sortir per a agafar la C17, parant a esmorzar a Tagamanent; seguint després fins a Tona, on vam agafar la carretera de Seva, i allí la que va a Viladrau, pel camí vam trobar bastants ciclistes, però sense problemes, es posaven en fila índia i s’apartaven a la seva dreta, facilitant l’avançament, quan no vènia ningú de front, perquè la carretera és estreta i revirada; vam arribar a Viladrau, que curiosament és a la comarca d’Osona, però pertany a la província de Girona; vaig aparcar en el passeig de les Farigolas, al costat del Club esportiu, i vam anar a fer una passejada pel poble, que feia temps que no visitàvem, hi havia prou gent, però sense atabalament; vam anar fins a la font del Miquel, amb una aigua molt fresqueta, esta al costat de l’Hostal de la Glòria, i tornant cap a la plaça Major, vam visitar l’Ermita de la Pietat, gòtica del XIV, renovada el XVII, declarada bé cultural d’ambit local; vam tornar al cotxe per seguir camí, vam agafar la carretera de San Celoni, i una mica abans d’arribar a San Marcial, vam començar a veure cotxes aparcats en les cunetes, i que l’aparcament estava a rebentar, seguint cap a Santa Fe, vam continuar trobant ciclistes, però ja no es comportaven com els d’abans, circulaven en paral·lel, o no s’acostaven a la dreta, dificultant avançar-los amb seguretat; un parell de quilòmetres abans d’arribar a Santa Fe, vam tornar a veure cotxes a les cunetes, i quan vam arribar devant de l’entrada al aparcament, vam veure que no hi cabia ni un Smart, a més hi havia moltíssima gent, sense respectar les distàncies i molts sense màscareta, així que vam passar de llarg, cap a San Celoni, amb intenció de parar en algun lloc menys concorregut; a partir d’allí la carretera és de baixada, i amb moltes corbes, amb límit de velocitat entre 50 i 40 quilòmetres per hora, que procurava respectar, al cap de poca estona vaig veure un grup de ciclistes enganxats al cul del cotxe, com si anessin a avançar-me, vaig augmentar la velocitat a entre 55 i 65 quilòmetres per hora, quan en una corba sense visibilitat, dos d’ells em van avançar, donant-me un esglai de mort, i, damunt increpant-me, per sort per a ells no vènia ningú de front, vaig decidir d’afluixar per sota del límit i deixar que passés la resta d’inconscients fins a perdre’ls de vista; per a mi que anaven “mamats” o una cosa pitjor; després de l’esglai, se’ns van treure les ganes de parar en cap lloc, i a San Celoni vam agafar l’autopista per a tornar a casa, sense trobar més ciclistes suïcides.

Viladrau era un poble de bruixes, aquí os deixo una llegenda extreta de la web: elcami.cat/camipedia:

LA BRUIXA.

   La suposada bruixa

Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.

Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:

Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:

Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes…! Quina collita de trumfes, noia…!

I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.

En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

CASTELLAR DE N’HUG

Amb la Marisol hem anat diverses vegades a aquest preciós poble de la serra del Cadí; la primera vegada va ser a finals del 83. 

                             

CASTELLAR DE N’HUG

Aquell dia vam sortir d’hora cap a Manresa, per a, allí, agafar la carretera de Berga, vam parar a Puig-reig per a esmorzar, i seguir camí cap a Berga, passada aquesta vam seguir fins a Guardiola de Bergueda, i desviar-nos cap a La Pobla de Lillet, d’on surt la revirada carretera que puja a Castellar de N,Hug; i que passa junt als Jardins Artigas i l’antiga Fàbrica Asland del Clot del Moro, on avui dia està el Museu del Ciment; arribats a Castellar, vam aparcar al costat de l’ajuntament, la visita del poble ens va encantar, hi vam comprar alguns records per a la familía.

FONTS LLOBREGAT

  .
Després vam baixar a veure les fonts del Llobregat, on vam estar una estona; de tornada al poble, com  que es veia neu per la part alta, vam agafar el cotxe i vam agafar la carretera de la Molina.;

 No ens va fer falta arribar a dalt de tot, a pocs quilòmetres del poble ja vam trobarm neu en els marges de la carretera, i ens vam parar per a tocar-la i jugar amb ella; abans d’arribar a la neu, vam poder veure cavalls en llibertat pels prats.

Com que ja es feia l’hora de dinar, i allà dalt feia a bastanta fresca, vam donar la volta i baixar cap a la Pobla de Lillet, parant en un tranquil prat entre la carretera i el riu, pocs quilòmetres passada la Pobla; després de dinar vam estar una estona per allí; fins que vam tornar cap a casa, xino xano.

Després d’aquesta primera vegada, hem tornat diverses vegades més, fins i tot que no recordo quantes ni les dates exactes; en algunes d’elles vam parar a dinar al costat de la capella de la Mare de Deu de Fatima, per sobre de l’Hostal les Fonts, i una d’aquestes vegades, després de dinar, vam baixar fins a la part posterior d’aquest hostal i  vam passegar remuntant el riu fins a arribar gairebé sota de les fonts, és un passeig bonic.


També en altres ocasions vam parar a visitar la Pobla de Lillet i els Jardíns  Artigas, que són preciosos.

Adjunto la Llegenda de les Fonts del Llobregat, extret de turismefgc.cat: 

Os imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual a més, es trobava a punt de donar a llum.

Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola.  La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.

Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.

Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.

Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites. les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.

Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

RUPIT I EL FALLO

Novembre del 79, decidim visitar el poble de Rupit, així que un dissabte a la tarda, l’Esteve, la Silvia, la Cecilia, jo i no recordo els qui mes, vam agafar el meu 127 i el R5 de l’Esteve, i ens vam posar de camí cap a Vic, des d’allí cap a la carretera d’Olot, que travessa el Collsacabra; passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigros, i, ja de nit, vam arribar a Rupit; en aquella època no existia l’aparcament que hi ha a la dreta de la carretera, abans d’entrar al poble, només un petit descampat a l’esquerra de l’entrada del poble, enfront del Forn de Pa l’Era, i allí vam deixar els cotxes.

rupit                                                                                                                                                         VISTA DE RUPIT
Vam agafar la tenda, les motxilles i les llanternes, i vam anar per un camí que anava cap als afores del poble, vam trobar un tros de terreny pla que estava per sobre del camí, al qual s’accedia per una petita rampa, i allí vam plantar la tenda, una vegada muntada,vam  repassar tots els vents, per a verificar que estaven ben subjectes, jo vaig descobrir un solt, a la part del darrere, i exclamant “aquí hi ha un fallo”, vaig fer un pas enrere, sense veure que darrere meu hi havia un entrant del marge que donava al camí, i vaig caure per allí, els meus companys que s’havien girat a mirar en sentir-me, just van veure com desapareixia cap avall, van venir corrent cap a allí i em van trobar dempeus en el camí, amb la llanterna en una mà i el martell en l’altra i amb cara d’esbalaït; per sort havia caigut dempeus d’una alçaria de poc més d’un metre i no en vaig fer res; però ja vam tenir la conya per a tota la nit.

TENDA - copia                                                         EL LLOC PER ON VAIG CAURE.
L’endemà, ens despertem amb bastant de fred, en sortir de la tenda vam veure tot el terreny cobert de gel i gebre; vam esmorzar i vam sortir a visitar el preciós poble i els seus voltants; vam visitar l’esglesia de Sant Miquel de Rupit, d’estil barroc, en aquella epoca,  la clau la tenia una veina del devant, que molt amablement ens la va deixar, l’anécdota es que a l’interior estaba molt fosc i havia un retòl que deia  Il·luminació del retaule, i calia posar-hi una moneda, ho vam fer i es va disparar un relotge “toc toc toc..” i es va encendre una triste bombeta, ens van fer un fart de riure; tampoc no podia faltar creuar el pont penjant, amb el consegüent balanceig; de retorn, vam tornar a creuar la riera per un lloc dels afores, en el qu’havien unes pedres per a passar a l’altre costat sense mullar-se els peus, com que vaig veure que no hi havia molta aigua i que la riera, allí, tenia menys d’un metre d’amplària, vaig anar de “chulo” i en comptes de fer cua per a creuar, vaig decidir saltar-lo, el que no sabia era que, a l’altra riba, el que semblava terra humida coberta de fulles, en realitat era llot tou, així que quan vaig aterrar, em vaig enfonsar mes d’un pam al fang, perdent l’equilibri i deixant els pantalons i les botes plens de fang; amb el consegüent atac de riure dels meus companys. Com que de tornada a la tenda passavam per davant d’on havíem deixat els cotxes, vaig agafar una eina del maleter, per a rascar el fang dels pantalons i les botes.

FANG - copia                                                                                              RASCANT EL FANG.
En arribar a la tenda, ens vam endur una altra sorpresa, perquè malgrat ser al voltant de la una del migdia, seguia tot el camp gelat; segons sembla havíem acampat en el lloc més fret de la zona; per a fer-vos una idea, d’uns esbarzers pròpers a la tenda, penjaven unes candelas de més d’un pam, fins a l’oli que portàvem per a fer el menjar estava gelat de tal manera que, el càmping-gas que teníem només va poder escalfar el del centre de la paella, per la qual cosa vam haver de fer els llibrets de llom d’un en un, i de la meva cantimplora, que l’havia deixat a la tenda, no es podia beure, perquè tenia l’aigua congelada .
Ja a la tarda vam tornar cap a casa, vam arribar que ja era fosc, i en treure les motxilles del maleter, vam comprovar que l’aigua de la cantimplora encara tenia gel.

Tinc que agraïr a la Cecilia el recordar-me l’anécdota de l’esglesia, que jo habia oblidat.

Descripcio de Rupit per Josep Maria De Sagarra, extret de www.rupit.cat :

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

 

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EL CANAL DEL FRESER

A la segona meitat del 79, després de mes de 14 mesos, per la “Mili”, vaig tornar a sortir amb els meus amics de la Colla del Club, almenys amb alguns, perquè també els anava tocant fer la “Mili”.
A principis de tardor, amb l’Esteve Sabatés, decidim fer una excursió al Refugi de Coma de Vaca, entre Núria i Ulldeter; aixi que el dia acordat, despres de dinar, l’Esteve, la Silvia Zanuy, la Espe Pardo, la Cecilia Gonzalez i jo, ens vam posar en camí per la N152 ( actual C17) en direcció a Ripoll i Ribes de Freser; aquesta vegada anàvem en dos cotxes, el meu 127 “heretat” del meu pare, i el R5 de l’Esteve.
Una vegada a Ribes, ens vam anar cap el poble de Queralbs, i vam deixar el cotxes aparcats en l’entrada del poble, els hi vaig treure el cable de la bobina al delco, a manera d’antirobatori, i me’ls vaig guardar a la motxilla; vam baixar per la carretera d’accés al poble, fins a la corba al costat de l’alberg dels Maristes ”La Farga”, allí vam agafar la pista que porta a la central elèctrica de Daio de Baix, a partir d’allí comença el camí a Coma de Vaca, gairebé tot de pujada més o menys forta; poc després de passar la central va començar a fer·se fosc, per la qual cosa vam fer part del camí amb llanternes, passat el Salt del Grill, vam arribar a una esplanada, per sobre de les Gorges del Freser, on vam acampar, sopar i ens vam preparar per a dormir amb els sacs.

canal fresser                                                        VISTA DEL CANAL DEL FRESER
El matí següent, mentre ens menjàvem els entrepans, vam estar contemplant els voltants i fent algunes fotos; després del desdejuni, vam recollir el campament  i, seguin camí, vam arribar al pont de Marrades, mes una passera que un pont, per a creuar el Freser, passat el qual ve la pujada forta, però, al cap d’un tros, hi havia hagut un despreniment que va fer desaparèixer aquest tram del camí; després de mirar d’una banda i  d’un altre, vam veure una senda, a l’altre costat del  riu, que pujava pel vessant de la muntanya, així que vam pensar que per allí podríem arribar a Coma de Vaca, així que vam començar a pujar fins que vam arribar a una espècie de sendera bastant plana i estrete (un metre ), que anava seguint el vessant del marge dre del rui; quan ja havíem recorregut un bon tros vam arribar a un punt, on a la nostra dreta hi havia la paret de roca de la muntanya i a la nostra esquerra un precipici amb una alçarie considerable ( uns 100 metres), per a complicar la cosa ens vam trobar amb unes cabres que venien en sentit contrari, per sort això va ser en un punt on, a la dreta, hi havia un marge accesible per a apartar-nos; al cap d’una estona vam veure que anàvem per sobre del camí que havíem seguit, però en sentit contrari i que com la senda que seguíem anava gairebé plana, el camí era cada vegada mes a valll; més tard vam saber que aquella sendera, en realitat, era la cobertura del Canal del Freser; finalment, prop del migdia, vam trobar una sendera que baixava cap al camí, i vam decidir baixar per allí.

CECI EXCURSIO COMA DE VACA                                                                                         PASSANT UN TORRENT
Després d’una estona  baixant, vam arribar al camí, en una zona mes a vall de les Gorges del Freser, i pròpera al Salt del Grill; vam buscar un lloc per a encendre foc per a fer carn a la brasa, i vam trobar una petita esplanada a la riba del riu; mentre recollíem llenya per a encendre el foc,vam descobrir que ningú havia portat la graella, així que anava a ser una mica complicat fer la carn a la brasa, vam veure una gran pedra plana al riu, a uns 30 o 40 centímetres de la riba, així que se’ns va ocórrer fer el foc a sobre la pedra, perquè s’escalfés i fer carn a la pedra; la veritat és que no va funcionar del tot, però algun tros de carn vam poder menjar·nos, això si llevant-li les cendres enganxades; l’avantatge va ser que, una vegada acabat, per apagar el foc, només vam haver de tirar les brases al riu; quan estàvem acabant de menjar, va començar a plovisquejar, així que vam recollir ràpid i ens vam posar els impermeables.
Vam reprendre el camí de tornada, sota la pluja i, quan arribàvem a la central de Daio de baix, ens vam trobar una parella de la Guàrdia Civil, que ens van preguntar si havíem vist gent acampada prop del riu, els hi vam contestar que no, però que més amunt de la Gorges no ho sabíem.
Ja de tornada a Queralbs, vam ficar, els impermeables, les motxilles i la tenda als maleters dels cotxes, vaig tornar a connectar els cables d’encesa, i ens vam anar d’allí; passant per Ripoll, l’Esteve em va fer senyals de que tenia algun problema, segons sembla el cable d’encesa no feia bon contacte i fallava el motor, el vaig apretar una mica i es va arreglar; i vam arribar a casa sense novetat.
Per si us interessa, a continuació, passo informació sobre el Canal del Freser, extreta de la WEB del Consorci del Ter, que n’es el titular.:
El Canal del Freser és una conducció d’aigua construïda entre 1900 i 1902, per a portar aigua a la central elèctrica de Daio de Baix i moure les seves turbines; comença en la resclosa dreta del Freser Superior, a la zona de Marrades, i discorre pel vessant de la muntanya situada a la dreta del Freser, a una alçarie constant de 1700 m, la part superior està coberta, a l’actualitat, per taulons de fusta, conformant un camí practicable d’un metre d’amplària, (en aquella època crec que la coberta era de pedra o formigó, perquè no recordo haver caminat sobre taulons), en alguns trams, pròxims al final, passa per l’interior de la muntanya, no sent practicable com a camí i obligant a fer marrada; quan es creua amb el  riu de Núria, desguassa en una canonada de gran diàmetre que salva el desnivell fins a Daio de baix ( uns 400 mts).

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar