Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.

També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.

La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.

I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.

A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.

Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.