Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a lèpoca del domini musulmà per terres de Catalunya. Nexisteixen tres versions diferents; luna diu que la protagonista fou la filla de lalcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però, després dun acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tant gran que es pensaven que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren a corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa.
Una altra versió ens parla duna reina cristiana captiva dun cabdill moro que nestava enamorat. Ella, valent-se de la seva habilitat per la dansa, aprofità per escapar-se del captiveri arrencant a córrer enmig de les evolucions del ball.
La darrera versió coneguda inverteix els papers i ens diu que la captiva era una mora que tan aviat com es separà de la mà del ballador, o de la vigilància del cristià, provà descapar-se però en tombar-se el ballador, quedà captiva una altra vegada. Amb tot, totes tres versions ens parlen duna noia que balla molt lleugera enfront dun enemic que la vol captiva.
Tota la informació que tenim sobre la dansa diu que per ballar una Morisca cal repetir 13 vegades la tornada. És doncs, clar que a Gerri la tarda del tercer dia de la Festa Major era del tot dedicada a ballar Morisques, i que tot el poble hi participava fent coincidir el màxim de soroll possible amb el cop de peu a terra que dóna la balladora en lúltima nota.
Es manté la tradició de començar ballant amb una sola parella, amb els habituals desplaçaments cap als extrems de la plaça, i shi ha incorporat una segona ballada amb la participació general de la gent del poble. Els trets descopeta continuen acompanyant els darrers taló i punta de cada tirada, i també es manté el vell costum de tirar caramels que la mainada agafa de terra.
Actualment es fa la representació de ladaptació de la llegenda de la Morisca, feta per lescriptor pallarès Pep Coll i amb la participació dels habitants del poble.
El Ball de la Morisca es realitza el tercer diumenge d’agost.
La Setmana Medieval de Montblanc és una celebració única que transforma la vila en un autèntic escenari medieval, amb un ampli programa d’activitats culturals, espectacles i recreacions històriques. Cada any, els carrers i places s’omplen de vida amb el mercat medieval, el mercat de vins i caves, la mostra d’oficis, les comitives i les actuacions de petit format, amb la representació de la llegenda de Sant Jordi com a acte central.
El Mercat Medieval
LLUITES DE CAVALLERS.
Durant els dos caps de setmana de la festa es poden veure espectacles teatrals de petit format pels carrers i places de la vila. També s’hi podren trobar les comitives de cases nobles, soldats a cavall i a la muralla de Sant Jordi s’instal·la el campament de poble.
Un dels actes destacats és el mercat medieval, que estarà obert entre les 10.00 h del matí i les 20.00 h de la tarda, amb desenes d’artesans vinguts d’arreu i mostra d’oficis. La DO Conca de Barberà, amb els cellers, fereixen l’oportunitat de tastar els seus vins i caves. Altres espectacles són l’Escola Cavalleresca, La Bevenda i les Rondes Trobadoresques que precedeixen el Sopar Medieval.
El Sopar Medieval
L’església de Sant Francesc acull, anualment, un sopar en honor de la família reial. És imprescindible anar vestit de l’època de l’edat mitjana, amb l’acord de la comissió de vestuari de l’Associació Medieval de Sant Jordi. Enguany, les entrades s’han esgotat pocs minuts després de la seva posada a la venda.
La Llegenda de Sant Jordi
La Representació de la Llegenda de Sant Jordi és l’espectacle més antic i emblemàtic de la festa. L’obra de gran format i producció pròpia de l’Associació Medieval porta a escena unes 400 persones i inclou projeccions de mappings a la muralla del segle XIV. La representació té dues sessions acostumades i és retransmesa per la televisió.
Torneig Medieval Nocturn
Un altre espectacle de gran format és el Torneig Medieval Nocturn, que es celebra a la vila de Montblanc, en un marc incomparable i únic, que deixa una estampa medieval nocturna que no pot oferir cap altre vila de Catalunya.
Dracum Nocte i Nits Malignes
Per últim, una altra de les grans propostes nocturnes de la Setmana Medieval és l’espectacle de la invocació del Drac i les forces del mal, renovat des de l’edició anterior amb una nova història, nous personatges i espectaculars videoprojeccions a la muralla. En aquest espectacle hi poden haver escenes de violència i llenguatge malsonant.
També, els caps de cartell de les Nits Malignes 2025 serà l’actuació de la Fúmiga i el Dj. Òscar Sámchez.
Com cada any, del 15 al 21 d’agost, se celebra la Festa Major de Gracia, una festa major, de les mes populars de Catalunya, que requereix 6 mesos de preparació, amb la implicació majoritària dels veïns, sobre tot, amb la decoració de 23 carrers del barri, i la preparació de 900 activitats.
CARRER GUARNIT DEL FONS DEL MAR.
La festa te mes de 200 anys de historia; va ser l’any 1817 que, amb el creixement de la, a les hores, poble de Gracia, va passar a celebrar-se pels vols del 15 d’agost, en comptes del 15 de maig (Sant Isidre); i va anar perdent el caire religiós, passant a ser mes lúdic, amb balls i jocs tradicionals.
L’any 1850, amb la proclamació com a Vila, es va guarnir la façana del ajuntament, a partir de les hores, les societats gracienques, guarnien els seus jardins per la festa.
El 1877 s’estrenen el concurs de guarnir botigues, i els jocs florals, també es col·loquen arcs florals als carrers mes populars; el concurs de carrers guarnits, no es va incorporar fins els anys 20 del segle passat, en que també s’hi van afegir els castellers i activitats per a la mainada; el 1935 es va fer el concurs de cartells.
Desprès de la Guerra Civil es va reprendre la celebració, i es va arribar a guarnir fins 70 carrers i 5 places; però, cap a finals dels 60s, es va anar perdent empenta i cap a meitat dels 70s nomes es van guarnir 5 carrers; per sort, amb la arribada de la democràcia, l’Organització va passar a mans dels veïns del barri, recuperant la seva esplendor.
ENTRADA CARRER BERGA, DECORAT COM A GRANJA. Edicio 2015.
Podeu informar-vos, trucant a la Fundació Festa Major de Gracia, tel: 934593080; o per e-mail : info@festamajordegracia.cat.
Per Corpus, a la Garriga, com en d’altres poblacions, es tradició guarnir els carrers amb catifes florals, enguany la aquesta celebració tindrà lloc el dissabte de 21 de juny, (el dia de Corpus es el dijous 19).
Tot i el significat religiós de la celebració, les catifes florals son una exaltació a la primavera, i ja se’n feien en temps dels romans i pot ser abans i tot.
CARRER CARDEDEU.
A la Garriga,se celebra des de 1816, i enguany, a mes dels 28 carrers “alfombrats” amb flors, es fan d’altres activitats, com aixecada de 3 altars de flors, un mural floral al barri de dalt, i l’ou com balla a la plaça de l’Església, i a mes, aixecada de castells, ballades de sardanes i el Ball de Corpus, a la plaça de Can Dachs; i la processo, que, a mes del seguici religiós, també i van els gegants, els nans, els Diables i els balls de bastons i de cintes.
CARRER BANYS.
Aquesta diada, també es fan “portes obertes” a nombrosos llocs de la vila: com Can Raspall, el Jardí de la Casa Barbey, la Fundació Mauri, Hotel Balneari Termes Blancafort, Hotel Balneari Termes la Garriga, Hotel Boutique Edelweiss, el Refugi antiaeri de l’Estació, o l’església de la Doma.
La festa finalitza amb la tradicional “Clavellada”.
Les catifes són obres d’art efímer que tradicionalment s’elaboren amb pètals de flors, flors senceres i herbes, per bé que ja fa uns quants anys que s’experimenta amb més materials, com ara llavors, serradura o marro de cafè. Poden representar motius molt diversos, però els més freqüents solen anar lligats a la religiositat pròpia de Corpus, a la primavera, a temes locals o simplement representar motius geomètrics.
De la mateixa manera que les enramades, en trobem l’origen més remot en les decoracions amb flors i herba que es feien a les llars romanes en època primaveral. També cal assenyalar que les decoracions florals són un tret molt comú a totes les cultures.
Les catifes no són exclusives de la festa de Corpus, per bé que és en aquesta data quan la manifestació es fa més visible. A la primeria, tenien la funció de transformar l’espai festiu i, al mateix temps, servien per a perfumar l’ambient, sobretot quan les flors eren trepitjades per la processó.
Algunes poblacions han aconseguit molt de renom gràcies a les catifes. És el cas de Sitges, la Garriga o Arbúcies, però n’hi ha moltes més on n’elaboren.
Normalment els catifaires s’organitzen en agrupacions locals, de carrers i places que a més competeixen entre elles. L’any 2005 va constituir-se la Federació d’Entitats Catifaires de Catalunya amb l’objectiu d’unir esforços per mantenir i difondre la tradició i alhora avançar en la millora d’aquest art.
El dilluns següent al segon cap de setmana de maig, a Sabadell, celebrem l’Aplec de la Salut, enguany serà el 15 de maig, tot i que el diumenge 14 ja es faran activitats lúdiques.
SANTUARI DE LA SALUT.
S’hi faran activitats diverses,com, el cercavila i actuacions de gegants i caps grossos, bastoners, castellers i la banda municipal de musica; ballada de sardanes, diferents tallers, com el d’orientació, amb recerca de fites.., jocs i contes per la mainada; i es muntaran taules per qui vulgui dinar de pic nic; el pujar a peu, des de la Plaça de la Sardana, també esta contemplat com una de les activitats,(la majoria puja amb vehicle privat, o amb el bus F4), t’has d’inscriure a l’UES, i et donaran coca i xocolata abans de sortir.
També es faran algunes activitats a la ciutat, com sardanes a la plaça de Sant Roc.
En els aplecs que jo recordo, de la meva infantesa, la majoria de la gent pujàvem a peu, doncs eren pocs els que tenien cotxe, alguns pujaven amb el bus de Sentmenat, que parava a l’entrada del parc del santuari, o amb el de Polinyà que parava al cementiri; a les hores vivíem als Merinals, i m’hi duia la meva avia, agafàvem el bus del 4, per anar a “Sabadell”, que es com en dèiem d’anar al centre, i des de allí a peu, per el carrer de la Salut fins passar la via del tren, baixant les escales cap el pont de la Salut i pujant per el Raval d’Amalia; el que no recordo es si anàvem tot el dia i dinàvem allà, o nomes a la tarda, per berenar-hi.
Una de les primeres sortides amb la colla del club= a l’Aplec 75??
Ja, de adolescent, recordo haver anat, almenys una vegada, amb la colla dels Merinals,(crec que nomes els nois), també a peu, des dels Merinals, anar i tornar; i amb la colla del Club, també, a peu des del centre, anar i tornar.
En aquells temps, el jovent, dúiem entrepans, i ens els menjàvem en qualsevol lloc, asseguts a terra, en una pedra o muret, o drets; els grans duien menjar en carmanyoles i seien en una manta a terra, o els mes preparats en taules i cadires de càmping; d’activitats, recordo els gegants, davant el santuari; sardanes, entre els pins; concurs de cant d’ocells a la zona de la font….i recordo haver vist fer missa fora, al lateral del santuari, en un altar de pedra en mig dels pins, que crec que encara hi es, el jovent i la quitxalla, jugàvem entre els pins, als jocs de l’època, tocar i parar, a la goma, al cavall fort, lladres i serenos, al “escondite”… i com no, a pilota.
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita de Sant Iscle, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i, al 1813, la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, es va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
Aquest cap de setmana, 15 i 16 de març, a Caldes de Montbui, se celebra el Mercat de l’Olla, amb l’olla mes gran de Catalunya.
VISTA DEL MERCAT DEVANT LES TERMES.
Durant aquest cap de setmana es repartiran més de 6.000 racions de llegums cuites en aigua termal; enguany, com a novetat, els cigrons s’acompanyaran amb botifarra del perol i llardons.
Aquest Mercat va néixer fa uns anys sota el lema “Fem bullir l’olla” amb l’objectiu de singularitzar i posar en valor els productes de proximitat i de qualitat i els productes típics calderins, cuinats amb aigua termal.
El Mercat és un homenatge a la gastronomia més propera i a l’esforç per la qualitat dels productors catalans; tot plegat sota l’ambient festiu i familiar d’una fira que ofereix parades de productes gastronòmics i productes artesans i activitats i tallers familiars com la de convertir-se en un petit xef de cuina amb l’elaboració de diferents receptes culinàries.
L’OLLA MES GRAN DE CATALUNYA.
L’olla més gran de Catalunya, amb capacitat per a 1.600 litres de caldo, és la protagonista del Mercat de l’Olla; en aquesta edició, està previst que es facin diverses coccions per repartir més de 6.000 racions de llegums cuits en aigua termal; en total, està previst cuinar 265 Kg de llegums, 100 Kg de llenties i 165 Kg de cigrons. A més, com a novetat, aquest any els cigrons s’acompanyaran amb botifarra del perol i llardons, i un bon raig d’oli d’oliva.
Durant tot el cap de setmana el centre històric de Caldes de Montbui s’omplirà amb un centenar de parades de productes gastronòmics i productes artesans, així com també diverses foodtrucks; el programa es completa amb un ampli ventall d’activitats i tallers per a tota la família; les parades s’instal·laran a les places de l’Església, U d’Octubre, de la Font del Lleó i de Can Rius, i pels carrers del Forn, Samsó i del Pont.
Els restaurants de Caldes de Montbui participen al Mercat de l’Olla amb la proposta “Se’ns en va l’olla” amb l’objectiu d’oferir diferents exemples de gastronomia tradicional i termal. Aquesta proposta consisteix en la creació d’un plat estrella a mans dels restauradors calderins que s’inclourà en cada una de les seves cartes. La desena de restaurants que participen de la iniciativa proposaran un plat singular inspirat en la cuina termal i tradicional, que ha de ser un homenatge a la cuina de proximitat i de qualitat.
Del 6 de desembre al 8 de gener, a la vila osonenca de Manlleu, celebren el Badanadal, que ofereix diverses activitats per gaudir d’aquestes festes, a la plaça Fra Bernadi.
L’edició d’enguany, disposa de dues pistes de gel, una per els principiants i l’altre per els “experts”, amb una superfície total de 1000 metres quadrats; als vespres s’hi faran projeccions de “videomapping”.
PISTA DE L’EDICIÓ 2019.
Es podrà gaudir de moltes activitats en família, tallers, jocs, contes, concerts…; un rètol lluminós de Manlleu i una bola gegant per fer-se “selfies” i també d’exposicions de pintura i fotografia, i la creperia.
LA CARPA, LA PISTA I EL TOBOGAN.
En edicions anteriors, a mes, hi havia una carpa al costat de la pista de gel amb ludoteca per a la quitxalla,(quan ho vaig conèixer, al 2005, amb taules y cadires per que els pares fessin un mos mentre els petits patinaven o jugaven); però sembla que enguany no han posat la carpa; també, els últims anys, hi havia un tobogan de gel, per lliscar amb trineu.
Per informació, podeu consultar a fires@manlleu.cat , o a la OPE 938515022.
Poema de Nadal , d’en Miquel Martí i Pol:
POTSER NADAL
Potser Nadal és que tothom es digui a si mateix i en veu molt baixa el nom de cada cosa, mastegant els mots amb molta cura, per tal de percebre’n tot el sabor, tota la consistència. Potser és reposar els ulls en els objectes quotidians, per descobrir amb sorpresa que ni sabem com són de tant mirar-los. Potser és un sentiment, una tendresa que s’empara de tot; potser un somriure inesperat en una cantonada. I potser és tot això i, a més, la força per reprendre el camí de cada dia quan el misteri s’ha esvanit, i tot torna a ser trist, i llunyà, i difícil.
Els dies 12 i 13 de novembre, el centre de Lloret de Mar, al voltant de l’església de Sant Romà, retorna a l’època medieval, gracies a la celebració del seu Mercat Medieval.
Els carrers i places s’ompliran de cabanes d’artesans i mercaders, ambientades en aquella època, que ens oferiran, artesania, licors, remeis naturals…; y demostracions d’oficis antics, com el picapedrer, el llauner o el bufador de vidre.
LLUITA DE CAVALLERS.
També podrem veure actuacions teatralitzades com lluites de cavallers, joglars…; números de circ, musica i dansa, malabars…. i, com no, jocs infantils.
LA CASTANYERA PILAR.
A la plaça de l’esglesia, trobareu la cabana de la Castanyera Pilar, on podreu degustar bones castanyes, boniatos i panotxes.
La llegenda d’en Pere Galí i Sant Ferriol de Lloret, extret de http://www.lloret.cat
A les terres del terme de Lloret més properes a la mar, només hi havia barraques de pescadors i eren indrets pràcticament deshabitats. Al dir de la llegenda, una de les primeres cases d’obra que es van edificar arran de mar era la d’un pescador que es deia Pere Galí i Galí; aquella casa es trobava just a davant de la roca de Sa Caravera i feia molt de goig; en Pere Galí se l’havia anat construint ell mateix, a poc a poc, tot invertint en la seva edificació els guanys que obtenia de la venda de peix que pescava.
Aquell pescador tan espavilat posava el peix en senalles que carregava a la seva somera i tot xino-xano anava de Lloret a diversos pobles i viles de l’interior per vendre el gènere que havia acabat de pescar.
Un dia en Pere tornava cap a casa tot content. Venia de Vidreres, on hi havia guanyat molts diners fruit de la venda del seu peix i pensava que amb tots aquells cèntims podria acabar de construir la casa que s’estava fent. Vesprejava i feia molta estona que no veia ni una ànima; i tot de sobte es va aturar, sobresaltat, en Pere va sentir veus enmig de la boscúria que l’envoltava i una mica més endavant del camí va veure una estampa que no li va fer gens de bona espina; una colla d’homes de mala jeia, bruts i plens de cicatrius, vestits de qualsevol manera, cridaners i renegaires, armats amb dagues i punyals esmolats.
-Mala negada! Qui són aquets? Una quadrilla de lladres de camí ral! I sembla que són des que gasten males puces! -exclamà en Pere Galí, ben esporuguit per la presència de mitja dotzena de malfactors mig amagats entre els arbres, a poca distància d’on era-. Aquesta colla me fotran es diners que he gonyat venent es peix a Vidreres. Això si no me deixen mig mort en un marge des camí.
En Pere Galí, davant del perill de ser descobert pels bandits, es va amagar amb la somera al darrere d’una mata de bruc ben grossa, i així es va estar una bona estona fins que va veure que aquella colla de trinxeraires anaven en la direcció on es trobava amagat.
-Ara sí que sóc home mort! -mussità el pobre Pere-. Quan aquets botxins arribin a n’aquí me voran de seguida i me faran la pell. Estic ben perdut… Només un miracle me pot salvar.
I aleshores, mentre els bandits s’acostaven més i més al seu amagatall es va posar a xiuxiuejar en cerca d’una intercessió divina que el tragués d’aquell embolic.
-Sant Ferriol gloriós, Sant Ferriol gloriós! Salveu-me! No permeteu que caigui a les grapes d’aquesta colla de malànimes.
Aleshores es produí un fet insòlit, en Pere es va veure arrossegat per una força invisible que l’empenyia cap a un costat i va caure a dins d’un sot molt gros que devia tenir el seu origen en les pluges fortes que els darrers temps havien caigut a Lloret i els seus voltants; allí va quedar tapat per un aloc que havia crescut espontàniament a dins del forat, de manera que els bandits, quan van arribar, no el van poder veure.
-Goiteu bé per aquí! Hem de trobar l’home que hem vist fa no-res! -cridà un dels bandolers-.
I els malfactors van començar a donar tombs per aquells verals per si veien el protagonista d’aquesta història, sense èxit, en Pere Galí encara era al fons del sot, ben tapat per l’aloc que providencialment hi havia crescut i s’hi havia fet ben gros; d’allí estant sentia els renecs dels bandits provocats per la impotència de no trobar-lo per enlloc.
-On carat es deu haver amagat, aquet paio? –féu un dels bandolers, a qui tothom anomenava en Gascons, perquè era un immigrant occità de la regió de la Gascunya, un de tants que fa segles s’establí a Catalunya. Molts d’aquests immigrants gascons es van fer bandolers-. Sembla que se l’hagi empassat la terra!
–Prou raó que tens, Gascons -va respondre un dels seus companys, en Pep Regull, que duia per motiu Caragirat-. S’ha fet ben fonedís!
–Què fem? Fotem el camp? Jo ja estic cansat de tant de donar voltes pes bosc -demanà en Caragirat, adreçant-se als seus companys-.
-Va, sí, escampem la boira abans no se mos fagi fosc a mig de bosc –va dir, concloent, en Met Martí-.
D’aquesta faisó, els sis bandits se’n van anar amb la cua entre cames, sense haver pogut robar ni un cèntim a en Pere Galí. El pescador, que era ben amagat a sota de l’aloc, va trigar encara una estona en sortir del seu amagatall. Tenia por que la quadrilla de bandits fos encara per allà, tot esperant el moment que aparegués per fugir amb la somera. Tanmateix, els sis lladres de camí ral ja eren ben lluny. Però no veia la seva vella i fidel somereta per enlloc. A ella sí que se l’havia empassada la terra de debò, va pensar en Pere Galí. I amb ella els diners que havia aconseguit de la venda del peix a Vidreres i que eren a dins de les senalles que duia la bestiola.
I en Pere Galí va enfilar el camí que duia a Lloret. Quan va ser a davant de casa la seva sorpresa va ser majúscula, allà al davant hi havia la seva somera, amb les senalles i tots els seus diners. Sorprès, alleujat, content i agraït amb l’ajut que havia obtingut per intercessió divina, va fer col·locar un plafó de rajoles de ceràmica amb la imatge del sant a la façana de la casa que s’estava fent.
Més endavant, quan l’heroi d’aquesta història es va casar, va posar de nom Ferriol al seu primer fill. I no només això. Del miracle de Sant Ferriol amb en Pere Galí se’n va parlar molts anys, a la nostra vila, fins al punt que la gent de Lloret la va voler commemorar cada any. Així, tots els anys, per la diada de Sant Ferriol, el 18 de setembre, es va celebrar a Lloret la festa de Sant Ferriol. Es resava el rosari i es feien balls amb música de flabiol i tamborí. La festa acabava amb el cant dels goigs de sant Ferriol de Lloret, que deien així:
Ja que Déu us revestí / de sa gràcia singular, / de lladres i de pirates / lliureu a Lloret de Mar. / En est carrer, San Furriol, / vostra imatge és col·locada. / De lladres i de pirates / deslliureu Lloret de Mar. / En lo jorn de vostra festa / aquest carrer és enramat / i davant vostra capella / resa el rosari el veïnat, / per lo vot d’un pescador / que en greu perill es trobava. / Acudí a Vós, consirós, / la vida poguent salvar / que ab lo cor ple d’esperança / les gràcies vos ve a implorar, / que de lladres i pirates / lliureu a Lloret de Mar.
I així acaba la llegenda d’en Pere Galí i Sant Ferriol de Lloret de Mar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquesta llegenda s’ha acabat!
Els dies 22 i 23 d’octubre, al poble de Viladrau, al Montseny, celebren la FIRA DE LA CASTANYA, que des del 1995 promociona les castanyes del Montseny, que havien estat les preferides de les antigues castanyeres de Barcelona.
LAS PARADETES DE LA FIRA.
A part del típic mercat de paradetes amb productes artesans, no tots relacionats amb les castanyes, es faran diverses activitats; Espectacles sobre Serrallonga, les paitides i les castanyeres; titelles, cercavila amb gegants i bandolers; exposicions: Castells del Montseny; el Montseny, cuina de reserva; y Viladrau 1961.
També un Espai gastronòmic, amb degustacions de plats amb base de productes de tardor i, sobre tot, castanyes, preparats per els restaurants de la zona; i el Espai Montseny on es projectaran audiovisuals sobre les bruixes, les paitides i els bandolers; també estaran disponibles diverses sortides guiades pel Montseny i els boscos de Viladrau.
TORRANT CASTANYES A LA PLAÇA.
A mes, un concurs fotogràfic a Instagram i un trenet turístic.
La nit de Sant Joan varen sortir, cap al torrent de Sant Segimon, tres nois de Viladrau, un de Can Bosc, un de la Sala i l’altre de Can Gat.
Deien els més vells, que en aquell indret i en una nit com la de Sant Joan, sortien les Fades d’aigua a cantar belles cançons com ningú les ha sentides mai.
El tres nois del poble, al punt de les dotze, estant allà ben amagats, veieren sortir del fons d’una balma les encantades, que anaven estenent roba pels marges del torrent que aquí neix.
Tot d’una van sortir a corre-cuita i agafaren una peça de roba.De sobte desaparegueren les encantades i la resta de roba. La roba presa es va anar allargant fins a no poder més, els nois se la repartiren i cada tros es convertí, una vegada arribats a casa en un munt de peces d’or.
Però els entrà l’ambició i decidiren cadascú pel seu cantó tornar-hi al cap d’un any.
Aquesta vegada però, del tros de roba agafat, en sortiren moltes i cantelludes pedres de tarter.És possible que el nom de la font de l’or, faci referència a aquesta llegenda…?
Els dies 15 i 16 d’octubre, a Olot, celebren la Fira de Sant Lluc o Fira de Tardor; es una fira amb solera, amb origen al segle XIV, com a fira ramadera.
Enguany ofereix nombroses activitats repartides per diferents espais de la vila.
Al Firal: l’espai tast, i el mercat d’artesania.
Al Firal Petit: la Fira ramadera, recordant els orígens, tindrà diferents corrals, amb vaques, ovelles, cabres, porcs, ases, cavalls i aviram; i parades amb productes carnis i lactis.
FIRA RAMADERA.
Al Firalet: exposició de tractors antics, i la fira de vehicles d’ocasió.
A la Plaça Clarà: la Fira del Dibuix, a les Voltes, ja que Sant Lluc es el patró dels artistes; també i tindran lloc les puntaires.
FIRA DEL DIBUIX.
A la Plaça Balmes: el Mercat extraordinari de roba, amb una setantena de parades.
Als espais Crater i Sant Esteve, també es faran diverses activitats.
Per a la quitxalla, es faran activitats en diferents espais; com la Grangeta del Gall Zoti, a la plaça 1 d’octubre; atraccions al Passeig de la Muralla; tres espais de Tasta jocs, al Claustre del Carme, a la plaça Clarà, i a la Plaça Campdenmas, on també es farà el ball del porc i el xai, i El Bike Party.
Per informarvos, podeu trucar al Dinamig: 972260152, o per mail, a: fires@dinamig.cat
Llegenda de la gorga dels dimonis, extret de Llegendarium:
La somiadora pubilla de Sant Ferriol no tenia amics, ni família que pogués trobar-la a faltar. I malgrat que una fortíssima tempesta d’agost va escombrar tot Olot, va posar-se les seves botes i va sortir desafiant calor, fang i llamps. Res del món la separaria del seu amor.
Però quan era a prop de la gorga del Fluvià, més enllà del mas Morató, va sentir una estranya flaire entrant fins al moll dels seus ossos. Era com si estiguessin cremant cabell sobre ferro.
I en arribar al lloc convingut, entre les ombres, va veure al seu estimat bocaterrosa amb els braços estesos en creu i la mirada en blanc. Al seu voltant hi havia sis persones, homes i dones, emboçades amb llargues túniques negres i silents màscares blanques. «Què voleu? Qui sou?» S’hi enfrontà la noia, veient que el seu promès era estès i potser ferit.
Les sis ombres no es mogueren. Solament la llàntia que portava la pubilla les il·luminava, somortes.
Quan la ferum es féu més intensa i la gorga començà a remoure’s des de dins, un vent ardent l’envoltà i sentí com el cap començà a fer-li voltes. De dins de l’aigua va sorgir: elegant, ulls totalment negres, guants de pell negra i dits anormalment llargs; de la seva boca regalimava un rajolí fosc i pudent però embriagador; la pubilla va córrer a la vora del seu estimat i intentà reanimar-lo, cridant-lo i sacsejant-lo. Res, era mort?
I una llum que no venia d’enlloc la cegà; tancà els ulls i, quan els obrí, era al damunt d’un cavall roig menat per l’Home Negre. «No t’espantis», va dir-li amb veu llunyana.
No eren sobre terra però tampoc eren al cel; cavalcaven. I les mans de les sis figures l’hi esgarrapaven les cames i el coll. Cavalcaven. «No t’espantis», va repetir-li l’Home Negre amb veu perduda. «Vols venir amb mi?», li preguntà.
Ella cridà dins seu: no! Però, breu carícia a l’espatlla, volia dir que sí. «Vols tenir una vida feliç? Lluny de solituds i tristeses, on solament hi seràs tu i els qui són com tu?» Ella tornà a cridar a dins seu: no! Però aleshores uns llavis freds i càlids alhora la besaren.
El petó li entrà com una suau llança fins al moll de l’ànima; les mans li esgarrapaven el cos amb dolçor. Eren a dalt i eren a baix; volaven trencant aigües fosques; i alguna cosa desconeguda s’obrí com una flor en el seu pit. «Seria tan fàcil dir que sí», pensà. I quan obrí els llavis per dir «sí», escoltà un suau miol que li deia «no». Dormia? Tot era un somni? I quan obrí els llavis per proclamar que sí, el seu cor bategà com una tempesta i cridà fort: «No! Valga’m la Verge dels Desemparats, no!» El cavall roig sotragà i el vol va caure en picat dins l’aigua negra; cavall i genet s’enfonsaren en la gorga i quan ella obrí els ulls, solament hi havia el seu promès, inconscient. El seu vestit esquinçat i els seus llavis vermells, de passió i somnis perduts.
Així els trobaren una bona gent d’Olot, pescadors i bugaderes, que els acompanyaren a la seva casa del carrer de Sant Ferriol. Diuen que les males gents no tornaren a veure’s per aquells encontorns, però la gorga passà a ser coneguda pels olotins com «la gorga dels dimonis».
VIVENCIAS Y RECUERDOS 