Etiqueta: LA MILI

A principis de maig del 79,  vaig participar a les meves últimes maniobres, eren nomes de  companyia, i van ser les que més em van agradar; vam anar a un poblet de la província de Guadalajara; el poble estava en un turó per sobre del riu Jarama; vam muntar el campament a la vora del riu, sota del poble.
Per entendre la meva relació amb el sergent del qual parlare, us explico una mica els antecedents: Quan em van nomenar caporal de primera, em van assignar a la secció de “combate”, al càrrec de la qual estava el sergent Losada, jo era el seu adjunt o ajudant; i la veritat és que a pesar que era el sergent mes cabró de la companyia,(l’havien degradat ves a saber per que…) a mi em tractava molt bé; pot ser  perquè, si bé, als matins, tènia que donar-nos teorica de combat ( xifrar missatges, nocions d’auto-defensa i atac, etc). ell solia començar la classe i al cap d’una estona s’anava a la cantina de sub-oficials, deixantme a mi al càrrec de la classe, i sempre l’hi habia cobert l’esquena, si vènia algun oficial per l’aula.

Una cop muntat el campament, vam començar a preparar les activitats, l’endemà s’anava a fer una marxa d’orientació d’uns 14 0 15 quilòmetres, per a la qual es formarien dos grups, que la farien en sentits oposats, uns des del campament fins al punt de destí i els altres a l’inrevés; així que havent dinat, vaig anar amb el sergent Losada, ja que era el seu adjunt, i un conductor, a inspeccionar el terreny; realment vam  inspeccionar els bars del poble i del poble veí, per sort pagava ell.
Aquesta nit em va tocar de sub-oficial de guàrdia, combinat amb el sergent Losada, així que vaig anar amb ell a la tenda-post de guàrdia, però em va dir que m’anés a dormir, que el faria la primera meitat de la nit, i que ja enviaria algú a despertar-me per a rellevar-lo; la meva sorpresa va ser que em va despertar el toc de diana, així que vaig anar ràpidament a veurel i dir-li que no havia vingut ningú a despertar-me, em va contestar que no ho va veure necessari, que la nit va ser molt tranquil·la, que estigués tranquil, que no passava res.

Després de passar llista i del desdejuni, es van formar els dos grups per a la marxa d’orientació, a mi en va tocar amb el que tornava al campament des del punt de destí, així que vam pujar als camions i allà que vam anar; quan vam arribar al lloc, una petita esplanada al costat de la carretera en plena serra, vam baixar dels camions i es  va fer formar la tropa, per a repartir instruccions amb l’itinerari, però a mi em van dir que em quedés amb els conductors, a esperar al grup que venia des del campament, perquè no podien quedar-se allí sense cap responsable; així que vaig tornar a deixar la motxilla en el camió i ens vam asseure a esperar; fins que van arribar, bastant fets pols, perquè el terreny era bastant accidentat; després de passar llista per a veure que no s’havia perdut ningú, vam pujar als camions i tornar al campament, a dinar, després de  banyar-nos al riu; a la tarda ens van donar permís per a pujar al poble, on ens vam posar a tope de cubatas ( quan era “cabo” en van posar el malnom de “cabo cubatas”…perquè seria? ).

Aquella nit, la guàrdia l’hi va tocar al meu col·lega Arcala“*Manix”, i va pasar el mateix que a mi, no van anar a despertar-lo, però a ell li va caure una repulsa, no sé si és per que quan es va llevar, no va anar a disculpar-se o que, però quan vam tornar a la caserna li va caure un arrest.

El següent dia, va ser més divertit, primer ens van donar un curset practic sobre explosiu plàstic, detonadors i metxes; després vam passar a les demostracions, i finalment, a la part practica, en equips de quatre ens van donar una petita porció de “plastilina” C4, un detonador, un tros de metxa lenta i un encenedor, cadascun portava una cosa i el quart feia un forat a terre, després vam fixar la metxa al detonador, introduïn-lo a l’explosiu, posar-lo al forat, el tapem, vam prendre la metxa i ens allunyem darrere d’unes mates i…BOOM.   

Despres també, ens van ensenyar a disparar amb un Bazooka (tècnicament un llançagranades), primer amb un adaptador que disparava bales traçadores, per a veure els que tenien més punteria, i després els millors van disparar un projectil de veritat.
Com aquest era l’últim dia de maniobres, el sergent de cuina, ens va fer un menú especial, havia comprat uns xais, i va fer preparar una foguera amb llenya, per a fer-los a la brasa, acompanyats amb sangria fresqueta, i a més, podíem repetir, ( des d’aquestes línies, vull agrair al sergent Berrios, de cuina, el bé que ens cuidava, era facil saber quan s’encarregava el de la cuina de la caserna, perquè habia cua al menjador).
Despres d’una bacaina, vam recollir el campament i vam tornar a la caserna. Uns dies mes tard, sobre el vint de maig, es llicenciava el meu reemplaç , però com qu’erem d’enginyers i el 30 de maig és el patró d’aquests (Sant Ferran), ens vam haver de quedar fins a aquell dia.

De maniobres de companyia, vam fer bastantes i en diferents llocs: per la zona de la Manxa, per la serra de Guadarrama, a Manzanares el Real, entre  Pinto  i  Valdemoro….; però eren rutinariesl d’enllaçar entre nosaltres amb les emissores.

Normalment els caps de setmana, que no tènia servei anava a casa, però si em tocava algun servei i m’havia de quedar, aprofitava el dia que lliurava per a visitar Madrid; això és el que vaig fer un diumenge de Març del 79, després del desdejuni, vaig sortir de la caserna amb la intenció d’anar al Rastro , menjar per la zona i passejar pel barri antic.
Quan sortíem de la caserna, havíem d’anar vestits amb l’uniforme de passeig, lleig i incomode, per això portàvem roba de civil en el “petate” i ens canviàvem en algun lloc; jo, quan em quedava a Madrid, agafava l’autobús que venia de Colmenar Viejo i em deixava en la Plaza Castilla i allí agafava un altre fins a l’estació de Chamartín, on em canviava en els serveis i deixava el “petate” en una consigna, per a fer-ho al revés a la tornada.

Aquell diumenge, una vegada canviat, vaig pujar al bus per a tornar a Plaza Castella a agafar el Metro (en aquella època el Metro no arribava a Chamartín); em vaig asseure en la part del davant, i abans que arrenqués, una noia, oriental, li va preguntar al conductor, si anava al centre, en italià, i el xofer no s’enterava, així que vaig intervenir i li vaig dir que sí; quan va pujar, li vaig explicar que l’autobús no anava al centre, però que ens deixava en l’estació del Metro, li vaig preguntar on anava exactament, perquè jo anava cap a la zona centre i podria indicar-li (li parlava en un popurri de castellà, català, una mica d’italià i a poc a poquet, i almenys m’entenia); em va dir que havia d’anar al locutori de l’edifici de Telefónica, per a poder telefonar a casa d’una amiga de Santander, on es dirigia, per a indicar-li en què tren arribaria (en aquella època no havien mòbils); com tenia temps, em vaig oferir a acompanyar-la i fer d’interpret si era necessari..
Ja en el Metro, ens varem presentar, em va dir que es deia “Chico” ( s’escriu Shieko), que era japonesa, però que vivia en Firenze (Florència), on era professora d’angles; jo, al meu torn, li vaig donar el meu nom, i li vaig explicar què estava fent el servei militar prop de Madrid, però que vivia prop de Barcelona; també li vaig comentar que el seu nom, en espanyol significava el mateix que “boy” en angles, va riure i em va contestar que ja li ho havia dit la seva amiga.

Arribats a l’estació de José Antonio ( actualment de Gran Via), vam baixar del Metro i vam sortir a la superfície, ens vam dirigir a l’Edifici Telefónica, a la mateixa Gran Via( llavors Avenida José Antonio), l’entrada al locutori estava en el lateral, i allí vam entrar, hi havia una mica de cua en el taulell, quan ens va tocar el torn, vam tenir la sort de que ens va tocar el funcionari “llest” i va entendre el que la noia li demanava: que li posés una “conferència” amb un numero d’un poble de Santander; li va donar un numero de cabina, i jo mentre em vaig asseure a esperar, però poc després d’haver entrat en la cabina, em va cridar, segons sembla la seva amiga no era a casa, i va agafar el telèfon la seva mare, que no s’assabentava de res ni en angles ni en italià, així que vaig haver de fer d’intèrpret, traduint-li a la senyora el que em deia la noia, i després passar-li la resposta de la senyora.
Una vegada solucionat el tema telefònic, i sabent que el seu tren no sortia fins a les 5,30 de la tarda, li vaig proposar que es vingués amb mi al Rastro, i que després podíem menjar en algun restaurant de la zona, la proposta li va encantar; així que vam enfilar la Gran Via fins a la plaza Callao, per a agafar la línia 5 del Metro fins a la Latina, prop del Rastro.

Sortin de l’estació de la Latina, ens vam anar a la Plaza de Cascorro; lloc de referència del Rastro, vam estar una bona estona tafanejant les parades, no recordo si ella va comprar alguna cosa, jo, per descomptat que no; després ens vam anar a buscar un restaurant per la rodalia, vam trobar un carrer en el que n·hi havia varis, vaig triar un que tènia bona pinta i tènia bons preus, per a ser diumenge; no em pregunteu el nom, que no em recordo, com tampoc recordo que vam menjar, em sona que ella va demanar algo de peix; la qüestió és que si recordo que ens va agradar el menjar a tots dos; i que ella va insistir a convidar-me.
Havent dinat vam passegar pel vell Madrid, fins a la puerta del Sol, on li vaig explicar que, cada cap d’any retransmetien les campanades des d’allí; com que, ja tenia d’anar a agafar el tren, li vaig parar un taxi i li vaig dir al taxista que la portés a l’estació de Chamartín, i ens vam acomiadar, jo vaig passegar una estona, fins a un cinema, i a la sortida vaig menjar alguna cosa per a sopar; després vaig agafar el Metro per a tornar a Plaza Castella i d’allí a l’estació a vestir-me una altra vegada de “romano” i tornar a la caserna; un dia rodó.
Abans de sortir del restaurant, li vaig donar la meva adreça de la caserna, perquè em fes saber que havia arribat bé a casa de la seva amiga; i efectivament, uns dies mes tard vaig rebre una carta, en angles, on després de fer-la traduir ( a les hores no en sabia ni papa), em deia que havia arribat sense novetat, i em donava les gràcies, per l’ajuda i per haver-la acompanyat aquell dia; que s’ho estava passant molt bé a Santander; i em donava la seva adreça de Firenze, per si volia escriure-li; ho vaig fer , però en italià, per a això em vaig comprar un diccionari, per a buscar les paraules que no sabia; vam mantenir correspondència una temporada fins a un temps després de llicenciar-me.