Etiqueta: LLOCS

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES RECOMENABLES

FESTIVAL DEL COMTE ARNAU – SANT JOAN DE LES ABADESSES.

Sant Joan de les Abadesses, que ja he esmentat en algun relat anterior, es una vila del Ripollès, creuada per el riu Ter entre Camprodòn i Ripoll; entre el 9 de juliol i el 25 d’agost, celebren el Festival del Comte Arnau.

Els dissabtes 9, 16, 23 i 30 de juliol, al vespre, es faran concerts al claustre del Palau de l’Abadia; els 10.11,17,18, 24 i 25 d’agost, “Els desitjos del comte Arnau”, unes visites, nocturnes, dramatitzades, partint de l’oficina de turisme; i el 20 d’agost, “Cercant les petjades del comte Arnau”, una caminada nocturna pel voltant de la vila.

La vila de Sant Joan es va formar al redós del monestir de Sant Joan del Ter, fundat el segle IX per Guifre el pilós, que va posar-hi a la seva filla, Emma de Barcelona, com abadessa del que va ser el primer monestir femení de la Gòtia, per això, en passar el temps va ser mes conegut amb el nom actual de Sant Joan de les Abadesses, que també va passar al poble.

El segle XI, degut a unes denuncies presentades davant del Papa, les monges van ser expulsades del monestir, per “meretrius de Venus”, fet que donaria peu al naixement de la llegenda del Comte Arnau, però es mes que possible que els motius reals fossin politics.

Al segle XII s’hi van instal·lar uns canonges agustinians, i es va construir l’església romànica actual, en la que si exposa un important conjunt escultòric romànic: el Davallament de Jesús, del XIII; mes endavant va tornar a acollir monges, i el segle XV es va reformar el claustre en estil gòtic; al segle XVIII es fa afegir la capella barroca.

EL PONT VELL I EL RAVAL.

El primer nucli urbá de la vila, conegut com el Raval, estava situat entre el monestir i la riba del Ter, creuat per el Pont Vell, tot i que el que podem veure ara es una reconstrucció del Gòtic del XIV , que va ser destruït el 1939, havia un d’anterior, del segle XII; l’Església de Sant Pol, també del XII, en va ser l’església parroquial, dedicada a San Joan i Sant Pau; va ser ampliada el segle XVIII en estil barroc, i destruïda a la guerra civil del 36, nomes resten en peus el frontis romànic i la capçalera romànica amb un campanar barroc, esta al costat de la carretera de Ripoll a Camprodon, a tocar de la plaça Clavé, que esta presidida per una font amb una escultura del Comte Arnau.

LA PLAÇA CLAVE I LA FONT DEL COMTE ARNAU.

El segle XIII es va fer una ampliació, emmurallada, de la vila, el que avui dia es coneix com la Vila Vella, amb la Plaça Major porticada i el entramat de carrers, tot i que les cases ja son del segle XVII; de la muralla resten dues torres i un tram de mur. 

El Palau de l’Abadia,  gòtic del XIV-XV, es al costat del Monestir, i es la seu de l’oficina de turisme, del centre d’interpretació del Comte Arnau i de l’espai Art l’Abadia, també disposa de sales polivalents per exposicions i conferencies.

Als afores, per darrera el monestir, esta el Moli Petit, l’antic moli fariner del monestir, de, aproximadament, el segle X, actualment es un eco museu i Centre d’interpretació dels molins hidràulics.

Prop del monestir, també trobem l’Escola de les Carmelites, en un bonic edifici noucentista.

A finals del segle XIX, amb l’explotació de les mines de carbó d’ Ogassa, va  arribar el ferrocarril a la vila, que la comunicava amb Barcelona; també es va desenvolupar la industria tèxtil a la riba del Ter, que va deixar colònies com, Llaudet, el Pagès i Espona; a la segona meitat del segle XX, va desaparèixer la línia de ferrocarril entre Ripoll i Sant Joan, actualment es pot seguir el seu recorregut, de 12 quilometres, a peu o en bicicleta, per la Via Verda anomenada la Ruta del ferro i el carbó; que te una continuació amb mes desnivell, de 9 quilometres, fins arribar a Ogassa; també hi ha dues vies verdes mes, la que ressegueix el camí vora Ter, fins a Sant Pau de Seguries i Camprodon; i un altre, inacabada, que va fins a Olot. 

Os podeu informar a l’Oficina de Turisme, 972720599, o al mail: turisme@santjoandelesabadesses.cat

Adjunto un fragment del poema de Joan Maragall, sobre el Comte Arnau; si el voleu veure sencer el trobareu a:

https://poeteca.cat/ca/poema/2048

V

Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa 
jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre 
per dins de les muntanyes silencioses. 
Per damunt de la volta hi passa un riu 
una estona… Després se perd i calla… 
L’Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes 
i la veu que adormia sa hermosura 
tota ajaguda als peus del Cristo nu, 
sense vels, sense toca, sense manto, 
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!» 
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc 
se li amoroseix tota la cara 
com reflectant el pas serè d’un somni, 
fins que mig riu molt dolçament. Li vola 
una estona el somrís entorn dels llavis.

«Quins llavis amorosos, Adalaisa!», 
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ella 
com onada del mar, i s’aquieta. 
«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!», 
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s 
la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MANOSCA I PEIRAVERT

Entre meitat dels 70 i principi dels 90, vaig fer diversos viatges, (a més dels ja publicats, del “calenton” del 850 i del viatge de nuvis), gairebé sempre al juliol, a  Manosca,  primer, i al poble veí de Peiravert , després,(noms en Occitá de Manosque i Pierrevert en frances) al departament d’Alps de l’Alta Provença; llocs de residència dels meus tiets Pepe i Leonor.

manosque                                        PORTE SONERIE, MANOSCA

Les primeres vegades, i fins que vaig tenir cotxe l’any 77, vaig anar en autocar de línia regular Barcelona-Marseille, al principi amb la meva àvia materna, a Marsella ens recollia el meu oncle i ens portava amb cotxe fins al seu pis a Manosca; i ens tornava a portar fins a Marsella per a agafar el bus de retorn.
En aquesta època, els meus oncles tenien una petita gelateria en el centre del poble, i a més el meu oncle era representant de la marca de Gelats (no recordo el nom), , i m’havia dut amb ell, a visitar i repartir als seus clients dels pobles de la zona, d’aquesta manera vaig visitar: Valensole, Greoux les Bains, Digne, Esparron sur Verdon, Sainte Croix du Verdon, Oraison, Volx, Chateau Arnoux, Forcalquier i altres pobles més petits; i també a la fàbrica de Gelats a Marsella a recollir producte.

El meu oncle també feia d’encarregat d’una empresa de neteges, crec que es deia Onet, i a les tardes anava a algunes empreses grans a portar i recollir netejadores, ell solia fer les vidrieres; d’entre aquestes empreses hi havia una, fora del poble, en una muntanya pròxima, que es deia Geostock, qu’era un dipòsit subterrani de petroli en grutes de sal, crec que pertanyia a la Shell, i m’havia portat amb ell per a ensenyar-me les instal·lacions, fins i tot m’havia deixat conduir la furgoneta 4F per les pistes d’allí dins.
Els dissabtes a la tarda soliem anar a fer la compra per a la setmana, visitant diferents Supermercats, i algun Hiper, em va sobtar que podies entrar amb el gosset si el ficaves dins del carret.

FAMILIA DELGADO                                                PART DE LA FAMILIA DE FRANÇA
Els diumenges, em solien dur a veure a les meves cosines casades, Mary i Leonor, o a passar el dia en algun lloc turístic, com Savines le Lac al costat del llac de Serre Ponçon, on ens vam banyar; aquest mateix dia vam anar a veure les Demoiselles coiffes, unes curioses formacions rocoses en Le Sauze ,un altre poble a la riba del llac; altres vegades vam anar a la platja, a Le Lavandou prop de Toulon; tambe em van portar a Sisteron, a Draguignan; o al Plateau de Valensole a veure els camps de Lavanda i comprar mel de lavanda; a Moustiers Sainte Marie un bonic poble a l’inici de les Gorges du Verdon; o de pic-nic a la vora d’algun riu…
No recordo si el 75 o el 76, vaig anar-hi amb el meu amic Jordi Lartuna, ens ho vam passar bastant bé, la cosa que recordo mes bé, és que va fer sensació a la piscina del poble, sobretot amb les nenes, com era nedador del Club Natacio es creuava la piscina sencera per sota de l’aigua i, a més, com estava “cachas”, el prenien per alemany; a aquesta piscina i a una altra, coberta que van obrir més tard, també solia anar-hi amb el meu cosí Yvan, i allí ens ajuntàvem amb els seus amics.
Després de la Mili, anava amb el meu 127,  els meus oncles ja vivian en la seva nova casa en Peiravertt; moltes vegades hi anava jo sol; allí sortíem amb el meu cosí, en el meu cotxe, a les nits, a  pendre alguna cosa, o a discoteques i boîtes dels voltants; entre el 82 i el 87 ja no hi anava tant, va haver-hi vegades que vaig anar per dur al meu germà, deixar-lo allí i tornar a casa l’endemà.
Després de casat només vaig tornar una vegada, en el 91 , llavors tenia un Ibiza de la 1ª serie, hi vam anar la Marisol i jo i la nostra gosseta Laika, que per cert ens va donar un esglai, perquè en una parada que vam fer abans de dinar, en tornar a pujar al cotxe va baixar abans de tancar la porta sense que ens adonéssim, encara sort que en tornar a la carretera, vaig mirar pel retrovisor i la vaig veure allí asseguda, per sort no hi havia trànsit i vaig poder recular per a recollir-la; més endavant vam parar a dinar en un restaurant al costat de la carretera, ens van donar taula en un pati/terrassa, i vam veure que hi havia clients amb gossos, així que vaig anar a buscar a la Laika al cotxe i la vaig fer posar-se sota la taula, li van dur un cassó amb aigua, abans de servir-nos a nosaltres; ja a casa dels meus oncles, va fer “migas” amb la gossa de la meva cosina Mireille, una collie preciosa.

LAVANDA                                                                       CAMP DE LAVANDA I BLAT AL PLATEAU DE VALENSOLE

Durant la nostra estada vam visitar diversos pobles de la comarca amb el meu cotxe, Digne,( la capital del departament); Valensole, Moustiers…, i el cap de setmana el meu oncle ens va dur a veure La Fontaine de Vaucluse, una bonica deu( la mes cabalósa de França) que raja d’una gruta de mes de 300 metres de fondaria, al poble del mateix nom.
Aquest va ser l’últim viatge a casa dels meus oncles, perquè vam dedicar les següents vacances a visitar racons de Catalunya i Espanya, a més, ja començaven a ser grans i no volíem donar-los  la feina de tenir-nos a casa seva a tot confort.

Extret de la Vikipedia:

El departament dels Alps de l’Alta Provença és un dels vuitanta-tres departaments originals creats el 4 de març de 1790, en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789, durant la Revolució Francesa. Va ser creat a partir de la part nord de la Provença.

El nom inicial del departament va ser el de Baixos Alps, nom que portà fins a l’any 1970, en què adoptà la denominació actual.

 

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA RECORDS

SETMANA SANTA SENSE PLANS

Setmana Santa del 80, el Dijous Sant abans de plegar del treball, els companys em van preguntar on aniria, i els hi vaig contestar que a enlloc, perquè no tenia plans; però en sortir al carrer em vaig trobar al Claudi i l’Azucena amb la Gloria Torras, que m’estaven esperant, per  veure si m’en volia anar un parell de dies a la Costa Brava, de camping, amb ells.
Així que  vaig preparar la motxilla, em vaig anar a recollir-los a casa de l’Azucena, i ens vam posar en camí; vam ser a un càmping de la zona de Begur, però no recordo exactament en quina població.

cap-sa-sal-002-1HOTEL CAP SA SAL
El Divendres Sant, recordo que no feia molt bon temps, molt d’aire i la mar estava molt picada; malgrat això varem visitar diverses cales,i trams del cami de ronda: Sa Tuna, Sa Riera, Aiguafreda, Cap sa sal…, per cert , vam veure el luxós Hotel Cap sa sal abandonat i buit, crec que avui dia són apartaments.
El Dissabte Sant, seguia el mal temps i vam decidir anar-nos més amunt, així que,amb pluja part del camí, vam arribar a Cadaques, i almenys va deixar de ploure i vam poder visitar aquest preciós poble i també Port-Lligat, ja a última hora de la tarda vam tornar a Sabadell, arribant de nit; m’esperava l’Esteve per a proposar-me anar amb ell i la Silvia, casats recentment, a Andorra, no em recordo exactament perquè; com que volien sortir aviat, li vaig dir que d’acord, però que a l’anada conduiria ell, perquè jo estava cansat.

VISTA EST ANDORRAVISTA DESDE ANDORRA LA VELLA
Així que el Diumenge de Glòria, em vaig anar a buscar-los a la casa seva, l’Esteve es va posar al volant i jo em vaig agafar el seient del derrera, que vaig aprofitar per a trencar el son; vam anar per la ruta de Puigcerda, via Collada de Toses,( no hi havia Tunel del Cadi), una vegada a Andorra la Vella, ens vam anar un càmping que hi havia prop del riu Valira, a una caravana, crec que de lloguer del propi càmping, la vam trobar coberta de neu, perquè el dissabte havia nevat.
A la tarda vam passegar per l’Avinguda Maritxell, no recordo que vam comprar, però m’hi jugaria que, tabac, sucre i wisky; el Dilluns de Pasqua, a mitj matí vam tornar, també via Puigcerda, em sona que vam parar a dinar a un restaurant de carretera entre Martinet i Puigcerda, i de alli directes a casa.
Amb aquest relat, queda clar com poden canviar les coses en un moment, com heu pogut veure vaig passar de no tenir plans per a aquests quatre dies, a gairebé faltar-me hores per a poder fer-ho tot.

AGRAÏMENTS: Agraeixo a l’Azucena i el Claudi, per recordar-me el detall que també vènia la Glòria.

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

EL CAMPING TRILLAS

Durant la dècada dels 70’s, el Càmping Trillas, situat a Tamarit, va ser un lloc pel que vam  passar la majoria dels integrants de la “Colla del Club”( almenys els nois); si bé jo no  hi vaig anar fins que vaig tenir cotxe, a partir del 76, em consta que els altres si van estar diversos estius, mentre jo m’anava a França a casa dels meus oncles; de fet la canadenca que portavem a les excursions, la hi van comprar allí, els meus compis, a un “guiri”.                                                                                                                                    Els pares de l’Esteve hi tenien una parcel·la  amb una tenda de campanya familiar, i aprofitàvem la circumstància; el càmping esta als peus de la muntanya de Sant Joan de Tamarit, al costat del castell de Tamarit, i des del camping es pot accedir, d’una banda, a la platja de Tamarit, que és una continuació de la d’Altafulla després de la desembocadura de la riera de Gaia; i d’altra banda, amb un cami una mica mes accidentat, a la cala Jovera, quedant el castell al mig.

TAMARIT                                      PLATJA I CASTELL DE TAMARIT.
No recordo els detalls de les vegades que hi vaig estar, sol fragments; una de les vegades vam anar a passar·hi la revetlla de Sant Joan, i recordo que vam anar fins a la platja de Tamarit a tirar els petards, estabem nosaltres sols, no recordo exactament  qui, es que estava, l’Esteve, la Silvia i jo, i no sé qui més; això sí, quan  vam acabar, vam recollir els trossos de petards de la sorra i els vam tirar a les escombraries, després ens vam ficar a l’aigua, que, recordo, es veia molt negra perquè no hi havia lluna, a mi em va donar una mica de «yu-yu».                                        En una altra ocasió, crec que vam ser els nois sols, i recordo que vam anar a la cala Jovera, també de nit, on hi havia una noia que feia top-*less, però com estava fosc no vam poder veure-la bé, quan va sortir de l’aigua ja s’havia tapat i algun la va reconeixer del Club.                                                                                                                      A l’estiu del 77, hi vaig anar amb en Miquel Esteban i la Montse, l’administrativa del meu treball, quan vam arribar, en Miquel s’en va anar a buscar a uns col·legues que tènia per allí, i la Montse i jo vam anar a banyar-nos a la cala Jovera, després vam menjar al càmping i vam anar a veure els bunquers que hi ha a la muntanya de Sant Joan, només vam poder mig veure un, perquè estaven bastant plens de brossa i com que a l’interior estava molt fosc, no era molt prudent entrar sense llanternes.     Després de la mili, en el 79 i el 80 recordo haver hi anat alguna vegada més, pero no amb qui .
Com a curiositat, adjunto aquestes línies, extretes de TARRAGONA DIGITAL, on es parla dels Bunquers de Tamarit:

La Comissió d’Obres i Fortificacions de la Generalitat de Catalunya va donar l’ordre de construir la bateria de costa, tot i que es desconeix l’any en concret. El relat de la guerra, però, va impedir que mai es posés en funcionament. La falta de pressupost dels republicans, junt amb l’avenç de les tropes per l’Ebre, van provocar que Tamarit no prengués protagonisme.

Els refugis tenen 14 metres de profunditat i la majoria estan connectats entre sí gràcies als passadissos. L’espai comptava amb edificis adjacents com cuina, lavabos i magatzems. Els soldats podien vigilar la costa en tots els punts, atès que la fortificació comptava amb dues ales. El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit es va incloure al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tarragona.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar