La nostra veïna Nuri, va patir un accident de trànsit a finals del 2007, resultant el seu cotxe sinistre total, i ella amb diverses contusions, però que per sort, es podia recuperar a casa, encara que l’hi va costar un parell de mesos; a la primavera de 2008, havia de renovar-se el DNI, i a Vic s’havia de fer molta cua, un amic li va dir que a Camprodón, et donaven hora per al mateix dia sense haver de fer cua; i aprofitant que jo tenia uns dies de festa, la vam acompanyar a fer el tràmit, ja que encara no tenia el nou cotxe.
Vam deixar al Nabat a casa, i ens en vem anar tots tres fins a Camprodón amb el meu cotxe, vam aparcar en l’entrada del poble i vam anar fins a la plaça de la vila, on feien la renovació del DNI; li van donar hora per al migdia; així que per a fer temps, la Nuri, ens va dir que tornéssim fins a Sant Joan de les Abadesses, on vam aparcar prop del Monestir, vam anar a prendre uns cafès a la terrassa d’un bar que hi ha a la plaça d’Anselm Clavé, sota uns grans castanyers; després vam anar a visitar el Monestir de Sant Joan de les Abadesses, (originàriament Sant Joan del Ter), romànic, fundat per Guifré el Pilós en el segle IX, com a primer monestir femení de la Gotia, posant d’abadessa a la seva filla, Emma de Barcelona; en el seu interior vam visitar l’església del S XII, on vam poder veure l’escultura romànica del Davallament de Crist, coneguda com el Santíssim Misteri, del S XIII, també vam veure el claustre gòtic del S XV; al voltant del monestir va néixer el poble que va agafar el mateix nom .
BEGET.
Al migdia vam tornar a Camprodón, on, una vegada fet el tràmit, la Nuri, ens va dir que aniríem a dinar a un restaurant que coneixia a Beget, ens va guiar ella, perquè no havíem estat mai en aqust poble; poc després de sortir de Camprodón, direcció Molló, ens vam desviar per la GIV5223, que passat Rocabruna, es torna molt estreta i revirada, fins a arribar a Beget; on vam deixar el cotxe en un aparcament a l’entrada del poble; per cert que, aquest any 2021, ha entrat en la llista dels pobles més bonics d’Espanya; paradoxalment, aquest poble està a la sub-comarca de l’Alta Garrocha, però administrativament pertany a Camprodón, en el Ripolles; vam visitar l’església romànica de Sant Cristòfor, S XII-XIII, on vam admirar el Crist Majestat, del S XII, una joia del romànic molt ben conservada; sortint de l’esglesia ens va dur, passant el pont, al restaurant Can Jeroni, on vam dinar molt bé; després de dinar vam fer una passejada pels rustics carrers del poble, abans de pujar al cotxe i tornar a Manlleu.
EL COMTE ARNAU, SANT JOAN DE LES ABADESSAS.
A continuació us passo dos extractes del mite del Comte Arnau, extrets de Wikipedia:
El Comte Arnau fou un pobre noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadesa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre a què li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l’Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.
Una versió més elaborada del mite diu que el comte, potser Arnau de Mataplana, fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, qui li doblava l’edat i era mancada d’atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadessas, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l’estimbà en un cingle. I, en nits de tempestat, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l’excitat corser de foc corrent pels aires.
Per a les vacances del 2007, vam decidir d’anar a conèixer les terres dels càtars a Occitània; sortint de Manlleu el 2 de juliol, per la C17, fins a Puigcerda, passant per la Collada de Tosses; arribats a Puigcerda, vam parar a dinar, buscant una terrassa en una plaça del centre, però ens van dir que no podíem asseure’ns portant el Nabat, així que vam haver de buscar un altre lloc, al final vam trobar un bar que tènia taules fora i allí si ens van servir. Posaré els noms occitans dels llocs, amb el nom oficial en francès entre parèntesi. Després de dinar vam passar la frontera i vam agafar la N20 cap al Coll de Pimorent ( Col de Puymorens, 1915mt), passant per Ur , i La Tor de Carol( Tour de Carol); a l’altre costat del port, vam passar el desviament cap Andorra, i vam arribar a Acs (Ax els Thermes), on teníem reserva a l’Hotel L’Auzeraie, situat en la riba del L’Auze, davant del balneari Le Grand Tetras i del Casino.
Quan vam arribar, tot i estar a l’estiu, feia bastanta fresca, i jo, no havia agafat cap peça amb manigues, així que el primer que vaig fer, després d’instal·lar-nos a l’hotel, va ser anar a comprar-me una dessuadora a una botiga pròpera.
Acs, està situat a la confluència de tres rius, l’Ariege, l’Oriege i L’Auze, en terres de l’antic comtat de Foix, a l’actual departament de Arièja (Ariege), limítrof amb Andorra; compta amb deus termals (d’entre 40 i 70°), per això disposa de balnearis com el Grand Tetras o le Couloubret, també un casino amb uns bonics jardins; i una antiga “piscina” termal ( Le Bassin des Ladres); també hi ha una estació d’esquí, AX 3 domaines, a la qu’es pot accedir amb un tele-cabina que surt de la Plz. Rusel , on està l’ajuntament; als afores hi ha un promontori que domina tota la vila, amb una capella amb forma de castell, anomenat le Rocher de la Vierge.
Vam tenir una incidència la primera nit, perquè la Sol es queixava més de l’habitual del llit, així que vam canviar els llits, i em vaig adonar que aquell li passava alguna cosa, i mirant per sota, vaig veure que tenia algunes làmas del somier trencades; l’endemà, 3 de juliol, quan vam baixar a esmorzar, li ho vam dir a l’encarregada, explicant-li, a més, que la Sol té problemes d’esquena, ens va dir que no ens preocupéssim que ens ho solucionarien; després d’esmorzar, ens en vam anar cap a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse de Languedoc), per la N20, passant per Lusenac, Tarascon d’Arièja, Fois i Pàmies, allí vam agafar l’A66 per a arribar a l’A61, que ens va dur fins al centre de Tolosa.
Tolosa és la capital del departament de Nauta Garona (Haute Garonne) i de la regió d’Occitània, és coneguda com la ciutat rosa, per l’abundància d’edificis de maó vist, que conformen el seu centre històric; la travessa el riu Garona (que neix a era Val d’Aran), i d’on surten els canals du Midi, de Brienne i du Garonne; i és la quarta ciutat més gran de França, amb importants indústries; vam aparcar al costat de l’església de St. Aubin, al costat del Canal du Midi, i pròpera a la Catedral de St. Etienne, que té parts en diferents estils arquitectònics; d’allí vam anar fins a la Plz Wilson, on hi havia un bonic carrusel “vintage”, després, a la Rue de Metz vam veure le Musée de Augoustins, un edifici del XIX; vam anar fins a la cèntrica rue St Rome, amb nombrosos comerços, en els quals ens van cridar l’atenció els caramels de violeta, típics de la ciutat; arribem a la Plz Capitole enfront de l’edifici del Capitole de 1760, seu de l’ajuntament; seguint per la rue de Taur fins a la Basílica de St Sernin d’entre el S XII i XVIII,edificada sobre la tomba de San Sadurní; sortim al Bv Strasbourg, on ens va asseure a dinar a la Maison du Cassoulet, on vam demanar aquest plat típic de la zona, un estofat de mongetes, confit d’ànec, cansalada i salsitxa tolosana (semblant a la nostra botifarra); despres vam tornar fins a St Aubin, a buscar el cotxe per tornar a Acs, on, en tornar, a l’hotel ens van donar a una altra habitació amb matalassos de làtex i llits gairebé nous.
CASTELL DE FOIS.
El 4 de juliol, vam anar a la vila comtal de Fois (Foix), parant a Tarascon d’Arièja, per a contemplar la Tour de l’horloge , que és una torre que queda en peus del castell que allí hi havia; en aquest poble esta el Parc de la Prehistòria. Una vegada a Fois, capital de l’Arièja, vam poder admirar el castell comtal, del S XI al XV, que la presideix des dalt d’un turó; el Comte de Fois, era, a més, el Co-príncep d’Andorra, juntament amb el bisbe de la Seu d’Urgell, títol que avui té el President de la República Francesa; vam donar la volta al castell, i vam arribar al centre històric de la vila, on vam veure l’església de St. Volousien, del S XII al XVII, d’estil gòtic amb campanar renaixentista; a la plaça del mateix nom, qu’està coberta per una teulada, ens vam asseure a dinar a la terrassa del Cafè du Commerce. A la tarda vam anar fins a Pàmies (Pamiers), la segona ciutat de l’Arièga, allí vam veure l’església de Notre Dame du Camp, del S XII, fortificada en el SXIV.
CASTELL COMTAL DE CARCASSONA.
El 5 de juliol vam anar a visitar Carcassona ( Carcassone), capital del departament de L’Aude, i declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco; per a això vam tornar a agafar la N20, fins una mica abans de Pàmies, on ens vem desviar per la D119, que arriba a Carcassona passant per Mirapeis (Mirepoix); a Carcassona vam aparcar en un aparcament municipal al Bv Arcou (tot el dia per 2,5€), la part baixa de la ciutat anomenada Bastide de St. Louis, que va ser edificada pels conqueridors francesos, sent durant anys un nucli separat de la part alta coneguda com la Cité; des d’allí vam anar pel Bv. Roumes, on vam veure la catedral de St Michel del S XIII, vam passar la Plz DeGaulle per a dirigir-nos al Pont Vieux, que travessa el riu Aude, per a, passats uns jardins, pujar cap a la Cité, la ciutadella emmurallada; entrant per la Porte Narbonnaise, devant del cementiri càtar; vam passejar pels carrers de la ciutadella, veient botigues de records i altres comerços; fins a arribar a la Plz de l’Eglise, devant la Basilica de St Nazaire d’entre els S XI al XV; després vam passar per davant del Castell Comtal del S XII, situat en la part més alta de la ciutadella, envoltat per un fossar, i residencia del vescomte de Carcassona; de camí a la Porte Narbonnaise, vam parar a dinar al restaurant Le Jardin du Musée, on ens van deixar entrar amb el Nabat, i vam menjar un excel·lent magret d’ànec a la graella; després de dinar, vam donar una altra volta per la ciutadella, de la que tinc de comentar que és una reconstrucció poc fidel a l’original, feta a finals del S XIX; vam tornar a baixar a la Bastide de St. Louis, on vam entrar en el recinte emmurallat per la porta de la Rue de Jean Bringer, passem per le Halle, sortint al boulevar on teníem el cotxe i tornant a Acs a última hora de la tarda.
El 6 de juliol, teníem l’intenció de passar-lo a Andorra, i de fet, vam sortit d’ Acs per la N20 fins a L’Espitalet (Hospitalet pres l’Andorre), on vam agafar la N22 que entra a Andorra pel Pas de la Casa; però poc després de passar el Port d’Envalira (2407m), comencem a trobar obres per tots costats, fins i tot a la mateixa Andorra la Vella, com, a més, no trobàvem aparcament, vam tornar a Acs, on vam dinar en un restaurant del poble; la tarda la vam dedicar a explorar el poble, ficant-nos per la majoria dels seus carrers.
El 7 de juliol vam anar a visitar la pròpera vall de Orlun (Orlu) que segueix el curs de l’Oriege, al qual s’accedeix per la D22, arribant primer a Orgeish (Orgeix) un petit nucli de petits xalets prop del Lac de Campauleil, un embassament construït en el Oriege, a mitjans de segle passat per la EDF; en una de les seves ribes esta el Chateau del Marquis d’Orgeix del SXVII; seguint, després, fins al Parc Natural de Orlun; on vam aparcar en l’aparcament de les Forges d’Orlu, allí a prop vam veure que hi havia el parc de la Maison du Loup, al qual, en anar amb el Nabat no podíem entrar; ens vam conformar en passejar pel bosc i veient els salts d’aigua del riu i les muntanyes circumdants com Le Grand Tetras de 1800m en el que hi ha una cascada, o La Dent d’Orlu de 2222mt; tornant a dinar a l’hotel, i acabant de visitar el poble aquella tarda.
El 8 de juliol, vam tornar a Manlleu, invertint el camí d’anada, però, en lloc de passar pel coll de Pimorent, vam passar pel túnel de Pimorent, de 4,8Kms., és de peatge, valia 5’60€.
L’any següent, 2008, vam decidir deixar al Nabat, a la guarderia, i tornar a Acs per a visitar la Maison du Loup; vam sortir de Manlleu el 6 de juliol, i vam fer la mateixa ruta que l’any anterior; havíem reservat en el mateix hotel, perquè ens va agradar el tracte i el menjar.
El 7 de juliol vam anar a Orlun, i vam entrar a visitar la Maison du Loup, on vam veure diferents especies de llops en unes instal·lacions de semi-llibertat; i també un àudio-visual explicatiu; després vam anar a dinar a l’hotel, on la cuinera, al saber que havíem tornat, ens va portar per a postres crema catalana, ja que, l’any anterior, li va demanar la recepta a la Sol, i la van incorporar a la carta, amb la variant de que, en lloc de pel·la de llimona, la hi va posar de taronja, la veritat és que no estava malament, era diferent.
A la tarda ens vam arribar fins al poble de Lusenac (Louzenac), on hi ha unes importants mines de talc a cel obert; vam visitar l’església romànica de St Martin i el cementiri adjunt.
El 8 de juliol ens vam anar fins a Mirapeis, perquè l’altra vegada vam passar de llarg; és la tercera ciutat de l’Arièja, va ser un important bastió càtar, destacant en Piere Roger de Mirapeis, cavaller del comte de Fois i senyor de Mirapeis ; l’actual ciutat va ser aixecada el S XIII, perquè l’anterior va ser destruïda per una inundació; vam entrar per la Porta de Pàmies, i vam visitar la catedral de St Maurice, romànica i gòtica del SXIII, (estaven oficiant missa); i la Plz des Couverts, que conserva cases entramadas sobre porxos de fusta, allí vam anar a dinar al restaurant Le Cantegrill, instal·lat en una d’aquestes cases.
Finalment el 9 de juliol vam tornem a Manlleu; per cert que vam sortir d’Acs sota la pluja
Des del segle X fins al segle XIV es va expandir per tota la zona d’Occitània (sud de la França acutal), una creença religiosa herètica, anomenada catarisme.
Els càtars, també anomenats bons homes o perfectes, eren homes i dones del rígida moral, que rebutjaven tota riquesa, que no creien en l’Antic Testament i que repudiaven l’església catòlica i el sistema feudal els nobles del moment.
Per tot això, els bons homes i bones dones foren considerats heretges per part de l’església catòlica, la qual, amb l’ajuda del rei de França i de la noblesa francesa, inicià la seva persecució i extermini.
Hi ha qui diu que darrera la persecució càtara hi havia una maniobra política i econòmica per part de la monarquia francesa i de l’església de Roma per acabar amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes de Tolosa, compromesos amb el catarisme, la fortuna del quals podia comparar-se amb la del rei de França).
Fossin quins fossin els motius, el fet és que la croada i la Inquisició van perseguir intensament el catarisme, fins a que al cap de tres segles de vida clandestina, els seguidors càtars van gairebé desaparèixer d’Occitània.
Un dels últims punts de resistència càtars fou el castell de Montsegur, que va patir una gran derrota l’any 1244 en la qual centenars de persones preferiren morir cremades abans que lliurar-se als vencedors.
Després de la desfeta de Montsegur i durant la resta dels segles XIII i XIV, els càtars que quedaren emprengueren una migració cap a terres catalanes tot travessant els Pirineus per anar a refugiar-se a casa de nobles catalans que els acolliren.
Alguns dels punts coneguts que van rebre un flux important de bons homes per establir-s’hi foren els terres dels senyors de Bretós (Berga), dels Pinós (Bagà i Gósol), de la família Castellbò (Casetllbò) o dels senyors de Josa (Josa de Cadí).
Partint d’aquest context històric va sorgir el Camí dels Bons Homes, que rememora les rutes de migració dels càtars o bons homes fugitius. Així doncs, el Camí dels Bons Homes és un itinerari entre els Castell de Montsegur (Ariège, França) i el Santuari de Queralt (Berga, Berguedà) que creua pobles amb una vinculació històrica amb el catarisme, tot travessant el departament francès de l’Arieja i les comarques catalanes de la Cerdanya i el Berguedà.
L’any 2005, entre el trasllat a Manlleu, i el començar un nou treball, no vam anar de vacances, i això que havíem canviat l’Opel Corsa, “heretat” del meu sogre, per un Fiat Idea 1•3 JTD nou; però, vam esperar al 2006 en que vam decidir d’anar a visitar la Rioja (Alta i Alabesa); reservant habitació en un hotel de Laguardia, al que podíem anar amb el Nabat.
Vam sortir el dia 3 de juliol al matí, per la C25 (Eix Transversal) cap a Lleida, nomes agafar l’A2, a Cervera, vam parar en una àrea de descans a esmorzar; vam tornar a parar en un’altra àrea de descans a Soses, passat Lleida; vam seguir fins a Zaragoza, per a anar a la plaça del Pilar a dinar; en el treball m’havien deixat un GPS portàtil, perquè el provés durant el viatge, l’hi havia introduït la destinació d’un aparcament prop del Pilar, però hi havia carrers en obres, per els que no es podia passar, i el GPS insistia que tenia que passar per allí, vaig acabar per apagar-lo, i buscar el camí a ull.
Després de dinar vam sortir de Zaragoza per l’AP68 direcció Bilbao, parant a repostar i fer pipi a l’àrea de Tudela, i continuar fins a la sortida de Fuenmayor, des d’on vam anar fins a Laguardia, per l’A3216; allí vem trobar l’Hotel “passant” del GPS; era l’hotel Pachico, enfront de la muralla del centre històric, que porta funcionant, com a parador, des de 1880, ens van donar una habitació amb una petita terrassa, des d’on teníem vistes a la Sierra de Cantàbria i al Complejo Lagunar de Laguardia; també vèiem las Bodegas Ysios, dissenyades per Santiago Calatrava .
PART DE LA MURALLA DE LAGUARDIA.
Laguardia, ( Guàrdia o Biasteri en basc), és la capital de la Rioja Alabesa ( Arabako Errioxa), també anomenada Quadrilla de Laguardia; està inclosa en la llista de “els pobles més bells d’Espanya”; té un nucli històric, molt ben conservat, envoltat per la muralla, que té cinc portes, i vedat completament al trànsit rodat; vam visitar la pràctica totalitat d’aquest nucli històric, del que esmento: l’església de Santa Mª de los Reyes del S XII- XIV, que té un bell pòrtic policromat, l’església fortificada de San Juan, d’estil gòtic amb detalls romànics, S XII-XIV, adossada a la Puerta de San Juan, sobre la qual està el campanar d’espadanya; la Torre Abacial, la Plaza Mayor, porticada i els Jardins de la Barbacana…, el subsòl està ocupat per nombrosos cellers subterranis.
El segon dia, 4 de juliol, vam anar a Haro, l’autodenominada Capital del vino de Rioja, en aquesta ciutat tenen la seva seu molts dels cellers de Rioja, els més coneguts, (Paternina, Muga, Bodegas Bilbainas…); vam aparcar prop dels Jardines de la Vega, i vam passejar pel centre històric de la vila, podent veure diversos dels palaus que es troben en aquesta zona, com el Palacio de la plaza de la Cruz i el de Bezaras, barrocs del SXVIII, ( en aquest últim, nien unes cigonyes, des de fa anys), el Palacio Bendara, d’estil plateresc, seu de l’Ajuntament, situat a la plaza de La Paz, que té una bonica glorieta, i on se celebra La Batalla del Vino cada 29 de juny, allí ens vam asseure a prendre un refresc; acabat el passeig, vam tornar cap a Laguardia, però passant per Elciego (Eltziego, en basc), on vam poder veure l’església de San Andrés, i l’Hotel/Bodega del Marquès de Riscal, dissenyat per Frank Gehry; arribats a l’hotel, vam anar al menjador a dinar; aquella tarda va ser la que vam dedicar a visitar el poble.
CATEDRAL LA REDONDA, LOGROÑO.
El dia 5 de juliol, al matí, vam anar a Logroño, la capital de la comunitat autònoma de La Rioja; també alberga nombrosos cellers, com les de Campo Viejo, Franco-españolas o Marquès de Murrieta; vam visitar el centre històric, on vam veure les Esglésies de Santa Mª del Palacio, romànico-gòtica del S XI al XIII, i la de Santiago “Matamoros”, del S XVI, amb una escultura eqüestre de l’Apòstol sobre el pòrtic; vam passar per davant del Merdo de Abastos o de Sant Blas, en un edifici singular; vam passejar pel Paseo del Espolón, on hi ha una gran estàtua eqüestre del General Espartero; i vam entrar al carrer Portales, batejat així, perquè esta, en gran part, porticat, en aquests pòrtics vam parar a dinar; en aquell mateix carrer, vam veure la Catedral de Santa Mª la Redonda, del S XV al XVIII.
Després de dinar, i de veure la Catedral, vam sortir de Logroño, tornant cap a Laguardia per l’A124, però vam seguir cap a Vitòria, passant per, Labastida, Briñas i Zambrana, on vam agafar l’A1, que ens va dur a Vitòria-Gasteiz, capital d’Euskadi; vam aparcar en un parc prop de la Catedral Nueva, del S XX en estil neo-gòtic; des d’allí vam anar cap al centre històric, on vam veure l’església de San Miguel Arcàngel, gòtica i renaixentista del S XIV al XVI, i la Torre de Doña Ochanda del S XV, un resta de les defenses de la muralla; vam passar per davant de la Diputació Foral d’Àlaba; tornant a últimes hores de la tarda a l’hotel, per a sopar.
PONT SOBRE EL EBRO, SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.
El 6 de juliol, vam anar a Sant Vicente de la Sonsierra, el poble de la meva àvia paterna, del qual ja us he parlat en un altre relat; en primer lloc vam anar a casa de la Mari Tere, una cosina del meu pare, que viu, amb el seu marit Angel i els seus fills a la casa que havia estat del meu Besavi Eliseo, i després de l’oncle Victorino, que era on m’estaba quan havia anat en els meus anys mossos; la cosina ens va convidar a quedar-nos a dinar, quan vinguessin els homes del camp, ens va comentar que també havia vingut la cosina Mari Carmen, de Barcelona, i que estava amb els seus pares,el Victorino i l’Ester, a la casa que tenien una mica més avall, així que vam anar a veure’ls, i vam estar amb ells fins a l’hora de dinar, també volien que ens quedéssim a dinar, però els hi vam explicar que ja havíem quedat amb la Mari Tere, ja que pensàvem que ells estarien a Barcelona; després de dinar, li vaig comentar a la Mari Tere, que un company del treball m’havia encarregat una caixa de vi d’un celler del poble (crec que era Moraza), ja que coneixia a un dels amos, perquè havien fet la mili junts, perquè m’indiqués on estava; ens va dir que a mitja tarda ens hi acompanyaria, que abans havia d’arreglar unes coses. Mentre arribava l’hora vam anar a passejar pel poble, perquè la Sol no hi havia estat mai, vam anar a la plaza Mayor, on vam veure l’ajuntament i la fuente de “los patos”, després vam pujar fins el castell, pel camí vam veure diversos dels casalots blasonats que abunden al poble; al castell, vam veure l’església de Santa Mª la Mayor, la Torre del Reloj i la Torre del Homenaje, i vam gaudir les vistes sobre el Ebro i el pont medieval; el castell de San Vicente se situa a la part alta del turó que domina l’Ebro. En el seu moment va ser la fortalesa navarresa de major envergadura construïda prop d’aquest riu, formant part de la línia defensiva de Laguardia i Labastida. Es va construir a partir de 1170 o 1172 sota la direcció de Ferrant Moro, per ordre de Sancho el Savi de Navarra que, en 1172, va donar fur a la vila, convertint-la en del patrimoni reial.
Després vam anar a recollir la Mari Tere, per anar al celler que he comentat abans, a comprar el vi per al meu company, allí ens van regalar un parell d’ampolles per a nosltres; quan vam anar a deixar la Mari Tere a la casa seva ens va dur al celler que tenen sota el castell, que havia estat del besavi, per que el veiessim, i ens va donar una caixa del vi fet per ells, BONISSIM; després d’acomiadar-nos, vam tornar a Laguardia.
El 7 de juliol “San Fermín, a Pamplona hay que ir…”, no vam anar a Pamplona, si no que vam tornar a Manlleu; sortint de la Guàrdia per l’A124 fins a Logroño, allí vam agafar l’AP68 fins a Zaragoza, parant a descansar a l’àrea de Calahorra; a Zaragoza vam anar a dinar en la plaça del Pilar, però abans vam estar en el Mercat Central, per a comprar menjar per sopar; vam sortir de Zaragoza per l’AP2 fins a Lleida, parant a l’àrea de Pina de Ebro; i sortint a Lleida, on vam agafar l’A2, fins a Cervera, i per la C25 fins a Manlleu.
Us deixo una breu descripció de la “atracció” de Setmana Santa a San Vicente, copiat de la Vikipedia:
Los Picaos; son unos penitentes, denominados Disciplinantes, que se autoflagelan la espalda con unas madejas de algodón, como acto de Fe de forma voluntaria y anónima (llevan el rostro cubierto), durante el Via Crucis del Jueves Santo , y la procesión del Viernes Santo.
Desde el 2005 está declarada Fiesta de interés Turístico Nacional.
Les vacances del 2004 vam decidir d’anar al Pirineu d’Osca, així que vam agafar al Nabat i la maleta i vam anar fins a Martorell a agafar l’A2 cap a Lleida, fent una parada en una àrea de descans a Cervera; una vegada a Lleida vam parar a dinar; amb la panxa plena, vam seguir per la N240 cap a Osca, passant per Montsó i Barbastre; una mica abans d’arribar a Osca vam fer una altra parada per a estirar les cames i fer pipí; a Osca vam agafar la N330 fins a Sabiñanigo (Samianigo, en aragonès), on havia reservat habitació al Hostal Alpíno.
Sabiñanigo és capital de la comarca de l’Alt Gállego (abans Serralbo), i té una important indústria química (ERCROS); a prop de l’hostal, vam poder veure els Jardins de la Estación i la Iglésia de Santiago, i també el monument a la Natura, situat a la Plaza de España.
TORLA, AL FONS ORDESA.
El següent dia vam sortir amb l’intenció de visitar el Parc de Ordesa i la Vall de Bujaruelo, així que vam anar fins a Torla per la N260 “Eix Pirinenc”, passant pel túnel del Coll del Cotefablo a 1423 metres d’alçaria; arribats a Torla, ens esperava una sorpresa, doncs calia deixar el cotxe en un aparcament, des d’on sortien uns autobusos cap a Ordesa, doncs, la ruta, estava prohibida als cotxes particulars; però, clar, com que anàvem amb el Nabat, no podíem pujar al bus; així que després d’un petit passeig per Torla, ens en vam anar fins a Broto, on vam veure l’Església fortificada de San Pedro, del S XVI; allí vam buscar un lloc per a dinar; després vam seguir, per la Vall de Solana, fins al poble de Fiscal, on vam veure la Torre Costa, una casa-forta del S XVI; hi havia altres edificis similars per la zona, igual que l’església fortificada de Broto, amb motiu de la gran activitat de bandolers que va haver-hi, per allí, en aquells temps. A la tornada vam parar una estona en una zona de descans entre Viu i Linas de Broto.
L’endemà, vam anar fins a Jaca (Chaca en aragonès), capital de la Jacetania, vam estar passejant per l’Av. Primer Viernes de Mayo, on vam poder admirar algunes cases modernistes, com la Casa la Rubia, i prop d’allí la Ciutadella o Castillo de San Pedro del S XVI; després vam entrar al centre històric on vam poder veure l’església del Carmen del S XVI i la Catedral de San Pedro, romànica del S XII; també vam veure la Torre del Reloj, gòtica del S XV; prop d’allí ens vem asseure en una terrassa a dinar. Aquella tarda, de tornada a Sabiñanigo, ens vam dedicar a visitar el poble, i en tornar a l’hostal ens vam trobar, al carrer, amb el cambrer, d’origen cubà, que estava en el seu temps lliure, que li feia gràcia el Nabat, vam estar xerrant una bona estona, a més d’altres temes generals, ens va dir que si en les sortides volíem menjar en pla pic-nic, a l’hostal ens podien preparar una bossa amb entrepans i beguda .
BAÑOS DE PANTICOSA.
El següent dia vam anar a visitar el Valle de Tena, per on discorre el riu Gállego; vam pujar per la N260 fins a Biescas, on vam agafar l’A136 fins a passar el pantà de Búbal, on està el desviament cap a Panticosa, per a pujar fins al balneari de Baños de Panticosa, situat a 1659 metres, al costat del Ibón de Baños, del qual neix el riu Caldarés; i qu’està envoltat de cims d’entre 2500 i més de 3000 metres com els Infiernos i l’Argualas; després de passejar al voltant del ibón i entre els edificis del balneari, vam baixar, de nou a la vall per a seguir cap a Sallent de Gállego, parant, poc abans d’arribar, en un prat a la vora del pantà de Lanuza, a menjar-nos els entrepans que ens havien preparat a l’hostal per a dinar; després vam anar a passejar per Sallent, un típic poble de muntanya, als peus de la Peña Foradata de 2341 metres; allí vam veure l’església de la Asunción, gòtica del segle XVI; ja de retorn vam parar a Tramacastilla de Tena, al costat del pantà de Búbal; allí vam veure l’església romànica de San Miguel del S XII.
PANTA DE LANUZA, EN FRONT LA PEÑA FORADATA.
El següent dia vam baixar, per N330, fins a Osca (Uesca, en aragonès), on vam veure la Catedral de la Transfiguración del Señor, gòtica, del S XIII; després vam anar al poble d’Arguis, on comença la pujada al Coll de Monrepos de 1262 metres; allí vam anar a menjar-nos els entrepans que ens havien preparat en l’hostal per a dinar, al costat del pantà de Arguis, que és el més antic d’Aragó , del S XVIII, que recull les aigües del riu Isuela; després de dinar vam fer una passejada fins al poble, on vam veure una casa amb un gran pati, que a simple vista semblava una ferralleria, però que vist de prop tenia unes curioses escultures fetes amb peces metàl·liques reciclades, entre les que destacava una enorme bruixota i una reixa molt elaborada a la porta; després vam tornar a Sabiñanigo.
I va arribar el dia de tornar a casa, desfent el camí que vam fer a l’anada; parant a estirar les cames després d’Osca, i a Mollerusa vam parar a dinar; ja més endavant, vam trobar cua entre Igualada i el Túnel del Bruc, per culpa d’unes obres, però passant el Bruc, vam arribar a casa sense més problemes.
En aquest viatge, vam decidir que podríem anar a viure fora de Sabadell, a una ciutat petita, prop de la muntanya, perquè jo estava “cremat” al treball, i a casa havíem tingut problemes amb la veïna de dalt, a més de que el barri s’havia degradat molt; així que, després de meditar-ho, a finals d’any, vaig començar a enviar currículums per Osona i la Garrotxa ; vaig rebre resposta d’un concessionari Mercedes de Vic, que buscaven algú amb experiència en camions, així que vem buscar habitatge per la zona, i vam posar el nostre pis a la venda; sortint tot rodat; vaig començar a treballar a Vic a mitjans de gener del 2005, i un mes després, ens vam mudar al pis de Manlleu.
A principios del siglo XVI, una epidemia de brujería asoló el valle, que se defendió de ella dictando un feroz Estatuto de Desaforamiento en 1525. Varias presuntas brujas fueron sentenciadas en virtud del Estatuto. Uno de los casos más terribles fue el de Maria Sorrosal, de familia hidalga (nobleza no titulada), y mujer del infantón Juan Martón, a quien ni su estado de preñez ni su elevado rango social salvaron del ajusticiamiento.
Pero el más espeluznante de los casos de brujería se da en el Valle de Tena – con especial gravedad en Tramacastilla y Sandiniés- entre 1637 y 1642, en que una posesión demoníaca afectó a 72 mujeres. Este suceso, uno de los más notables de Europa, aparece en las crónicas de varios eruditos, inquisidores o teólogos de la época, algunos de cuyos testimonios son impagables. El gran encausado fue Pedro de Arruebo, labrador y ganadero, señor de la pardina de La Artosa. Persona instruida, poseía libros prohibidos en varias lenguas y conocía el francés. Rico, atractivo, mujeriego, inteligente, caprichoso y violento, se le acuso de endemoniar a más de 1.600 personas y sufrió tres procesos, junto a sus complices Miguel Guillén y Juan de Larrat. Fue condenado a galeras, de donde dicen escapó sin saberse como y volvió a La Artosa a seguir endemoniando a las gentes del Valle. Todas las mozas pellizcadas o cogidas por el brazo o la mano izquierda quedaban endemoniadas.
Las que habían mantenido relaciones sexuales con Arruebo o sus cómplices, tenían tremendos dolores y vomitos, perdían el apetito y el habla y enfermaban. Incluso el rector de Sandiniés asistió aterrorizado al embrujamiento de su mula, que hubo de ser exconjurada. Fary Luis de la Concepción (exorcita de la Inquisición) relata, en Práctica de Conjurar, comó, durante el exorcismo en la iglesia de Tramacastilla, 200 mujeres fueron levantadas girando en el aire hasta la misma bóveda de la iglesia.
En 1640, ante la gravedad de la situación y las reiteradas peticiones de ayuda, Felipe IV envío a Tramacastilla al Inquisidor General del Reino, que hizo el viaje a regañadientes y muy a su pesar. Parece que barruntaba su destino, ya que al poco tiempo de llegar a Tramacastilla murió, cuentan las crónicas que a causa de un maleficio.
En medio de estos sucesos, los tensinos abandonaron sus haciendas, unos por estar poseídos y otros por cuidar de aquellos.
Si añadimos la gran peste que diezmó la población entre 1653 y 1654, vemos al Valle de Tena sumido en una gran crisis: abandono de tierras y ganados, paralización del comercio, alza de los precios, hambre y miseria.
Per les vacances del 2002 vam decidir seguir el Camí de Sant Jaume, fins a Santiago i visitar les Rías Baixas; haig de confessar que vam fer “trampa” perquè el Camí el vam fer amb cotxe, malgrat això, la ruta que vam fer coincidia bastant amb la del Camí Català, a partir de Montserrat, connectant amb el Camí Francès a Logronyo.
El Primer dia, o la primera etapa, vam sortim aviat i vam parar a esmorzar en Ca l’Esteve, per la zona de Can Oliveró, entre Terrassa i Martorell; a Martorell vam agafar l’A2 cap a Saragossa; vam parar a dinar a l’hotel Alfer, en una zona de serveis a Villafranca de Ebro, poc abans de Saragossa; passada Saragossa vam agafar l’AP58 fins a Miranda de Ebro, poc abans de Miranda , vam parar en la zona de descans de Briones, des d’on hi ha una bona panoràmica del castell de San Vicente de la Sonsierra; després vam agafar la N I, en direcció a Burgos, fins al poble burgalès de Briviesca, on havíem reservat habitació a l’Hostal Legaresma; allí vam dedicar la resta de la tarda a conèixer el poble; vam veure la Col·legiata de Santa María la Mayor del S XIV, la Plaza Mayor, amb un original templet, i l’ajuntament que té una torre amb campanes.
PALAU EPISCOPAL D’ASTORGA
El segon dia, vam seguir camí fins a Burgos, i d’allí vam alternar la N120 amb l’A63 (que en aquella època estava incomplerta), fins a arribar a Astorga, capital de la comarca lleonesa de la Maragatería, on vam parar a dinar, després de dinar vam fer una passejada per a veure la catedral de Santa María, d’estil Renaixentista, i el Palau Episcopal, construït per Gaudí en el S XIX; després vam agafar l’A6, fins a Ponferrada, capital del Bierzo, allí havíem reservat habitació en l’Hostal Montecarlo, situat als afores, pròper a l’Hospital Comarcal; la resta de la tarda, ens vam anar a visitar la ciutat, on vam veure la Basílica de la Virgen de la Encina del S XVI, i vam anar a visitar el Castell Templer del S XII, des d’on es domina el curs del Sil, i en l’emplaçament del qual, originàriament, hi havia un Castrum Cèlta.
El tercer dia, vam seguir per l’A6 en direcció a Lugo, per a després agafar les N604 i N 547, per a arribar a Santiago de Compostela, vam aparcar prop del convento de San Francisco, d’estil barroc, encara que va ser fundat en el S XIII; des d’allí, seguint als pelegrins, vam anar a la plaza del Obradoiro, davant de la Catedral de Santiago, on vam poder veure la cua que feien els pelegrins per a poder entrar en aquesta; en la mateixa plaça, vam poder contemplar l’Hostal de los Reyes Catolícos, del S XV; el Pazo de Fonseca, del S XVI, que alberga el rectorat de la Universitat de Compostela; i el Pazo de Raxoi, del S XVIII, seu de l’Ajuntament; vam envoltar la Catedral i a la plaça de las Argenterias, vam veure la porta lateral del mateix nom, on no hi havia cua, així que vam entrar per a veure la Catedral per dins, i, com no, el Botafumeiro; vam sortir per la mateixa porta i en un carrer pròxim, vam anar a un restaurant a dinar. Amb la panxa plena, vam anar fins al cotxe i vam sortir rumb a Padrón, on havíem reservat a l’Hostal Flavia, situat al costat de la Plaza Mercadal, a la vora del riu Sar. Padrón va ser Iria Flavia en l’època romana, on va desembarcar el cos de l’Apòstol Sant Jaume, segons la llegenda; és, a mes, la vila natal de Camilo José Cela i de Rosalía de Castro; tot i que és més coneguda pels Pimientos de Padrón(els de “ unos pican e otros non”), encara que realment es conreen al poble, veí, de Herbón; Padrón té un bonic jardí botànic.
CATEDRAL DE SANTIAGO.
El quart dia vam anar a visitar la riba nord de la Ría de Arousa, la primera parada la vam fer a Rianxo, on vam poder veure les mariscadores treballant amb baixamar, i també vam veure un tipic hórreo; d’allí vam anar a Corrubedo, ja en la costa atlàntica, entre les rías de Arousa i la de Muros y Noia, on hi ha un parc natural amb un complex de llacunes i una gran duna de sorra; pertany al municipi de Ribeira, on vam anar a continuació, allí vam veure l’església de Santa Uxia (Eugenia), i la llotja de pescadors, i vam anar a dinar al restaurant Penin; després vam passar per la Pobla do Caramiñal i Boiro de camí a les Torres del Oeste, a Catoria, són les restes del Castelum Honesti, que van aixecar per a defensar la zona dels atacs de pirates normands i sarraïns; a l’agost s’hi celebra una romeria vikinga que rememora aquells atacs, fins i tot hi ha una reproducció d’un Drakar ancorat a la ría; ja a últimes hores de la tarda vam tornar a Padrón.
TORRES DEL OESTE.
El cinquè dia vam visitar la riba sud de la Ría de Arousa, vam anar fins a Catoria i d’allí a Cambados, on vam visitar l’església de San Bieito (Benito), d’origen romànic, però reformada en estil neoclàssic en el S XVIII, després vam fer una passejada per la Plaça Major i el passeig marítim; d’allí ens vam anar a O Grove, allí vam anar a dinar a la Taverna o Mariñeiro, on vam menjar una mariscada bonissima, després d’un passeig per la platja, ens vam anar a l’illa d’A Toxa, creuant el pont modernista de 146 metres que la uneix a O Grove, una vegada allí vam fer un vol per la zona comercial, on, a més, hi havia un mercat ambulant d’artesania i productes de la terra, hi vam comprar una ampolla d’orujo d’herbes casolà, a una velleta que semblava Doña Rogelia. Després vam tornar costejant i vam parar a Villanova de Arousa, vila natal de Valle-Inclán, vam passejar pel petit port pesquer; tornant, després a Padrón, passant per Villagarcía de Arousa.
El sisè dia vam anar cap al sud, per l’AP9, fins a Vigo, al barri antic, vam passar per la Porta do Sol, on vam veure el monument del Sireno; vam veure la Concatedral de Santa María, del S XIX d’estil neoclàssic, vam anar fins al mercat de Pedra, on vam passar pel calle Pescaderias, més conegut com a calle de las ostras, perquè concentra gran quantitat de ostrerías que ofereixen el seu producte en ple carrer; va manar fins a l’Av. Beiramar, on vam veure un restaurant italià, i vam entrar a dinar; ens vaem endur una sorpresa, quan, mentre discutíem que anàvem a demanar, l’amo del local, es va dirigir a nosaltres en català, resulta que havia treballat molts anys a Barcelona, i havia tornat, feia poc, a Vigo per a muntar el seu propi restaurant; després de dinar havia empitjorat el temps i començava a espurnejar, així que vam anar a buscar el cotxe i vam tornar cap al nord per N550, vam parar a Cesantes, en el fons de la ría de Vigo, amb vista a l’illa de Sant Simón, també s’hi veu el pont de Rande, però aquell dia, amb la boirina, no es veia; vam passar Pontevedra amb pluja, motiu pel que no vam parar, conformant-nos amb la vista des del cotxe; ja prop de Padrón, i aprofitant que no plovia, vam parar a Caldas de Reis, per a visitar el Jardín Centenario.
“I el setè dia va descansar”, pero nosaltres no, malgrat que continuava el temps nuvolós i inestable, ens vam anar a la ría de Muros i Noia, la mes septentrional de la Rías Baixas; bo la més septrentional és la de Corcubión, però aquesta més que una ría és una badia; així que vam sortir de Padrón cap a Rois i d’allí a Noia, on vam visitar el barri antic, d’origen medieval; la plaça de l’ajuntament i l’església de Santa María a Nova, sense sortir de Noia vam anar a dinar al Restaurant Ferrador, on vam menjar una bona graellada de peix i marisc; quan vam sortir del restaurant, tornava a plovisquejar, així i tot vam anar fins a Portosín, però com no afluxava, vam tornar a Padrón.
El vuitè dia vam començar el viatge de retorn a casa; vam anar fins a Vigo per l’AP9, i allí vam agafar a N515 passant per Orense, i parant a A Gudiña a dinar; seguin fins a la localitat zamorana de Benavente, on vam agafar la N601 fins a Medina de Rioseco, a la comarca val·lisoletana de Tierra de Campos, on vam agafar una habitació al Hostal Duques de Osuna; cap el vespre vam anar a visitar el poble, passejant per la Calle Mayor, porticada, arribant a la plaza de Santa María, on està l’església del mateix nom del S XV; després vam entrar a sopar uns “chuletones”, en el restaurant Pasos.
El novè i últim dia, després d’esmorzar en un bar pròxim a l’hostal, vam tornar a la N601 fins a Valladolid, on vam agafar la N122 , cap a Saragossa, passant per Aranda de Duero, i parant a dinar en la Plaza Mayor de Sòria, presidida per la Font de los Leones, el Palacio de la Audiència (antic ajuntament) i la Casa de los 12 Linajes (actual ajuntament); després vam seguir cap a Tarazona i, arribant a Saragossa, vam agafar l’AP2 fins a Lleida, per a sortir a l’A2; prop del túnel del Bruc, vaig veure que pujava la temperatura del motor; vaig parar i aixecant el capó, vaig veure que no disparava el ventilador, vaig connectar la calefacció i posar el ventilador de la mateixa al màxim, obrint totes les finestretes, i conduint suaument, vam passar molta calor, però vam aconseguir arribar a casa; uns dies després vaig dur el cotxe al taller per a reparar el problema. Alguns dies més tard, vam anar a la protectora, on vam adoptar un cadellet al que vam posar Nabat.
Galícia és una comunitat amb gran quantitat de llegendes, i gran varietat d’éssers màgics: Gegants, Sirenes, Trasgos, Meigas…i La Santa Compaña. No obstant això a continuació us deixo una llegenda de tipus històric-religiós. Llegenda de l’enterrament de l’Apòstol Sant Jaume, extret de la web: santiago.info
En Galicia existe una tradición que dice que el cuerpo del Apóstol Santiago fue traído desde el Puerto de Jaffa, en Jerusalén, hasta el puerto de Iria Flavia – actual Padrón. Una vez la comitiva tocó tierra fueron perseguidos por soldados de la reina de Iria – la reina Lupa – , sin embargo, el contingente perseguidor se ahogó en las aguas del río Tambre. La reina, impresionada, decidió ayudarles a enterrar el Apóstol. Según la leyenda los bueyes que tiraban del carro en el que Santiago era transportado se pararon en un lugar llamado Libredón (Liberum Domun) donde es enterrado hasta su descubrimiento en el año 813.
La tardor de 2001, vam haver de sacrificar la Laika, després de diversos dies ingressada a la clínica veterinària; per a la Marisol per a mi, va ser un cop, perquè ens feia molta companyia.
A principis de 2002, vam anar a passar un cap de setmana per terres de Tarragona, concretament a un hotel rural de L’Espluga de Francolí: La Masia del Cadet, amb un entorn preciós, i molt a prop del Monestir de Poblet.
Una vegada instal·lats a l’Hotel, vam dedicar la tarda a visitar el Monestir cistercenc de Poblet, fundat en el segle XII, per desig del comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, per a cristianitzar les terres guanyades als sarraïns; va arribar a tenir un gran poder dins de la Corona d’Aragó, (alguns abats, van ser, fins i tot, Presidents de la Generalitat); sent panteó Real entre els segles XIV i XV, (entre altres hi està enterrat Jaume I); ens va impressionar per les seves dimensions, no en va és el monestir, habitat, més gran d’Europa.
MONESTIR DE POBLET.
L’endemà, després de esmorzar i pagar l’hotel, vam anar a visitar L’Espluga de Francolí, on vam veure un celler modernista i la cova de la Font Major, per on surt un ramal subterrani del riu Francolí, allí hi ha instal·lat un museu.
En acabar ens en vam anar a Montblanc, on el costumista català Joan Amades, situa la llegenda de Sant Jordi, fet reflectit en la celebració de la Setmana Medieval de la llegenda de Sant Jordi; aquesta vila va ser fundada per la mateixa època que el vei Monestir de Poblet, a fi de repoblar aquelles terres; en 1387, va ser nomenada Vila Ducal, i van tenir algunes disputes amb Poblet, pels drets sobre el bosc adjacent; vam visitar l’església, inacabada, d’estil gòtic, de Santa María la Major, les muralles i el portal de Sant Jordi; i ens vem quedar a dinar en el barri antic, a la tarda vam tornar cap a casa.
MONTBLANC, PORTAL DE SANT JORDI.
A continuació, adjunto la llegenda del Rei i l’Abat, extreta de Wikipedia:
Conta una llegenda, que durant un viatge a Barcelona, el rei Felip II va passar la nit a Arbeca. Tal com era costum, va enviar un missatger al lloc on dormiria la nit següent, en aquella ocasió el Monestir de Poblet, per tal d’avisar el seu amfitrió.
Quan va arribar el missatger, va demanar per l’abat de Poblet, en aquells dies Francesc Oliver de Boteller (en aquell moment president de la Generalitat de Catalunya). Quan li va comunicar que venia de part del rei d’Espanya, li digué: «No el conec!». El missatger no entengué res, com gosava un monjo enfrontar-se amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l’endemà arribaria el rei, però l’abat Oliver novament exclama: «No el conec!».
El missatger retornà a Arbeca, on s’ajornava Felip II. El servent entrà a la cambra reial i, amb la mirada baixa i temorosa, explicà al rei els fets succeïts amb l’abat de Poblet. El rei Felip es limità a dir: «Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona«.
L’endemà el missatger trucà a la porta de Poblet i va demanar per l’abat, al qui li digué: «Us anuncio l’arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona». L’abat respongué solemnement: «Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen». L’abat Oliver féu recobrir els poms de la porta amb or, és per això que se l’anomena Porta Daurada.
L’any 2000 es va jubilar el meu sogre, i sota pressió de la meva sogra, ens va cedir el seu Opel Corsa B, 1.4 Swing, de tres portes, que tenia molt pocs quilòmetres; motiu pel qual em vaig vendre el Seat Marbella, que si bé era més nou, era un model inferior i menys potent.
Aquell estiu vam anar de vacances a Solsona, a l’hotel Gran Sol, a l’entrada de Solsona venint de Cardona; vam arribar a l’hotel passat el migdia, així que una vegada instal·lats, el primer que vam fer va ser anar a dinar; a la tarda vam anar a visitar la ciutat, sobretot el nucli antic, la zona de la Catedral, la plaça de Sant Joan, les muralles i portals, el Palau Episcopal..com que duiem la Laika, no vam entrar ni a la Catedral ni al Palau Episcopal.
PALAU EPISCOPAL SOLSONA.
L’endemà ens vam anar cap a Sant Llorenç de Morunys, passant pel pantà de la Llosa del Cavall, que aquell any estava bastant buit; de Sant Llorenç vam anar fins a la Coma i La Pedra, per a anar a veure les fonts del Cardoner, també vam parar a veure la font de LaPuda, amb la seva característica olor d’ous podrits; de tornada a Sant Llorenç, vam parar a visitar el poble i a dinar. De retorn a l’hotel, i després de reposar, vam dedicar la tarda a visitar el Castellvell, situat a la muntanya del mateix nom, a Olius; del castell només queden les muralles i parts d’alguna torre, però dins del recinte esta el Santuari del Remei, gòtic del segle XV; i des de les muralles del castell es domina gran part la comarca.
L’endemà vam anar a Olius, on vam veure el cementiri modernista, construït per un deixeble de Gaudí, Bernardí Martorell, i l’ermita romànica del segle XI, de Sant Esteve d’Olius, amb la característica que te dos nivells; després ens en vam anar a Berga, passant pel Pantà de Sant Ponç; arribats a Berga vam pujar al santuari de Santa María de Queralt, al santuari va haver d’entrar la Sol sola, jo em vaig quedar fora amb la Laika, gaudint de la esplendida vista sobre Berga, el pantà la Baells, i el sud del Bergueda; després vam baixar a Berga i vam buscar un restaurant amb terrassa per a dinar; després de dinar vam anar passejant fins al passeig de la Indústria; de retorn a l’hotel, vam deixar la Laika al balcó de l’habitació i vam baixar a gaudir de la piscina. A última hora de la tarda vam anar a fer un últim passeig pel barri antic, perquè l’endemà tornàvem a casa.
SANT ESTEVE D’OLIUS.
Llegenda de com va ser trobada la imatge de la Verge de Queralt, extret de la Wikipedia:
Un bover de la masia de Vilaformiu (pertanyent a la família Altarriba) estava pasturant els bous pels cimals de la muntanya de Queralt, quan de sobte un d’aquests animals, deixa el ramat i s’enfila apressadament fins a la meitat de la cinglera. El bover corre darrere d’ell per fer-lo tornar al ramat, però quan arribà al lloc on aquest havia parat va tenir una gran sorpresa en veure el bou agenollat davant d’una petita imatge de la Mare de Déu, mig amagada en un esquei, al costat un cirerer florit miraculosament –fora de temps-. El devot pastor s’agenolla i agafa la imatge i se la guarda al sarró i tot saltant d’alegria torna cap a Vilaformiu per ensenyar la troballa. Davant de tots els de la casa obre el sarró i… la imatge no hi era. El pastor no perd l’esperança, l’endemà hi torna, troba la imatge al mateix lloc, l’agafa i aquest cop lliga el sarró. Arribant a Vilaformiu el destapa i es repetí el fet com el dia abans. Llavors el bover ja no es fia d’ell tot sol. Amb els seus amos i d’altra gent de la masia pugen cap al cimal i comproven admirats que el pastor no els havia enganyat. Aleshores comprengueren que la Verge volia ser venerada justament en aquest lloc, i l’hi construïren una capella. La primitiva capella s’edificà on avui hi ha el celler, a l’edifici adossat a l’església.
Per a les vacances del 99, els meus sogres, que no solien anar de vacances (excepte una vegada que van anar a Antequera), ens van proposar anar tots junts a l’Hotel Bon Retorn de Figueres i fer les visites que vam fer nosaltres dos anys abans.
Així que el 9 d’agost, vam anar per l’AP7 fins a Figueres, la Sol i jo, amb la Laika, amb el nostre cotxe, i els meus sogres amb el seu; arribats a l’hotel, ens vam instal·lar a les nostres respectives habitacions, i vam baixar a dinar. A la tarda, vam anar passejant fins a la Rambla de Figueres, on vam sentar·nos en una terrassa a prendre alguna cosa i reposar; de tornada a l’hotel, vam anar a sopar i ens vam anar a les habitacions.
No sabem per què, si pels nervis de la novetat d’anar de viatge, si perquè se l’hi va posar el sopar malament…, la qüestió és que, aquella nit, al meu sogre li va donar descomposició de panxa, l’endemà al matí, encara estava pioc, i es va entestar en tornar a casa, vam estar part del matí pendents d’ell, a veure si se li passava, però finalment, va sortir·se amb la seva, van recollir les coses i s’en van anar a casa(encara sort que van venir amb el seu cotxe), amb un rebot monumental per part de la meva sogra, que va a empitjorar quan, arribats a casa seva, a ell se l’hi havia passat tot.
TORRE GALATEA.
Com quan s’en van anar ja era prop del mig dia, ens vam anar a passejar per Figueres, i després de dinar vam tornar a l’hotel; aquella tarda anàvem a portar-los al Museu Dalí, que nosaltres ja havíem visitat l’altra vegada, per aixo, vam fer un canvi de programa, i vam anar a veure l’exposició de joies de Dalí, que estava al costat de la Torre Galatea, i sortint d’allí vam anar al Museu de la Joguina, tornant després a l’hotel, per a sortir a fer una passejada amb la Laika.
EL PONT FORTIFICAT DE BESALÚ
L’endemà, hauríem anat a Cadaqués i Port Lligat, però ho vam canviar per Besalú; així que ens vam anar a veure aquesta preciosa vila medieval, arribats allí, vam aparcar al Passeig de Jaume Pijuila, a tocar del barri antic; aquell dia va haver un eclipsi de Sol, que va començar just quan vam arribar, lo que ens va donar una llum molt estranya, a la visita a la vila; vam passar per la plaça del Monestir de Sant Pere, la Plaça Major, vam fer la visita obligada, el pont fortificat, i tornant a la Plaça Major per anar a l’Església de Sant Vicenç.
Després de dinar, vam tornar a Figueres, i vam dedicar la tarda a passejar per el centre, passant per la pastisseria on tenien els enormes xuxos de crema, ens vam menjar un per a berenar, a manera de comiat, perquè l’endemà tornàvem a casa.
Vam tornar una vegada més a l’Hotel Bon Retorn, per el pont de la Puríssima del 2005, que ja estàvem vivint a Manlleu; portàvem el Navat, vam sortir el dia 5, a la tarda, agafant l’Eix Transversal fins a Girona, i després per la N II fins a Figueres, quan vam arribar a l’hotel ja s’havia fet fosc.
El dia 6, vam anar a Roses, primer vam estarpassejant per la platja, que en ser hivern estava deserta; després vam anar a passejar pel poble; després de Roses vam anar a l’Escala, i d’allí, a dinar a Verges, a la tarda vam anar a L’Estartit i La Bisbal, tornant a l’hotel per l’hora de sopar.
El dia 7 era la tornada a casa, aquesta vegada la vam fer passant per la Garrotxa, via Besalú, Castellfollit de la Roca, Olot, les Preses , d’allí a Rupit, on, des d’uns quilòmetres abans, vam trobar una boira bastant espessa, fins a passat Cantonigros, i finalment Manlleu.
Estic segur que tots coneixeu el pont fortificat de Besalú, però quants coneixeu el micvé?. Aquí us deixo una informació sobre ell, extreta de la web catalunya.com:
El micvé, paraula hebrea que significa ‘banys de purificació’, és el primeredifici d’aquestes característiques trobat a l’Estat espanyol (el 2014 van tobar las restes d’un altre a Girona)i un dels deu que hi ha a Europa.
Es troba just al costat del portal del pont Vell, a la plaça dels Jueus, i va ser descobert l’any 1964 de manera casual per un veí de Besalú propietari del terreny superior. Es tracta d’una sala subterrània d’estilromànic construïda amb pedra tallada. La cambra té una finestra estreta a l’est de la volta de canó i una piscina central.
L’aigua que s’usava per omplir-la havia de ser totalment lliure, és a dir, no estancada, originària d’una font, d’un riu, d’un mar o d’un llac. Per això el micvé es troba a aquesta profunditat. Al tercer esglaó de l’escala es pot veure el forat que canalitzava l’aigua.
La funció de la casa de banys era purificar l’ànima mitjançant la immersió completa del cos tres vegades consecutives. Hi havia diferències en les ablucions segons el sexe: la dona tenia l’obligació de banyar-se després de cada menstruació, després de tenir un fill i abans de casar-se, i l’home s’havia de purificar cada divendres abans de la posta de sol, és a dir, abans que comencés el sàbat.
Gràcies als treballs arqueològics, recentment s’han descobert les restesdel mur d’una antiga sinagoga de 1264. Aquest temple hebreu és l’últim vestigi de la comunitat jueva de Besalú, que estava integrada per unes 160 persones.
Cal concertar la visita abans amb l’Oficina de turisme de Besalú.
A la primavera del 98 , em vaig canviar l’Ibiza, que em va sortir bastant problemàtic, per un Marbella, el cotxe nou més barat del moment, que va ser el primer cotxe nou que vaig tenir.
Aquell any, no vam anar de vacances, si no que vam anar fent sortides d’anada i tornada el mateix dia. Una de les primeres va ser el mes de juny, que vam anar a Banyoles, amb els meus sogres, però ells amb el seu cotxe i nosaltres amb el nostre.
Vam anar per l’AP7, i una vegada a Banyoles vam aparcar prop del club nàutic, i vam estar passejant per la riba de l’estany, per la zona de les pesqueres i vam arribar fins a la Font del Vilar, gairebé en el límit de Porqueres, en tornar vam passar per l’estanyol del Vilar, i ja a la zona de les pesqueres vam anar a dinar al restaurant la Carpa de l’Estany, que tènia terrassa exterior i podíem estar amb la Laika; gairebé al devant del restaurant, estava la pesquera on s’exhibia la carpa Ramona, un exemplar de més de 20 quilos, del qu’es deia que tenia més de 60 anys; actualment s’exhibeix, dissecada, en el restaurant.
L’ESTANY I UNA PESQUERA.
Després de dinar, vam fer una passejada abans d’agafar els cotxes, per a tornar a casa, vam fer un canvi a la ruta, vam sortir de l’AP7 passat Girona, i vam agafar l’Eix Transversal, obert feia poc temps; vam sortir a Vic, on vam parar a prendre un cafè a la plaça Major i fer una passejada pel barri antic.
A l’octubre d’aquell any, va passar el naufragi de la “Golondrina” L’Oca de Banyoles, que havíem vist navegant durant la visita.
Banyoles és un lloc que ens agrada, i hem anat bastantes vegades, tant abans com després d’aquella visita; en una de las primeres, vam fer una travessia del Estany amb una de les “Golondrinas”, (era una anterior a la del naufragi); una altra vegada, vam anar a banyar-nos, a la zona de “platja”, prop de la Caseta de Fusta, prop del parc de la Draga, però no ens va agradar l’experiència, perquè el fons tènia molt de llot calcari i hi ha algues, lo que provoca una desagradable sensació a les cames. Despres, vam anar·hi diverses vegades quan vivíem a Manlleu, entre el 2005 i el 2014; en dues d’elles vam fer la ruta de la volta a l’Estany caminant, amb sortida-arribada a l’aparcament de la Draga, la primera vegada en sentit horari, i l’altra en sentit invers; una altra vegada vam fer una part de la ruta dels Estanyols ( el de la Cendra, el de Montalt i el del Vilar), en aquestes duiem el Navat; i una altra ruta, la del barri antic de la ciutat, partint de l’Estany, seguint el Rec Major, passant per la plaça Major, porticada, la Pia Almoina, la plaça del Teatre, els safaretjos, i vam visitar el monestir de Sant Esteve de Banyoles que data del segle IX, en aquesta no duiem el Navat ; també vam anar una vegada amb els nostres amics marroquins, la Bouxara, el Redouan i la seva filla, la Maroua, i el Navat, la intenció era fer la ruta de la volta a l’estany, però només vam fer la zona de les pesqueres; vam anar a dinar a la zona de “pic-nic” de la Draga, i després vam anar a fer un tomb pel barri antic, on vam prendre un cafè, abans de tornar a Manlleu.
L’ESTANYOL DEL VILAR.
Adjunto la llegenda del drac de Banyoles, extreta de la web xtec.cat:
A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú. El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola. El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant: −El drac! El drac!
Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat! La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant. El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no – ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila. La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots. Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre. ¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.
Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut. Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte.
L’any 97 decidim anar de vacances a Figueres, per a visitar el Museu Dalí, i també a Cadaques; així que vaig reservar una habitació a l’Hotel Bon Retorn, a l’entrada de Figueres per NIIa.
Així que, arribat el dia, vam agafar la maleta i a la Laika, i ens en vam anar fins a Girona per l’AP7, i des de Girona a Figueres per la NII, arribant a l’hotel sobre el migdia; una vegada instal·lats, i després de dinar i d’un descans, ens vam anar a passejar pel centre de la ciutat, on vam descobrir una pastisseria on tenien uns xuxos enormes i plens de crema, deliciosos¡¡; a més d’aprofitar el passeig per a localitzar llocs d’interès, com el Museu Dalí, el museu de la Joguina…
L’endemà, vam agafar la carretera de Roses, per a anar a fins a Cadaqués, i d’allí, a Port Lligat, on vam veure la casa de Dalí (per fora); vam tornar a Figueres, i vam buscar un lloc per a dinar; de retorn a l’hotel, i després d’una migdiada, vam deixar la Laika al balcó de l’habitació, i vam anar a gaudir de la piscina de l’hotel, que teníem per a nosaltres dos sols.
CADAQUES.
L’endemà, vam agafar la carretera de Llançá fins a Vilajuiga, per a pujar monestir de Sant Pere de Rodes, com que no podíem entrar amb la Laika, i jo ja l’havia visitat, va entrar la Sol i jo em vaig quedar passejant la Laika pel bosc del voltant, i gaudint de les vistes sobre el Port de la Selva; a la tornada, de Vilajuiga, vam anar cap a i Perelada, on vam parar per a visitar el poble; vam tornar a Figueres per Vilabertran, per a dinar.
A la tarda, després de descansar, vam anar al Museu Dalí; ens va agradar molt; en sortir vam tornar a l’hotel a buscar la Laika i vam fer una passejada fins a l’hora de sopar.
LA TORRE GALATEA, MUSEU DALÍ.
El següent dia era el del retorn a casa, així que després de desdejunar, i deixar l’hotel, vam anar cap a Verges, i d’allí a la Bisbal, on vam xafardegar algunes botigues de ceràmica; després vam anar a dinar a Girona; després vam agafar l’AP7 per a tornar a Sabadell.
A continuació adjunto una llegenda sobre un vampir empordanès, bastant anterior al Dracúla; extret de la Vikipedia:
El Comte Estruc o Estruga, segons les llegendes, seria Arnald Estruc, un noble medieval de l’època de Guillem Torroja, any 1173, el tutor del rei Alfons el Cast.
Es deia que el comte era un home vell que va morir i va tornar a la vida convertit en un ésser endimoniat i jove, un vampir que xuclava la sang a la gent d’aquell temps, seduïa les noies joves i les deixava prenyades. Al cap de nou mesos aquestes dones parien petits monstres que morien només nàixer.
La llegenda té lloc al castell de Llers que va ésser destruït durant la Guerra Civil espanyola.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 