Com, que per el mal temps, vam haver d’escurçar les vacances de l’estiu del 95, vam decidir aprofitar que l’11 de setembre queia en dilluns, per a anar a Era Val d’Aràn, una de les visites que vam haver d’anul·lar. Un company del treball, que hi havia estat diverses vegades, em va recomanar el càmping Bedura Parc, en Era Bordeta, prop de Bossòst.
El dissabte 9, al matí ens vam posar en camí, i quan estàvem arribant al túnel del Bruc, ens vam adonar que no havíem agafat ni els sacs de dormir, ni cap peça amb màniga llarga, però com que ja estàvem lluny per a donar la volta, vam decidim que aquella tarda ja els compraríem a l’Aran.
Vam anar fins a Lleida, i allí vam agafar la N230 cap a Benavarre i el Pont de Suert, vam parar a dinar en un restaurant de la carretera, prop de Vilaller; ens vam asseure en una taula de fora, perquè portàvem la Laika, però l’amo del restaurant ens va dir que podíem entrar amb ella, ja que veia que era molt tranquil·la; després de dinar, vam seguir cap al Túnel de Viella, per a després passar Viella en direcció a Bossòst; arribats a Era Bordeta, vam trobar el desviament per a accedir al càmping, que pujava pel vessant de la muntanya, a l’esquerra de la carretera.
El càmping estava en plena natura, amb grans arbres de tipus alpí; quan ja havíem muntat la tenda, l’encarregat va veure que teniam la Laika, i ens va comentar que no admetien animals, però que com era temporada baixa i hi havia poca gent, si ens comprometíem a no deixar-la solta, no hi havia problema.
CASES DE BOSSOST.
Després d’això, vam anar fins a Bossòst a buscar una botiga d’esports, on vam comprar dos sacs de dormir i dos xandalls, aprofitant per a veure el poble.
GLESIA DE SANT MIQUEU, VIELHA.
L’endemà, vam anar a esmorzar a Vielha, i d’allí ens en vam anar a Vaquèira i al Plà de Beret, per on vam estar passejant una bona estona; baixant, després a Salardú, per a dirigir-nos cap al llac de Aiguamog, i passejar per la riba del riu del mateix nom. Després vam anar a dinar a Arties, i a la tarda a passejar per Vielha; abans de tornar al càmping, vam parar a sopar a Bossòst.
El dilluns 11, vam recollir i vam tornar cap a casa, passant pel port de la Bonaigua (2072mts), passant pel Pallars, vam parar a dinar a Sort, i d’allí vam anar cap a Adrall pel port del Cantó, i després cap a Oliana, Solsona, Manresa i finalment a casa.
Tot seguit os deixo un comentari sobre la llengua aranesa, una de les tres llenguas oficials a Catalunya: L’aranès o aranés és la varietat de la llengua occitana parlada a la comarca de la Vall d’Arán. Es un dialecte de l’occità Gasco, afí a les varietats de Comenge. Es a dir que l’aranès es una variant de la llengua que parlaven els Catars.
També unes llegendes de la web valdaran.com:
LA BRUIXA.
Bruixes i fetilleres del Pla de Beret
Potser a causa de la naturalesa de la seva geografia peculiar, el Pla de Beret ha tingut una gran força simbòlica al llarg de la història.
Els mites i llegendes autòctons han viatjat incansablement per aquesta part del territori.
Per exemple, els habitants de la zona expliquen que aquestes planes han estat, d’ençà de molts segles, l’espai on han tingut lloc les reunions més grans de bruixes i fetilleres de la comarca, els coneguts sàbats o aquelarres.
Era l’ocasió perfecte per a l’intercanvi minuciós de coneixements i beuratges procedents de tots els racons del món màgic d’Aran.
Es diu també que Uelh deth Garona, al mateix Pla de Beret, era el punt escollit pel diable per emergir des de l’Infern fins a la Terra, ja que allà es trobava amb el món de les magues fosques.
Cal aclarir que Uelh deth Garona es considera popularment com el lloc de naixement del riu Garona (tot i que, en termes estrictament geogràfics, el naixement es troba en realitat al circ de Saborèdo, a l’altra banda de la vall).
Per vacances del 95, com que teniem la tenda que vam comprar per a anar a Antequera l’any anterior, ens vam proposar anar de càmping al Pirineu, concretament al Pallars Sobirá, per a visitar Espot, la Vall d’Aneu, la Vall de Cardós i la Vall d’Aran. Així que vam ficar la tenda i els sacs de dormir dins el cotxe, vam agafar la Laika, i ens en vem anar al Pallars; vam parar a dinar pel camí, però no record on; ja a la tarda, just passat Lllavorsí, vam trobar el càmping Aigües Braves, al costat de la Noguera Pallaresa, amb grans arbres i gespa, ens van donar una parcel·la a tocar del riu.
LLAC DE SANT MAURICI I ELS ENCANTATS.
L’endemà vam pugar fins a Espot, on vam esmorzar, i després vam agafar el camí cap a l’entrada del Parc d’Aigües Tortes i Sant Maurici; amb la intenció d’anar a veure el llac de Sant Maurici i la muntanya dels Encantats, abans d’arribar a l’entrada vam trobar un parquing on havíem de deixar el cotxe; des d’allí vam continuar a peu, però en arribar a la barrera de l’entrada al parc, ens van dir que no es podia entrar amb gossos, així que vam girar cua, i vam anar fins a Esterri de Aneu, allí se’ns va fer l’hora de dinar.
De retorn cap a Llavorsí, vam parar a la Guingueta de Aneu, per a veure el pantà de la Torrassa i els seus aiguamolls; després de reposar al càmping, vam anar a sopar a Llavorsí, i despres, tornada al càmping, perquè va començar a ploure.
PANTA DE LA TORRASSA.
Aquella nit, la pluja es va convertir en tempesta, i de matinada van venir a despertar-nos, perquè recollíssim les coses i ens traslladéssim al local del restaurant del càmping, perquè el nivell del riu estava pujant; malgrat la pluja, vaig recollir la tenda i la vaig ficar en el cotxe, que vaig dur fins al costat del restaurant, allí vam passar la resta de la nit, per sort ens van deixar entrar a la Laika, i no vam haver de preocupar-nos per ella.
Al matí següent, continuava plovent, tot i que no tan fort, i, efectivament, vam veure que l’aigua del riu arribava fins on havíem tingut la tenda; a uns que tenien la tenda prop de la nostra, i no l’havien recollit, l’aigua se’ls va endur algunes coses; com que segons la previsió del temps, les pluges anaven a quedar-se un parell de dies, i aprofitant que havia recollit la tenda, vam donar les vacances per acabades, i vam tornar per a casa.
Al viatge de tornada,vam baixar fins a Tremp, seguint cap a Balaguer i Tarrega, abans d’arribar a Tarrega vam parar a dinar a un restaurant de carretera, despres de dinar vam agafar la NII, fins a Martorell i a casa.
A continuació us deixo dues llegendes sobre l’origen dels Encantats, extretes de la WEB agora.xtec.cat:
Llegenda documentada: Hi ha una llegenda real que explica que els Encantats eren dos caçadors que van fugir de missa per ser els primers a batre l’isard. Per això van ser maleïts i convertits en pedra. L’altre llegenda, creada posteriorment, parla d’una parella gay, que viven prop de Espot: Obriren la porta d’un cop de peu i els trobaren asseguts en una petita taula de fusta. Els ulls dels dos amics mostraven sorpresa, però sobretot por, moltíssima por. Ningú recorda quines paraules van intercanviar, només que tots dos arrencaren a córrer per la porta del darrera sense torxa ni llàntia. Corrien a les fosques per aquell bosc que fins ara havia estat un lloc tranquil on fer vida. La lluna plena era l’única aliada i els il·luminava tènuement mentre fugien d’aquelles persones que un dia van considerar companyes i amigues. Cansats de córrer sense lloc a on anar, els dos amics s’aturaren enmig d’una gran planura. Portaven un bon avantatge als seus perseguidors. Es miraren als ulls sense dir res. No calia dir res. S’abraçaren tendrament, com tantes vegades havien fet, però sabent que seria l’últim cop que ho farien. Un d’ells, amb llàgrimes als ulls, tingué forces per pronunciar unes paraules: -Arribarà un moment en què les nostres ànimes somriguin; en què tu i jo, junts un altre cop… El seu amic, el seu amor, també plorava i digué: -I arribarà el moment en què tant de dolor arribi al seu final i mai més no tornarà… La Lluna se’ls mirava des de la seva cúpula celeste i, com ja sabeu, és la protectora de tots els enamorats. Va veure que la gent de la taverna sortia a la clariana amb un desig irracional de violència i va prendre una decisió. Mentre la prenia, un dels dos amics, és igual quin dels dos, encara va tenir temps de xiuxiuejar a cau d’orella: -Que faré jo sense la teva veu…? Poc a poc, i gairebé sense adonar-se’n, es van anar convertint en pedra. Una pedra grisa, com els sentiments de les persones que els perseguien, però viva i forta, com l’amor que ells mateixos sentien. La pedra creixé i creixé fins a tocar el cel amb les puntes. Els homes que fins ara havien corregut cecs d’ira i de ràbia, s’aturaren als peus d’aquella muntanya que mai abans no havien vist. No sabien si el que veien era veritat o fruit del seu estat d’embriaguesa, però tampoc no van tenir temps de descobrir-ho. Les llàgrimes que encara vessaven els dos enamorats no es van convertir en pedra, sinó en un enorme torrent que queia des de l’enforcadura. La vall començà a inundar-se d’aigua a una velocitat vertiginosa i ningú va tenir temps de fugir. Els mals pensaments només comporten desgràcies. I fou així que la Lluna els uní per sempre més en aquella abraçada eterna. Aquella nit naixé el Pic dels Encantats, no pas el més alt, però sí el més emblemàtic dels cims del Parc Nacional d’Aigüestortes. Durant cent dies i cent nits, les llàgrimes dels dos amics continuaren vessant fins que l’aigua arribà als peus de la taverna i l’acabà tirant a terra. L’estany de Sant Maurici s’havia assentat als peus del Pic dels Encantats. Actualment, les nevades i pluges del Pirineu lleidatà mantenen viu l’estany i els sentiments dels dos encantats i de la gent que, com ells, no té por a manifestar el seu amor. Perquè ja se sap, l’amor no entén ni de lleis ni de normes, només de sentiments
L’estiu del 94 es casaba el Paquito, el fill de la família Vizcaíno, els amics d’Hinojosa del Duque, i ens van convidar al casori als meus pares i a nosaltres; així que vam decidir aprofitar, fer les vacances en aquelles dates, i aprofitar per a visitar Antequera, el poble de la Pepita, la mare de la Sol; i altres parts d’Andalusia, com Màlaga i Granada.
Com que teníem la Laika, vaig buscar hotel que admetés mascotes per la zona d’Antequera, sense èxit, només vaig trobar algun de 5 estrelles, i era a Màlaga; així que vam optar per anar de càmping, vaig haver de comprar una tenda canadenca.
Per al viatge d’anada, vaig trobar un hotel, que si admetia mascotes, a Albacete; pel que vam anar en pla tranquil, parant a dinar passat València, no recordo el lloc exacte, només que era poc després de deixar l’autopista després de València. Després de dinar, vam seguir camí fins a Albacete, i una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer un volt pel centre de la ciutat; tornant a l’hotel per a sopar i ficar-nos al llit.
L’endemà, vam sortir d’hora per la N322 en direcció a Bailen, passant per Úbeda i Linares; a Bailen vam agafar la N IV cap a Andújar i a Montoro ens vam desviar cap a Cardeña, Villanueva de Còrdoba, Pozoblanco per arribar, finalment, a Hinojosa del Duque, a casa dels Vizcaino. L’endemà era el dia del casament, així que vam deixar la Laika al pati de la casa, i ens vam anar de casori ,alla la tadició era anar en comitiva derrera del nuvi, atravesant el poble fins a l’esglesia; i després vam anar al banquet.
ESGLESIA DE HINOJOSA
El dia després del casament, estàvem convidats a dinar a casa de l’ Engracia, germana del nuvi, i el seu marit, que feia poc havien tingut una filla, la Violeta, allí vam coincidir amb una amiga, la Rosi, que havia treballat amb l’Engracia a la fabrica amb el meu pare, i que tenia una nena que era molt trapella.
L’endemà vam sortir cap a Antequera; vam anar fins a Còrdoba per a agafar la carretera cap a Màlaga; parant a dinar a Montilla, després de dinar feia molta calor, crec que rondàvem els 40è, i l’Ibiza no duia aire condicionat, vam haver d’embolicar a la Laika amb una samarreta i tirar-li aigua per damunt perquè no li donés un cop de calor; al arribar a Antequera almenys es podia respirar, ens vam dirigir a l’oficina de turisme, perquè ens informessin sobre Càmpings que admetessin mascotes, el mes pròxim estava a Fuente de Piedra, a uns 30 o 40 quilòmetres en direcció a Sevilla, i cap allà que vam anar. Arribats al càmping, vam veure que era molt nou, els arbres eren poc més que uns pals d’uns dos metres d’alt amb algunes fulles a dalt, és a dir que d’ombra res de res; a més el terre era molt dur, i vaig tenir problemes per a clavar les piquetes de la tenda, però després de doblegar unes quantes vaig aconseguir clavar-les totes; com qu’encara escalfava bastant el sol, dins de la tenda feia calor, així que vam deixar la tenda muntada i ens vam anar a passejar pel poble, aprofitant per a localitzar un lloc per a anar a sopar.
Quan ja havia enfosquit, vam tornar al càmping i ens vam anar dormir, pero amb el que no havíem comptat era amb el costum dels “paisanos” d’aprofitar la fresqueta de la nit per a ajuntar-se a xerrar i fer xerinol·la, ja que a la tarda, quan apreta la calor, dormen la migdiada en algun lloc fresquet; i com la majoria dels usuaris del càmping eren de la zona, es van passar la nit de “chachara”, és a dir que de dormir poc.
Al matí següent, vam recollir la tenda, i veient el panorama, vam decidir d’anar a visitar Antequera i després tornar a casa; quan vam arribar a Antequera vam buscar un lloc cèntric per a esmorzar, i després vam passegar pel barri antic, la plaça de San Sebastiàn, calle Nueva… i vam arribar fins al Arco de los Gigantes; i tornant fins al cotxe per altres carrers dels que no recordo el nom.
ARCO DE LOS GIGANTES, ANTEQUERA.
Finalitzada la visita a Antequera, vam agafar l’A92 cap a Archidona, Granada i Baza, on vam parar a dinar, una vegada omplerta la panxa vam posar rumb a Puerto Lumbreras, i d’allí cap a Elx per a agafar l’AP7, passant per Lorca i Múrcia; una vegada a l’AP7 direccio a Barcelona, vam parar a sopar en una àrea de servei entre València i Castelló; finalment vam arribar a casa sobre la mitjanit, i després d’una bona dutxa, amb quin gust vam agafar el llit¡¡¡.
Per a les vacances del 92, atès que la Sol ja començava a tenir problemes d’esquena, vam descartar anar de càmping amb una canadenca, i ja que, en aquella època, de bungalows nomes n’hi havia en alguns càmpings de luxe, vam decidir provar amb una caravana de lloguer.
Els meus Oncles Servando i Carmeta, germana del meu pare, tenien una parcel·la, des de feia temps, al càmping Sabanell de Blanes, i la meva tia em va comentar, que allí hi tenien unes caravanes de lloguer, així qu’en vaig reservar una per a la Sol, la Laika i jo.
SA PALOMERA DESDE LA PLATJA DE SA BANELL.
Arribat el dia, ens en vem anar cap a alla, i despres d’enregistrar-nos a recepció, ens van acompanyar fins a la caravana, que no estava malament, petitona, però amb espai suficient per a nosaltres dos i la gosseta, el llit era còmode, tenia una zona d’estar amb seients i una taula, podíem deixar l’Ibiza al costat, i teníem els banys i dutxes molt a prop.
Aquest càmping, era (i és) una mica especial, perquè està integrat en el nucli urbà de Blanes, una part limita amb la platja de Sa banell per el passeig del mateix nom, i després està dividit en dues parts per l’avinguda Vila de Madrid, l’entrada principal, (la de recepció), està a l’avinguda Vila de Madrid, en la meitat del costat mar, juntament amb les parcel·les dels campistes habituals; en la meitat del costat muntanya, estaven la resta de parcel·les i les caravanes de lloguer, la nostra estava al costat del reixat que limitava amb l’avinguda, entre la porta d’accés i el supermercat.
Una vegada instal·lats, vam veure que en la caravana del costat, tenien un gosset caniche, els amos eren una parella una mica mes grans que nosaltres, i vam travar amistat, no recordo els seus noms, només que ell era barber i ella esteticienne o una cosa semblant, crec que eren de L’Hospitalet; abans del migdia, vam anar a donar-nos un bany a la platja, que a aquella hora estava bastant concorreguda.
Després de dinar, ens vam anar a recórrer la costa, amb intenció d’arribar fins a Palamós o Palafrugell, vam passar per Lloret, Tossa i Sant Feliu, passat aquest, ens vam dirigir a Calonge i d’allí a Sant Antoni de Calonge, però a la carretera entre els dos pobles, enmig d’una corba, vaig enxampar un sot de ple; i entrant a Sant Antoni, vaig notar que la roda del davant esquerra anava punxada, així que vaig parar i la vaig canviar per la de recanvi, del tipus “galleta” amb la qual no es podia circular a més de 50 quilòmetres per hora; revisant la roda vaig veure que realment no estava punxada, si no que el sot li havia abonyegat la vora exterior de la llanda (d’alumini), provocant una pèrdua d’aire; motiu pel qual era inútil portar-la a un servei de pneumàtics, perquè en principi calia canviar la llanda; així que vam donar la volta i vam tornar al càmping, el camí es va fer etern doncs a la que passaves de 40 semblava que s’anava a desmuntar el cotxe. Quan, per fi, vam arribar al càmping, em vaig dedicar a intentar treure el bony de la llanda, amb l’ajuda del gat i uns tascons de fusta, o vaig aconseguir parcialment; després vaig anar fins a una gasolinera pròpera per a tornar a inflar la roda, i de tornada al càmping, la vaig tornar a muntar en el cotxe, per a veure si aguantava l’aire; però en l’eix del derrera; entre unes coses i unes altres ja es va fer tard, i després de rentar-me, ens en vam anar a fer una passejada i a buscar un lloc per a sopar.
Aquella nit vam descobrir l’aspecte negatiu del càmping, degut a la zona on estava, prop de locals d’oci nocturn, a partir de la mitjanit, van començar a passar grups de troneres, que al anar passant la nit, cada vegada anaven mes borratxos; i com que estàvem al costat del reixat, ens van donar la nit del lloro; el pitjor va ser que a les 7 del matí, quan ja van deixar de passar, van venir a descarregar al súper que teníem al costat, el camió es va parar just al costat de la caravana (per la part de fora) així que sentíem les converses dels operaris, el RAACC, d’arrossegar el trans-palet, el d’apujar i baixar la persiana….; total que quan podríem haver enxampat el somni, ens van acabar de desvetllar, el costat positiu és que com que ens vam llevar aviat, ens vam anar a donar un bany a la platja que i la teníem per a nosaltres dos sols
. En vista del panorama, la roda “tocada”, i no poder dormir a les nits, vam decidir tornar a casa, així que vam anar a recepció per a pagar l’estada i queixar-nos del soroll, i a acomiadar-nos dels meus oncles, la meva tieta s’ho va pendre malament, que si teníem poc aguant, que no serà per a tant…, encara sort que l’oncle ens va donar la raó.
Amb la tornada a casa vaig poder comprovar que el “arranjament” que li vaig fer a la roda, funcionava relativament bé, perquè parat i trajectes curts aguantava l’aire , però en trajectes amb corbes l’anava perdent a poc a poc; quan vaig tornar al treball, vaig aconseguir una roda completa de desballestament en bon estat i per pocs diners, perquè a la Seat em demanaven 21000 pessetes només per la llanda, ( una de BMW serie 3, de la mateixa mesura, costava 18000.)
INTERIOR CAPELLA DE L’ESPERANÇA.
Hem anat més vegades a Blanes, en visites d’un sol dia; ja de novios amb la Sol, havíem anat algunes vegades, a visitar a la Teresa, la modista amb la que treballava la Sol, que tenia una caseta de pescadors allí; també vam visitar els preciosos jardins de Marimurtra; i, ja de casats, després d’aquesta desafortunada estada, també hem tornat algunes vegades, per a explorar el poble descobrint recons com l’ermita de l’Esperança..
A continuació, us deixo una llegenda sobre l’origen d’un dels símbols de Blanes, Sa Palomera, extreta de la Web: agora.xtec.cat:
És diu Sa Palomera perquè abans, els vaixells és lligaven a la roca través d’una corda que és deia paloma.
Segons la llegenda, fa molt i molt de temps a la vila de Blanes hi havia un drac, molts homes volien matar-el. Un dia un guerrer que és deia Palomer va matar el drac, el qual és va convertir en una roca, la qual coneixem com a Sa Palomera. Finalment el rei va recompensar-li amb la mà de la princesa.
A principis del 91, em vaig canviar el 127 per un Ibiza 1.2GLX Mk I, de segona mà, que va entrar al concessionari on treballava; al principi em va donar algun problema amb la carburació i l’accelerador, que em van arreglar en garantia; però volia provar-lo a fons amb una tirada llarga de carretera; així que per Setmana Santa vaig decidir anar a conèixer el Monasterio de Piedra, que la meva àvia Antonia, sempre deia que volia anar a veure’l, així que ens la vam emportar. Vam sortir el Dissabte Sant, ja qu’el Divendres vam celebrar el sant de la Sol; vem anar en pla tranquil, fins a Saragossa, on havíem reservat habitació en un hotel, prop del Pilar; vam arribar a la tarda, i després de deixar el cotxe en un parquing, vam aprofitar per a visitar el Pilar i la zona pròxima, on vam veure algunes confraries que s’estaven preparant per a la processó; despres de sopar, i d’un petit passeig, ens vam anar a l’hotel, a dormir; el que no sabíem, és que a Saragossa, com a, gairebé, tot l’Aragó, les processons de Setmana Santa estan acompanyades per tambors, i duren fins a altes hores de la nit; així que ens vam passar la meitat de la nit desperts, escoltant el POM, POROM, POM…, menys l’àvia, que com era sorda, ni s’en va enterar.
CASCADA DE LA COLA DE CABALLO
L’endemà, vam deixar l’hotel i vam anar a buscar la carretera de Madrid (NII), per a anar fins a Calatayud (No, no vam preguntar per la Dolores), per a allí desviar-nos cap a Nuevalos, on es troba el Monasterio de Piedra i el seu parc natural. Una vegada dins del parc, i veient que calia pujar i baixar bastantes escales, la meva àvia ens va dir qu’anéssim nosaltres qu’ella s’esperava als jardins, al costat dels murs del Monestir; així que vam anar la Sol i jo, a visitar diferents racons del parc; vam passar, entre d’altres, per a la cascada de la Cola de Caballo, la de Fresnos Bajos, el Lago del Espejol i las Pesqueras, la primera piscifactoria d’Espanya.
CASCADA DE FRESNOS BAJOS
Acabada la visita, i reunits amb l’àvia, vam anar fins al poble a buscar un restaurant per a dinar; i ja amb la panxa plena, vam tornar cap a Saragossa, per a agafar l’autopista de tornada a casa, aquesta vegada sí que li vaig apretar al cotxe per a veure com responia, i la veritat és que no em va donar problemes.
Ja a casa, l’endemà, Dilluns de Pasqua, van venir el meu germà Xavi, i la seva novia de llavors, la Sandra; per a celebrar el sant de la Sol, i li van regalar una gosseta que havien rescatat de la protectora, a la que vam posar el nom de Laika.
Tot seguit, us adjunto una breu descripció del lloc, extreta de la web de turisme d’Aragó: Al seu pas per Nuévalos, el riu Piedra forma un espectacular paratge natural entorn d’un monestir fundat per monjos cistercencs, enviats des de Poblet, en el segle XII. Deixa’t portar pel rumor de l’aigua. Cascades, grutes i bellíssims salts d’aigua conviuen en un insòlit vergel on la vegetació regna enmig d’un paisatge àrid.
Com ja he comentat en el post anterior, vaig estar més vegades a Andorra; la primera va ser entre finals dels 60 i principis dels 70, em va dur la meva àvia materna, Antonia, i vam anar en un viatge organitzat en autocar; vam fer nit en un hotel, no recordo si a Andorra la Vella o a les Escaldes, però havia de ser prop del límit de tots dos municipis; el que recordo és que em va comprar una mini càmera de fotos, que utilitzava un rodet tipus microfilm, com a les pelis d’espies; suposo que la resta del que va comprar seria lo típic, tabac, licors i sucre.
Que jo recordi, no vaig tornar fins a diversos anys més tard, després de la mili, i amb el meu 127, diverses vegades, en viatges d’un dia, per a les típiques compres de l’època (tabac, whisky, electrònica), algunes amb la meva àvia, unes altres amb algun amic, com la de l’any 80 que ja he comentat en un post anterior( setmana santa sense plans); les primeres vegades, passava a visitar un company de la mili, en Josep Ribes, que tenia un taller d’electrònica; però després es va traslladar i li vaig perdre el rastre; i després, festejant amb la Sol, també vam anar-hi diverses vegades; una vegada d’aquestes, en tornar, just passada la duana, se’m va parar el cotxe, després d’unes comprovacions, vaig veure que era la bomba de gasolina,(el punt feble del 127), per sort portava una de recanvi i vaig poder canviar-la i tornar a casa.
CONSELL GENERAL DE LA VALL
Vam deixar d’anar a Andorra durant bastants anys, entre principis dels 90 i el 2007 ; en què vam fer una breu incursió des de França, aprofitant que estàvem de vacances a pocs quilòmetres, a Ax les Bains, però això ho explicare en un altre relat.
Ja en les vacances del 2016 vam tornar-hi, portant a la meva sogra, que feia mig any que s’havia quedat vídua; aquesta vegada vam anar pel Túnel del Cadi, parant primer a Berga a prendre uns cafès amb llet; arribats a la Seu d’Urgell, vam parar-hi a dinar, aprofitant per a visitar el casc antic; reprenent la ruta més tard, vam arribar a l’hotel Delfos, de les Escaldes, a mitja tarda. Després d’instal·lar-nos a les habitacions, vam anar a fer una passejada, visitant el centre comercial Illa Carlemany, i després vam baixar fins a la rotonda on està el monument la Noublesse du temps, de Dalí, i després de berenar per la zona, vam continuar passejant, fins a arribar a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella, i tornant a l’hotel a última hora de la tarda.
L’endemà, vam anar fins a Soldeu, per a aprofitar una promoció que hi havia amb la reserva de l’hotel, que tènies accés gratuït al mini-bus elèctric que et porta fins al final de la pista a la Vall d’Incles; el pla era seguir el sender paral·lel al riu fins a arribar a un llac que hi ha més amunt; el camí no era molt costerut, però només començar, la meva sogra va dir que ella ens esperava allí mateix, al principi, vam continuar un tram de camí, però vam comencar a pensar que era incapaç d’estar molta estona parada en el mateix lloc, i tement que se’ns perdés, vam fer mitja volta, afortunadament, perquè la vam trobar més amunt d’on l’havíem deixat; total que ens va xafar l’excursió; així que vam tornar a agafar el mini-bus de tornada al cotxe . De retorn vam parar a Canillo a prendre alguna cosa i fer un volt; i després també vam parar al Santuari de Maritxell; i vam tornar a l’hotel a l’hora de dinar.
CALDEA
Després de descansar a les habitacions, a la tarda vam decidir d’anar a visitar el museu del perfum, que hi ha a la seu de perfumeries Juliá, no gaire lluny de l’Hotel; la meva sogra va dir que ella es quedava a l’habitació a veure la tele, així que vam anar la Sol i jo sols; una vegada visitat el museu, vam anar passejant fins al Parc Central d’Andorra la Vella, i vam pendre un refrigeri en un local pròxim al parc; de retorn a l’hotel, la meva sogra, ens va donar un esglai, perquè vam trucar a la seva habitació i no estava, ja ens temíem que havia sortit, i com que s’orienta molt malament, es perdria; però la vam trobar en un saló de l’hotel; afortunadament, l’endemà tornàvem a casa.
La següent vegada, i de moment la ultima, que vam anar a Andorra, va ser el cap de setmana del 16 de juny del 2019, per a celebrar l’aniversari de la Sol; vaig reservar habitació a l’hotel President d’Andorra la Vella, que està a l’entrada venint de Santa Coloma; vam deixar el cotxe al garatje de l’hotel, i després d’instal·lar-nos, vam anar a dinar pel barri antic d’Andorra la Vella; a la tarda vam voler anar a banyar-nos a la piscina (coberta) de l’hotel, però, per a la nostra sorpresa, estava plena de crios, saltant i fent el ruc, així que vam desistir, i vam sortir una estona a la terrassa, després ens vam assabentar, que s’estaven celebrant uns campionats de futbol infantil, amb equips d’Andorra, Catalunya i sud de França, i al nostre hotel havien dos equips. En lloc del bany en la piscina, ens vam anar passejant fins a la zona comercial de l’Avinguda Meritxell i Avinguda Carlemany, on vam comprar una ràdio, després vam tornar a l’hotel, per a descansar, i al vespre vam sortim a sopar, i a gaudir dels concerts de música en viu, que es feien per diferents punts del centre de la ciutat.
L’endemà, després d’esmorzar, vam deixar l’hotel i vam pujar a veure el llac d’Engolasters, però estava atapeit de cotxes i no vam poder aparcar, així que vam donar la volta i ens vam anar cap a la frontera; vam parar a Organya on vam veure un “mercadillo”, en el que em vaig comprar unes sandàlies, vam aprofitar per a visitar el poble; vam seguir fins a Oliana, on vam parar a dinar; i ja, a la tarda, tornar a casa.
A Andorra, com en tot el Pirineu, hi ha nombroses llegendes, de bruixes, fades, follets… però també, sobre Carlemany, aquí us adjunto una mostra de la zona de Canillo. Font: elcami.cat, Camipedia
Autores – Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira
Text publicat per: PAS
Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.
Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.
Vaig a parlar-vos de San Vicente de la Sonsierra. San Vicente, és el poble natal de la meva àvia paterna, Teresa García Peciña, està a la Rioja Alta, prop d’Haro i de Briones; el poble va créixer a l’edat mitja a l’ombra del castell, que formava part de les guarnicions frontereres del Regne de Navarra, amb el de Castella, sent aquest el castell més gran d’aquesta frontera; segons alguns alla està la “Milla d’Or”, dels vins de Rioja, ja que, el seu microclima i la composició del seu sòl, afavoreixen una gran qualitat en el seu vins; he anat diverses vegades.
VISTA DE PART DEL POBLE I EL CASTELL ANYS 70
La primera vegada, va ser a l’estiu del 66, hi vaig anar amb els meus pares, amb la moto amb sidecar del meu pare, vam fer el viatge en tres etapes; la primera, fins a Saragossa, la vam fer conjuntament amb el Valeriano Sanz , un amic del meu pare, la seva esposa i el seu fill, en aquella etapa, jo, anava amb ells en el seu cotxe, un Citröen 7cv; vam ser per la NII, perquè encara no hi havia autopistes, ni tan sols el Túnel del Bruc, i la carretera semblava una comarcal de les d’ara; ja podeu imaginar el llargs que es feien els viatges en aquella època; a Saragossa vam fer nit en un Hotel.
L’endemà vam seguir viatge amb la moto, jo anava en el sidecar i la meva mare de “paquet”; poc abans de Tudela vam punxar una roda, i per sort va passar la Guàrdia Civil de Trànsit, i la van portar a reparar a un taller en el següent poble; però ens va fer perdre diverses hores, motiu pel qual vam haver de fer nit a Tudela, i acabar el viatge l’endemà. D’aquesta primera vegada, la cosa més em sona és l’arribada al poble, des de Briones, creuant l’Ebre i veient el castell per damunt nostre tapant el poble, i que quan vam arribar a casa dels oncles del meu pare, Victorino García i Esther Álvarez, (que al cel sian), vam anar per la part de darrere, on tenien la quadra, l’habitatge estava sobre, i quan va treure el cap la tia Ester, per a veure qui trucaba, a mi en va semblar altíssima (com si fos una torre del castell) ; la casa tènia l’entrada pel carrer de dalt, al nivell de l’habitatge; a aquella època tenia la porta del tipus d’estable, ( les dividides horitzontalment) i un gran “poyo” de pedra al costat d’aquesta; els oncles tenien tres filles,la Marivi, la Mari Carmen i la Charo, que en aquella època encara vivien amb ells, i que actualment viuen a Barcelona, sent la Mari Carmen la primera a venir, l’any 67 , seguint-la després les seves germanes; també recordo que vam anar a veure al meu besavi Eliseo Garcia, que vivia a casa del seu altre fill, David García, casat amb Remedios “Reme” Lizaranzu, aquesta casa estava una mica més amunt al mateix carrer, al costat de l’accés al castell; al qual, per cert, l’avi pujava més lleuger que nosaltres; els oncles David i Reme, tenien tres fills, l’Alberto, que avui dia viu a Bilbao, on és mestre, el Angelito, que viu a Haro, i la Mari Tere que segueix a San Vicente.
EL PONT SOBRE EL EBRE DESDE EL CASTELL.
La següent vegada que hi vaig anar, no n’estic segur, però crec que va ser l’any 68; ens hi va dur un veí, en Jaume Prat, que tenia una furgoneta DKW, en la que duiem el bressol del meu germà, i venien les seves dona i filles, l’Encarna, la Rosa María i l’Elvira, crec que els meus pares anaven amb la moto i el meu germà i jo a la furgoneta; recordo que els veïns van anar a dormir a un casalot que era dels pares de la tia Esther, a la que anomenaven la casa del barrio de abajo, era molt gran amb habitacions que semblaven salons, i l’endemà el Jaume ens explicaba que la llum de l’ahabitacio era una bombeta penjada del sostre, de les que s’encenien i apagaven tirant d’un cordillet, i que a la nit va estar una estona, a les fosques, pujat al llit donant manotades a l’aire buscant el ditxos cordillet per a encendre la llum, per a anar al lavabo, tots ens vam posar a riure.
La següent vegada, crec que, va ser l’any 69 o 70, per Setmana Santa, vaig anar amb la meva àvia Teresa i la meva cosina Mª Josepa; vam anar amb tren, i vam tenir un problema, resulta que el tren que vam agafar anava a Galícia ( crec recordar que els habituals li deien Shangai expres), però no passava per la Rioja, si no per Madrid, nosaltres hauríem d’haver fet transbord a Saragossa; però, segons la meva àvia, quan va comprar els bitllets, no li ho van advertir, com tampoc ens va dir res el revisor del tren; l’àvia es va estranyar quan vam passar per Calatayud, i va anar a veure el revisor, el qual veient l’error, va fer parar el tren a Ateca, i va informar el cap d’estació, que ens va arreglar uns bitllets per a tornar a Saragossa i allí poder agafar un tren que ens portés a Briones, l’estació més pròxima a San Vicente; com aquest tren no sortia de Saragossa fins al matí següent, vam fer nit en un hotel o pensió al costat de l’estació; poc més recordo d’aquest viatge, només que la meva cosina Mª Josepa era una fleuma, es va passar tot el viatge queixant-se i ploriquejant per tot, i per acabaro d’adobar, va veure la processo de «los Picaos», i l’hi va afectar molt veure aquells encaputxats flagelanse l’esquena al mes pur estil medieval; i que el retorn, també amb tren, el vam fer sense transbords fins a Barcelona, que vam sortir de Briones de nit, i que la locomotora era de vapor.
La següent vegada va ser a l’estiu del 71 o 72, no recordo com vam anar hi, si que el meu pare va haver de tornar al treball, i que, la meva mare, el meu germà i jo, ens vam quedar uns dies més fins que va venir un veí, que tenia un R12, a buscar-nos; d’aquesta vegada, gràcies a les fotos, recordo que vam anar a banyar-nos al riu Ebre, en una “platja” que hi havia aigües avall del pont, amb les cosines Mari Carmen i Charo; ; per aquesta època, el tío Victorino s’estava construint una casa “moderna” enfront de la part posterior de la vella.
Tinc altres records més generals, que no puc associar amb un viatje concret; com que el tio Victorino tenia un “macho” anomenat “Catalán” (era d’un tipus de «macho» d’origen catalá) i un ruquet anomenat Jaime, en el ruc m’havia muntat alguna vegada; o que tenia una “huerta” on hi havia una gran morera, que donava unes mores enormes i boníssimes; recordo també que l’oncle en va dur una vegada, amb el carro, a unes terres que tènia al costat de l’ermita de Santa María de la Piscina, romànica del S XII, al costat de la qual es va descobrir una necròpoli d’entre el S X i el XIV, el que no recordo era si, allí, tènia vinyes o remolatxes, si que recordo que en el trajecte el “Catalán” anava, alguns trams, sense que l’oncle el guiés, i que si veia un altre mul davant, apretaba el pas. Almenys una de les vegades vam anar a casa de la Mari Tere i el seu marit Ángel “Angelito”; també que, com en moltes cases antigues de poble, a casa dels oncles, no hi havia WC, les necessitats es feien a la quadra, a la casa de la tia Remi si que en tenien, així que jo aprofitava anar a veure al besavi per a “visitar al Roca”; recordo que davant de l’entrada de la casa, la tia Reme, tènia gallines soltes, i que, l’any 72, el meu germà no volia anar allí, perquè deia que les gallines li atacaven.
També recordo una beguda que al poble deien “limonada”, la feia la tia Esther, amb vi, suc de llimona i sucre, la hi donaven a les criatures, i estava boníssima, però no t’en podies beure molta, perquè si no….; i parlant de vi, com podeu imaginar, la majoria de la població de San Vicente, s’han dedicat, i es dediquen, principalment a la vinya i a l’elaboració del vi, molts d’ells tenen petits cellers, per a producció d’ús propi, alguns d’ells, antiquíssims, són subterrànis i estan situats en el vessant que hi ha entre el poble i el castell, (entre elles la del meu besavi Eliseo), per cert que en aquest vessant, per sobre dels cellers, havia d’haver-hi algunes tombes, doncs, a vegades, afloraven ossos.
La següent, i de moment, ultima vegada que vaig tornar, va ser el 2006, amb la Marisol, i va ser part de la ruta de vacances d’aquell any, que ja us explicare en un altre post.
A l’època de les primeres vegades que vaig estar per allí, a part de per l’ús particular, es portava el raïm a la Cooperativa Virgen del Remedio (avui dia Bodegas Sonsierra) per a comercialitzar el vi, (crec que la marca era Fino Sonsierra); a l’actualitat hi ha, al poble, uns 30 cellers que comercialitzen el seu vi, dels que destaquen: Hacienda Lopez de Haro, Castillo de Mendoza, Hermanos Peciña, bodegas Ramirez de la Piscina, bodegas Contador, Viña Ane Monge Garbati, Teodoro Ruiz Monge, bodegas Sonsierra, Señorio de San Vicente, Lagar de Zabala…, que son les que ofereixen visites guiades; però en aquells anys, a part de la Cooperativa, crec que no n’hi havia cap, en tot cas potser podria ser, Eguren, Sierra Cantàbria. Els cosins que queden allí, l’Ángel i la Mari Tere, amb els seus Fills Jésus Ángel i David, venen el seu raïm a diferents cellers, i el sobrant per a producció pròpia, en el celler del Besavi, degudament reformat.
De tots aquests cellers comercials, els únics, mínimament relacionats amb la família, és Bodegas Valdeloyo, perquè la mare dels fundadors, Carmen Peciña, era cosina de la meva àvia i els seus germans; i bodegas Hnos Peciña, que també tenen algun parentiu amb la familia de la meva besavia.
Només em queda, donar les gràcies, des d’aquestes línies, a la cosina Mari Carmen, per la informació que m’ha facilitat, i els dubtes que m’ha aclarit; y a la cosina Mª Josepa, per aclarir-me que la «fleuma» era ella i no la Lydia.
A la Marisol i a mi, ens encanten els animals, i si bé preferim que puguin viure en llibertat, som conscients que alguns d’ells, només és possible veure’ls engabiats en un zoològic; i per això havíem visitat diverses vegades el Zoològic de Barcelona. De fet jo ja hi havia anat diverses vegades de petit, amb els meus pares i la meva àvia Antonia, i una vegada amb l’institut, (crec que en primer). Estant de novios amb la Marisol, vam anar hi un parell o tres de vegades.
La primera vegada, crec que va ser finals del 83 o principi del 84, vam anar una tarda al Zoo; visites obligades, Floquet de Neu, i la piscina dels dofins a l’aquari, i el reptilari, (a la Marisol li fascinen les serps) i clar, també la resta d’animals; per cert que, no sé si va ser aquesta vegada o la següent que, en el reptilari, algunes serps estaven exposades en uns terraris sobre una espècie de plataformes sobre potes, i amb uns faldons que cobrien la part inferior, la qüestió, és que es s’hi va colar un gat, i des de sota dels faldons, amb la cua va fregar les cames d’un noi que hi havia prop nostre, no vegis l’esglai que es va patir, pensant que s’havia escapat una serp i que li pujava per les cames, je,je,je.
FLOQUET DE NEU.
L’any 85, vam tornar, però aquesta vegada vam passar hi el dia sencer; primer vam estar passejant pel Parc de la Ciutadella, veient la Cascada, el Mamut, el llac, el Desconsol…; i després vam entrar al zoo, novament vam anar a veure al Floquet de Neu; a l’hora de dinar, ho vam fer en un dels xiringuitos que hi ha al zoo, prop de la Dama del Paraigua; per cert que aquesta vegada, recordo que habia grups de pintades soltes, pels camins del zoo, que si picaves a terra amb el peu, venien a picar-te’l; i a la tarda vam anar a veure l’actuació de l’Orca Ulisses, al Acuarama.
ORCA ULISES SALTANT
Ja després de casats, vam tornar alguna vegada, però des que van traslladar l’Orca Ulisses, l’any 94, ja no vam tornar fins al 2016, una tarda en la que hi vam dur la meva sogra; però ja no era el mateix sense el Floquet ni l’Ulisses, a més, estaven fent obres a la zona dels grans herbívors africans i no es podia visitar, i vam trobar a faltar alguns animals mes; i per postres, no es van quedar amb la sogra ja, ja, ja.
Adjunto un extracte d’unes declaracions d’un ex cuidador de l’Orca Ulisses, en una entrevista sobre la seva opinió sobre els zoològics, perque coincideixo amb la seva opinió:
Per a posar un exemple, els nens només saben identificar animals com a goril·les, lleons o girafes, en canvi, no saben res de la fauna autòctona. Però la gent no va a un zoo a veure orenetes o ratapinyades. Els pares no saben què fer amb els seus fills i els porten al zoo, quan podrien anar plegats a Collserola i veure les formigues, els escarabats, els ocells rapaços, etc. Si vols ensenyar la natura al teu fill, hi ha llocs millors que un zoo.
A continuació, adjunto informació extreta de la Viquipedia sobre el Floquet de Neu:
Tot i que no som molt de platja, mentre festejàvem amb la Marisol, vam anar diverses vegades per la costa Daurada, entre el 84 i el 86. La majoria de les vegades anàvem a Comarruga, perquè ella hi havia anat amb els seus cosins; sobretot li agradava la zona de l’Estany i el Riuet, també coneguda com L’Aigua Dolça, que és una deu d’aigua termo-medicinal, (indicada per a problemes reumàtics), que brolla a uns 20º tot l’any; fins i tot fa un segle es va construir un balneari, avui en dia reconvertit en un Hotel balneari de 4 estrelles.
ROC DE SANT GAIETA
A la tardor del 84, vam anar a veure el Roc de Sant Gaieta, prop de Roda de Bará, on l’any 64 es va construir una urbanització, reproduint l’estil dels pobles de pescadors; fent un especie de Poble Espanyol, amb una barreja d’estils d’aire mediterrani, (de la zona, andalús, àrab, mudèjar, fins i tot de Sardenya); a més de la urbanització, també la costa allí és bonica, ja que conjunta platja de sorra amb zones rocoses, fins i tot amb una cova on entra el mar, coneguda com la Roca Foradada.
CASTELL DE TAMARIT
Després vam anar fins a la platja deTamarit, al costat del càmping Trillas, del que ja he parlat en un altre relat; vam veure el castell i els búnquers de la costa; d’aquí vam anar a la veïna Altafulla, on vam passejar pel barri antic, veient el castell i al seu costat l’església, amb el campanar inacabat, ja que, segons la llegenda, quan s’estava construint, les nombroses bruixes de la població, a la nit, desfeien el que es construïa durant el dia.
I per a acabar el dia ens vam acostar a Tarragona, on vam anar a veure l’amfiteatre romà.
També havíem anat algunes vegades a Torredembarra; una que recordo, a visitar a un antic encarregat del taller de Pegaso, el Sr. Herrera, ja jubilat, que tenia una caseta allí; i una altra, ja de casats, a un bufet lliure que hi havia i del qual ens havien parlat molt bé.
A continuació, i a títol de curiositat, adjunto una de les moltes llegendes sobre les bruixes d’Altafulla, extret de la Web Tarragona.cat:
A Altafulla hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gusi i desapareixien. Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit, i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gusi ben arraulit, ben quietó. A mitja nit arriben les tres bruixes, hi salten a dins, i una d’elles crida al gusi: «-Vara per tres!» Però el gusi no es mou. «-Vara per tres», torna a cridar-li; però el gusi no vara. A la tercera vegada de cridar-li, i després de veure que no dóna senyal d’obeir, ella que fa : «-Quina en fóra que una de nosaltres estigués embarassada sense saber-ho?» «També podria ésser» respon una altra. Aleshores ella que crida: «-Vara per quatre!» I tot seguit el gusi es llança al mar i se’n va mar endins brunzent com una bala. Entretant, el pobre home s’estava arraulit en el seu amagatall, que ni gosava a respirar. En un obrir i tancar d’ulls el gusi va ésser a l’altra banda del mar, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n… podeu pensar que a fer malifetes de les seves. Abans no claregés,van tornar a saltar un altre cop al gusi, i li criden: «-Vara per quatre!» I el gusi arrenca a córrer com un llamp, i abans de fer-se dia ja tornava a ésser a Altafulla. Les tres bruixes, com qui no fa res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però quan el bon pescador va arribar-hi, va agarrar a la seva dona i va apallissar-la de tal manera, que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses.
Amb la Marisol hem anat diverses vegades a aquest preciós poble de la serra del Cadí; la primera vegada va ser a finals del 83.
CASTELLAR DE N’HUG
Aquell dia vam sortir d’hora cap a Manresa, per a, allí, agafar la carretera de Berga, vam parar a Puig-reig per a esmorzar, i seguir camí cap a Berga, passada aquesta vam seguir fins a Guardiola de Bergueda, i desviar-nos cap a La Pobla de Lillet, d’on surt la revirada carretera que puja a Castellar de N,Hug; i que passa junt als Jardins Artigas i l’antiga Fàbrica Asland del Clot del Moro, on avui dia està el Museu del Ciment; arribats a Castellar, vam aparcar al costat de l’ajuntament, la visita del poble ens va encantar, hi vam comprar alguns records per a la familía.
FONTS LLOBREGAT
. Després vam baixar a veure les fonts del Llobregat, on vam estar una estona; de tornada al poble, com que es veia neu per la part alta, vam agafar el cotxe i vam agafar la carretera de la Molina.;
No ens va fer falta arribar a dalt de tot, a pocs quilòmetres del poble ja vam trobarm neu en els marges de la carretera, i ens vam parar per a tocar-la i jugar amb ella; abans d’arribar a la neu, vam poder veure cavalls en llibertat pels prats.
Com que ja es feia l’hora de dinar, i allà dalt feia a bastanta fresca, vam donar la volta i baixar cap a la Pobla de Lillet, parant en un tranquil prat entre la carretera i el riu, pocs quilòmetres passada la Pobla; després de dinar vam estar una estona per allí; fins que vam tornar cap a casa, xino xano.
Després d’aquesta primera vegada, hem tornat diverses vegades més, fins i tot que no recordo quantes ni les dates exactes; en algunes d’elles vam parar a dinar al costat de la capella de la Mare de Deu de Fatima, per sobre de l’Hostal les Fonts, i una d’aquestes vegades, després de dinar, vam baixar fins a la part posterior d’aquest hostal i vam passegar remuntant el riu fins a arribar gairebé sota de les fonts, és un passeig bonic.
També en altres ocasions vam parar a visitar la Pobla de Lillet i els Jardíns Artigas, que són preciosos.
Adjunto la Llegenda de les Fonts del Llobregat, extret de turismefgc.cat:
Os imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual a més, es trobava a punt de donar a llum.
Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola. La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.
Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.
Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.
Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites. les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.
Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 