Etiqueta: MEMORIAS

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

LA COLLA DEL CLUB

Els que heu llegit els meus relats des del principi, recordareu, que, entre els 15 o 16 primers;n’havien sobre aventures en sortides i excursions amb la Colla del Club, ara repassaré, una mica, la meva historia amb aquesta colla, que, per a mi, ha sigut molt important, doncs, en ella,he compartit molts bons moments, amb uns bons amics, i que, a dia d’avui, encara mantinc l’amistat amb molts d’ells.

ELS ORÍGENS:
A finals del 74, el meu amic i company d’institut, en Jordi Lartuna en va presentar uns amics seus, l’Esteve “Estevet” i l’ Isidre; si no ho recordo malament, vam anar a veure “Els Pastorets”, al teatre del col·legi dels Maristes, doncs l’ Esteve hi actuava,(o era son germà en Xavi??) ; amb ells, en Miquel (que ja coneixia dels Merinals), i en Paco, vam “fundar” La Colla, que mes endavant coneixeríem com la “La Colla del Club”, ja que, menys jo, els demes eren socis del Club Natació Sabadell; pocs dies desprès es van afegir algunes noies, la primera la Marta, cosina de l’Esteve, que va dur dues amigues seves, la Ceci, i l’ Espe.

A LA SALUT.


Amb aquesta colla, els caps de setmana, vam fer nombroses sortides i excursions. Solíem quedar a la “Creu dels Caiguts”, (avui el Reco del Campanar); o a casa del Esteve o l’Isidre, per anar a prendre alguna cosa a algun lloc com la Tasca, o a un pub musical (era moda a les hores) o al cinema; mes endavant, els pares de l’Esteve ens van cedir el cobert del pati de casa seva, on vam muntar un “local” amb equip de musica i llums “psicodèliques”, on ens podíem reunir, fer festes,“güateques” i d’altres activitats, com fer macramé o carteres de feltre.
D’excursió, on anàvem mes sovint, era a la Mola, per proximitat i per que es podia anar amb bus fins a Matadepera; també recordo anar, al menys una vegada, al Aplec de la Salut; i a Cerdanyola del Vallès, doncs d’allí eren algunes moses (també del Club) que es van afegir al 75, però no van durar gaire; també vam anar a una jornada de portes obertes a la UAB de Bellaterra.

Entre el 75 i el 76, a part dels “fundadors” de la colla, havia molta gent entrant i sortint de la colla, alguns venien regularment, d’altres en ocasions puntuals o nomes un parell de vegades…, la qüestió es que de vegades ens aplegàvem, al menys, una vintena d’amics; com a l’excursió que vam fer a Montserrat, en que, al menys, érem una quinzena.

Dels habituals en aquells temps recordo: en Fermi, en Marius i sa germana Jordina, en Manel, la Julia, les germanes Montse i Vicky; i ja en el 76, van afegir-se la Montse i la Pepi, també germanes, l’Anna L., (curiosament, totes aquestes noies, eren de la Creu Alta), i mes tard la Silvia, que avui es la dona del Esteve, (aquesta era de la Concordia); i segons m’han recordat, també venien, en Santi, en Climent, en Joan, la Tere, la Pili, l’ Anna P., la Lidia, en Pere, i ja en el 79 la Karina.
AMORS DE JOVENTUT:
Com no podia ser d’altra manera, en una colla de nois i noies de entre 15 i 18 anys, es van anar formant parelles, algunes esporàdiques, d’altres mes duradores: En Jordi amb l’Espe, la Marta amb en Marius, la Ceci amb en Manel, jo amb la Julia (que mes aviat vam estar tontejant), l’Isidre primer amb la Lidia i desprès amb la Montse…, i l’Esteve amb la Silvia,i que continuen junts; no recordo si en Miquel es va aparellar amb algú en aquells temps.

EL 850:
Al principi del 76 en vaig treure el carnet, com que jo soc el mes gran, vaig ser el primer en fer-ho; i aquell cap de setmana ens vam trobar a casa del Isidre, una noia (no recordo quina) en va preguntar si ja tenia cotxe, i com que havia un 850 coupé aparcat davant de la casa, per prendre-li el pel li vaig dir que era aquell, i com que duia unes claus de un forrellat, li vaig ensenyar, las va agafar i va sortir al carrer, lo que no m’esperava es que la clau va entrar al pany, i quan, a sobre, va obrir la porta ja en vaig quedar de pedra… l’hi vaig tenir que dir que no que era broma i fer-la sortir del cotxe i tancar-lo abans no sortís el propietari.
Cap a finals del 76, vaig comprar-me el meu primer cotxe,(que també va ser el primer de la colla), un 850 de 3ª ma (no era coupé).
Uns quants de nosaltres, quedàvem alguns dies al vespre, entre setmana, desprès de plegar, a la plaça del Angel per xerrar o fer plans per el cap de setmana; jo hi anava amb el cotxe, i aparcava al carrer Raval de dins o a la mateixa plaça del Angel, i desprès, acompanyava alguns/nas, a casa seva, però una de les primeres vegades, que anàvem 6 en el cotxe, en vaig despistar xerrant, i en comptes d’agafar el carrer Convent, que tenia preferència, vaig agafar el carrer Soledat, que no en tenia, i en la cruïlla amb Sant Honorat, vaig fotrem una pinya contra un 600, que tenia la preferència, que no vaig respectar, per sort ningú va prendre mal, i com que amb el soroll del xoc, van sortir molts curiosos, ningú es va adonar de que anàvem 6, desprès un dels meus passatgers, el que vivia mes a prop,( no recordo qui), va marxar a peu, i no va passar res, tret d’un bony al morro del cotxe.
També, recordo un altra vespre que, anant a deixar les noies ( la Montse i la Pepi, i l’Anna ) a casa seva, vaig aparcar per les rodalies del camp de futbol,(un carrer que, encara, no tenia cases ni pisos) per xerrar sobre el “mal d’amor” que tenia una d’elles; i va venir la policia pensant que érem una parella fent “trapelleries”, je, je; les altres aventures amb aquest cotxe ja les he explicat en els relats publicats anteriorment.

LA MILI:
També vaig ser el primer en anar a fer el servei militar, a principis 78, fins a meitat del 79, es adir que vaig estar un any i escaig “desconnectat” de la Colla; el dia que marxava van venir a acompanyar-me fins a l’estació on agafàvem el “tren dels quintos”, crec que en Miquel i l’Esteve(??); i quan en van llicenciar, vaig recuperar el contacte, primer amb l’Esteve i la Silvia, i desprès amb la resta; a la segona meitat del mateix any que jo, hi va anar, a la “mili”, en Miquel, i el 79 en Jordi Lartuna.
A SARAGOSSA:
En Miquel, es va llicenciar de la mili a la segona meitat del 79, la va fer a Saragossa, i va fer novia “mañica”, (la Mercedes, que ara es la seva esposa), com que ell, encara no tenia cotxe, i tenia que anar a veure-la en tren, vaig a oferir-me a portar-lo un pont a finals del 79, i cap allà que vam anar amb el meu 127; nomes recordo que vam sortir amb ella i uns amics, i, que, en Miquel i jo, vam dormir aquella nit al cotxe; l’endemà, no recordo que vam fer, nomes que vam tornar cap a casa al vespre i vam sopar pel camí.

CELEBRACIONS:
A mes de balls al local, també celebràvem altres festes, i no sempre al local, com revetlles: La primera,la de l’any 75, al pati de ca l’Esteve; o també, la del 76, que vam anar a una torre que tenien els pares d’en Fermi cap a Gallecs o Lliça, a la que van venir alguns pares, per dur-nos en cotxe, recordo que a mi en van dur la meva cosina Leo, de França, i el seu marit amb el seu cotxe, aprofitant que estaven de vacances a casa; o la que vam anar al Trillas de Tamarit, amb bany nocturn.
I com no, caps d’any: A mes del que vam celebrar a la casa del carrer Covadonga; en vam celebrar alguns mes, i per ser “diferent” vull destacar aquest:

UN CAP D’ANY AVANÇAT: Pels volts de Nadal del 79, en Claudi (promès de l’Azucena), estava a la mili, i va venir de permís, però tenia que passar el cap d’any a la caserna, així que vam decidir de muntar-li una festa de cap d’any per sorpresa, uns dies abans; ens vam reunir al local de casa de l’Esteve, el Claudi, l’Azucena, l’Esteve, la Silvia, la Ceci, la Gloria( una amiga del Claudi i l’Azucena), la Francesca (una amiga de la Ceci) i jo; allí la Gloria (sense que en Claudi ho sentis)ens va oferir d’anar a una caseta que tenien els seus pares entre Rubí i Castellbisbal, i muntar la festa allí, així que els vam tapar els ulls al Claudi i l’Azucena, i cap allà que el vam portar; i així, aquell any, vam celebrar cap d’any dues vegades.


EL CUMPLE DE LA CECI.
Llògicament, també celebràvem els aniversaris, recordo especialment el de la Ceci a finals del 79, que vam anar a celebrar-lo a Caldes i vam quedar-nos a dormir allí, en una torre que tenien els seus pares, a aquella festa, gracies a les fotos, se que vam anar, l’Esteve, la Silvia, l’Isidre, en Miquel, l’Espe, la Marta, en Marius, en Fermí, en Paco (que feia temps que no venia), la Francesca,(una amiga de la Ceci), i l’Azucena, que crec va ser la primera vegada que venia.


Al febrer del 80 vam tenir el primer casament, es van casar l’Esteve i la Silvia, i jo vaig tenir l’honor de ser el seu fotògraf; també van venir la Ceci i l’Azucena.
EL CANVI:
A partir del 80, amb el Jordi Lartuna a la mili, i en tornar es va centrar en la carrera; en Miquel, que, quan podia, anava a Saragossa; en Isidre no se on parava… es pot dir que la colla va deixar de funcionar; a més tambe va marxar a la mili l’Esteve…;així que vaig continuar sortint amb en Claudi, l’Azucena, i la Gloria, que ens va dur a veure-la jugar a vòlei; i va ser amb una companya seva, la germana d’aquesta i las respectives parelles que vam formar una nova colla (la del Vòlei), amb la que vaig sortir dos o tres anys, fins que vaig començar a sortir amb la Sol , la meva esposa.
El 82 es van casar en Miquel i la Mercedes, a Saragossa; en aquells moments, jo estava sortint amb l’altre colla; precisament en el si de l’altra colla, al setembre del 83, van casar-se en Claudi i l’Azucena, i ja m’acompanyava la Sol; si no m’enganya la memòria, els hi vaig filmar el casament en Super 8.
EL RETORN:
A partir del 81, vaig tornar a tenir contacte amb l’Esteve i la Silvia, que van ser pares del Dídac, (desprès van seguir la Mariona i en Roger), i l’Esteve va obrir la seva primera botiga, més endavant, també vaig recuperar contactes amb l’Isidre, en Jordi i en Miquel; per l’abril del 87, es van casar en Jordi Lartuna i l’Angels; i al juliol del mateix any, la Sol i jo, per cert que l’hi vam comprar els mobles a l’Esteve, que, a més, ens va fer de testimoni.
Els següents en ser pares van ser en Jordi i l’Angels, al 90 van tenir la Berta,(seguida per l’Ariadna i en Marc); desprès en Miquel i la Mercedes, van tenir en Dídac el 91; i per fi en Isidre amb la Maribel, van tenir en Gerard el 2010; i l’Esteve i la Silvia ja son avis per quadriplicat.

A partir del 87 o 88, hem anat ajuntant-nos anant a sopars o dinars, mes o menys regularment; al principi els fèiem en algun restaurant, fins i tot el 2006, que vivia a Manlleu, vam fer un dinar als afores de Vic; desprès, vam passar a fer-los a casa d’algun, i cada parella porta algun plat o beguda, es mes pràctic, mes tranquil i permet d’allargar la sobretaula; l’últim, de moment, va ser un dinar a casa d’en Jordi i l’Angels, a Terrassa, el 2019.
També, a principis dels 90s, vam celebrar una revetlla sant Joan, que ens va convidar l’Esteve a una casa que tenia llogada a Moià, i recordo que nosaltres ens vam quedar a dormir i en Miquel, i no se si en Jordi, van tornar a Sabadell (o Terrassa) a altes hores de la matinada.
I als vols del 2000, vam anar a una cabana que tenien els pares del Isidre al Balcó de Sant Llorenç, a fer una barbacoa; aquest 2026 tenim una trobada pendent a ca la Marta.

EL DINAR DE 2016.

També, hem celebrat els 50 anys d’en Jordi, de la Silvia, de l’Angels o d’en Isidre; l’últim, de moment,: els 60 de l’Esteve, el 2019…
Desprès de tornar a viure a Sabadell el 2014, vaig retrobar-me, per casualitat, amb l’Espe (ja ens hem trobat post-pandèmia), i també amb en Manel (per Facebook); i durant la Pandèmia, i amb motiu de començar a escriure aquests relats, he recuperat el contacte, (malgrat sigui virtual), amb alguns mes: la Montse i la Vicky (amb les que fa poc ens vam reunir físicament), en Fermí, la Karina, i en Claudi i l’Azucena ( amb ells dos tambe es vam reunir fa poc).

Tot seguit deixo un petit resum de les “aventures”amb la colla, publicades al principi del blog:
LA MOLA I EL MONTCAU:
DE MONTSERRAT A SANT JERONI:

EL CAMPING TRILLAS
LA TRAVESSA DELS RASOS:
ROVELLONS AL COGULLÓ D’ESTELA:
LA CASA DEL CARRER COVADONGA I EL MONTSENY:
CADENES PETITES:
VIATJE A FRANÇA:
SENSE FRENS A LA COLLADA:
L’ALT FRESER: “COMA DE VACA”:
RUPIT I EL FALLO:
SETMANA SANTA DEL 80:

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

PRIMER TREBALL FOTOS I GRISOS

Els que ja en coneixeu, sabeu que m’agrada molt fer fotos, el culpable d’això es el meu pare, que era un gran aficionat a la fotografia, fins el punt de que teníem un laboratori a casa; quan vaig fer 8 o 9 anys en va regalar una càmera fotogràfica senzilla, però millor que las Werlisa i similars que corrien en aquells temps; i amb 15 anys ja va comprar-me una Yashica mes complerta.

Els últims anys d’institut, a principis dels 70s, per aprofitar les tardes, els dissabtes i les vacances, va aconseguir que entres a la botiga de fotografia del barri, Fotografia Prats, de Vicens Prats, amb el que tenia una bona amistat; vaig començar de dependent a la botiga i els matins que no tenia classe, d’ajudant al laboratori; mes endavant també l’havia acompanyat a fer algun reportatge de tipus industrial, i algun casament que fes en Super8 (filmat), per aguantar la entorxa (el focus), en interiors.

El últim any, va oferir-me fer el reportatge d’una celebració de l’Associació de San Sebastian de los Ballesteros, a Sant Julia d’Altura; quan vaig arribar vaig presentar-me al secretari de l’associació per rebre instruccions, i en va dir que, sobre tot, fotografies lo que fes el president de l’associació; tot anava molt bé, fins l’hora de dinar; com que encara érem a l’època franquista, van assignar una dotació de la Policia Armada, (els Grisos), per controlar l’acte, doncs bé, el president dels Ballesteros va entregar unes plates de menjar als policies, i com es normal jo ho vaig retratar, al cap de poc van venir dos policies a dir-me, amb males formes, que els hi entregues el carret, com que no volia van agafar-me la càmera, per sort el president, que estava a prop, va venir ràpidament i va medià per que en tornessin la càmera, vaig proposar que podria rebobinar el carret unes quantes fotos enrere i disparar a sobre per espatllar las fotos fetes; els hi va costar, però al final, amb reserves, van acceptar; després el president va explicar-me que com que estaven de servei no podien acceptar ni begudes ni menjar; bé finalment tot va acabar bé, vaig poder acabar el reportatge, i nomes es van perdre un parell de fotos poc importants.

FESTA MAJOR MERINALS ANY 72.

Aquell mateix any, en acabar el curs, vaig posar-me a treballar d’aprenent de recanvista, la que seria la primera feina oficial a jornada complerta.

També, durant l’últim any d’institut, amb el meu company d’aventures en Jordi Lartuna, al que l’hi vaig encomanar l’afició a la fotografia, vam muntar el laboratori que tenia el meu pare, que ja no el utilitzava, a les golfes de casa seva, on fèiem el nostres “pinitos” revelant fotos, cal a dir que en aquest aspecte, al final el alumne va superar al mestre, ja que, finalment, jo vaig deixar el revelat per manca de temps.

CASAMENT ESTEVE I SILVIA.

També comentar que havia fet d’altres reportatges per el meu compte, com els que ja havia comentat en un altre relat, el l’obra de teatre al institut o els “pastorets hipies” del institut de les nenes; mes endavant vaig fer reportatges de casaments de companys de feina, i amics, com l’Esteve (Estevet) i la Silvia; i fins i tot una pel·lícula en Super 8 del casament dels meus amics Claudi i Azucena; crec recordar que també alguna comunió; i per descomptat, de sempre he fet fotos de excursions i celebracions.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS MEMORIAS

APLEC DE LA SALUT

El dilluns següent al segon cap de setmana de maig, a Sabadell, celebrem l’Aplec de la Salut, enguany serà el 15 de maig, tot i que el diumenge 14 ja es faran activitats lúdiques.

SANTUARI DE LA SALUT.

S’hi faran activitats diverses,com, el cercavila i actuacions de gegants i caps grossos, bastoners, castellers i la banda municipal de musica; ballada de sardanes, diferents tallers, com el d’orientació, amb recerca de fites.., jocs i contes per la mainada; i  es muntaran taules per qui vulgui dinar de pic nic; el pujar a peu, des de la Plaça de la Sardana, també esta contemplat com una de les activitats,(la majoria puja amb vehicle privat, o amb el bus F4), t’has d’inscriure a l’UES, i et donaran coca i xocolata abans de sortir.

També es faran algunes activitats a la ciutat, com sardanes a la plaça de Sant Roc.  

En els aplecs que jo recordo, de la meva infantesa, la majoria de la gent pujàvem a peu, doncs eren pocs els que tenien cotxe, alguns pujaven amb el bus de Sentmenat, que parava a l’entrada del parc del santuari, o amb el de Polinyà que parava al cementiri; a les hores vivíem als Merinals, i  m’hi duia la meva avia, agafàvem el bus del 4, per anar a “Sabadell”, que es com en dèiem d’anar al centre, i des de allí a peu, per el carrer de la Salut fins passar la via del tren, baixant les escales cap el pont de la Salut i pujant per el Raval d’Amalia; el que no recordo es si anàvem tot el dia i dinàvem allà, o nomes a la tarda, per berenar-hi.

Una de les primeres sortides amb la colla del club= a l’Aplec 75??

Ja, de adolescent, recordo haver anat, almenys una vegada, amb la colla dels Merinals,(crec que nomes els nois), també a peu, des dels Merinals, anar i tornar; i amb la colla del Club, també, a peu des del centre, anar i tornar.

En aquells temps, el jovent, dúiem entrepans, i ens els menjàvem en qualsevol lloc, asseguts a terra, en una pedra o muret, o drets; els grans duien menjar en carmanyoles i seien en una manta a terra,  o els mes preparats en taules i cadires de càmping;  d’activitats, recordo els gegants, davant el santuari; sardanes, entre els pins; concurs de cant d’ocells a la zona de la font….i recordo haver vist fer missa fora, al lateral del santuari, en un altar de pedra en mig dels pins, que crec que encara hi es, el jovent i la quitxalla, jugàvem entre els pins, als jocs de l’època, tocar i parar, a la goma, al cavall fort, lladres i serenos, al “escondite”… i com no, a pilota.

L’Aplec de la Salut : extret de : https://historiadesabadell.com/2018/10/14/el-santuari-de-la-mare-de-deu-de-la-salut-i-el-parc-de-la-salut/

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita de Sant Iscle, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús.             Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.

A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.

La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i, al 1813, la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, es va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.

Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.

El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.

El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.

Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RECORDS

VAMOS A LA PLAYA OH,OH,OH

La platja, el mar, la sorra…; a l’estiu a la meva mare i a l’àvia Antonia, els encantava anar a la platja, malgrat la dificultat per a desplaçar-s’hi als anys 50s, sense vehicle propi i un transport públic limitat, la que tenien mes a má era la Barceloneta, tren fins a Barcelona, y despres en tranvia.

Ja de petit van començar a portar-me a mi també, com és lògic, de les primeres vegades no em recordo, però si que he vist fotografies en les quals aparec ben petit, en algunes apareix, fins i tot, la meva besàvia Laieta, en unes altres estem amb el meu tiet Quimet i la tieta Anita, i també n’hi ha amb la tieta Carmeta i el tiet Servando, pel fons que es veu en les fotos, era a la platja de la Barceloneta; també hi ha fotos amb companyes de la fàbrica de l’àvia,( Cal Marcet), però no crec que em portessin en aquestes, possiblement ni hauria nascut.

A LA BARCELONETA, PRINCIPIS DELS 60


Precisament a la platja de la Barceloneta, recordo haver anat alguna vegada amb l’àvia, recordo que hi havia vestuaris per a canviarte la roba per el vestit de bany; el record més antic que tinc d’anar a la platja, és d’una vegada que vam anar a Montgat, amb els meus pares i uns veïns, la família Prat,en  Jaume, l’Encarna i la Rosa María,( la filla menor, l’Elvira, no recordo si havia nascut), crec que tenien uns parents allí, al costat de la carretera nacional, per la qual cosa només calia travessar la carretera i la via del tren per a arribar a la platja; si no m’enganya la memòria crec que era prop del túnel de Montgat, i havia de ser entre 1962 o 1963; possiblement vam anar amb l’autobús de línia; també tinc un record difuminat, d’haver anat a la platja de Mataró, o d’una localitat pròxima, recordo que hi havia barques de pesca encallades a la platja, i diria que hi vaig anar amb els meus pares.


La platja a la que més vam anar era la de Castelldefels, hi havia una agència d’autocars, viatges Leyca (encara existeix a Terrassa), on l’àvia agafava passatge per les excursions a Castelldefels, que feien els diumenges, sortint de Terrassa, ens recollien en la carretera, devant del Rosaleda,i recollia la resta del passatje a l’agència de Sabadell, al costat del “Apeadero”, a l’Av. José Antonio Primo de Rivera (actual Av. Barbera), i ens deixaven al costat de la platja; per a tornar a principi de la tarda; una vegada també hi vam anar amb l’autobús de línia de l’empresa Mohn, des de Barcelona, però no era practic, vam haver d’agafar el tren fins a Barcelona (plz Catalunya), i anar fins a la plaça Universitat a agafar el bus, que, a més anava molt ple, i el procés invers a la volta; a mitjans dels 60s, el meu pare es va comprar una moto amb sidecar, i amb ella també anàvem, ell, la meva mare i jo, a Castelldefels, normalment tornàvem a dinar a casa; almenys una vegada també va venir el fill d’uns veïns, en Paquito Yelamos, anàvem ell i jo en el sidecar, cosa impensable avui dia, i la meva mare de “paquet”; recordo que, ja a la platja, el Paquito, ens va donar un bon ensurt, va agafar una pilota de platja com a flotador, i, sense adonar-se, el corrent el va anar allunyant de la riba, encara sort que ens vam adonar i el meu pare va poder arribar nedant i rescatar-lo.


Amb els autocars de viatges Leyca i viatges Codina, l’àvia, també en va dur a les platges de Torredembarra, Tossa de mar i Salou.
A principis dels 70s, entre el 71 i el 73, amb la furgoneta de la família Prat,  haviem anat plegats, ells, els meus pares, el meu germà i jo (no recordo si vènia l’àvia), a la platja de San Salvador, al Vendrell, en una de les ocasions, el meu germà, que tindria entre 4 i 6 anys, ens va donar un bon esglai; després d’esmorzar, veníem, el meu pare, el Jaime, el meu germà i jo, portant-lo jo de la mà, de passejar per la vora de l’aigua, i en arribar al costat del para-sol on estaven la meva mare, l’Encarna, la Rosa i l’Elvira, el vaig deixar anar de la mà, i li vaig dir alguna cosa a me mare, no havia passat un minut que ens vam adonar que no estava amb nosaltres, espantats vam començar a buscar-lo en totes direccions, preguntant a la gent si l’havien vist, finalment, no recordo si el meu pare o el Jaume, el va trobar, a Comarruga, a més d’un kilometre d’on estàvem, el portaven una parella que l’havia trobat, buscant la “cabanya dels indis”( el para-sol), anaven preguntant a la gent per si sabien de qui era aquell nen, de tota manera, ell,  ja els havia donat el seu nom i adreça.
També, en la primera meitat dels 70s, una parella, amiga de l’àvia, que tenien un 600, ens portaven, a l’àvia i a mi, a la platja de la Punta de la Mora, prop de Tarragona, enfront de la Tomba dels Escipions.

CASTELL I PLATJA DE TAMARIT.


A la fi dels 70s i principis dels 80s , ja amb carnet i cotxe propi, vaig començar a anar amb el meu vehicle; com ja vaig comentar en el post del Càmping Trilles, vaig anar diverses vegades, amb amics de la colla del Club, a la platja d’aquest càmping a Tamarit; també m’agradava la platja de Sa Conca, a S’Agaro, no recordo amb qui anava però si que hi vaig anar diverses vegades; també recordo haver anat, almenys una vegada, amb els meus amics en Claudi, L’Azucena i la Gloria, no recordo exactament a quina platja, però era entre Sant Feliu de Guixols i Calonge, recordo que vam llogar un pedalo per a anar una mica mar endins.                            

 Ja amb la Marisol,hi  havíem anat, procurant cambiar de platja a, Comarruga, Castelldefels, Platja d’Aro, l’Escala,Tamarit, Sa Riera, Blanes, Pineda…; a partir de finals dels 80s, moltes vegades, trovabem retencions per a arribar a la platja, i com nosaltres no som de prendre el sol, si no d’arribar, banyar-nos un parell de vegades, assecar-nos i marxar, no ens agrada estar més estona a la carretera que a la platja, així que, a poc a poc, vam anar deixant d’anar a la platja .

Llegenda del Drac Gar i Got, extret de http://www.escasateva.catalunya.com

    El Drac Gar i Got de Castelldefels:

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

BARCELONA AMB L’AVIA ANTONIA

Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb  l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi),  anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.

DONANT BESC ALS COLOMS.


Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.


Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.

AL PARC D’ATRACCIONS.


Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.


També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.


Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia:
Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes.
Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona».
Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

SORTIDAS AL CAMP AMB L’AVIA ANTONIA

Com haureu vist en els relats publicats, sóc bastant belluguet; crec que en gran part li ho dec a la meva àvia materna, Antonia, a la que, malgrat ser sorda, li agradava molt moure’s i anar de excursio i de “campo y playa”.

L’AVIA EN UNA EXCURSIO AL TIBIDABO AMB COMPANYAS DE FEINA.


Ja des de molt petit va començar a dur-me amb ella, moltes vegades eren sortides de tarda, al camp, prop de casa; a principis dels 60, el barri on vivíem, els Merinals, estava gairebé envoltat de camps, pel costat de Can Feu, de Sant Quirze i de Can Gambús; majoritàriament eren camps de cultiu, o terrenys erms, creuats per un parell de camins carreters i diversos corriols, i és en els marges d’aquests últims on, per primavera i principis d’estiu, em portava a agafar “herbetes de la Mare de Déu”, herbes silvestres comestibles, que ella coneixia (cuscunillas, similar a la rucula, llepsons, mastecs, roselles, fonoll…), i que després de rentar-les, preparava en amanida, estaven bones; també solíem agafar mores d’esbarzer; i quan havia plogut sortíem a agafar caragols.


També m’havia portat a berenar al camp, en aquestes ocasions, de vegades, també havia vingut la meva mare, i, com he vist en fotos, alguns dinars de pic nic, en els que havian vingut alguns veïns, alguns parents, com la meva tia Carmeta o el meu padrí, i fins i tot, la meva besàvia Laieta, i, si hi ha fotos, vol dir que  també hi era el meu pare; solíem anar a zones amb fonts o boscoses, com a la font de Can Rull, (avui integrada en el Parc Catalunya), la de la Taula Rodona, a Sant Quirze (ara és un parc urbá); o la de Can Casablancas, al costat d’una bassa, també a Sant Quirze; també anàvem al bosc de Berardo, ara de Castell Arnau; i recordo haver anat, un dijous gras, a Torrebonica, prop d’on avui està l’Hospital de Terrassa.


Al bosc de Can Casablancas i al de Berardo, també em duia a buscar bolets, els rovellons d’aquesta zona eran més bons que els que porten de Berga o del Montseny; ja amb el bosc de Can Casablancas desaparegut i el de Berardo urbanitzat, havíem anat a buscar bolets entre Bellaterra i Sant Joan, agafant els FCG, per allí s’agafaven bastantes llenegas;  en aquests boscos, també havíem agafat cireres de pastor, i, al desembre, molsa per a fer el pessebre.


Del bosc de Can Casablancas a penes queda una mostra al costat del cementiri que hi ha al costat de la C58, la resta es un poligon industrial i la mateixa autopista; quan anàvem a la Taula Rodona, passàvem pel costat de les restes del desaparegut bosc de Can Feu, del que només queden sis o set pins i alguna alzina, al costat de la Casa dels Pins, a el Pla de l’Amor, als Merinals; i del de Berardo, encara queda alguna cosa, malgrat estar urbanitzat.

imatge del bosc de Can Feu, principis del XX , extreta de isabadell.cat, autor desconegut.

Informació sobre el Bosc de Can Feu, extreta de isabadell.cat:

 El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.

El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexio de la parròquia de Sant Vicenç de Junqueres del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina, propietari de les terres i el castell; de fet a partir del 1907 i fins 1931, era marc de moltes celebracions, entre elles las de la Festa Major de Sabadell.

Ja poc abans de la Guerra Civil, va ser venut un tros del bosc per fer terres de cultiu; durant la guerra, tambe va ser expoliat per fer llenya, i a la post-guerra va anar a mes, quedant reduit a un grapat d’arbres, majoritariament pins, entre el castell y Sant Quirze del Valles (a les hores San Quirico de Tarrasa), ja que durant els anys 50s, es van contruir els barris dels Merinals, Can Rull i Can Feu.

Categorías
CATALA INSTITUT RECORDS

TEATRE AL INSTITUT

L’últim curs que vaig estar a l’institut, (72-73), vaig participar, encara que indirectament, en una obra de teatre de final de curs, que a més era de l’institut femení…

INSTITUTS ARRAHONA I EGARA.


Ara us explico: En aquella època els nois i les noies anàvem a centres separats, encara que en el nostre cas eren dues ales d’un mateix edifici, les noies al de l’esquerra (IEM, Egara), i els nois al de la dreta (IEM, Arrahona); fins i tot els patis estaven separats per un reixat, però els camps d’esport, a la part del derrere eren comuns; a més, els que viviem al mateix barri, també coincidíem en el bus.


Jo, en aquella època, a les tardes i els dissabtes, treballava a la botiga del fotògraf del barri, Fotografia Prats (amic del meu pare); i un parell de noies del barri, que anaven a la mateixa classe, venien per la botiga, amb lo que vam començar a relacionar-nos; llavors ja feia temps que eram companys amb el meu, encara avui dia, amic Jordi Lartuna, que, com qu’era nedador i estava cachas, agradava bastant a les noies, anàvem gairebé sempre junts; un bon dia, en el bus, les meves “clientes” ens van proposar de participar en l’obra de teatre que preparaven per a final de curs, volien que els papers masculins els fessin nois, en lloc de noies disfressades de noi, com fins llavors; així que teníem l’encàrrec de “reclutar” quatre “actors” més, per a completar l’elenc masculí.
No ens va costar gaire convèncer a alguns companys de classe; després, encara ens quedava un tràmit, que era parlar amb la directora de l’institut Egara, perquè donés el seu consentiment de que actuessin “actors” masculins; així que, el dia acordat, a l’hora del pati, el meu amic Jordi i jo vam anar a l’institut de les noies, i una vegada dins vam preguntar pel despatx de la directora, en veure’ns allí dins es va esvalotar el galliner, perquè, teoricament, els nois no podíem entrar en el seu institut; l’entrevista amb la directora va ser un èxit, així que el següent pas va ser començar a repartir els papers i planificar els assajos.
L’obra en qüestió era Mujercitas de Louise May Alcott, i l’estaven muntant amb l’ajuda i supervisió d’un professor seu, crec qu’es deia Sr. Sala, que feia les funcions de director escènic; i que a més era el pare de l’Olga, una de les participants, altres “actrius” eren, la Miriam Guardiola i la Pilar Villuendas, que eren les “clientes”, amb les que teníem més relació, la Rosa i la Silvia, i hi n’havia un parell o tres més, però no les recordo; els “actors” eren el Jordi Lartuna, el Jordi Alsina, el Quim Sicília i dos més que tampoc recordo el seu nom; jo anava a fer el reportatge fotogràfic de la representació, ja el nadal del 72, els vaig fer fotos d’una espècie de “pastorets power flower” que van muntar al pati, deles que en van demanar bastantes copies; el Sr. Sala, a més, em va fer encarregar-me de les llums i el teló; el que em va limitar  els moviments per a poder fer unes bones fotos, perquè havia de romandre en un lateral de l’escenari.


Els assajos eren a primera hora de la tarda, en la sala d’actes, nosaltres havíem d’entrar a l’institut de les noies, on ens esperaven elles i el profe, i passar pel passadís que portava al gimnàs, enfront del qual estava l’entrada a la sala d’actes; un parell de vegades  vam trobar algunes ressagades de l’última classe de gimnàstica en “paños menores”, perquè usaven el passadís com a vestuari; els “actors” havien d’aprendre’s el dialeg i els seus moviments en l’escenari; jo, en canvi, quan havia d’encendre o apagar determinades llums, també aprofitava per a fer proves fotogràfiques amb pel·lícules de diferent sensibilitat, per a evitar usar el flaix; en un d’aquests assajos, en el que no recordo si el profe no va poder venir o si es va haver d’anar abans, en sortir vam trobar que les portes de l’institut estaven tancades, després de buscar, inútilment, al conserge, vam haver de saltar per una finestra d’una aula de la planta baixa, que, per sort, tenia la porta oberta.

UN MOMENT DE L’OBRA.


I va arribar la fi de curs, i la representació de l’obra; el meu amic Jordi Lartuna feia un dels papers principals, el de John Brooke, parella de la germana gran, Meg March, interpretada per la Miriam, el paper de Josephine “Jo” March, el feia la Silvia, la resta de papers, no recordo bé qui feia de qui, crec que  el de la criada, Hanna, el feia la Rosa, o potser la Pilar; sigui com sigui, el cas és que va sortir bastant bé; les fotos les vaig fer amb pel·lícula de 400 ASA, en color, sense flaix; i malgrat haver de fer-les des d’un costat de l’escenari, no van quedar malament del tot.
Gràcies a aquesta funció, els participants a l’obra, vam crear la “Colla de l’Institut”, amb la que vam fer algunes sortides, durant les vacances i part del curs següent; malgrat que, alguns, com la Rosa i jo, vam deixar l’institut i ens vam posar a treballar; quedàvem, principalment, per a anar al cinema o a prendre alguna cosa; també a celebrar algun aniversari a casa d’algú, recordo haver anat a Bellaterra, a casa de l’Olga Sala, i a casa d’un dels nois a Terrassa, on vam fer un petit guateque, (aixo ho recordo gràcies a les fotos que tinc); em sona, també, haver anat a casa de la Silvia, per a demanar als seus pares que la deixessin venir a algun lloc que no recordo.
No recordo el motiu, però a la fi del 73, vam deixar de sortir; i amb el Jordi Lartuna, vam començar a sortir amb la Colla dels Merinals.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EXCURSIONS ESCOLARS

Retrocedeixo en el temps, per a repassar lo poc que recordo de les excursions que vaig fer en el col·le.


De primària nomes recordo, vagament, una que vam fer quan anava als nacionals, debia de ser a la segona meitat dels 60; sé que  vam sortir, caminant, del col·legi, a els Merinals, passant per la font de Can Rull, on vam fer una parada, i seguint cap al que avui és Can Llong i després cap a l’estació de Castell Arnau, per on vam travessar les vies, per a anar cap a Sant Juliá d’Altura, crec que ens vam quedar allí a dinar i a la tarda vam tornar cap al col·le.

FLOQUET DE NEU.


Ja a l’institut, en el 1º curs 68-69, vam fer un excursió al Zoo de Barcelona, organitzada per el profe de ciències, pero si no recordo malament, a 1º i 2º, el teniem un profe  masculí y coix, y jo recordo que venia una profe;  ens van portar en autocar fins al Parc de la Ciutadella; i mig record que ens van fer formar en dues files, al costat d’un edifici de la ciutadella, que tènia porxades, abans d’entrar al Zoo;  se que vam veure en Folquet de Neu, y els dofins, pero no recordo més detalls d’aquesta visita al Zoo.


Crec que en curs següent, 69-70, ens van dur a la Mola, novament organitzat per el/la profe de ciències, i crec que també va venir la de geografia, si no recordo malament, vam anar en autocar fins a les proximitats de Can Robert, i vam pujar pel camí carreter de Can Poble, on vam parar una estona a esmorzar, i després vam seguir pel camí de les mules per pujar fins al monestir, em sona que pel camí ens van explicar la formació del massís de Sant Llorenç i del Montcau, així com el tipus de roques que el formen; també recordo que, de baixada, ens vam apropar a veure la boca d’un avenc, prop del camí, amb la consegüent explicacio de la profe.

SANT LLORENÇ DEL MUNT.

 Amb l’institut, també anàvem, cada any, a la Mola en una Marxa de regularitat, a la que hi anava tot l’institut, i que organitzava el professor de FEN (Formación de Espiritu Nacional), falangista convençut, amb la col·laboració d’alguns “fletxes” del Frente de Juventudes o de la OJE.

SANT MIQUEL DEL FAI.


El següent curs, 70-71, ha de ser el que ens van portar a Sant Miquel del Fai, també amb la profe de ciències; ens van portar en autocar fins a un punt de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles; des d’on vam seguir, a peu, per un camí forestal, que arribaba fins a l’entrada del Monestir; pel camí recollíem minerals, i algun, fins i tot, va trobar algun fòssil.
Arribats a Monestir, gotic, del S XV, després de travessar un pòrtic entre dues parets de roca, la majoria vam quedar impressionats pel que vam veure, ja que el Monestir de Sant Miquel del Fai esta “penjat” als Cingle de Bertí, en una paret des de la qu’el torrent Rossinyol es precipita sobre el replà ocupat pel monestir; l’església romànica de Sat Miquel, que es va establir en el S X, està dins d’una bauma, i davant d’ella hi ha una bassa on es recull l’aigua del Rossinyol, que torna a caure cap a la vall de Sant Miquel formant el Salt del Rossinyol, una bonica cascada sota el monestir, darrere de la qual hi ha una cova visitable amb formacions calcàries; al Monestir vam menjar·nos els entrepans que portàvem per dinar, i vam estar jugant una estona, després vam continar caminant, per a passar per darrere del Salt del Tenes, que és la cascada que es veu des de l’entrada del Monestir; des d’allí surt el camí que baixa fins al poble de Riells del Fai, on ens esperava l’autocar.

EXCURSIO A EMPURIES.


En el curs 71-72, crec que va ser el que vam anar amb la profe d’història, a visitar, primerament les ruïnes del poblat ibèric d’Ullastret, d’entre el VI i l’II A. C.; em corre per la memòria, el record d’unes cisternes i unes sitges circulars, excavats a terre; a la part alta d’un pujol, el Puig de Sant Andreu.
Des d’allí ens van dur fins a Sant Martí d’Empúries, a L’Escala; on es va establir el primer assentament grec de Emporion, la Paleapolis, l’autocar ens va deixar al costat de l’església de gòtic-tardá, de Sant Martí, del XVI, des d’on vèiem les restes del “Malecon” del port greco-romà; allí vam dinar i a la tarda vam anar, caminant, fins a les ruïnes de la Neapolis de Emporion, on vam visitar el museu, i part de les excavacions.                                                                                                        Sant Martí d’Empúries, va ser la primera capital del Comtat d’Empúries en el S IX.


L’últim curs, 72-73, vam fer una excursió a la Catalunya central, crec que venien diverses profes, no sabria dir quines, podrien ser la d’història i la Fisica, però no n’estic segur; passant per Manresa i Suria, vam parar a Cardona, i d’allí vam anar al Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el terme de Riner, al Solsones, declarat bé cultural d’interès nacional; està compost per diversos edificis; l’església, del XVII, que alberga un retaule barroc del XVIII,i un altre gòtic-renaixentista del XVI, en una Capella; la Casa Gran ,de gòtic civil del XVI, que feia la funció d’alberg; les Cases d’Acolliment edificades en el XX; el Monestir Benedictí del XIX, i la Font de la Mare de Déu; allí vam dinar, i després vam anar fins a Solsona, on, ens van organitzar per equips, per a jugar a una divertida “Cerca del Tresor” pel barri antic de la ciutat, amb la complicitat d’alguns comerciants.

CATEDRAL DE SOLSONA.


De retorn a casa, l’autocar va parar a la carretera, que abans passava per sota del castell de Cardona, en un lloc on hi havia afloraments de sal, (crec que de Silvina), perquè recollíssim alguns trossos.


És possible que féssim alguna excursió més, però aquestes són les que recordo.

   

Llegenda fundacional de Sant Miquel del Fai, extreta de http://www.patrimonicultural.diba.cat:

On avui hi ha la capella de Sant Miquel, un bou, tot pasturant hi va trobar una imatge del sant patró. Era daurada, però la cama per on la va agafar el bou, va quedar negra. El pastor recollí la imatge i li va fer una capella rústica amb branques i pedres.
Atrets per la notícia, uns varons hi van fundar un convent amb el títol de «solitaris de sant Víctor». Aquests, volien fer daurar la cama negra, però fracassaren. La seva fama fou tanta, que fins i tot el fill de Berenguer Ramon I, Guillem Berenguer, s’hi afegí.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS VACANCES

RETORN A PARIS

Des que vam ser·hi, en el nostre viatge de noces, que volíem tornar a Paris; les vacances del 2018, van ser el moment propici, vam anar a una agència per a organitzar el viatge i reservar tres nits d’hotel.


El dimecres 20 de Juny, al matí d’hora, vam anar fins al parquing de Aparca & Go, al costat de l’aeroport del Prat, on vam deixar el cotxe i ens van dur en un mini-bus fins a la T2, on després de passar els controls i esmorzar,  vam embarcar en un avió de Vueling cap a Paris-Orly.


Arribats a l’aeroport, vam dirigir nos a la sortida, on ens havia d’esperar un “Shutle” per a portar-nos a l’hotel, però no vam veure a ningú esperant-nos; després d’una estona, sense canvis, vam telefonar a l’agència i els vam explicar la situació; al cap de poca estona, ens van trucar ells, i ens van dir que, hi havia problemes per a accedir a l’aeroport, perquè la via d’accés estava en obres, i a més hi havia un avís de bomba, però que el nostre transport estava en camí; de fet, havíem vist moltes patrulles del que em van semblar militars armats; mentre esperava, vaig preguntar a un xofer que venia a recollir altres passatgers, i em va dir que el també arribava tard, i que s’havia assabentat que havien fet explotar una maleta sospitosa, efectivament s’havia sentit un so com d’un petard; finalment va arribar una noia amb un retol amb el meu nom, que, gairebé  amb una hora de  retard, ens va recollir, a nosaltres i a una noia amb un bebè, per a portar-nos als nostres respectius destins.


Finalment, prop de la una, vam arribem a l’Hotel Saint Jacques, a la rue Ecoles, en el cor del Quartier Latin; com a curiositat, sent allí ens vam assabentar de, qu’en aquest hotel es van rodar escenes de la pel·lícula Xarada, amb Audey Hepburn i Cary Grant; ens van donar una habitació de “pel·lícula”, a la planta baixa i amb un llit extra-gran amb dosser; vam deixar les maletes i vam anar a dinar a un restaurant pròxim, “plat du jour”, pero molt car.

CATEDRAL DE NOTRE DAME


A la tarda, vam sortir a explorar els voltants, vam veure que baixant pel carrer lateral de l’hotel, a uns 300 metres, teniem el Sena a l’altura de la catedral de Notre Dame; així que, passant per devant de la Prefecture de la Police, vam anar fins allí, a la île de la Cité; quan vam veure la quilomètrica cua per a entrar a la Catedral, gòtica d’entre el XII i el XIV, vam optar per visitar l’exterior, així que la vam envoltar i vam tornar al Quartier Latin, on vam seguir la Rue Monge fins a l’Av. des Gobelines, des d’on vam tornar per la rue Mouffetard, potser el carrer més “típic” del barri, amb un petit mercat ambulant de fruita i verdura, vam passar per la place de la Contrescarpe, un altre lloc emblemàtic, i vam arribar al Panthéon, edifici neoclàssic del XVIII, construït en el cim del pujol de Sainte Genevieve; just al davant vam entrar a l’església de Saint Etienne du Mont, amb elements del gòtic flamíger i renaixentistes del XV al XVII, reconstruïda el XIX,i que alberga la tomba de Sainte Genevieve, patrona de Paris; pel camí vam poder veure que els preus dels restaurants s’havien disparat des de la nostra anterior visita, així que ens vam anar a sopar a un Kebab, darrere de l’hotel.

BASILICA SACRE COEUR


El dia 21, vam anar a la propera estació del metro de Cardinal Lemoine, on vam agafar un abonament per a 10 viatges, i vam agafar el metro fins a l’estació de Anvers, a Montmartre, després vam agafar el funicular de Montmartre ( serveix l’abonament del metre), fins a la basílica, neo-bizantina, del Sacre Coeur, del XIX, vam entrar a visitar-la; en sortir vam anar a visitar l’església romànica de Saint Pierre, del XII, que està al costat de la basílica, es diu que en aquesta església es va fundar la Companyia de Jesús; després vam passegar per la típica Plce du Terte, on estan concentrats els pintors i dibuixants de carrer, en els seus voltants hi ha moltes botigues de records, i vam veure algunes mansions antigues; després vam baixar el pujol, passant per le Moulin de la Galette, un molí de vent del XVII; dels molts que hi  havian al pujol antigament; ens vam  anar a visitar el cementiri de Montmartre (o Cemitiere du Nord), també fundat en el XIX, en ell hi ha tombes importants, com les de Stendhal, Degas, Ampere o la cantant Dalida; en l’entrada del cementiri et faciliten una guia d’aquest.


Sortint del cementiri, ens vam anar cap a la place Pigalle, per a seguir pel Bd. Clichy, on vam veure el famós Moulin Rouge, construït per un terrassenc en el S XIX, vam estar mirant les cartelleres; una mica més amunt vam comprar uns entrepans i aigua, i en un banc, a l’ombra dels arbres del Boulevard, ens vam asseure a dinar; vam continuar passejant veient aparadors de Sex-Shops, la novetat d’aquell any eren els consoladors amb la forma de la Torre Eiffel; al final del boulevard, vam baixar per un animat carrer fins a l’església, neoclàssica, de Notre Dame de Lorette, del XIX, les escalinates estaven plenes de gent dinant; vam seguir en direcció a Saint Lazare, i girant cap a Opera, arribant enfront de l’església, neo-renaixentista, de la Sainte Trinite del XIX, des d’allí vaix trucar al meu pare per a felicitar-lo pel seu sant;  vam seguir pel Bd. Haussmann fins a les galeries Lafayette, on vam agafar el metro per a tornar a l’hotel a reposar.


A la tarda vam agafar la Rue Ecoles (la de l’hotel), cap a l’oest, passant per davant del prestigiós Collége de France, fundat en el XVI, vam arribar al Hôtel de Cluny, residència per als frares cluniacenses, fundada el XIV, actualment és el Museu de l’Edat mitjana; vam girar cap al sud en el Bd. Saint Michel, passant entre el Collége de France i l’Observatoire de la Sorbonne; arribant a l’encreuament amb la rue Souffot, vam veure un McDonalds, però els preus no eren els d’aquí, com que no estàvem disposats a pagar 12 € per una trista hamburguesa (a part la beguda), vam passar de llarg i enfront dels Jardins du Louxenbourg, vam trobar una creperíe ambulant, que ens va preparar dues delicioses crepes a bon preu, ens vam anar als jardins a asseure’ns en un banc per a menjar-les; després vam fer una passejada pels extensos jardins, que alberguen le Palais du Louxenbourg, barroc del XVII, i qu’és la seu del Senat frances; a mes, vam poder assistir a uns cants corals, en una glorieta en front del teatre de guinyol, també vam veure les fonts monumentals de Leda del XIX, i la de Marie de Medici del XVII.


De tornada a l’Hotel, vaig rebre un avís de Vueling, en el qual m’avisaven que, a causa d’una vaga de controladors, el vol de tornada s’havia anul·lat; em passaven un enllaç en el que podia canviar-lo per uns altres que si es podrien fer; vaig anar a parlar amb el recepcionista de l’hotel, per a demanar-li si tenien un ordinador des d’on poder connectar-me, tenien un portàtil, però no anava la contrasenya per a entrar en internet, així, que molt amablement, ea va portar fins al del taulell de recepció des d’on vaig poder triar un vol per al mateix dia que l’anul·lat, que sortia a la 1,30 del migdia en comptes de les 8 de la tarda.


El dia 22, acabant d’esmorzar, vaig trucar a l’agència, perquè confirmessin el nou vol,  coordinessin el canvi amb el Transfer que havia de recollir-nos, i ens fessin arribar els nous bitllets a l’hotel, via e-mail.
Acabat el tramit, vam anar a agafar el metro per a anar a visitar el barri de Le Marais, el seu nom es deu al fet que, en l’antiguitat, aquesta zona, de la dreta del Sena, estava coberta de maresmes; vam baixar a l’estació de Republique, a la plaça del mateix nom, vam agafarel Bd du Temple, girant, despres, cap a le Carreau du Temple, un espai multi-usos instal·lat en un antic mercat cobert del XIX; vam passar enfront del Museu Picasso, i una mica més endevant, vam entrar en el Museu Cognacq-Jay, en el Hôtel Donon del XVI, que en 1929 va fundar Marie Louise Jay, vídua d’Ernest Cognacq, per a exposar la seva col·lecció d’objectes artístics del XVIII; més tard vam anar al Museu Carnevalet, però estava tancat per reformes; vam arribar a la Place des Vosges, una de les més antigues de Paris, S XVII, (llavors era la Place Royale) envoltada de voltes sota d’elegants edificis de maó i pedra, i amb un gran parc central, on ens vam aturar reposar; vam continuar passejant arribant a la Place Bastille, un dels escenaris de la revol·lucio francesa; d’alli vam baixar cap al Sena pel Bd. Henri IV, on vam veure un supermercat en el que vam entrar, allí vam trobem plats cuinats, calents, a bon preu, vam agafar dues cuixes de pollastre amb patates al forn i dues ampolles d’aigua; vam arribar fins al pont de Sully, i en el Quai Henri IV, vam veure uns bancs sota uns arbres, que vam triar per menjar nos el pollastre.


Després de dinar, vam seguir cap a la zona de Sant Paul, passant per devant del Hôtel de Sens des Archeveques, gòtic flamiger, del XV, seu de la Biblioteca Forney; més endavant, a la rue Francois Miron, vam veure les Maisons Enseigne du Faucheau et du Moutons, que segons crec són les cases (d’habitatges) més antigues de París, del XVI; prop d’allí vam veure una pastisseria, on vam comprar unes merengues de maduixa com a postres, vam sortir a la Rue Rivoli, i passant l’església clasicista de San Gervais,del XVII, vam arribar al Hôtel de Ville (ajuntament) en un palau del XIV, reconstruït el XIX en estil neo renaixentista; vam seguir pel Quai Gesures fins al Pont du Change, per on vam passar a l’Illa de la Cité, al tocar de la Conciergerie que és com es coneix al Palais de la Cité, antic palau reial construït entre el X i el XII, en el segle XIV, va deixar de ser el palau reial per a convertir-se en presó, funció que va complir fins a 1914, actualment és la seu del Palais de Justice; entre els seus edificis esta la Sainte Chapelle, gòtica, edificada per Sant Lluís en el XIII, i la tour de l’horloge; vam passar el pont de Saint Michel del XI, sortint a la placa del mateix nom, on vam veure la font monumental de Saint Michel, del XIX, vam pujar un tros del Bd. Saint Michel, i vam girar per la rue Saint Severin, que ens va dur fins a l’església, gòtica, del mateix nom, del XIII; i des d’allí vam tornar a l’hotel a descansar.


Arribats a l’hotel, ens estaven esperant els bitllets de tornada modificats; a la tarda vam agafar el metro fins a l’estacio de Bir-Hakeim, pròxima a la Tour Eiffel; arribats als voltants de la torre, ens vam trobar que estava envoltada per unes tanques, i que només permetien l’entrada al perímetre als que anaven a pujar a la torre, després de passar per diversos controls; com que nosaltres ja havíem pujat en el primer viatge, ens vam conformar  amb un selfie; i vam continuar passejant pels Jardins du Champ de Mars, fins a arribar a la place Joffre, enfront de la École Militaire, del XVIII, que esquivem anant cap a l’estació de la Motte Picquet, per a agafar el metro de tornada a l’hotel; vam comprar uns entrepans en un local pròp de la sortida del metro, i vam anar a menjar-los al Square Paul Langevin, un parc pròp del l’hotel.


El dissabte 23, després d’esmorzar, vam preparar les maletes per deixar les a recepció, i vam sortir a fer un últim passeig pel barri, vam anar a visitar l’església de Saint Nicholas de Chardonet, construïda el XIII i reformada el XVII, passant després per la rue Saint Victor, on vam veure unes boniques botigues “vintage”; sobre les 11, vam tornar a l’hotel a esperar que passessin a recollir-nos per a portar-nos a l’aeroport.


Ja a l’aeroport, vam verificar que el vol continuava vigent, i una vegada passats els controls d’accés, vam comprar uns entrepans i aigua, per a dinar abans d’embarcar; el vol va sortir puntual i una vegada al Prat vam anar al punt de recollida del transfer fins a l’Aparca & Go, per a recollir el nostre cotxe i tornar a casa.


Anècdota sobre: L’home que va vendre la torre Eiffel, extreta de http://www.toureiffel.paris:
En els anys 20 del segle passat, Victor Lustig va vendre la torre Eiffel a André Poisson, un home poc segur de si mateix que desitjava fer-se lloc en el món dels negocis. Aquesta transacció era una estafa minuciosament preparada i va resultar un èxit per a l’estafador, que es va esfumar una vegada conclòs el tracte.
Un mes després, Lustig no va vacil·lar a repetir el frau, però aquesta vegada no va sortir com havia previst: va ser desemmascarat per un comprador menys crèdul.
I efectivament, no està en venda!

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar