Etiqueta: MEMORIAS

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS VACANCES

ARAN, BOÍ I NAUTA GARONA

      Per les vacances de l’estiu de 2015, decidim tornar a Era Val d’Aran, vam anar a una agència per a reservar un hotel a Vielha; aquest seria l’últim viatge que faríem amb el Fiat Idea, que ja tenia 10 anys i més de 200000 quilòmetres; de fet abans de sortir de viatge ja havíem tancat la compra del substitut, un Toyota Yaris.
El dia de Sant Fermí, ens dirigim cap al Túnel de Vielha, parant a dinar a Lo Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça, després de dinar vam passegar pel barri antic d’aquest poble, visitant la seva original església de l’Asunció de la Mare de Déu, de finals dels 60; seguim fins a creuar el túnel i una vegada a Vielha e Mijaran, vem anar fins a l’Hotel Spa Acevi, una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer una passejada per Vielha, passant per la glésia de Sent Miquèu, romànica i gòtica, d’entre el XII i el XIV, que alberga la talla romànica d’eth Crist de Mijaran, i una pila baptismal, també romànica; vem arribar al Passég dera Libertat, en el barri d’eth Cap dera Vila, a la riba dreta del arriu Nere, amb diverses cases gòtiques i renaixentistes, com Ço de Rodés del XVII; després vam seguir el riu Nere fins a la seva confluència amb la Garona, arribant al Palau de Gèu (Palau de Gel), tornant per la riba de la Garona fins a l’Hotel, per a sopar.

SENT BERTRAN DE COMENGE.


El dia 8, vam entrar a França per Eth Pont d’et Rei,  i ens vam anar fins a Sent Bertran de Comenge (Saint Bertrand de Cominges), a la Nauta Garona, a la part gascona d’Occitania, catalogat en els “plus beaus villages de France” ( els més bells pobles de França), està situat en un pujol enmig de fertils camps de cultiu, coronada per la Catedral de Sainte Marie, amb elements romànics del XII, gòtics del XIV i renaixentistes del XVI, al seu al voltant, el poble, té cases gòtiques i renaixentistes, entre las que destaca la Maison Bridaut, gòtica del XV; acabada la visita, vam tornar cap a l’Aran, parant en Sent Biat (Saint Beat), a la vora de la Garona, a prendre uns cafès amb llet, i fer un petit passeig, en el qual vam veure una Capella Troglodítica, encastada en la roca.


De nou en terra aranesa, vam parar per dinar a Bossòst, a la riba esquerra de la Garona, després de dinar vam fer una passejada pel poble, on vam veure la glésia romànica de la Mair de Diu dera Purificación, del XII; després vam agafar la carretera cap al col d’et Portillon, entrant, de nou en Nauta Garona, arribant a Banhères de Luishon (Bagnères de Luchon), on vam visitar el hall de les Termes de Luchon, i passejar pels seus bonics jardins, després de prendre uns cafès, i fer un petit passeig per el poble, vam tornar cap a Bossòst, però, abans, vam parar per a visitar l’Aran Park, un parc d’animals del Pirineu, en semi-llibertat, (cervols, marmotes, voltors, ossos…), acabda la visita, vam tornar cap a l’hotel per a sopar.


Havent sopat  vam sortir a fer una passejada pel centre de Vielha, i vaig rebre una trucada del meu germà, demanant-me si podia passar per casa dels pares, a veure com estaven; perquè, segons sembla, havia parlat amb el meu pare que li va dir que aquell matí havia portat a la meva mare a urgències, perquè li costava respirar, de fet en aquells dies, va fer molta calor a Sabadell; li vaig recordar que estava a Vielha, i em va dir que ja s’acostaria el, l’endemà.

SANT CLIMENT DE TAHÜLL


El dia 9, va començar el dia molt ennuvolat; vam anar fins a Tredòs, amb la intenció d’arribar fins al balneari de Banhs de Tredòs, però, mentre estàvem visitant els voltants del pantà d’Aiguamòg, va empitjorar el temps i va començar a plovisquejar; així que vam donar la volta, tot decidint de provar a l’altre costat del Túnel de Vielha; quan vam sortir del túnel, ens vam trobar un temps assolellat i esplendid; i vam anar cap a la Vall de Boí.
Vam arribar al poble de Taüll, parant enfront de l’església romànica de Sant Climent de Taüll, del XII, als afores del poble; després de visitar-la, vam anar fins al poble, per a visitar la de Santa María de Taüll, que es va aixecar al mateix temps que la de Sant Climent; després vam anar a un petit restaurant del poble, a dinar, des d’allí vaig trucar al meu pare, per a veure com seguia la mare, que, de moment, estava estable; després d’un passeig per Taüll, ens vam acostar a Caldes de Boí, on vam veure el balneari i el santuari de La Nostre Senyora de Caldes, del XVIII, al costat de la Noguera de Tor.
Cap a mitja tarda vam tornar a Vielha, ja no plovia, però feia fresca, em vaig comprar una jaqueta para vent.


Aquella tarda, vaig rebre una trucada del concessionari Toyota, que ja tenien el cotxe matriculat, vam quedar que l’endemà, divendres, que tornàvem a casa, a la tarda, passaríem a recollir-l’ho.


El dia 10, per a tornar a casa, vam sortir de l’Aran, pel Port de la Bonaigua, i el Pallars, passant per Sort, Tremp i el Collegats, cap a Balaguer i Bellcaire d’Urgell, on vam parar a dinar en restaurant de carretera; d’allí directes a Sabadell, arribant amb el temps just, per a treure les coses del cotxe, per a anar al concessionari, a lliurar-lo i recollir el nou; per a després anar a casa dels pares a veure com estava la mare, segons sembla, aquell matí havia tingut una altra crisi, però aquella tarda ja estava millor, encara que molt toveta.


Aquell cap de setmana, 11 i 12, vam anar els dos dies a casa dels meus pares, també van baixar el meu germà i la meva cunyada; el diumenge, la meva mare, semblava una mica més animada; el dilluns 13, se’m van acabar les vacances, i vaig tornar a la feina, a l’hora de dinar, vaig telefonar a casa dels pares, però no contestava ningú, així que sobre les quatre i escaig de la tarda, vaig tornar a provar, i com que seguien sense respondre, vaig trucar al mòbil del meu pare, qu’em va dir que estaven a urgències del Tauli, però que em penjava perquè venia el metge; al cap d’una estona em va trucar el meu germà, que havia arribat a l’hospital al mateix temps que em penjava el meu pare, i em va dir que plegués i anes cap alla, que la cosa pintava malament; vaig anar a avisar al meu cap, i després de recollir la meva taula, vaig sortir a agafar l’autobús fins a l’estació, just en el moment en que pujava al bus, em va trucar el meu germà dient-me, que la meva mare acabava d’expirar, per una fallada cardio-respiratoria; va ser una fi de vacances trista, però en que vaig poder constatar la gran quantitat de gent que apreciava a la meva mare, que al cel sia. .


Seguint el costum, aquí os deixo una llegenda de la zona.
Llegenda de: Les encantàries de la Vall de Boí
Extret de: https://escasateva.catalunya.com
Diuen que la Vall de Boí era plena d’encantàries. Aquestes petites fades misterioses, o donis d’aigua, que vivien a la vora dels rius i al estanys tenien el poder de regenerar la natura. És podien trobar vora el camí del port de Rus de Taüll, amagades a la cova de la Roca Carrera de Barruera o al barranc donis Corts de Cóll. Els encantàries molt sovint rentaven la roba vora el riu. Una nit, un home que els havia vist, els va prendre d’amagat una tovallola. Quan ho van veure van exclamar: “Tira que tiraràs, si et l’emportes, ni ric ni pobra seràs”. I així va passar. Sembla que en aquella època posseir una peça de roba portava fortuna, però els cuses també podin anar malament. Dues noies que també ho van intentar no van poder sortir de la pobresa per més que treballaven fins que van cremar aquella tovallola.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS VACANCES

SEVILLA 2015

L’any 2013 em vaig quedar en atur, i a l’estiu del 2014, vam decidir de tornar a Sabadell, i al cap de poc vaig trobar treball en un concessionari de Barcelona; per aquest motiu, ni el 2013 ni el 2014, vam anar de vacances.


Al febrer de 2015, ja vaig poder agafar uns dies en el meu nou treball, i vam decidir d’anar a conèixer Sevilla; vam anar a una agència de viatges, on ens van reservar hotel i bitllets d’anada i tornada en l’AVE; a més, com que la meva cunyada la Noe, va estar un temps treballant allí, ens va deixar una guia de la ciutat, i un abonament “contac-less” per a l’autobús urbà, que es recarregava en quioscos i estancs.


El dia de l’anada, d’hora al matí, vam agafar els FGC fins a l’estació de Provença on vam agafar la L5 del metro fins a Sants, una vegada a l’estació de Sants, vam anar a esmorzar i després ja vam anar cap agafar l’AVE fins a l’estació de Santa Justa de Sevilla, on vam arribar sobre la una i escaig del mig dia.


Sortint de l’estació, el primer que vam fer va ser buscar un lloc per a dinar, per sort, vam trobar un restaurant molt a prop de l’estació; després de dinar vam anar caminant fins a l’hotel, guiant-nos pel planell que ens va deixar la meva cunyada; finalment vam arribar a l’Hotel Macarena, al costat de l’Hospital de las Cinco Llagas, del S XVI, la seu del Parlamento de Andalucia; com a curiositat, comentar-vos que és l’hotel on té l’accident la mare del protagonista de la sèrie “Alli abajo”, és molt gran i bonic.

LA GIRALDA DE NIT.


Una vegada instal·lats, a la tarda vam sortir per a començar a conèixer la ciutat, que té el barri antic més gran d’Espanya; començant per la Muralla Almohade del S XII, que teníem enfront de l’hotel; i d’allí vam anar a visitar la propera Basílica de la Esperanza Macarena, edificada el  en el S XX, per a acollir la imatge de la Macarena del XVII o XVIII; després de passar per diversos carrerons del barri de Sant Gil, ens vam encaminar cap a la Giralda; al carrer de San Luís, vam veure l’iglésia de San Luís de los Franceses, barroca del XVIII i la Santa Catalina, gòtica mudèjar del XIII; arribant a la plaza de San Leandro, vam veure l’iglésia de San Ildefonso, neoclasica del XVIII; passant al costat del Museo del baile flamenco,  finalment, vam arribar a la Catedral de Santa Mª de la Sede, gòtica, la més gran del món, del XV , i la Giralda, el campanar, construït sobre un minaret almohade del XII; d’allí ens vam anar cap al carrer Mateo Gagos a triar un dels seus nombrosos locals per a sopar, per, després, tornar a l’hotel.


L’endemà, vam tornar fins a la catedral, per a veure-la amb llum de dia, ens vam dedicar a admirar el seu exterior, perquè hi havia molta cua per a entrar i vam desistir, vam veure, també el Palacio Arzobispal, renaixentista i barroc de XVI i XVIII; i vam anar a visitar els Reales Alcazares, un gran complex palatí amb elements islàmics del S XI, gòtics del XIII i mudèjars del XIV, després de visitar el seu interior, vam sortir als extensos Jardines del Alcázar, arribant fins a la Galeria del Grutesco, un tram de muralla almohade transformada en una loggia manierista en el S XVII, que imita roques amb pintures al fresc.


Sortint de los Alcázares vam passar per l’Archivo de Índias del XVIII, i vam anar a buscar un lloc per a dinar, darrere de l’Hospital de la Caridad; després de dinar ens vam acostar al riu, i al costat de la Torre del Oro, almohade del XIII, vam veure els vaixells turístics que recorren el riu, i després de regatejar el preu del bitllet, vam pujar en un d’ells, va ser un passeig agradable, passant al costat de la Isla Mágica, i l’Isla de la Cartuja, on es va instal·lar la Expo; passat el Puente de la Barqueta vam donar la volta, i vam arribar fins al Muelle de las Delícias, on atraquen els creuers; poc abans del port comercial, vam donar la volta i  vam tornear al costat de la Torre del Oro; de nou en terra ferma, vam agafar el camí de tornada a l’hotel, parant a sopar a una jamonería.

PLAZA DE ESPAÑA.


L’endemà, vam estrenar la targeta del bus, que ja habiem carregat, agafant un fins al Parque del Prado de San Sebastian, on hi havia una noria, creuant aquest parc vam arribar al Parque de Mª Luisa, entrant per un accés de la galeria que hi ha entre les torres de la Plaza de España, com a curiositat, comentar-vos que aquesta plaça i el seu canal amb barques apareix en un episodi de Star Wars; després de recórrer aquesta plaça, ens vam internar als jardins del parc, passant per diverses glorietes, vam poder veure la Isla de los Patos (o de los Pajaros), i també la “montaña Gurugú”, un monticle artificial, amb una casacada, des del seu cim es domina tot el parc; vam veure el pavelló Mudèjar, i arribem fins a la Plaza de America, al costat del museu arqueològic, després del que vam trobar el pavelló de Mèxic, des d’allí, vam anar cap el Paseo de las Delícias, per a tornar cap al barri de Santa Cruz, passant devant del Costurero de la Reina, una caseta de guarda en forma de Castell Neo mudèjar del XIX; vam arribar fins al palacio de San Telmo, Barroc d’entre el XVII i el XVIII, seu de la Junta de Andalucia; i d’allí vam anar cap a la zona de la Giralda, per a anar a dinar.


Després de dinar, vam tornar cap a l’Hotel, passant per la Plaza Nueva i l’ajuntament, instal·lat en un edifici d’estil plateresc del XVI, i per la calle Sierpes, que concentra gran quantitat de comerços, com la botiga de la Vicky Martin Berrocal; més endavant vam trobar la plaza de la Encarnación, més coneguda com la plaza de las Setas, a causa de les construccions metàl·liques que hi fan de parasol; per a arribar al carrer de San Luís, vam passar, per l’isglésia de San Pedro Apóstol, gòtica-mudèjar del XIV, i pel Palacio de las Dueñas, de la Duquessa d’Alba, renaixentista del XV; prop d’allí, ens vam creuar amb el Luchino, dels Vitorio i Luchino; arribats a l’hotel, vam reposar fins al vespre.


Cap el vespre, vam agafar un autobús per a anar fins al Centro Comercial Antigua Estación de Cordoba; sortint d’allí vam anar fins al Puente de Isabel II, més conegut com el Puente de Triana, pel que vam creuar per a anar a veure aquest famós barri, passejant per diversos dels seus carrers, entre les quals no podíem deixar-nos la calle Betis; de tornada a l’altra riba, vam passar per la plaça de toros, barroca del XVIII, de la Real Maestranza; i d’allí ens vam anar cap a la zona de la Catedral a provar un altre local per a sopar “tortilla de camarones”; i tornar passejant fins a l’hotel.


El següent dia era el retorn a casa, com que teníem el tren a la tarda, quan vam deixar l’hotel, vam agafar un bus per a anar a l’estació de Santa Justa, per a deixar les maletes en una consigna; i després vam anar a passejar fins a l’hora de dinar; arribant fins als Jardines de Murillo, que estan darrere dels Reales Alcazares, allí vam veure el monumento a Cristobal Colon, després vam entrar p’els carrerons del Barrio de Santa Cruz, al costat de la paret nord de los Alcázares, desembocant en l’encantadora Plaza de Doña Elvira, tornant cap a l’estació vam parar a dinar; i després vam anar, tranquil·lament ,a buscar les maletes i a l’AVE; arribats a l’estació de Sants, vam agafar un tren fins a Sabadell Centre; i de camí a casa,vam parar per sopar al Viena de l’ajuntament.

Leyenda de la Calle Sierpes:

   En tiempos de reconquista, esta calle se llamaba calle de Espaderos, ya que en ésta había un hospital y hermandad que hacían espadas.

A finales del S. XV empezaron a suceder una serie de desapariciones de niños y no se volvían a saber más de ellos. Desaparecían durante la noche al dormir o mientras jugaban en la calle, y ya no se volvían a ver ni vivos ni muertos.

A raíz de estos sucesos las madres preocupadas llevaban a sus hijos pegados a sus faldas todo el tiempo y los dormían  en sus brazos por temor a que pudiese ocurrirles algo. Corrían rumores de todo tipo: que los niños eran robados por judíos, por piratas turcos, etc.

Pero un día, Alfonso de Cárdenas, que regentaba la ciudad por aquel entonces, fue alertado por un preso fugitivo quien de momento no quiso dar su nombre, ofreciéndole a Don Alfonso información sobre el robo de los niños a cambio de su libertad. Al firmar el acuerdo se supo que ese esclavo era Melchor de Quintana y Argüeso, condenado por participar en una rebeldía contra el Rey.

Melchor condujo a Don Alfonso hacia el autor de las desapariciones de niños. Era una enorme serpiente, gruesa como un hombre y de más de 20 pies de largo, la cual tenía una daga clavada en el cuerpo y fue el mismo Melchor quién le propició la muerte a ese condenado monstruo.

El animal fue expuesto en la calle Espaderos y venían a verlo desde todos los barrios de Sevilla, borrando de la memoria el nombre de Espaderos y hablando de la calle como la calle de la Sierpe

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS

VALLESPIR PUNXATS Y REMULLATS

Un dissabte de tardor de 2009, vam anar a passar el dia a Prats de Molló, amb la intenció de pujar al Fort la Guàrdia, que domina la vila, per una galeria subterrània que l’ho uneix amb el poble; ens vam emportar al Nabat, i el dinar.


Sortint de Manlleu per la C17,vem anar fins a Ripoll, on vam agafar la C26 fins a Sant Joan de les Abadesses, i allí la C38 cap a Camprodón, parant a prendre un cafè en Sant Pau de Seguries, allí vaig aparcar a la mateixa carretera en uns encaixos, rectangulars, que hi ha a la vorera per a això; en sortir vaig calcular malament el gir i vaig picar la roda de derrera amb el canto del bordó, vaig  parar a mirar però no vaig veure res d’extrany, així que vam seguir la ruta, passant Camprodón  ens vam dirigir cap a la frontera francesa, al Coll d’Ares, al començar a baixar, ja a la D115 francesa, vaig notar que duia una roda punxada, així que, en un tram recte, vaig parar al costat d’un prat per a canviar la roda, que a conseqüència del “bordillazo” tenia un tall en el flanc del pneumàtic, per on perdia aire.

VISTA DE PRATS DE MOLLÓ


Canviada la roda, vam arribar, per fi, a Prats de Molló, vam deixar el cotxe en un aparcament de la Vila baixa, que és un dels barris de Prats de Molló, capital de l’Alt Vallespir, a la Catalunya Nord, esta a la capçalera de la vall del Tec, als peus del massís del Canigó; a l’edat mitjana havia format part del Comtat de Besalú, però amb el tractat dels Pirineus, va passar a mans franceses; agafant la motxilla amb el dinar i al Nabat, ens vam dirigir a la Vila alta, cap a l’església romànica de Stª Justa i Stª Rufina, del S XIII remodelada el XVII; passant entre l’església i el cementiri, darrere del qual vam trobar l’entrada a la galeria que puja fins a la fortalesa, vam entrar al túnel que estava molt fosc, perquè només entra llum per uns petits finestrons cada x metres, i a més, estava nuvol; vam començar a pujar, i a mig camí el terre es va fer més costerut, i ens costava avançar, quasi a cuatre grapes, per fi vam arribar a l’últim tram, que són uns graons que surten a la superfície, en una espècie de pati al peu d’una torre, del que sortia una altra escala que anava al camí que cubreix els últims metres fins a la fortalesa; però quan vam fer els primers passos per aquest camí, vam sentir un tro molt gran, que ens va fer aixecar la vista, veient que pel costat del Canigó, estava molt negre, i queien gotes, així que vam fer mitja volta, i vam tornar sobre els nostres passos, tornant a baixar a la galeria, per a tornar al poble sense mullar-nos; va ser una baixada difícil, per el fort pendent, havíem d’agafar-nos per les parets, per a no baixar rodant, fins i tot el Nabat, arrossegava el cul per terre, però, al final, vam aconseguir  arribar a baix, quan vam sortir del túnel, queie un plugim fi, vam aconseguir arribar al cotxe sense mullar-nos massa.


Una vegada al cotxe, ens vam treure les jaquetes mullades i ens vam assecar el cap i el Nabat, amb un drap net; tot seguit va començar a caure un bon aiguat, que ens va fer tancar les finestretes; ja que estàvem asseguts, vam aprofitar i ens vam posar a dinar dins del cotxe, mentre queia la cortina d’aigua; quan vam acabar de dinar, va escampar la pluja, així que vem  sortir a fer una passejada per la Vila Baixa, passant per davant de l’ajuntament i de la graciosa ermita de Stª Justa i Stª Rufina; vam aprofitar que el sol va treure el nas, per a asseure’ns en un bar de la plaça major a prendre cafè; en una taula veina, vam veure a l’escriptor i periodista,  Qim Monzó, que crec tènia, o té, una casa per allí; després vam anar al cotxe per a tornar a Manlleu, parant a Sant Joan de les Abadesses, per a prendre un cafè amb llet i fer una passejada; i d’allí cap a casa.
L’endemà vaig dur el cotxe a canviar el pneumàtic..

Llegenda del Os de Prats de Molló, extret de Wikipedia.

     Conta la llegenda que, fa temps, quan els ocells tenien dents, un ós va raptar una bella fadrina de Prats de Molló i la va recloure a la seva cova. Cada dia li duia les millors fruites i els millors anyells, que caçava especialment per a ella, i li feia insinuacions lascives. Però la noia rebutjava, una i altra vegada, tots els intents de la bèstia, invocant la Mare de Déu de les Salines. El dia de la Candelera, quan complia el novè dia de captiveri, la noia va aconseguir fugir i retornar a casa seva. Quan l’ós va tornar a la cova i va veure que la formosa donzella s’havia escapat, va udolar amb tanta ràbia que els crits van retrunyir per totes les valls dels Pirineus.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS MEMORIAS RECORDS

MEMORIES D’UN RECANVISTA

. Possiblement alguns haureu llegit la primera versió que vaig fer fa mes d’un any, en castellà, si és així, disculpeu que us ho torni a enviar

PROLEG


En aquestes línies, a més de repassar la meva vida professional, vull compartir amb vosaltres l’evolució soferta, en aquests últims 48 anys, en el món de l’automoció, un món al qual, crec, estava predestinat, perquè vaig néixer el mateix dia que el SEAT 600.

CAPITOL 1:EPOCA PEGASO

DECADA 70

TARJETA COMERCIAL COMERCIAL ALARI.


Vaig començar en aquesta professió en 1973, en els últims anys del Franquisme, i excepte a Madrid i Barcelona, només havien concessionaris de les marques nacionals (en aquella època: Citroën, Seat, Renault (FASA), Authi-Morris, Mevosa( DKW), Avia, Ebro (Motor Iberica), Pegàso-Sava i Barreiros-Chrysler- Simca , (mes tard, en el 76, arribaria Ford); la meva intenció era entrar d’aprenent de mecànic, però vaig tenir la sort que m’agafessin d’aprenent de recanvis en una concessió de camions i furgonetes Pegàso, Comercial y Servicios Alari, i al poc temps em vaig adonar que era un treball que m’agradava. En aquella època, els catàlegs de peces eren de paper (llibres o carpetes) i també les llistes de preus, les factures i albarans es feien a mà en talonaris amb paper carbó; i, a diferència d’ara, es reparaven tots els components ( arrencadors, dinamos, alternadors, bombes injectores, cilindres de fre…), l’especejament del qual, generalment ho subministrava el fabricant del mateix i no la marca del vehicle, per la qual cosa a més dels catàlegs dels diferents models, també teníem catàlegs i tarifes ( i peces) dels diferents fabricants de components ( FEMSA, BOSCH, CONDIESEL, LUCAS, GIRLING, etc…);  també se solien comprar fora de marca: filtres, llums, fars i pilots; i les mordasses de fre es re-forraben.                                                        Els accessoris també es compraven fora de la marca, directament al fabricant o a un majorista; els accessoris “de moda” en aquella època eren bastant diferents del que s’estila avui dia, per exemple pel que fa a so, eren auto-radis molt bàsics i, com a topall de gamma, so estèreo o algun radio-cassette; com a accessori de transport, bàsicament era la baca i, a la fi de la dècada, van aparèixer alguns porta-esquís, i barres porta- equipatge; el mes “tuning” per a aquella època eren els fars de boira o de llarg abast, i llandes d’aliatge, com que no hi havia ITV no era necessari homologar, i petits accessoris d’interior, ventiladors, rellotges complementaris, poms de canvi, volants de diferents dissenys i grandàries ( no hi havia coixins de seguretat), respatllers cobreix-seients….


Com ja he comentat més amunt, vaig començar com a aprenent de magatzem de recanvis i a poc a poc vaig anar aprenent l’ofici, passant, amb el temps, a buscar i despatxar peces jo sol; quan em vaig treure el permís de conduir, també vaig començar a portar la furgoneta que teníem, per a anar a diferents proveïdors o altres concessionaris de Barcelona i voltants a buscar material; alternant amb atendre el taulell i entrar comandes.                                                                                                     El any 76 es va fer la primera Vaga general despres de la dictadura, i al cap de poc temps,  la vaga del metall de la comarca que va durar un mes i escaig.

DECADA  DELS 80


En aquesta dècada es va anar obrint el mercat del nostre país a marques estrangeres,(En 1982 es comença a fabricar el OPEL Corsa a Saragossa); el que també va portar canvis en la manera de comercialitzar recanvis; a poc a poc les marques van anar integrant la gairebé totalitat dels components en les seves xarxes de subministrament; alhora que s’anava introduint el concepte de peça d’intercanvi, així va començar a deixar de reparar-se els alternadors, motors d’arrencada, bombes d’aigua, etc…, en favor d’escurçar l’estada en taller; també es van començar a produir absorcions ( VAG compra Seat (86)) i desaparicions ( Simca/Talbot (86)) També en aquesta dècada, van aparèixer els catàlegs i tarifaris per microfitxa, amb el consegüent estalvi d’espai, també, a poc a poc es va anar informatitzant la venda de recanvis, primer a nivell intern, per a temes de control d’estocs; i ja en la segona meitat de la dècada, per a facturació .                                    D’aquesta dècada són elements com: el coixí de seguretat, l’equip de so estèreo amb amplificador, el primer radio CD( de Pioneer al Japó), la clau amb comandament a distància, el catalitzador, el telèfon mòbil (analògic), i els indicadors digitals.         També, el 1985, va començar la ITV al nostre país.                                                                    A la segona meitat de la dècada vaig anar al meu primer curs de formació de recanvis, realment era un curs de vendes adaptat al món del recanvi; i també per aquells temps, el concessionari on treballava, es va trasl·ladar a unes noves instal·lacions, més àmplies i de millor accés .

Companys de recanvis de Comercial Alari :
Antonio Sanchez, Miquel Salud, Rafael Sanchez, i un servidor.

CAPITOL 2: EPOCA  BMW
DECADA DELS 90




En aquesta dècada, el mercat ja estava normalitzat amb presència de pràcticament totes les marques europees; també van fer la seva aparició els primers catàlegs informatitzats, en format Cd-rom ; amb el començament de la dècada, van començar a funcionar els grups de recanvis, que aglutinen diverses botigues sota una marca o franquícia (el primer va ser AD parts, que de fet va començar en el 89), amb una optimització de costos per als associats.

 Es van popularitzar els radio CD, desapareixent els radio-cassette; el mòbil digital amb mans lliures,(a la fi de la dècada amb Bluetooth); els paquets aerodinàmics; van aparèixer els primers GPS (molt limitats); el ESP; el servofre BAS;  la injeccio directe; de benzina; el sistema de diagnosi OBD… i l’any 96 va començar a funcionar EuroNCAP, l’organisme que determina la seguretat dels vehicles.

 A principis d’aquesta dècada (1991) se’m’ofereix l’ocasió de passar d’un concessionari de camions (Pegàso) Comercial Alari S.A. , a un de turismes (BMW), Motor Munich S.A., del mateix amo i amb el mateix cap de recanvis, la qual cosa va ser avantatjós per a mi perquè és una de les marques que té major cataleg d’accessoris, (sobretot en aquella època),i amb diversos cursos de formació específica; i una complerta gamma de complements i marxandatge denominada Lyfestyle, poc habitual en aquella epoca; i, juntament amb Volkswagen, era una de les marques que més preparadors de Tuning tenien; 3 anys després va desaparèixer Pegàso en mans de IVECO.                                                                      Al principi era jo sol, però amb el temps i l’augment de treball van incorporar un aprenent, primer per el mati, i més endavant, a jornada completa. El canvi a treballar en una concessió de BMW, també em va permetre el conèixer, i tractar alguns clients famosos, com Stoikov i Jordi González…

Curs d’atencio al client, BMW 1992

CAPITOL 3 : DE BMW A MERCEDES

DECADA 2000


Aquesta va ser una dècada de fusions, absorcions i desaparicions de marques; (Tata compra Jaguar i LandRover; Geely compra Volvo; BMW compra Rover( que acaba desapareixent en 2005 i neix Mini com a marca)); ( desapareixen, a més de Rover i MG, Daewoo, Galloper…); d’aquesta dècada són, també, els primers Híbrids i electrics  de pila de combustible.                                                                                                     Amb l’inici de la dècada ja feia un temps que els catàlegs i tarifaris en CD van ser substituïts per format DVD, fins a 2005 que van començar a ser ON-LINE; quant a les novetats aparegudes, es poden destacar: la popularització del GPS, el filtre de particules FAP; sistema de manteniment de carril;  el Parktronic; els fars adaptatius…

Quant a l’experiència personal, a part de la inclusió de la marca Mini en el dia a dia, i de començar la dècada com a Cap de recanvis al càrrec de dues concessions,i fins cinc operaris.                                                                                                                     A la fi de 2004 vam trasl·ladar-nos de les instal·lacions principals a un nou emplaçament mes adequat i capaç; i el 2005 vaig donar un gir a la meva vida traslladant-me a viure a una altra població, Manlleu, i començant com recanvista en un concessionari de Mercedes vehicles industrials, Auto Suministres Motor S.A., tornant a treballar amb camions, encara que ara amb mes tecnologia i electrònica, i asistint a alguns cursets específics, tant de la marca com de diversos proveïdors. A la meva època com a Cap de recanvis en BMW, vaig poder conèixer a Marc Gene, que en aquella època era pilot-provador de Williams-BMW F1.


 

MOTOR MUNICH SABADELL.



CAPITOL 4  CARAVANAS I RETORN A BMW

DECADA 2010


L’inici de la dècada va venir marcat per la crisi mundial , que va començar a la fi de la dècada anterior, i que va afectar a tots els països desenvolupats ( a uns més que a uns altres), la llarga durada de la mateixa afecta greument als concessionaris, provocant reajustaments de plantilles, el tancament d’alguns d’ells i fusions de molts d’ells formant grups, en alguns casos de nivell nacional o fins i tot supra-nacional.      En el que fa a recanvis originals, també, en molts casos, es van centralitzar els magatzems formant plataformes o grups de distribució, bé a nivell de grups de concessionaris ( especialment multi-marca), o directament de la marca ; gestionant les vendes majoritàriament mitjançant CALL-CENTER, a més de l’ús de noves tecnologies , com WATHSAPP i fins i tot la VENDA EN LÍNIA.

 Referent a les novetats en equipament, la majoria són dispositius electrònics destinats a millorar la seguretat ,( E-call;  llums i neteja-vidres automàtics…), i de comunicació, càrrega sense fil i connectivitat ( Android-auto. Apple car play..); vehicles electrics;  Hibrids enchufables; hibridacio lleugera; així com proves amb vehicles autònoms electrics.

AUTO SUMINISTRES MOTOR CARAVANES.




Jo vaig començar la dècada, passant de dependent de recanvis de Mercedes V.I. a  recanvista de caravanes i auto-caravanes dins de la mateixa empresa,  que disposava d’una àrea d’aquests vehicles i que feia poc havien ampliat instal·lacions; la qual cosa em va proporcionar una nova experiència: conèixer el món dels accessoris i recanvis de caravaning; desgraciadament la crisi afecta l’empresa en 2013, per la qual cosa a mitjans d’aquell any, em vaig quedar al atur durant un any, fins que vaig decidir tornar a Sabadell, trobant nova feina a un concessionari BMW de Barcelona, Ibericar Barcelona Premium S.L., distant 30 Km del meu domicili; aquest concessionari és un dels resultants de la fusió/absorció d’altres concessionaris pre-existents i forma part d’un dels grups supra-nacionals i multi-marca, que he comentat més amunt, tot i que a Catalunya només té BMW-MINI, . A part de la sort que va representar el trobar un nou treball a la meva edat, per a mi va tenir, a més, l’al·licient que és un concessionari que, a més dels models convencionals, inclou elèctrics i motos, que fins a les horas no havia tocat, la que va representar noves experiències per a mi, especialment en el que fa a equipament de motorista.                                                                                                                           Si bé vaig entrar com a integrant del “Call Center”, vaig acabar al càrrec del taulell de venda al public; a la fi de 2017, es va produir un canvi d’instal·lacions, a unes mes grans i modernes .

Finalment, amb el final de la dècada (2019), també arribá la fi de la meva vida laboral, ( amb un parell d’anys d’antelació); malgrat que procuro mantenir-me al dia de les novetats i evolució d’aquest món.

 Almenys, segons com s’han anat orientant les coses en aquests primers anys de la dècada 2020, (i les següents) sembla clar que els vehicles amb motors de combustió aniran en recessió enfront dels de les energies alternatives: ELECTRICS, HIBRIDS ENDOLLABLES, PILA DE COMBUSTIBLE (Hidrogen) o, fins i tot, GAS NATURAL; i la implantació, progressiva de vehicles autònoms.
  

                             

Alguns companys de recanvis de Barcelona Premium.


AGRAÏMENTS


Per a finalitzar, no puc deixar d’expressar el meu agraïment a les persones que han fet possible el desenvolupament de la meva vida professional:
-A Josép Alari Vidal (Q.P.D), per facilitar-me el primer treball a Comercial i serveis Alari.                                                                                                                        -A Miquel Salud Sellers(Q.P.D), el meu primer cap de recanvis i que em va ensenyar l’ofici en la mateixa empresa.                                                    –A Josep Alari Frases (Q.P.D), que em brindá l’oportunitat de canviar a BMW a Motor Munic S.A. ; i que més endavant va confiar en mi per a posar-me al capdavant del departament de recanvis.                                                                                                     —A Rafael Sánchez Montoya, el meu segon cap de recanvis, que em va recolzá i orientar quan el vaig substituir a Motor Munic S.A., i que també participá en el meu aprenentatge a Comercial Alari S. A.             -A José García Baena , que em va recomanar per al lloc de recanvista en Auto Suministres Motor, Mercedes V.I..                                                   –A Ramón i Gemma Terradellas, que van confiar en mi, per a organitzar el magatzem de recanvis de l’àrea de caravanes d’Auto Suministres Motor.      -I a Ángel Pérez, que va comptar amb mi per a formar l’equip de recanvis de Ibericar Barcelona Premium S.L.        

        Així com a tots els companys que em van aguantar al seu costat al llarg d’aquests anys; i com no, als clients, (molts d’ells amics encara avui dia), als quals m’enorgulleix haver ajudat.                                                                                              Sense tots ells la meva carrera no hauria estat possible; pel que els dono les gràcies a tots de cor.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS

ERA VAL D’ARÀN

Com, que per el mal temps, vam haver d’escurçar les vacances de l’estiu del 95, vam decidir aprofitar que l’11 de setembre queia en dilluns, per a anar a Era Val d’Aràn, una de les visites que vam haver d’anul·lar.
Un company del treball, que hi havia estat diverses vegades, em va recomanar el càmping Bedura Parc, en Era Bordeta, prop de Bossòst.


El dissabte 9, al matí ens vam posar en camí, i quan estàvem arribant al túnel del Bruc, ens vam adonar que no havíem agafat ni els sacs de dormir, ni cap peça amb màniga llarga, però com que ja estàvem lluny per a donar la volta, vam decidim que aquella tarda ja els compraríem a l’Aran.


Vam anar fins a Lleida, i allí vam agafar la N230 cap a Benavarre i el Pont de Suert, vam parar a dinar en un restaurant de la carretera, prop de Vilaller; ens vam asseure en una taula de fora, perquè portàvem la Laika, però l’amo del restaurant ens va dir que podíem entrar amb ella, ja que veia que era molt tranquil·la; després de dinar, vam seguir cap al Túnel de Viella, per a després passar Viella en direcció a Bossòst; arribats a Era Bordeta, vam trobar el desviament per a accedir al càmping, que pujava pel vessant de la muntanya, a l’esquerra de la carretera.


El càmping estava en plena natura, amb grans arbres de tipus alpí; quan ja havíem muntat la tenda, l’encarregat va veure que  teniam la Laika, i ens va comentar que no admetien animals, però que com era temporada baixa i hi havia poca gent, si ens comprometíem a no deixar-la solta, no hi havia problema.

CASES DE BOSSOST.


Després d’això, vam anar fins a Bossòst a buscar una botiga d’esports, on vam comprar dos sacs de dormir i dos xandalls, aprofitant per a veure el poble.

GLESIA DE SANT MIQUEU, VIELHA.


L’endemà, vam anar a esmorzar a Vielha, i d’allí ens en vam anar a Vaquèira i al Plà de Beret, per on vam estar passejant una bona estona; baixant, després a Salardú, per a dirigir-nos cap al llac de Aiguamog, i passejar per la riba del riu del mateix nom.
Després vam anar a dinar a Arties, i a la tarda a passejar per Vielha; abans de tornar al càmping, vam parar a sopar a Bossòst.


El dilluns 11, vam recollir i vam tornar cap a casa, passant pel port de la Bonaigua (2072mts), passant pel Pallars, vam parar a dinar a Sort, i d’allí vam anar cap a Adrall pel port del Cantó, i després cap a Oliana, Solsona, Manresa i finalment a casa.

Tot seguit os deixo un comentari sobre la llengua aranesa, una de les tres llenguas oficials a Catalunya:                                                                                               L’aranès o aranés és la varietat de la llengua occitana parlada a la comarca de la Vall d’Arán. Es un dialecte de l’occità Gasco, afí a les varietats de Comenge. Es a dir que l’aranès es una variant de la llengua que parlaven els Catars.

 

També unes llegendes de la  web valdaran.com:

LA BRUIXA.

Bruixes i fetilleres del Pla de Beret

Potser a causa de la naturalesa de la seva geografia peculiar, el Pla de Beret ha tingut una gran força simbòlica al llarg de la història.

Els mites i llegendes autòctons han viatjat incansablement per aquesta part del territori.

Per exemple, els habitants de la zona expliquen que aquestes planes han estat, d’ençà de molts segles, l’espai on han tingut lloc les reunions més grans de bruixes i fetilleres de la comarca, els coneguts sàbats o aquelarres.

Era l’ocasió perfecte per a l’intercanvi minuciós de coneixements i beuratges procedents de tots els racons del món màgic d’Aran.

Es diu també que Uelh deth Garona, al mateix Pla de Beret, era el punt escollit pel diable per emergir des de l’Infern fins a la Terra, ja que allà es trobava amb el món de les magues fosques.

Cal aclarir que Uelh deth Garona es considera popularment com el lloc de naixement del riu Garona (tot i que, en termes estrictament geogràfics, el naixement es troba en realitat al circ de Saborèdo, a l’altra banda de la vall).

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VACANCES

PALLARS 95

Per vacances del 95, com que teniem la tenda que vam comprar per a anar a Antequera l’any anterior, ens vam proposar anar de càmping al Pirineu, concretament al Pallars Sobirá, per a visitar Espot, la Vall d’Aneu, la Vall de Cardós i la Vall d’Aran.
Així que vam ficar la tenda i els sacs de dormir dins el cotxe, vam agafar la Laika, i ens en vem anar al Pallars; vam parar a dinar pel camí, però no record on; ja a la tarda, just passat Lllavorsí, vam trobar el càmping Aigües Braves, al costat de la Noguera Pallaresa, amb grans arbres i gespa, ens van donar una parcel·la a tocar del riu.

LLAC DE SANT MAURICI I ELS ENCANTATS.


L’endemà vam pugar fins a Espot, on vam esmorzar, i després vam agafar el camí cap a l’entrada del Parc d’Aigües Tortes i Sant Maurici; amb la intenció d’anar a veure el llac de Sant Maurici i la muntanya dels Encantats, abans d’arribar a l’entrada vam trobar un parquing on havíem de deixar el cotxe; des d’allí vam continuar a peu, però en arribar a la barrera de l’entrada al parc, ens van dir que no es podia entrar amb gossos, així que vam girar cua, i vam anar fins a Esterri de Aneu, allí se’ns va fer l’hora de dinar.


De retorn cap a Llavorsí, vam parar a la Guingueta de Aneu, per a veure el pantà de la Torrassa i els seus aiguamolls; després de reposar al càmping, vam anar a sopar a Llavorsí, i despres, tornada al càmping, perquè va començar a ploure.

PANTA DE LA TORRASSA.


Aquella nit, la pluja es va convertir en tempesta, i de matinada van venir a despertar-nos, perquè recollíssim les coses i ens traslladéssim al local del restaurant del càmping, perquè el nivell del riu estava pujant; malgrat la pluja, vaig recollir la tenda i la vaig ficar en el cotxe, que vaig dur fins al costat del restaurant, allí vam passar la resta de la nit, per sort ens van deixar entrar a la Laika, i no vam haver de preocupar-nos per ella.


Al matí següent, continuava plovent, tot i que no tan fort, i, efectivament, vam veure que l’aigua del riu arribava fins on havíem tingut la tenda; a uns que tenien la tenda prop de la nostra, i no l’havien recollit, l’aigua se’ls va endur algunes coses; com que segons la previsió del temps, les pluges anaven a quedar-se un parell de dies, i aprofitant que havia recollit la tenda, vam donar les vacances per acabades, i vam tornar per a casa.

Al viatge de tornada,vam baixar fins a Tremp, seguint cap a Balaguer i Tarrega, abans d’arribar a Tarrega vam parar a dinar a un restaurant de carretera, despres de dinar vam agafar la NII, fins a Martorell i a casa.


A continuació us deixo dues llegendes sobre l’origen dels Encantats, extretes de la WEB agora.xtec.cat:

Llegenda documentada:  Hi ha una llegenda real que explica que els Encantats eren dos caçadors que van fugir de missa per ser els primers a batre l’isard. Per això van ser maleïts i convertits en pedra.                                                                                                                                                                   L’altre llegenda, creada posteriorment, parla d’una parella gay, que viven prop de Espot: Obriren la porta d’un cop de peu i els trobaren asseguts en una petita taula de fusta. Els ulls dels dos amics mostraven sorpresa, però sobretot por, moltíssima por. Ningú recorda quines paraules van intercanviar, només que tots dos arrencaren a córrer per la porta del darrera sense torxa ni llàntia. Corrien a les fosques per aquell bosc que fins ara havia estat un lloc tranquil on fer vida. La lluna plena era l’única aliada i els il·luminava tènuement mentre fugien d’aquelles persones que un dia van considerar companyes i amigues. Cansats de córrer sense lloc a on anar, els dos amics s’aturaren enmig d’una gran planura. Portaven un bon avantatge als seus perseguidors. Es miraren als ulls sense dir res. No calia dir res. S’abraçaren tendrament, com tantes vegades havien fet, però sabent que seria l’últim cop que ho farien. Un d’ells, amb llàgrimes als ulls, tingué forces per pronunciar unes paraules: -Arribarà un moment en què les nostres ànimes somriguin; en què tu i jo, junts un altre cop… El seu amic, el seu amor, també plorava i digué: -I arribarà el moment en què tant de dolor arribi al seu final i mai més no tornarà… La Lluna se’ls mirava des de la seva cúpula celeste i, com ja sabeu, és la protectora de tots els enamorats. Va veure que la gent de la taverna sortia a la clariana amb un desig irracional de violència i va prendre una decisió. Mentre la prenia, un dels dos amics, és igual quin dels dos, encara va tenir temps de xiuxiuejar a cau d’orella: -Que faré jo sense la teva veu…? Poc a poc, i gairebé sense adonar-se’n, es van anar convertint en pedra. Una pedra grisa, com els sentiments de les persones que els perseguien, però viva i forta, com l’amor que ells mateixos sentien. La pedra creixé i creixé fins a tocar el cel amb les puntes. Els homes que fins ara havien corregut cecs d’ira i de ràbia, s’aturaren als peus d’aquella muntanya que mai abans no havien vist. No sabien si el que veien era veritat o fruit del seu estat d’embriaguesa, però tampoc no van tenir temps de descobrir-ho. Les llàgrimes que encara vessaven els dos enamorats no es van convertir en pedra, sinó en un enorme torrent que queia des de l’enforcadura. La vall començà a inundar-se d’aigua a una velocitat vertiginosa i ningú va tenir temps de fugir. Els mals pensaments només comporten desgràcies. I fou així que la Lluna els uní per sempre més en aquella abraçada eterna. Aquella nit naixé el Pic dels Encantats, no pas el més alt, però sí el més emblemàtic dels cims del Parc Nacional d’Aigüestortes. Durant cent dies i cent nits, les llàgrimes dels dos amics continuaren vessant fins que l’aigua arribà als peus de la taverna i l’acabà tirant a terra. L’estany de Sant Maurici s’havia assentat als peus del Pic dels Encantats. Actualment, les nevades i pluges del Pirineu lleidatà mantenen viu l’estany i els sentiments dels dos encantats i de la gent que, com ells, no té por a manifestar el seu amor. Perquè ja se sap, l’amor no entén ni de lleis ni de normes, només de sentiments

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES VACANCES

HINOJOSA I ANTEQUERA

L’estiu del 94 es casaba el Paquito, el fill de la família Vizcaíno, els amics d’Hinojosa del Duque, i ens van convidar al casori als meus pares i a nosaltres; així que vam decidir aprofitar, fer les vacances en aquelles dates, i aprofitar per a visitar Antequera, el poble de la Pepita, la mare de la Sol; i altres parts d’Andalusia, com Màlaga i Granada.


Com que teníem la Laika, vaig buscar hotel que admetés mascotes per la zona d’Antequera, sense èxit, només vaig trobar algun de 5 estrelles, i era a Màlaga; així que vam optar per anar de càmping, vaig haver de comprar una tenda canadenca.


Per al viatge d’anada, vaig trobar un hotel, que si admetia mascotes, a Albacete; pel que vam anar en pla tranquil, parant a dinar passat València, no recordo el lloc exacte, només que era poc després de deixar l’autopista després de València.
Després de dinar, vam seguir camí fins a Albacete, i una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer un volt pel centre de la ciutat; tornant a l’hotel per a sopar i ficar-nos al llit.


L’endemà, vam sortir d’hora per la N322 en direcció a Bailen, passant per Úbeda i Linares; a Bailen vam agafar la N IV cap a Andújar i a Montoro ens vam desviar cap a Cardeña, Villanueva de Còrdoba, Pozoblanco per arribar, finalment, a Hinojosa del Duque, a casa dels Vizcaino.
L’endemà era el dia del casament, així que vam deixar la Laika al pati de la casa, i ens vam anar de casori ,alla la tadició era anar en comitiva derrera del nuvi, atravesant el poble fins a l’esglesia; i després vam anar al banquet.

ESGLESIA DE HINOJOSA


El dia després del casament, estàvem convidats a dinar a casa de l’ Engracia, germana del nuvi, i el seu marit, que feia poc havien tingut una filla, la Violeta, allí vam coincidir amb una amiga,   la Rosi, que havia treballat amb l’Engracia a la fabrica amb el meu pare, i que tenia una nena que era molt trapella.


L’endemà vam sortir cap a Antequera; vam anar fins a Còrdoba per a agafar la carretera cap a Màlaga; parant a dinar a Montilla, després de dinar feia molta calor, crec que rondàvem els 40è, i l’Ibiza no duia aire condicionat, vam haver d’embolicar a la Laika amb una samarreta i tirar-li aigua per damunt perquè no li donés un cop de calor; al arribar a Antequera almenys es podia respirar, ens vam dirigir a l’oficina de turisme, perquè ens informessin sobre Càmpings que admetessin mascotes, el mes pròxim estava a Fuente de Piedra, a uns 30 o 40 quilòmetres en direcció a Sevilla, i cap allà que vam anar.
Arribats al càmping, vam veure que era molt nou, els arbres eren poc més que uns pals d’uns dos metres d’alt amb algunes fulles a dalt, és a dir que d’ombra res de res; a més el terre era molt dur, i vaig tenir problemes per a clavar les piquetes de la tenda, però després de doblegar unes quantes vaig aconseguir clavar-les totes; com qu’encara escalfava bastant el sol, dins de la tenda feia calor, així que vam deixar la tenda muntada i ens vam anar a passejar pel poble, aprofitant per a localitzar un lloc per a anar a sopar.


Quan ja havia enfosquit, vam tornar al càmping i ens vam anar dormir, pero amb el que no havíem comptat era amb el costum dels “paisanos” d’aprofitar la fresqueta de la nit per a ajuntar-se a xerrar i fer xerinol·la, ja que a la tarda, quan apreta la calor, dormen la migdiada en algun lloc fresquet; i com la majoria dels usuaris del càmping eren de la zona, es van passar la nit de “chachara”, és a dir que de dormir poc.


Al matí següent, vam recollir la tenda, i veient el panorama, vam decidir d’anar a visitar Antequera i després tornar a casa; quan vam arribar a Antequera vam buscar un lloc cèntric per a esmorzar, i després vam passegar pel barri antic, la plaça de San Sebastiàn, calle Nueva… i vam arribar fins al Arco de los Gigantes; i tornant fins al cotxe per altres carrers dels que no recordo el nom.

ARCO DE LOS GIGANTES, ANTEQUERA.


Finalitzada la visita a Antequera, vam agafar l’A92 cap a Archidona, Granada i Baza, on vam parar a dinar, una vegada omplerta la panxa vam posar rumb a Puerto Lumbreras, i d’allí cap a Elx per a agafar l’AP7, passant per Lorca i Múrcia; una vegada a l’AP7 direccio a Barcelona, vam parar a sopar en una àrea de servei entre València i Castelló; finalment vam arribar a casa sobre la mitjanit, i després d’una bona dutxa, amb quin gust vam agafar el llit¡¡¡.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

RECORDS DELS NADALS dels 60s i 70s

Ara que estem arrivant a les festes de Nadal, vull compartir alguns moments nadalencs de la meva infància.
Un dels records més antics, és el de la nevada del nadal del 62, realment l’únic que realment recordo és sortir al carrer i trobar-me en una espècie de “trinxera” enmig de dues muntanyes de neu més altes que jo; era perquè els veïns de l’escala havien obert un cami apartant la neu als costats de l’entrada al bloc; la resta ja és perquè m’ho van explicar la meva mare i la meva àvia, com  que havíem d’haver anat a fer el dinar de Nadal a casa del meu padrí, en Jordi Arisso, els seus pares l’oncle Pepet i la tia Carme (germana de la meva àvia Antonia), a Terrassa, i que com qu’ells posaven el peix i nosaltres el gall dindi ( o a l’inrevés), vam estar menjant gall dindi diversos dies seguits, i ells peix; perquè cadascun es va haver de quedar a la casa seva; també en van explicar que es va veure gent esquiant pel centre de Sabadell.

EL ARBRE DEL PASSEIG


Un altre record es que a partir de la Purissima o de Santa Llucia, que era quan s’encenien les llums en aquells temps, la meva àvia Antonia,  i a vegades amb la meva mare, solien portar-me a Barcelona, per a veure la il·luminació, i visitar els grans magatzems, com Jorba, l’Àguila, Sepu, i El Corte Ingles; recordo que, en els tres primers, a principis dels 60s, en la secció de botiga de joguines, muntaven uns diorames, amb trens elèctrics, o figures i miniatures reproduint batalles o treballs, que em tenien embadalit; al cap d’uns anys van deixar de fer-ho.


A casa érem de pessebre, gaudia molt quan anàvem al bosc per a agafar la molsa, l’agafàvem de dues classes, curta i llarga; i després buscàvem un racó en el petit menjador que teníem, per a posar una tauleta i muntar-lo, amb serradures, la molsa, paper de plata per al riu, suro per a les muntanyes, i és clar, les figuretes; el nen, esperàvem fins a la  Nit de Nadal per a posar-lo; i jo cada dia movia als meus favorits, els Reis Mags, perquè arribessin al portal.


Els dinars dels dies assenyalats, solia cuinar_los l’àvia Antonia, generalment era, pava enrustida amb prunes i pinyons per Nadal, canelons de la iaia Antonia (el farciment era pure de patata, amb foie i pernil, i arrebossats amb farina de galeta; ara els fa la meva cunyada, Noe), per a Sant Esteve; Capó enrustit per a Cap d’Any, i per a Reis, no estic segur però crec que eren una altra vegada canelons de la iaia.


L’àvia, també em va dur, diverses vegades, a veure Els Pastorets, jo preferia quan anàvem al pis del teatre, perquè per a la platea passaven els dimonis i em feien por; casualment vaig conèixer, crec que el decembre del 74, a l’Esteve i a l’Isidre de la colla del Club, en una representació dels Pastors en la que actuava l’Esteve, al col·legi dels Maristes, evidentment hi vaig anar sense l’àvia, amb el  meu amic Jordi Lartuna.
Alguna vegada havia anat a fer cagar el Tió, en aquella època, si no tènies un a casa, a Sabadell, paradoxalment, tènies que anar a les dependències, falangistes, del frente de juventudes (en l’actual Casal Pere Quart) ; allí també, instal·laven l’Ambaixador, al que l’hi duies les cartes per als Reis; parlant de les cartes als reis, recordo que una vegada, al Sepu de Barcelona, van posar una bústia per a recollir-les, i més tard, a unes hores previstes, sortia l’Ambaixador a un balcó i agafava algunes cartes, les llegia, i assentia o negava amb el cap; i mira quina casualitat, que aquell any, jo, la vaig posar en un sobre distintiu, crec que tènia les vores de colors, va agafar un sobre igualet al meu, i no vegis com en vaig emocionar, dient és la meva, és la meva.. i per a postres va assentir amb el cap.


Com he dit abans, els meus favorits eren els Reis Mags; ja des del moment que li donava la carta a l’Ambaixador, ja estava ansiós perquè arribés la nit del 5 de gener, per a anar a veure la cavalcada (que encara m’il·lusiona veure), i descobrir els regals l’endemà, hi havia vegades que a les 6 del matí ja m’anava al menjador per a veure’ls; jo em puc considerar afortunat amb els regals de reis, perquè durant gran part de la meva infància, a casa treballaven tres, el meu pare, la meva mare i la meva àvia Antonia, i a més el meu pare feia hores en un altre lloc, per aixo em podien comprar bons regals, puc recordar: una disfressa de Cabo Rusty (el de Rintintin), una col·lecció de, almenys, 12 cotxes a escala 1:75??, els Juegos Reunidos, una càmera fotogràfica… ; però  es que, a més, el meu padrí, que en aquella època, estava bé econòmicament, doncs, junt amb el seu pare tenien telers propis, i em feia uns regals espectaculars; com un patinet-cuadricicle de tub d’acer cromat, o el Tiburón Citröen Paya, però el que més em va quedar gravat, va ser la nit de reis, del 63 (o potser era el 62), en que vam anar a veure la cavalcada a Terrassa, i a sopar a casa seva, i havent sopat, van aparèixer, com per art d’encanteri, els tres Reis pel pati de la casa; el negre, que era el més alt, em va agafar en braços i em “va llegir la cartilla”, reprenent-me per algunes malifetes que, veritablement, havia fet, en tenia acollonit, però finalment  sota la promesa que em portaria bé, em van lliurar el regal, que era, ni més ni menys que, un Biscuter de pedals, amb carrosseria metàl·lica i llums; no sé d’on el va treure el meu padrí, perquè no n’he vist cap d’igual; ara ve l’explicació del misteri de l’aparició dels Reis pel pati; el meu padrí estava en un grup de teatre, i els Reis i el seu vestuari eren actors companys seus, als quals els va donar una clau de la casa i del pis superior, llavors buit, desd’on es podia accedir al pati; a més la meva mare li havia passat una “chuleta” amb les malifetes que havia fet, que dit sigui de pas, no eren moltes.

DISFRAÇ CABO RUSTY I PATINET


També hi ha un punt trist, precisament de la nit del 5 de gener, que va ser quan va morir la meva besàvia Laieta, el any 72, mentre estàvem veient la cavalcada, la meva mare, el meu germà i jo; i quan vam tornar a casa ja s’havia mort.
Ja en temps més pròpers, recordo la nevada de la tarda-nit del 5 de gener del 85, que ens va enxampar visitant a una cosina de la Sol, la “Virtuditas” (al cel sia) que havia tingut una nena, pensàvem en anar a veure la cavalcada sortint de la visita, però amb prou feines vam poder tornar a casa, ja ens va costar trobar el cotxe¡¡, que havia quedat completament colgat de neu.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS

ALTRES VIATJES A ANDORRA

    Com ja he comentat en el post anterior, vaig estar més vegades a Andorra; la primera va ser entre finals dels 60 i principis dels 70, em va dur la meva àvia materna, Antonia, i vam anar en un viatge organitzat en autocar; vam fer nit en un hotel, no recordo si a Andorra la Vella o a les Escaldes, però havia de ser prop del límit de tots dos municipis; el que recordo és que em va comprar una mini càmera de fotos, que utilitzava un rodet tipus microfilm, com a les pelis d’espies; suposo que la resta del que va comprar seria lo típic, tabac, licors i sucre.


Que jo recordi, no vaig tornar fins a diversos anys més tard, després de la mili, i amb el meu 127, diverses vegades, en viatges d’un dia, per a les típiques compres de l’època (tabac, whisky, electrònica), algunes amb la meva àvia, unes altres amb algun amic, com la de l’any 80 que ja he comentat en un post anterior( setmana santa sense plans);  les primeres vegades, passava a visitar un company de la mili, en Josep Ribes, que tenia un taller d’electrònica; però després es va traslladar i li vaig perdre el rastre; i després, festejant amb la Sol, també vam anar-hi diverses vegades; una vegada d’aquestes, en tornar, just passada la duana, se’m  va parar el cotxe, després d’unes comprovacions, vaig veure que era la bomba de gasolina,(el punt feble del 127), per sort portava una de recanvi i vaig poder canviar-la i tornar a casa.

CONSELL GENERAL DE LA VALL


Vam deixar d’anar a Andorra durant bastants anys, entre principis dels 90 i el 2007 ; en què vam fer una breu incursió des de França, aprofitant que estàvem de vacances a pocs quilòmetres, a  Ax les Bains, però això ho explicare en un altre relat.


Ja en les vacances del 2016 vam tornar-hi, portant a la meva sogra, que feia mig any que s’havia quedat vídua; aquesta vegada vam anar pel Túnel del Cadi, parant primer a Berga a prendre uns cafès amb llet; arribats a la Seu d’Urgell, vam parar-hi a dinar, aprofitant per a visitar el casc antic; reprenent la ruta més tard, vam arribar a l’hotel Delfos, de les Escaldes, a mitja tarda.
Després d’instal·lar-nos a les habitacions, vam anar a fer una passejada, visitant el centre comercial Illa Carlemany, i després vam baixar fins a la rotonda on està el monument la Noublesse du temps, de Dalí, i després de berenar per la zona, vam continuar passejant, fins a arribar a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella, i tornant a l’hotel a última hora de la tarda.


L’endemà, vam anar fins a Soldeu, per a aprofitar una promoció que hi havia amb la reserva de l’hotel, que tènies accés gratuït al mini-bus elèctric que et porta fins al final de la pista a la Vall d’Incles; el pla era seguir el sender paral·lel al riu fins a arribar a un llac que hi ha més amunt; el camí no era molt costerut, però només començar, la meva sogra va dir que ella ens esperava allí mateix, al principi, vam continuar un tram de camí, però vam comencar a pensar que era incapaç d’estar molta estona parada en el mateix lloc, i tement que se’ns perdés, vam fer mitja volta, afortunadament, perquè la vam trobar més amunt d’on l’havíem deixat; total que ens va xafar l’excursió; així que vam tornar a agafar el mini-bus de tornada al cotxe .
De retorn vam parar a Canillo a prendre alguna cosa i fer un volt; i després també vam parar al Santuari de Maritxell; i vam tornar a l’hotel a l’hora de dinar.

CALDEA


Després de descansar a les habitacions, a la tarda vam decidir  d’anar a visitar el museu del perfum, que hi ha a la seu de perfumeries Juliá, no gaire lluny de l’Hotel; la meva sogra va dir que ella es quedava a l’habitació a veure la tele, així que vam anar la Sol i jo sols; una vegada visitat el museu, vam anar passejant fins al Parc Central d’Andorra la Vella, i vam pendre un refrigeri en un local pròxim al parc; de retorn a l’hotel, la meva sogra, ens va donar un esglai, perquè vam trucar a la seva habitació i no estava, ja ens temíem que havia sortit, i com que s’orienta molt malament, es perdria; però la vam trobar en un saló de l’hotel; afortunadament, l’endemà tornàvem a casa.


La següent vegada, i de moment la ultima, que vam anar a Andorra, va ser el cap de setmana del 16 de juny del 2019, per a celebrar l’aniversari de la Sol;  vaig reservar habitació a l’hotel President d’Andorra la Vella, que està a l’entrada venint de Santa Coloma; vam deixar el cotxe al garatje de l’hotel, i després d’instal·lar-nos, vam anar a dinar pel barri antic d’Andorra la Vella; a la tarda vam voler anar a banyar-nos a la piscina (coberta) de l’hotel, però, per a la nostra sorpresa, estava plena de crios, saltant i fent el ruc, així que vam desistir, i vam sortir una estona a la terrassa, després ens vam assabentar, que s’estaven celebrant uns campionats de futbol infantil, amb equips d’Andorra, Catalunya i sud de França, i al nostre hotel havien dos equips.
En lloc del bany en la piscina, ens vam anar passejant fins a la zona comercial de l’Avinguda Meritxell i Avinguda Carlemany, on vam comprar una ràdio, després vam tornar a l’hotel, per a descansar, i al vespre  vam sortim a sopar, i a gaudir dels concerts de música en viu, que es feien per diferents punts del centre de la ciutat.


L’endemà, després d’esmorzar, vam deixar l’hotel i vam pujar a veure el llac d’Engolasters, però estava atapeit de cotxes i no vam poder aparcar, així que vam donar la volta i ens vam anar cap a la frontera;  vam parar a Organya on vam veure un “mercadillo”, en el que em vaig comprar unes sandàlies, vam aprofitar per a visitar el poble; vam seguir fins a Oliana, on vam parar a dinar; i ja, a la tarda, tornar a casa.

A Andorra, com en tot el Pirineu, hi ha nombroses llegendes, de bruixes, fades, follets… però també, sobre Carlemany, aquí us adjunto una mostra de la zona de Canillo.                                                                Font: elcami.cat, Camipedia

Autores – Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira

Text publicat per: PAS

Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.

Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.

Enllaços: 

Oficina de Turisme de Canillo

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

AL ZOO DE BARCELONA

A la Marisol i a mi, ens encanten els animals, i si bé preferim que puguin viure en llibertat, som conscients que alguns d’ells, només és possible veure’ls engabiats en un zoològic; i per això havíem visitat diverses vegades el Zoològic de Barcelona.
De fet jo ja hi havia anat diverses vegades de petit, amb els meus pares i la meva àvia Antonia, i una vegada amb l’institut, (crec que en primer).
Estant de novios amb la Marisol, vam anar hi un parell o tres de vegades.


La primera vegada, crec que va ser finals del 83 o principi del 84, vam anar una tarda al Zoo; visites obligades, Floquet de Neu, i la piscina dels dofins a l’aquari, i el reptilari, (a la Marisol li fascinen les serps) i clar, també la resta d’animals; per cert que, no sé si va ser aquesta vegada o la següent que, en el reptilari, algunes serps estaven exposades en uns terraris sobre una espècie de plataformes sobre potes, i amb uns faldons que cobrien la part inferior, la qüestió, és que es s’hi va colar un gat, i des de sota dels faldons, amb la cua va fregar les cames d’un noi que hi havia prop nostre, no vegis l’esglai que es va patir, pensant que s’havia escapat una serp i que li pujava per les cames, je,je,je.

FLOQUET DE NEU.


L’any 85, vam tornar, però aquesta vegada vam  passar hi el dia sencer; primer vam estar passejant pel Parc de la Ciutadella, veient la Cascada, el Mamut, el llac, el Desconsol…; i després vam entrar al zoo, novament vam anar a veure al Floquet de Neu; a l’hora de dinar, ho vam fer en un dels xiringuitos que hi ha al zoo, prop de la Dama del Paraigua; per cert que aquesta vegada, recordo que habia grups de pintades soltes, pels camins del zoo, que si picaves a terra amb el peu, venien a picar-te’l; i a la tarda vam anar a veure l’actuació de l’Orca Ulisses, al Acuarama.

ORCA ULISES SALTANT


Ja després de casats, vam tornar alguna vegada, però des que van traslladar l’Orca Ulisses, l’any 94, ja no vam tornar fins al 2016, una tarda en la que hi vam dur la meva sogra; però ja no era el mateix sense el Floquet ni l’Ulisses, a més, estaven fent obres a la zona dels grans herbívors africans i no es podia visitar, i vam trobar a faltar alguns animals mes; i per postres, no es van quedar amb la sogra ja, ja, ja.


Adjunto un extracte d’unes declaracions d’un ex cuidador de l’Orca Ulisses, en una entrevista sobre la seva opinió sobre els zoològics, perque coincideixo amb la seva opinió: 

 Per a posar un exemple, els nens només saben identificar animals com a goril·les, lleons o girafes, en canvi, no saben res de la fauna autòctona. Però la gent no va a un zoo a veure orenetes o ratapinyades. Els pares no saben què fer amb els seus fills i els porten al zoo, quan podrien anar plegats a Collserola i veure les formigues, els escarabats, els ocells rapaços, etc. Si vols ensenyar la natura al teu fill, hi ha llocs millors que un zoo.

A continuació, adjunto informació extreta de la Viquipedia sobre el Floquet de Neu:

Floquet de Neu (Guinea Equatorial, c. 1964 – Barcelona, 24 de novembre de 2003) era un goril·la occidental (Gorilla gorilla), de la subespècie goril·la de les planes occidental (G. g. gorilla). Va ser la principal atracció del Parc Zoològic de Barcelona per ser l’únic goril·la albí conegut. Es calcula que havia nascut cap al 1964 i va morir per eutanàsia el 24 de novembre del 2003 a Barcelona. Tenia uns 39 anys al moment de la seva mort, força més que la mitjana de 25 anys que sol viure un goril·la en llibertat.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar