Etiqueta: NADAL

Ara que estem arrivant a les festes de Nadal, vull compartir alguns moments nadalencs de la meva infància.
Un dels records més antics, és el de la nevada del nadal del 62, realment l’únic que realment recordo és sortir al carrer i trobar-me en una espècie de “trinxera” enmig de dues muntanyes de neu més altes que jo; era perquè els veïns de l’escala havien obert un cami apartant la neu als costats de l’entrada al bloc; la resta ja és perquè m’ho van explicar la meva mare i la meva àvia, com  que havíem d’haver anat a fer el dinar de Nadal a casa del meu padrí, en Jordi Arisso, els seus pares l’oncle Pepet i la tia Carme (germana de la meva àvia Antonia), a Terrassa, i que com qu’ells posaven el peix i nosaltres el gall dindi ( o a l’inrevés), vam estar menjant gall dindi diversos dies seguits, i ells peix; perquè cadascun es va haver de quedar a la casa seva; també en van explicar que es va veure gent esquiant pel centre de Sabadell.

Un altre record es que a partir de la Purissima o de Santa Llucia, que era quan s’encenien les llums en aquells temps, la meva àvia Antonia,  i a vegades amb la meva mare, solien portar-me a Barcelona, per a veure la il·luminació, i visitar els grans magatzems, com Jorba, l’Àguila, Sepu, i El Corte Ingles; recordo que, en els tres primers, a principis dels 60s, en la secció de botiga de joguines, muntaven uns diorames, amb trens elèctrics, o figures i miniatures reproduint batalles o treballs, que em tenien embadalit; al cap d’uns anys van deixar de fer-ho.

A casa érem de pessebre, gaudia molt quan anàvem al bosc per a agafar la molsa, l’agafàvem de dues classes, curta i llarga; i després buscàvem un racó en el petit menjador que teníem, per a posar una tauleta i muntar-lo, amb serradures, la molsa, paper de plata per al riu, suro per a les muntanyes, i és clar, les figuretes; el nen, esperàvem fins a la  Nit de Nadal per a posar-lo; i jo cada dia movia als meus favorits, els Reis Mags, perquè arribessin al portal.

Els dinars dels dies assenyalats, solia cuinar_los l’àvia Antonia, generalment era, pava enrustida amb prunes i pinyons per Nadal, canelons de la iaia Antonia (el farciment era pure de patata, amb foie i pernil, i arrebossats amb farina de galeta; ara els fa la meva cunyada, Noe), per a Sant Esteve; Capó enrustit per a Cap d’Any, i per a Reis, no estic segur però crec que eren una altra vegada canelons de la iaia.

L’àvia, també em va dur, diverses vegades, a veure Els Pastorets, jo preferia quan anàvem al pis del teatre, perquè per a la platea passaven els dimonis i em feien por; casualment vaig conèixer, crec que el decembre del 74, a l’Esteve i a l’Isidre de la colla del Club, en una representació dels Pastors en la que actuava l’Esteve, al col·legi dels Maristes, evidentment hi vaig anar sense l’àvia, amb el  meu amic Jordi Lartuna.
Alguna vegada havia anat a fer cagar el Tió, en aquella època, si no tènies un a casa, a Sabadell, paradoxalment, tènies que anar a les dependències, falangistes, del frente de juventudes (en l’actual Casal Pere Quart) ; allí també, instal·laven l’Ambaixador, al que l’hi duies les cartes per als Reis; parlant de les cartes als reis, recordo que una vegada, al Sepu de Barcelona, van posar una bústia per a recollir-les, i més tard, a unes hores previstes, sortia l’Ambaixador a un balcó i agafava algunes cartes, les llegia, i assentia o negava amb el cap; i mira quina casualitat, que aquell any, jo, la vaig posar en un sobre distintiu, crec que tènia les vores de colors, va agafar un sobre igualet al meu, i no vegis com en vaig emocionar, dient és la meva, és la meva.. i per a postres va assentir amb el cap.

Com he dit abans, els meus favorits eren els Reis Mags; ja des del moment que li donava la carta a l’Ambaixador, ja estava ansiós perquè arribés la nit del 5 de gener, per a anar a veure la cavalcada (que encara m’il·lusiona veure), i descobrir els regals l’endemà, hi havia vegades que a les 6 del matí ja m’anava al menjador per a veure’ls; jo em puc considerar afortunat amb els regals de reis, perquè durant gran part de la meva infància, a casa treballaven tres, el meu pare, la meva mare i la meva àvia Antonia, i a més el meu pare feia hores en un altre lloc, per aixo em podien comprar bons regals, puc recordar: una disfressa de Cabo Rusty (el de Rintintin), una col·lecció de, almenys, 12 cotxes a escala 1:75??, els Juegos Reunidos, una càmera fotogràfica… ; però  es que, a més, el meu padrí, que en aquella època, estava bé econòmicament, doncs, junt amb el seu pare tenien telers propis, i em feia uns regals espectaculars; com un patinet-cuadricicle de tub d’acer cromat, o el Tiburón Citröen Paya, però el que més em va quedar gravat, va ser la nit de reis, del 63 (o potser era el 62), en que vam anar a veure la cavalcada a Terrassa, i a sopar a casa seva, i havent sopat, van aparèixer, com per art d’encanteri, els tres Reis pel pati de la casa; el negre, que era el més alt, em va agafar en braços i em “va llegir la cartilla”, reprenent-me per algunes malifetes que, veritablement, havia fet, en tenia acollonit, però finalment  sota la promesa que em portaria bé, em van lliurar el regal, que era, ni més ni menys que, un Biscuter de pedals, amb carrosseria metàl·lica i llums; no sé d’on el va treure el meu padrí, perquè no n’he vist cap d’igual; ara ve l’explicació del misteri de l’aparició dels Reis pel pati; el meu padrí estava en un grup de teatre, i els Reis i el seu vestuari eren actors companys seus, als quals els va donar una clau de la casa i del pis superior, llavors buit, desd’on es podia accedir al pati; a més la meva mare li havia passat una “chuleta” amb les malifetes que havia fet, que dit sigui de pas, no eren moltes.

També hi ha un punt trist, precisament de la nit del 5 de gener, que va ser quan va morir la meva besàvia Laieta, el any 72, mentre estàvem veient la cavalcada, la meva mare, el meu germà i jo; i quan vam tornar a casa ja s’havia mort.
Ja en temps més pròpers, recordo la nevada de la tarda-nit del 5 de gener del 85, que ens va enxampar visitant a una cosina de la Sol, la “Virtuditas” (al cel sia) que havia tingut una nena, pensàvem en anar a veure la cavalcada sortint de la visita, però amb prou feines vam poder tornar a casa, ja ens va costar trobar el cotxe¡¡, que havia quedat completament colgat de neu.