Aquí, vull proposar-vos una ruta per conèixer l’Alta Ribagorça, una petita comarca del Pirineu de Lleida, al marge esquerra de la Noguera Ribagorçana, que fa de límit amb l’Aragó; constituïda el any 1988, segregant-la del Pallars Jussà, nomes te tres municipis: Pont de Suert, Vall de Boí i Vilaller, que estan compostos per petits poblets.

S’hi pot accedir des de Lleida per la N230, passant per la Franja de Ponent, des de Vielha també per N230 i Túnel  de Vielha o des de la Pobla de Segur, al Pallars, per la N260 “Eix Pirinenc”, jo proposo aquest ultima ruta.

Entrant per la N260, entrem en el terme municipal del Pont de Suert, el primer poble que trobem es VIU DE LLEVATA, en trobem l’església romànica de Santa Mª de Viu, del XII, i las restes del Castell i l’església de Stª Llúcia.

Passant un túnel, trobem el trencant cap a MALPÁS, un antic poble miner;tornant a la N260, arribarem a CASÓS, amb les esglésies Sant Roma de Casós, romànica del XII, i la de Sant Salvador de Casós del XVII.

En arribar a la confluència de la N260 amb la N230, al extrem nord del pantà d’Escales, entrem a PONT DE SUERT cap de municipi i capital comarcal; te un bonic casc antic amb cases de pedra, amb pòrtics i porxades, i l’església de Santa Mª romànica del XII amb parts barroques del XVIII; al centre del poble, al costat de la carretera trobem l’església de l’Assumpció, de meitats del XX, del arquitecta Torroja ( avi de l’Ana Torroja de Mecano), també trobem una piscifactoria i la fabrica Dies, de peçes de llana de finals del XIX; al altre costat de la Noguera Ribagorçana, esta el barri de les cases d’Aragó, dit així per que a tot el llarg de la comarca el marge dret del riu pertany al Aragó, excepte en el tros de Pont de Suert; cap a la sortida nord del poble, trobem la Colònia ENHER, aixecada a meitats del XX per aquesta empresa per allotjar els treballadors de les centrals hidroelèctriques.

Sortint de Pont de Suert, per la N230/N260 direcció nord, al cap de pocs quilometres, a la dreta, trobem el trencall cap a la Vall de Boí, per la L500,que remunta la Noguera de Tor, primer, arribem a CASTILLÓ DE TOR, que també pertany al municipi de Pont de Suert, aquí podrem veure l’església de Sant Esteve , de origen romànic popular, i un pont medieval.

Seguint per la mateixa L500, arribarem, a l’esquerra, a un altre poble que pertany a Pont de Suert, LLESP, on destaca l’església de Sant Marti de Llesp, romànica del XII, però modificada el XIX en neoclàssic.

Seguint la mateixa L500 entrem en el terme municipal de Vall de Boí, creat com a tal el 1996, el primer poble que trobem es BARRUERA, cap del municipi, on podrem veure l’església de Sant Feliu de Barruera, romànica del XI, i, dalt d’un turo, l’església de Sant Salvador, també romànica però no e te documentació del any que va ser edificada.

De Barruera, a la dreta, surt una pista que ens dura a DURRO I SARAIS, on veurem l’església de la Nativitat de Durro, i la de Sant Quric de Durro,  romàniques del XII, i las restes de la de Sant Llorenç de Sarais.

Tornem a Barruera i seguim a la dreta per L500, uns quilometres mes enllà, a l’esquerra, trobem el trencant cap a ERILL LA VALL, on podrem visitar l’església de Santa Eulalia d’Erill, romànica del XI .

Tornem a la L500, i tot seguit trobem, a la dreta, el trencant cap a BOÍ, que, des de 1996 dona nom a la vall i al municipi, aquí podrem visitar l’església de Sant Joan Baptista, romànica del XI, el nucli emmurallat, on esta la Casa del Parc, centre d’interpretació del Parc Nacional d’Aigüestortes i llac de Sant Maurici, el portal i la font de la muralla, davant del portal hi ha la parada i l’oficina dels taxis 4X4, per anar visitar el Parc; i també hi ha un pont medieval.

REPRODUCCIO PINTURES SANT CLIMENT DE TAÜLL.

Una mica mes amunt esta TAÜLL, amb les esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, una mica separada del poble, on es pot veure un interessant audiovisual, i al centre del poble, la de Santa Maria de Taüll, les dues del XII, i també l’ermita de Sant Quiric de Taüll, també del XII.

Tornem a la L500, que arriba fins a CALDES DE BOÍ, abans d’arribar, a la dreta, veurem la pista que puja fins al PARC NACIONAL D’AIGÜES TORTES I LLAC DE SANT MAURICI, amb vehicle privat nomes es pot pujar fins a l’entrada del parc, els taxis si poden entrar fins el aparcament que hi ha al Pla del Sant Esperit, a 1800 mts d’alçada, i allà agafar la senda que va paral·lela al riu de Sant Nicolau, fins l’Estany Llong, envoltats de cims d’entre 2500 i mes de 3000 mts.

PLA DEL SANT ESPIRIT, AIGËSTORTES.

A CALDES DE BOÍ, veurem el santuari i la caseria del XVIII,  un balneari i una planta embotelladora d’aigua.

Tornem enrere, cap a la N230/N260, que agafarem cap a la dreta (nord), entrant a la VALL DE BARRAVÉS, on encara trobarem dos petits poblets pertanyents a Pont de Suert; al cap de poc, a la dreta, trobem el trencant cap a SARROQUETA DE BARRAVÉS, de 14 habitants;,  i, on es tornen a separar la N260 de la N230, LES BORDES,  amb 12 habitants, aquí la N260 entra al Aragó, i nosaltres seguim per la N230 cap el nord entrant al terme municipal de Vilaller.

A VILALLER, fundada l’any 1118, podrem veure l’església de Sant Climent de Vilaller, del XI però reconstruïda el XVIII en estil barroc, també un pont gòtic , les cabanes troglodítiques de les Comes, i les tombes antropomòrfiques, medievals de Riu Pedrós.

Mes amunt, passant un túnel, a la dreta trobem el trencant a SENET DE BARRAVÉS, que pertany al terme de Vilaller, i esta a la confluència de la Vall de Besiberri amb la de Barravés, aquí trobem l’església de Santa Cecilia de Senet, del IX reformada a romànic el XI.

Senet es l’últim poble abans d’arribar al Túnel de Viella, però, entre aquest i Senet hi ha un bon tram de carretera, amb alguns túnels , el Pantà de Senet, i unes bones vistes del Pirineu Axial.

LLEGENDA DE LES BRUIXES DE VILALLER.

Les bruixes de Vilaller  vivien als Carantos, unes escletxes de roca a la muntanya de davant del poble pel costat de llevant, molt a prop d’on els xicots abans baixaven les falles la nit de Sant Joan. Quan plovia, les bruixes treien la roba bruta de dintre de les coves i l’estenien a fora perquè s’eixarravés. Feien com les formigues, que després de ploure estenen tot el menjar que han emmagatzemat fora del formiguer, perquè s’eixugui i no se’ls grilli. Un cop havia passat el sol, les bruixes s’afanyaven a amagar el seu tresor dintre del forat.

A la mitjanit, quan tot el poble dormia, les bruixes dels Carantos baixaven a la plaça de Vilaller i ballaven la Bolangera. No es deixaven sorprendre mai per ningú: tan aviat com ensumaven que algú s’atansava per espiar-les, tocaven el dos cap als seus foradots. Només un home del poble, el fuster Xep de Veleta, les havia enxampades una vegada ballant a la plaça.

La cosa va anar així. Un dia, Josep de Pepe va encarregar una reu al fuster:
 – No tinc fusta –es va excusar l’arreuaire-. Ja saps que es necessita un tronc especial, que faci corba per un cap.
– Això rai, home! A les Vinyasses, sota mateix dels Carantos, hi ha un freixe molt bo. Fa dies que me’l tinc mirat. Hi vas, el talles i me’n fas l’arreu.
– I l’amo? Bé deu tenir amo, suposo…
– Vés-hi de nit i no ho sabrà ningú. Només et poden veure les bruixes, però no els en facis cas…
Després de sopar, Xep de Veleta va agafar la destral i cap a les Vinyasses. Com que hi havia un bon tall de lluna, no li va costar gaire trobar el freixe. El talla, esporga les branques, el neteja de la pela i es carrega el tronc al coll. Arriba al poble sense fer soroll i, al tombar la cantonada de la plaça, es troba amb les bruixes que feien les seues ballarugues. El pobre Xep es va quedar sense sang a les butxaques. Ell que llença el tronc al mig del ball i gira cua cap amunt, pel camí dels Escamps. Al veure’s sorpreses, les bruixes ho van donar a la cama darrere l’arreuaire. Durant una estona el pobre Xep es pensava que el perseguien i ja s’encomanava a tots els sants. En realitat, però, les donotes l’estalonaven perquè fugien, pel mateix camí, cap als seus amagatalls dels Carantos.
Xep de Veleta, doncs, va ser l’única persona del poble que va veure ballar les bruixes dels Carantos a la plaça de Vilaller. El fuster explicava que aquelles dones feien molt de goig: duien una cabellera fins a mitja esquena i vestien unes faldilles bigarrades.
Altres persones de Vilaller havien tingut tractes amb les bruixes. A casa Marieta, van estar uns quants anys desesperats ja que se’ls morien les criatures poc després de batejar-les.
Se’ls va morir tres nens seguits, un darrere l’altre. Una nit van anar a demanar consell a les bruixes dels Carantos. La més vella els va dir:
– Quan en tingueu un altre i el porteu a batejar, no el baixeu per l’escala. Fiqueu-lo dins d’un cistell i traieu-lo per la finestra.
Ho van fer així i la criatura va campar. Al cap de poc, van tornar a visitar les bruixes:
– Que hi tenim alguna cosa dolenta, a l’entrada de casa? –van preguntar els de Marieta.
– I ben dolenta! –va dir la bruixa més vella. A l’indret on comença el primer esglaó, hi veureu una pedra més grossa que les altres. Doncs bé, estoveu-la i trobareu a sota una metxa de cabells. Cremeu-los i no tingueu por que us passi cap més desgràcia.
Efectivament, en arribar a casa, van trobar el metxot de cabells on els havia indicat la bruixa i el van tirar al foc. Amb els anys, els hereus de Marieta van tenir més fills, i els van poder recuperar tots.»

Font de la informació:Les Bruixes del Carantos de Pep Coll