Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS VACANCES

ARAN, BOÍ I NAUTA GARONA

      Per les vacances de l’estiu de 2015, decidim tornar a Era Val d’Aran, vam anar a una agència per a reservar un hotel a Vielha; aquest seria l’últim viatge que faríem amb el Fiat Idea, que ja tenia 10 anys i més de 200000 quilòmetres; de fet abans de sortir de viatge ja havíem tancat la compra del substitut, un Toyota Yaris.
El dia de Sant Fermí, ens dirigim cap al Túnel de Vielha, parant a dinar a Lo Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça, després de dinar vam passegar pel barri antic d’aquest poble, visitant la seva original església de l’Asunció de la Mare de Déu, de finals dels 60; seguim fins a creuar el túnel i una vegada a Vielha e Mijaran, vem anar fins a l’Hotel Spa Acevi, una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer una passejada per Vielha, passant per la glésia de Sent Miquèu, romànica i gòtica, d’entre el XII i el XIV, que alberga la talla romànica d’eth Crist de Mijaran, i una pila baptismal, també romànica; vem arribar al Passég dera Libertat, en el barri d’eth Cap dera Vila, a la riba dreta del arriu Nere, amb diverses cases gòtiques i renaixentistes, com Ço de Rodés del XVII; després vam seguir el riu Nere fins a la seva confluència amb la Garona, arribant al Palau de Gèu (Palau de Gel), tornant per la riba de la Garona fins a l’Hotel, per a sopar.

SENT BERTRAN DE COMENGE.


El dia 8, vam entrar a França per Eth Pont d’et Rei,  i ens vam anar fins a Sent Bertran de Comenge (Saint Bertrand de Cominges), a la Nauta Garona, a la part gascona d’Occitania, catalogat en els “plus beaus villages de France” ( els més bells pobles de França), està situat en un pujol enmig de fertils camps de cultiu, coronada per la Catedral de Sainte Marie, amb elements romànics del XII, gòtics del XIV i renaixentistes del XVI, al seu al voltant, el poble, té cases gòtiques i renaixentistes, entre las que destaca la Maison Bridaut, gòtica del XV; acabada la visita, vam tornar cap a l’Aran, parant en Sent Biat (Saint Beat), a la vora de la Garona, a prendre uns cafès amb llet, i fer un petit passeig, en el qual vam veure una Capella Troglodítica, encastada en la roca.


De nou en terra aranesa, vam parar per dinar a Bossòst, a la riba esquerra de la Garona, després de dinar vam fer una passejada pel poble, on vam veure la glésia romànica de la Mair de Diu dera Purificación, del XII; després vam agafar la carretera cap al col d’et Portillon, entrant, de nou en Nauta Garona, arribant a Banhères de Luishon (Bagnères de Luchon), on vam visitar el hall de les Termes de Luchon, i passejar pels seus bonics jardins, després de prendre uns cafès, i fer un petit passeig per el poble, vam tornar cap a Bossòst, però, abans, vam parar per a visitar l’Aran Park, un parc d’animals del Pirineu, en semi-llibertat, (cervols, marmotes, voltors, ossos…), acabda la visita, vam tornar cap a l’hotel per a sopar.


Havent sopat  vam sortir a fer una passejada pel centre de Vielha, i vaig rebre una trucada del meu germà, demanant-me si podia passar per casa dels pares, a veure com estaven; perquè, segons sembla, havia parlat amb el meu pare que li va dir que aquell matí havia portat a la meva mare a urgències, perquè li costava respirar, de fet en aquells dies, va fer molta calor a Sabadell; li vaig recordar que estava a Vielha, i em va dir que ja s’acostaria el, l’endemà.

SANT CLIMENT DE TAHÜLL


El dia 9, va començar el dia molt ennuvolat; vam anar fins a Tredòs, amb la intenció d’arribar fins al balneari de Banhs de Tredòs, però, mentre estàvem visitant els voltants del pantà d’Aiguamòg, va empitjorar el temps i va començar a plovisquejar; així que vam donar la volta, tot decidint de provar a l’altre costat del Túnel de Vielha; quan vam sortir del túnel, ens vam trobar un temps assolellat i esplendid; i vam anar cap a la Vall de Boí.
Vam arribar al poble de Taüll, parant enfront de l’església romànica de Sant Climent de Taüll, del XII, als afores del poble; després de visitar-la, vam anar fins al poble, per a visitar la de Santa María de Taüll, que es va aixecar al mateix temps que la de Sant Climent; després vam anar a un petit restaurant del poble, a dinar, des d’allí vaig trucar al meu pare, per a veure com seguia la mare, que, de moment, estava estable; després d’un passeig per Taüll, ens vam acostar a Caldes de Boí, on vam veure el balneari i el santuari de La Nostre Senyora de Caldes, del XVIII, al costat de la Noguera de Tor.
Cap a mitja tarda vam tornar a Vielha, ja no plovia, però feia fresca, em vaig comprar una jaqueta para vent.


Aquella tarda, vaig rebre una trucada del concessionari Toyota, que ja tenien el cotxe matriculat, vam quedar que l’endemà, divendres, que tornàvem a casa, a la tarda, passaríem a recollir-l’ho.


El dia 10, per a tornar a casa, vam sortir de l’Aran, pel Port de la Bonaigua, i el Pallars, passant per Sort, Tremp i el Collegats, cap a Balaguer i Bellcaire d’Urgell, on vam parar a dinar en restaurant de carretera; d’allí directes a Sabadell, arribant amb el temps just, per a treure les coses del cotxe, per a anar al concessionari, a lliurar-lo i recollir el nou; per a després anar a casa dels pares a veure com estava la mare, segons sembla, aquell matí havia tingut una altra crisi, però aquella tarda ja estava millor, encara que molt toveta.


Aquell cap de setmana, 11 i 12, vam anar els dos dies a casa dels meus pares, també van baixar el meu germà i la meva cunyada; el diumenge, la meva mare, semblava una mica més animada; el dilluns 13, se’m van acabar les vacances, i vaig tornar a la feina, a l’hora de dinar, vaig telefonar a casa dels pares, però no contestava ningú, així que sobre les quatre i escaig de la tarda, vaig tornar a provar, i com que seguien sense respondre, vaig trucar al mòbil del meu pare, qu’em va dir que estaven a urgències del Tauli, però que em penjava perquè venia el metge; al cap d’una estona em va trucar el meu germà, que havia arribat a l’hospital al mateix temps que em penjava el meu pare, i em va dir que plegués i anes cap alla, que la cosa pintava malament; vaig anar a avisar al meu cap, i després de recollir la meva taula, vaig sortir a agafar l’autobús fins a l’estació, just en el moment en que pujava al bus, em va trucar el meu germà dient-me, que la meva mare acabava d’expirar, per una fallada cardio-respiratoria; va ser una fi de vacances trista, però en que vaig poder constatar la gran quantitat de gent que apreciava a la meva mare, que al cel sia. .


Seguint el costum, aquí os deixo una llegenda de la zona.
Llegenda de: Les encantàries de la Vall de Boí
Extret de: https://escasateva.catalunya.com
Diuen que la Vall de Boí era plena d’encantàries. Aquestes petites fades misterioses, o donis d’aigua, que vivien a la vora dels rius i al estanys tenien el poder de regenerar la natura. És podien trobar vora el camí del port de Rus de Taüll, amagades a la cova de la Roca Carrera de Barruera o al barranc donis Corts de Cóll. Els encantàries molt sovint rentaven la roba vora el riu. Una nit, un home que els havia vist, els va prendre d’amagat una tovallola. Quan ho van veure van exclamar: “Tira que tiraràs, si et l’emportes, ni ric ni pobra seràs”. I així va passar. Sembla que en aquella època posseir una peça de roba portava fortuna, però els cuses també podin anar malament. Dues noies que també ho van intentar no van poder sortir de la pobresa per més que treballaven fins que van cremar aquella tovallola.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MONASTERIO DE PIEDRA

A principis del 91, em vaig canviar el 127 per un Ibiza 1.2GLX Mk I, de segona mà,  que va entrar al concessionari on treballava; al principi em va donar algun problema amb la carburació i l’accelerador, que em van arreglar en garantia; però volia provar-lo a fons amb una tirada llarga de carretera; així que per Setmana Santa vaig decidir anar a conèixer el Monasterio de Piedra, que la meva àvia Antonia, sempre deia que volia anar a veure’l, així que ens la vam emportar.
Vam sortir el Dissabte Sant, ja qu’el Divendres vam celebrar el sant de la Sol; vem anar en pla tranquil, fins a Saragossa, on havíem reservat habitació en un hotel, prop del Pilar; vam arribar a la tarda, i després de deixar el cotxe en un parquing, vam aprofitar per a visitar el Pilar i la zona pròxima, on vam veure algunes confraries que s’estaven preparant per a la processó; despres de sopar, i d’un petit passeig, ens vam anar a l’hotel, a dormir; el que no sabíem, és que a Saragossa, com a, gairebé, tot l’Aragó, les processons de Setmana Santa estan acompanyades per tambors, i duren fins a altes hores de la nit; així que ens vam passar la meitat de la nit desperts, escoltant el POM, POROM, POM…, menys l’àvia, que com era sorda, ni s’en va enterar.

CASCADA DE LA COLA DE CABALLO


L’endemà, vam deixar l’hotel i vam anar a buscar la carretera de Madrid (NII), per a anar fins a Calatayud (No, no vam preguntar per la Dolores), per a allí desviar-nos cap a Nuevalos, on es troba el Monasterio de Piedra i el seu parc natural.
Una vegada dins del parc, i veient que calia pujar i baixar bastantes escales, la meva àvia ens va dir qu’anéssim nosaltres qu’ella s’esperava als jardins, al costat dels murs del Monestir; així que vam anar la Sol i jo, a visitar diferents racons del parc; vam passar, entre d’altres, per a la cascada de la Cola de Caballo, la de Fresnos Bajos, el Lago del Espejol i las Pesqueras, la primera piscifactoria d’Espanya.

CASCADA DE FRESNOS BAJOS


Acabada la visita, i reunits amb l’àvia, vam anar fins al poble a buscar un restaurant per a dinar;  i ja amb la panxa plena, vam tornar cap a Saragossa, per a agafar l’autopista de tornada a casa, aquesta vegada sí que li vaig apretar al cotxe per a veure com responia, i la veritat és que no em va donar problemes.


Ja a casa, l’endemà, Dilluns de Pasqua, van venir el meu germà Xavi, i la seva novia de llavors, la Sandra; per a celebrar el sant de la Sol, i li van regalar una gosseta que havien rescatat de la protectora, a la que vam posar el nom de Laika.


Tot seguit, us adjunto una breu descripció del lloc, extreta de la web de turisme d’Aragó:
Al seu pas per Nuévalos, el riu Piedra forma un espectacular paratge natural entorn d’un monestir fundat per monjos cistercencs, enviats des de Poblet, en el segle XII. Deixa’t portar pel rumor de l’aigua. Cascades, grutes i bellíssims salts d’aigua conviuen en un insòlit vergel on la vegetació regna enmig d’un paisatge àrid.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA

Vaig a parlar-vos de San Vicente de la Sonsierra.
San Vicente, és el poble natal de la meva àvia paterna, Teresa García Peciña, està a la Rioja Alta, prop d’Haro i de Briones; el poble va créixer a l’edat mitja a l’ombra del castell, que formava part de les guarnicions frontereres del Regne de Navarra, amb el de Castella, sent aquest el castell més gran d’aquesta frontera; segons alguns alla està la “Milla d’Or”, dels vins de Rioja, ja que, el seu microclima i la composició del seu sòl, afavoreixen una gran qualitat en el seu vins; he anat diverses vegades.

VISTA DE PART DEL POBLE I EL CASTELL ANYS 70


La primera vegada, va ser a l’estiu del 66, hi vaig anar amb els meus pares, amb la moto amb sidecar del meu pare, vam fer el viatge en tres etapes; la primera, fins a Saragossa, la vam fer conjuntament amb el Valeriano Sanz , un amic del meu pare, la seva esposa i el seu fill, en aquella etapa, jo, anava amb ells en el seu cotxe, un Citröen 7cv; vam ser per la NII, perquè encara no hi havia autopistes, ni tan sols el Túnel del Bruc, i la carretera semblava una comarcal de les d’ara; ja podeu imaginar el llargs que es feien els viatges en aquella època; a Saragossa vam fer nit en un Hotel.


L’endemà vam seguir viatge amb la moto, jo anava en el sidecar i la meva mare de “paquet”; poc abans de Tudela vam punxar una roda, i per sort va passar la Guàrdia Civil de Trànsit, i la van portar a reparar a un taller en el següent poble; però ens va fer perdre diverses hores, motiu pel qual vam haver de fer nit a Tudela, i acabar el viatge l’endemà.
D’aquesta primera vegada, la cosa més em sona és l’arribada al poble, des de Briones, creuant l’Ebre i veient el castell per damunt nostre tapant el poble, i que quan vam arribar a casa dels oncles del meu pare, Victorino García i Esther Álvarez, (que al cel sian), vam anar per la part de darrere, on tenien la quadra, l’habitatge estava sobre, i quan va treure el cap la tia Ester, per a veure qui trucaba, a mi en va semblar altíssima (com si fos una torre del castell) ; la casa tènia l’entrada pel carrer de dalt, al nivell de l’habitatge; a aquella època tenia la porta del tipus d’estable, ( les dividides horitzontalment) i un gran “poyo” de pedra al costat d’aquesta; els oncles tenien tres filles,la  Marivi,  la Mari Carmen i la Charo, que en aquella època encara vivien amb ells, i que actualment viuen a Barcelona, sent la Mari Carmen la primera a venir, l’any 67 , seguint-la després les seves germanes; també recordo que vam anar a veure al meu besavi Eliseo Garcia, que vivia a casa del seu altre fill, David García, casat amb Remedios “Reme” Lizaranzu, aquesta casa estava una mica més amunt al mateix carrer, al costat de l’accés al castell; al qual, per cert, l’avi pujava més lleuger que nosaltres; els oncles David i Reme, tenien tres fills, l’Alberto, que avui dia viu a Bilbao, on és mestre, el Angelito, que viu a Haro, i la Mari Tere que segueix a San Vicente.

EL PONT SOBRE EL EBRE DESDE EL CASTELL.


La següent vegada que hi vaig anar, no n’estic segur, però crec que va ser l’any 68; ens hi va dur un veí, en Jaume Prat, que tenia una furgoneta DKW, en la que duiem el bressol del meu germà, i venien les seves dona i filles, l’Encarna, la Rosa María i l’Elvira, crec que els meus pares anaven amb la moto i el meu germà i jo a la furgoneta; recordo que els veïns van anar a dormir a un casalot que era dels pares de la tia Esther, a la que anomenaven la casa del barrio de abajo, era molt gran amb habitacions que semblaven salons, i l’endemà el Jaume ens explicaba que la llum de l’ahabitacio era una bombeta penjada del sostre, de les que s’encenien i apagaven tirant d’un cordillet, i que a la nit va estar una estona, a les fosques, pujat al llit donant manotades a l’aire buscant el ditxos cordillet per a encendre la llum, per a anar al lavabo, tots ens vam posar a riure.


La següent vegada, crec que, va ser l’any 69 o 70, per Setmana Santa, vaig anar amb la meva àvia Teresa i la meva cosina Mª Josepa; vam anar amb tren, i vam tenir un problema, resulta que el tren que vam agafar anava a Galícia ( crec recordar que els habituals li deien Shangai expres), però no passava per la Rioja, si no per Madrid, nosaltres hauríem d’haver fet transbord a Saragossa; però, segons la meva àvia, quan va comprar els bitllets, no li ho van advertir, com tampoc ens va dir res el revisor del tren; l’àvia es va estranyar quan vam passar per Calatayud, i va anar a veure el revisor, el qual veient l’error, va fer parar el tren a Ateca, i  va informar el cap d’estació, que ens va arreglar uns bitllets per a tornar a Saragossa i allí poder agafar un tren que ens portés a Briones, l’estació més pròxima a San Vicente; com aquest tren no sortia de Saragossa fins al matí següent, vam fer nit en un hotel o pensió al costat de l’estació; poc més recordo d’aquest viatge, només que la meva cosina Mª Josepa era una fleuma, es va passar tot el viatge queixant-se i ploriquejant per tot, i per acabaro d’adobar, va veure la processo de «los Picaos», i l’hi va afectar molt veure aquells encaputxats flagelanse l’esquena al mes pur estil medieval; i que el retorn, també amb tren, el vam fer sense transbords fins a Barcelona, que vam sortir de Briones de nit, i que la locomotora era de vapor.


La següent vegada va ser a l’estiu del 71 o 72, no recordo com vam anar hi, si que el meu pare va haver de tornar al treball, i que, la meva mare, el meu germà i jo, ens vam quedar uns dies més fins que va venir un veí, que tenia un R12, a buscar-nos; d’aquesta vegada, gràcies a les fotos, recordo que vam anar a banyar-nos al riu Ebre, en una “platja” que hi havia aigües avall del pont, amb les cosines Mari Carmen i Charo; ; per aquesta època, el tío Victorino s’estava construint una casa “moderna” enfront de la part posterior de la vella.


Tinc altres records més generals, que no puc associar amb un viatje concret; com que el tio Victorino tenia un “macho” anomenat “Catalán” (era d’un tipus de «macho» d’origen catalá) i un ruquet anomenat Jaime, en el ruc m’havia muntat alguna vegada; o que tenia una “huerta” on hi havia una gran morera, que donava unes mores enormes i boníssimes; recordo també que l’oncle en va dur una vegada, amb el carro, a unes terres que tènia al costat de l’ermita de Santa María de la Piscina, romànica del S XII, al costat de la qual es va descobrir una necròpoli d’entre el S X i el XIV, el que no recordo era si, allí, tènia vinyes o remolatxes, si que recordo que en el trajecte el “Catalán” anava, alguns trams, sense que l’oncle el guiés, i que si veia un altre mul davant, apretaba el pas.                 Almenys una de les vegades vam anar a casa de la Mari Tere i el seu marit Ángel “Angelito”; també que, com en moltes cases antigues de poble, a casa dels oncles, no hi havia WC, les necessitats es feien a la quadra, a la casa de la tia Remi si que en tenien, així que jo aprofitava anar a veure al besavi per a “visitar al Roca”; recordo que davant de l’entrada de la casa, la tia Reme, tènia gallines soltes, i que, l’any 72, el meu germà no volia anar allí, perquè deia que les gallines li atacaven.

També recordo una beguda que al poble deien “limonada”, la feia la tia Esther, amb vi, suc de llimona i sucre,  la hi donaven a les criatures, i estava boníssima, però no t’en podies beure molta, perquè si no….; i parlant de vi, com podeu imaginar, la majoria de la població de San Vicente, s’han dedicat, i es dediquen, principalment a la vinya i a l’elaboració del vi, molts d’ells tenen petits cellers, per a producció d’ús propi, alguns d’ells, antiquíssims, són subterrànis i estan situats en el vessant que hi ha entre el poble i el castell, (entre elles la del meu besavi Eliseo), per cert que en aquest vessant, per sobre dels cellers, havia d’haver-hi algunes tombes, doncs, a vegades, afloraven ossos.

 La següent, i de moment, ultima vegada que vaig tornar, va ser el 2006, amb la  Marisol, i va ser part de la ruta de vacances d’aquell any, que ja us explicare  en un altre post.


A  l’època de les primeres vegades que vaig estar per allí, a part de per l’ús particular, es portava el raïm a la Cooperativa Virgen del Remedio (avui dia Bodegas Sonsierra) per a comercialitzar el vi, (crec que la marca era Fino Sonsierra); a l’actualitat hi ha, al poble, uns 30 cellers que comercialitzen el seu vi, dels que destaquen: Hacienda Lopez de Haro, Castillo de Mendoza, Hermanos Peciña, bodegas Ramirez de la Piscina, bodegas Contador, Viña Ane Monge Garbati, Teodoro Ruiz Monge, bodegas Sonsierra, Señorio de San Vicente, Lagar de Zabala…, que son les que ofereixen visites guiades; però en aquells anys, a part de la Cooperativa, crec que no n’hi havia cap, en tot cas potser podria ser, Eguren, Sierra Cantàbria.
Els cosins que queden allí, l’Ángel i la Mari Tere, amb els seus Fills Jésus Ángel i David, venen el seu raïm a diferents cellers, i el sobrant per a producció pròpia, en el celler del Besavi, degudament reformat.


De tots aquests cellers comercials, els únics, mínimament relacionats amb la família, és Bodegas Valdeloyo, perquè la mare dels fundadors, Carmen Peciña, era cosina de la meva àvia i els seus germans; i bodegas Hnos Peciña, que també tenen algun parentiu amb la familia de la meva besavia.


Només em queda, donar les gràcies, des d’aquestes línies, a la cosina Mari Carmen, per la informació que m’ha facilitat, i els dubtes que m’ha aclarit; y a la cosina Mª Josepa, per aclarir-me que la «fleuma» era ella i no la Lydia.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

TRANS PIRINEU

  Després del viatge pels Alps de les vacances del 81; per a les vacances del 82, vaig pensar que podria preparar una ruta pels Pirineus; així ho vaig proposar, al principi semblava que anàvem a ser els mateixos del viatge pels Alps, però al final només vam quedar la Glòria i jo, amb la particularitat que, a la primavera, havíem trencat com a parella, però continuàvem sent bons amics.
La ruta era bàsicament seguir La N-260 “Eix Pirinenc” des del Cap de Creus fins a Jaca i després seguir fins a Pamplona; excepte alguns trams, per a poder fer visites puntuals.


Així que, arribat el dia, carreguem la tenda, un matalàs d’escuma, i les motxilles, en el nou R5 de la Glòria i vam anar a agafar l’autopista direcció Girona, sortint a Figueres, per a dirigir-nos al Port de la Selva, on vam muntar la tenda en un càmping i després vam anar dinar; a la tarda vam pujar al monestir de Sant Pere de Rodes, que llavors estava en plena restauració, després de visitar-lo, vam baixar a Cadaques i Port Lligat; abans de tornar al càmping, ens vam arribar a Llansa, a sopar.
L’endemà, vam anar a esmorzar a Roses, i després vam anar a visitar Figueres, després de dinar, a Figueres, ens vam anar fins a Perelada, parant primer a Vilabertran; a Perelada, a més del poble, vam visitar les caves del mateix nom i un petit museu sobre la viticultura i el cava en el mateix edifici, a la sortida ens van oferir una degustació, vam tornar al Port de la Selva, i després d’un passeig i el sopar, al càmping.


L’endemà, vam recollir la tenda i ens vam anar cap a Olot, passant per Figueres i parant a Besalú, per a visitar aquest poble medieval, a Olot vam parar a dinar i visitar el centre de la ciutat; continuant camí cap a Ripoll per la carretera de Vallfogona, vam parar en un càmping prop del Coll de Coubert, a visitar uns parents de la Glòria, als quals es referia com “els panochas”, perquè eren pèl-rojos; després de la visita, vam seguir fins a Ripoll, per a dirigir-nos a la Collada de Toses, per a arribar a Puigcerda, on vam anar a casa d’uns oncles de la Glòria, a sopar i passar la nit.


L’endemà al matí vam anar a la piscina de Puigcerda amb els cosins, i havent dinat a la seva casa, seguim camí cap a la Seu d’Urgell, acampant en un càmping entre Pont de Bar i la Seu, a última hora de la tarda, ens vam arribar fins a la Seu a sopar en el casc antic, i després d’un passeig nocturn de tornada al càmping.

ELS ENCANTATS I SANT MAURICI


L’endemà, vam deixar el càmping, i després d’esmorzar a la Seu, vam anar fins a Adrall, per a dirigir-nos a Sort i des d’allí, remuntant el curs de la Noguera Palleresa, a Llarvorsi, on vam parar a dinar, per a continuar fins a Espot, on vam trobar un càmping  a l’entrada del poble; una vegada instal·lats, vam anar fins al Llac de Sant Maurici, al peu dels Encantats, (en aquella època deixaven entrar amb cotxe fins al mateix llac), despres de fer una mica la cabra per allí, vam tornar al càmping i vam anar al poble a sopar.


L’endemà, vam anar cap al Port de la Bonaigua de 2072 metres, passant per la Guingueta i València d’Aneu, entrant en era Vall d’Aran, parant a Tredòs i visitant la zona de Aiguamog, vam parar a dinar a Arties, i a la tarda vam visitar Vielha; desde on, després de prendre’ns unes cerveses, vam tornar a Espot per a sopar.


L’endemà, vam deixar Espot i el càmping per creuar, de nou, el Port de la Bonaigua, i passar per Vielha, per a creuar el túnel de Vielha cap a Vilaller, desviant-nos una mica més endavant per la N260, fins a Castilló de Sos, ja en terres de l’Aragó; a Castilló, ens  vam anar fins Benasc, per a veure el massís de la Maladeta i el Aneto, el sostre del Pirineu; vam dinar a Benasc mateix, i tornar a Castilló per a seguir ruta fins a Ainsa i d’allí, seguint el curs del riu Ara i passant per Boltanya, a Torla, on vam trobar un càmping.

TORLA I ORDESA


L’endemà, visitem Broto i alguns pobles pròxims, com Asin de Broto; vam tornar per dinar a Torla, i a la tarda vam entrar al Parc Nacional de Ordesa amb el cotxe fins l’aparcament de la Pradera de Ordesa, i vam anar a visitar una part del parc, remuntant el riu Arazas; la Glòria es va cansar de pujar per la muntanya i es va quedar a reposar, em va dir que seguís jo, i que m’esperaria en l’aparcament, així que vaig continuar en solitari fins a la zona pròxima a la Cua de Cavall, on em vaig refrescar els peus al riu, que tenia l’aigua gelada;  després vaig tornar a baixar per a reunir-me amb ella, i després tornar a Broto a sopar, i al càmping.


L’endemà, vam deixar Torla,  per a dirigir-nos a Biescas, i des d’allí remuntar la vall de Tena a l’Alt Gállego, passant per Tramacastilla de Tena i Sallent de Gállego, on vam dinar i contemplar l’embassament de Lanuza; després vam pugar fins a Formigal; i després vam desfer camí, tornant a Biescas, per a anar fins a Jaca, on vam anar a instal·lar-nos en un càmping dels voltants; ja amb la tenda muntada, vaig tenir una sorpresa, perquè vaig sentir una veu que preguntava per mi, en girar-me em vaig trobar amb el José Sogero, que havía estat company meu de la mili, tambe “cabo primero”, només que d’un reemplaç anterior al meu; resulta que era l’encarregat del càmping; jo sabia que havia treballat en el càmping Ballena Azul, de Gava, però ni idea que canviés la platja per la muntanya; la qüestió és que ens vam alegrar mútuament de trobar-nos, i ens va convidar a acompanyar-lo al bar del càmping on ens va convidar a unes consumicions, mentre recordàvem “batalletas”, i va donar instruccions perquè ens fessin preu especial si tornàvem a consumir alguna cosa, vam aprofitar per a sopar allí.


L’endemà, al matí, vam visitar Jaca, sortint més tard, cap a Puente la Reina, on vam parar a dinar; seguint després en direcció a Pamplona, passant per “El Mar de Aragón”, a Tiermas, pero aquell any estava gairebé sec; a Pamplona, vam anar cap al Casc Antic, i ens varem sentar a prendre unes cerveses a la Plaza del Castillo; tornant a última hora a Jaca.


L’endemà, era la primera etapa del retorn; així que després d’esmorzar, i acomiadar-nos del meu amic Sogero, vam recollir la tenda, i ens vam posar en ruta cap al port d’Oroel, per dirigir-nos a Santa Cruz de la Seros, per a visitar monestir romànic de Sant Juan de la Peña, qu’esta en una bauma ; després ens vam anar cap a Riglos per a veure els famosos Mallos de Riglos, allí vam dinar amb vistas als Mallos; després de dinar vam anar fins a Osca, i d’aquí a Albelda, passant per Barbastro, Monzón i Binefar.


A  Albelda tenien una casa els pares de l’Azucena, i com per aquestes dates passaven uns dies allí, vam passar a visitar-los, i ens vam quedar a dormir,( si no em falla la memòria crec que aquesta visita ja l’havíem acordat amb ells a Sabadell); encara que l’Azucena i el Claudi no estaven aquells dies al poble.
I finalment, l’endemà, vam fer l’últim tram fins a casa, sense problemes; no recordo si des de Lleida vam tornar per l’autopista o per la nacional II.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

RUTA DELS ALPS II

2ªPART, TIROL, VENECIA, COSTA BLAVA

Bé, havíem deixat el relat del viatge pels Alps, al principi del vuitè dia, quan deixàvem el càmping de Interlaken, per a dirigir-nos a Àustria; així que des de Inettkirchen, pugem el Sustenpass de 2224 metres, i baixem cap a Andertmatt, per a situar-nos a la vall de l’alt Rhin, vam parar a dinar prop de Coira, i vam reprendre ruta cap a Liechtenstein, passant per la seva capital, Vaduz; i tot seguit vam entrar a Àustria, creuant el Rhin, a Feldkirch, vam arribar ( y creuar) el Albergstrassentunnel, de 14 quilòmetres de llarg ( crec que en aquell moment era el túnel mes llarg d’Europa) i l’única via de peatge que vam pagar a Àustria; a l’altre costat, en ple Tirol, vam parar a  Imst, a prendre unes cerveses, a la terrassa d’un típic restaurant tirolès, les noies volien anar al bany, per la qual cosa li vaig demanar a la cambrera on estava(en alemany), la veritat és que no vaig enterarme de la resposta, però els vaig dir “ al fons a la dreta”, i vaig encertar per casualitat, quedant com un crack amb l’alemany; uns quilòmetres mes endavant vam arribar a Unterperfuss, als afores de Innsbruck, on vam trobar un càmping bastant guay, aquí vaig deixar parlar al Xavi que sabia una mica d’anglès.

GOLDENESS DACHL


L’endemà, vam anar a visitar Innsbruck , capital del Tirol; vam anar a veure el barri antic i el Goldenes Dachl (“tejadillo dorado”), vam comprar barrets tirolesos de record, i també vam entrar a una carnisseria per a comprar uns bistecs, el dependent es va esforçar per entendre’ns i fer-se entendre, ens va encantar el caràcter dels seus habitants, en general molt amables, també ens va cridar l’atenció veure dones amb el vestit típic pel carrer; abans de tornar al càmping a dinar, vam pugar fins el trampolí olímpic de salts d’esquí, des d’on es té una impressionant panoràmica de la ciutat.


Vam tornar al càmping a dinar, i el Xavi va comentar que havia vist que Munic estava, només a cent i escaig de quilòmetres, que podíem acostar-nos aquella tarda per a veure la vila olímpica; així que sense pensar-ho dues vegades vam agafar la carretera que des de Unterperfuss anava cap a la frontera Alemanya; va ser l’unica frontera en la que ens van tenir una estona parats i ens van segellar els passaports; vam entrar a Alemanya per Scharnitz i d’allí vam enfilar cap a Mittenwald, prop de Garmistch-*Partenkirschen; i a uns 30 quilòmetres de München(Munic), vam entrar a una autobahn, l’A95, de quatre carrils, gratuïta i sense límit de velocitat, ens avançaven fins als camions¡¡. Finalment vam arribar a München, però era més gran del que pensàvem i no teníem ni idea d’on estava la vila olímpica, a més, no portàvem marcs alemanys, així que vam parar en una plaça, on vam veure uns taxistes, preguntant si parlaven anglès un va dir que una mica, el Xavi li hi va preguntar per la vila olímpica, i, a part de que no va acabar d’entendre-ho, es veu que des d’on estàvem era una mica complicat arribar, i com a més ja era una mica tard, vam decidir tornar al càmping; vam anar a buscar la sortida de la ciutat (ara no sé, però en aquella època no hi havia molts indicadors dins de la ciutat), i al cap d’una estona vam veure una entrada a l’A8 que indicava direcció a Innsbruck i Salzburg, i alla que vam anar, resulto que si bé donava més volta, podíem arribar a Innsbruck directament per autopista (sense peatge), la qual cosa va ser una sort perquè se’ns va fer de nit pel camí; prop de la frontera ens vam desviar per l’A93, que a la frontera austríaca ( a Kiefersfelden) passava a ser l’A12, que ens deixava a Innsbruck, i d’allí al càmping.


L’endemà, vam recollir las tendas, i vam anar cap a Innsbruck per a agafar l’A13 “Brenner autobahn” que acaba a la frontera italiana en el Brennerpass o passo de Brenero, aquí vam veure un canvi brutal d’un país a l’altre, perquè arribàvem per una autopista, ben asfaltada, que semblava que li treien lluentor a les baranes, i sense peatge, i entravem a una autopista amb baranes rovellades i abonyegades, amb sots i, a menys d’un quilometre de la frontera, un peatge: la autostrada A22; de la que vam sortir a Mülhbach, per a dirigir-nos cap a Brunico i a la zona de les Dolomites, passant per Cortina D’ampezzo, on vam parar a dinar; d’allí ens vam dirigir cap a Vittorio ja a la regió del Veneto, i d’aquí a Mestre, població a la riba de la llacuna de Venècia, allí vam trobar un càmping urbà, on, un cop instal·lats, vaig demanar informació per a anar a Venècia; em van informar que a la porta del càmping hi havia una parada del bus que anava a Venècia, i que podíem comprar els bitllets en la mateixa recepció del càmping.
Com a curiositat, comentés que, alguns coneguts que habian estat a Itàlia poc abans que nosaltres, ens van advertir que s’habia que anar amb compte amb els carteristes que et roben sense que t’adonis; asi que em vaig fer una bossa per a posar els diners  del fons comú, i portar-la a la roba interior; motiu pel qual la Nuri em deia “picolina d’oro”.

PLAÇA SANT MARC


L’endemà, desdejunem a la cafeteria del càmping, i després vam compra  els bitllets i vam anar a esperar el bus; en pujar tènies que presentar els bitllets al conductor, jo portava els dels quatre i vaig pujar el primer juntament amb la Glòria, però entre nosaltres i la Nuri i el Xavi, van pujar dues persones, així que l’hi vaig indicar al conductor qui eren els altres dos, i els va deixar passar sense problemes; però darrere d’ells va pujar una “maruja”, que va pensar que s’havien colat, es va quedar remugant prop de nosaltres; abans d’arribar a Venècia, va pujar el revisor i ella ja s’imaginava que els hi diria alguna cosa al Xavi i la Nuri, però com que tot estava en regla i no els va dir res, va comencar a increpar al revisor i es van posar a discutir, fins que el la va enviar a “dam p’al culo”; amb tot això vam arribar a l’estació d’autobusos de Venècia devant del moll del vaporetto ( el bus aquàtic); va voler anar fins a la plaça de Sant Marc caminant i així veure la ciutat, quan portàvem una estona caminant, i com  que no duiem plànol de la ciutat, li vaig demanar a una “signora” que ens indiqués el camí,  ens ho va explicar molt amablement, de fet érem a prop; una vegada en la plaça, ens vam sentar a prendre unes birras en una terrassa,  ens van sortir caríssimes¡¡.            Ja descansats, vam anar al Campanile ( la torre que hi ha enmig de la plaça) i vam pujar a la part superior per a veure les vistes; de tornada a la plaça, vam admirar les góndoles i el palau del Dux , arribant fins al canal posterior per a veure el pont dels sospirs; i després vam entrar a la catedral de San Marcos; a la sortida ens vam tornar a internar pels carrers interiors i vam parar a una pizzeria a dinar, d’allí vam sortir cap el Gran Canal i il Ponte de Rialto, on vam estar visitant les botigues i conversant amb un comerciant que parlava castellà, d’allí vam anar al barri jueu, visitant mes botigues, i on vam comprar uns records de vidre bufat; ja a últimes hores de la tarda, tornant cap a Sant Marc,  vam parar en un Ristorante a sopar “fruiti di mare adriattico”;  després vam agafar el vaporetto per a tornar a l’estació d’autobusos, per a tornar al càmping, ja de nit, i sense cap “maruja” busca raons.


L’endemà vam anar al centre de Mestre, per a esmorzar, comprar provisions i pasta italiana; després vam tornar al càmping a recollir las tendas, i vam posar rumb a l’oest, per la autostrada A4, passant Padova, Verona i Brescia, on ens vam desviar per l’A21, parant a dinar en una àrea de descans prop de Cremona; després de dinar vam seguir fins a Passalaqua, per a agafar l’A7, rumb a Genova; un tram d’aquesta autostrada encara no estava acabat, per la qual cosa vam anar per una carretera general, bastant dolenta i revirada; arribant a Genova, vam agafar l’A10 en direcció a la frontera francesa, vorejant l’escarpada costa de Ligúria, amb molts túnels i viaductes, passant per Savona i San Remo, fins a Ventimiglia a la frontera, on vam continuar per la autoroute A8( la Provenzale) , ja de nit, passant Menton i Nice, i sortint en Cagnes sur Mer, on vam trobar un càmping.


L’endemà, al matí vam anar a la platja, prop d’Antíbes; a aquella època, a França, era el boom del top less (tetés a l’air), no hi havia una sola dona a la platja amb la part de dalt del bikini, ni les velles¡¡; així que finalment la Glòria i la Nuri també s’el van treure, perquè eren la nota discordant; vam tornar al càmping per a dinar, i a la tarda vam  anar a Nice, on vam passejar per la Promenade des Anglais, i ens vam pendre unes cerveses; després ens vam anar fins a Mònaco, on vam visitar el Casino; almenys la part que deixaven visitar si no hi anaves a jugar; i ja de nit vam tornar al càmping.


L’endemà era el del retorn a casa, així que, després d’esmorzar, vam recollir las tendas, i vam posar rumb a Aix en Provence per l’A8(la Provenzale), allí acabava la autoroute i per carretera convencional vam anar cap a Nimes, parant en Tarascon sud Rhone a dinar, després vam creuar el Roina, i, arribant a Nimes, vam agafar l’A9 ( la Llangedoccienne) en direcció a la frontera espanyola, passant Montpeller, Narbona i Perpignan; vam passar la frontera sense problemes, i vam enfilar l’AP7 cap a Barcelona; arribant a Girona, vaig veure que l’indicador de temperatura arribava al vermell, li vaig dir a la Glòria que parés en el voral i obrís el capo, havíem perdut aigua i el electro-ventilador no funcionava; vaig imaginar que fallava el termo-contacte, així que vaig fer un pont, per a deixar el ventilador fixe, i vaig omplir el dipòsit de refrigerant, no vaig poder omplir-lo del tot, així que li vaig dir a la Glòria que no apretes molt l’accelerador i entres a l’àrea de servei següent, allí pujava un’altra vegada la temperatura,  vam comprar una garrafa de refrigerant, i vaig acabar d’omplir el dipòsit, vam rependre el camí; però entre Cassa de la Selva i Massanet de la Selva, va tornar a escalfar-se, vam parar, de nou en el voral, prop d’un poste SOS, obrint el capo  l’hi vaig dir a la Glòria qu’accelerés, vaig veure que en accelerar  sortia l’aigua de la bombona, símptoma de trencament de la junta de culata, per la qual cosa, des del poste SOS, vam demanar una grua; va trigar una mica perquè ja portava un altre cotxe carregat, el nostre el va agafar a remolc fins a Sant Celoni, on va deixar l’altre cotxe i va càrrgar el nostre, arribant finalment a Sabadell.


Un parell de dies mes tard, el germà del Salva, que és mecànic, va desmuntar la culata per a portar-la a comprovar i planejar; jo vaig aconseguir el joc de juntes de culata, filtres, bugies, oli i refrigerant; amb descompte de recambista; i així vam arreglar l’avaria.


Com a punt final, comentar que en aquella època, no existia l’Euro, i a cada país tenien una moneda diferent, i tampoc eren habituals les targetes de crèdit, per la qual cosa abans de sortir de viatge vam haver de canviar una quantitat, per francs francesos i suïssos; i durant el viatge, passar per alguns bancs per a canviar a xilings austríacs, lires italianes i, novament, a francs francesos.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MANOSCA I PEIRAVERT

Entre meitat dels 70 i principi dels 90, vaig fer diversos viatges, (a més dels ja publicats, del “calenton” del 850 i del viatge de nuvis), gairebé sempre al juliol, a  Manosca,  primer, i al poble veí de Peiravert , després,(noms en Occitá de Manosque i Pierrevert en frances) al departament d’Alps de l’Alta Provença; llocs de residència dels meus tiets Pepe i Leonor.

manosque                                        PORTE SONERIE, MANOSCA

Les primeres vegades, i fins que vaig tenir cotxe l’any 77, vaig anar en autocar de línia regular Barcelona-Marseille, al principi amb la meva àvia materna, a Marsella ens recollia el meu oncle i ens portava amb cotxe fins al seu pis a Manosca; i ens tornava a portar fins a Marsella per a agafar el bus de retorn.
En aquesta època, els meus oncles tenien una petita gelateria en el centre del poble, i a més el meu oncle era representant de la marca de Gelats (no recordo el nom), , i m’havia dut amb ell, a visitar i repartir als seus clients dels pobles de la zona, d’aquesta manera vaig visitar: Valensole, Greoux les Bains, Digne, Esparron sur Verdon, Sainte Croix du Verdon, Oraison, Volx, Chateau Arnoux, Forcalquier i altres pobles més petits; i també a la fàbrica de Gelats a Marsella a recollir producte.

El meu oncle també feia d’encarregat d’una empresa de neteges, crec que es deia Onet, i a les tardes anava a algunes empreses grans a portar i recollir netejadores, ell solia fer les vidrieres; d’entre aquestes empreses hi havia una, fora del poble, en una muntanya pròxima, que es deia Geostock, qu’era un dipòsit subterrani de petroli en grutes de sal, crec que pertanyia a la Shell, i m’havia portat amb ell per a ensenyar-me les instal·lacions, fins i tot m’havia deixat conduir la furgoneta 4F per les pistes d’allí dins.
Els dissabtes a la tarda soliem anar a fer la compra per a la setmana, visitant diferents Supermercats, i algun Hiper, em va sobtar que podies entrar amb el gosset si el ficaves dins del carret.

FAMILIA DELGADO                                                PART DE LA FAMILIA DE FRANÇA
Els diumenges, em solien dur a veure a les meves cosines casades, Mary i Leonor, o a passar el dia en algun lloc turístic, com Savines le Lac al costat del llac de Serre Ponçon, on ens vam banyar; aquest mateix dia vam anar a veure les Demoiselles coiffes, unes curioses formacions rocoses en Le Sauze ,un altre poble a la riba del llac; altres vegades vam anar a la platja, a Le Lavandou prop de Toulon; tambe em van portar a Sisteron, a Draguignan; o al Plateau de Valensole a veure els camps de Lavanda i comprar mel de lavanda; a Moustiers Sainte Marie un bonic poble a l’inici de les Gorges du Verdon; o de pic-nic a la vora d’algun riu…
No recordo si el 75 o el 76, vaig anar-hi amb el meu amic Jordi Lartuna, ens ho vam passar bastant bé, la cosa que recordo mes bé, és que va fer sensació a la piscina del poble, sobretot amb les nenes, com era nedador del Club Natacio es creuava la piscina sencera per sota de l’aigua i, a més, com estava “cachas”, el prenien per alemany; a aquesta piscina i a una altra, coberta que van obrir més tard, també solia anar-hi amb el meu cosí Yvan, i allí ens ajuntàvem amb els seus amics.
Després de la Mili, anava amb el meu 127,  els meus oncles ja vivian en la seva nova casa en Peiravertt; moltes vegades hi anava jo sol; allí sortíem amb el meu cosí, en el meu cotxe, a les nits, a  pendre alguna cosa, o a discoteques i boîtes dels voltants; entre el 82 i el 87 ja no hi anava tant, va haver-hi vegades que vaig anar per dur al meu germà, deixar-lo allí i tornar a casa l’endemà.
Després de casat només vaig tornar una vegada, en el 91 , llavors tenia un Ibiza de la 1ª serie, hi vam anar la Marisol i jo i la nostra gosseta Laika, que per cert ens va donar un esglai, perquè en una parada que vam fer abans de dinar, en tornar a pujar al cotxe va baixar abans de tancar la porta sense que ens adonéssim, encara sort que en tornar a la carretera, vaig mirar pel retrovisor i la vaig veure allí asseguda, per sort no hi havia trànsit i vaig poder recular per a recollir-la; més endavant vam parar a dinar en un restaurant al costat de la carretera, ens van donar taula en un pati/terrassa, i vam veure que hi havia clients amb gossos, així que vaig anar a buscar a la Laika al cotxe i la vaig fer posar-se sota la taula, li van dur un cassó amb aigua, abans de servir-nos a nosaltres; ja a casa dels meus oncles, va fer “migas” amb la gossa de la meva cosina Mireille, una collie preciosa.

LAVANDA                                                                       CAMP DE LAVANDA I BLAT AL PLATEAU DE VALENSOLE

Durant la nostra estada vam visitar diversos pobles de la comarca amb el meu cotxe, Digne,( la capital del departament); Valensole, Moustiers…, i el cap de setmana el meu oncle ens va dur a veure La Fontaine de Vaucluse, una bonica deu( la mes cabalósa de França) que raja d’una gruta de mes de 300 metres de fondaria, al poble del mateix nom.
Aquest va ser l’últim viatge a casa dels meus oncles, perquè vam dedicar les següents vacances a visitar racons de Catalunya i Espanya, a més, ja començaven a ser grans i no volíem donar-los  la feina de tenir-nos a casa seva a tot confort.

Extret de la Vikipedia:

El departament dels Alps de l’Alta Provença és un dels vuitanta-tres departaments originals creats el 4 de març de 1790, en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789, durant la Revolució Francesa. Va ser creat a partir de la part nord de la Provença.

El nom inicial del departament va ser el de Baixos Alps, nom que portà fins a l’any 1970, en què adoptà la denominació actual.

 

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

UN LLARG VIATJE DE NOCES, 2ªpart

I arriba el ultim día a Paris, de fet l’ultim mati, doncs despres d’esmorzar, fem l’equipatje i deixem l’Hotel amb un taxi que ens porta a la Gare de Lyon, per agafar el TGV Paris-Marseille; tota una experiencia per nosaltres, tenin en compte que el tren mes modern, a les hores al nostre pais, era el Talgo III, la  versio de color al·lumini i vermell,( en el que vam viatjar de Barcelona a Paris), ja que l’AVE encara va trigar uns cinc anys; varem poder gaudir de l’alta velocitat fins a Lyon, d’alli fins a Marseille encara era via convencional, pero amb el mateix tren.

tgv TGV

Un cop arribats a Marseille, ens va recollir el meu oncle Pepe, per portar·nos a casa seva a Pierrevert, un poblet al departament d’Alpes d’haute Provence.  Els primers dies, els vam passar voltant per la rodalia i visitant els meus cosins casats repartits per pobles de la rodalia, Manosque i Vinon sur Verdon; alguns dies el meu oncle ens deixaba el seu cotxe mentre era a treballar, i d’aquesta manera varem fer algunes sortides, vam anar al Plateau de Valensole a veure els camps de lavanda; el poble de Moustiers Stª Marie, amb artesans ceramistes; las Termes galo-romanes de Greoux les bains;  i els pobles de, Riez, Oraison i Forcalquier.

El dia 17 va venir a buscarnos, a casa del meu oncle, en Michel Aragones, un cosi del meu pare, per que passesim uns dias a casa seva a Cannes, aixi que despres de dinar varem sortir cap a Cannes, un cop arribats a casa seva, i instalats, varem donar un vol per la rodalia; vistant la Croissette i tota la zona de la platja.                                         L’endemà ens van portar a visitar Niça i a la tarda a Monaco; i a l’altre ens van portar a Frejus a menjar a un restaurant on l’amo era espanyol, a la tarda parem en un terreny que tènia Michel en la zona de muntanya entre Frejus i Cannes, i alli ens ensenyo la seva col·lecció d’armes i vam poder fer algunes practiques de tir, vaig poder disparar un Magnum 45!!; i l’ultimo dia vestim la zona de Jean els pins, passant per una platja nudista, havent dinat ens acompanyo de tornada a Pierrevert.

palais-cinema                                                              Palais du Cinema, Cannes

De nou a casa del meu oncle, ens dediquem a fer algunes compres en Manosque, on, en una sabateria, la dependenta, ens comenta que coneix als meus oncles i que en una ocasió viatjo a Espanya amb ells i va ser a la meva casa, segons sembla jo estava absent, perquè no ens coneixíem, que casualitats!!!. Aprofitem aquests últims dies per a començar a acomiadar-nos dels meus cosins, i el dissabte 25, anem a casa de la meva cosina Mari en Vinon per a celebrar l’aniversari del seu fill David; el diumenge 26, ens porten al poble de Esparron sud Verdon, a la vora de l’embassament de mateix nom i de pas visitem a un amic del meu oncle que té el malnom de “el Brujo”, desconec el motiu del malnom.                                                            El dilluns vam anar a menjar a casa del meu cosí Yvan, i a la tarda preparem l’equipatge, perquè l’endemà ens porto el meu oncle fins a Avignon, a agafar el Talgo que, procedent de Ginebra, arribava a la nit a Barcelona, i d’allí, amb un taxi, a casa.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

UN LLARG VIATJE DE NOCES, 1ªpart

OHH PARIS

Dia 7 de juliol de 1987, l’endemà passat de les noces, a la tarda, arribem en taxi a l’estació de Sants de Barcelona, per a agafar el Talgo nocturn cap a Paris “cotxe llit”; ja instal·lats i amb el tren en marxa ens avisen per a anar al vagó restaurant per a sopar, cosa que fem en el trajecte entre Girona i Figueres; després del sopar, i de tornada al departament passem la frontera, i ens fiquem al llit.

Talgo III Barcelona – Paris
Dia 8 de juliol, ens desperten per al desdejuni, i en acabar, comencem a veure els suburbis de Paris; després d’una bona estona arribem a la “Gare de Austerlitz, allí mateix intercanvio el bitllet de tornada per un bitllet a Marsella en TGV, per la mateixa data. Una vegada acabat el tramit, agafem un taxi fins a l’Hotel Charing Cross, prop de St Lazare i Madeleine; ens donen una habitació en l’últim pis, i una vegada instal·lats menjarem per la rodalia; sortint del restaurant cap a Madeleine, per a anar passejant fins al Jardins de las  Toulleries, on vam veure un Carroussel “vintage”, arribem fins la place de la Concorde per a veure l’obelisc, després bandegem el Sena fins a l’alçada del Louvre, i vam anar a Place Vendome a veure el Restaurant Maxim’s, tornant cap a Opera i entrant en les Galeries Lafayette i tornem a l’Hotel, comprant uns entrepans pel camí per a sopar.
Després d’una nit molt calorosa, l’endemà apareix molt ennuvolat, malgrat això, després de desdejunar, sortim de l’Hotel, anem fins a Opera i agafemel metro fins a Trocadero, davant de la Torre Eiffel, després de fer les tipicas fotos de la torre des dels Jardins del Trocadero, creuem el Sena i agafem un dels ascensors per a pujar fins dalt del tot, on gaudim de les vistes panoramicas de tot Paris, malgrat el dia fosc i ennuvolat que feia , de baixada passegem per la segona planta de la torre, i una vegada a baix passegem pel parc de Champ de Mart; tornem cap a Trocadero i d’allí cap a Arc du triumphe i Avenue des Champs Elissées, tornant a peu cap a l’hotel per l’Av. Kleber i Bvd Haussmann, parant a menjar pel camí; de retorn a l’Hotel, passem la primera part de la tarda descansant, i després sortim a passejar per la rodalia, al Square Louis XVI, uns jardins on està la capella expiatòria de LouisXVI i Maria Antonieta; a l’església de Saint Augustin i a la gare de Saint Lazare, fins a l’hora de sopar, en un petit local i de tornada a l’Hotel.


Tour Eiffel
La tercera jornada, torna a lluir el sol, repetim la ruta fins al metre de Opera i anem fins a l’estació de Cite, a l’illa de la cité, davant de Notre Dame, després de veure la catedral i la rodalia, anem pel Quai Montebello al quartier Latin, pugem per Bv Saint Michel fins a la Sorbonne, contemplem el Panteon i arribem als Jardins de Louxembourg, després de passejar per aquest bell parc , sortim en direcció a l’església de Saint Suplice, parant a menjar per la zona; reprenem camí cap a Saint Germain des Pres i seguim el Sena fins al pont de Carrousel, creuant-lo per a arribar al Palais du Louvre, que envoltem en direcció a les Touleries i d’aquí tornem a l’Hotel. Despres de passar una estona descansant, sortim a mitja tarda i pugem per la Rue d’Amsterdam fins la place Clichy i passegem per un tram del Boulevard del mateix nom, passant davant del Moulin Rouge, i després baixem per la Rue Blanche fins a la Trinité, parant a sopar i de tornada a l’Hotel.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar