Etiqueta: SABADELL

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS MEMORIAS

APLEC DE LA SALUT

El dilluns següent al segon cap de setmana de maig, a Sabadell, celebrem l’Aplec de la Salut, enguany serà el 15 de maig, tot i que el diumenge 14 ja es faran activitats lúdiques.

SANTUARI DE LA SALUT.

S’hi faran activitats diverses,com, el cercavila i actuacions de gegants i caps grossos, bastoners, castellers i la banda municipal de musica; ballada de sardanes, diferents tallers, com el d’orientació, amb recerca de fites.., jocs i contes per la mainada; i  es muntaran taules per qui vulgui dinar de pic nic; el pujar a peu, des de la Plaça de la Sardana, també esta contemplat com una de les activitats,(la majoria puja amb vehicle privat, o amb el bus F4), t’has d’inscriure a l’UES, i et donaran coca i xocolata abans de sortir.

També es faran algunes activitats a la ciutat, com sardanes a la plaça de Sant Roc.  

En els aplecs que jo recordo, de la meva infantesa, la majoria de la gent pujàvem a peu, doncs eren pocs els que tenien cotxe, alguns pujaven amb el bus de Sentmenat, que parava a l’entrada del parc del santuari, o amb el de Polinyà que parava al cementiri; a les hores vivíem als Merinals, i  m’hi duia la meva avia, agafàvem el bus del 4, per anar a “Sabadell”, que es com en dèiem d’anar al centre, i des de allí a peu, per el carrer de la Salut fins passar la via del tren, baixant les escales cap el pont de la Salut i pujant per el Raval d’Amalia; el que no recordo es si anàvem tot el dia i dinàvem allà, o nomes a la tarda, per berenar-hi.

Una de les primeres sortides amb la colla del club= a l’Aplec 75??

Ja, de adolescent, recordo haver anat, almenys una vegada, amb la colla dels Merinals,(crec que nomes els nois), també a peu, des dels Merinals, anar i tornar; i amb la colla del Club, també, a peu des del centre, anar i tornar.

En aquells temps, el jovent, dúiem entrepans, i ens els menjàvem en qualsevol lloc, asseguts a terra, en una pedra o muret, o drets; els grans duien menjar en carmanyoles i seien en una manta a terra,  o els mes preparats en taules i cadires de càmping;  d’activitats, recordo els gegants, davant el santuari; sardanes, entre els pins; concurs de cant d’ocells a la zona de la font….i recordo haver vist fer missa fora, al lateral del santuari, en un altar de pedra en mig dels pins, que crec que encara hi es, el jovent i la quitxalla, jugàvem entre els pins, als jocs de l’època, tocar i parar, a la goma, al cavall fort, lladres i serenos, al “escondite”… i com no, a pilota.

L’Aplec de la Salut : extret de : https://historiadesabadell.com/2018/10/14/el-santuari-de-la-mare-de-deu-de-la-salut-i-el-parc-de-la-salut/

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita de Sant Iscle, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús.             Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.

A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.

La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i, al 1813, la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, es va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.

Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.

El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.

El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.

Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES PATRIMONI

RUTA DE LES XEMENEIAS DE SABADELL.

Un altra ruta per el centre de Sabadell, proposada, fa poc, per l’oficina de turisme, es la Ruta de les Xemeneies, que es pot considerar com una continuació de la Ruta Industrial; de la que ja vaig parlar-vos fa unes setmanes; consisteix en fer un passeig per les ubicacions dels antics vapors del tèxtil sabadellenc escampats al voltant del que, a les hores, era el centre de la vila; sovint la xemeneia es l’únic testimoni, que resta dempeus, d’aquelles fabriques.

La Ruta comença a la plaça de les Vaques al mig de la que es pot veure la xemeneia, únic testimoni del Vapor de Cal Molins, de 1901; la plaça es el pati comunitari de uns pisos amb accés des de el carrer d’Arimon.

XEMENEIA FABRICA SAMPERE.

Continuarem per el carrer d’Arimon en direcció a l’estació d’autobusos, i quan hi estem arribant, a ma dreta, trobarem la plaça de Frederic Montpou, on davant del gimnàs municipal veurem la xemeneia de la Fabrica Sampere, del 1904.

Seguirem fins el carrer Tres Creus i agafarem el carrer Blasco de Garay, on a la dreta, entre els blocs de pisos trobarem la plaça de Dolors Miralles, al mig de la qual veurem la xemeneia de la Fabrica Montllor del 1923.

I just davant, al altra banda del carrer Blasco de Garay, esta el Vapor Codina, (ja esmentat a la ruta industrial), on  a la part del darrera, a la plaça Bosch i Gimpera esta la seva xemeneia, la mes antiga, del 1880.

Continuarem per el carrer Blasco de Garay, i torçarem a la dreta en el carrer Bosch i Cardellach, per accedir a la plaça Beatriu de Dia, on veurem la xemeneia mes recent de totes, la de la fabrica Garriga Germans del 1962.

Sortirem al carrer Turull que seguirem, sentit Gran Via, fins al carrer Borrell, que agafarem, sentit Rambla, arribarem a la plaça del Vapor Gorina, on veurem l’únic testimoni d’aquell vapor,  la seva xemeneia, que data del 1895.

VAPOR BUXEDA VELL.

Continuarem per el carrer Borrell fins arribar a la Rambla, on girarem a la dreta, (sentit centre), fins arribar al carrer Cervantes, que seguirem fins al carrer Sant Pau, on esta el Vapor Buxeda Vell del 1852,(del que ja he parlat en dues ocasions), sobre el que s’aixeca la xemeneia des del 1906, actualment  es un punt museístic dedicat al tèxtil .

Just a l’altra banda del carrer Sant Pau, darrera de uns pisos circulars, esta la plaça de Daniel Sanahuja, on s’aixeca la xemeneia del Vapor Gran del Cotó, una de les mes antigues, del 1881.  

Retornant al carrer de Sant Pau, el seguirem en direcció al centre, i arribant a la cantonada amb el carrer d’Angel Guimerà, a ma esquerra veurem la plaça de Joan Oliu,  presidida per la xemeneia de la fabrica de feltres FYTISA, que ara es el nom del aparcament que esta sota la plaça; la xemeneia data del 1943; aquesta es l’ultima xemeneia de la ruta, però encara n’hi ha moltes mes, encara que no tan cèntriques, com la del Artextil a la Gran Via/Cobertera, la de Llagostera Sampere a Hostafrancs, dintre del supermercat Esclat o la del Vapor Marcet a Gracia, on havien treballat ma mare i la meva avia, i que avui es la seu de la policia municipal.

Aquestes xemeneies, com es lògic tenien que netejar-se, periòdicament, per dintre, i entre finals de segle XIX i principis del XX, aquesta tasca la feien nens (o nenes) que treballaven a les fabriques, fins a l’abolició del treball infantil.

El treball infantil a Sabadell:

A Sabadell, com a la resta de ciutats industrials europees del segle XIX, la vida laboral s’iniciava entre els sis i els deu anys. Malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar els nens dels sis als nou anys, la duració de l’escolarització era d’any i mig en el tram dels cinc als sis anys. La curta durada de l’escolarització demostra la necessitat d’obtenir ingressos addicionals. La taxa d’activitat infantil al tèxtil dels nens de cinc a 14 anys era del 25 per cent, semblant a la dels adults. L’aportació dels infants a l’economia domèstica no era un suplement, sinó essencial per a la subsistència económica de la família treballadora. Quan el pare tenia 45 anys els ingressos derivats del treball dels nens representaven el 39,2 per cent de l’ingrés familiar, i als 50 el 44 per cent, una proporció majoritària dels recursos familiars i superior al del cap de família. Quan els pares ja eren grans, els fills, joves i adults, esdevenien l’únic recurs econòmic de la família.

Categorías
CATALA VISITES PATRIMONI VISITES RECOMENABLES

RUTA MODERNISTA PER SABADELL.

Avui os parlaré d’un altre ruta per el centre de Sabadell, la Ruta Modernista.

L’itinerari, dissenyat per l’oficina de turisme, comença al mig del casc antic, al carrer de la Font Nova cantonada amb les Paus, on estan els Safareigs de la Font Nova, del 1833, van ser refets en estil modernista el 1892, com a curiositat esmentar que el meu sogre m’explicava que ell hi anava a banyar-se de petit.

ESCOLA ENRIC CASASSAS.

Seguint per el carrer de les Paus, a la cantonada següent (carrer Llobet), trobem l’Escola Enric Casassas, del 1897, en la que destaca un gran mural de ceràmica amb l’escut de Sabadell, a la cantonada; curiosament, el meu pare va estudiar en aquesta escola quan van venir a viure a Sabadell.

Continuant per el carrer de les Paus, la següent cruïlla es amb el carrer d’Arimon, que cal seguir cap a la dreta, i poc abans d’arribar al carrer de la Creueta, veurem la Casa Arimon, que també dona a la Gran Via,  la casa original data del 1858, però en Joaquim Arimon la va fer reformar en estil modernista el 1911, actualment es un centre de bellesa i salut.

Seguirem per el carrer d’Arimon fins que cambia a carrer de l’Estació, i a la cantonada del carrer de la Industria veurem el Hotel Suís, del 1913, i del que ja vaig parlar en el post de la ruta industrial.

Seguint el carrer de la Industria, a la cantonada del carrer Concepció, veurem l’edifici de la fabrica Sallares Deu del 1914, actual seu de la companyia d’aigües de Sabadell, i també esmentat en la ruta industrial.

Si bé no esta inclòs en la ruta programada, si en arribar al carrer de Sant Llorenç , l’agafem cap a la dreta, arribarem al carrer de Sant Josep, davant del despatx Genís i Pont, del 1915.

I retornant al carrer de la Industria, cap el final, trobarem el, també esmentat en la ruta industrial, despatx  Lluch del 1908 i seu de l’atenció ciutadana;  just al davant veurem l’Escola Sagrada Família, també de 1908, amb el nom de l’escola fet amb trencadís.

Al final del carrer de la Industria,  girarem a la esquerra fins al carrer de Sant Antoni Mª Claret, on veurem la Farmàcia Argelaguet, de 1883, que te façanes en aquest carrer i en el carrer Pedregar, amb dues portes estan ornamentades, el 1920 i 1921, amb rajoles de ceràmica vidriada, decorades amb motius medic-farmaceutics.

Seguirem aquest carrer fins a la Rambla , que travessarem per anar  a la plaça de Sant Roc, davant de l’Ajuntament i l’església de Sant Feliu, (Sant Felix), on agafarem el carrer de Gràcia, on, en els nº 17 a 29, veurem la seu de la Fundació Caixa Sabadell,(1915), antigament coneguda com “el Palau del Estalvi”, i a la que ja vaig dedicar un post.(s’hi poden fer visites guiades)

CAIXA SABADELL.

Seguirem per el carrer de Gracia fins a la plaça del Pi pi, on girarem a l’esquerra per el carrer de l’Escola Industrial, on els nº 16 i 18 veurem unes cases particulars, construïdes els anys 1904 i 1906, per Juli Batllevell, una te forma de torre i l’altre formes ondulades.

Al final del carrer Escola Industrial arribarem al carrer d’en Font, on, davant mateix del Mercat Central (noucentista), veurem l’edifici de l’antiga Escola Industrial, actualment Espai Cultura de la Fundació Caixa Sabadell.

Malgrat no estar inclòs en la ruta programada, ja que estarem a la plaça del Mercat, podríem anar per el carrer Corominas, i en arribar al carrer Escola Pia, veurem l’església de Sant Agustí, construida entre 1924 i 1932, i que es annexa de “Can Culapi”.

LA TORRE DE L’AIGUA.

Un altre edifici modernista important, no inclòs en aquesta ruta, doncs esta apartat del centre, es la Torre de l’Aigua, de 1918, tot un símbol de la ciutat.

Per mes informació podeu dirigir-vos a Servei de Turisme 937453150, o per mail: turisme@ajsabadell.cat

Per fer visites guiades als dos edificis de la fundació Caixa Sabadell, podeu consultar a la web: www.fundaciosabadell.cat

El Modernisme català, extret de: https://www.xn--renaixena-x3a.cat/literatura/el-modernisme-catala/

El modernisme és un moviment artístic i cultural que neix a finals del segle XIX i afecta a totes les esferes de l’art a conseqüència de la revolució industrial i dels avenços tecnològics que es van derivar d’ella (física quàntica, bombeta, ferrocarril, telèfon…). Arran d’aquests avenços creixen les ciutats, les fàbriques i la seva mirada vers un nou món que tot just s’iniciava. En aquest sentit, apareix arreu d’Europa un nou estil de vida més modern. 

Entre altres motius, el Modernisme apareix a Catalunya perquè molts dels iniciadors i promotors vivien al bell mig de la societat industrial que freqüentment no es trobava dins de la capital catalana, Barcelona. Per aquesta raó, trobem modernisme a ciutats com Reus, Manresa, Terrassa, Sabadell, Sitges i arreu de la Costa Brava, especialment a pobles com Tossa, Lloret i Cadaqués.

Les principals característiques del Modernisme tenen força relació amb el període que el precedeix, la Renaixença, però alhora amb un estil de vida molt diferent que posa la mirada en la modernitat i el món Europeu.

Categorías
CATALA VISITES PATRIMONI

RUTA INDUSTRIAL PER SABADELL

L’oficina de turisme de Sabadell, ha preparat un itinerari de dos quilometres per el centre de la vila per visitar alguns dels edificis industrials o relacionats amb l’industria tèxtil de finals del segle XIX i principis del XX.

El recorregut comença a Cal Sampere, al carrer Jardí amb Sallarès i Pla, construïda al 1912, des del principi va funcionar amb electricitat, el tret mes distintiu que te es la curiosa torre del rellotge al mig del pati.

CAL SAMPERE.

Seguint el carrer Tres Creus direcció Gran Via, arribem al carrer Blasco de Garay, on trobem lo que resta del Vapor Codina (dues naus i la Xemeneia), del 1880; va ser un dels vapors que es van dedicar a llogar les seves naus i l’energia de la maquina de vapor, a petits fabricants; actualment, acull alguns serveis municipals, com Vimusa.

Al altre costat del carrer Tres Creus, davant mateix de la cantonada amb Blasco de Garay, esta el Vapor Badia, del 1867; es un dels mes ben conservats, malgrat que la casa de maquines i la xemeneia es van enderrocar degut a un incendi; actualment es la seu de la Biblioteca Municipal Central.

Passat el Vapor Badia, a l’esquerre, veurem l’antiga estació del Nord, un edifici del 1889, peça clau per rebre carbó i llana, i per les anades i arribades de comerciants; actualment acull l’estació d’autobusos i l’associació Valles-Fer.

Davant mateix de l’estació, a la cantonada amb el carrer de l’Industria, veurem l’Hotel Suïs, bonic edifici modernista del 1902, acollia els viatjants de comerç que arribaven amb el tren.

Seguint per el carrer de l’Industria, a la cantonada amb el carrer Concepció, esta la fabrica Sallares i Deu, un edifici modernista del 1914, avui dia es la seu de la companyia d’aigües de Sabadell i el museu del aigua.

Continuem al carrer de l’Industria, i ja prop del final trobem el Despatx Lluch, un altre edifici modernista que havia estat on es venien (despatxaven) las teles fabricades per la família Lluch; actualment es l’Oficina d’Atenció Ciutadana; en aquest carrer passarem per davant de algunes mansions dels fabricants, com la Casa Ponsa, actual seu del arxiu històric de la ciutat.

Al final del carrer de l’Industria sortim al Carrer de Sant Joan, tot i que no esta inclosa en aquesta ruta, si anem a la dreta uns 150 metres arribarem a la Casa-Fàbrica Turull, de la que ja os he parlat en un altre post, que acull el Museu d’Art de la ciutat.

Seguin la ruta prevista, es a dir a l’esquerra, arribarem al carrer de la República i el seguirem (a la dreta) fins a la Rambla, on a la cantonada amb el carrer de Sant Pere veurem l’antic Hotel Espanya, que com l’Hotel Suïs, era per acollir els viatjants que venien a comprar teixits a la ciutat; a la postguerra va ser la caserna de la Policia Armada (els “grisos”), actualment acull diferents comerços.

Baixant per la Rambla veurem algunes cases dels burgesos, com les Voltes de l’Oliver (casal Pere Quart); i mes avall, a la dreta (nº 84 a 114), cases unifamiliars de dos pisos, dels treballadors del segle XIX .

Agafem el carrer d’Alemanya, i en arribar a la cantonada del carrer del Sol trobem el Vapor Pissit, un dels mes antics, de 1843, encara es conserva la maquinaria, el embarrat i las cardes, però no la xemeneia, que va que ser enderrocada, doncs tenia l’estructura malmesa.

Seguim el carrer d’Alemanya fins al carrer de Sant Pau, que agafarem cap a l’esquerra, i arribant al carrer de Cervantes trobem el Vapor Buxeda Vell, de 1852, i del que ja he parlat en un post anterior, doncs esta convertit en un petit museu tèxtil de la llana, i s’hi fan visites guiades.

MAQUINA DE VAPOR BUXEDA VELL

Recentment s’ha estrenat una nova ruta, relacionada amb aquesta, que es la Ruta de les Xemeneies, de la que ja os parlaré mes endavant.

Per mes informació podeu dirigir-vos a Servei de Turisme 937453150, o per mail: turisme@ajsabadell.cat

  Sabeu el que es un compte fils?

En el món del tèxtil no hi ha ningú que no conegui els comptapasses o comptafils, segons a qui ho preguntis.

. Aquest estri desplegable, en forma de lupa portable, servia per comptar els fils o les passades d’un teixit, com si fos un microscopi de la indústria tèxtil, i analitzar-ne les mostres.

A totes les empreses tèxtils i despatxos hi havia comptafils, i també en tenien els teòrics del tèxtil. De totes maneres, els comptapasses servien per a qui, simplement, volgués veure algun objecte de més a prop, fos filador, joier o es dediqués a la numismàtica i n’hi havia de diferents mides.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS

EL SABADELL MEDIEVAL

Arran de diverses troballes arqueològiques, fetes en les excavacions per fer els fonaments de nous edificis al centre de la ciutat, sobre tot, entre 2020 i 2021 al Raval, en que s’han trobat restes de la muralla i el fossar i d’un casal gòtic, a mes de restes mes petites, com un segell i una ballesta; sabem mes coses sobre la historia medieval de Sabadell.

RESTES DE LA MURALLA, VIA MASSAGUE.

Com molts ja sabreu, al marge esquerra del Ripoll prop de la Salut, estava el nucli iberoromà d’Arrahona, el nom va perdurar i encara dona nom a un turo pròxim, on el segle X, es va edificar el castell del senyor d’Arrahona; des de, almenys, principis del segle XI, al marge dret del Ripoll, els dissabtes, se celebrava un mercat al voltant de l’església de “Santo Salvatore”(avui Sant Felix), que depenia del senyor d’Arrahona, (a les hores un membre de la família dels Odena).

De meitat del XI, es la primera referència escrita a “Sabadello” en referir-se a la via que unia “Sabadello” amb “Sanctus Cucufato”; actualment es creu que el nom de la vila ve del mot “Sabbatum”, dissabte en llatí, en referència al dia que es celebrava el mercat; com en el cas de Martorell, “martoris” (dimarts), o Vendrell “Veneris”(divendres); l’ imatge de la ceba, no va aparèixer fins el segle XV,  en que, segurament, ja s’havia perdut la noció del origen del nom.

A principi del XII, es documenten les primeres cases edificades prop de l’ església de Sant Salvador, i al voltant de la plaça mercadal; en aquest mateix  segle XII, els senyors d’ Arrahona, pasan a ser de la saga dels Montcada; i a finals del mateix segle, l’ església i la vila, van ser cedides al Monestir de Santa Maria de l’Estany, que fundà una pabordia.

La implantació del nucli urbà al voltant del mercat, va tenir in fort impacte en el seu entorn, va comportar un creixement de les terres conreades, per tal d’abastir el mercat; els masos del voltant, van diversificar la producció, cereals, farratge, vinya, oliveres, arbres fruiters i horts, lli i canem per fer teixits, arbres per fusta, i també bestiar, ovelles, cabres i porcs; també van sorgir el “horts de seca”, al voltant de la muralla i, fins i tot, dins la vila, que tenien que extreure l’aigua de pous.    

Des el segle XIII, que a la riba del Ripoll, esta documentada la “Orta Maiori villa Sabadelli”, situada, mes o menys, a l’actual Horta Vella, sota la Cobertera; i dos molins fariners, que han arribat fins els nostres dies, aixo si reconvertits en molins drapers, son el Moli Xic i el d’en Fontanet; un altra horta, coneguda com el Pedregar, entre el segles XIV i XV, correspon amb l’actual Horta del Romeu, i el camí per anar-hi partia del actual carrer del Pedregar, evident, no?.  

Tant els pagesos d’aquestes hortes, com la resta dels habitants de la vila,  estaven sota el domini dels “Senyors de Sabadell”, es a dir, el senyor d’Arrahona (els Montcada) i la Pabordia de Sant Salvador, però també hi tenien participació els monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat, els Togores i els Sentmenat.

Fou així fins el 1366, en que va ser venuda a la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere III, llavors va passar a dependre de la Corona d’Aragó, cosa que va portar avantatges per la vila; mes tard va passar a mans de l’Infant Marti, que en 1391 la va vendre, o empenyorar, a la ciutat de Barcelona, va ser regida per el Consell de Cent fins el 1473, en que va ser retornada a la Corona, passant a  ser patrimoni reial de les reines d’ Aragó.

Des de finals del segle XI, que, a la vila, havia producció tèxtil, que, a finals del segle XIV, va rebre un augment de producció; fins a l’extrem de reconvertir els molins fariners del Ripoll, en molins drapers, començant per els de la Horta Major.

FAÇANA CASA DURAN, CARRER DEL PEDREGAR.

A meitat del segle XIV, va arribar la Pesta Negre, que va reduir la població a la meitat, la muralla que envoltava la vila es d’aquella època, pel que sembla que era mes per defensar-se de la epidèmia que d’algun possible enemic; de fet, l’epidèmia, va ser clau per la prevalença de la vila de Sabadell per sobre del nucli poblacional d’Arrahona ( entre la Salut i Torre Romeu), ja que aquest últim va quedar, pràcticament, despoblat, fins i tot la seva parròquia de Sant Feliu, va ser traslladada a la vila, substituint a la de Sant Salvador; la que abans era l’església de Sant Feliu d’Arrahona, es la que ara coneixem com Sant Nicolau. 

Tot i que la troballa de la Mare de Deu de la Salut, es del segle XVII, si que, Sant Iscle, com es coneixia en aquell temps, era l’ indret, era on, durant l’epidèmia de pesta, confinaven els malalts,

  L’Aplec de la Salut

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

LA CASA-FABRICA TURULL.

Durant la festa major del 2019, vam aprofitar que feien una visita guiada, per a conèixer aquesta casa i el Museu d’Art de la ciutat, del que n’és la seu; situada al carrer Doctor Puig, en ple centre.

FAÇANA PRINCIPAL.


Aquesta casa-fabrica, edificada entre 1817 i 1819, per Pau Turull, és un perfecte exemple de l’arquitectura de la burgesia industrial de principis del XIX; dividida en dues parts, la residència familiar dels Turull, de tres pisos i golfes, i l’annex, amb la fàbrica tèxtil; en 1865 va ser reformada per Pere Turull, deixant una façana molt senzilla, però un interior molt luxós, per a rebre en ella a la reina Isabel II, i d’altres personatges importants de l’època.


Després de la Guerra Civil, la casa va romandre tancada, fins a 1964, en què va ser comprada per l’ajuntament, per a convertir-la en el Museu d’art, inaugurat en 1970.
Actualment la residència familiar alberga el museu, i la part de la fàbrica tèxtil és un pati on es fan activitats per als col·legis.

PART DE L’EXPOSICIO.


En el museu, gairebé totalment dedicat a la pintura, hi ha una exposició permanent dedicada a l’Academicisme del XIX i a l’Art Nou dels anys 30; i, periòdicament, s’ofereixen exposicions temporals de diversos artistes; a més, posseeix diverses col·leccions, com la d’art conceptual, la de postmodernisme o la d’arts decoratives, entre altres.

Origen de la burguesia industrial a Sabadell, extret de:

‘Història de Sabadell’. Els orígens de la ciutat fàbrica

Neix la burgesia industrial local

La burgesia industrial neix als anys cinquanta del segle XIX a partir de capitals modestos, un cas emblemàtic fou el de Pere Turull i Sallent (1796-1869) que tindria un paper rellevant en el futur de la ciutat.

Fill del paraire draper Pau Turull i Font, amb qui obrí un magatzem de llanes el 1819, actuà com a comerciant i banquer informal desenvolupant àmplies xarxes comercials per Espanya i connectant amb influents grups de pressió de l’Estat, tant polítics com econòmics; tant és així que el 1860 la reina Isabel II s’hostatjà, amb motiu de la seva visita a Sabadell, a casa seva, l’actual seu del Museu d’Art. La seva primera prioritat fou la de proveir de llanes la indústria de la ciutat i garantir l’autonomia en el procés de comercialització.

A mitjan segle XIX Turull ja havia creat una xarxa comercial important a l’Espanya interior i Cadis al litoral, articulada mitjançant agents comercials a comissió que, distribuïts per zones, tractaven amb els ramaders castellans per tal de proveir de llana la indústria de la ciutat. Conegut com “el rico catalán”, el 1869 fou fundador i tresorer de la primera entitat financera de la ciutat: la Caixa d’Estalvis de Sabadell. També fou diputat a les Corts espanyoles, comandant de la Milícia Nacional i alcalde de Sabadell en quatre ocasions entre 1838 i 1857.  En 1847 invertí en el segon vapor de la ciutat, el Vapor Sabadellès. L’exemple de Pere Turull resulta il·lustratiu  de la transició del paraire de l’Antic Règim al modern fabricant capitalista.

Aquests vapors es van fer assequibles als fabricants de la ciutat mitjançant l’arrendament dels locals i de la forca motriu. Això va permetre l’accés a la mecanització de capitals molt modestos, gairebé menestrals. Els orígens de l’empresariat es pot trobar en la menestralia local però també en fabricants d’altres comarques manufactureres catalanes que s’instal·laren a la ciutat. Uns empresaris que, d’una banda, disposaven d’un bagatge de coneixements en la gestió de l’empresa menestral i, de l’altra, no havien d’assumir els elevats costos fixos dels locals i la forca motriu de les fàbriques. L’educació empresarial heretada fou un dels factors que explica el ràpid creixement del sector llaner i la mobilitat social ascendent.

Una altre factor de l’èxit de Sabadell en el procés d’industrialització radica en la seva proximitat a Barcelona, amb connexió ferroviària amb el port des de 1855. Això va permetre reduir els costos de transport i accedir al transport de matèries primes com el carbó que feu possible la mecanització de la filatura i del tissatge pocs anys després i va facilitar el comerç de la llana i dels teixits de llana. L’existència d’un teixit industrial previ i les dotacions de carbó són les dues causes principals de l’èxit de la transició de la manufactura a la fàbrica a Europa.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES PATRIMONI

FUNDACIO CAIXA SABADELL

El dia de Sant Jordi del 2017, vam aprofitar que feien portes obertes en els edificis modernistes de la Fundació Caixa d’Estalvis de Sabadell; per anar a visitar-los.

FAÇANA CARRER DE GRACIA


Primer vam entrar al edifici de la seu central de l’entitat, al carrer de Gràcia nº17; també habia estat conegut com el palau de l’estalvi; va començar a construir-se l’any 1906, però que no va ser acabat fins al 1916, perquè es va parar l’obra per a construir l’edifici de l’Escola Industrial; la inauguració oficial va ser el 1917.
És un edifici de dues plantes, amb tres cossos, el central és més alt amb sostre a dos aigues, i un balcó sobre la entrada flanquejada per dues columnes, que es tanca amb una reixa de forja, a banda i banda de l’entrada es pot veure el relleu, en pedra, de l’emblema de l’entitat; entrant en la planta baixa trobem el pati d’operacions de l’entitat bancària en l’ampli vestíbul tancat per pilars, resultat de les reformes fetes en 1952 i 1967; al fons està el Pati Turull, de planta quadrada, en el centre del qual està el monument a Pere Turull, fundador de la Caixa d’Estalvis, el seu sostre està ocupat íntegrament per una gran claraboia de vitrall; d’aquest pati parteix l’escala per a pujar al primer pis.

SALA MODERNISTA 1er PIS


Al primer pis, s’entra per una sala d’accés, que en un dels seus laterals té 5 vitralls de personatges catalans, com Jaume I, o Antoni Capmany; des d’allí s’accedeix al gran saló modernista, de 3 naus separades per columnes, la nau central és més alta, i en els laterals, per sobre de les columnes, té finestres lobulades, adornades amb vitralls, i entre els arcs de les columnes hi ha pintures al·legòriques; a la paret que dona a la façana principal, hi ha 3 vitralls amb l’escut de la ciutat i composicions florals; i a la paret oposada, altres 3 amb figures al·legòriques del comerç, la indústria i l’agricultura.

ESCOLA INDUSTRIAL VELLA.


A continuació vam anar al carrer d’en  Font nº1 per a visitar l’edifici que havia estat l’Escola Industrial d’Arts i Oficis; que va ser construït entre 1907 i 1911, i està compost per una torre lateral, circular, coronada per un “barret” cònic d’escates ceràmiques de color verd, i dues grans naus, una de les naus, la qu’esta adossada a la torre, és paral·lela al carrer i té dues plantes, l’altra, forma angle amb aquesta i només té planta baixa.
A principis dels anys 60, va passar a ser la seu de l’Obra Social Caixa de Sabadell, i va sofrir una reforma per a instal·lar hi la biblioteca a la planta baixa, i a la segona planta, la seu d’algunes entitats culturals, com el Càmera Club o l’Agrupació Astronòmica Sabadell; a més, a l’altra nau, un auditori on s’oferien espectacles familiars i d’aficionats, i una sala de conferències; també es van construir uns jardins, amb un estany i un amfiteatre entre la seu central i aquest edifici, coneguts com els jardinets de la caixa.


En 2013, va ser creada la Fundació Sabadell 1859, i aquest edifici n’es la seu de l’Espai Cultura d’aquesta fundació; oferint sales d’exposicions, aules per a tallers i activitats escolars, i auditoris per a espectacles i projeccions cinematogràfiques, en els que s’inclou l’amfiteatre dels jardinets.


La visita a aquest edifici es valimitar a la torre, on vam pujar per la gran escala de caragol i vam poder gaudir de les vistes de la ciutat, des del mirador de la planta superior.


Per a més informació o reserves, a Fundació Caixa Sabadell (FCS) : tel, 937259522, o e-mail fundacio@fundaciosabadell.cat (info)- espaicultura@fundaciosabadell.cat (reserves)

Paso un extracte sobre l’origen de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; obtingut de la Wikipedia.

La Caixa d’Estalvis de Sabadell, va ser la més longeva de Catalaunya, en el seu moment, ja que va néixer el 6 degener de 1859.

 L’entitat va iniciar la seva activitat fundada per un grup de sabadellencs encapçalats per l’industrial  Pere Turull i Sallent sota el nom de Caja de Ahorros de Sabadell. Des d’aquell moment, va ser una entitat financera dedicada a promoure l’estalvi, a administrar i gestionar els recursos que li eren confiats i a facilitar tota mena de serveis financers en el seu àmbit d’actuació.                                                                                                                       El manifest fundacional de Caixa Sabadell declarava la seva decidida voluntat social. Aquesta voluntat es mantingué través de les actuacions promogudes per l’obra social, que any rere any s’ocupà de cobrir les demandes socials del seu àmbit d’actuació.

Fusio

El juny de l’any 2009, amb l’aprovació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària es van fer públics els rumors de possibles fusions entre algunes caixes catalanes, l’entitat entrà en procés de fusió amb Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, i  tal com van fer saber les tres entitats en un comunicat, La fusió havia de permetre a les tres caixes mantenir la seva identitat al territori.[7]

El nom comercial va ser Unnim, amb seu social a Barcelona i amb tres subseus a Manlleu, Sabadell i Terrassa. 

Per a les oficines d’aquest grup a Sabadell es va preveure usar la marca Unnim Sabadell

 Arran de l’absorció d’Unnim per part del banc BBVA, el juny de 2013, les oficines d’Unnim canviaren la seva denominació i logotips a totes les entitats existents, deixant de ser «caixa» per esdevenir «banc».

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

SANT PAU DE RIU SEC.

A mitjans de novembre, vam fer la visita a l’església de Sant Pau de Riu Sec; o hauria de dir al paratge arqueològic de Riu Sec ( Rivo Sico segons els documents més antics), ja que dins d’aquesta parcel·la, situada als afores de la ciutat, a la zona de l’actual complex comercial Via Sabadell, al costat de l’Ikea, s’han trobat diferents restes històriques:
Una Vila romana d’època republicana, segle I a.c.; ampliada entre els segles I al III d.c., ja en l’època imperial; i es possible que abans podia haver-hi un assentament ibèric.
Restes d’un assentament carolingi amb una necròpoli dels segles IX al X.

L’ESGLESIA I LA RECTORIA.


La pròpia església, romànica, del S. XI d’una sola nau rectangular, absis reforçat, campanar de poca alçaria amb sostre piramidal i arcs de ferradura, i una finestra geminada a la façana; va ser ampliada en el segle XII, possiblement, en passar a dependre dels templers de la comanda de Palau Solitá, que li van afegir una granja; en el segle XIV, amb la dissolució dels templers, i com la majoria dels béns del Temple, va passar a ser un priorat dels Hospitalaris, de la comanda de Barcelona; en el segle XVIII li van afegir la rectoría, i a principis del XIX, va passar a dependre de l’esglesia de la Puríssima, on està la talla gòtica de la Mare de Déu del Riu sec; i més tard va passar a dependre de Sant Felix.


Excepte els edificis de l’església i la rectoría, que segueixen en peus, les altres restes arqueològiques, romanen enterrades, per a preservar-les, degut a la falta de pressupost per a conservar-les a l’aire lliure.


El terreny del paratge arqueològic està envoltat per un tancat, que té l’entrada en un camí per als vianants darrere del Leroy Merlin; per a fer la visita, el punt de trobada era davant de l’entrada, quan vam arribar no hi havia ningú i estava tancat, però uns minuts abans de l’hora fixada va arribar la guia, que era la mateixa que ens va ensenyar la Casa Duran, acompanyada per una amiga; van obrir l’accés i van anar a encendre les llums de l’església, mentre esperàvem als altres visitants, que no es van presentar, però, en canvi, per casualitat, va venir una parella de Barcelona que visitaven monuments romànics pel Valles, i la guia els va convidar a unir-se a la visita.

L’ABSIS I EL CAMPANAR.


Abans d’entrar a l’església, ens va explicar això de les excavacions de la vila romana i la necròpoli carolíngia; i després vam  observar l’exterior de l’església, on, al lateral, es notava que va ser ampliada, i a la part del derrera, vam veure l’absis i la torre del campanar; també vam veure, al costat sud de la part posterior, les restes d’una bassa d’aigua del S.XIX.


Tot seguit vam entrar a l’església per una porta lateral, l’interior està nu,  ja que l’església va ser desacralitzada en el S.XIX, vam poder observar la volta del sostre, en la que, encara, s’aprecia la impressió del canyis emprat com a encofrat, i el terre ha estat excavat íntegrament,  s’hi han trobat sitges de gra a la meitat davantera; un enterrament antropomorf, (d’un decapitat), en el centre; i una estructura de pedra, com un banc semicircular amb una ”taula” circular al mig, que es creu pertany a un temple paleo-cristià anterior, a la zona del absis.

RESTES PALEO-CRISTIANES ??


Després, per una altra porta lateral, vam sortir al pati de la masovería/rectoría, on vam veure una sitja per a trepitjar el raïm i recollir el most, i un pou; la rectoría no es pot visitar, perquè va estar “okupada”, i cal restaurar l’interior; després vam poder pujar al campanar (sense campanes),(l’escala no és l’original); de tornada a l’interior de l’església, es va donar la visita per acabada.

Extracte de l’historia dels Templres i els Hospitalers a Sant Pau de Riusec,  ( i a Catalunya), extret de:

Templers i hospitalers a Sant Pau de Riu-sec

Els templers a Catalunya i la Corona d’Aragó

A la Península Ibèrica, l’Orde del Temple començà a implantar-se des de Catalunya i la Corona d’Aragó a partir de la dècada del 1130. El 1131, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III demanà entrar a l’Ordre. El 1134, el testament d’Alfons el Batallador cedia el seu regne als templers, juntament amb altres ordes, com els hospitalers o la del Sant Sepulcre. El testament fou revocat pels nobles aragonesos que lliuraren la corona a Ramir II d’Aragó. Tanmateix hagueren de fer moltes concessions perquè els templers hi renunciessin, tant de terres com de drets comercials.

 Els templers esdevingueren custodis del rei Jaume I, el Conqueridor que comptà amb el seu suport en les campanyes de Mallorca, on reberen un terç de la ciutat i altres concessions, i València, on també reberen un terç de la ciutat.

La dissolució de l’Ordre del Temple a Catalunya

 El papa Climent IV adoptà una decisió salomònica entre la majoria del Concili, favorable al manteniment de l’Ordre, i les pressions del rei de França per condemnar-la. Així va decretar no la condemnació, sinó la dissolució.

A Catalunya i la Corona d’Aragó la dissolució de l’ordre va comportar que els seus béns passessin als Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. El nom complet de l’ordre és Ordre Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. o a d’altres ordres militars ja existents o de nova creació.

Els templers a Sabadell

L’Ordre del Temple disposava d’un patrimoni molt considerable al Vallès que tenia la seva comanda central (termini que designa els territoris, immobles o rendes que pertanyien a les ordres militars) a Palau-Solità i Plegamans, amb possessions a Santa Perpètua de la Moguda, Lliçà  Sentmenat, Gallecs i Parets. Sant Pau de Riu-sec hauria estat un altre dels seus dominis a la comarca.

La primera hipòtesi sobre la presència dels templers a Sant Pau de Riu-sec fou formulada pel primer cronista de la ciutat, Antoni Bosch i Cardellach  a la seva obra Memorias del Sabadell antiguo y su término.

Joan Fuguet, que ha realitzat una exhaustiva investigació històrica i arxivística sobre el tema, cita l’enquesta encarregada al 1759 per fra Francesc de Cahors, prior de l’Ordre dels Hospitalers de Sant Joan, a un grup de juristes sobre les seves pertinences a Catalunya. Encara que no trobessin cap document que acredités la cessió de Sant Pau de Riu-sec per part dels templers, els juristes concloïen el següent: “Era verosimil que [Sant Pau] fuesse porción que en lo antiguo perteneció a la Religión de los templarios y se aplicó en la extinción de estos a la Religión de San Juan de Jerusalén.

D’altra banda, les intervencions arqueològiques realitzades després de la investigació històrica i arxivística de Fuguet semblen donar versemblança a l’existència d’una granja templera a Sant Pau de Riu-sec.

Així va exhumar-se una important edificació civil, entre el costat nord i de llevant de l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec que podria correspondre als templers, encara que no es pot descartar que fos l’hospital de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem. L’edificació consisteix en tres estances, de les quals es conserven els fonaments amb obertures de comunicació. Entre els material trobats destaquen una espasa curta,  un parell de guaspes de beina de ganivet de bronze, elements de ferro, una sivella de bronze i diversos recipients de ceràmica.

Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem

A diferència de l’escassa o nul·la documentació sobre la ocupació dels templers de Sant Pau de Riu-sec, existeix una relativament abundant documentació sobre el període en que fou possessió dels hospitalers de Sant Joan.

L’Ordre dels Hospitalers es constituí l’any 1048 per iniciativa d’uns mercaders italians del Regne de Nàpols que fundaren un hospital a Jerusalem per als peregrins al costat del Sant Sepulcre i sota l’advocació de Sant Joan Baptista. A partir de llavors construïren tota una sèrie d’hospitals en la ruta de peregrinatge a Terra Santa. A Catalunya, l’Ordre va fundar i administrar nombrosos hospitals. La comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes entre els seus membres, circumstància que els hi suposà importants donacions, privilegis i concessions. Especialment quan van aconseguir que els hi fossin transferits la major part dels béns i propietats dels templers. Les comandes estaven habitades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat en temes de caràcter administratiu, militar i religiós; a més, li corresponia la gestió dels seus drets i propietats

Els hospitalers i Sant Pau de riu-Sec

En la documentació exhumada per Fuguet, s’aprecia que, des del començament, Sant de Pau Riu-sec fou un priorat dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Es tractava d’una parròquia que no depenia del bisbe, sinó del comanador de l’Ordre de Barcelona. L’historiografia sobre el tema havia afirmat que, al 1325, els hospitalers van deixar Sant Pau i a conseqüència d’això, l’any 1471, el rei Joan II concedí a Sabadell el privilegi d’annexar-se la parròquia.

Tanmateix, les investigacions de Fuquet revelen que els hospitalers van mantenir durant molt de temps un domini sobre algunes parts de Sant Pau de Riu-sec. Així ha rescatat diversos documents dels segles XV, XVI. XVII i XVIII que demostren com el comanador de l’Ordre permutava o arrendava terrenys, cobrava delmes i censos, proves del seu domini parcial sobre el territori de la parròquia.

D’altra banda, al segle XVIII existeixen diversos documents sobre les visites que els comanadors de l’Ordre realitzaren a Sant Pau de Riu-sec. En una d’aquestes visites, al 1775, es redactà un informe on s’afirmava que, a l’anomenada ‘Torre de Sant Pau’ hi havia una església dedicada a Sant Pau de Narbona, que era propietat del comanador i no hi tenia res a veure el bisbe.

Així mateix s’indicava que el comanador de l’Ordre de Sant Joan nomenava al prior de l’església que feia funcions de capellà de la parròquia. En un altre apartat de l’informe d’aquesta visita es refereix a les jurisdiccions, on es diu que en el passat el comanador de l’Ordre de Barcelona tenia plena jurisdicció civil i penal sobre la quadra de Sant Pau, però que des de feia temps aquesta havia passat al batlle de la vila de Sabadell.

Segons Fuguet aquest estatus es mantingué fins a l’abolició del feudalisme amb la revolució liberal al primer terç del segle XIX.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

EL VAPOR BUIXEDA VELL

Un diumenge de finals d’octubre, ens vam apuntar a la visita teatralitzada del Vapor Buixeda Vell, seu del Museu de la Indústria Tèxtil de Sabadell, situat a la cantonada del carrer Sant Pau amb carrer de Cervantes.
Aquesta fabrica va ser fundada, el 1857, pels germans Miquel i Domingo Buixeda, arribats a Sabadell des de Camprodon l’any 1850; l’any següent van muntar una fabrica amb 6 telers manuals al carrer Jardí, i el 1857 van construir aquesta, amb el nom de Domingo Buixeda i Cia., dotada amb una màquina de vapor, que, mitjançant enbarrats i corretges, accionava les maquines de filatura, el tissatge continuava sent manual, el 1863 va canviar el nom a Buixeda Hermanos; el 1880, ja amb el nom Miguel Buixeda i amb llum elèctrica, era l’empresa més gran de Sabadell; especialitzada en roba d’home de novetat, es feia tot el cicle productiu de la llana: carda, rentat, filatura, aprestos, acabats i tint.
En 1886, va passar a dir-se Víuda e hijos de Miguel Buixeda S.S.C.; el 1889,  una nova màquina de vapor permet mecanitzar el tissatge; i finalment en 1896 es dissol l’empresa, pero, la fabrica, continua funcionant mitjançant l’arrendament de les instal·lacions a petits fabricants.

El 1905 es funda la Mercantil Sabadellense, que segueix amb el sistema d’arrendament a fins 10 empreses diferents, i no sols tèxtils, fins i tot de construccions mecàniques.
El 1908, es va instal·lar una nova màquina de vapor, una Wolf semi-fixa de 300 CV. , el 1914 va començar el procés d’electrificació, i a la post-guerra, entre 1945 i 1954 va tornar a funcionar amb vapor, acoblant la Wolf a uns generadors per subministrar corrent, el 1972 hi havia instal·lades 14 empreses mitjançant arrendament, el 1980 va començar la crisi del tèxtil, i, finalment, el 1994 es va liquidar definitivament l’empresa.

A LA PORTA DE LA FABRICA


Per a la visita, ens van donar cita davant de la fàbrica, al carrer Cervantes; després de “passar llista”, vam entrar a la fàbrica, on ens van rebre dos actors caracteritzats de treballadors de principis del segle XX, el Pep i la Mercé, ens parlaven com si fóssim nous treballadors, que habien de començar l’endemà i ens tenien d’ensenyar el funcionament de la fàbrica, i els seus diferents departaments.


Ens van acompanyar, primer, a un lateral de la nau, al costat de l’entrada, on hi ha disposats uns bancs correguts en tres o quatre files; asseguts allí vam veure un àudio-visual, sobre l’inici de la industrialització del tèxtil a Sabadell, i la implantació del vapor com a força motriu.
Finalitzat l’àudio-visual, ens van mostrar els productes que s’utilitzaven, carbó mineral, llana en brut,  llana neta, cardada i filada, diversos productes per a fer tints, i els mostraris que portaven els viatjants; també ens van ensenyar diferents maquines que estan exposades en aquesta sala, un teler manual (maqueta), el teler de garrot, el teler Jacquard, maquines de vapor vertical i horitzontal, generadors…


Després va començar la visita, baixant, primer, al subterrani, passant al costat de la base de la xemeneia (la caixa de fums), on ens van explicar que utilitzaven els nens com a escura-xemeneies; després vam penetrar cap a la carbonera, passant al costat del pou, i de la descalcificadora d’aigua.
Altre vegada a dalt, vam sortir al pati, on hi ha una gran peça de recanvi de la Wolf, i després vam entrar a la nau on està la màquina de vapor Wolf, semblant a una locomotora sense rodes, ens van explicar que la van portar, desmuntada, amb tren i la van descarregar en el “apeadero” de la Rambla, portant-la en carros fins la fabrica, però que el cos principal de la caldera no passava per la porta, per la qual cosa van haver de tirar una paret per a entrar-la; allí vam poder veure l’embarrat que entrava a la fabrica per a moure les maquines mecànicament amb politges i corretges; i també la roda que accionava, també amb corretja, un gran generador de corrent; vam pujar per una escala que accedia a una sala, on hi havia més generadors, per a generar corrent per a moure les maquines amb electricitat, accionats per corretges connectades a l’embarrat que entrava a la fàbrica; a més de quadres elèctrics.

LA MAQUINA DE VAPOR WOLF.


Baixant de la sala “elèctrica”, vam veure unes fotos dels fundadors de la fàbrica, i d’altres empresaris tèxtils de la ciutat; de tornada a l’entrada, es va donar la visita per acabada.

LES DONES DEL TEXTIL, de Jaume Barbera, extracte de: https://www.diaridesabadell.com/2020/03/09/dones-textil-sabadell-historia/

A la indústria tèxtilde Sabadell, només en els càrrecs directius i en el ram de l’aigua, hi havia més homes que dones, en els processos de preparació, filatura i teixit, el predomini femení era més que evident; des dels inicis del tèxtil, la teòrica docilitat de dones i nens els feia idonis per suportar les dures condicions que es vivien a les fàbriques, a més, eren la mà d’obra més barata; quan es va regular el treball infantil, i es van decretar els 14 anys com a edat mínima, les dones seguien sent majoria a les fàbriques.

A Sabadell es va crear l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis, per tal de preparar la jovenalla per als llocs de treball de les empreses. Però mentre els nens tenien accés a assignatures com dibuix artístic, dibuix lineal, pintura, escultura, matemàtiques, perspectiva, teoria de teixits, mecànica industrial i física i química; les nenes hi anaven a aprendre a cosir peces.

A les empreses tèxtils les dones no havien de suportar feines feixugues ni pesades. S’aprofitava la seva proverbial constància i la destresa de les seves mans –molt més hàbils que les masculines– per a les operacions manuals delicades o per repassar i corregir els errors en les peces de roba fruit d’una maquinària antiga i bastant arcaica. La majoria d’operacions anaven a càrrec de les dones. I així podríem parlar de: canoneres, cosidores, esborradores, escutiadores, metxeres, nuadores, ordidores, passadores, pentinadores, repassadores, rodeteres, sargidores o teixidores. Dins d’aquest llistat també si podrien afegir les cuidantes, que eren, usualment, les encarregades de les cosidores. D’altra banda, hi havia secretàries i en alguns casos, administratives. A més, els treballs més desagradables com netejar vàters i lavabos eren tasca femenina.

No es pot negar el paper que ha jugat el sexe femení dins la indústria tèxtil  i no és exagerat, doncs, parlar de les Dones del Tèxtil.

Aleshores era molt usual veure pels carrers de Sabadell, els carros o camions de determinades fàbriques, repartir peces pels domicilis de les cosidores.      

Les dones sempre s’han endut la pitjor part. A meitat de segle XX, la jornada laboral era de 48 hores setmanals per conveni i el dissabte al matí era laborable. Les dones, després d’haver treballat tota la setmana, cobrant la meitat que els homes per la mateixa feina, no podien permetre’s el luxe d’una tarda d’esbarjo. Mentre els homes eren al cafè o a cal barber, a les dones els tocava fer dissabte. Si podien, havien d’anar a la perruqueria el diumenge al matí.

Davant del tracte immerescut, hi va haver unes dones que van creuar la ratlla. Es van atrevir a lluitar pels seus drets. Van intentar trencar una cadena injusta. Van participar en les reivindicacions obreres i van lluitar per la millora de la vida de les dones treballadores.

Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell l’any 1862, va deixar la seva empremta de lluitadora en contra de les desigualtats. La seva neboda Emília Claramunt va participar en la vaga de Cal Seydoux de l’any 1910 i amb la seva amiga Balbina Pi (mare de la cantant Teresa Rebull) varen reivindicar, a més, la lluita feminista. Totes tres eren filadores.

Fidela Renom, nascuda a Sabadell l’any 1891, ordidora d’ofici, va ser la primera Regidora de l’Ajuntament de Sabadell. Totes elles són dignes figures representatives de les dones del tèxtil.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

VISITA A LA CASA DURAN

Amb aquest relat, estreno una nova categoria, la de les visites guiades a edificis i llocs emblemàtics; aprofitant que, recentment, ens hem apuntat a una sèrie de visites guiades a edificis patrimonials de la ciutat, organitzades per l’oficina de turisme de l’ajuntament, començant per la Casa Duran, visita que se sol fer per la Festa Major, però que no l’havíem pogut fer.

FAÇANA DEL CARRER PEDREGAR.


La Casa Duran, està situada a la cantonada dels carrers Sant Joan i Pedregar, és una de les més antigues de la ciutat; i té la particularitat de combinar les funcions de casa senyorial burgesa  amb la d’explotació agrícola; no esta clar quan es va iniciar la construcció de la planta baixa, la dedicada a la part agrícola, però sí que, el 1578, Feliu Duran va fer construir la planta noble del primer pis, d’estil renaixentista, construcció que va durar fins a l’any 1606; la casa, va rebre una reforma i ampliació en el segle XVIII. La família Duran, propietària de la casa fins al segle passat, es va establir a Sabadell en 1443, i arran de successius enllaços amb filles d’altres famílies riques de la ciutat, va anar augmentant la seva fortuna i patrimoni, com a terratinents i comerciants; Feliu Duran tènia explotacions agràries i tallers de teixits, i a més era Procurador Reial i Jurat del Consell de la Vila.


L’edifici consta de tres nivells, la planta baixa, que albergava les cavallerissas, el celler, les zones de processament agrícola i industrial i la sala d’entrada, al costat de la qual està el cel obert amb l’escala que puja al primer pis, on està la planta noble amb la residència dels senyors; damunt aquesta les golfes que servia de magatzem de la producció agrària, a més de servir d’aïllament entre la teulada i l’habitatge.


La visita, a càrrec d’una simpàtica guia, comença a la sala de l’entrada, que servia per a guardar els carros, allí, al costat de la porta d’entrada es va descobrir una petita escala que baixa a un subterrani, que es creu que havien d’utilitzar per a ocultar objectes o persones; d’allí passem a les cavallerisses, o encara es veuen els pessebres on mengaven las besties; i al magatzem de gra, amb sis sitges que disposaven d’un enginyós dispensador en la part inferior; després vam baixar al celler, on es feia tot el procés d’elaboració del vi, des del trepitjat del raïm, fins a la venda del vi, en ella hi ha més d’una quinzena de botes que havien contingut vi de diferents qualitats, també hi ha una premsa bastant ben conservada; sortint d’allí ens van explicar que també hi havia hagut una zona dedicada a la producció d’oli d’oliva, de la que no en queda més que un recipient usat per a decantar o filtrar l’oli; ens  vam dirigir al costat oposat del saló de l’entrada i vam entrar en una zona situada sota tres arcades, on havia estat situada la fàbrica de sabó, de la qual vam poder veure el forn sobre el que s’escalfava la mescla de productes per a aconseguir el sabó i el lleixiu; i també la zona dedicada al tint.


De tornada al saló de l’entrada, vam pujar per l’escala a la planta noble per a visitar l’habitatge, sobre la porta d’entrada vam poder veure la “benedicció” en la que, al costat de l’anagrama JHS, es llegeix el nom de Feliu Duran i l’any: 1593; de l’interior de la casa, va desaparèixer pràcticament tot el mobiliari durant el passat segle, fins i tot algunes habitacions també van ser malmeses, no obstant això es va efectuar una bona feina de restauració; vam passar a veure una de les quatre habitacions de solter, en la que ens van ensenyar i explicar com funcionava el “festejador”, dos seients d’obra al costat de la finestra, en els que s’havien d’asseure’s, un enfront de l’altre, els nuvis, i sempre amb una “carabina”; després passem a una de les habitacions de matrimoni, en la que vam poder veure els dos tipus de pintura al fresc, en capes superposades en que estaba pintada, i les motllures decoratives, qu’ens van explicar qu’eren de color blanc, perquè els últims inquilins les havien arrencat i tirat a un contenidor, i un veí les va rescatar “in extremis”, els hi havien llevat la pintura, que possiblement seria daurada.

JARDI I POU.


D’aquí vam sortir al jardí, que està situat sobre el celler, la qual cosa és una mostra de la solidesa de la construcció amb volte catalana, perquè té diversos arbres, dues fonts ornamentals, i un pou al costat de l’accés a la cuina, després  vam passar al gran saló principal, amb una decoració barroca del XVIII, allí ens van ensenyar l’armari dissimulat en una de les parets, en el que guardaven la vaixella de ceràmica decorada; abans del Covid, en aquest saló se solien celebrar alguns actes de l’ajuntament; passant per un altre saló més petit vam accedir a altres dues habitacions de matrimoni, en millor estat que la que havíem vist abans, en aquestes hi havia llits, fins i tot que no eren originals de la casa, despres vam anar a una habitació gran, que havia estat la cuina, de la que no quedava  cap resta, només les quatre parets, l’accés al pou del jardí i una obertura que comunicava amb la capella, perquè el personal pogués seguir la missa sense barrejar-se amb els senyors, que accedien a la mateixa des del jardí; se sap que la capella havia tingut un retaule renaixentista de la Mare de Déu, avui dia desaparegut.


Vam tornar a la planta baixa i sortint al pati posterior, (el que limita amb el carrer Sant Joan), ens van ensenyar uns forats en la paret de les golfes que quedava damunt de la zona de tint, que eren paranys per agafar coloms i els seus ous; també vam veure un tros de mur de la casa que és una resta de la muralla medieval de la ciutat; vam tornar al saló de l’entrada, on vam donar per acabada la visita.

Extracte sobre la polemica per conservar la Casa Duran (1944-1958). Extret de:    https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/la-polemica-per-conservar-la-casa-duran-1944-1958/

El mes de febrer del 1944 esclatà la polèmica sobre la conservació de la Casa Duran arran de l’entrevista publicada al diari Sabadell al regidor de Foment de l’Ajuntament de Sabadell presidit per Josep Maria Marcet. L’entrevistat va exposar el projecte consistent en reformar el centre històric de la ciutat amb dos objectius: d’una banda, millorar la seva imatge; de l’altra, ordenar el trànsit de vehicles. Per això, es preveia enderrocar la Casa Duran per construir un vial doble de 30 metres d’amplada que comuniqués el carrer de la Indústria (llavors anomenat de Calvo Sotelo) amb el passeig de la Plaça Major (aleshores del general Primo de Rivera). També es contemplava crear una petita plaça i aparcaments.

La notícia desfermà una gran polèmica i un debat que es perllongà durant 14 anys. Hem de tenir compte que aquest projecte estava precedit per la destrucció del bosc de Can Feu, l’enderroc del Pedregar i el quiosc modernista del Jardinets, obra de l’arquitecte Josep Renom. Andreu Castells qualifica la destrucció del Pedregar com “una barrabassada urbanística organitzada per gent considerada docta, avalada per brillants títols acadèmics. Va destruir totalment el que Sabadell podia exhibir del nucli central de la plaça Major”. Així doncs, el pla d’enderrocar la Casa Duran fou la gota que va fer vessar el got i provocà la divisió de les elits de la ciutat en dos blocs antagònics: els “conservadores y derribadores o conservistas o derribistas”, per emprar la termologia de Marcet que, al seu parer, no pagava la pena conservar aquesta peça patrimonial quan s’havia obert el carrer de la Indústria i s’havia enderrocat el Pedregar per a bastir el passeig de la Plaça Major. La Casa Duran “cortaba de lleno este lógico enlace entre ambas importantes vías de circulación.

Els partidaris de conservar la Casa Duran van elaborar l’any 1944 un projecte alternatiu que volia compaginar la preservació de la mansió senyorial amb els plans “modernitzadors” de l’Ajuntament. El proposta consistia en la demolició de l’annex i del pati que dona al carrer Sant Joan i l’obertura d’un vial a la banda de la façana nord que connectaria el carrer de la Indústria amb el passeig de la Plaça Major i permetria absorbir la circulació rodada.

En aquest projecte, un cop eliminat el cos annex, es podien veure els balcons de la planta noble. D’altra banda, l’enderroc del patí feia possible l’obertura de les arcades que “volverían a lucir en forma de galería porticada”.

Referèndum frustrat

L’Ajuntament no va prendre en consideració aquesta proposta i el tema va quedar en el congelador durant 13 anys. L’any 1957 la qüestió va reprendre’s arran d’una carta oberta del pintor Antoni Vila Arrufat va adreçar a l’alcalde Marcet i que aquest reprodueix íntegrament en les seves memòries, així com la seva resposta.

Marcet, per tal de desencallar la qüestió, va plantejar una solució que a l’època va causar sensació. L’alcalde feu aprovar a la Comissió Permanent de l’Ajuntament la convocatòria d’un referèndum sobre el tema amb “todas las garantías de seriedad y sinceridad”. A tal efecte i abans de celebrar-se la consulta,  els tècnics municipals elaboraren dos projectes que contemplaven tots els aspectes urbanístics, tècnics i econòmics amb l’objectiu que la ciutadania pogués votar amb coneixement de causa i que serien exposats en un local obert al públic.

En el marc de la campanya del referèndum es celebrà un col·loqui públic que va tenir un ressò extraordinari dins i fora de la ciutat i que Castells qualifica com “el primer acte polític i públic d’oposició que es realitzarà després de la guerra.”

El resultat del debat fou una gran victòria dels partidaris de la conservació com ho reflecteix el corresponsal de La Vanguardia que va cobrir l’acte, tot indicant que entre les rotllanes que es formaren a l’acabar el col·loqui la majoria dels comentaris recollits eren favorables a la conservació de l’edifici. Tant és així que després d’aquest acte, que va servir per a copsar l’estat de l’opinió pública, Marcet va decidir no convocar el referèndum.

El desenllaç

Paral·lelament, els partidaris de la conservació de la Casa Duran van utilitzar totes les seves influències. El 1951, la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona, sol·licità a Lluís Mas, director del Museu de Sabadell, una relació d’edificis susceptibles de ser declarats monuments històrics-artístics. El 3 de juny, en una reunió del junta directiva del Museu, s’elaborà una llista que incloïa la Casa Duran amb una nota on s’indicava que l’edifici es trobava “en inminente peligro por una importante reforma urbana” i que la seva conservació era “de máximo interés para la ciudad”.  

L’any 1955, les entitats culturals de Sabadell i Barcelona adreçaren respectius informes a Pere Benavent, membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Mesos després aquesta institució, juntament amb la Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, recolzaren la proposta de salvar la Casa Duran.

Finalment, el juny de 1958, el Consejo de Ministros, a petició del Ministerio de Educación Nacional, aprovà la declaració de monument históric-artístic de la Casa Duran, un “magnífico ejemplo de típica mansión campesina del siglo XVI”. Això implicà la definitiva paralització del projecte municipal.

D’aquesta manera va salvar-se una de les peces més notables del patrimoni de la ciutat que no tornaria a estar en perill fins l’any 1995, essent alcalde Antoni Farrés. Llavors es desfermà una altra polèmica pel projecte de reforma amb l’objectiu de fer de la Casa Duran la seu de la Fundació Institut del Vitrall que també preveia la instal·lació d’un restaurant. Tanmateix, el projecte va quedar aturat al comprovar-se que s’havien destrossat certs elements patrimonials de la mansió senyorial.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar