Santa Margarida i els Monjos, al Penedès, a tocar de Vilafranca; a priori sembla que no sigui un lloc interesant per visitar, però, a mes de l’església, neoclàssica, i un petit jardí botànic, te un parell de llocs molt interesants per visitar: el CIARGA, i el Castell de Penyafort.
El Ciarga (Centre d’Interpretació de l’aviació republicana i la guerra aèria) és una construcció que imita els antic hangars de la Guerra Civil espanyola; esta situat al parc de la memòria, davant la Masia del Serral, on, a la Guerra Civil hi havia un aeròdrom militar; acull un espai museogràfic de referència a Catalunya sobre el paper de l’aviació republicana durant la Guerra Civil Espanyola i l’empremta del conflicte sobre la població civil.
HANGAR DEL CIARGA, RESPIRADORS DEL REFUGI I MASIA DEL SERRAL.
Al costat del Ciarga, es troba també el refugi del Serral, un dels refugis antiaeris de la Guerra Civil lligats a l’aeròdrom; el del Serral és el més gran dels refugis que es conserven, està situat a uns 10 metres sota terra i té capacitat per acollir un centenar de persones.
Es una visita molt recomanable, les guies ofereixen una visita guiada molt ben explicada, al espai museístic que acull fotografies, maquetes i també uniformes dels aviadors, també es pot veure un audiovisual, i es complerta amb una visita al refugi.
El Castell de Penyafort és un conjunt arquitectònic del s.XI. El complex inclou elements d’origen medieval, barroc i neoclàssic. Els seus inicis es troben al voltant d’una torre de defensa circular, amb algunes dependències annexes, on va néixer sant Raimon de Penyafort, al s.XIII.
CASTELL I CONVENT DE PENYAFORT.
Aquest fet provocà que tot just començar el segle XVII l’ordre dels dominics hi fundà un convent; a partir de l’any 1836, amb la desamortització de Mendizábal, l’edifici passà a mans de la família Puig i poc després fou heretat pel fill de la família, Josep Puig i Llagostera, qui va reformar l’edifici completament fins a donar-li la imatge que presenta actualment.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’edifici acollí una presó per els aviadors del bàndol franquista, les cel·les estaven ubicades a les capelles laterals de l’església;( es pot incloure en la visita del Ciarga). Després de la guerra civil, passà per diverses mans privades, incloses les de un Yanquee, que la va espoliar i es va endur els objectes a Estats Units, fins que l’any 2002 fou adquirit per l’Ajuntament, actualment s’hi estan fent obres de restauració.
Els elements més remarcables del complex són les dimensions excepcionals del conjunt arquitectònic: el pati d´accés davant la façana principal, l´església d´una sola nau i les sis capelles laterals amb el seu portal de frontó trencat amb fornícula, la torre de planta circular, amb les parets de més d´un metre i mig de gruix i les dependències conventuals, també es visitable independentment del Ciarga; disposa d’una oficina d’informació en el edifici residencial.
Part d’aquesta informació esta extreta de la web de Penedès turisme.
EL MIRACLE DE SANT RAIMON DE PENYAFORT
A sant Raimon de Penyafort se li atribueix una de les gestes més sobrenaturals de les descrites en totes les llegendes àuries. Segons el relat hagiogràfic, sant Raimon de Penyafort va creuar la Mediterrània des de l’illa de Mallorca fins a Barcelona agenollat damunt de la seva capa. D’aquest fenomen se’n diu transfretació. El diccionari Alcover-Moll el descriu com «passar a l’altra vorera de la mar». Per a aquesta virtut, alguns graciosos han atribuït a sant Raimon de Penyafort el patronatge del windsurf.
Un bon lloc per visitar en una escapada de cap de setmana o un pont, el trobareu al costat d’un tram de la Noguera Pallaresa, entre Sort i Tremp repartit entre els dos Pallars, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà; entre Tremp i Sort.
Començarem pel sud, per Tremp, la capital del Pallars Jussà i “porta del Pirineu”; s’hi pot accedir per la C74 per Isona, o per la C13 per Balaguer, hi trobareu el Centre de Visitants Epicentre, centre d’informació turística per les dues comarques; també s’hi troba l’Institut Geològic de Catalunya i el Museu Comarcal de Ciències Naturals , podreu visitar el nucli antic amb els carrers de traçat medieval, la Basílica de Stª Maria de Valldeflors del segle XII, però que poc conserva del romànic, es va reformar en gòtic i barroc; i, al seu entorn, tres Torres de l’antiga muralla del XII; també veureu l’antic Hospital dels pobres, renaixentista, del segle XVI, actualment seu dels jutjats; i el pont de Sant Jaume, romànic però reformat el segle XVIII.
Sortint de Tremp, per la C13, cap el nord, a l’esquerra, dalt d’un turó, esta la vila de Talarn, la antiga capital del Pallars Jussà, encara conserva restes del castell i de la vila medieval; es coneguda per la Acadèmia Militar de sotsoficials,( on, per cert, podria haver anat en acabar la “mili”, si m’agrades el rotllo militar, i m’hagués volgut re-enganxar).
A la dreta de la C13, a l’alçada de Talarn, es pot veure la presa del Pantà de Sant Antoni, també anomenat de Talarn; des de la carretera es pot anar veient el pantà, al que es pot accedir en diferents punts, i practicar esports d’aigües manses, com piragüisme, surf de vela, esqui aquàtic, i banyar-se; al cap d’uns quilometres, a l’esquerra, trobareu el trencall cap a Salàs de Pallars, un poblet d’origen medieval que conserva portals, torres rodones y altres restes de la muralla medieval; però el seu reclam turístic son les 9 Botigues /Museu, amb una important col·lecció de productes i objectes comercials de principi i meitat del segle XX.
BOTIGA MUSEU DE SALAS DE PALLARS.
Continuant camí per la C13, cap el nord, tot just passat la cua del Pantà, arribareu a la Pobla de Segur, 2ª ciutat del Pallars Jussà, i estació final de la línia fèrria de Lleida a la Pobla i el Tren dels llacs, esta partida en dos per el Riu Flamisell, que allà desemboca en el Noguera Pallaresa; té bastant patrimoni visitable, com la Torre Mauri un conjunt modernista del 1907, seu de l’Ajuntament, la fabrica de Licors Portet, també modernista del 1883, on encara es fabrica ratafia, la Fabrica de cerveses C13, els Refugis antiaeris, y el casc antic, medieval que encara conserva dos portals; i també podeu visitar el Espai Raier, museu dedicat a aquesta feina lligada al riu.
EL PONT I EL GALL FER, GERRI DE LA SAL.
A la sortida de la Pobla la C13 passa a la N260, (l’eix Pirinenc); al cap de poc passareu per el Congost de Collegats, lloc on es pot practicar diversos esports, com rafting, canyoning, hidrospeed, kaiak, o via ferrata; esta situat en el límit dels dos Pallars, sortint del Congost, ja en el Pallars Sobirà, entrareu al terme municipal de Baix Pallars, que té com a cap i casal la vila de Gerri de la Sal, es una vila d’arrels medievals del segle XII cosa que es pot veure al casc antic que es una vila closa que encara conserva tres portals, en el Pont medieval , romànic del XI-XII; el Monestir de Santa Maria de Gerri, també romànic del XII, que acull la tomba de Sant Ot d’Urgell,( al seu pati esta el cementiri del poble); també podreu veure la Torre de la Presó, del XIII; i el Alfolí de la Sal, del XVI-XVII, que es la seu del Museu de la sal, i es pot visitar juntament amb las Salinas, arran de riu conegudes des el IX; el poble també es la seu de l’associació de criadors d’ovella Xisqueta també ; i per els voltants es poden fer diverses rutes de senderisme.
Seguin la C13/N260 cap el nord, entrareu en el Congost d’Arboló, després de passar Baró, un petit poblet, arribareu a la vila de Sort, capital del Pallars Subirà, on, a mes de la famosa administració de loteria, podreu veure i visitar, el Castell dels Comptes de Pallars, romànic del X-XIII; la Vila Comtal, l’Església de Sant Feliu i la Presó / museu Camí de la Llibertat; es poden fer visites guiades; en pla esportiu, teniu l’Estadi d’aigües Braves, l’Escola de Piragüisme, i un rocòdrom.
Aquí es pot donar el recorregut per acabat, es pot desfer camí tornant cap a Tremp, o seguir per la N260 , cap a Adrall i la Seu d’Urgell; o, si voleu continuar explorant el Pallars, seguir per la C13 cap a la Vall d’Aneu i la Vall de Cardós, Espot, Vall d’Aran….
En aquesta zona no tindreu problema per pernoctar, trobareu molts hotels, hostals, pensions, càmpings, i cases rurals.
El refugi del Niu de l’Àliga esta situat a 2520 metres, a la Tosa d’Alp, de 2536 metres, al extrem est del Moixeró, al Parc Natural Cadí-Moixeró entre la Cerdanya i el Berguedà; pertany al terme municipal de Baga.
INTERIOR RESTAURANT.
Es el refugi guardat mes alt del Pirineu Oriental, i en ell, a mes, de 27 places per dormir-hi (en lliteres), trobem servei de bar i restaurant; i des dels miradors, que estan a pocs metres de distancia, es pot gaudir d’unes bones vistes del Berguedà i la Cerdanya; i si pugeu fins el cim, gaudireu de vistes 360º del Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès.
ESTACIO SUPERIOR DEL TELECABINA.
S’hi pot pujar a peu des de la Molina, en 2’30 hores; o des de Alp o Baga, en 3,30; però nosaltres vam triar una manera mes còmode, el telecabina des de la Molina, amb el que es fa un transbord a la cota 2350, agafant el que puja fins el mateix refugi; un cop a dalt es pot triar, tornar amb el telecabina o a peu (o esquiant al hivern).
El dilluns següent al segon cap de setmana de maig, a Sabadell, celebrem l’Aplec de la Salut, enguany serà el 15 de maig, tot i que el diumenge 14 ja es faran activitats lúdiques.
SANTUARI DE LA SALUT.
S’hi faran activitats diverses,com, el cercavila i actuacions de gegants i caps grossos, bastoners, castellers i la banda municipal de musica; ballada de sardanes, diferents tallers, com el d’orientació, amb recerca de fites.., jocs i contes per la mainada; i es muntaran taules per qui vulgui dinar de pic nic; el pujar a peu, des de la Plaça de la Sardana, també esta contemplat com una de les activitats,(la majoria puja amb vehicle privat, o amb el bus F4), t’has d’inscriure a l’UES, i et donaran coca i xocolata abans de sortir.
També es faran algunes activitats a la ciutat, com sardanes a la plaça de Sant Roc.
En els aplecs que jo recordo, de la meva infantesa, la majoria de la gent pujàvem a peu, doncs eren pocs els que tenien cotxe, alguns pujaven amb el bus de Sentmenat, que parava a l’entrada del parc del santuari, o amb el de Polinyà que parava al cementiri; a les hores vivíem als Merinals, i m’hi duia la meva avia, agafàvem el bus del 4, per anar a “Sabadell”, que es com en dèiem d’anar al centre, i des de allí a peu, per el carrer de la Salut fins passar la via del tren, baixant les escales cap el pont de la Salut i pujant per el Raval d’Amalia; el que no recordo es si anàvem tot el dia i dinàvem allà, o nomes a la tarda, per berenar-hi.
Una de les primeres sortides amb la colla del club= a l’Aplec 75??
Ja, de adolescent, recordo haver anat, almenys una vegada, amb la colla dels Merinals,(crec que nomes els nois), també a peu, des dels Merinals, anar i tornar; i amb la colla del Club, també, a peu des del centre, anar i tornar.
En aquells temps, el jovent, dúiem entrepans, i ens els menjàvem en qualsevol lloc, asseguts a terra, en una pedra o muret, o drets; els grans duien menjar en carmanyoles i seien en una manta a terra, o els mes preparats en taules i cadires de càmping; d’activitats, recordo els gegants, davant el santuari; sardanes, entre els pins; concurs de cant d’ocells a la zona de la font….i recordo haver vist fer missa fora, al lateral del santuari, en un altar de pedra en mig dels pins, que crec que encara hi es, el jovent i la quitxalla, jugàvem entre els pins, als jocs de l’època, tocar i parar, a la goma, al cavall fort, lladres i serenos, al “escondite”… i com no, a pilota.
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita de Sant Iscle, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i, al 1813, la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, es va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
La Pobla de Lillet, es un bonic poble de Alt Berguedà, en el curs alt del Llobregat, i es pas quasi obligat per anar a Castellar de N’Hug.
D’origen medieval, en aquest poble podrem visitar diferents llocs singulars, com:
A dos quilometres del poble esta el Monestir de Santa Maria de Lillet, romànic del segle XI amb remodelacions del XV, (gòtic), al exterior i del XVIII, (barroc), al interior; per sobre del monestir, estan las restes del Castell de Lillet, romànic del IX-X, del que nomes resta una paret; i prop del Monestir, també trobem la Rotonda de Sant Miquel, una església romànica de planta circular.
EL PONT VELL, AL FONS EL PEDRAFORCA.
Ja en el poble esta el Pont Vell o Pont Gran, d’estil gòtic del XIV, que creua el Llobregat, uneix el barri del Regatell, al marge esquerra amb el nucli urbà i la carretera Berga-Ripoll, es va construir sobre el fonaments d’un d’origen roma.
I en el casc antic esta lo que resta del Castell de la Pobla de Lillet, aixecat per els barons de Mataplana el Segle XIII, al voltant seu va néixer el poble; al segle XVIII va ser destruït i es va aprofitar per fer-hi l’església i la rectoria.
A mes també tenen el Tren del Ciment, un tren turístic que travessa el poble per arribar a la fabrica Asland, ja en el terme de Castellar de N’Hug, que també es pot visitar; no massa lluny de la fabrica Asland, però en terme de la Pobla, esta el Xalet del Catllaràs, un edifici modernista construït per Gaudi per allotjar el tècnics de les mines de carbó.
JARDINS ARTIGAS, PONT COIX I L’AGUILA.
Entre la Pobla i la fabrica Asland, estan els Jardins Artigas, que inclús tenen una parada del Tren del Ciment; van ser dissenyats per Gaudi, mentre va estar a casa dels Artigas, durant la construcció del Xalet, es van construir entre 1905 i 1906, seguint el congost del Llobregat, evidentment en estil modernista; en ells podrem admirar, a mes de la vegetació autòctona, i alguna incorporació que no ho es, (com els pollancres), diversos elements de pedra i morter, com parterres, places, fonts, cascades, miradors, baranes, bancs, dos ponts, (el de pèrgola i el coix), i diverses escultures, entre les que destaquen l’àguila, l’home i la dona amb un cistell al cap.
A la Pobla de Lillet, també es pot fer senderisme, pesca, excursions….
Per informació es pot trucar a l’oficina de turisme, 687998541, o per mail a: tur.lillet@diba.cat
Tot seguit os deixo la llegenda del Pare Llop, extreta de:
Quan en Joan de la Panella sortida de donar menjar al bestiar de l’estable va trobar-se davant per davant del pare Llop.
El pare Llop era un home amb qui ningú no volia tractes. Vivia a la cova dels Orriols, prop de Castellar de n’Hug, i es deia que tots els ramats de llops d’aquelles muntanyes l’obeïen com si fos el seu amo.
– Fa molt fred, Joan. No m’hi puc estar, a la cova dels Orriols. Deixa’m passar aquesta nit a casa teva- va demanar el pare Llop. En Joan no en va voler saber res i el va fer fora de males maneres. Des d’aquella mateixa nit, els llops van començar a atacar als seus remats i, gairebé cada matí, en Joan es trobava amb alguna ovella morta o estimbada. Al mercat de la Pobla no es parlava d’altre cosa.
– Si no fem una batuda per aturar els llops aviat no hi haurà cap ramat segur- deien els pagesos.
Així doncs, van reunir els millors caçadors de la contrada i van sortir a empaitar els llops. Però moltes vegades passa que dir les coses no és el mateix que fer-les: els ramats de llops es passejaven pel davant dels caçadors sense que aquests en poguessin batre ni un de sol. Tan bon punt prenien l’arma, els llops es feien fonedissos i apareixien un tros més enllà, fora del seu abast. I les poques vegades que disparaven erraven el tret.
– Això ha de ser cosa del pare Llop- deien.
En Joan va acabar convençut que d’aquella manera no aconseguirien res. Va desar l’escopeta i va prendre una determinació:
-Hauré de fer les paus amb el pare Llop. Si em faig amic seu, potser a la fi estarem tranquils.
Des d’aquell dia, cada vegada que el pare Llop passava prop de la Penella, era convidat a entrar i se’l tractava d’allò més bé.
Quan feia massa fred, hi havia neu o tempesta, el pare Llop sabia que a casa d’en Joan seria ben rebut.
I com que ningú no és tan dolent de tornar mal per bé, ben aviat els llops van deixar d’escometre els ramats d’en Joan.
El 10 de juny del 2021, vam fer una escapada al Baix Empordà, per anar a visitar la vila medieval de Pals, que està situada en el parc natural del Montgri i el Baix Ter, sobre un pujol que s’eleva enmig d’uns antics aiguamolls de la desembocadura del Ter, de fet el nom de Pals, ve del llatí Palus, que significa aiguamoll; el cultiu de l’arròs era la seva principal font d’ingressos abans del turisme.
TORRE DE LES HORES.
El castell de Pals està documentat des de l’any 889, amb el nom de Castrum Montis Asperum; i l’església de Sant Pere des del 994, en un document per el qual era cedida al bisbe de Girona. Actualment, del castell només queda la torre romànica, circular, coneguda com a Torre de les Hores, a la part més alta de la vila, ja que va ser destruït a la guerra civil catalana del segle XV, i la seves pedres es van aprofitar per a reconstruir l’església i les muralles de la vila.
CARRER DE PALS.
La part nova de la vila esta en el pla al voltant del pujol, i als peus d’aquest podem trobar diverses zones per a deixar el cotxe; internant-nos, despres, en el barri antic, extramurs, per a arribar a la Plaça Major, on està l’ajuntament i l’oficina de turisme, al costat de la plaça veurem un arc de mig punt que dona accés a l’interior de la vila gòtica, pel carrer Major, de recorregut sinuós i costerut, a banda i banda del que veurem carrers encantadors, tots empedrats, amb arcs de mig punt, escales i profusió de flors i plantes en cases molt ben conservades; arribant a la part més alta podrem veure la Torre de les Hores, allí on estava el castell; allí, extramurs, es troba el Mirador de Josep Pla, des d’on es domina els camps del Baix Empurdà, amb una bona panoràmica del Montgri i de les Illes Medes.
ESGLESIA DE SANT PERE.
Baixant una mica per a tornar al carrer Major, arribem a la plaça de l’Església, enjardinada i amb escales, devant de l’església de Sant Pere, el temple actual és Gòtic del S.XV, amb alguns elements romànics de l’església anterior, del XII-XIII; la portada és d’estil barroc; l’interior és bastant auster, l’absis està presidit per tres finestrals gòtics. Des del Mirador es pot agafar el passeig arqueològic que discorre per la part exterior de la muralla, podent veure les quatre torres quadrades del segle XIV, i arribar al peu del pujol i a la zona d’aparcaments.
Si bé la població és petita, el seu terme municipal s’estén fins a la riba de la mar, a la Platja de Pals, que s’estén des del Mas Pinell, al sud del la Gola de Ter, fins a la Platja de l’Illa Vermella, prop del cap de Begur; a mig camí de la mar, hi ha un altre petit nucli de població, els Masos de Pals.
Llegenda de les Sirenes de la Torre Mora: Extret de la revista del Baix Empordà.
A la Platja de Pals, prop de la de l’Illa Vermella, hi ha una antiga torre de guaita, coneguda com la Torre Mora, en la que, conta una llegenda, una nit a l’any, a l’hivern, es reunien totes les sirenes del mon al seu voltant, no sense abans treures el seu vel blau, que deixaven a la riba, els pescadors de Pals, que ho sabien, s’amagaven darrere de les dunes, amb l’esperança d’agafar un d’aquests vels, perquè així, la sirena a la qual pertanyia, s’havia de casar amb ell, convertint-lo en un home ric; segons diuen aquest és el motiu perquè, ara, no hi ha pescadors a Pals, perquè amb tantes sirenes, tard o d’hora tots van aconseguir un vel, i sent rics qui necessita sortir a pescar?? També conta una llegenda, que les sirenes acudien a aquest lloc perquè la seva reina, la més bella d’elles, vivia en pròperes illes Formigues, i que un pastor que la va veure, es va enamorar d’ella i va baixar de la muntanya, i ella va sortir de la mar, per a reunir-se, tots dos al Empordà.
Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi), anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.
DONANT BESC ALS COLOMS.
Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.
Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.
AL PARC D’ATRACCIONS.
Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.
També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.
Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia: Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes. Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona». Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..
Entre el 17 i el 19 de setembre, a Canet de Mar, es celebra la Fira-mercat modernista, que ja va per la seva 13a edició, ja que es va començar a celebrar el 2008.
Són uns dies, en què el centre històric es transforma per a rememorar aquella època de principis del segle passat, comptant amb la col·laboració dels comerciants, que es vesteixen d’època, i ambienten els seus establiments; també alguns restaurants ofereixen plats d’aquella època; a més, als seus carrers es celebren diferents activitats lúdiques i artístiques, com a espectacles de carrer a càrrec de grups de teatre itinerant degudament caracteritzats, sobretot dirigits als més petits, però també de recreació històrica; també hi ha un mercat d’artesania, amb mostres d’oficis i costums de l’època; diverses exposicions, i la ruta guiada pel patrimoni arquitectònic modernista.
ESPECTACLE ITINERANT.
Aquesta ruta modernista, que també es fa un dissabte al mes, amb una durada aproximada de 1,30 hores; té el seu punt de reunió a la Casa Museu de Luis Domenech i Montaner, construïda entre 1918 al 19, és museu des de 1998, per a anar cap a la Riera de San Domench, on està la Casa Roura, o Ca La Bianga, construïda per Domenech i Montaner entre 1891 al 92, avui dia alberga un restaurant; a la confluència de la Riera de San Domenech i el carrer Ample, està l’Ateneu Canetenc, construït entre 1885 al 87, també per Domenech i Montaner, ha estat casino i ateneu obrer, actualment alberga una biblioteca pública; la ruta segueix pel carrer Ample, on està l’Ajuntament d’estil historicista, i altres edificis remarcables com a Ca Puxan, modernista de 1913; segueix pel carrer Castañer, la Plaça Macià, les Escales del Sant Crist de 1913, el carrer de l’Església, que desemboca en la plaça de l’Església, gotíca del XVI; la Riera Buscarons, que també té diversos edificis remarcables, com el Mercat i la Casa Renau , noucentistas o la Guarderia de la Fabrica Jover modernista; i tornada a la Casa Museu.
CASA ROURA.
A part d’aquesta ruta, hi ha altres rutes en les que es poden veure altres edificis interessants, modernistes, com la Fabrica Jover, i d’altres estils, noucentistas, historicistas…, perquè compta amb nombroses cases dels “americanos”, les que es van fer construir els que van fer fortuna a Amèrica, especialment a Cuba; també hi ha una ruta que inclou una visita al cementiri, que compta amb diverses tombes modernistes, algunes dissenyades pel propi Domenech i Montaner.
Enguany, amb les mesures Covid, cal fer reserva prèvia per a les rutes i espectacles, tots amb aforament limitat, a l’oficina de turisme, a partir del 3 de setembre.
També és interessant, visitar el Castell de Santa Florentina, situat al nord de la població, construït, sobre les restes d’una fortificació romana, en el segle XI com el Domus de Canet, un casal fortificat d’estil romànic; va ser reformat en el segle XV en estil gòtic, i finalment, a principis del XX, Domenech i Montaner, va fer una nova reforma, incorporant elements modernistes i gòtics; com a curiositat, comentar que s’hi van rodar escenes de Joc de Trons.
El Castell de Santa Florentina és un lloc meravellós amagat entre la verdor del bosc semblant a la descripció que feia George R. Martin en la seva exitosa sèrie “Una cançó de gel I foc”. No és estrany que el castell fos elegit com una de les localitzacions per al rodatge d’una de les series de televisió més exitosa “Joc de Trons”. Poden gaudir de l’episodi a on el castell es converteix en Horn Hill, en el sisè capítol de la sisena temporada.
Gràcies a la feina dels decoradors professionals, el castell es va convertir en el patrimoni familiar de la Casa Tarly en només 9 dies. La decoració era increïble afegint un autèntic estil gòtic al castell.
Molts professionals i creatius van treballar al castell durant els tres dies del procés de filmació, entre ells un director de cinema i televisió americà, el productor de televisió Jack Bender que ha produït series de televisió tan famoses com “Lost”, “Under La Cúpula” i “Los Soprano”. Un guionista americà, productor de televisió i co-creador de Joc de Trons David Benioff també va treballar-hi. Actors famosos com James Faulkner (Randyll Tarly), Samantha Spiro (Melessa Tarly), John Bradley-West (Samwell Tarly), Hannah Murray (Gilly), William & James Wilson (Sam) Freddie Stroma (Dickon Tarly), Rebecca Benson (Talla Tarly) van crear un ambient emocionant i creatiu durant el rodatge. Va ser un plaer tenir un equip tan professional i experimentat. També agraïm a l’ajuntament de Canet de Mar la seva col·laboració en tot el procés de gravació al Castell.
El Castell de Santa Florentina es va convertir en part integral de la historia de la sèrie Joc de Trons. Visiti’ns i descobriran tots els detalls i secrets del procés de gravació , i podrà gaudir també de tots els espais a on es v filmar. Oferim també experimentar l’ambient de Joc de Trons celebrant qualsevol dels seus esdeveniments privats amb l’estil de la sèrie, al Castell.
Com haureu vist en els relats publicats, sóc bastant belluguet; crec que en gran part li ho dec a la meva àvia materna, Antonia, a la que, malgrat ser sorda, li agradava molt moure’s i anar de excursio i de “campo y playa”.
L’AVIA EN UNA EXCURSIO AL TIBIDABO AMB COMPANYAS DE FEINA.
Ja des de molt petit va començar a dur-me amb ella, moltes vegades eren sortides de tarda, al camp, prop de casa; a principis dels 60, el barri on vivíem, els Merinals, estava gairebé envoltat de camps, pel costat de Can Feu, de Sant Quirze i de Can Gambús; majoritàriament eren camps de cultiu, o terrenys erms, creuats per un parell de camins carreters i diversos corriols, i és en els marges d’aquests últims on, per primavera i principis d’estiu, em portava a agafar “herbetes de la Mare de Déu”, herbes silvestres comestibles, que ella coneixia (cuscunillas, similar a la rucula, llepsons, mastecs, roselles, fonoll…), i que després de rentar-les, preparava en amanida, estaven bones; també solíem agafar mores d’esbarzer; i quan havia plogut sortíem a agafar caragols.
També m’havia portat a berenar al camp, en aquestes ocasions, de vegades, també havia vingut la meva mare, i, com he vist en fotos, alguns dinars de pic nic, en els que havian vingut alguns veïns, alguns parents, com la meva tia Carmeta o el meu padrí, i fins i tot, la meva besàvia Laieta, i, si hi ha fotos, vol dir que també hi era el meu pare; solíem anar a zones amb fonts o boscoses, com a la font de Can Rull, (avui integrada en el Parc Catalunya), la de la Taula Rodona, a Sant Quirze (ara és un parc urbá); o la de Can Casablancas, al costat d’una bassa, també a Sant Quirze; també anàvem al bosc de Berardo, ara de Castell Arnau; i recordo haver anat, un dijous gras, a Torrebonica, prop d’on avui està l’Hospital de Terrassa.
Al bosc de Can Casablancas i al de Berardo, també em duia a buscar bolets, els rovellons d’aquesta zona eran més bons que els que porten de Berga o del Montseny; ja amb el bosc de Can Casablancas desaparegut i el de Berardo urbanitzat, havíem anat a buscar bolets entre Bellaterra i Sant Joan, agafant els FCG, per allí s’agafaven bastantes llenegas; en aquests boscos, també havíem agafat cireres de pastor, i, al desembre, molsa per a fer el pessebre.
Del bosc de Can Casablancas a penes queda una mostra al costat del cementiri que hi ha al costat de la C58, la resta es un poligon industrial i la mateixa autopista; quan anàvem a la Taula Rodona, passàvem pel costat de les restes del desaparegut bosc de Can Feu, del que només queden sis o set pins i alguna alzina, al costat de la Casa dels Pins, a el Pla de l’Amor, als Merinals; i del de Berardo, encara queda alguna cosa, malgrat estar urbanitzat.
imatge del bosc de Can Feu, principis del XX , extreta de isabadell.cat, autor desconegut.
Informació sobre el Bosc de Can Feu, extreta de isabadell.cat:
El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.
El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexio de la parròquia de Sant Vicenç de Junqueres del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina, propietari de les terres i el castell; de fet a partir del 1907 i fins 1931, era marc de moltes celebracions, entre elles las de la Festa Major de Sabadell.
Ja poc abans de la Guerra Civil, va ser venut un tros del bosc per fer terres de cultiu; durant la guerra, tambe va ser expoliat per fer llenya, i a la post-guerra va anar a mes, quedant reduit a un grapat d’arbres, majoritariament pins, entre el castell y Sant Quirze del Valles (a les hores San Quirico de Tarrasa), ja que durant els anys 50s, es van contruir els barris dels Merinals, Can Rull i Can Feu.
Després de l’esglai amb els ciclistes, vam decidir sortir en dies laborables, a veure si aixi estavem més tranquils. El dilluns 20 de juliol, vam anar a visitar els Jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, d’estil Nouecentista, disposats en terrasses escalonades, sobre un penya-segat, entre les platges de Fenals i Cala Boadella; estan declarats bé d’interès cultural nacional; també s’hi poden admirar diferents escultures; estaven bastant tranquils, tot i que vam veure algun individu que es llevava la màscareta malgrat les instruccions rebudes en l’entrada.
JARDINS SANTA CLOTILDE, LLORET.
Després de la visita, vam anar a fer una passejada pel centre de Lloret, vam aparcar a l’Av. Rieral, prop de la piscina, i vam anar passejant fins al centre, també allí estava la cosa bastant tranquil·la, ens vam asseure en una terrassa a prendre una cervesa i estàvem nosaltres, un’altra parella i el cambrer; més tard ens vam anar, amb el cotxe, fins a un parc que hi ha darrere de la policia municipal, al costat de la riera, per a dinar en pla pic-nic, i després ja vam tornar cap a casa.
La següent sortida va ser el dimecres 26 d’agost, primerament ens en vam anar fins a Rupit, parant a esmorzar a Tagamanent; una vegada a Rupit, vam deixar el cotxe a l’aparcament, que estava bastant buit; vam fer una passejada pel poble, que també estava molt tranquil, vam passar pel famós pont penjant, nosaltres sols; quan vam acabar la visita del poble era molt d’ora i feia massa calor per a anar a explorar els voltants, així que vam decidir d’anar a visitar el Monestir de Santa María de Ripoll.
MONESTIR SANTA MARIA DE RIPOLL I ESGLESIA DE SANT PERE.
Vam sortir de Rupit tornant cap a Roda de Ter, per a agafar la C25 fins a l’encreuament amb la C17, per anar fins a Ripoll, una vegada allí vam deixar el cotxe a la Ronda de Mas d’en Bosch, vam creuar el pont sobre el Ter, per a passar al centre històric, dirigint-nos directament al Monestir, Monument d’interès nacional, fundat en el segle IX per Gifre el pilós, i ampliat en el XI per l’Abat Oliva, en estil romànic, sent restaurat en el XIX pel bisbe Morgadas; amb l’entrada, podíem anar veure un audiovisual al centre d’interpretació del monestir, que està situat en una capella de la veïna església de Sant Pere, per lo que havíem d’esperar que sortís el grup que hi havia i entrar amb el següent grup, però com la sala no era molt gran, vam preferir no entrar·hi; així que vam anar directament a visitar el Monestir; començant per l’elaborada Portalada del s XII, anomenada l’arc del triomf del cristianisme, amb prop de 90 motius escultòrics sobre la Bíblia i esdeveniments històrics del segle XII; després vam entrar a la Basílica, de cinc naus encapçalades per un ampli creuer amb set absis, dels quals, el central, està presidit per un mosaic del XIII, dedicat a la Mare de Déu; en els dos extrems del creuer esta el Panteó comtal, on es van enterrar els primers comtes de la Casa de Barcelona, destacant el sarcòfag de Ramón Berenguer III, del S XII, en el costat de llevant, i en el de ponent, el de Guifre el Pilós, reposat el 1982; després vam baixar a visitar la necròpoli, tardo-romana o visigótica, descoberta sota el presbiteri, amb 65 tombes de diferents tipus i èpoques; de nou a dalt, vam sortir al claustre, que combina una galeria romànica del XII, amb altres tres gòtiques, posteriors, i les del pis superior que es van acabar en el XVI; entrant de nou en la Basílica, vam visitar la capella de San Eudald, patró de Ripoll, d’estil barroc.
Acabada la visita del Monestir, vam anar a prendre un tallat a un bar que hi havia davant, i de pas al W.C., perquè els del monestir els tenien tancats, pel Covid; després vam anar a buscar el cotxe, i vam tornar a la C17 en direcció a Ribes de Freser, poc abans d’arribar, vam parar davant del balneari Montagut, a Campelles, d’estil vuitcentista, del XIX, també conegut com a Balneari Aigües de Ribes, actualment està tancat, des de fa diversos anys, encara que els propietaris el lloguen per a alguns esdeveniments; vam passejar pels jardins, i vam pujar, per una escala monumental, a l’antiga estació d’Aigües de Ribes, abandonada i mitj enrunada, vam tornar al cotxe i vam tornar en direcció Ripoll, per a parar-nos a dinar, en un ampli voral de la carretera, que havia vist a l’anada, amb una bona ombra d’uns arbres; i després de dinar vam tornar, tranquil·lament, a casa.
La següent sortida, la vam fer el dimecres 16 de setembre, i vam anar a Vilanova i la Geltrú, amb la intenció de visitar el Museu del Ferrocarril; a l’anada vam anar per l’AP7 fins a Vilafranca del Penedes, i allí vam agafar la C15 que porta directe a Vilanova.
MUSEU VICTOR BALAGUER, VILANOVA.
Arribats a Vilanova, ens vam anar cap a la rodalia del Museu del Ferrocarril, però no van trobar aparcament, i després de donar un parell de voltes, finalment vaig trobar aparcament prop de la zona industrial de la carretera de Sitjes; vam caminar un quilometre i escaig, per arribar a la porta del museu, però per a la nostra sorpresa estava tancat, vam trobar una noia que treballava allí, que sortia, i ens va explicar que només obrien al públic en cap de setmana; decebuts, vam anar fins davant de l’estació a buscar un bar per a prendre un tallat; quan vam sortit, vam anar a buscar la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, que és a prop, allí vam tenir més sort, a més amb el carnet de la biblioteca, vam pagar les entrades a meitat de preu; en aquest museu vam poder veure interessants col·leccions: d’escultura, pintura, ceramica i monedes; a mes disposa d’una exposicio permanent de quadres barrocs de Ribera, Murillo i el Greco, cedits pel Museo del Prado; i les col·leccions, egípcia, ( amb una mòmia d’un nen), oriental, filipina i pre-colombina; i a la seva biblioteca hi ha més de 100000 documents i llibres.
Acabada la visita, vam fer una passejada abans d’anar a buscar el cotxe, amb el que vam anar fins a la zona de Roquetes, on coneixia un tranquil descampat al costat de la carretera de Sitjes, amb una alzina que donava ombra, allí vam parar a dinar, després vam anar a buscar la C15 per a tornar cap a Vilafranca, parant abans en una benzinera per comprar uns gelats, que ens vam menjar per a postres; a Vilafranca, vam agafar la N340 per a tornar a casa, passant per l’Ordal.
Aquesta va ser l’última sortida del 2020 , perquè el diumenge següent, 20 de setembre, passejant per Sabadell, vaig sofrir una agressió per part d’un ciclista, per no apartar-me perquè passés per damunt de la vorera, lo que em va produir un hematoma la cuixa esquerra, qu’em va obligar a caminar amb un bastó un mes i escaig, i després ja estàvem en plena segona onada de la Covid.
Llegenda sobre el origen del nom de Ripoll, extreta de la web: elcami.cat/camipedia.
Els ripollesos també tenen la seva manera de contar com esdevingué el nom de la vila: “Un any, en un dia de mercat, una pagesa portava polls a vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més. A mig camí, l’hi pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer caminar els polls. Tots marxaven eixerits, menys un de menut que sempre quedava enrere, i la pagesa, tocant-lo amb la canyeta que portava, li deia: “Arri, poll!, arri, poll!”. Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà: On aneu mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i, com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia: “Arri, poll!”. L’home va entendre que anava “a Ripoll” i, atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà. Vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu”.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 