Etiqueta: SORTIDES

A la primavera del 98 , em vaig canviar l’Ibiza, que em va sortir bastant problemàtic, per un Marbella, el cotxe nou més barat del moment, que va ser el primer cotxe nou que vaig tenir.

Aquell any, no vam anar de vacances, si no que vam anar fent sortides d’anada i tornada el mateix dia.
Una de les primeres va ser el mes de juny, que vam anar a Banyoles, amb els meus sogres, però ells amb el seu cotxe i nosaltres amb el nostre.

Vam anar per l’AP7, i una vegada a Banyoles vam aparcar prop del club nàutic, i vam estar passejant per la riba de l’estany, per la zona de les pesqueres i vam arribar fins a la Font del Vilar, gairebé en el límit de Porqueres, en tornar vam passar per l’estanyol del Vilar, i ja a la zona de les pesqueres vam anar a dinar al restaurant la Carpa de l’Estany, que tènia terrassa exterior i podíem estar amb la Laika; gairebé al devant  del restaurant, estava la pesquera on s’exhibia la carpa Ramona, un exemplar de més de 20 quilos, del qu’es deia que tenia més de 60 anys; actualment s’exhibeix, dissecada, en el restaurant.

Després de dinar, vam fer una passejada abans d’agafar els cotxes, per a tornar a casa, vam fer un canvi a la ruta, vam sortir de l’AP7 passat Girona, i vam agafar l’Eix Transversal, obert feia poc temps; vam sortir a Vic, on vam parar a prendre un cafè a la plaça Major i fer una passejada pel barri antic.

A l’octubre d’aquell any, va passar el naufragi de la “Golondrina” L’Oca de Banyoles, que havíem vist navegant durant la visita.

Banyoles és un lloc que ens agrada, i hem anat bastantes vegades, tant abans com després d’aquella visita; en una de las primeres, vam fer una travessia del Estany amb una de les “Golondrinas”, (era una anterior a la del naufragi); una altra vegada, vam anar a banyar-nos, a la zona de “platja”, prop de la Caseta de Fusta, prop del parc de la Draga, però no ens va agradar l’experiència, perquè el fons tènia molt de llot calcari i hi ha algues, lo que provoca una desagradable sensació a les cames. Despres, vam anar·hi diverses vegades quan vivíem a Manlleu, entre el 2005 i el 2014; en dues d’elles vam fer la ruta de la volta a l’Estany caminant, amb sortida-arribada a l’aparcament de la Draga, la primera vegada en sentit horari, i l’altra en sentit invers; una altra vegada vam fer una part de la ruta dels Estanyols ( el de la Cendra, el de Montalt i el del Vilar), en aquestes duiem el Navat; i una altra ruta, la del barri antic de la ciutat, partint de l’Estany, seguint el Rec Major, passant per la plaça Major, porticada, la Pia Almoina, la plaça del Teatre, els safaretjos, i vam visitar el monestir de Sant Esteve de Banyoles que data del segle IX, en aquesta no duiem el Navat ; també vam anar una vegada amb els nostres amics marroquins, la Bouxara, el Redouan i la seva filla, la Maroua, i el Navat, la intenció era fer la ruta de la volta a l’estany, però només vam fer la zona de les pesqueres; vam anar a dinar a la zona de “pic-nic” de la Draga, i després vam anar a fer un tomb pel barri antic, on vam prendre un cafè, abans de tornar a Manlleu.

Adjunto la llegenda del drac de Banyoles, extreta de la web xtec.cat:

A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú.
El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola.
El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant:
−El drac! El drac!

Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés
els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat!
La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant.
El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no – ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila.
La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots.
Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre.
¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.

Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó
després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut.
Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte.

Lluís G. Constans