Llívia es un bonica vila de la Cerdanya, que te la particularitat de que esta situat en territori francès, però que pertany a Espanya, l’explicació d’aquest fet la trobem al segle XVII, quan es va firmar el tractat dels Pirineus, per el que Espanya cedia a França, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya (el que anomenem l’Alta Cerdanya), en el tractat parlava de pobles (villages) i Ciutats (cites), però Llívia es va poder escapar adduint que era una vila (ville), que no s’esmentaven en el tractat.
VISTA PARCIAL DE LA VILA I EL PUIG DEL CASTELL.
El poble actual esta als peus del Puig del castell, on havia estat el castell, des d’el segle IX fins el XV , tot i que, des de l’època romana, en que van fortificar un castrum (Castrum Libyae), que hi van haver fortificacions allí dalt, se sap de un castell roquer, visigòtic del segle VII, que van reforçar i ampliar el musulmans en la seva curta estada de 50 anys, i van canviar el nom per Medinet el Bab; al segle XIII va ser, novament, ampliat i reformat; i al segle XV, va ser destruït per ordre del rei de França; actualment nomes queden restes de muralles i les bases d’alguna torre.
El nucli antic de la vila esta qualificat com Conjunt Històric, amb carrers empedrats i costeruts; esta presidit per l’església, fortificada de Nostre Senyora dels Àngels, d’estil gòtic tarda d’entre els segles XVI i XVII, al exterior disposa de dues torres rodones a banda i banda de la façana; i a l’interior te 5 capelles laterals, dues a la dreta i tres a l’esquerra; el recinte de l’església estava, també, fortificat, encara resta part de la muralla i la torre de Bernat de So, del XIV, i refeta el XVI.
ESGLESIA, MUR EXTERIOR I TORRE DE BERNAT DE SO.
Davant de l’església esta la Casa de la Vila, seu del Museu Municipal, i també del Museu de la Farmàcia, a la que va ser la Farmàcia Esteve, que va funcionar des de finals del segle XIV o principi del XV, fins el 1926, essent una de las mes antigues d’Europa, conté una col·lecció de pots de ceràmica, blaus i blancs, dels segles XVI i XVIII, i caixes renaixentistes.
A l’esplanada de l’església, es veu una creu de ferro sobre una base de pedra, es la Creu de Toret, una creu de terme del segle XVIII, que estava a les afores de la vila, sobre una columna de pedra.
La part moderna de la vila esta bastant orientada al comerç de cara als francesos, amb botigues de licors i altres productes que a França son mes cars.
Desprès de la fira modernista de Terrassa, vull proposar-vos una ruta per els edificis modernistes d’aquesta ciutat.
Com a punt inicial, proposo el Parc de Sant Jordi, doncs trobareu lloc per deixar el cotxe en el pàrquing de la propera plaça del Progrés, o en algun carrer dels voltants.
El Parc de Sant Jordi, en ple centre de Terrassa, es un espai enjardinat, amb un estany, un amfiteatre, glorietes, un xiringuito i la Masia Freixa, del 1905-1910, d’inspiració gaudiniana, sobre la fabrica tèxtil d’en Josep Freixa, que hi va fixar la seva residencia familiar; actualment es la seu del Síndic de Greuges de Terrassa i de la Oficina de Turisme.
Sortiu del parc per el carrer de Volta, fins a la Rambla, i tombeu a l’esquerra, arribareu al Vapor Aymerich, del 1907; actualment seu de Museu Nacional de la Ciència i la Técnica de Catalunya.
Reculeu per la Rambla, per l’esquerra, dues travessies, i pugeu per el carrer de la Rasa, en pocs metres veureu la Quadra i la xemeneia de la fabrica Izard, aquesta Quadra,del 1921, era la nau de tints de la fabrica, actualment, acull la Sala Moncunill; seguint per el mateix carrer de la Rasa, arribareu a la fabrica i magatzem Marcet i Poal, de 1914 i 1920, que acull l’escola Lanapa; i un xic mes enllà, la Quadra del Vapor Ventalló, del 1897, l’única que resta en peus de les tres que havia.
Sortireu a la plaça Saragossa, on veureu el magatzem de Joaquim Alegre, del 1904, que acull el arxiu Tobella; seguiu per el carrer del Camí Fondo, fins a la plaça Verdaguer, on veureu el Magatzem Corcoy, del 1900, reformat el 2019.
Reculeu fins la plaça Saragossa, i a la cantonada del carrer de Sant Pere, veureu el magatzem Torras o Cal Sastre d’Olesa, com es coneixia popularment, del 1914; a la vorera contraria del carrer Sant Pere, una mica mes avall, veureu l’Hotel Peninsular, també dit Hotel Pompidor, per el nom els propietaris, del 1903, i al costat el Círcol Egarenc, antic casino de 1887, que compartia alguns salons amb l’hotel.
Torneu a la plaça Saragossa, i agafeu el carrer del Teatre (a la dreta), i veureu el Teatre Principal, l’edifici es de 1911, reformat el 2011, però el original era del 1866; i una mica mes enllà la Casa Jacint Bosch, del 1912, actualment seu dels Minyons de Terrassa.
Al final del carrer del Teatre esta la cruïlla amb el de Sant Pau, tombeu a la dreta, i veureu el magatzem de Pasqual Sala, de 1893, actualment seu del Institut Industrial; mes avall veureu el magatzem d’Emili Matalonga, del 1904.
CASES CONCEPCIÓ MONTSET I BALTASAR GORINA.
Sortireu al carrer de la Font Vella, gireu a l’esquerra, i, a la vorera de dreta, veureu el Gran Casino del Foment, del 1920, actualment ocupat per una botiga d’Abacus; a davant esta la Casa Concepció Montset, del 1907, i just al costat la Casa Baltasar Gorina del 1902, que actualment es la seu d’una empresa de seguretat.
Aneu cap a la Mutua de Terrassa, i passeu per el pont del Passeig, des on podreu veure part del parc de Vallparadis, just passat el pont, a l’esquerra de l’ Avinguda Jacquard, veureu la Casa Baumann, del 1913, seu del Servei de Joventut i Lleure Infantil; darrera seu podreu veure la Cartoixa de Vallparadis, gòtica i romànica; seguiu per l’Avinguda Jacquard, i al final, a la confluència amb carrer Colom i Carretera de Castellar, esta l’edifici de l’Escola Industrial, del 1907, també conegut com el Palau d’indústries, actualment es l’escola d’enginyeria de la UPC.
GALERIA VITRALLADA, CASA ALEGRE DE SAGRERA.
Torneu a recular fins al carrer de la Font Vella, i aneu en direcció a la Plaça Vella, aproximadament a la meitat del carrer, a la dreta, veureu la Casa Alegre de Sagrera, de principis del XIX, però reformada al modernisme el 1911, actualment forma part del Museu de Terrassa.
Seguiu fins a la Plaça Vella i tombeu a la dreta per el carrer dels Gavatxons, sortireu a la plaça de la Font Trobada, on veureu el Magatzem Cortés i Prat del 1897, d’estil eclèctic, actualment els baixos estan ocupats per botigues; aneu a l’esquerra cap el Raval de Montserrat, a l’esquerra, fent cantonada amb el carrer Cremat, esta l’edifici, neoclàssic, del antic Ajuntament, original del 1835, i reformat els 1901 i 1904, mes tard va ser institut industrial i seu de l’associació excursionista de Terrassa.
Per el mateix carrer Cremat , gireu a la dreta al carrer Joan Corominas, i sortireu davant d’un Viena que esta instal·lat en l’edifici de la Societat General d’Electricitat, del 1908; torneu cap el Raval de Montserrat , davant del actual Ajuntament, un edifici neogòtic del 1900-1902; en el mateix Raval, en direcció a la Rambla, veureu el Mercat de la Independència, del 1903-1906, que separa el Raval del carrer de la Goleta, i que encara esta en funcionament; en el mateix Raval, davant del mercat estan la Casa Joaquim Freixa de 1894, d’estil Historicista, i la Confiteria de la Vídua Carné, del 1908, que actualment es la Farmàcia Albinyana; seguin el carrer una mica mes avall, sortireu a la Rambla, on podreu donar per acabat el “tour”.
Al mig de la Plana de Vic, trobarem la ciutat que li dona nom, i que, a mes, es la capital de la comarca d’Osona; segons el seu propi lema, es ciutat de fires i mercats; i també com la ciutat dels sants, segons la novel·la homònima.
Havia estat l’Àusa Iberoromana, i mes tard l’Àusona visigòtica, sobre el segle VIII, va estar destruïda per els musulmans i nomes es va reconstruir un barri “vicus” en llatí, i va rebre el nom de Vicus Ausonensis, d’aquí deriva el nom de Vic; també va ser la seu d’un dels primers bisbats, que al principi depenia del de Tarragona; el bisbe mes conegut va estar l’Abad Oliba; a l’època medieval, la part alta de la vila estava sota control dels comtes, i la part baixa dels bisbes.
De tot això a resultat un interessant casc antic, que podreu visitar deixant el cotxe en algun dels aparcaments de la zona universitària o dels voltants de l’estació, podeu entrar cap el centre vila, per el carrer Arquebisbe Alemany, per el que arribareu davant del museu de l’Art de la Pell, (entrada 3’50€), instal·lat en el antic convent del Carme, barroc del XVII; des d’allí tombeu la cantonada del carrer de Gurb, on, en un carreró lateral, veureu l’estàtua del Carquinyoli, un personatge local, desprès sortireu a la Rambla del Carme, just a la cantonada, a la vostra dreta, esta l’entrada a l’església, barroca, del Carme. La Rambla del Carme, es un tram de las rambles que envolten el casc antic de la vila, tot resseguint el perímetre de l’antiga muralla medieval, (sota de la Rambla del Carme i de la del Passeig, hi ha un pàrquing de pagament).
LA PLAÇA MERCADAL, A LA DRETA, L’AJUNTAMENT.
Creuant la Rambla del Carme, entrareu a la part alta de la vila medieval per el carrer de la Mare de Deu de les Neus, que dona a la Plaça Mercadal, on es celebra des de “sempre” el mercat del dissabte; es una gran plaça porxada sense pavimentar, en una cantonada de la plaça esta el Ajuntament en un edifici gòtic, amb campanar, del XIV; tanmateix, la plaça esta envoltada de casals importants de diferents èpoques i estils: la Casa Beuló, gòtica i barroca del XVI; la Casa Moixó, renaixentista; la Casa Tolosa, barroca, del XVIII; la Casa Cortina, modernista, del XIX, o la Casa Costa, modernista, del XX; en un reco de la plaça, el que dona accés al carrer Argenters, esta la estàtua del Cap de Llúpia, un dels cap grossos festius de la vila, també conegut com el Merma.
Entreu als carrerons medievals sortint de la plaça per el costat de l’ajuntament, sortireu a la Plaça del Pes, on esta l’Oficina de Turisme; seguiu cap a l dreta fins a la Plaça de Sant Felip, davant de l’església Barroca de Sant Felip, del XVIII; si seguiu avall per el carrer de Corretgers passareu davant de la Casa del Veguer Sala i Saçala, un personatge destacat en la guerra dels nou anys, contra els francesos el segle XVII, i que també va ser batlle; el edifici barreja elements gòtics del XV i barrocs del XVIII; gireu a l’esquerra, i arribareu a la Plaça de la Pietat.
Estareu davant de la façana barroca de l’església de la Pietat, del XVII, que en el seu lateral de ponent, (carrer Sant Sadurní), conserva els portals de Sant Sadurní, romànic del XII, i de Sant Liborí, barroc del XVII; si continueu per aquest carrer, sortireu a la Plaça Paradís on podreu veure la Casa Domènech, modernista, del XX; seguiu cap a la dreta per el carrer Argenters, i torneu a girar a la dreta al carrer Pare Xifre, i arribareu davant del Temple Romà, del segle II, on, actualment, s’hi fan exposicions d’art; aquest temple va estar molt de temps amagat al interior del Palau, romànic, dels Montcada, del XI-XII; i va sortir a la llum al enderrocar aquest palau, del que es poden veure unes restes al costat nord del temple.
Davant del Temple Romà esta la part posterior de la casa Puigsec i Masferrer, del XIX , modernista,eclèctica i historicista; si l’envolteu cap a l’esquerra, veureu els esgrafiats de la façana a la plaça Miquel Clariana; en aquesta ombrejada plaça, també podreu veure l’estàtua del Estudiant de Vic; al costat de l’estàtua, esta la casa Clariana,, barroca amb elements gòtics, del XVI-XVII, va ser residencia de la cort del veguer, actualment son habitatges; gairebé davant esta la casa Plantalamor, renaixentista amb elements romànics, del XVII.
Continueu per el carrer Dues soles, i sortireu al extrem de llevant de la Rambla del Passeig, i a la plaça de Santa Teresa, girant cap a la Rambla dels Montcada, on, a l’esquerra veureu el Convent de clausura de Santa Teresa, barroc, del XVII; per banda dreta, podreu resseguir un bon tram de la Muralla de Pere III el cerimoniós, del XIV, en la que s’obre el portal dels Montcada, mes conegut com el Portalet, flanquejat per una torre del XIV.
Cap el final de la Rambla dels Montcada, ja a la part baixa de la vila, a l’esquerra, veureu un carreró que baixa cap el riu, es el carrer de les Adoberies, que travessa aquest barri entre el Meder i la Rambla, on, en el segle XVIII, es van concentrar els adobers i d’altres artesans de la pell; avui dia s’està treballant per recuperar-lo; al costat podreu veure el Pont romànic de Queralt del XI, que creua el riu.
Tornant al costat dret de la Rambla que, a partir del pont, ja es la Rambla del Bisbat, veureu la Plaça de Santa Elisabet, per on s’agafa el carrer dels Dolors, on, a la dreta podreu veure l’església barroca dels Dolors, que, a mes del seu propi retaule barroc, n’alberga un quants, provinents d’altres esglésies; i al costat esquerra podreu veure un edifici romànic adossat al darrera de la Catedral, es l’Albergueria, edificada el segle XI com hospital pels pobres.
Al final del carrer dels Dolors, veureu la paret sud del Museu Episcopal (MEV), amb una important mostra d’art medieval, romànic i gòtic; tombant a l’esquerra arribareu a la plaça del Bisbe Oliba, presidida per una moderna estàtua d’aquest bisbe, i per la façana i entrada al Museu, que va ser fundat el 1891 per el bisbe Morgades al claustre de la catedral; l’any 1949 va se traslladat a l’actual ubicació, i el 1995 es va començar la remodelació actual, que va durar fins el 2002.
CAMPANAR DE LA CATEDRAL.
Al cantó sud de la plaça, s’aixeca el imponent campanar romànic de la Catedral de Sant Pere, amb 46 metres d’alt, del segle XI; la Catedral de Sant Pere, va ser refeta el segle XIX en estil neoclàssic, conserva, però, a mes del campanar, el claustre gòtic del XIV, i diverses capelles barroques, en el seu interior es poden veure 22 murals pintats per Josep Mª Sert; davant la façana esta la Plaça de la Catedral, on, al paviment, veurem marcat el contorn de l’antiga catedral romànica de Santa Maria la Rodona, del IX, ampliada el XI, i enderrocada el XIX ; al costat sud de la plaça, al carrer de Santa Maria, esta la Casa Ricart, modernista del XX; te una capella adossada, que han convertit en el restaurant La Ciutat dels Sants; el seu pati dona a la Rambla de Sant Domènec.
Al altra banda de la rambla, estan el convent i claustre de Sant Domènec, del XVII, actualment es la seu de l’escola d’art; la seva església barroca es la mes gran, desprès de la catedral; i tornant a travessar la rambla, al carrer de Sant Antoni Maria Claret, esta el temple/sepulcre de Sant Antoni Maria Claret, d’estil academicista del XX, annexa esta el museu Claretià.
Pujant per la rambla arribareu davant de l’església del antic Hospital de la Santa Creu, barroca, del XVIII, (a partir d’aquí, la rambla es la Rambla del Hospital); a continuació, i fen cantonada amb el carrer del Doctor Junyent, esta el que resta del antic edifici del hospital, gòtic del XIV, actualment acull l’escola doctoral; davant veureu el edifici dels jutjats, al començament del carrer Bisbe Morgades, si avanceu per aquest carrer, a l’esquerra veureu l’edifici, modernista, de La Farinera, del XIX, va començar com a fabrica d’embotits, al llarg del temps ha tingut múltiples usos, actualment es el Centre d’Arts Visuals.
Continueu per el carrer Morgades, fins arribar al carrer de Jacint Verdaguer, on si aneu a la dreta, tornareu a la Plaça Major, i a l’esquerra, sortireu davant l’estació del tren.
Per mes informació, o per fer visites guiades, podeu contactar amb l’oficina de turisme: 938862091, o al mail turisme@vic.cat
En el últim post, vaig parlar-vos de la Aljaferia, on, si bé s’hi pot anar amb el cotxe propi, doncs hi ha un aparcament a prop, i també amb transport públic, vull proposar-vos una ruta, a peu, visitant diferents llocs del barri “Centro”.
Com a punt de sortida, recomano la Plaza España, davant de la Puerta Cinegia, a la cruïlla del carrer Don Jaime I, carrer del Coso ( que fa de separació entre el Casco i Centro), i el Paseo de la Independencia, on, a les voltes del seu costat esquerra, hi ha la Cafeteria Las Vegas, un local amb solera on tenen un Croissants boníssims, que podeu menjar-vos amb una xocolata, i també un molt bon pernil ibèric; desprès agafeu el primer carrer a l’esquerra, San Miguel, que desemboca a la plaça del mateix nom, on veureu l’església mudèjar de San Miguel de los Navarros, del XIV, de la que, del seu subsòl, parteix un túnel, amb cel·les, que arriba fins a las Tenerias al costat del riu Ebre.
Per la part de darrera, agafeu el següent carrer paral·lel al de San Miguel (Balmes), i arribareu a la Plaza de los Sitios, on, a més del monument de los Sitios de Zaragoza, al mig de la plaça enjardinada; estareu envoltats d’edificis destacats, com el Hospital de la Creu Roja, l’escola d’arts aplicades, la delegació d’Hisenda i el Museo de Zaragoza , d’art i belles arts, un edifici Neo renaixentista, d’entrada gratuïta; si sortiu de la plaça per el carrer Sanclemente, tornareu al paseo de la Independencia, on just davant, veureu las galerias Independencia, conegudes com “el Caracol” per la seva distribució en espiral.
BASILICA DE SANTA ENGRACIA.
Si torneu a la vorera esquerra, una mica mes endavant, veureu la basílica Neo renaixentista de Santa Engracia, del XIX, que conserva la portada renaixentista del XVI, del antic monestir malmès a los sitios; uns metres mes enllà arribareu a la Plaça d’Aragó i tot seguit a la plaça Paraiso, on acaba el paseo de la Independencia, a l’esquerra, creua’n el paseo Constitución, veureu la seu central de la Fundacion Ibercaja, que en el seu interior guarda el Patio de la Infanta, única resta d’un antic palau
renaixentista del XVI, l’accés es per el carrer del darrera (San Iginacio de Loyola) i costa 2€.
MUSEU IAACC PABLO SERRANO.
Torneu cap a la plaça Paraiso, i a la cantonada entre Gran Via i Paseo Pamplona, veureu el Paraninfo Universitari, un edifici neoclàssic regionalista del XIX, que havia estat la facultat de medicina i infermeria, i ara es el museu de ciències naturals; seguiu per el Paseo Pamplona i un parell de travessies mes endavant, veureu, a la dreta, la Puerta del Carmen, neoclàssica del XVIII, molt malmesa a los Sitios; darrera seu comença (o acaba) la Avenida Cesar Augusto; seguiu avançant per el Paseo María Agustín, i arribareu davant del IAACC Pablo Serrano, museu d’art contemporani d’Aragó, en un modern edifici del actual segle; uns metres mes enllà, arribareu al Edificio Pignatelli, que es com es coneix el palau de la Real Casa de Misericordia; del segle XVI, ampliat per Ramón Pignatelli el XVIII, actualment es la seu de la Diputación General de Aragón.
Per poder veure tot l’Edificio Pignatelli, haureu girat al carrer Gómez Salvo que desemboca al carrer Ramón Pignatelli, on podreu veure el Coso de la Misericordia, la plaça de braus, Neo mudèjar del XVIII, que va fer construir Ramón Piganatelli, per donar feina als asilats a la Casa de Misericordia; continueu fins la del Portillo, on veureu l’església barroca de Nuestra Señora del Portillo, del XVIII, que en resultar danyada a los Sitios, va ser reformada en estil Neo clàssic; en aquesta església es pot visitar el Mausoleo de las Heroinas, en homenatge a les dones que van defensar la ciutat dels asetjaments (sitios) napoleònics, entre elles Agustina Zaragoza mes coneguda com Agustina de Aragón.
Desprès agafeu l’Avinguda de Madrid, i en dues travessies estareu davant la Aljaferia, i darrera seu, esta el parc del mateix nom, que es va fer en els terrenys on havia estat una industria química enderrocada als 80s; es un parc d’inspiració àrab, com correspon amb la proximitat del palau, amb palmeres, oliveres, pins, laberints d’arbustos, un estany i dues fonts ornamentals.
Petit extracte sobre Los Sitios de Zaragoza:
Los Sitios de Zaragoza fueron dos asedios sufridos por la ciudad de Zaragoza durante la Guerra de la Independencia en 1808 y 1809. La plaza era clave para garantizar las comunicaciones del noreste y el abastecimiento de las tropas en Cataluña, así como para controlar Aragón.
Por ello, tras la sublevación de la ciudad a consecuencia de los sucesos del Dos de Mayo de 1808, se envió a un ejército a restablecer el control de la ciudad. Aunque las tropas francesas eran superiores en número y armamento, la ciudad resistió.
Sin embargo, a finales de año, los franceses regresaron en mayor número, reanudándose el Sitio. A pesar de la feroz resistencia, inmortalizada por varios cronistas de la época, la ciudad, diezmada por la guerra y las epidemias derivadas del asedio, capituló finalmente el 29 de febrero de 1809.
Los dos asedios a los que fue sometida por los ejércitos de Napoleón Bonaparte y su defensa a ultranza supusieron un duro mazazo, tanto para su población como para su urbanismo. Algunos estudios hablan de que la ciudad pasó de tener alrededor de 50.000 habitantes a apenas 13.000 tras la contienda, además de toda la destrucción material que se produjo. Alrededor del 30% del casco urbano de la ciudad quedó dañado o muy dañado, y algunas zonas quedaron literalmente arrasadas.
Desprovista de defensas dignas de tal nombre, los monasterios y conventos fueron usados como improvisados fortines y algunos de ellos se llevaron la peor parte quedando casi o totalmente destruidos.
Doscientos años no son nada desde el punto de vista histórico. Por eso, Zaragoza todavía guarda vestigios de la gesta de 1808 en multitud de rincones de lo que fue la ciudad de entonces, que ahora es el Centro y el Casco Antiguo.
El 15 de junio de 1808 se presentaron los franceses ante las puertas de Zaragoza lanzando un fuerte ataque simultáneo por tres frentes: la Puerta del Portillo, la Puerta del Carmen y Santa Engracia. Por esta última consiguieron penetrar un pequeño grupo de jinetes, al parecer lanceros polacos, llegando hasta la antigua plaza del Portillo, pero fueron abatidos por valerosas mujeres zaragozanas armadas solamente con piedras y cuchillos. Comenzó aquí el primer Sitio de Zaragoza, con la Batalla de las Eras, llamada así por tener lugar en las Eras del Rey, una explanada que se ubicó en el actual Paseo María Agustín.
El 2 de julio de 1808, vio cómo los franceses habían acabado con toda la defensa zaragozana, dejando una brecha perfectamente abierta en la Puerta del Portillo para entrar en la ciudad. La barcelonesa Agustina Zaragoza y Doménech, tomando la mecha de manos de un artillero herido consiguió disparar un cañón sobre las tropas francesas que corrían sobre la entrada.
Amb l’estanca que vam fer a Saragossa, vam tenir l’oportunitat de visitar un monument, poc conegut pels que no som d’allà, es tracta del castell -palau de la Aljaferia.
MURALLA EST, PONT I PORTA D’ACCES.
La Aljaferia, es un castell andalusí, que va fer construir el sultà Abu Jàfar Ibn Hud Al Múqtadir, el segle XI (Qasr Al-Jafariyya, significa Palau de Jàfar), com a residencia de la dinastia dels Banu Hud de Saraqusta, situat al pla de l’Almozara, extramurs de la medina de Saraqusta, també era nomenat com Qasr Al-Surur ( palau de l’alegria); on es va construir ja hi havia una torre de defensa, quadrada de cinc pisos, del segle IX, que va quedar integrada al conjunt i que rep el nom de la Torre del Trovador.
Al segle XII, Alfons I, va conquistar Saraqusta, i va instal·lar en el castell la residencia dels reis d’Aragó; va patir reformes, en estil mudèjar, els segles XII, XIII, XIV, la mes important, el XV per els Reis Catòlics, que van aixecar un segon pis a la part nord; tant mateix, es van anar fent reformes fins el segle XX, en que el 1980 passà a ser propietat del ajuntament, i cinc anys desprès acull les Corts d’Aragó; el 2001 va ser declarat patrimoni de la humanitat.
El castell esta situat al extrem sud est del Parque de la Aljaferia, i te tot el perímetre envoltat per un ampli fossar, la porta d’accés esta a la muralla est i s’hi arriba per un pont de pedra, entrant en un pati des d’on s’accedeix al Palau Andalusí, d’estil oriental abbàssida – persa.
PORTADA ACCES PALAU ANDALUSÍ.
EL PALAU ANDALUSÍ, s’hi accedeix per unes escales i un portal que dona al Patio de Santa Isabel, un pati típic andalusí, rectangular, amb flors, tarongers i, originàriament amb dos estanys, un a cada extrem, ara nomes queda el del extrem sud, a la part nord es pot veure un gran pòrtic amb arcs polilobulats, per el que s’accedeix al saló del tron, o “saló daurat”, que, al extrem est, comunica amb una petita mesquita oratori octogonal, dos pòrtics mes petits donaven accés a la resta d’estàncies reials; al extrem sud del pati també hi ha un pòrtic amb arcs polilobulats i ornamentats que donava accés a la resta d’estàncies del palau; el sector de ponent del castell era el alcasser, on hi ha un altra pati, el de San Martin.
EL PALAU MUDÈJAR, a partir del segle XII, es van fer modificacions, en estil mudèjar, per adaptar-lo com a palau dels reis d’Aragó, però la mes important va ser l’ampliació del segle XIV manada per Pere IV el Cerimoniós, amb tres sales sobre el sector nord del palau a diferents nivells, i amb uns sostres mudèjars de fusta, i l’edificació de l’església de San Martin al nord oest del pati del mateix nom.
EL PALAU DELS REIS CATÒLICS, el segle XV, van fer la reforma mes important, aixecant un segon pis sobre el palau preexistent, al que s’accedeix per una escala noble d’estil gòtic mudèjar, amb finestrals que donen al pati de Santa Isabel; aquest segon pis esta compost per les sales dels passos perduts, amb uns sostres molt treballats amb simbolisme dels Reis Catòlics ( el jou, les fletxes, i el nus); i el saló del tron, de grans dimensions, i amb una galeria superior a tot el seu voltant, el sostre es una obra d’art amb uns grans cassetons molt treballats; en el lloc on estaven els trons, hi ha un gran tapis amb l’escut d’Aragó.
Entre els segles XV i XVIII, va acollir el tribunal del Santo Oficio (Inquisició).
LES CORTS D’ARAGÓ; les dependencies utilitzades per les Corts d’Aragó, s’estenen des de la part nord oest, fins tota la part sud, passant per l’oest; del que vam poder veure, darrera el pòrtic andalusí, que dona al sud del pati de Santa Ines, hi ha una sala amb algunes reproduccions d’arcs d’estil andalusí, i la resta son estàncies funcionals d’estil modern majoritàriament recobertes de fusta; el Hemicicle del Parlament d’Aragó, esta situat al sud est.
La visita costa 5€, (1€ els jubilats)i pot ser guiada o lliure (el preu es el mateix), i es recomana reservar-la , sobre tot si volem fer la guiada, es paga en el moment de recollir a la guixeta esta en una garita en el camí d’accés al pont d’entrada :
Hoy vamos a hablar un poco de una leyenda musulmana. En la Saraqusta (Zaragoza) de finales del siglo XI, una de las taifas más poderosas de toda al-Andalus, la gente se maravillaba con la historia del gran palacio de la alegría, o palacio de la Aljafería, cuya leyenda decía que había sido construido en una sola noche.
Antes de la construcción de dicho palacio, los reyes de la taifa se alojaban en el alcázar de la Zuda, del cual tan sólo ha llegado hasta nuestros días el torreón situado junto al puente de Santiago. En el alcázar se alojaba un príncipe de la taifa, Ben Alfaje, que cuando anochecía acostumbraba a salir a pasear por la orilla del río Ebro.
Un día, el príncipe se encontraba dando su paseo, y había llegado hasta la zona que los musulmanes conocían como al-Musara (Almozara), maravillándose de nuevo por lo bello de la zona, un auténtico vergel lleno de campos, feraces huertas y sotos bañados por las aguas del Ebro. En ese momento, Ben Alfaje susurró uno de sus más fervientes deseos:
“Qué hermoso sería construir en este vergel el alcázar más bonito jamás construido: estucados de pórfido y nácar, hermosas fuentes, altas torres, suelos de mármol, zócalos de alabastro, techos de oro, yeserías de los mejores maestros, limoneros con la mejor alberca del mundo…”.
Pero de lo que el joven príncipe no se había dado cuenta era de que alguien había escuchado su deseo. De pronto escuchó que a sus espaldas alguien susurraba su nombre. Ben Alfaje se dio la vuelta, y para su sorpresa se encontró con un anciano de larga barba encanecida, vestido con una toga de lana blanca y con una corona de algas en su cabeza.
-¿Qué se le ofrece, anciano?- le preguntó Ben Alfaje.
El anciano se presentó como el padre Ebro, el espíritu del gran río, y le dijo que había escuchado su deseo cada noche que paseaba junto a sus orillas.
-Yo haré realidad tus deseos si a cambio me entregas a tu esclava favorita, la bella Hanifa.
-Dámelos y es tuya-, le contestó el príncipe.
Tras sellar su pacto, un gran cansancio se apoderó de Ben Alfaje, cayendo este dormido. A la mañana siguiente despertó, convencido de haber tenido un extraño sueño. Pero al despejarse, vio que se encontraba en un fabuloso palacio, lleno de color, de un salón dorado, de alfombras persas, de sedas de Oriente, del más maravilloso de los jardines inundado de olor a limoneros, naranjos y jazmín, y todo ello rodeado por las ricas huertas de la al-Musara. Ben Alfaje no cabía en sí de gozo, y jamás volvió a pensar en su favorita Hanifa, que había desaparecido misteriosamente esa misma noche. Aún así, todavía hay gente que dice que los días en los que el cierzo sopla con mucha fuerza, se escucha por las riberas al padre Ebro llamando a su amada Hanifa.
Imagino que molts de vosaltres heu estat a Saragossa mes d’una vegada, però que, com jo fins fa poc, os heu limitat a visitar El Pilar i seu entorn, o fins i tot el “Tubo”; aquí vull proposar-vos una ruta per conèixer millor el seu casc antic, el que anomenen “El Casco”, que, pràcticament, queda dins del perímetre de la antiga muralla de la Cesaraugusta romana.
La ruta que aquí proposo, comença al extrem N.O. de la Plaça del Pilar, amb el supòsit de que, desprès d’arribar per la A2 o la AP2, heu entrat per el Puente de Santiago, i aparcat al aparcament del Pilar; deixarem la plaça i la Basílica per el final; molt a prop de la sortida del pàrquing, dalt d’una escalinata, veureu l’església barroca de San Juan de los Panetes del XVI; just al costat esta el Torreón de la Zuda, única resta del palau/alcàsser musulmà de la Zuda, edificat sobre una torre romana, i que, actualment, es la seu de l’oficina de turisme, on, si voleu, es pot agafar un planol de la ciutat.
Davant de la Zuda, esta la Av. de César Augusto, i seguint-la cap a l’esquerra, (en sentit anti-horari), de seguida veureu les restes de la Muralla Romana un tram de 80 metres, de la part nord-oest, es va aixecar entre els segles I i III, i tenia uns 3 quilometres i 120 torres; com a contrast amb la seva antiguitat, davant esta una parada del modern tramvia que circula per l’avinguda; al final d’aquest pany de muralla, podreu veure una estàtua d’August.
MERCADO DE LANUZA.
Uns metres mes endavant esta el Mercado Central o de Lanuza, un bonic edifici modernista del 1903; si gireu a l’esquerra del mercat, arribareu a la Plaça del Justicia presidida per la font de la Samaritana, i que est pot considerar el epicentre de la Setmana Santa de Saragossa, com ho demostra el monument als Cofrades, en aquesta plaça podreu veure la treballada façana barroca de l’església de Santa Isabel de Portugal, del XVII.
Sortiu de la plaça per la Calle del Temple, per arribar a la plaça de San Felipe, on podreu veure el Torreón Fortea, gòtic del XV, actualment acull una sala d’exposicions; el palau renaixentista de los Condes de Arguillo, del XVII, seu del Museu Pablo Gargallo; i l’església barroca de San Felipe y Santiago el Menor, del XVII.
Agafeu la Calle Perea per tornar a l’Avenida Cesar Augusto, tombant a l’esquerra,(seguint les vies del tramvia) estareu a la Calle del Coso, o veureu un altre palau renaixentista, el de los Luna o Condes de Morata, del XVI, destaca la portalada flanquejada per dos gegants, Hèrcules i Gerió, actualment es la seu del Tribunal Superior de Justicia.
EDIFICIO BANTIERRA.
Seguint per la calle del Coso, uns metres mes enllà, al altra vorera, veureu la plaça del Carmen, on podreu veure l’església barroca de La Manteria, del XVII; una mica mes endavant, esta el Palacio de Sástago, renaixentista del XVI; i davant, a l’altra vorera, el antic Casino Mercantil, al Edificio Bantierra, del XX, actualment teatre de arts escèniques; just al costat, ja a la Plaça España, un modern edifici del XXI, anomenat Puerta Cinegia , per l’antiga porta de la muralla romana en el mateix lloc, que acull el centre comercial Puerta Cinegia Gastonomica, amb varis locals dedicats a la restauració i la gastronomia, tant mateix acull en el seu interior un pati gòtic de XV i una gegantina estàtua d’August,(aquesta moderna), també es una porta d’accés al popular “Tubo”.
Podeu explorar els intricats carrerons del Tubo, plens de tascas i locals on menjar o anar de copes o tapes, també hi ha el primer cabaret d’Espanya, El Plata, que encara funciona; allí mateix, si os arribeu a la Plaça Santa Cruz, podreu veure l’església barroca del XVIII, de la Exaltación de la Santa Cruz, seguiu en direcció nord i arribareu al Museo Goya- Camon Aznar, en el palau renaixentista del XVI de los Pardo (l’entrada al museu val 6€); i darrera seu el palau Montemuzo, que en realitat es un conjunt format per el propi palau renaixentista del XVI, i la casa Artiach, modernista del XX; son la seu,entre d’altres, d’una sala d’exposicions, l’entrada es gratuïta.
Sortiu cap a llevant, i agafeu la Calle Don Jaime I en direcció a la plaça España, (sud), es un carrer ple de botigues, quan arribeu a la Calle Mayor,(esquerra) agafeu-lo fins el primer carrer a la dreta (C. Refugio), i a la següent cantonada gireu a l’esquerra, arribareu al Museo de las Termas Publicas de Cesaraugusta, del I actives fins el IV; torneu al C. Don Jaime I, i quan arribeu a la Plaza Sinues veureu l’església mudèjar de San Gil Abad, del XIV, que va ser reformada al barroc el XVIII; entre les botigues del C. Don Jaime I, trobareu unes quantes de records a prop de la plaça del Pilar, i la de los Paturros, on fan ànecs de goma personalitzats, també hi ha un parell de pastisseries amb productes amb molt bona pinta; a la mateixa plaza Sinues, veureu la part posterior del Teatro Principal del XIX remodelat el XX, te la façana i l’entrada a la calle del Coso.
Podeu anar al carrer de darrera el teatre (c.Veronica) cap a la dreta i veure el museu de las runes del Teatro de Cesaraugusta, del segle I, vorejant les runes per el carrer de Pedro Soler, arribareu a la plaça de San Pedro Nolasco, on esta l’església del Sagrado Corazón, del XX, seu del museo de los Faroles i el Rosario de Cristal (entrada 5€); sortiu de la plaça per el carrer de San Jorge, en sentit llevant, i sortíreu a un altra plaça, la de San Carlos, on veureu un palau renaixentista del XVI, anomenat Casa Morlanes, sala d’exposicions i filmoteca de Saragossa; i sortint de la plaça per el mateix carrer esta el Real seminario de San Carlos Borromeo, un edifici barroc, del XVIII, que dona al carrer del Coso.
Agafeu el carrer del Coso cap a l’esquerra, i en un parell de cantonades, arribareu a la plaça de la Magdalena, on veureu l’església mudèjar de la Magdalena, del XIV; desprès repreneu el camí per el c. del Coso i arribareu al Monasterio mudèjar del Santo Sepulcro del XIV, construït sobre la muralla, romana, nord est; annexa al monestir, esta l’església Barroca de San Nicolas de Bari, del XVII.
Estareu davant la Glorieta de la Puerta del Sol i del Puente del Pilar, popularment , Puente de Hierro, del XIX, a la cruïlla amb el Paseo Echegaray y Caballero, (el que va arran del Ebre), agafeu aquest passeig cap a l’esquerra i, passades quatre travessies, arribareu a la plaça de San Bruno, on trobareu el museu del Puerto Fluvial de Cesaraugusta i al costat el museu Alma Mater, museu Diocesà instal·lat en el palau Arquebisbal, neoclàssic del XIX; tan mateix, a l’altra banda de la plaça, veureu un lateral, mudèjar, de la Catedral del Salvador, mes coneguda com La Seo, construïda el segle XII (romànic)(entrada 7€), sobre la antiga mesquita major de Saragusa; ampliada el XIV, en gòtic mudèjar i el XVII es va aixecar el característic campanar barroc; la façana i el campanar estan a la plaça de la Seo ( prolongació de la plaça del Pilar, de la que la separa el carrer Don Jaime I), en aquesta mateixa plaça crida l’atenció un edifici cúbic de plaques de pedra vermelloses, que acull el museu del Foro de Cesaraugusta.
Darrera del museu del Foro, veureu l’Hotel Tibur, agafeu el carrer que passa entre aquest i la Seo ( c.Ramon Cuellar), i seguiu fins el carrer Diego Dormer, on veureu el palau renaixentista de la Real Maestranza de Caballeria, del XVI, (visita 2€); des d’aquí, si voleu, podeu acabar de donar la volta per l’exterior de la Seo, per el carrer Pabostria i passant per sota del Arco del Deán, gotic, del XIII, que uneix la Seo amb la Casa del Deán ; sortint de nou a la plaça de San Bruno i d’aquí a la de la Seo.
L’AJUNTAMENT I EL PILAR.
Travesseu el carrer Don Jaime I, i estareu al extrem est de la Plaça del Pilar, la segona, mes gran d’Europa per vianants, i l’única amb dues catedrals; on veureu el monument a Goya, davant del edifici renaixentista de La Lonja, del XVI, actualment sala municipal d’exposicions; al costat esta l’edifici del Ajuntament , d’estil renaixentista i mudèjar, però construït en el segle XX; i a continuació la Basílica del Pilar, barroca i rococó del XVII; al altra banda de la plaça, davant mateix del Pilar, on comença el carrer Alfonso I, als baixos de l’edifici de la dreta, esta el Pasaje del Comercio y la Industria, modernista del XIX, unes galeries comercials, al estil de les que hi havia a Paris en aquella època, conegudes popularment com el Ciclón, actualment estan en procés de restauració; a prop de l’entrada al pàrquing del Pilar, al costat d’una bola del mon, veureu la Fuente de la Hispanidad amb la forma de Centre i Sud-americà.
Informació addicional, per 7€ es pot fer la “ruta Romana” que visita els quatre museus romans i la muralla.
Aquí podeu veure que el casc antic de Saragossa no es, nomes, el Ebro, el Pilar, i la seva plaça, sinó que acull nombrosos edificis mudèjars, renaixentistes (l’hi deien la Florència espanyola), i barrocs, a mes de restes romanes, i, també, algunes mostres modernistes.
Un altra ruta per el centre de Sabadell, proposada, fa poc, per l’oficina de turisme, es la Ruta de les Xemeneies, que es pot considerar com una continuació de la Ruta Industrial; de la que ja vaig parlar-vos fa unes setmanes; consisteix en fer un passeig per les ubicacions dels antics vapors del tèxtil sabadellenc escampats al voltant del que, a les hores, era el centre de la vila; sovint la xemeneia es l’únic testimoni, que resta dempeus, d’aquelles fabriques.
La Ruta comença a la plaça de les Vaques al mig de la que es pot veure la xemeneia, únic testimoni del Vapor de Cal Molins, de 1901; la plaça es el pati comunitari de uns pisos amb accés des de el carrer d’Arimon.
XEMENEIA FABRICA SAMPERE.
Continuarem per el carrer d’Arimon en direcció a l’estació d’autobusos, i quan hi estem arribant, a ma dreta, trobarem la plaça de Frederic Montpou, on davant del gimnàs municipal veurem la xemeneia de la Fabrica Sampere, del 1904.
Seguirem fins el carrer Tres Creus i agafarem el carrer Blasco de Garay, on a la dreta, entre els blocs de pisos trobarem la plaça de Dolors Miralles, al mig de la qual veurem la xemeneia de la Fabrica Montllor del 1923.
I just davant, al altra banda del carrer Blasco de Garay, esta el Vapor Codina, (ja esmentat a la ruta industrial), on a la part del darrera, a la plaça Bosch i Gimpera esta la seva xemeneia, la mes antiga, del 1880.
Continuarem per el carrer Blasco de Garay, i torçarem a la dreta en el carrer Bosch i Cardellach, per accedir a la plaça Beatriu de Dia, on veurem la xemeneia mes recent de totes, la de la fabrica Garriga Germans del 1962.
Sortirem al carrer Turull que seguirem, sentit Gran Via, fins al carrer Borrell, que agafarem, sentit Rambla, arribarem a la plaça del Vapor Gorina, on veurem l’únic testimoni d’aquell vapor, la seva xemeneia, que data del 1895.
VAPOR BUXEDA VELL.
Continuarem per el carrer Borrell fins arribar a la Rambla, on girarem a la dreta, (sentit centre), fins arribar al carrer Cervantes, que seguirem fins al carrer Sant Pau, on esta el Vapor Buxeda Vell del 1852,(del que ja he parlat en dues ocasions), sobre el que s’aixeca la xemeneia des del 1906, actualment es un punt museístic dedicat al tèxtil .
Just a l’altra banda del carrer Sant Pau, darrera de uns pisos circulars, esta la plaça de Daniel Sanahuja, on s’aixeca la xemeneia del Vapor Gran del Cotó, una de les mes antigues, del 1881.
Retornant al carrer de Sant Pau, el seguirem en direcció al centre, i arribant a la cantonada amb el carrer d’Angel Guimerà, a ma esquerra veurem la plaça de Joan Oliu, presidida per la xemeneia de la fabrica de feltres FYTISA, que ara es el nom del aparcament que esta sota la plaça; la xemeneia data del 1943; aquesta es l’ultima xemeneia de la ruta, però encara n’hi ha moltes mes, encara que no tan cèntriques, com la del Artextil a la Gran Via/Cobertera, la de Llagostera Sampere a Hostafrancs, dintre del supermercat Esclat o la del Vapor Marcet a Gracia, on havien treballat ma mare i la meva avia, i que avui es la seu de la policia municipal.
Aquestes xemeneies, com es lògic tenien que netejar-se, periòdicament, per dintre, i entre finals de segle XIX i principis del XX, aquesta tasca la feien nens (o nenes) que treballaven a les fabriques, fins a l’abolició del treball infantil.
El treball infantil a Sabadell:
A Sabadell, com a la resta de ciutats industrials europees del segle XIX, la vida laboral s’iniciava entre els sis i els deu anys. Malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar els nens dels sis als nou anys, la duració de l’escolarització era d’any i mig en el tram dels cinc als sis anys. La curta durada de l’escolarització demostra la necessitat d’obtenir ingressos addicionals. La taxa d’activitat infantil al tèxtil dels nens de cinc a 14 anys era del 25 per cent, semblant a la dels adults. L’aportació dels infants a l’economia domèstica no era un suplement, sinó essencial per a la subsistència económica de la família treballadora. Quan el pare tenia 45 anys els ingressos derivats del treball dels nens representaven el 39,2 per cent de l’ingrés familiar, i als 50 el 44 per cent, una proporció majoritària dels recursos familiars i superior al del cap de família. Quan els pares ja eren grans, els fills, joves i adults, esdevenien l’únic recurs econòmic de la família.
Avui os parlaré d’un altre ruta per el centre de Sabadell, la Ruta Modernista.
L’itinerari, dissenyat per l’oficina de turisme, comença al mig del casc antic, al carrer de la Font Nova cantonada amb les Paus, on estan els Safareigs de la Font Nova, del 1833, van ser refets en estil modernista el 1892, com a curiositat esmentar que el meu sogre m’explicava que ell hi anava a banyar-se de petit.
ESCOLA ENRIC CASASSAS.
Seguint per el carrer de les Paus, a la cantonada següent (carrer Llobet), trobem l’Escola Enric Casassas, del 1897, en la que destaca un gran mural de ceràmica amb l’escut de Sabadell, a la cantonada; curiosament, el meu pare va estudiar en aquesta escola quan van venir a viure a Sabadell.
Continuant per el carrer de les Paus, la següent cruïlla es amb el carrer d’Arimon, que cal seguir cap a la dreta, i poc abans d’arribar al carrer de la Creueta, veurem la Casa Arimon, que també dona a la Gran Via, la casa original data del 1858, però en Joaquim Arimon la va fer reformar en estil modernista el 1911, actualment es un centre de bellesa i salut.
Seguirem per el carrer d’Arimon fins que cambia a carrer de l’Estació, i a la cantonada del carrer de la Industria veurem el Hotel Suís, del 1913, i del que ja vaig parlar en el post de la ruta industrial.
Seguint el carrer de la Industria, a la cantonada del carrer Concepció, veurem l’edifici de la fabrica Sallares Deu del 1914, actual seu de la companyia d’aigües de Sabadell, i també esmentat en la ruta industrial.
Si bé no esta inclòs en la ruta programada, si en arribar al carrer de Sant Llorenç , l’agafem cap a la dreta, arribarem al carrer de Sant Josep, davant del despatx Genís i Pont, del 1915.
I retornant al carrer de la Industria, cap el final, trobarem el, també esmentat en la ruta industrial, despatx Lluch del 1908 i seu de l’atenció ciutadana; just al davant veurem l’Escola Sagrada Família, també de 1908, amb el nom de l’escola fet amb trencadís.
Al final del carrer de la Industria, girarem a la esquerra fins al carrer de Sant Antoni Mª Claret, on veurem la Farmàcia Argelaguet, de 1883, que te façanes en aquest carrer i en el carrer Pedregar, amb dues portes estan ornamentades, el 1920 i 1921, amb rajoles de ceràmica vidriada, decorades amb motius medic-farmaceutics.
Seguirem aquest carrer fins a la Rambla , que travessarem per anar a la plaça de Sant Roc, davant de l’Ajuntament i l’església de Sant Feliu, (Sant Felix), on agafarem el carrer de Gràcia, on, en els nº 17 a 29, veurem la seu de la Fundació Caixa Sabadell,(1915), antigament coneguda com “el Palau del Estalvi”, i a la que ja vaig dedicar un post.(s’hi poden fer visites guiades)
CAIXA SABADELL.
Seguirem per el carrer de Gracia fins a la plaça del Pi pi, on girarem a l’esquerra per el carrer de l’Escola Industrial, on els nº 16 i 18 veurem unes cases particulars, construïdes els anys 1904 i 1906, per Juli Batllevell, una te forma de torre i l’altre formes ondulades.
Al final del carrer Escola Industrial arribarem al carrer d’en Font, on, davant mateix del Mercat Central (noucentista), veurem l’edifici de l’antiga Escola Industrial, actualment Espai Cultura de la Fundació Caixa Sabadell.
Malgrat no estar inclòs en la ruta programada, ja que estarem a la plaça del Mercat, podríem anar per el carrer Corominas, i en arribar al carrer Escola Pia, veurem l’església de Sant Agustí, construida entre 1924 i 1932, i que es annexa de “Can Culapi”.
LA TORRE DE L’AIGUA.
Un altre edifici modernista important, no inclòs en aquesta ruta, doncs esta apartat del centre, es la Torre de l’Aigua, de 1918, tot un símbol de la ciutat.
Per mes informació podeu dirigir-vos a Servei de Turisme 937453150, o per mail: turisme@ajsabadell.cat
Per fer visites guiades als dos edificis de la fundació Caixa Sabadell, podeu consultar a la web: www.fundaciosabadell.cat
El modernisme és un moviment artístic i cultural que neix a finals del segle XIX i afecta a totes les esferes de l’art a conseqüència de la revolució industrial i dels avenços tecnològics que es van derivar d’ella (física quàntica, bombeta, ferrocarril, telèfon…). Arran d’aquests avenços creixen les ciutats, les fàbriques i la seva mirada vers un nou món que tot just s’iniciava. En aquest sentit, apareix arreu d’Europa un nou estil de vida més modern.
Entre altres motius, el Modernisme apareix a Catalunya perquè molts dels iniciadors i promotors vivien al bell mig de la societat industrial que freqüentment no es trobava dins de la capital catalana, Barcelona. Per aquesta raó, trobem modernisme a ciutats com Reus, Manresa, Terrassa, Sabadell, Sitges i arreu de la Costa Brava, especialment a pobles com Tossa, Lloret i Cadaqués.
Les principals característiques del Modernisme tenen força relació amb el període que el precedeix, la Renaixença, però alhora amb un estil de vida molt diferent que posa la mirada en la modernitat i el món Europeu.
L’oficina de turisme de Sabadell, ha preparat un itinerari de dos quilometres per el centre de la vila per visitar alguns dels edificis industrials o relacionats amb l’industria tèxtil de finals del segle XIX i principis del XX.
El recorregut comença a Cal Sampere, al carrer Jardí amb Sallarès i Pla, construïda al 1912, des del principi va funcionar amb electricitat, el tret mes distintiu que te es la curiosa torre del rellotge al mig del pati.
CAL SAMPERE.
Seguint el carrer Tres Creus direcció Gran Via, arribem al carrer Blasco de Garay, on trobem lo que resta del Vapor Codina (dues naus i la Xemeneia), del 1880; va ser un dels vapors que es van dedicar a llogar les seves naus i l’energia de la maquina de vapor, a petits fabricants; actualment, acull alguns serveis municipals, com Vimusa.
Al altre costat del carrer Tres Creus, davant mateix de la cantonada amb Blasco de Garay, esta el Vapor Badia, del 1867; es un dels mes ben conservats, malgrat que la casa de maquines i la xemeneia es van enderrocar degut a un incendi; actualment es la seu de la Biblioteca Municipal Central.
Passat el Vapor Badia, a l’esquerre, veurem l’antiga estació del Nord, un edifici del 1889, peça clau per rebre carbó i llana, i per les anades i arribades de comerciants; actualment acull l’estació d’autobusos i l’associació Valles-Fer.
Davant mateix de l’estació, a la cantonada amb el carrer de l’Industria, veurem l’Hotel Suïs, bonic edifici modernista del 1902, acollia els viatjants de comerç que arribaven amb el tren.
Seguint per el carrer de l’Industria, a la cantonada amb el carrer Concepció, esta la fabrica Sallares i Deu, un edifici modernista del 1914, avui dia es la seu de la companyia d’aigües de Sabadell i el museu del aigua.
Continuem al carrer de l’Industria, i ja prop del final trobem el Despatx Lluch, un altre edifici modernista que havia estat on es venien (despatxaven) las teles fabricades per la família Lluch; actualment es l’Oficina d’Atenció Ciutadana; en aquest carrer passarem per davant de algunes mansions dels fabricants, com la Casa Ponsa, actual seu del arxiu històric de la ciutat.
Al final del carrer de l’Industria sortim al Carrer de Sant Joan, tot i que no esta inclosa en aquesta ruta, si anem a la dreta uns 150 metres arribarem a la Casa-Fàbrica Turull, de la que ja os he parlat en un altre post, que acull el Museu d’Art de la ciutat.
Seguin la ruta prevista, es a dir a l’esquerra, arribarem al carrer de la República i el seguirem (a la dreta) fins a la Rambla, on a la cantonada amb el carrer de Sant Pere veurem l’antic Hotel Espanya, que com l’Hotel Suïs, era per acollir els viatjants que venien a comprar teixits a la ciutat; a la postguerra va ser la caserna de la Policia Armada (els “grisos”), actualment acull diferents comerços.
Baixant per la Rambla veurem algunes cases dels burgesos, com les Voltes de l’Oliver (casal Pere Quart); i mes avall, a la dreta (nº 84 a 114), cases unifamiliars de dos pisos, dels treballadors del segle XIX .
Agafem el carrer d’Alemanya, i en arribar a la cantonada del carrer del Sol trobem el Vapor Pissit, un dels mes antics, de 1843, encara es conserva la maquinaria, el embarrat i las cardes, però no la xemeneia, que va que ser enderrocada, doncs tenia l’estructura malmesa.
Seguim el carrer d’Alemanya fins al carrer de Sant Pau, que agafarem cap a l’esquerra, i arribant al carrer de Cervantes trobem el Vapor Buxeda Vell, de 1852, i del que ja he parlat en un post anterior, doncs esta convertit en un petit museu tèxtil de la llana, i s’hi fan visites guiades.
MAQUINA DE VAPOR BUXEDA VELL
Recentment s’ha estrenat una nova ruta, relacionada amb aquesta, que es la Ruta de les Xemeneies, de la que ja os parlaré mes endavant.
Per mes informació podeu dirigir-vos a Servei de Turisme 937453150, o per mail: turisme@ajsabadell.cat
Sabeu el que es un compte fils?
En el món del tèxtil no hi ha ningú que no conegui els comptapasses o comptafils, segons a qui ho preguntis.
. Aquest estri desplegable, en forma de lupa portable, servia per comptar els fils o les passades d’un teixit, com si fos un microscopi de la indústria tèxtil, i analitzar-ne les mostres.
A totes les empreses tèxtils i despatxos hi havia comptafils, i també en tenien els teòrics del tèxtil. De totes maneres, els comptapasses servien per a qui, simplement, volgués veure algun objecte de més a prop, fos filador, joier o es dediqués a la numismàtica i n’hi havia de diferents mides.
A principis de febrer d’enguany, vam anar a visitar el conjunt episcopal de la Seu d’Ègara, aprofitant que era dia de visita gratuïta.
Situat a tocar del Parc del Vallparadis, es un lloc arqueòlogic que ha tingut activitat ininterrumpidament, des de l’època ibèrica (V a.c.) fins el dia d’avui, va ser declarat monument nacional el 1931, i el 1985, be de interès històric i artístic, actualment es part del museu de Terrassa.
Situat a on va estar la antiga vila iberoromana d’Ègara, s’hi ha trobat restes ibèriques i romanes des de el V a.c., fins el III d.c., sobre tot sitges i enterraments.
TEMPLE DE SANT MIQUEL I BASÍLICA DE Stª MARIA.
També s’han trobat estructures paleocristianes del S.IV, i restes del Bisbat visigot d’entre el V al VIII, en que es va començar a construir el complex episcopal, primer, al sud del recinte, en el lloc on actualment esta la Basílica de Santa Maria, es va construir una basílica que mes endavant va ser ampliada per fer la Catedral.
Catedral d’Ègara: L’antiga catedral ocupava el espai de la Basílica de Santa Maria i de la Rectoria, incloïa les residencies eclesiàstiques; queden restes dels murs, la base del baptisteri, el absis de la capçalera i fragments de mosaic del paviment.
La Rectoria: Situada al cantó sud-oest del recinte, actualment es el punt d’entrada per fer la visita i on es troba el centre d’interpretació, on s’hi exposa el retaule gotic de Sant Pere (incomplert); al seu subsòl estan les restes del Baptisteri de la Catedral del S. V, a partir del X hi va haver-hi residencies religioses, i va mantindre la funció de rectoria fins el 1800.
MARTIRI DE S. TOMAS BECKET.
Basílica de Santa Maria: Acabada la visita a la Rectoria, i al centre d’interpretació, (audiovisual inclòs), es pot visitar aquesta Basílica; que, com ja he explicat abans, en el seu lloc havia estat la Catedral; l’edifici que veiem ara, molt mes petit, es del segle XII, d’estil romànic, amb campanar de dos pisos a sobre del cimbori al creuer; el absis de la capçalera era de la Catedral, així com algunes seccions dels murs, al seu subsòl,s’han trobat lapides sepulcrals romanes i medievals, i també una pedra d’altar del segle X; el altar de la basílica es alt medieval i darrera seu es pot veure una talla gòtica de la Mare de Deu del XIV, i les pintures murals de la Passió de Crist, del X; en una absidiola lateral esta representat el martiri de Sant Thomas Becket, del XI; i al altre cantó, els retaules gòtics, de Sant Miquel, i dels Sants Abdó i Senen.
Temple de Sant Miquel: Esta entre les dues esglésies, tot i haver estat restaurat entre el S.X i XI, es el que mes conserva el disseny original, del segle VI, planta quadrada de creu grega, l’absis es d’exterior poligonal (8 cares), el cimbori central esta sostingut per 8 columnes de les que 4 tenen capitells tardo romans, y el paviment es original del VI, al absis es poden veure pintures murals dels segles VI-X i XI; la façana sud va ser reconstruïda al XVII. Era un temple funerari, tot i que, al segle XIX, es pensava quera un baptisteri; te una cripta (la de Sant Celoni), amb capella absidal trilobada, la tomba va ser profanada; es creu que va ser panteó d’un Sant no identificat.
Al voltant de Sant Miquel hi ha tombes episcopals del S.VI, i carolíngies del IX.
Església parroquial de Sant Pere: Actualment, es l’edifici mes gran del complex; desd’el principi va ser edificada com església parroquial d’Ègara, per reservar la Catedral per litúrgies importants, i actualment continua com església parroquial del barri de Sant Pere, antigament el poble de Sant Pere de Terrassa.
L’edifici actual es romànic, del segle XII, però mante algun mur original del VI, i l’absis, preromànic del IX, que conserva pintures preromàniques, ocultes per un retaule de pedra del X; en el mur nord, es poden veure pintures gòtiques del XIV, i en aquest lateral , estan afegides la capella de Sant Valentí, amb un retaule barroc del XVII, i la capella del Santíssim del XIX.
Font de Sant Nebridi: Darrera l’església de Sant Pere, esta la font de Sant Nebridi, construïda el 1950, per commemorar els 1500 anys del bisbat.
Tot seguit, os deixo la llista dels bisbes d’Ègara coneguts, extreta de la Viquipedia:
Ireneu fou el primer bisbe de la nova diòcesi d’Ègara, cap al 450. (v. 450 – d. 465)
Nebridi, segon bisbe, esmentat per Isidor de Sevilla(a. 516 – d. 540)
Taür (segle vi, a. 546)
Sofroni (segle vi, a. 589 – d. 592)
Tigridi (segle vi, v. 589)
Ilergi (segle vii, a. 599 – d. 610)
Eugeni (segle vii, a. 633)
Vicenç (segle vii, a. 653)
Ilergi (599, a. 610)
Joan, el darrer bisbe egarenc conegut, que assistí al Concili de Toledo del 693 (a. 683 – d. 693)
I una mini biografia de Sant Nebridi, de la mateixa font:
Sant Nebridi (final del s. V – ca. 545) va ser el segon bisbe d’Ègara.
Procedia d’una família il·lustre que va donar quatre bisbes. El 6 de novembre de 516 signa les actes del concili de Tarragona en últim lloc, la qual cosa indica que feia poc que havia estat consagrat bisbe d’Ègara. També assistí al Concili de Girona (517) i el II Concili de Toledo del 527 . Probablement assistí al Concili de Barcelona de 540, però el 546, al Concili de Lleida, ja trobem el bisbe Taür.
Durant el seu episcopat es van construir tres esglésies noves com a seu, antecessores de les actuals esglesies de Sant Pere de Terrassa. Isidor diu que va ser escriptor eclesiàstic, però la seva obra no es conserva.
Venerat com a sant, figura així en tots els documents posteriors, com en santorals i llibres litúrgics visigòtics, tot i que no se sap res de la seva canonització
VIVENCIAS Y RECUERDOS 