Etiqueta: VISITAS PATRIMONIALS

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES PATRIMONI

PALAU MARICEL, SITGES.

A finals de gener del 2022, vam anar a Sitges per visitar el Palau Maricel,  que també es coneix com Maricel de Terra.

Aquest edifici forma part del conjunt artístic, noucentista, Maricel, compost per aquest palau i per el Maricel  de Mar o Museu Maricel, un a cada banda de carrer i units per un pont sobre el carrer, al costat del Cau Ferrat; els va fer construir, entre el 1910 i el 1918, en Charles Deering un magnat americà, mecenes de les arts, per exposar la seva extensa col·lecció d’art i com a la seva residencia.

El Palau va ser edificat, entre 1913 i 1916 sobre l’antic Hospital de Sant Joan Baptista del S.XIV, amb elements, medievals, extrets de diferents llocs d’Espanya; al 1921, en Deering el va deixar i es va endur tota la seva col·lecció, va restar buit fins al 1932, que el va passar a mans de la Junta de Museus de Barcelona; y al 1970 va passar al Ajuntament i la Diputació, a mes de visitar-lo, també s’hi fan activitats culturals o es llogan espais per congressos, casaments…  

La porta d’entrada esta situada en el lloc conegut com el Reco de la Calma, un cop passada la porta ens trobem en un petit pati quadrangular del que parteix una escala, al estil dels palaus gòtics, per l’escala s’accedeix a la planta noble; entrant a la Avantsala, una sala que feia las funcions de rebedor dels visitants; en ella s’exposa una col·lecció d’esmalts (son reproduccions, tot i que també hi ha alguna peça original); las finestres estan envitrallades.

LLAR DE FOC D’ALABASTRE, SALÓ D’OR.

La següent estança es el gran saló de festes principal, o saló d’Or, entrant, a la dreta, passant per sota d’una galeria, s’entra a la Sala Capella, amb una reproducció d’un retaule barroc, presidit per una talla de la Mare de Deu del cor; en la mateixa sala també s’exposa una col·lecció de ceràmiques de Manises i Talavera (copies), i un piano; retornant al Saló d’Or, amb decoració neo-barroca, destaca la gran llar de foc d’alabastre blanc provinent de Jaca, també es podem fixar en algunes peces del mobiliari, com un cadirat de cor, un rentamans, escriptoris…

Del Saló d’Or, surt una escala que accedeix a la galeria que el separa de la Sala Capella, i des de la que s’agafen les escales que pugen a les terrasses, on hi havien hagut uns jardins i sortidors, actualment desapareguts; però si que es poden veure les ceràmiques que recobreixen les parets, i les vistes sobre part del poble i el mar.

ELS CLAUSTRES.

Per l’altre extrem de les terrasses, s’accedeix a un altre escala per la que es baixa als Claustres, un dels espais mes bonics del palau, son una barreja de claustre medieval i d’impluvium de domus romana, i per la part exterior te una balustrada que dona al Maricel de Mar i al mar mateix; els capitells son d’origen medieval, possiblement de Silos; i les rajoles que cobreixen les parets, potser, de la cuina de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Se surt dels claustres per una escala que baixa al Saló Blau, que també era nomenat com Sala dels Retaules, actualment, s’utilitza per celebrar-hi reunions, cursos, tallers…; acull una exposició de fotos antigues del palau; en un extrem del saló, uns esglaons comuniquen amb el Saló d’Or, i al extrem oposat hi ha un petit orgue.

El Saló Blau es l’ultima estància del recorregut, per unes altres escales s’arriba a l sortida del palau, a tocar de l’esglesia.

Llegenda de la Malvasia de Sitges.

Diuen que en els temps que Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà, com a grumet, un minyó de Sitges.                                                                                          I aquell minyó, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar gregas; fins que, ferit en una d’aquelles conteses, el grumet sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía, a la península del Peloponès.                         

 Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper a on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells que, procedissin de països on també es cultives el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi.                                                                                   

  Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el grumet sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic grumet va convertir-se en  jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, aparegueren  les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria; dels baixells catalans, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores espases i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurar-se de la cruel fúria dels corsaris catalans.                                                                                                                    Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria; quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall; oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho; un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa.                              

   Tot seguit de trobar-se en terra ferma, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic grumet s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

LA CASA-FABRICA TURULL.

Durant la festa major del 2019, vam aprofitar que feien una visita guiada, per a conèixer aquesta casa i el Museu d’Art de la ciutat, del que n’és la seu; situada al carrer Doctor Puig, en ple centre.

FAÇANA PRINCIPAL.


Aquesta casa-fabrica, edificada entre 1817 i 1819, per Pau Turull, és un perfecte exemple de l’arquitectura de la burgesia industrial de principis del XIX; dividida en dues parts, la residència familiar dels Turull, de tres pisos i golfes, i l’annex, amb la fàbrica tèxtil; en 1865 va ser reformada per Pere Turull, deixant una façana molt senzilla, però un interior molt luxós, per a rebre en ella a la reina Isabel II, i d’altres personatges importants de l’època.


Després de la Guerra Civil, la casa va romandre tancada, fins a 1964, en què va ser comprada per l’ajuntament, per a convertir-la en el Museu d’art, inaugurat en 1970.
Actualment la residència familiar alberga el museu, i la part de la fàbrica tèxtil és un pati on es fan activitats per als col·legis.

PART DE L’EXPOSICIO.


En el museu, gairebé totalment dedicat a la pintura, hi ha una exposició permanent dedicada a l’Academicisme del XIX i a l’Art Nou dels anys 30; i, periòdicament, s’ofereixen exposicions temporals de diversos artistes; a més, posseeix diverses col·leccions, com la d’art conceptual, la de postmodernisme o la d’arts decoratives, entre altres.

Origen de la burguesia industrial a Sabadell, extret de:

‘Història de Sabadell’. Els orígens de la ciutat fàbrica

Neix la burgesia industrial local

La burgesia industrial neix als anys cinquanta del segle XIX a partir de capitals modestos, un cas emblemàtic fou el de Pere Turull i Sallent (1796-1869) que tindria un paper rellevant en el futur de la ciutat.

Fill del paraire draper Pau Turull i Font, amb qui obrí un magatzem de llanes el 1819, actuà com a comerciant i banquer informal desenvolupant àmplies xarxes comercials per Espanya i connectant amb influents grups de pressió de l’Estat, tant polítics com econòmics; tant és així que el 1860 la reina Isabel II s’hostatjà, amb motiu de la seva visita a Sabadell, a casa seva, l’actual seu del Museu d’Art. La seva primera prioritat fou la de proveir de llanes la indústria de la ciutat i garantir l’autonomia en el procés de comercialització.

A mitjan segle XIX Turull ja havia creat una xarxa comercial important a l’Espanya interior i Cadis al litoral, articulada mitjançant agents comercials a comissió que, distribuïts per zones, tractaven amb els ramaders castellans per tal de proveir de llana la indústria de la ciutat. Conegut com “el rico catalán”, el 1869 fou fundador i tresorer de la primera entitat financera de la ciutat: la Caixa d’Estalvis de Sabadell. També fou diputat a les Corts espanyoles, comandant de la Milícia Nacional i alcalde de Sabadell en quatre ocasions entre 1838 i 1857.  En 1847 invertí en el segon vapor de la ciutat, el Vapor Sabadellès. L’exemple de Pere Turull resulta il·lustratiu  de la transició del paraire de l’Antic Règim al modern fabricant capitalista.

Aquests vapors es van fer assequibles als fabricants de la ciutat mitjançant l’arrendament dels locals i de la forca motriu. Això va permetre l’accés a la mecanització de capitals molt modestos, gairebé menestrals. Els orígens de l’empresariat es pot trobar en la menestralia local però també en fabricants d’altres comarques manufactureres catalanes que s’instal·laren a la ciutat. Uns empresaris que, d’una banda, disposaven d’un bagatge de coneixements en la gestió de l’empresa menestral i, de l’altra, no havien d’assumir els elevats costos fixos dels locals i la forca motriu de les fàbriques. L’educació empresarial heretada fou un dels factors que explica el ràpid creixement del sector llaner i la mobilitat social ascendent.

Una altre factor de l’èxit de Sabadell en el procés d’industrialització radica en la seva proximitat a Barcelona, amb connexió ferroviària amb el port des de 1855. Això va permetre reduir els costos de transport i accedir al transport de matèries primes com el carbó que feu possible la mecanització de la filatura i del tissatge pocs anys després i va facilitar el comerç de la llana i dels teixits de llana. L’existència d’un teixit industrial previ i les dotacions de carbó són les dues causes principals de l’èxit de la transició de la manufactura a la fàbrica a Europa.

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES PATRIMONI

PALS I LES SIRENES.

El 10 de juny del 2021, vam fer una escapada al Baix Empordà, per anar a visitar la vila medieval de Pals, que està situada en el parc natural del Montgri i el Baix Ter, sobre un pujol que s’eleva enmig d’uns antics aiguamolls de la desembocadura del Ter, de fet el nom de Pals, ve del llatí Palus, que significa aiguamoll; el cultiu de l’arròs era la seva principal font d’ingressos abans del turisme.

TORRE DE LES HORES.


El castell de Pals està documentat des de l’any 889, amb el nom de Castrum Montis Asperum; i l’església de Sant Pere des del 994, en un document per el qual era cedida al bisbe de Girona.
Actualment, del castell només queda la torre romànica, circular, coneguda com a Torre de les Hores, a la part més alta de la vila, ja que va ser destruït a la guerra civil catalana del segle XV, i la seves pedres es van aprofitar per a reconstruir l’església i les muralles de la vila.

CARRER DE PALS.


La part nova de la vila esta en el pla al voltant del pujol, i als peus d’aquest podem trobar diverses zones per a deixar el cotxe; internant-nos, despres, en el barri antic, extramurs, per a arribar a la Plaça Major, on està l’ajuntament i l’oficina de turisme, al costat de la plaça veurem un arc de mig punt que dona accés a l’interior de la vila gòtica, pel carrer Major, de recorregut sinuós i costerut, a banda i banda del que veurem carrers encantadors, tots empedrats, amb arcs de mig punt, escales i profusió de flors i plantes en cases molt ben conservades; arribant a la part més alta podrem veure la Torre de les Hores, allí on estava el castell; allí, extramurs, es troba el Mirador de Josep Pla, des d’on es domina els camps del Baix Empurdà, amb una bona panoràmica del Montgri i de les Illes Medes.

ESGLESIA DE SANT PERE.


Baixant una mica per a tornar al carrer Major, arribem a la plaça de l’Església, enjardinada i amb escales, devant de l’església de Sant Pere, el temple actual és Gòtic del S.XV, amb alguns elements romànics de l’església anterior, del XII-XIII; la portada és d’estil barroc; l’interior és bastant auster, l’absis està presidit per tres finestrals gòtics.
Des del Mirador es pot agafar el passeig arqueològic que discorre per la part exterior de la muralla, podent veure les quatre torres quadrades del segle XIV, i arribar al peu del pujol i a la zona d’aparcaments.


Si bé la població és petita, el seu terme municipal s’estén fins a la riba de la mar, a la Platja de Pals, que s’estén des del Mas Pinell, al sud del la Gola de Ter, fins a la Platja de l’Illa Vermella, prop del cap de Begur; a mig camí de la mar, hi ha un altre petit nucli de població, els Masos de Pals.


Llegenda de les Sirenes de la Torre Mora: Extret de la revista del Baix Empordà.


A la Platja de Pals, prop de la de l’Illa Vermella, hi ha una antiga torre de guaita, coneguda com la Torre Mora, en la que, conta una llegenda, una nit a l’any, a l’hivern, es reunien totes les sirenes del mon al seu voltant, no sense abans treures el seu vel blau, que deixaven a la riba, els pescadors de Pals, que ho sabien, s’amagaven darrere de les dunes, amb l’esperança d’agafar un d’aquests vels, perquè així, la sirena a la qual pertanyia, s’havia de casar amb ell, convertint-lo en un home ric; segons diuen aquest és el motiu perquè, ara, no hi ha pescadors a Pals, perquè amb tantes sirenes, tard o d’hora tots van aconseguir un vel, i sent rics qui necessita sortir a pescar??
També conta una llegenda, que les sirenes acudien a aquest lloc perquè la seva reina, la més bella d’elles, vivia en pròperes illes Formigues, i que un pastor que la va veure, es va enamorar d’ella i va baixar de la muntanya, i ella va sortir de la mar, per a reunir-se, tots dos al Empordà.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES PATRIMONI

FUNDACIO CAIXA SABADELL

El dia de Sant Jordi del 2017, vam aprofitar que feien portes obertes en els edificis modernistes de la Fundació Caixa d’Estalvis de Sabadell; per anar a visitar-los.

FAÇANA CARRER DE GRACIA


Primer vam entrar al edifici de la seu central de l’entitat, al carrer de Gràcia nº17; també habia estat conegut com el palau de l’estalvi; va començar a construir-se l’any 1906, però que no va ser acabat fins al 1916, perquè es va parar l’obra per a construir l’edifici de l’Escola Industrial; la inauguració oficial va ser el 1917.
És un edifici de dues plantes, amb tres cossos, el central és més alt amb sostre a dos aigues, i un balcó sobre la entrada flanquejada per dues columnes, que es tanca amb una reixa de forja, a banda i banda de l’entrada es pot veure el relleu, en pedra, de l’emblema de l’entitat; entrant en la planta baixa trobem el pati d’operacions de l’entitat bancària en l’ampli vestíbul tancat per pilars, resultat de les reformes fetes en 1952 i 1967; al fons està el Pati Turull, de planta quadrada, en el centre del qual està el monument a Pere Turull, fundador de la Caixa d’Estalvis, el seu sostre està ocupat íntegrament per una gran claraboia de vitrall; d’aquest pati parteix l’escala per a pujar al primer pis.

SALA MODERNISTA 1er PIS


Al primer pis, s’entra per una sala d’accés, que en un dels seus laterals té 5 vitralls de personatges catalans, com Jaume I, o Antoni Capmany; des d’allí s’accedeix al gran saló modernista, de 3 naus separades per columnes, la nau central és més alta, i en els laterals, per sobre de les columnes, té finestres lobulades, adornades amb vitralls, i entre els arcs de les columnes hi ha pintures al·legòriques; a la paret que dona a la façana principal, hi ha 3 vitralls amb l’escut de la ciutat i composicions florals; i a la paret oposada, altres 3 amb figures al·legòriques del comerç, la indústria i l’agricultura.

ESCOLA INDUSTRIAL VELLA.


A continuació vam anar al carrer d’en  Font nº1 per a visitar l’edifici que havia estat l’Escola Industrial d’Arts i Oficis; que va ser construït entre 1907 i 1911, i està compost per una torre lateral, circular, coronada per un “barret” cònic d’escates ceràmiques de color verd, i dues grans naus, una de les naus, la qu’esta adossada a la torre, és paral·lela al carrer i té dues plantes, l’altra, forma angle amb aquesta i només té planta baixa.
A principis dels anys 60, va passar a ser la seu de l’Obra Social Caixa de Sabadell, i va sofrir una reforma per a instal·lar hi la biblioteca a la planta baixa, i a la segona planta, la seu d’algunes entitats culturals, com el Càmera Club o l’Agrupació Astronòmica Sabadell; a més, a l’altra nau, un auditori on s’oferien espectacles familiars i d’aficionats, i una sala de conferències; també es van construir uns jardins, amb un estany i un amfiteatre entre la seu central i aquest edifici, coneguts com els jardinets de la caixa.


En 2013, va ser creada la Fundació Sabadell 1859, i aquest edifici n’es la seu de l’Espai Cultura d’aquesta fundació; oferint sales d’exposicions, aules per a tallers i activitats escolars, i auditoris per a espectacles i projeccions cinematogràfiques, en els que s’inclou l’amfiteatre dels jardinets.


La visita a aquest edifici es valimitar a la torre, on vam pujar per la gran escala de caragol i vam poder gaudir de les vistes de la ciutat, des del mirador de la planta superior.


Per a més informació o reserves, a Fundació Caixa Sabadell (FCS) : tel, 937259522, o e-mail fundacio@fundaciosabadell.cat (info)- espaicultura@fundaciosabadell.cat (reserves)

Paso un extracte sobre l’origen de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; obtingut de la Wikipedia.

La Caixa d’Estalvis de Sabadell, va ser la més longeva de Catalaunya, en el seu moment, ja que va néixer el 6 degener de 1859.

 L’entitat va iniciar la seva activitat fundada per un grup de sabadellencs encapçalats per l’industrial  Pere Turull i Sallent sota el nom de Caja de Ahorros de Sabadell. Des d’aquell moment, va ser una entitat financera dedicada a promoure l’estalvi, a administrar i gestionar els recursos que li eren confiats i a facilitar tota mena de serveis financers en el seu àmbit d’actuació.                                                                                                                       El manifest fundacional de Caixa Sabadell declarava la seva decidida voluntat social. Aquesta voluntat es mantingué través de les actuacions promogudes per l’obra social, que any rere any s’ocupà de cobrir les demandes socials del seu àmbit d’actuació.

Fusio

El juny de l’any 2009, amb l’aprovació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària es van fer públics els rumors de possibles fusions entre algunes caixes catalanes, l’entitat entrà en procés de fusió amb Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, i  tal com van fer saber les tres entitats en un comunicat, La fusió havia de permetre a les tres caixes mantenir la seva identitat al territori.[7]

El nom comercial va ser Unnim, amb seu social a Barcelona i amb tres subseus a Manlleu, Sabadell i Terrassa. 

Per a les oficines d’aquest grup a Sabadell es va preveure usar la marca Unnim Sabadell

 Arran de l’absorció d’Unnim per part del banc BBVA, el juny de 2013, les oficines d’Unnim canviaren la seva denominació i logotips a totes les entitats existents, deixant de ser «caixa» per esdevenir «banc».

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

SANT PAU DE RIU SEC.

A mitjans de novembre, vam fer la visita a l’església de Sant Pau de Riu Sec; o hauria de dir al paratge arqueològic de Riu Sec ( Rivo Sico segons els documents més antics), ja que dins d’aquesta parcel·la, situada als afores de la ciutat, a la zona de l’actual complex comercial Via Sabadell, al costat de l’Ikea, s’han trobat diferents restes històriques:
Una Vila romana d’època republicana, segle I a.c.; ampliada entre els segles I al III d.c., ja en l’època imperial; i es possible que abans podia haver-hi un assentament ibèric.
Restes d’un assentament carolingi amb una necròpoli dels segles IX al X.

L’ESGLESIA I LA RECTORIA.


La pròpia església, romànica, del S. XI d’una sola nau rectangular, absis reforçat, campanar de poca alçaria amb sostre piramidal i arcs de ferradura, i una finestra geminada a la façana; va ser ampliada en el segle XII, possiblement, en passar a dependre dels templers de la comanda de Palau Solitá, que li van afegir una granja; en el segle XIV, amb la dissolució dels templers, i com la majoria dels béns del Temple, va passar a ser un priorat dels Hospitalaris, de la comanda de Barcelona; en el segle XVIII li van afegir la rectoría, i a principis del XIX, va passar a dependre de l’esglesia de la Puríssima, on està la talla gòtica de la Mare de Déu del Riu sec; i més tard va passar a dependre de Sant Felix.


Excepte els edificis de l’església i la rectoría, que segueixen en peus, les altres restes arqueològiques, romanen enterrades, per a preservar-les, degut a la falta de pressupost per a conservar-les a l’aire lliure.


El terreny del paratge arqueològic està envoltat per un tancat, que té l’entrada en un camí per als vianants darrere del Leroy Merlin; per a fer la visita, el punt de trobada era davant de l’entrada, quan vam arribar no hi havia ningú i estava tancat, però uns minuts abans de l’hora fixada va arribar la guia, que era la mateixa que ens va ensenyar la Casa Duran, acompanyada per una amiga; van obrir l’accés i van anar a encendre les llums de l’església, mentre esperàvem als altres visitants, que no es van presentar, però, en canvi, per casualitat, va venir una parella de Barcelona que visitaven monuments romànics pel Valles, i la guia els va convidar a unir-se a la visita.

L’ABSIS I EL CAMPANAR.


Abans d’entrar a l’església, ens va explicar això de les excavacions de la vila romana i la necròpoli carolíngia; i després vam  observar l’exterior de l’església, on, al lateral, es notava que va ser ampliada, i a la part del derrera, vam veure l’absis i la torre del campanar; també vam veure, al costat sud de la part posterior, les restes d’una bassa d’aigua del S.XIX.


Tot seguit vam entrar a l’església per una porta lateral, l’interior està nu,  ja que l’església va ser desacralitzada en el S.XIX, vam poder observar la volta del sostre, en la que, encara, s’aprecia la impressió del canyis emprat com a encofrat, i el terre ha estat excavat íntegrament,  s’hi han trobat sitges de gra a la meitat davantera; un enterrament antropomorf, (d’un decapitat), en el centre; i una estructura de pedra, com un banc semicircular amb una ”taula” circular al mig, que es creu pertany a un temple paleo-cristià anterior, a la zona del absis.

RESTES PALEO-CRISTIANES ??


Després, per una altra porta lateral, vam sortir al pati de la masovería/rectoría, on vam veure una sitja per a trepitjar el raïm i recollir el most, i un pou; la rectoría no es pot visitar, perquè va estar “okupada”, i cal restaurar l’interior; després vam poder pujar al campanar (sense campanes),(l’escala no és l’original); de tornada a l’interior de l’església, es va donar la visita per acabada.

Extracte de l’historia dels Templres i els Hospitalers a Sant Pau de Riusec,  ( i a Catalunya), extret de:

Templers i hospitalers a Sant Pau de Riu-sec

Els templers a Catalunya i la Corona d’Aragó

A la Península Ibèrica, l’Orde del Temple començà a implantar-se des de Catalunya i la Corona d’Aragó a partir de la dècada del 1130. El 1131, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III demanà entrar a l’Ordre. El 1134, el testament d’Alfons el Batallador cedia el seu regne als templers, juntament amb altres ordes, com els hospitalers o la del Sant Sepulcre. El testament fou revocat pels nobles aragonesos que lliuraren la corona a Ramir II d’Aragó. Tanmateix hagueren de fer moltes concessions perquè els templers hi renunciessin, tant de terres com de drets comercials.

 Els templers esdevingueren custodis del rei Jaume I, el Conqueridor que comptà amb el seu suport en les campanyes de Mallorca, on reberen un terç de la ciutat i altres concessions, i València, on també reberen un terç de la ciutat.

La dissolució de l’Ordre del Temple a Catalunya

 El papa Climent IV adoptà una decisió salomònica entre la majoria del Concili, favorable al manteniment de l’Ordre, i les pressions del rei de França per condemnar-la. Així va decretar no la condemnació, sinó la dissolució.

A Catalunya i la Corona d’Aragó la dissolució de l’ordre va comportar que els seus béns passessin als Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. El nom complet de l’ordre és Ordre Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. o a d’altres ordres militars ja existents o de nova creació.

Els templers a Sabadell

L’Ordre del Temple disposava d’un patrimoni molt considerable al Vallès que tenia la seva comanda central (termini que designa els territoris, immobles o rendes que pertanyien a les ordres militars) a Palau-Solità i Plegamans, amb possessions a Santa Perpètua de la Moguda, Lliçà  Sentmenat, Gallecs i Parets. Sant Pau de Riu-sec hauria estat un altre dels seus dominis a la comarca.

La primera hipòtesi sobre la presència dels templers a Sant Pau de Riu-sec fou formulada pel primer cronista de la ciutat, Antoni Bosch i Cardellach  a la seva obra Memorias del Sabadell antiguo y su término.

Joan Fuguet, que ha realitzat una exhaustiva investigació històrica i arxivística sobre el tema, cita l’enquesta encarregada al 1759 per fra Francesc de Cahors, prior de l’Ordre dels Hospitalers de Sant Joan, a un grup de juristes sobre les seves pertinences a Catalunya. Encara que no trobessin cap document que acredités la cessió de Sant Pau de Riu-sec per part dels templers, els juristes concloïen el següent: “Era verosimil que [Sant Pau] fuesse porción que en lo antiguo perteneció a la Religión de los templarios y se aplicó en la extinción de estos a la Religión de San Juan de Jerusalén.

D’altra banda, les intervencions arqueològiques realitzades després de la investigació històrica i arxivística de Fuguet semblen donar versemblança a l’existència d’una granja templera a Sant Pau de Riu-sec.

Així va exhumar-se una important edificació civil, entre el costat nord i de llevant de l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec que podria correspondre als templers, encara que no es pot descartar que fos l’hospital de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem. L’edificació consisteix en tres estances, de les quals es conserven els fonaments amb obertures de comunicació. Entre els material trobats destaquen una espasa curta,  un parell de guaspes de beina de ganivet de bronze, elements de ferro, una sivella de bronze i diversos recipients de ceràmica.

Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem

A diferència de l’escassa o nul·la documentació sobre la ocupació dels templers de Sant Pau de Riu-sec, existeix una relativament abundant documentació sobre el període en que fou possessió dels hospitalers de Sant Joan.

L’Ordre dels Hospitalers es constituí l’any 1048 per iniciativa d’uns mercaders italians del Regne de Nàpols que fundaren un hospital a Jerusalem per als peregrins al costat del Sant Sepulcre i sota l’advocació de Sant Joan Baptista. A partir de llavors construïren tota una sèrie d’hospitals en la ruta de peregrinatge a Terra Santa. A Catalunya, l’Ordre va fundar i administrar nombrosos hospitals. La comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes entre els seus membres, circumstància que els hi suposà importants donacions, privilegis i concessions. Especialment quan van aconseguir que els hi fossin transferits la major part dels béns i propietats dels templers. Les comandes estaven habitades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat en temes de caràcter administratiu, militar i religiós; a més, li corresponia la gestió dels seus drets i propietats

Els hospitalers i Sant Pau de riu-Sec

En la documentació exhumada per Fuguet, s’aprecia que, des del començament, Sant de Pau Riu-sec fou un priorat dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Es tractava d’una parròquia que no depenia del bisbe, sinó del comanador de l’Ordre de Barcelona. L’historiografia sobre el tema havia afirmat que, al 1325, els hospitalers van deixar Sant Pau i a conseqüència d’això, l’any 1471, el rei Joan II concedí a Sabadell el privilegi d’annexar-se la parròquia.

Tanmateix, les investigacions de Fuquet revelen que els hospitalers van mantenir durant molt de temps un domini sobre algunes parts de Sant Pau de Riu-sec. Així ha rescatat diversos documents dels segles XV, XVI. XVII i XVIII que demostren com el comanador de l’Ordre permutava o arrendava terrenys, cobrava delmes i censos, proves del seu domini parcial sobre el territori de la parròquia.

D’altra banda, al segle XVIII existeixen diversos documents sobre les visites que els comanadors de l’Ordre realitzaren a Sant Pau de Riu-sec. En una d’aquestes visites, al 1775, es redactà un informe on s’afirmava que, a l’anomenada ‘Torre de Sant Pau’ hi havia una església dedicada a Sant Pau de Narbona, que era propietat del comanador i no hi tenia res a veure el bisbe.

Així mateix s’indicava que el comanador de l’Ordre de Sant Joan nomenava al prior de l’església que feia funcions de capellà de la parròquia. En un altre apartat de l’informe d’aquesta visita es refereix a les jurisdiccions, on es diu que en el passat el comanador de l’Ordre de Barcelona tenia plena jurisdicció civil i penal sobre la quadra de Sant Pau, però que des de feia temps aquesta havia passat al batlle de la vila de Sabadell.

Segons Fuguet aquest estatus es mantingué fins a l’abolició del feudalisme amb la revolució liberal al primer terç del segle XIX.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

EL VAPOR BUIXEDA VELL

Un diumenge de finals d’octubre, ens vam apuntar a la visita teatralitzada del Vapor Buixeda Vell, seu del Museu de la Indústria Tèxtil de Sabadell, situat a la cantonada del carrer Sant Pau amb carrer de Cervantes.
Aquesta fabrica va ser fundada, el 1857, pels germans Miquel i Domingo Buixeda, arribats a Sabadell des de Camprodon l’any 1850; l’any següent van muntar una fabrica amb 6 telers manuals al carrer Jardí, i el 1857 van construir aquesta, amb el nom de Domingo Buixeda i Cia., dotada amb una màquina de vapor, que, mitjançant enbarrats i corretges, accionava les maquines de filatura, el tissatge continuava sent manual, el 1863 va canviar el nom a Buixeda Hermanos; el 1880, ja amb el nom Miguel Buixeda i amb llum elèctrica, era l’empresa més gran de Sabadell; especialitzada en roba d’home de novetat, es feia tot el cicle productiu de la llana: carda, rentat, filatura, aprestos, acabats i tint.
En 1886, va passar a dir-se Víuda e hijos de Miguel Buixeda S.S.C.; el 1889,  una nova màquina de vapor permet mecanitzar el tissatge; i finalment en 1896 es dissol l’empresa, pero, la fabrica, continua funcionant mitjançant l’arrendament de les instal·lacions a petits fabricants.

El 1905 es funda la Mercantil Sabadellense, que segueix amb el sistema d’arrendament a fins 10 empreses diferents, i no sols tèxtils, fins i tot de construccions mecàniques.
El 1908, es va instal·lar una nova màquina de vapor, una Wolf semi-fixa de 300 CV. , el 1914 va començar el procés d’electrificació, i a la post-guerra, entre 1945 i 1954 va tornar a funcionar amb vapor, acoblant la Wolf a uns generadors per subministrar corrent, el 1972 hi havia instal·lades 14 empreses mitjançant arrendament, el 1980 va començar la crisi del tèxtil, i, finalment, el 1994 es va liquidar definitivament l’empresa.

A LA PORTA DE LA FABRICA


Per a la visita, ens van donar cita davant de la fàbrica, al carrer Cervantes; després de “passar llista”, vam entrar a la fàbrica, on ens van rebre dos actors caracteritzats de treballadors de principis del segle XX, el Pep i la Mercé, ens parlaven com si fóssim nous treballadors, que habien de començar l’endemà i ens tenien d’ensenyar el funcionament de la fàbrica, i els seus diferents departaments.


Ens van acompanyar, primer, a un lateral de la nau, al costat de l’entrada, on hi ha disposats uns bancs correguts en tres o quatre files; asseguts allí vam veure un àudio-visual, sobre l’inici de la industrialització del tèxtil a Sabadell, i la implantació del vapor com a força motriu.
Finalitzat l’àudio-visual, ens van mostrar els productes que s’utilitzaven, carbó mineral, llana en brut,  llana neta, cardada i filada, diversos productes per a fer tints, i els mostraris que portaven els viatjants; també ens van ensenyar diferents maquines que estan exposades en aquesta sala, un teler manual (maqueta), el teler de garrot, el teler Jacquard, maquines de vapor vertical i horitzontal, generadors…


Després va començar la visita, baixant, primer, al subterrani, passant al costat de la base de la xemeneia (la caixa de fums), on ens van explicar que utilitzaven els nens com a escura-xemeneies; després vam penetrar cap a la carbonera, passant al costat del pou, i de la descalcificadora d’aigua.
Altre vegada a dalt, vam sortir al pati, on hi ha una gran peça de recanvi de la Wolf, i després vam entrar a la nau on està la màquina de vapor Wolf, semblant a una locomotora sense rodes, ens van explicar que la van portar, desmuntada, amb tren i la van descarregar en el “apeadero” de la Rambla, portant-la en carros fins la fabrica, però que el cos principal de la caldera no passava per la porta, per la qual cosa van haver de tirar una paret per a entrar-la; allí vam poder veure l’embarrat que entrava a la fabrica per a moure les maquines mecànicament amb politges i corretges; i també la roda que accionava, també amb corretja, un gran generador de corrent; vam pujar per una escala que accedia a una sala, on hi havia més generadors, per a generar corrent per a moure les maquines amb electricitat, accionats per corretges connectades a l’embarrat que entrava a la fàbrica; a més de quadres elèctrics.

LA MAQUINA DE VAPOR WOLF.


Baixant de la sala “elèctrica”, vam veure unes fotos dels fundadors de la fàbrica, i d’altres empresaris tèxtils de la ciutat; de tornada a l’entrada, es va donar la visita per acabada.

LES DONES DEL TEXTIL, de Jaume Barbera, extracte de: https://www.diaridesabadell.com/2020/03/09/dones-textil-sabadell-historia/

A la indústria tèxtilde Sabadell, només en els càrrecs directius i en el ram de l’aigua, hi havia més homes que dones, en els processos de preparació, filatura i teixit, el predomini femení era més que evident; des dels inicis del tèxtil, la teòrica docilitat de dones i nens els feia idonis per suportar les dures condicions que es vivien a les fàbriques, a més, eren la mà d’obra més barata; quan es va regular el treball infantil, i es van decretar els 14 anys com a edat mínima, les dones seguien sent majoria a les fàbriques.

A Sabadell es va crear l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis, per tal de preparar la jovenalla per als llocs de treball de les empreses. Però mentre els nens tenien accés a assignatures com dibuix artístic, dibuix lineal, pintura, escultura, matemàtiques, perspectiva, teoria de teixits, mecànica industrial i física i química; les nenes hi anaven a aprendre a cosir peces.

A les empreses tèxtils les dones no havien de suportar feines feixugues ni pesades. S’aprofitava la seva proverbial constància i la destresa de les seves mans –molt més hàbils que les masculines– per a les operacions manuals delicades o per repassar i corregir els errors en les peces de roba fruit d’una maquinària antiga i bastant arcaica. La majoria d’operacions anaven a càrrec de les dones. I així podríem parlar de: canoneres, cosidores, esborradores, escutiadores, metxeres, nuadores, ordidores, passadores, pentinadores, repassadores, rodeteres, sargidores o teixidores. Dins d’aquest llistat també si podrien afegir les cuidantes, que eren, usualment, les encarregades de les cosidores. D’altra banda, hi havia secretàries i en alguns casos, administratives. A més, els treballs més desagradables com netejar vàters i lavabos eren tasca femenina.

No es pot negar el paper que ha jugat el sexe femení dins la indústria tèxtil  i no és exagerat, doncs, parlar de les Dones del Tèxtil.

Aleshores era molt usual veure pels carrers de Sabadell, els carros o camions de determinades fàbriques, repartir peces pels domicilis de les cosidores.      

Les dones sempre s’han endut la pitjor part. A meitat de segle XX, la jornada laboral era de 48 hores setmanals per conveni i el dissabte al matí era laborable. Les dones, després d’haver treballat tota la setmana, cobrant la meitat que els homes per la mateixa feina, no podien permetre’s el luxe d’una tarda d’esbarjo. Mentre els homes eren al cafè o a cal barber, a les dones els tocava fer dissabte. Si podien, havien d’anar a la perruqueria el diumenge al matí.

Davant del tracte immerescut, hi va haver unes dones que van creuar la ratlla. Es van atrevir a lluitar pels seus drets. Van intentar trencar una cadena injusta. Van participar en les reivindicacions obreres i van lluitar per la millora de la vida de les dones treballadores.

Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell l’any 1862, va deixar la seva empremta de lluitadora en contra de les desigualtats. La seva neboda Emília Claramunt va participar en la vaga de Cal Seydoux de l’any 1910 i amb la seva amiga Balbina Pi (mare de la cantant Teresa Rebull) varen reivindicar, a més, la lluita feminista. Totes tres eren filadores.

Fidela Renom, nascuda a Sabadell l’any 1891, ordidora d’ofici, va ser la primera Regidora de l’Ajuntament de Sabadell. Totes elles són dignes figures representatives de les dones del tèxtil.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL CASTELL DE MONTESQUIU.

Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.

EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat


La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.


El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta.
A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.


A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens.
Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat

A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.

Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.

El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.

Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar