Etiqueta: VIVENCIAS

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

LA COLLA DEL CLUB

Els que heu llegit els meus relats des del principi, recordareu, que, entre els 15 o 16 primers;n’havien sobre aventures en sortides i excursions amb la Colla del Club, ara repassaré, una mica, la meva historia amb aquesta colla, que, per a mi, ha sigut molt important, doncs, en ella,he compartit molts bons moments, amb uns bons amics, i que, a dia d’avui, encara mantinc l’amistat amb molts d’ells.

ELS ORÍGENS:
A finals del 74, el meu amic i company d’institut, en Jordi Lartuna en va presentar uns amics seus, l’Esteve “Estevet” i l’ Isidre; si no ho recordo malament, vam anar a veure “Els Pastorets”, al teatre del col·legi dels Maristes, doncs l’ Esteve hi actuava,(o era son germà en Xavi??) ; amb ells, en Miquel (que ja coneixia dels Merinals), i en Paco, vam “fundar” La Colla, que mes endavant coneixeríem com la “La Colla del Club”, ja que, menys jo, els demes eren socis del Club Natació Sabadell; pocs dies desprès es van afegir algunes noies, la primera la Marta, cosina de l’Esteve, que va dur dues amigues seves, la Ceci, i l’ Espe.

A LA SALUT.


Amb aquesta colla, els caps de setmana, vam fer nombroses sortides i excursions. Solíem quedar a la “Creu dels Caiguts”, (avui el Reco del Campanar); o a casa del Esteve o l’Isidre, per anar a prendre alguna cosa a algun lloc com la Tasca, o a un pub musical (era moda a les hores) o al cinema; mes endavant, els pares de l’Esteve ens van cedir el cobert del pati de casa seva, on vam muntar un “local” amb equip de musica i llums “psicodèliques”, on ens podíem reunir, fer festes,“güateques” i d’altres activitats, com fer macramé o carteres de feltre.
D’excursió, on anàvem mes sovint, era a la Mola, per proximitat i per que es podia anar amb bus fins a Matadepera; també recordo anar, al menys una vegada, al Aplec de la Salut; i a Cerdanyola del Vallès, doncs d’allí eren algunes moses (també del Club) que es van afegir al 75, però no van durar gaire; també vam anar a una jornada de portes obertes a la UAB de Bellaterra.

Entre el 75 i el 76, a part dels “fundadors” de la colla, havia molta gent entrant i sortint de la colla, alguns venien regularment, d’altres en ocasions puntuals o nomes un parell de vegades…, la qüestió es que de vegades ens aplegàvem, al menys, una vintena d’amics; com a l’excursió que vam fer a Montserrat, en que, al menys, érem una quinzena.

Dels habituals en aquells temps recordo: en Fermi, en Marius i sa germana Jordina, en Manel, la Julia, les germanes Montse i Vicky; i ja en el 76, van afegir-se la Montse i la Pepi, també germanes, l’Anna L., (curiosament, totes aquestes noies, eren de la Creu Alta), i mes tard la Silvia, que avui es la dona del Esteve, (aquesta era de la Concordia); i segons m’han recordat, també venien, en Santi, en Climent, en Joan, la Tere, la Pili, l’ Anna P., la Lidia, en Pere, i ja en el 79 la Karina.
AMORS DE JOVENTUT:
Com no podia ser d’altra manera, en una colla de nois i noies de entre 15 i 18 anys, es van anar formant parelles, algunes esporàdiques, d’altres mes duradores: En Jordi amb l’Espe, la Marta amb en Marius, la Ceci amb en Manel, jo amb la Julia (que mes aviat vam estar tontejant), l’Isidre primer amb la Lidia i desprès amb la Montse…, i l’Esteve amb la Silvia,i que continuen junts; no recordo si en Miquel es va aparellar amb algú en aquells temps.

EL 850:
Al principi del 76 en vaig treure el carnet, com que jo soc el mes gran, vaig ser el primer en fer-ho; i aquell cap de setmana ens vam trobar a casa del Isidre, una noia (no recordo quina) en va preguntar si ja tenia cotxe, i com que havia un 850 coupé aparcat davant de la casa, per prendre-li el pel li vaig dir que era aquell, i com que duia unes claus de un forrellat, li vaig ensenyar, las va agafar i va sortir al carrer, lo que no m’esperava es que la clau va entrar al pany, i quan, a sobre, va obrir la porta ja en vaig quedar de pedra… l’hi vaig tenir que dir que no que era broma i fer-la sortir del cotxe i tancar-lo abans no sortís el propietari.
Cap a finals del 76, vaig comprar-me el meu primer cotxe,(que també va ser el primer de la colla), un 850 de 3ª ma (no era coupé).
Uns quants de nosaltres, quedàvem alguns dies al vespre, entre setmana, desprès de plegar, a la plaça del Angel per xerrar o fer plans per el cap de setmana; jo hi anava amb el cotxe, i aparcava al carrer Raval de dins o a la mateixa plaça del Angel, i desprès, acompanyava alguns/nas, a casa seva, però una de les primeres vegades, que anàvem 6 en el cotxe, en vaig despistar xerrant, i en comptes d’agafar el carrer Convent, que tenia preferència, vaig agafar el carrer Soledat, que no en tenia, i en la cruïlla amb Sant Honorat, vaig fotrem una pinya contra un 600, que tenia la preferència, que no vaig respectar, per sort ningú va prendre mal, i com que amb el soroll del xoc, van sortir molts curiosos, ningú es va adonar de que anàvem 6, desprès un dels meus passatgers, el que vivia mes a prop,( no recordo qui), va marxar a peu, i no va passar res, tret d’un bony al morro del cotxe.
També, recordo un altra vespre que, anant a deixar les noies ( la Montse i la Pepi, i l’Anna ) a casa seva, vaig aparcar per les rodalies del camp de futbol,(un carrer que, encara, no tenia cases ni pisos) per xerrar sobre el “mal d’amor” que tenia una d’elles; i va venir la policia pensant que érem una parella fent “trapelleries”, je, je; les altres aventures amb aquest cotxe ja les he explicat en els relats publicats anteriorment.

LA MILI:
També vaig ser el primer en anar a fer el servei militar, a principis 78, fins a meitat del 79, es adir que vaig estar un any i escaig “desconnectat” de la Colla; el dia que marxava van venir a acompanyar-me fins a l’estació on agafàvem el “tren dels quintos”, crec que en Miquel i l’Esteve(??); i quan en van llicenciar, vaig recuperar el contacte, primer amb l’Esteve i la Silvia, i desprès amb la resta; a la segona meitat del mateix any que jo, hi va anar, a la “mili”, en Miquel, i el 79 en Jordi Lartuna.
A SARAGOSSA:
En Miquel, es va llicenciar de la mili a la segona meitat del 79, la va fer a Saragossa, i va fer novia “mañica”, (la Mercedes, que ara es la seva esposa), com que ell, encara no tenia cotxe, i tenia que anar a veure-la en tren, vaig a oferir-me a portar-lo un pont a finals del 79, i cap allà que vam anar amb el meu 127; nomes recordo que vam sortir amb ella i uns amics, i, que, en Miquel i jo, vam dormir aquella nit al cotxe; l’endemà, no recordo que vam fer, nomes que vam tornar cap a casa al vespre i vam sopar pel camí.

CELEBRACIONS:
A mes de balls al local, també celebràvem altres festes, i no sempre al local, com revetlles: La primera,la de l’any 75, al pati de ca l’Esteve; o també, la del 76, que vam anar a una torre que tenien els pares d’en Fermi cap a Gallecs o Lliça, a la que van venir alguns pares, per dur-nos en cotxe, recordo que a mi en van dur la meva cosina Leo, de França, i el seu marit amb el seu cotxe, aprofitant que estaven de vacances a casa; o la que vam anar al Trillas de Tamarit, amb bany nocturn.
I com no, caps d’any: A mes del que vam celebrar a la casa del carrer Covadonga; en vam celebrar alguns mes, i per ser “diferent” vull destacar aquest:

UN CAP D’ANY AVANÇAT: Pels volts de Nadal del 79, en Claudi (promès de l’Azucena), estava a la mili, i va venir de permís, però tenia que passar el cap d’any a la caserna, així que vam decidir de muntar-li una festa de cap d’any per sorpresa, uns dies abans; ens vam reunir al local de casa de l’Esteve, el Claudi, l’Azucena, l’Esteve, la Silvia, la Ceci, la Gloria( una amiga del Claudi i l’Azucena), la Francesca (una amiga de la Ceci) i jo; allí la Gloria (sense que en Claudi ho sentis)ens va oferir d’anar a una caseta que tenien els seus pares entre Rubí i Castellbisbal, i muntar la festa allí, així que els vam tapar els ulls al Claudi i l’Azucena, i cap allà que el vam portar; i així, aquell any, vam celebrar cap d’any dues vegades.


EL CUMPLE DE LA CECI.
Llògicament, també celebràvem els aniversaris, recordo especialment el de la Ceci a finals del 79, que vam anar a celebrar-lo a Caldes i vam quedar-nos a dormir allí, en una torre que tenien els seus pares, a aquella festa, gracies a les fotos, se que vam anar, l’Esteve, la Silvia, l’Isidre, en Miquel, l’Espe, la Marta, en Marius, en Fermí, en Paco (que feia temps que no venia), la Francesca,(una amiga de la Ceci), i l’Azucena, que crec va ser la primera vegada que venia.


Al febrer del 80 vam tenir el primer casament, es van casar l’Esteve i la Silvia, i jo vaig tenir l’honor de ser el seu fotògraf; també van venir la Ceci i l’Azucena.
EL CANVI:
A partir del 80, amb el Jordi Lartuna a la mili, i en tornar es va centrar en la carrera; en Miquel, que, quan podia, anava a Saragossa; en Isidre no se on parava… es pot dir que la colla va deixar de funcionar; a més tambe va marxar a la mili l’Esteve…;així que vaig continuar sortint amb en Claudi, l’Azucena, i la Gloria, que ens va dur a veure-la jugar a vòlei; i va ser amb una companya seva, la germana d’aquesta i las respectives parelles que vam formar una nova colla (la del Vòlei), amb la que vaig sortir dos o tres anys, fins que vaig començar a sortir amb la Sol , la meva esposa.
El 82 es van casar en Miquel i la Mercedes, a Saragossa; en aquells moments, jo estava sortint amb l’altre colla; precisament en el si de l’altra colla, al setembre del 83, van casar-se en Claudi i l’Azucena, i ja m’acompanyava la Sol; si no m’enganya la memòria, els hi vaig filmar el casament en Super 8.
EL RETORN:
A partir del 81, vaig tornar a tenir contacte amb l’Esteve i la Silvia, que van ser pares del Dídac, (desprès van seguir la Mariona i en Roger), i l’Esteve va obrir la seva primera botiga, més endavant, també vaig recuperar contactes amb l’Isidre, en Jordi i en Miquel; per l’abril del 87, es van casar en Jordi Lartuna i l’Angels; i al juliol del mateix any, la Sol i jo, per cert que l’hi vam comprar els mobles a l’Esteve, que, a més, ens va fer de testimoni.
Els següents en ser pares van ser en Jordi i l’Angels, al 90 van tenir la Berta,(seguida per l’Ariadna i en Marc); desprès en Miquel i la Mercedes, van tenir en Dídac el 91; i per fi en Isidre amb la Maribel, van tenir en Gerard el 2010; i l’Esteve i la Silvia ja son avis per quadriplicat.

A partir del 87 o 88, hem anat ajuntant-nos anant a sopars o dinars, mes o menys regularment; al principi els fèiem en algun restaurant, fins i tot el 2006, que vivia a Manlleu, vam fer un dinar als afores de Vic; desprès, vam passar a fer-los a casa d’algun, i cada parella porta algun plat o beguda, es mes pràctic, mes tranquil i permet d’allargar la sobretaula; l’últim, de moment, va ser un dinar a casa d’en Jordi i l’Angels, a Terrassa, el 2019.
També, a principis dels 90s, vam celebrar una revetlla sant Joan, que ens va convidar l’Esteve a una casa que tenia llogada a Moià, i recordo que nosaltres ens vam quedar a dormir i en Miquel, i no se si en Jordi, van tornar a Sabadell (o Terrassa) a altes hores de la matinada.
I als vols del 2000, vam anar a una cabana que tenien els pares del Isidre al Balcó de Sant Llorenç, a fer una barbacoa; aquest 2026 tenim una trobada pendent a ca la Marta.

EL DINAR DE 2016.

També, hem celebrat els 50 anys d’en Jordi, de la Silvia, de l’Angels o d’en Isidre; l’últim, de moment,: els 60 de l’Esteve, el 2019…
Desprès de tornar a viure a Sabadell el 2014, vaig retrobar-me, per casualitat, amb l’Espe (ja ens hem trobat post-pandèmia), i també amb en Manel (per Facebook); i durant la Pandèmia, i amb motiu de començar a escriure aquests relats, he recuperat el contacte, (malgrat sigui virtual), amb alguns mes: la Montse i la Vicky (amb les que fa poc ens vam reunir físicament), en Fermí, la Karina, i en Claudi i l’Azucena ( amb ells dos tambe es vam reunir fa poc).

Tot seguit deixo un petit resum de les “aventures”amb la colla, publicades al principi del blog:
LA MOLA I EL MONTCAU:
DE MONTSERRAT A SANT JERONI:

EL CAMPING TRILLAS
LA TRAVESSA DELS RASOS:
ROVELLONS AL COGULLÓ D’ESTELA:
LA CASA DEL CARRER COVADONGA I EL MONTSENY:
CADENES PETITES:
VIATJE A FRANÇA:
SENSE FRENS A LA COLLADA:
L’ALT FRESER: “COMA DE VACA”:
RUPIT I EL FALLO:
SETMANA SANTA DEL 80:

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

PRIMER TREBALL FOTOS I GRISOS

Els que ja en coneixeu, sabeu que m’agrada molt fer fotos, el culpable d’això es el meu pare, que era un gran aficionat a la fotografia, fins el punt de que teníem un laboratori a casa; quan vaig fer 8 o 9 anys en va regalar una càmera fotogràfica senzilla, però millor que las Werlisa i similars que corrien en aquells temps; i amb 15 anys ja va comprar-me una Yashica mes complerta.

Els últims anys d’institut, a principis dels 70s, per aprofitar les tardes, els dissabtes i les vacances, va aconseguir que entres a la botiga de fotografia del barri, Fotografia Prats, de Vicens Prats, amb el que tenia una bona amistat; vaig començar de dependent a la botiga i els matins que no tenia classe, d’ajudant al laboratori; mes endavant també l’havia acompanyat a fer algun reportatge de tipus industrial, i algun casament que fes en Super8 (filmat), per aguantar la entorxa (el focus), en interiors.

El últim any, va oferir-me fer el reportatge d’una celebració de l’Associació de San Sebastian de los Ballesteros, a Sant Julia d’Altura; quan vaig arribar vaig presentar-me al secretari de l’associació per rebre instruccions, i en va dir que, sobre tot, fotografies lo que fes el president de l’associació; tot anava molt bé, fins l’hora de dinar; com que encara érem a l’època franquista, van assignar una dotació de la Policia Armada, (els Grisos), per controlar l’acte, doncs bé, el president dels Ballesteros va entregar unes plates de menjar als policies, i com es normal jo ho vaig retratar, al cap de poc van venir dos policies a dir-me, amb males formes, que els hi entregues el carret, com que no volia van agafar-me la càmera, per sort el president, que estava a prop, va venir ràpidament i va medià per que en tornessin la càmera, vaig proposar que podria rebobinar el carret unes quantes fotos enrere i disparar a sobre per espatllar las fotos fetes; els hi va costar, però al final, amb reserves, van acceptar; després el president va explicar-me que com que estaven de servei no podien acceptar ni begudes ni menjar; bé finalment tot va acabar bé, vaig poder acabar el reportatge, i nomes es van perdre un parell de fotos poc importants.

FESTA MAJOR MERINALS ANY 72.

Aquell mateix any, en acabar el curs, vaig posar-me a treballar d’aprenent de recanvista, la que seria la primera feina oficial a jornada complerta.

També, durant l’últim any d’institut, amb el meu company d’aventures en Jordi Lartuna, al que l’hi vaig encomanar l’afició a la fotografia, vam muntar el laboratori que tenia el meu pare, que ja no el utilitzava, a les golfes de casa seva, on fèiem el nostres “pinitos” revelant fotos, cal a dir que en aquest aspecte, al final el alumne va superar al mestre, ja que, finalment, jo vaig deixar el revelat per manca de temps.

CASAMENT ESTEVE I SILVIA.

També comentar que havia fet d’altres reportatges per el meu compte, com els que ja havia comentat en un altre relat, el l’obra de teatre al institut o els “pastorets hipies” del institut de les nenes; mes endavant vaig fer reportatges de casaments de companys de feina, i amics, com l’Esteve (Estevet) i la Silvia; i fins i tot una pel·lícula en Super 8 del casament dels meus amics Claudi i Azucena; crec recordar que també alguna comunió; i per descomptat, de sempre he fet fotos de excursions i celebracions.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA FETS HISTORICS RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA TRAVESSIA DELS RASOS

Els que heu llegit els meus relats des del principi, segurament, recordareu aquest, doncs, va ser un dels primers que vaig penjar, però he trobar unes diapositives, d’aquesta excursió, a casa, i vaig descobrir que, vam anar-hi cinc, en comptes de quatre com jo pensava i vaig escriure, així que l’he modificat i he afegit un parell de fotos de las que vaig trobar.

A principi del 76, se’ns va ocórrer de fer la primera excursió “seriosa” aprofitant la setmana santa, fer la travessia des de Berga als Rasos de Peguera, fins i tot, algú, va proposar d’ arribar a la serra d’En Sija, axis que, en Jordi, l’Esteve “Estevet”, l’Isidre, en Joan “Joanet”  i jo, varem sortir,  el Dijous Sant, amb tren cap a Manresa i allí, després d’esmorzar, vam agafar un Bus fins a Berga; passat Puig-reig, veiem la muntanya i no hi ha gairebé neu, lo que provoca que en Jordi  es queixés de que quan arribaríem a dalt ja no quedaria neu.

 Una vegada arribats a Berga, varem comprar alguns queviures mes, beguda i una ampolla de conyac; i vam començar el camí per a començar  a pujar cap al Coll de l’Oreller, on vam dinar uns entrepans, per continuar pujant; cap el tard, vam acampar en una esplanada propera al Coll de Tagast, desprès de plantar la tenda, vam preparar una foguera on vam cuinar patates i tall per a sopar, just quan començàvem a fer el sopar va començà a nevar, per la qual cosa vam tenir que protegir el foc, per que no s’apagués, desprès de sopar, ens vam ficar a la tenda i a dins dels sacs, desprès d’una estona fent broma sobre el fred que feia, amb l’ajuda de l’ampolla de conyac i apilats uns amb els altres, ens vam adormir.     

AL COSTAT DEL ARBRE SEC, RASOS DE BAIX

 L’endemà, ens varem despertar glaçats i vam trobar una capa de glaç sobre les botes, dins de la tenda, i en sortir de la tenda estava tot nevat, el que li va donar una alegria al Jordi, però feia un matí assolellat…; vam esmorzar i, desprès, vam començar a recollir mentre es fonia la neu; una vegada aixecat el campament, vam continuar pujant fins a la Collada dels Rasets, quan vam arribar a dalt, vam veure tot el Pla de Rasets nevat i, en fer el primer pas, ens vam enfonsar a la neu fins a mitja cama; com és lògic amb tal quantitat de neu, no es distingia cap sendera, així que vam tenir de calcular la ruta a ull; al cap d’una bona estona avançant penosament, ens va semblar veure una torre de tele-arrossegament davant nostre, i cap a allí ens varem encaminar, però quan estàvem arribant, vam veure quera un arbre pelat, arribant  fins allí, vam veure que estava a prop d’un estimbat i que per sota passava la carretera que puja a els Rasos;  estàvem a un costat d’una carena en V a la zona dels Rasos de Baix i per a seguir la ruta correcta cap als Rasos de Peguera, teníem que recular un tros per a arribar a l’altre costat  de la V, pe postres, va ennuvolar-se i va baixar, bastant, la temperatura; a més, al recollir el campament, ens havíem adonat de que només ens quedava menjar per a un dia mes.

PLA DE RASETS NEVAT.

                                        
Finalment, esgotats i gelats, vam arribar a la capçalera d’una de les pistes d’esquí dels Rasos; quan anàvem baixant ens va semblar sentir que cridaven “Estevet, Estevet”, vam pensar que eren al·lucinacions, però conforme baixàvem ho sentíem més clar, i vam veure, que a baix, a l’estació d’esquí estaven els pares de l’Esteve, ens vam reunir amb ells, i ens van explicar, que com havien anunciat nevades per a aquell dia i el següent, havien decidit venir a buscar-nos per si teníem problemes, així que vam pujar a la furgoneta i ens van baixar a una zona pròxima al Refugi dels Rasos, on havien acampat; havent dinat en condicions,  vam plantar la nostra tenda i vam passar la tarda amb ells, i ens van dir, que l’endemà ens pujarien a l’estació d’esquí per a passar el matí allí.


L’endemà, tal com ens havien dit la tarda anterior, ens van pujar a l’estació d’esquí, on vam llogar un únic parell d’esquís; l’únic que tenia nocions d’esquiar era en Esteve, que va dedicar-se a ensenyar-nos als altres, be, més aviat a intentar-ho perquè estàvem mes temps pel terra que sobre els esquís, però va ser divertit; al cap d’una estona es va posar a nevar, així que vam anar a tornar els esquís, i vam tornar al “campament base”; vam dinar aviat i després vam recollir la tenda, carregant-la a la furgoneta junt amb les motxilles i nosaltres mateixos, ens van dur fins a l’estació de Manresa, on vam agafar un tren fins a Sabadell, però sense la tenda i les motxilles que se les van emportar en la furgoneta,  ja les vam recollir a casa de l’Esteve l’endemà.                                                                                                                                                                                

HISTORIA SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTACIO DELS RASOS.  Extret de: https://www.nevasport.com/reportajes/art/31967/Historia-de-la-estacion-de-esqui-de-Rasos-de-Peguera/

Orígens: Els orígens de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera es remunten a principis de segle XX, ja que en ella coincideix l’inici de l’esquí a Catalunya.

En 1908, uns socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en un passeig matinal pel Desert de Sarrià suggereixen la idea d’assajar a Catalunya la pràctica d’esports de neu.

L’increment aconseguit per l’excursionisme en totes les èpoques de l’any i les dificultats de franquejar les altes serres a l’hivern unit a uns certs fracassos ocorreguts en intentar-lo, van portar a alguns membres del Centre a buscar la manera d’organitzar-los.

En aquells dies només es tenia una vaga idea del que eren els esports de neu. El viatge del soci del CEC Albert Santamaría al segon Concurs Internacional d’Esports d’Hivern celebrat en Chamonix al gener de 1908 va ser el pas decisiu per a impulsar aquella idea i formalitzar les gestions necessàries dins de la Junta Directiva del CEC de cara a constituir la “Secció d’Esports de Muntanya”.

El 21 d’agost de 1908 la Junta Directiva del CEC accepta i confirma l’acord de constitució de la “Secció d’Esports de Muntanya” adoptada el dia 7 d’agost del mateix any.

Seguidament es cursa una petició de material a la casa Staub de Zurich i en el Butlletí de desembre de 1908 es publica la següent notícia: “Secció d’Esports de Muntanya”: “havent arribat ja de Zurich els trineus, esquís, raquetes, piolets i altre material d’esports d’hivern, a la fi d’aquest mes celebrarà aquesta Secció la inauguració de les seves activitats amb una excursió als Rasos de Peguera i una altra al Montseny, a les quals seguiran unes altres que tindran per objecte practicar i implantar al més aviat possible en la nostra terra aquests esports, tan coneguts i popularitzats en altres països”.

Rasos de Peguera va ser el lloc triat per a estrenar el material rebut.

Tan aviat com els que estaven a punt de ser els primers esquiadors van rebre de Suïssa el material esportiu que havien encarregat, es van precipitar a buscar la prima capa de neu de principis de l’hivern. Una vintena de socis es van reunir en el Santuari de Corbera.

Hi havia una excitació contagiosa per provar tota aquella varietat d’útils. El material consistia en uns pocs parells d’esquís, model 1908, juntament amb alguns trineus i raquetes per a la neu. Es començava amb els trineus, després amb els esquís, posteriorment amb les raquetes, pràctiques amb el piolet i volta a començar.

Les dificultats, afortunadament, no van influir molt. La febre per l’esport d’hivern creixia per moments. Els debutants de la neu van demostrar una gran activitat que els va fer visitar gairebé totes les pistes que durant molts anys posteriors van continuar sent la referència de l’esquí a Catalunya. Així ho demostra la llista d’excursions d’aquells anys, que va ser la següent:

Nadal de 1908: Excursió als Rasos de Peguera
Any Nou de 1909: Excursió al Matagalls
14-17 de Gener de 1909: Excursió a la Vall de la Molina
31 de Gener de 1909: Excursió a Núria
Primers de Febrer: Excursió a Santa Fe del Montseny
21 de Febrer de 1909: Excursió a Ulldeter

És cert que ja des de les primeres sortides van quedar descoberts els Rasos de Peguera, el Montseny i les valls de Núria i La Molina però les fotografies que es conserven de tan memorables expedicions demostren que els pioners dels esports de neu no van acabar de penetrar a fons en els terrenys que van visitar.

En efecte, en els Rasos de Peguera es van limitar a esquiar sobre la primera neu que van trobar més enllà del Santuari de Corbera. Si en totes aquestes sortides poguéssim conèixer les distàncies fetes amb els esquís als peus i les realitzades amb els esquís a l’esquena veuríem la quantitat irrisòria d’esquiades que cadascun d’aquests entusiastes va realitzar en les primeres escapades. Sigui com sigui, si és cert que en el camp dels descobriments es van apuntar honorablement un lloc distingit.

Moltes vegades Corbera feia de refugi i les evolucions tenien lloc llavors en els Rasets, i quan s’efectuava la travessia al revés, el poble de Peguera acollia amorosament als admirats esquiadors, que si decidien passar un parell de dies en ell, ja no s’allunyaven molt d’aquest, com tement perdre la calor d’aquell lloc de foc i menjador ple de fum, típicament muntanyenc. Això van ser els començaments de l’esquí en Rasos de Peguera.
Llàstima que no hi hagués un mal refugi en els Rasos per a pernoctar i aixoplugar-se del fred!!
Un dia del mes de maig de 1932 els diaris de Manresa anunciaven de manera seriosa que molt aviat, la “Secció d’Esports de Muntanya” del “Centri Excursionista Montserrat” començaria la construcció d’un refugi en el massís de Rasos de Peguera, a la vall de Calders.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS

CARNAVAL DE TERRA ENDINS

Com ja vaig comentar fa uns dies, enguany alguns carnavals s’han enrederit al mes de març, un Com ja vaig comentar fa dies, un d’aquests es el Carnaval de Terra endins de Torelló, que, enguany es celebra del 24 al 30 de març, tot i que, el passat dia 11 es va fer la presentació al teatre Cirvianum

El dijous 24, al vespre, es farà, EL PULLASSU, que tradicionalment es fa el Dijous Llarder; es un cercavila amb un ritual màgic i ludiuc-sexual, amb coral, cobla, grallers, diables, capgrossos, gegants i el rei Carnestoltes; amb uns personatges com, en Xapot el Bruixot, el gegant Margalef, la Geganta Fortiana, el Botxí i la Guita-Tita, entre d’altres.                       

EL PULLASSU.

 Bàsicament, l’historia va de que, en Xapot necessita la tita d’en Margalef, per engreixar la Guita-Tita i aconseguir l’Apozema, per el que envia a na Fortiana per enredar-lo, i al Botxí per que l’hi talli la tita.

El divendres 25, serà la nit de les Senyoretes i Homenots, que des de mitjans els 80, en que un grapat de pesca-llunes, que no volien esperar a la rua, van agafar robes de les seves mares o germanes i van sortir a fer gresca vestits de dones, començant així la nit de les Senyoretes, que es una de les icones de la festa; des de el 2009,  també hi participen les dones, disfressades d’home; uns i altres desfilaran per la passarel·la de la plaça Nova. 

CARROSSA DE LA RUA.

El dissabte 26 serà la festa grossa, amb la celebració de la Rua, en la que participen mes de 20 carrosses, amb les seves respectives colles, a mes de que també poden desfilar els qui van disfressats per “lliure”, doncs no hi ha tanques per separar el públic de la desfilada; la rua travessa tot el poble, des d’el Camp Montserratí fins acabar a la zona esportiva, on es celebrarà el Terra Endins Festival, una festa amb DJ que durarà fins la matinada; allí, també es lliuraran els premis; l’organització facilitarà un servei de bus nit, entre les 4 i les 5’30 de la matinada per poder tornar a casa amb seguretat, a pràcticament tots els pobles de la comarca. 

Finalment, el dimecres 30, serà l’Enterrament de la Sardina ( que normalment es fa el dimecres de cendra); en el que munten la capella ardent del Rei Carnestoltes al teatre Cirvianum, des on sortirà una comitiva, encapçalada pel Bisbe Nicolau, l’alcalde i d’altres autoritats, per acompanyar el cadàver en un carro tirat per quatre cavalls, fins a la plaça Vella on serà cremat, i desprès… sardinada popular¡¡¡

Per mes informació, podeu trucar al ajuntament: 938591050, o per mail torello@ajtorello.cat.    

LLEGENDA del FALATELL , s’ha muntat una pel·lícula sobre aquest ingredient del Carnaval de Torelló, que es pot veure en aquesta web:  https://www.carnavaltorello.cat/la-llegenda-del-falatell-webserie/

Tot seguit es deixo un petit resum de la temàtica.

El Falatell és un ceptre embruixat i mil·lenari i el secret més ben guardat pels vilatans de Torelló. Els seus poders màgics l’han convertit en un objecte de culte, misteriós per qui no l’hagi conegut de prop però indispensable pels qui n’han comprovat els efectes. Sense ell, la vida a la Vall del Ges no seria ni de bon tros la mateixa.

Temàtica i capítols:

1er.Una visita inesperada durant la presentació del Carnaval de Terra Endins portarà a tres integrants de l’autoanomena’t Kumandu Barrila a iniciar una lluita contra els poders municipals i eclesiàstics per recuperar el Falatell i proclamar la República de la Barrila. La història ens convoca, per on comencem a buscar?

2on.El Kumandu Barrila avança determinat cap a la recerca del Falatell i s’endinsa al subsòl de Torelló, on una xarxa de túnels secrets els conduirà fins a les entranyes de la història del Carnaval de Terra Endins. Mentrestant, la Guàrdia Sueca, custodis del bàcul màgic, no defalleixen en la seva tasca de protegir el Falatell que reposa en una cambra blindada de l’Ajuntament de Torelló. Accedir-hi no serà fàcil, només una por els farà febles…

3er. L’any 937 Xapot el Bruixot forjà el Falatell amb l’ajuda del Diable. Durant més de tretze segles la vara màgica s’ha encès amb abundant lluentor reconeixent els descendents de Carnestoltes, malgrat els reiterats intents d’aturar-lo dels poders municipal i eclesiàstic, el Falatell segueix passant de mà en mà fins a arribar als nostres dies. Poseu-vos en fila! A la primera persona que se li encengui serà Carnestoltes 43è!

4at. El Vampir de Vic ha aconseguit apropiar-se del Falatell i celebra la seva particular victòria al mig de la plaça Major de la Ciutat del Sants. El Bisbe Nicolau i l’alcalde de Torelló faran mans i mànigues per recuperar-lo, però un dilema aborda a Nicolau… què passaria si en comptes d’un poca-solta, qui activés el Falatell fos una bona persona, de moral cristiana, que sabés portar el ramat pel bon camí i que detesta la barrila? Vine Xapot i que la llum del Falatell el reconeix-hi el nou sobirà!

5e. El Bisbe Nicolau ja té el Falatell i ara necessita aconseguir que aquest el reconegui com a nou sobirà per tal de proclamar la República de la Penitència. Per fer-ho, Nicolau i la Guàrdia Sueca s’endinsaran fins allà on no ha arribat mai ningú, l’amagatall del Cavaller del Gran Pullassu. D’altra banda, l’alcalde s’ha fet construir una rèplica de la gaiata i també té els seus propis plans pel futur del Carnaval de Terra Endins.

6e. Arriba el Dimecres de Cendra i encara no hi ha rei ni reina. Les Profecies del Germà Malaquies diuen que hi ha temps fins a les 12 de la nit per a proclamar un nou sobirà. L’alcalde convoca tothom a la plaça de la Vila. Sembla que podria tenir el Falatell però ningú ho sap del cert…

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES PATRIMONI

PALS I LES SIRENES.

El 10 de juny del 2021, vam fer una escapada al Baix Empordà, per anar a visitar la vila medieval de Pals, que està situada en el parc natural del Montgri i el Baix Ter, sobre un pujol que s’eleva enmig d’uns antics aiguamolls de la desembocadura del Ter, de fet el nom de Pals, ve del llatí Palus, que significa aiguamoll; el cultiu de l’arròs era la seva principal font d’ingressos abans del turisme.

TORRE DE LES HORES.


El castell de Pals està documentat des de l’any 889, amb el nom de Castrum Montis Asperum; i l’església de Sant Pere des del 994, en un document per el qual era cedida al bisbe de Girona.
Actualment, del castell només queda la torre romànica, circular, coneguda com a Torre de les Hores, a la part més alta de la vila, ja que va ser destruït a la guerra civil catalana del segle XV, i la seves pedres es van aprofitar per a reconstruir l’església i les muralles de la vila.

CARRER DE PALS.


La part nova de la vila esta en el pla al voltant del pujol, i als peus d’aquest podem trobar diverses zones per a deixar el cotxe; internant-nos, despres, en el barri antic, extramurs, per a arribar a la Plaça Major, on està l’ajuntament i l’oficina de turisme, al costat de la plaça veurem un arc de mig punt que dona accés a l’interior de la vila gòtica, pel carrer Major, de recorregut sinuós i costerut, a banda i banda del que veurem carrers encantadors, tots empedrats, amb arcs de mig punt, escales i profusió de flors i plantes en cases molt ben conservades; arribant a la part més alta podrem veure la Torre de les Hores, allí on estava el castell; allí, extramurs, es troba el Mirador de Josep Pla, des d’on es domina els camps del Baix Empurdà, amb una bona panoràmica del Montgri i de les Illes Medes.

ESGLESIA DE SANT PERE.


Baixant una mica per a tornar al carrer Major, arribem a la plaça de l’Església, enjardinada i amb escales, devant de l’església de Sant Pere, el temple actual és Gòtic del S.XV, amb alguns elements romànics de l’església anterior, del XII-XIII; la portada és d’estil barroc; l’interior és bastant auster, l’absis està presidit per tres finestrals gòtics.
Des del Mirador es pot agafar el passeig arqueològic que discorre per la part exterior de la muralla, podent veure les quatre torres quadrades del segle XIV, i arribar al peu del pujol i a la zona d’aparcaments.


Si bé la població és petita, el seu terme municipal s’estén fins a la riba de la mar, a la Platja de Pals, que s’estén des del Mas Pinell, al sud del la Gola de Ter, fins a la Platja de l’Illa Vermella, prop del cap de Begur; a mig camí de la mar, hi ha un altre petit nucli de població, els Masos de Pals.


Llegenda de les Sirenes de la Torre Mora: Extret de la revista del Baix Empordà.


A la Platja de Pals, prop de la de l’Illa Vermella, hi ha una antiga torre de guaita, coneguda com la Torre Mora, en la que, conta una llegenda, una nit a l’any, a l’hivern, es reunien totes les sirenes del mon al seu voltant, no sense abans treures el seu vel blau, que deixaven a la riba, els pescadors de Pals, que ho sabien, s’amagaven darrere de les dunes, amb l’esperança d’agafar un d’aquests vels, perquè així, la sirena a la qual pertanyia, s’havia de casar amb ell, convertint-lo en un home ric; segons diuen aquest és el motiu perquè, ara, no hi ha pescadors a Pals, perquè amb tantes sirenes, tard o d’hora tots van aconseguir un vel, i sent rics qui necessita sortir a pescar??
També conta una llegenda, que les sirenes acudien a aquest lloc perquè la seva reina, la més bella d’elles, vivia en pròperes illes Formigues, i que un pastor que la va veure, es va enamorar d’ella i va baixar de la muntanya, i ella va sortir de la mar, per a reunir-se, tots dos al Empordà.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

EL VAPOR BUIXEDA VELL

Un diumenge de finals d’octubre, ens vam apuntar a la visita teatralitzada del Vapor Buixeda Vell, seu del Museu de la Indústria Tèxtil de Sabadell, situat a la cantonada del carrer Sant Pau amb carrer de Cervantes.
Aquesta fabrica va ser fundada, el 1857, pels germans Miquel i Domingo Buixeda, arribats a Sabadell des de Camprodon l’any 1850; l’any següent van muntar una fabrica amb 6 telers manuals al carrer Jardí, i el 1857 van construir aquesta, amb el nom de Domingo Buixeda i Cia., dotada amb una màquina de vapor, que, mitjançant enbarrats i corretges, accionava les maquines de filatura, el tissatge continuava sent manual, el 1863 va canviar el nom a Buixeda Hermanos; el 1880, ja amb el nom Miguel Buixeda i amb llum elèctrica, era l’empresa més gran de Sabadell; especialitzada en roba d’home de novetat, es feia tot el cicle productiu de la llana: carda, rentat, filatura, aprestos, acabats i tint.
En 1886, va passar a dir-se Víuda e hijos de Miguel Buixeda S.S.C.; el 1889,  una nova màquina de vapor permet mecanitzar el tissatge; i finalment en 1896 es dissol l’empresa, pero, la fabrica, continua funcionant mitjançant l’arrendament de les instal·lacions a petits fabricants.

El 1905 es funda la Mercantil Sabadellense, que segueix amb el sistema d’arrendament a fins 10 empreses diferents, i no sols tèxtils, fins i tot de construccions mecàniques.
El 1908, es va instal·lar una nova màquina de vapor, una Wolf semi-fixa de 300 CV. , el 1914 va començar el procés d’electrificació, i a la post-guerra, entre 1945 i 1954 va tornar a funcionar amb vapor, acoblant la Wolf a uns generadors per subministrar corrent, el 1972 hi havia instal·lades 14 empreses mitjançant arrendament, el 1980 va començar la crisi del tèxtil, i, finalment, el 1994 es va liquidar definitivament l’empresa.

A LA PORTA DE LA FABRICA


Per a la visita, ens van donar cita davant de la fàbrica, al carrer Cervantes; després de “passar llista”, vam entrar a la fàbrica, on ens van rebre dos actors caracteritzats de treballadors de principis del segle XX, el Pep i la Mercé, ens parlaven com si fóssim nous treballadors, que habien de començar l’endemà i ens tenien d’ensenyar el funcionament de la fàbrica, i els seus diferents departaments.


Ens van acompanyar, primer, a un lateral de la nau, al costat de l’entrada, on hi ha disposats uns bancs correguts en tres o quatre files; asseguts allí vam veure un àudio-visual, sobre l’inici de la industrialització del tèxtil a Sabadell, i la implantació del vapor com a força motriu.
Finalitzat l’àudio-visual, ens van mostrar els productes que s’utilitzaven, carbó mineral, llana en brut,  llana neta, cardada i filada, diversos productes per a fer tints, i els mostraris que portaven els viatjants; també ens van ensenyar diferents maquines que estan exposades en aquesta sala, un teler manual (maqueta), el teler de garrot, el teler Jacquard, maquines de vapor vertical i horitzontal, generadors…


Després va començar la visita, baixant, primer, al subterrani, passant al costat de la base de la xemeneia (la caixa de fums), on ens van explicar que utilitzaven els nens com a escura-xemeneies; després vam penetrar cap a la carbonera, passant al costat del pou, i de la descalcificadora d’aigua.
Altre vegada a dalt, vam sortir al pati, on hi ha una gran peça de recanvi de la Wolf, i després vam entrar a la nau on està la màquina de vapor Wolf, semblant a una locomotora sense rodes, ens van explicar que la van portar, desmuntada, amb tren i la van descarregar en el “apeadero” de la Rambla, portant-la en carros fins la fabrica, però que el cos principal de la caldera no passava per la porta, per la qual cosa van haver de tirar una paret per a entrar-la; allí vam poder veure l’embarrat que entrava a la fabrica per a moure les maquines mecànicament amb politges i corretges; i també la roda que accionava, també amb corretja, un gran generador de corrent; vam pujar per una escala que accedia a una sala, on hi havia més generadors, per a generar corrent per a moure les maquines amb electricitat, accionats per corretges connectades a l’embarrat que entrava a la fàbrica; a més de quadres elèctrics.

LA MAQUINA DE VAPOR WOLF.


Baixant de la sala “elèctrica”, vam veure unes fotos dels fundadors de la fàbrica, i d’altres empresaris tèxtils de la ciutat; de tornada a l’entrada, es va donar la visita per acabada.

LES DONES DEL TEXTIL, de Jaume Barbera, extracte de: https://www.diaridesabadell.com/2020/03/09/dones-textil-sabadell-historia/

A la indústria tèxtilde Sabadell, només en els càrrecs directius i en el ram de l’aigua, hi havia més homes que dones, en els processos de preparació, filatura i teixit, el predomini femení era més que evident; des dels inicis del tèxtil, la teòrica docilitat de dones i nens els feia idonis per suportar les dures condicions que es vivien a les fàbriques, a més, eren la mà d’obra més barata; quan es va regular el treball infantil, i es van decretar els 14 anys com a edat mínima, les dones seguien sent majoria a les fàbriques.

A Sabadell es va crear l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis, per tal de preparar la jovenalla per als llocs de treball de les empreses. Però mentre els nens tenien accés a assignatures com dibuix artístic, dibuix lineal, pintura, escultura, matemàtiques, perspectiva, teoria de teixits, mecànica industrial i física i química; les nenes hi anaven a aprendre a cosir peces.

A les empreses tèxtils les dones no havien de suportar feines feixugues ni pesades. S’aprofitava la seva proverbial constància i la destresa de les seves mans –molt més hàbils que les masculines– per a les operacions manuals delicades o per repassar i corregir els errors en les peces de roba fruit d’una maquinària antiga i bastant arcaica. La majoria d’operacions anaven a càrrec de les dones. I així podríem parlar de: canoneres, cosidores, esborradores, escutiadores, metxeres, nuadores, ordidores, passadores, pentinadores, repassadores, rodeteres, sargidores o teixidores. Dins d’aquest llistat també si podrien afegir les cuidantes, que eren, usualment, les encarregades de les cosidores. D’altra banda, hi havia secretàries i en alguns casos, administratives. A més, els treballs més desagradables com netejar vàters i lavabos eren tasca femenina.

No es pot negar el paper que ha jugat el sexe femení dins la indústria tèxtil  i no és exagerat, doncs, parlar de les Dones del Tèxtil.

Aleshores era molt usual veure pels carrers de Sabadell, els carros o camions de determinades fàbriques, repartir peces pels domicilis de les cosidores.      

Les dones sempre s’han endut la pitjor part. A meitat de segle XX, la jornada laboral era de 48 hores setmanals per conveni i el dissabte al matí era laborable. Les dones, després d’haver treballat tota la setmana, cobrant la meitat que els homes per la mateixa feina, no podien permetre’s el luxe d’una tarda d’esbarjo. Mentre els homes eren al cafè o a cal barber, a les dones els tocava fer dissabte. Si podien, havien d’anar a la perruqueria el diumenge al matí.

Davant del tracte immerescut, hi va haver unes dones que van creuar la ratlla. Es van atrevir a lluitar pels seus drets. Van intentar trencar una cadena injusta. Van participar en les reivindicacions obreres i van lluitar per la millora de la vida de les dones treballadores.

Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell l’any 1862, va deixar la seva empremta de lluitadora en contra de les desigualtats. La seva neboda Emília Claramunt va participar en la vaga de Cal Seydoux de l’any 1910 i amb la seva amiga Balbina Pi (mare de la cantant Teresa Rebull) varen reivindicar, a més, la lluita feminista. Totes tres eren filadores.

Fidela Renom, nascuda a Sabadell l’any 1891, ordidora d’ofici, va ser la primera Regidora de l’Ajuntament de Sabadell. Totes elles són dignes figures representatives de les dones del tèxtil.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL CASTELL DE MONTESQUIU.

Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.

EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat


La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.


El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta.
A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.


A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens.
Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat

A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.

Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.

El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.

Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FIRA DE FIRES DE CASTELLTERÇOL

El diumenge 17 de 0ctubre, de 9 a 15 hores, a Castellterçol, celebren la Fira de Fires, en la qual conflueixen quatre fires diferents lligades a la manera de viure del poble:


La Fira Ramadera, amb una mostra d’animals del poble; cavalls, rucs, vedelles, ovelles, porcs, aviram, conills i abelles; amb demostracions d’algun treball antic, com el de ferrer, esquilador de mules, bufador de vidre o filadora de llana amb roda i fus mecanics;  un concurs d’allioli, degustació de mels, i una rua amb ruc per als més petits.

FIRA DE BOLETS. ANY 2016.


La Fira de Bolets, amb exposició de les diferents espècies de bolets i plantes remeieres de la zona, venda de bolets i degustació de plats elaborats amb ells, butifarra, cansalada, pa i aigua; també demostracio de fer cistells de vimec.


La Fira d’Artesania, exposicio i venda de productes de proximitat, pa, coques, embotits, formatges, olives, roba, complements, sabates, joies i decoració; i una zona amb jocs infantils tradicionals.

ZONA DE JOCS.


La Fira de Brocanters, tot un carrer dedicat a la compra i venda d’objectes usats.


Aquestes fires estaran repartides entre, la plaça Prat de la Riba, plaça Vella i plaça dels Estudis.
Com en les fires comentades anteriorment, a causa de la Covid, hi haurà restriccions d’aforament, i les mesures cautelars que dicti el PROCICAT; per a més informació d’última hora, recomano dirigir-se a l’Ajuntament de la vila, al telèfon 938666188, o per e-mail, castelltersol@diba.cat.

Una llegenda de Castellterçol, extret de:  https://blocs.xtec.cat i https://diablesdecastelltersol.org

Fa molt temps hi havia un poble que tenia un castell imponent que dominava tota la contrada. Un estiu va començar una llarga sequera.

Un bon dia va trucar a les portes del castell una dona que portava un estrany recipient de vidre amb quatre brocs a les puntes i un de més gruixut al mig. A dins hi havia un líquid transparent que, per l’agradable olor que desprenia, recordava talment un perfum. Aquella dona no era pas una desconeguda per a la gent de la contrada. Tothom sabia que vivia no gaire lluny del poble, en una casa al mig del bosc, on, segons alguns, cultivava males arts i, segons uns altres, es dedicava a curar persones greument malaltes. Sigui com sigui, els vilatans es malfiaven de la seva incòmoda presència. Aquell objecte que portava tampoc no era desconegut del tot per la gent més gran del poble; alguns recordaven haver-ne vist de semblants a casa dels avis. Els havien explicat que en els balls de festa major s’omplien amb aigua de roses per a festejar les noies i convidar-les a ballar. En deien almorratxa.

.La dona assegurava que el contingut de l’almorratxa era la solució a la greu sequera,.però no se la van creure i la van tancar a les masmorres del castell i l’almorratxa que portava se la va quedar el mossèn. La dona va ser condemnada a morir i la situació anava empitjorant ja que darrera el castell van aparèixer tres sols i de tanta calor i secada el terra semblava brases.

 El senyor va obligar als pagesos a treballar de nit i van veure aparèixer un mussol que volva pel cel del poble. El pare Fruitós va ser l’encarregat d’anar-lo a buscar. L’ocell el va portar fins al graner del castell i va veure que era ple de tots els fruits cultivats amb la suor i l’esforç dels pagesos. En Fruitós ho va explicar al poble i el poble es va revelar contra el senyor del castell.

 El mussol, des de la torre, esguardava la multitud amb una mirada penetrant. De sobte, va girar el cap a banda i banda i va desplegar les ales. Volia que els vilatans el seguissin. Va volar fins a la part més alta de l’església, al campanar, just allà on el mossèn havia amagat l’almorratxa. La va prendre amb les urpes i, de nou volant, va fer que els vilatans tornessin a les terres properes al castell.

Començava a clarejar… Tothom es va adonar, amb sorpresa i alegria, que els tres sols havien desaparegut i que al cel, com per art de màgia, només n’hi apareixia un darrere de la torre del castell, com sempre s’havia vist.   El mussol va començar a escampar el líquid de l’almorratxa per tots els camps i els cultius de la zona, talment com a símbol d’allò que perfuma la vida.

Els vilatans, bocabadats, observaven com tot rebrotava i com els núvols començaven a créixer per darrere del coll de Sant Fruitós. Una pluja generosa regava els camps i, de nou, rieres, rierols, fonts i pous s’omplien d’aigua; gràcies a aquell mussol i a l’almorratxa el poble va tornar a tenir aigua i fruits

Com a agraïment, la gent de la contrada va batejar aquell poble amb el nom de Castellterçol, en record del castell que tantes vegades els havia protegit d’atacs enemics i dels tres sols que havien estat a punt de destruir-los. I des de llavors, els pagesos i les seves famílies no van tornar a passar gana i sempre es van repartir amb justícia i generositat els aliments que la terra els proporcionava..

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RECORDS

VAMOS A LA PLAYA OH,OH,OH

La platja, el mar, la sorra…; a l’estiu a la meva mare i a l’àvia Antonia, els encantava anar a la platja, malgrat la dificultat per a desplaçar-s’hi als anys 50s, sense vehicle propi i un transport públic limitat, la que tenien mes a má era la Barceloneta, tren fins a Barcelona, y despres en tranvia.

Ja de petit van començar a portar-me a mi també, com és lògic, de les primeres vegades no em recordo, però si que he vist fotografies en les quals aparec ben petit, en algunes apareix, fins i tot, la meva besàvia Laieta, en unes altres estem amb el meu tiet Quimet i la tieta Anita, i també n’hi ha amb la tieta Carmeta i el tiet Servando, pel fons que es veu en les fotos, era a la platja de la Barceloneta; també hi ha fotos amb companyes de la fàbrica de l’àvia,( Cal Marcet), però no crec que em portessin en aquestes, possiblement ni hauria nascut.

A LA BARCELONETA, PRINCIPIS DELS 60


Precisament a la platja de la Barceloneta, recordo haver anat alguna vegada amb l’àvia, recordo que hi havia vestuaris per a canviarte la roba per el vestit de bany; el record més antic que tinc d’anar a la platja, és d’una vegada que vam anar a Montgat, amb els meus pares i uns veïns, la família Prat,en  Jaume, l’Encarna i la Rosa María,( la filla menor, l’Elvira, no recordo si havia nascut), crec que tenien uns parents allí, al costat de la carretera nacional, per la qual cosa només calia travessar la carretera i la via del tren per a arribar a la platja; si no m’enganya la memòria crec que era prop del túnel de Montgat, i havia de ser entre 1962 o 1963; possiblement vam anar amb l’autobús de línia; també tinc un record difuminat, d’haver anat a la platja de Mataró, o d’una localitat pròxima, recordo que hi havia barques de pesca encallades a la platja, i diria que hi vaig anar amb els meus pares.


La platja a la que més vam anar era la de Castelldefels, hi havia una agència d’autocars, viatges Leyca (encara existeix a Terrassa), on l’àvia agafava passatge per les excursions a Castelldefels, que feien els diumenges, sortint de Terrassa, ens recollien en la carretera, devant del Rosaleda,i recollia la resta del passatje a l’agència de Sabadell, al costat del “Apeadero”, a l’Av. José Antonio Primo de Rivera (actual Av. Barbera), i ens deixaven al costat de la platja; per a tornar a principi de la tarda; una vegada també hi vam anar amb l’autobús de línia de l’empresa Mohn, des de Barcelona, però no era practic, vam haver d’agafar el tren fins a Barcelona (plz Catalunya), i anar fins a la plaça Universitat a agafar el bus, que, a més anava molt ple, i el procés invers a la volta; a mitjans dels 60s, el meu pare es va comprar una moto amb sidecar, i amb ella també anàvem, ell, la meva mare i jo, a Castelldefels, normalment tornàvem a dinar a casa; almenys una vegada també va venir el fill d’uns veïns, en Paquito Yelamos, anàvem ell i jo en el sidecar, cosa impensable avui dia, i la meva mare de “paquet”; recordo que, ja a la platja, el Paquito, ens va donar un bon ensurt, va agafar una pilota de platja com a flotador, i, sense adonar-se, el corrent el va anar allunyant de la riba, encara sort que ens vam adonar i el meu pare va poder arribar nedant i rescatar-lo.


Amb els autocars de viatges Leyca i viatges Codina, l’àvia, també en va dur a les platges de Torredembarra, Tossa de mar i Salou.
A principis dels 70s, entre el 71 i el 73, amb la furgoneta de la família Prat,  haviem anat plegats, ells, els meus pares, el meu germà i jo (no recordo si vènia l’àvia), a la platja de San Salvador, al Vendrell, en una de les ocasions, el meu germà, que tindria entre 4 i 6 anys, ens va donar un bon esglai; després d’esmorzar, veníem, el meu pare, el Jaime, el meu germà i jo, portant-lo jo de la mà, de passejar per la vora de l’aigua, i en arribar al costat del para-sol on estaven la meva mare, l’Encarna, la Rosa i l’Elvira, el vaig deixar anar de la mà, i li vaig dir alguna cosa a me mare, no havia passat un minut que ens vam adonar que no estava amb nosaltres, espantats vam començar a buscar-lo en totes direccions, preguntant a la gent si l’havien vist, finalment, no recordo si el meu pare o el Jaume, el va trobar, a Comarruga, a més d’un kilometre d’on estàvem, el portaven una parella que l’havia trobat, buscant la “cabanya dels indis”( el para-sol), anaven preguntant a la gent per si sabien de qui era aquell nen, de tota manera, ell,  ja els havia donat el seu nom i adreça.
També, en la primera meitat dels 70s, una parella, amiga de l’àvia, que tenien un 600, ens portaven, a l’àvia i a mi, a la platja de la Punta de la Mora, prop de Tarragona, enfront de la Tomba dels Escipions.

CASTELL I PLATJA DE TAMARIT.


A la fi dels 70s i principis dels 80s , ja amb carnet i cotxe propi, vaig començar a anar amb el meu vehicle; com ja vaig comentar en el post del Càmping Trilles, vaig anar diverses vegades, amb amics de la colla del Club, a la platja d’aquest càmping a Tamarit; també m’agradava la platja de Sa Conca, a S’Agaro, no recordo amb qui anava però si que hi vaig anar diverses vegades; també recordo haver anat, almenys una vegada, amb els meus amics en Claudi, L’Azucena i la Gloria, no recordo exactament a quina platja, però era entre Sant Feliu de Guixols i Calonge, recordo que vam llogar un pedalo per a anar una mica mar endins.                            

 Ja amb la Marisol,hi  havíem anat, procurant cambiar de platja a, Comarruga, Castelldefels, Platja d’Aro, l’Escala,Tamarit, Sa Riera, Blanes, Pineda…; a partir de finals dels 80s, moltes vegades, trovabem retencions per a arribar a la platja, i com nosaltres no som de prendre el sol, si no d’arribar, banyar-nos un parell de vegades, assecar-nos i marxar, no ens agrada estar més estona a la carretera que a la platja, així que, a poc a poc, vam anar deixant d’anar a la platja .

Llegenda del Drac Gar i Got, extret de http://www.escasateva.catalunya.com

    El Drac Gar i Got de Castelldefels:

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar