Els dies 3, 4 i 5 d’octubre, a la Plaça Fra Bernardi de Manlleu, s’hauria de celebrar la Festa del porc i la cervesa, una fira gastronòmica que es celebra des de l’any olímpic, 1992.
Aquesta fira gira al voltant d’aquests dos productes, amb mostres i degustacions de productes elaborats amb carn de porc, i exposició i tast de cerveses artesanes, tant nacionals com importades.
ROSTINT ELS PORCS A LA PLAÇA.
A part de les degustacions, l’acte més vistós és la matança (realment escorxat, perquè per llei cal sacrificar-los en un escorxador regulat) i el rustit en foc de llenya, de porcs de qualitat, que després se serveixen per a dinar o sopar, en una carpa habilitada com a menjador, prèvia compra del corresponent tiquet; així com l’elaboració d’embotits, sobretot botifarra del perol, a la vista del públic; al costat de l’obrador d’embotits, s’instal·la un mercat d’embotits i productes de proximitat, a càrrec de paradistas del mercat municipal, i algunes xarcuteries emblemàtiques del poble, com Can Cerilles.
També es duen a terme diverses activitats gastronòmiques, com a tallers de cuina per a grans i petits, concursos de receptes, concurs de la llonganissa de la fira, concurs de la cervesa artesana de la fira, concurs d’Instagram…
Al voltant de la plaça hi ha un bon numero d’estands on comercialitzen cerveses, que també es poden degustar acompanyant entrepans de botifarra, xistorra, cansalada viada….; també podem trobar zones de joc per als nens, espectacles i concerts gratuïts.
LA FESTA DEL PORC I LA CERVESA, 2018.
La primera Festa del Porc i la Cervesa
Per Joan Arimany, publicat a El Ter, portal d’Osona, el 2017.
L’any que ve s’escauran els 25 anys de la celebració de la Festa del Porc i la Cervesa. El 1992 se’n va celebrar la primera edició. Per a Manlleu, aquell va ser un any de contrastos…
Sortíem d’un estiu imbuïts de l’exaltació olímpica de Barcelona, que tot el país va sentir en més o menys mesura, però estàvem en un angoixant i descarnat procés de desindustrialització que acabaria amb la desaparició de les empreses locals dedicades al tèxtil. Aquells mesos van ser un cop dur per a moltes famílies. La gent de Manlleu es va mobilitzar col·lectivament com poques vegades, públicament, amb una manifestació multitudinària. Enmig d’aquest procés, com una petita llum que espurnejava tot mirant el futur, va sorgir la festa que encara celebrem.
Si cal recordar i esmentar algú, amb agraïment, pel mèrit de provocar la gestació i el naixement de la Festa del Porc i la Cervesa –i crec que cal- aquest és Pau Portús i Parés. Empleat municipal que va dedicar gran part de la seva vida a l’Administració pública local, va impulsar diverses activitats de tipus cultural, esportives i lúdiques –recordem el cinema que, precisament, duia el seu nom-, i va manllevar de l’Oktoberfest costaner una proposta diferent. Transportada a Osona, terra d’embotits, la cervesa que regava la festa d’origen alemany també havia de ser-hi ben present. No es tractava del beure per beure, sinó del tast mesurat que combina beguda i els productes elaborats a partir de la carn de porc. Havien de passar alguns anys per viure l’esclat de la cervesa artesana, però l’art d’elaborar llonganisses i altres productes del mateix origen animal ja formava part de l’essència de la nostra terra. Per tant, porc i cervesa, van fer una excel·lent parella.
El primer cartell, obra de Ramon Paracolls, insinuava plenament el sentit de la festa. Lluny dels dissenys digitals posteriors, transmetia la frescor del dibuixant de rotring sobre paper.
Un fet que pocs coneixen, i que va estar a punt d’esborrar la festa abans de néixer, és la tensió que el mateix dia de l’estrena va viure l’equip de govern d’aquell moment. La referència explícita a la cervesa en el mateix nom de la festa, va fer témer que fos anul·lada per instàncies superiors. Alguna notícia s’havia rebut sobre el tema, però, per alleujament dels organitzadors, la notificació no es va emetre. I al vespre, al punt de les 9 del 16 d’octubre de 1992, es va procedir a la protocol·lària punxada del primer barril.
Recordo les primeres edicions en les quals les atraccions envoltaven de gresca, llum i color, les parades de cervesa i embotits. Gairebé sempre, dalt d’un entarimat, alguna actuació artística reclamava les mirades dels presents. Sens dubte, la imatge que sempre associaré a aquella etapa inicial de la festa és l’actuació, el 1993, de la banda bavaresa de Fred Köhler, vinguda de Tirol. El seu ritme transportava els presents al lloc originari de la festa.
La fórmula va arrelar. Fins i tot, quan se li va canviar el nom per “Festa de tardor”, els mateixos promotors del canvi es van adonar de l’error. En poques edicions, la Festa del Porc i la Cervesa de Manlleu havia assolit entitat pròpia.
Amb els anys, ja en són vint-i-quatre, la festa ha canviat i s’ha transformat d’acord amb els temps. La festa va esdevenir popular en ser capaç d’adequar-se a noves sensibilitats i acollir nous al·licients per convertir-la en una fira gastronòmica de primer nivell. A dia d’avui –que no en el moment de crear-se-, sorgeix una reflexió que fa d’aquesta festa –o fira- una paradoxa: Com persisteix quan gairebé una quarta part dels manlleuencs tenen prescrit no ingerir alcohol ni carn de porc? Aquesta pregunta comporta llargues reflexions que, en qualsevol cas, s’haurien de tenir en compte…
Podria haver esperat a fer aquest article coincidint amb el quart de segle, d’aquí a un any, però m’ha semblat més adequat fer-ho ara. I la raó és perquè m’agradaria –un desig ben personal- que en escaure’s l’efemèride, a l’edició de 2017, es tingui un fugisser –o no tan fugisser- record per a Pau Portús. Si no hagués estat per ell, ho puc ben assegurar, aquests dies no estaríem de festa, sinó que Manlleu entraria, com cíclicament pertoca, a la melangiosa tardor.
Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi), anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.
DONANT BESC ALS COLOMS.
Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.
Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.
AL PARC D’ATRACCIONS.
Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.
També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.
Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia: Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes. Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona». Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..
Entre el 17 i el 19 de setembre, a Canet de Mar, es celebra la Fira-mercat modernista, que ja va per la seva 13a edició, ja que es va començar a celebrar el 2008.
Són uns dies, en què el centre històric es transforma per a rememorar aquella època de principis del segle passat, comptant amb la col·laboració dels comerciants, que es vesteixen d’època, i ambienten els seus establiments; també alguns restaurants ofereixen plats d’aquella època; a més, als seus carrers es celebren diferents activitats lúdiques i artístiques, com a espectacles de carrer a càrrec de grups de teatre itinerant degudament caracteritzats, sobretot dirigits als més petits, però també de recreació històrica; també hi ha un mercat d’artesania, amb mostres d’oficis i costums de l’època; diverses exposicions, i la ruta guiada pel patrimoni arquitectònic modernista.
ESPECTACLE ITINERANT.
Aquesta ruta modernista, que també es fa un dissabte al mes, amb una durada aproximada de 1,30 hores; té el seu punt de reunió a la Casa Museu de Luis Domenech i Montaner, construïda entre 1918 al 19, és museu des de 1998, per a anar cap a la Riera de San Domench, on està la Casa Roura, o Ca La Bianga, construïda per Domenech i Montaner entre 1891 al 92, avui dia alberga un restaurant; a la confluència de la Riera de San Domenech i el carrer Ample, està l’Ateneu Canetenc, construït entre 1885 al 87, també per Domenech i Montaner, ha estat casino i ateneu obrer, actualment alberga una biblioteca pública; la ruta segueix pel carrer Ample, on està l’Ajuntament d’estil historicista, i altres edificis remarcables com a Ca Puxan, modernista de 1913; segueix pel carrer Castañer, la Plaça Macià, les Escales del Sant Crist de 1913, el carrer de l’Església, que desemboca en la plaça de l’Església, gotíca del XVI; la Riera Buscarons, que també té diversos edificis remarcables, com el Mercat i la Casa Renau , noucentistas o la Guarderia de la Fabrica Jover modernista; i tornada a la Casa Museu.
CASA ROURA.
A part d’aquesta ruta, hi ha altres rutes en les que es poden veure altres edificis interessants, modernistes, com la Fabrica Jover, i d’altres estils, noucentistas, historicistas…, perquè compta amb nombroses cases dels “americanos”, les que es van fer construir els que van fer fortuna a Amèrica, especialment a Cuba; també hi ha una ruta que inclou una visita al cementiri, que compta amb diverses tombes modernistes, algunes dissenyades pel propi Domenech i Montaner.
Enguany, amb les mesures Covid, cal fer reserva prèvia per a les rutes i espectacles, tots amb aforament limitat, a l’oficina de turisme, a partir del 3 de setembre.
També és interessant, visitar el Castell de Santa Florentina, situat al nord de la població, construït, sobre les restes d’una fortificació romana, en el segle XI com el Domus de Canet, un casal fortificat d’estil romànic; va ser reformat en el segle XV en estil gòtic, i finalment, a principis del XX, Domenech i Montaner, va fer una nova reforma, incorporant elements modernistes i gòtics; com a curiositat, comentar que s’hi van rodar escenes de Joc de Trons.
El Castell de Santa Florentina és un lloc meravellós amagat entre la verdor del bosc semblant a la descripció que feia George R. Martin en la seva exitosa sèrie “Una cançó de gel I foc”. No és estrany que el castell fos elegit com una de les localitzacions per al rodatge d’una de les series de televisió més exitosa “Joc de Trons”. Poden gaudir de l’episodi a on el castell es converteix en Horn Hill, en el sisè capítol de la sisena temporada.
Gràcies a la feina dels decoradors professionals, el castell es va convertir en el patrimoni familiar de la Casa Tarly en només 9 dies. La decoració era increïble afegint un autèntic estil gòtic al castell.
Molts professionals i creatius van treballar al castell durant els tres dies del procés de filmació, entre ells un director de cinema i televisió americà, el productor de televisió Jack Bender que ha produït series de televisió tan famoses com “Lost”, “Under La Cúpula” i “Los Soprano”. Un guionista americà, productor de televisió i co-creador de Joc de Trons David Benioff també va treballar-hi. Actors famosos com James Faulkner (Randyll Tarly), Samantha Spiro (Melessa Tarly), John Bradley-West (Samwell Tarly), Hannah Murray (Gilly), William & James Wilson (Sam) Freddie Stroma (Dickon Tarly), Rebecca Benson (Talla Tarly) van crear un ambient emocionant i creatiu durant el rodatge. Va ser un plaer tenir un equip tan professional i experimentat. També agraïm a l’ajuntament de Canet de Mar la seva col·laboració en tot el procés de gravació al Castell.
El Castell de Santa Florentina es va convertir en part integral de la historia de la sèrie Joc de Trons. Visiti’ns i descobriran tots els detalls i secrets del procés de gravació , i podrà gaudir també de tots els espais a on es v filmar. Oferim també experimentar l’ambient de Joc de Trons celebrant qualsevol dels seus esdeveniments privats amb l’estil de la sèrie, al Castell.
A Olot, entre el 4 i el 8 de setembre, es celebren les Festes del Tura, que son la Festa Major de la població; en elles es commemora la troballa, segons la llegenda, de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, per un bou (tura en català antic), prop del Mas Caritat en el S XIV; precisament el 8 de setembre se celebra el dia de les Mares de Déu trobades.
LA MARE DE DEU DEL TURA.
Aquesta festa es celebra des de l’any 1636; i el seu plat fort és l’actuació, el dia 8, de la Faràndula olotina, a la plaça Major; aquesta Faràndula està composta per els gegants, sense noms, simplement El Gegant, documentat des del XVI, i La Gegantesa (no Geganta), des del XVII; els Nans o “capgrossos”, comandats pel Cap Lligamosques, que potser és el nan més antic de Catalunya, del XVII, antigament untaven aquest cap amb mel, per a atreure les mosques que així deixaven en pau a la resta de participants; i els Cavallets o Cavallins, també del XVII (els actuals daten de 1904), unes figures de cavalls sense potes, amb un forat al mig , on es col·loca el “genet”, que al seu torn fa de “potes”; a més també s’uneixen a la festa els gegants i capgrossos dels diferents barris de la ciutat.
ELS CAVALLETS D’OLOT.
Normalment, repartides durant els dies que duren les festes, també es celebren altres activitats, com: Les Barraques, on prendre begudes i fer algun mos; el Corre focs; els Castellers; el concurs de paelles; diferents Cercaviles, com la Batalla de les Flors, un cercavila de carrosses engalanades amb flors, seques o de paper, amb una gran batalla de confeti; La Turinada, una festa-rua, que travessa la ciutat fins a acabar a l’església del Tura, on té lloc el Ball de l’hora; i, a més, els clàssics concerts i competicions esportives.
Però enguany, amb el rotllo del Covid, només es faran, La Faràndula, a la Plaça Major; alguns concerts, repartits entre la Plaça de Braus i el Parc Nou; i algunes competicions esportives, tot amb aforament limitat, entrades anticipades (gratuïtes) i havent de romandre asseguts.
Llegenda de la Mare de Deu del Tura, extret de la Vikipedia.
L’origen del topònim Tura es vincula a una tradició del segle xv, segons la qual un bou anava cada dia a rascar el terra, prop del Mas Caritat, encara existent a la vora d’Olot, fins que un dia el llaurador, amo del bou, estranyat de la insistència de l’animal va cavar al lloc i va trobar la imatge de la Mare de Déu. D’aquesta llegenda àuria (comú, amb petites variants, a altres marededeus trobades importants, com la de Montserrat o Núria), en prové el nom actual, ja que tura, en català antic, significa bou i el nom, per tant, equival a Mare de Déu del bou. Des del segle xvi, el nom de Tura és comú, entre les dones, a Olot i rodalia.
L’últim curs que vaig estar a l’institut, (72-73), vaig participar, encara que indirectament, en una obra de teatre de final de curs, que a més era de l’institut femení…
INSTITUTS ARRAHONA I EGARA.
Ara us explico: En aquella època els nois i les noies anàvem a centres separats, encara que en el nostre cas eren dues ales d’un mateix edifici, les noies al de l’esquerra (IEM, Egara), i els nois al de la dreta (IEM, Arrahona); fins i tot els patis estaven separats per un reixat, però els camps d’esport, a la part del derrere eren comuns; a més, els que viviem al mateix barri, també coincidíem en el bus.
Jo, en aquella època, a les tardes i els dissabtes, treballava a la botiga del fotògraf del barri, Fotografia Prats (amic del meu pare); i un parell de noies del barri, que anaven a la mateixa classe, venien per la botiga, amb lo que vam començar a relacionar-nos; llavors ja feia temps que eram companys amb el meu, encara avui dia, amic Jordi Lartuna, que, com qu’era nedador i estava cachas, agradava bastant a les noies, anàvem gairebé sempre junts; un bon dia, en el bus, les meves “clientes” ens van proposar de participar en l’obra de teatre que preparaven per a final de curs, volien que els papers masculins els fessin nois, en lloc de noies disfressades de noi, com fins llavors; així que teníem l’encàrrec de “reclutar” quatre “actors” més, per a completar l’elenc masculí. No ens va costar gaire convèncer a alguns companys de classe; després, encara ens quedava un tràmit, que era parlar amb la directora de l’institut Egara, perquè donés el seu consentiment de que actuessin “actors” masculins; així que, el dia acordat, a l’hora del pati, el meu amic Jordi i jo vam anar a l’institut de les noies, i una vegada dins vam preguntar pel despatx de la directora, en veure’ns allí dins es va esvalotar el galliner, perquè, teoricament, els nois no podíem entrar en el seu institut; l’entrevista amb la directora va ser un èxit, així que el següent pas va ser començar a repartir els papers i planificar els assajos. L’obra en qüestió era Mujercitas de Louise May Alcott, i l’estaven muntant amb l’ajuda i supervisió d’un professor seu, crec qu’es deia Sr. Sala, que feia les funcions de director escènic; i que a més era el pare de l’Olga, una de les participants, altres “actrius” eren, la Miriam Guardiola i la Pilar Villuendas, que eren les “clientes”, amb les que teníem més relació, la Rosa i la Silvia, i hi n’havia un parell o tres més, però no les recordo; els “actors” eren el Jordi Lartuna, el Jordi Alsina, el Quim Sicília i dos més que tampoc recordo el seu nom; jo anava a fer el reportatge fotogràfic de la representació, ja el nadal del 72, els vaig fer fotos d’una espècie de “pastorets power flower” que van muntar al pati, deles que en van demanar bastantes copies; el Sr. Sala, a més, em va fer encarregar-me de les llums i el teló; el que em va limitar els moviments per a poder fer unes bones fotos, perquè havia de romandre en un lateral de l’escenari.
Els assajos eren a primera hora de la tarda, en la sala d’actes, nosaltres havíem d’entrar a l’institut de les noies, on ens esperaven elles i el profe, i passar pel passadís que portava al gimnàs, enfront del qual estava l’entrada a la sala d’actes; un parell de vegades vam trobar algunes ressagades de l’última classe de gimnàstica en “paños menores”, perquè usaven el passadís com a vestuari; els “actors” havien d’aprendre’s el dialeg i els seus moviments en l’escenari; jo, en canvi, quan havia d’encendre o apagar determinades llums, també aprofitava per a fer proves fotogràfiques amb pel·lícules de diferent sensibilitat, per a evitar usar el flaix; en un d’aquests assajos, en el que no recordo si el profe no va poder venir o si es va haver d’anar abans, en sortir vam trobar que les portes de l’institut estaven tancades, després de buscar, inútilment, al conserge, vam haver de saltar per una finestra d’una aula de la planta baixa, que, per sort, tenia la porta oberta.
UN MOMENT DE L’OBRA.
I va arribar la fi de curs, i la representació de l’obra; el meu amic Jordi Lartuna feia un dels papers principals, el de John Brooke, parella de la germana gran, Meg March, interpretada per la Miriam, el paper de Josephine “Jo” March, el feia la Silvia, la resta de papers, no recordo bé qui feia de qui, crec que el de la criada, Hanna, el feia la Rosa, o potser la Pilar; sigui com sigui, el cas és que va sortir bastant bé; les fotos les vaig fer amb pel·lícula de 400 ASA, en color, sense flaix; i malgrat haver de fer-les des d’un costat de l’escenari, no van quedar malament del tot. Gràcies a aquesta funció, els participants a l’obra, vam crear la “Colla de l’Institut”, amb la que vam fer algunes sortides, durant les vacances i part del curs següent; malgrat que, alguns, com la Rosa i jo, vam deixar l’institut i ens vam posar a treballar; quedàvem, principalment, per a anar al cinema o a prendre alguna cosa; també a celebrar algun aniversari a casa d’algú, recordo haver anat a Bellaterra, a casa de l’Olga Sala, i a casa d’un dels nois a Terrassa, on vam fer un petit guateque, (aixo ho recordo gràcies a les fotos que tinc); em sona, també, haver anat a casa de la Silvia, per a demanar als seus pares que la deixessin venir a algun lloc que no recordo. No recordo el motiu, però a la fi del 73, vam deixar de sortir; i amb el Jordi Lartuna, vam començar a sortir amb la Colla dels Merinals.
Amb aquest relat, estreno una nova categoria, en la que explicare coses sobre fires i festes populars, de les que he pogut gaudir; unes seran conegudes de tots, unes altres, no tant; intentare publicar, cadascuna, poc abans de les dates en què se celebrin, per si us ve de gust anar a gaudi d’alguna.
La FESTA DEL SERPENT, es celebra la nit del 14 d’agost, des de l’any 2006, inclosa entre els actes de la Festa Major de Manlleu (del 12 al 15 d’agost); és una representació festiva de la Llegenda del Serpent, qu’adjunto al final d’aquestes línies.
Manlleu. Festa del Serpent. Foto: GFM – Xevi Vilaregut.
L’espectacle consisteix en una espècie de corre foc, en el qual els diables porten una enorme serp articulada, comencen a la Devesa i creuen el Ter a l’alçada del embarcador, passan per davant del Museu del Ter, on comença la pirotècnia, pugen pel Torrent de la Borina, per a girar pel carrer Cavalleria, fins al carrer de la Font, la Plaça Dalt Vila i baixan, finalment, a la Plaça Fra Bernardí, on se celebra l’apoteosi final; però enguany, pel rotllo del Covid, es farà de forma restringida, en el Pla del Rocòdrom, amb aforament limitat i reservant entrada (gratuïta) per endavant.
També, des del 2007, el mateix dia 14, a la tarda, es celebra la versió infantil de la festa, “El Serpent dels Menuts”, organitzada per animadors infantils, amb una serp més petita i amb gran participació de la quitxalla, que a més poden participar en nombrosos tallers de pintura i manualitats; tradicionalment es celebra al Passeig del Ter, però enguany, també s’ha restringit, i sera als Jardins de Can Puget.
El Serpent de Manlleu és un relat llegendari propi de la ciutat de Manlleu que descriu com, en temps reculats, un serpent vivia al bosc de la devesa, prop del nucli urbà, al altre banda del Ter; un serpent no es pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent es una bestiasa gran com una casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera qu corona un diamant gros i lluent, que només es treia per anar a beure al riu. Un vailet que volia aconseguir el diamant va estudiar els costums de l’animal i quan el serpent va deixar el diamant, el va agafar i va sortir corrents. Veient que el serpent el perseguia va entrar dins d’una casa; el serpent no trigà a arribar devant el portal, i començà a pocar la porta amb la inmensa cua. L’animalas va aconseguir esbotzar la porta, mentrestant el sagal va amagar el diamant sota d’un morter,perquè el serpent no el pogués agafar. Llavors l’animal va entrar a la casa i es va enrotllar al morter estrenyent-lo fins que va morir exhaust per l’esforç. Com a penitencia, el diamant va ser ofert a la Mare de Deu de la Font, i restà allí fins que els francesos el van robar.
Després de l’esglai amb els ciclistes, vam decidir sortir en dies laborables, a veure si aixi estavem més tranquils. El dilluns 20 de juliol, vam anar a visitar els Jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, d’estil Nouecentista, disposats en terrasses escalonades, sobre un penya-segat, entre les platges de Fenals i Cala Boadella; estan declarats bé d’interès cultural nacional; també s’hi poden admirar diferents escultures; estaven bastant tranquils, tot i que vam veure algun individu que es llevava la màscareta malgrat les instruccions rebudes en l’entrada.
JARDINS SANTA CLOTILDE, LLORET.
Després de la visita, vam anar a fer una passejada pel centre de Lloret, vam aparcar a l’Av. Rieral, prop de la piscina, i vam anar passejant fins al centre, també allí estava la cosa bastant tranquil·la, ens vam asseure en una terrassa a prendre una cervesa i estàvem nosaltres, un’altra parella i el cambrer; més tard ens vam anar, amb el cotxe, fins a un parc que hi ha darrere de la policia municipal, al costat de la riera, per a dinar en pla pic-nic, i després ja vam tornar cap a casa.
La següent sortida va ser el dimecres 26 d’agost, primerament ens en vam anar fins a Rupit, parant a esmorzar a Tagamanent; una vegada a Rupit, vam deixar el cotxe a l’aparcament, que estava bastant buit; vam fer una passejada pel poble, que també estava molt tranquil, vam passar pel famós pont penjant, nosaltres sols; quan vam acabar la visita del poble era molt d’ora i feia massa calor per a anar a explorar els voltants, així que vam decidir d’anar a visitar el Monestir de Santa María de Ripoll.
MONESTIR SANTA MARIA DE RIPOLL I ESGLESIA DE SANT PERE.
Vam sortir de Rupit tornant cap a Roda de Ter, per a agafar la C25 fins a l’encreuament amb la C17, per anar fins a Ripoll, una vegada allí vam deixar el cotxe a la Ronda de Mas d’en Bosch, vam creuar el pont sobre el Ter, per a passar al centre històric, dirigint-nos directament al Monestir, Monument d’interès nacional, fundat en el segle IX per Gifre el pilós, i ampliat en el XI per l’Abat Oliva, en estil romànic, sent restaurat en el XIX pel bisbe Morgadas; amb l’entrada, podíem anar veure un audiovisual al centre d’interpretació del monestir, que està situat en una capella de la veïna església de Sant Pere, per lo que havíem d’esperar que sortís el grup que hi havia i entrar amb el següent grup, però com la sala no era molt gran, vam preferir no entrar·hi; així que vam anar directament a visitar el Monestir; començant per l’elaborada Portalada del s XII, anomenada l’arc del triomf del cristianisme, amb prop de 90 motius escultòrics sobre la Bíblia i esdeveniments històrics del segle XII; després vam entrar a la Basílica, de cinc naus encapçalades per un ampli creuer amb set absis, dels quals, el central, està presidit per un mosaic del XIII, dedicat a la Mare de Déu; en els dos extrems del creuer esta el Panteó comtal, on es van enterrar els primers comtes de la Casa de Barcelona, destacant el sarcòfag de Ramón Berenguer III, del S XII, en el costat de llevant, i en el de ponent, el de Guifre el Pilós, reposat el 1982; després vam baixar a visitar la necròpoli, tardo-romana o visigótica, descoberta sota el presbiteri, amb 65 tombes de diferents tipus i èpoques; de nou a dalt, vam sortir al claustre, que combina una galeria romànica del XII, amb altres tres gòtiques, posteriors, i les del pis superior que es van acabar en el XVI; entrant de nou en la Basílica, vam visitar la capella de San Eudald, patró de Ripoll, d’estil barroc.
Acabada la visita del Monestir, vam anar a prendre un tallat a un bar que hi havia davant, i de pas al W.C., perquè els del monestir els tenien tancats, pel Covid; després vam anar a buscar el cotxe, i vam tornar a la C17 en direcció a Ribes de Freser, poc abans d’arribar, vam parar davant del balneari Montagut, a Campelles, d’estil vuitcentista, del XIX, també conegut com a Balneari Aigües de Ribes, actualment està tancat, des de fa diversos anys, encara que els propietaris el lloguen per a alguns esdeveniments; vam passejar pels jardins, i vam pujar, per una escala monumental, a l’antiga estació d’Aigües de Ribes, abandonada i mitj enrunada, vam tornar al cotxe i vam tornar en direcció Ripoll, per a parar-nos a dinar, en un ampli voral de la carretera, que havia vist a l’anada, amb una bona ombra d’uns arbres; i després de dinar vam tornar, tranquil·lament, a casa.
La següent sortida, la vam fer el dimecres 16 de setembre, i vam anar a Vilanova i la Geltrú, amb la intenció de visitar el Museu del Ferrocarril; a l’anada vam anar per l’AP7 fins a Vilafranca del Penedes, i allí vam agafar la C15 que porta directe a Vilanova.
MUSEU VICTOR BALAGUER, VILANOVA.
Arribats a Vilanova, ens vam anar cap a la rodalia del Museu del Ferrocarril, però no van trobar aparcament, i després de donar un parell de voltes, finalment vaig trobar aparcament prop de la zona industrial de la carretera de Sitjes; vam caminar un quilometre i escaig, per arribar a la porta del museu, però per a la nostra sorpresa estava tancat, vam trobar una noia que treballava allí, que sortia, i ens va explicar que només obrien al públic en cap de setmana; decebuts, vam anar fins davant de l’estació a buscar un bar per a prendre un tallat; quan vam sortit, vam anar a buscar la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, que és a prop, allí vam tenir més sort, a més amb el carnet de la biblioteca, vam pagar les entrades a meitat de preu; en aquest museu vam poder veure interessants col·leccions: d’escultura, pintura, ceramica i monedes; a mes disposa d’una exposicio permanent de quadres barrocs de Ribera, Murillo i el Greco, cedits pel Museo del Prado; i les col·leccions, egípcia, ( amb una mòmia d’un nen), oriental, filipina i pre-colombina; i a la seva biblioteca hi ha més de 100000 documents i llibres.
Acabada la visita, vam fer una passejada abans d’anar a buscar el cotxe, amb el que vam anar fins a la zona de Roquetes, on coneixia un tranquil descampat al costat de la carretera de Sitjes, amb una alzina que donava ombra, allí vam parar a dinar, després vam anar a buscar la C15 per a tornar cap a Vilafranca, parant abans en una benzinera per comprar uns gelats, que ens vam menjar per a postres; a Vilafranca, vam agafar la N340 per a tornar a casa, passant per l’Ordal.
Aquesta va ser l’última sortida del 2020 , perquè el diumenge següent, 20 de setembre, passejant per Sabadell, vaig sofrir una agressió per part d’un ciclista, per no apartar-me perquè passés per damunt de la vorera, lo que em va produir un hematoma la cuixa esquerra, qu’em va obligar a caminar amb un bastó un mes i escaig, i després ja estàvem en plena segona onada de la Covid.
Llegenda sobre el origen del nom de Ripoll, extreta de la web: elcami.cat/camipedia.
Els ripollesos també tenen la seva manera de contar com esdevingué el nom de la vila: “Un any, en un dia de mercat, una pagesa portava polls a vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més. A mig camí, l’hi pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer caminar els polls. Tots marxaven eixerits, menys un de menut que sempre quedava enrere, i la pagesa, tocant-lo amb la canyeta que portava, li deia: “Arri, poll!, arri, poll!”. Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà: On aneu mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i, com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia: “Arri, poll!”. L’home va entendre que anava “a Ripoll” i, atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà. Vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu”.
L’any 2020, passara a l’història com el “any confinat” pel Covid19; a finals de primavera, després del confinament total, que ens va tenir tancats a casa dos mesos i escaig, va haver-hi una progressiva obertura a la qual anomeno el primer desconfinament, que vam aprofitar per a fer algunes escapades.
Com a prova per a veure com estava la cosa, i per a celebrar els nostres aniversaris, el dissabte 27 de juny, ens en vam anar fins a Olot, vam aparcar a la cèntrica Av. De València, i vam fer una passejada pel barri antic, que estava molt tranquil, vam parar a prendre una cervesa en un bar, on estàvem, només, nosaltres i la propietària, quan ens anàvem va arribar un’altra parella; als vols de la una, vam anar cap els paratges de la Moixina, uns aiguamoixos que formen canals entre roures i falgueres, i qu’estan nodrits per l’aigua de diverses fonts com la font Moixina o la font de la Déu; com a dada curiosa, comentar-vos que les famoses “Patates d’Olot” van ser creades en el restaurant de la Déu, situat en aquest Paratge; també i ha un altre restaurant, un petit hotel, algunes cases de pages i camps de cultiu; vam deixar el cotxe al aparcament de la font Moixina, i ens vam ficar a l’arbreda per a dinar; per allí es veia gent passejant, però com qu’estàvem fora del camí, no ens va molestar ningú, bo algun mosquit, a la Sol; després de dinar vam donar un passeig per el paratge i després vam tornar a casa.
PARATJE DE LA MOIXINA.
El dissabte següent, 4 de juliol, vam anar fins a Camprodón, qu’estava una mica més concorregut, però es podia passejar sense aglomeracions; fins i tot vam trobar un bar en un carrer lateral, amb la terrassa gairebé buida, on vam poder prendre unes cerveses tranquil·lament; com era una mica aviat per a quedar-se a dinar allí, se’m va ocórrer arribar-nos a Beget, el preciós poble rustic, que està a l’Alta Garrocha però que depèn, administrativament, de Camprodón; faltant poc per a arribar, vam començar a creuar-nos amb bastantes motos, i quan arribàvem vam veure que els aparcaments, que hi ha abans d’entrar al poble, estaven acordonats i ocupats per motos, que començaven a anar-se; resulta que hi havia una multitudinària concentració motera; l’aparcament al costat del poble estava a vessar, per la qual cosa vaig provar de seguir per la carretera d’Oix, per a veure si per allí podia parar i dinar, però després d’uns dos o tres quilòmetres, no vam veure cap lloc adequat, per la qual cosa vaig donar la volta resignat a tornar cap a Camprodón; per sort, en l’interval, l’aparcament que queda just damunt del poble, ja l’havien alliberat (quedaven dues o tres motos), i vaig poder parar allí a l’ombra d’uns arbres i treure les cadires per a dinar; després de dinar, vam baixar al poble per a fer una passejada pels seus carrers de pedra, vam poder veure que els restaurants estaven de gom a gom; vam tornar al cotxe, i vam agafar el camí de tornada a casa.
BEGET.
El dissabte següent, 11 de juliol, vaig pensar en anar a Santa Fe del Montseny, ja que és un lloc boscós, amb molta ombra, i es pot visitar l’ermita del S XIII, renovada el XVIII, o l’hotel fundat en 1914; i passejar entre els arbres o al voltant del pantà, construït en els feliços 20; així que al voltant de les 9 del matí, vam sortir per a agafar la C17, parant a esmorzar a Tagamanent; seguint després fins a Tona, on vam agafar la carretera de Seva, i allí la que va a Viladrau, pel camí vam trobar bastants ciclistes, però sense problemes, es posaven en fila índia i s’apartaven a la seva dreta, facilitant l’avançament, quan no vènia ningú de front, perquè la carretera és estreta i revirada; vam arribar a Viladrau, que curiosament és a la comarca d’Osona, però pertany a la província de Girona; vaig aparcar en el passeig de les Farigolas, al costat del Club esportiu, i vam anar a fer una passejada pel poble, que feia temps que no visitàvem, hi havia prou gent, però sense atabalament; vam anar fins a la font del Miquel, amb una aigua molt fresqueta, esta al costat de l’Hostal de la Glòria, i tornant cap a la plaça Major, vam visitar l’Ermita de la Pietat, gòtica del XIV, renovada el XVII, declarada bé cultural d’ambit local; vam tornar al cotxe per seguir camí, vam agafar la carretera de San Celoni, i una mica abans d’arribar a San Marcial, vam començar a veure cotxes aparcats en les cunetes, i que l’aparcament estava a rebentar, seguint cap a Santa Fe, vam continuar trobant ciclistes, però ja no es comportaven com els d’abans, circulaven en paral·lel, o no s’acostaven a la dreta, dificultant avançar-los amb seguretat; un parell de quilòmetres abans d’arribar a Santa Fe, vam tornar a veure cotxes a les cunetes, i quan vam arribar devant de l’entrada al aparcament, vam veure que no hi cabia ni un Smart, a més hi havia moltíssima gent, sense respectar les distàncies i molts sense màscareta, així que vam passar de llarg, cap a San Celoni, amb intenció de parar en algun lloc menys concorregut; a partir d’allí la carretera és de baixada, i amb moltes corbes, amb límit de velocitat entre 50 i 40 quilòmetres per hora, que procurava respectar, al cap de poca estona vaig veure un grup de ciclistes enganxats al cul del cotxe, com si anessin a avançar-me, vaig augmentar la velocitat a entre 55 i 65 quilòmetres per hora, quan en una corba sense visibilitat, dos d’ells em van avançar, donant-me un esglai de mort, i, damunt increpant-me, per sort per a ells no vènia ningú de front, vaig decidir d’afluixar per sota del límit i deixar que passés la resta d’inconscients fins a perdre’ls de vista; per a mi que anaven “mamats” o una cosa pitjor; després de l’esglai, se’ns van treure les ganes de parar en cap lloc, i a San Celoni vam agafar l’autopista per a tornar a casa, sense trobar més ciclistes suïcides.
Viladrau era un poble de bruixes, aquí os deixo una llegenda extreta de la web: elcami.cat/camipedia:
LA BRUIXA.
La suposada bruixa
Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.
Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:
Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:
Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes…! Quina collita de trumfes, noia…!
I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.
En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.
Des que vam ser·hi, en el nostre viatge de noces, que volíem tornar a Paris; les vacances del 2018, van ser el moment propici, vam anar a una agència per a organitzar el viatge i reservar tres nits d’hotel.
El dimecres 20 de Juny, al matí d’hora, vam anar fins al parquing de Aparca & Go, al costat de l’aeroport del Prat, on vam deixar el cotxe i ens van dur en un mini-bus fins a la T2, on després de passar els controls i esmorzar, vam embarcar en un avió de Vueling cap a Paris-Orly.
Arribats a l’aeroport, vam dirigir nos a la sortida, on ens havia d’esperar un “Shutle” per a portar-nos a l’hotel, però no vam veure a ningú esperant-nos; després d’una estona, sense canvis, vam telefonar a l’agència i els vam explicar la situació; al cap de poca estona, ens van trucar ells, i ens van dir que, hi havia problemes per a accedir a l’aeroport, perquè la via d’accés estava en obres, i a més hi havia un avís de bomba, però que el nostre transport estava en camí; de fet, havíem vist moltes patrulles del que em van semblar militars armats; mentre esperava, vaig preguntar a un xofer que venia a recollir altres passatgers, i em va dir que el també arribava tard, i que s’havia assabentat que havien fet explotar una maleta sospitosa, efectivament s’havia sentit un so com d’un petard; finalment va arribar una noia amb un retol amb el meu nom, que, gairebé amb una hora de retard, ens va recollir, a nosaltres i a una noia amb un bebè, per a portar-nos als nostres respectius destins.
Finalment, prop de la una, vam arribem a l’Hotel Saint Jacques, a la rue Ecoles, en el cor del Quartier Latin; com a curiositat, sent allí ens vam assabentar de, qu’en aquest hotel es van rodar escenes de la pel·lícula Xarada, amb Audey Hepburn i Cary Grant; ens van donar una habitació de “pel·lícula”, a la planta baixa i amb un llit extra-gran amb dosser; vam deixar les maletes i vam anar a dinar a un restaurant pròxim, “plat du jour”, pero molt car.
CATEDRAL DE NOTRE DAME
A la tarda, vam sortir a explorar els voltants, vam veure que baixant pel carrer lateral de l’hotel, a uns 300 metres, teniem el Sena a l’altura de la catedral de Notre Dame; així que, passant per devant de la Prefecture de la Police, vam anar fins allí, a la île de la Cité; quan vam veure la quilomètrica cua per a entrar a la Catedral, gòtica d’entre el XII i el XIV, vam optar per visitar l’exterior, així que la vam envoltar i vam tornar al Quartier Latin, on vam seguir la Rue Monge fins a l’Av. des Gobelines, des d’on vam tornar per la rue Mouffetard, potser el carrer més “típic” del barri, amb un petit mercat ambulant de fruita i verdura, vam passar per la place de la Contrescarpe, un altre lloc emblemàtic, i vam arribar al Panthéon, edifici neoclàssic del XVIII, construït en el cim del pujol de Sainte Genevieve; just al davant vam entrar a l’església de Saint Etienne du Mont, amb elements del gòtic flamíger i renaixentistes del XV al XVII, reconstruïda el XIX,i que alberga la tomba de Sainte Genevieve, patrona de Paris; pel camí vam poder veure que els preus dels restaurants s’havien disparat des de la nostra anterior visita, així que ens vam anar a sopar a un Kebab, darrere de l’hotel.
BASILICA SACRE COEUR
El dia 21, vam anar a la propera estació del metro de Cardinal Lemoine, on vam agafar un abonament per a 10 viatges, i vam agafar el metro fins a l’estació de Anvers, a Montmartre, després vam agafar el funicular de Montmartre ( serveix l’abonament del metre), fins a la basílica, neo-bizantina, del Sacre Coeur, del XIX, vam entrar a visitar-la; en sortir vam anar a visitar l’església romànica de Saint Pierre, del XII, que està al costat de la basílica, es diu que en aquesta església es va fundar la Companyia de Jesús; després vam passegar per la típica Plce du Terte, on estan concentrats els pintors i dibuixants de carrer, en els seus voltants hi ha moltes botigues de records, i vam veure algunes mansions antigues; després vam baixar el pujol, passant per le Moulin de la Galette, un molí de vent del XVII; dels molts que hi havian al pujol antigament; ens vam anar a visitar el cementiri de Montmartre (o Cemitiere du Nord), també fundat en el XIX, en ell hi ha tombes importants, com les de Stendhal, Degas, Ampere o la cantant Dalida; en l’entrada del cementiri et faciliten una guia d’aquest.
Sortint del cementiri, ens vam anar cap a la place Pigalle, per a seguir pel Bd. Clichy, on vam veure el famós Moulin Rouge, construït per un terrassenc en el S XIX, vam estar mirant les cartelleres; una mica més amunt vam comprar uns entrepans i aigua, i en un banc, a l’ombra dels arbres del Boulevard, ens vam asseure a dinar; vam continuar passejant veient aparadors de Sex-Shops, la novetat d’aquell any eren els consoladors amb la forma de la Torre Eiffel; al final del boulevard, vam baixar per un animat carrer fins a l’església, neoclàssica, de Notre Dame de Lorette, del XIX, les escalinates estaven plenes de gent dinant; vam seguir en direcció a Saint Lazare, i girant cap a Opera, arribant enfront de l’església, neo-renaixentista, de la Sainte Trinite del XIX, des d’allí vaix trucar al meu pare per a felicitar-lo pel seu sant; vam seguir pel Bd. Haussmann fins a les galeries Lafayette, on vam agafar el metro per a tornar a l’hotel a reposar.
A la tarda vam agafar la Rue Ecoles (la de l’hotel), cap a l’oest, passant per davant del prestigiós Collége de France, fundat en el XVI, vam arribar al Hôtel de Cluny, residència per als frares cluniacenses, fundada el XIV, actualment és el Museu de l’Edat mitjana; vam girar cap al sud en el Bd. Saint Michel, passant entre el Collége de France i l’Observatoire de la Sorbonne; arribant a l’encreuament amb la rue Souffot, vam veure un McDonalds, però els preus no eren els d’aquí, com que no estàvem disposats a pagar 12 € per una trista hamburguesa (a part la beguda), vam passar de llarg i enfront dels Jardins du Louxenbourg, vam trobar una creperíe ambulant, que ens va preparar dues delicioses crepes a bon preu, ens vam anar als jardins a asseure’ns en un banc per a menjar-les; després vam fer una passejada pels extensos jardins, que alberguen le Palais du Louxenbourg, barroc del XVII, i qu’és la seu del Senat frances; a mes, vam poder assistir a uns cants corals, en una glorieta en front del teatre de guinyol, també vam veure les fonts monumentals de Leda del XIX, i la de Marie de Medici del XVII.
De tornada a l’Hotel, vaig rebre un avís de Vueling, en el qual m’avisaven que, a causa d’una vaga de controladors, el vol de tornada s’havia anul·lat; em passaven un enllaç en el que podia canviar-lo per uns altres que si es podrien fer; vaig anar a parlar amb el recepcionista de l’hotel, per a demanar-li si tenien un ordinador des d’on poder connectar-me, tenien un portàtil, però no anava la contrasenya per a entrar en internet, així, que molt amablement, ea va portar fins al del taulell de recepció des d’on vaig poder triar un vol per al mateix dia que l’anul·lat, que sortia a la 1,30 del migdia en comptes de les 8 de la tarda.
El dia 22, acabant d’esmorzar, vaig trucar a l’agència, perquè confirmessin el nou vol, coordinessin el canvi amb el Transfer que havia de recollir-nos, i ens fessin arribar els nous bitllets a l’hotel, via e-mail. Acabat el tramit, vam anar a agafar el metro per a anar a visitar el barri de Le Marais, el seu nom es deu al fet que, en l’antiguitat, aquesta zona, de la dreta del Sena, estava coberta de maresmes; vam baixar a l’estació de Republique, a la plaça del mateix nom, vam agafarel Bd du Temple, girant, despres, cap a le Carreau du Temple, un espai multi-usos instal·lat en un antic mercat cobert del XIX; vam passar enfront del Museu Picasso, i una mica més endevant, vam entrar en el Museu Cognacq-Jay, en el Hôtel Donon del XVI, que en 1929 va fundar Marie Louise Jay, vídua d’Ernest Cognacq, per a exposar la seva col·lecció d’objectes artístics del XVIII; més tard vam anar al Museu Carnevalet, però estava tancat per reformes; vam arribar a la Place des Vosges, una de les més antigues de Paris, S XVII, (llavors era la Place Royale) envoltada de voltes sota d’elegants edificis de maó i pedra, i amb un gran parc central, on ens vam aturar reposar; vam continuar passejant arribant a la Place Bastille, un dels escenaris de la revol·lucio francesa; d’alli vam baixar cap al Sena pel Bd. Henri IV, on vam veure un supermercat en el que vam entrar, allí vam trobem plats cuinats, calents, a bon preu, vam agafar dues cuixes de pollastre amb patates al forn i dues ampolles d’aigua; vam arribar fins al pont de Sully, i en el Quai Henri IV, vam veure uns bancs sota uns arbres, que vam triar per menjar nos el pollastre.
Després de dinar, vam seguir cap a la zona de Sant Paul, passant per devant del Hôtel de Sens des Archeveques, gòtic flamiger, del XV, seu de la Biblioteca Forney; més endavant, a la rue Francois Miron, vam veure les Maisons Enseigne du Faucheau et du Moutons, que segons crec són les cases (d’habitatges) més antigues de París, del XVI; prop d’allí vam veure una pastisseria, on vam comprar unes merengues de maduixa com a postres, vam sortir a la Rue Rivoli, i passant l’església clasicista de San Gervais,del XVII, vam arribar al Hôtel de Ville (ajuntament) en un palau del XIV, reconstruït el XIX en estil neo renaixentista; vam seguir pel Quai Gesures fins al Pont du Change, per on vam passar a l’Illa de la Cité, al tocar de la Conciergerie que és com es coneix al Palais de la Cité, antic palau reial construït entre el X i el XII, en el segle XIV, va deixar de ser el palau reial per a convertir-se en presó, funció que va complir fins a 1914, actualment és la seu del Palais de Justice; entre els seus edificis esta la Sainte Chapelle, gòtica, edificada per Sant Lluís en el XIII, i la tour de l’horloge; vam passar el pont de Saint Michel del XI, sortint a la placa del mateix nom, on vam veure la font monumental de Saint Michel, del XIX, vam pujar un tros del Bd. Saint Michel, i vam girar per la rue Saint Severin, que ens va dur fins a l’església, gòtica, del mateix nom, del XIII; i des d’allí vam tornar a l’hotel a descansar.
Arribats a l’hotel, ens estaven esperant els bitllets de tornada modificats; a la tarda vam agafar el metro fins a l’estacio de Bir-Hakeim, pròxima a la Tour Eiffel; arribats als voltants de la torre, ens vam trobar que estava envoltada per unes tanques, i que només permetien l’entrada al perímetre als que anaven a pujar a la torre, després de passar per diversos controls; com que nosaltres ja havíem pujat en el primer viatge, ens vam conformar amb un selfie; i vam continuar passejant pels Jardins du Champ de Mars, fins a arribar a la place Joffre, enfront de la École Militaire, del XVIII, que esquivem anant cap a l’estació de la Motte Picquet, per a agafar el metro de tornada a l’hotel; vam comprar uns entrepans en un local pròp de la sortida del metro, i vam anar a menjar-los al Square Paul Langevin, un parc pròp del l’hotel.
El dissabte 23, després d’esmorzar, vam preparar les maletes per deixar les a recepció, i vam sortir a fer un últim passeig pel barri, vam anar a visitar l’església de Saint Nicholas de Chardonet, construïda el XIII i reformada el XVII, passant després per la rue Saint Victor, on vam veure unes boniques botigues “vintage”; sobre les 11, vam tornar a l’hotel a esperar que passessin a recollir-nos per a portar-nos a l’aeroport.
Ja a l’aeroport, vam verificar que el vol continuava vigent, i una vegada passats els controls d’accés, vam comprar uns entrepans i aigua, per a dinar abans d’embarcar; el vol va sortir puntual i una vegada al Prat vam anar al punt de recollida del transfer fins a l’Aparca & Go, per a recollir el nostre cotxe i tornar a casa.
Anècdota sobre: L’home que va vendre la torre Eiffel, extreta de http://www.toureiffel.paris: En els anys 20 del segle passat, Victor Lustig va vendre la torre Eiffel a André Poisson, un home poc segur de si mateix que desitjava fer-se lloc en el món dels negocis. Aquesta transacció era una estafa minuciosament preparada i va resultar un èxit per a l’estafador, que es va esfumar una vegada conclòs el tracte. Un mes després, Lustig no va vacil·lar a repetir el frau, però aquesta vegada no va sortir com havia previst: va ser desemmascarat per un comprador menys crèdul. I efectivament, no està en venda!
L’any 1980, per a mi, va ser un any de canvi de companys de “colla”: l’Esteve, recent casat amb la Silvia, s’anava a la mili aquell any, en Miquel ja estava llicenciat però festejava a Saragossa, en Lartuna es llicenciava aquell any, però juntament amb, l’Isidre, la Marta, l’Espe i la Cecilia, els vaig perdre del “radar”; d’altra banda, l’Azucena, havia portat al seu promes Claudi, acabat de llicenciar, i ell, a la Glòria Torras, una amiga de la seva colla anterior; aquesta jugava al Volei a l’equip del Club, i ens va presentar a la seva millor amiga i companya d’equip Nuri Trepat, la germana d’aquesta, la Rosa ( al cel sia)i els seus respectius promesos, Xavi i Salva; així que comencem a quedar i a sortir els vuit.
En el mes de setembre, ens trobem un dissabte havent dinat i el Caludi ens va parlar de la Travessa Matagalls-Montserrat que es feia aquella mateixa tarda, i que un amic seu, conegut com “el de la motxilla”, perquè corria maratons amb ella a l’esquena, li havia proposat participar; com sigui, ens va convèncer al Xavi i a mi i vam anar a la UES a inscriure’ns; després de passar per casa per a equipar-nos, ens trobem a l’hora indicada en la plaça Marcet, per a agafar un bus que ens portaria fins a Coll Formic, al costat del cim del Matagalls.
CREU DEL MATAGALLS
Allí vam esperar que arribés la resta de participants, i una vegada tots reunits es va donar la sortida, quan ja estava enfosquint; creuem el Pla de la Calma i ja de nit, iniciem el descens cap a Aiguafreda; com que davant nostre havien passat molts participants, calia anar amb compte perquè hi havia molta terra i pedretas solts; i aquest va ser el meu problema, perquè jo no calçava botes de muntanya, si no Xirucas i a més bastant usades, per la qual cosa van acabar cedint, i se’m van obrir per davant, entrant terra i pedres a dins, el que em provoca nafres en les plantes de tots dos peus; quan vam arribar a Aiguafreda, en prou feines podia caminar pel que vaig decidir retirar-me i dirigir-me a l’estació per a agafar un tren i tornar a casa; el Claudi i el Xavi, em van acompanyar i van decidir retirar-se també, malgrat que vaig insistir perquè seguissin, que ja me les apanyaria; sempre m’ha quedat la “espineta”, de pensar que per culpa meva no van poder acabar la prova.
Ja a l’estació d’Aiguafreda, ens assabentem que no hi havia trens fins a l’endemà, per la qual cosa vam haver de passar la nit l’estació.
Poc després de l’alba del diumenge, per fi, va passar un tren, que ens va dur fins a Montcada Bifurcacio, on vam fer transbord per a arribar a Sabadell; una vegada a Sabadell, em van acompanyar fins al centre, per a agafar l’autobús per a arribar a la casa meva ; els vaig dir que com l’autobús em deixava davant de casa no feia falta que vinguessin, que ja havien fet bastant, i allí ens vam acomiadar. Una vegada a casa, la meva àvia em va neterjar i fer la primera cura dels peus, vaig estar més d’una setmana per a poder caminar normal.
A la Primavera següent, amb el Claudi, i el Xavi, vam anar a fer un tram del recorregut, un diumenge ben d’hora, vam agafar un autobús fins a Caldas i allí el que va a Moia, vam baixar a els Pinars de Badó, prop de Sant Quirze Safaja, i des d’allí vam seguir l’itinerari pels boscos, fins a Sant Llorenç Savall, on vam agafar un autobús de tornada a Sabadell.
Vull deixar aquí el meu agraïment a en Claudi i en Xavi , per la seva gran mostra d’amistat envers a la meva persona.
Extret de la Vikipedia:
La Travessa Matagalls-Montserrat és una caminada de resistència no competitiva, tot i que és cronometrada, que organitza anualment el Club Excursionista de Gràcia des de 1972. La travessa discorre per camins de muntanya entre la serralada del Montseny i el massís de Montserrat. A partir del 2015 es surt des de El Brull, fins al 2014 es sortia de Coll Formic, al peu del Matagalls i l’arribada és al davant del Monestir de Montserrat.[1]
L’objectiu consisteix a realitzar en menys de 24 hores el recorregut que cobreix una distància que varia segons l’any, en les darreres edicions entre 81,4 km i 87,1 km.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 