Categoría: CATALA

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

TUIXENT I LES PUNXADES

Crec que era la primavera del 82, que estant reunits, un dissabte cap el tard, la Glòria, la Rosa, la Nuri, l’Azucena, el Xavi, el Salva, el Claudi i jo, a casa de la Glòria, que algú va parlar de Tuixent, i en Claudi va comentar que el Club Falcons, al qual ell pertanyia, tenia un refugi prop d’allí, i que podia aconseguir la clau; així que decidim anar cap a allí, i ens vam anar a buscar les motxilles i els sacs de dormir, i amb el Claudi vam anar a les Casas d’en Garcia, a buscar la clau del refugi, mentre que les noies agafaven provisions; i tornàvem a ajuntar-nos a casa de la Glòria.

VISTA DE TUIXENT


Allí ens vam repartir en dos cotxes, dos R5, el de la Glòria i el de la Rosa; entre unes coses i altres ja era al voltant de les deu de la nit, quan anàvem a sortir, el pare de la Glòria ens va dir que “se’ns havia fet aigua en el comptador”, per sortir a aquestes hores per a anar tan lluny.
Quan, per fi, sortim, vam posar rumb a Manresa, per a des d’allí agafar la carretera de Cardona i Solsona, on vam agafar la carretera a Sant Llorenç dels Morunys; poc abans d’arribar a aquesta població, vam punxar una roda del cotxe de la Glòria, així que vam haver de parar a canviar-la; una vegada canviada, vam seguir la marxa, però poc després de passar La Coma i la Pedra, vam tornar a punxar un’altre roda del cotxe de la Glòria, per sort el de la Rosa era el mateix model, i vam poder agafar la seva roda de recanvi; finalment vam arribar al refugi prop de Tuixent, passada la mitjanit.


L’endemà, diumenge, ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam visitar el poble i els seus voltants, gaudint de les vistes de les muntanyes; al migdia, vam dinar en el refugi, i després de recollir i deixar-lo net, ens vam anar cap a la Coma i La Pedra, a prop d’on hi ha la font sulfurosa de la Puda, vam anar a veure-la i comprovar que realment empestava a ous podrits; també vam visitar les pròperes fonts del Cardoner.

FONT DE LA PUDA


Ja a últimes hores de la tarda vam agafar el camí de retorn; però, quan estàvem creuant Manresa, ja enfosquit, vam punxar de nou, aquesta vegada el cotxe de la Rosa; en un primer moment, ens vam veure perduts, sense roda de recanvi i diumenge a última hora de la tarda….; però després vaig recordar que a les ciutats grans, solia haver-hi algun servei de pneumàtics 24 Hores; així que vam preguntar a un senyor que passava per allí, i ens va dir que a unes tres travessies hi havia un servei Michelin obert; així que amb el cotxe de la Glòria, ens en vam anar fins a aquest taller, i vam aconseguir que ens reparés una de les rodes punxades, i així poder posar-la en el cotxe de la Rosa, i poder tornar a casa aquella nit.


Lògicament el dilluns vam fer reparar els altres pneumàtics a Sabadell.

LES TREMENTINARES
A la Vall de la Vansa era normal que les dones exercissin l’ofici de Trementinaires, de fet actualment, a Tuixent, es pot visitar el Museu de les trementinaires; tot seguit adjunto un text extret de la Vikipedia, que parla sobre aquestes dones:

Aquesta activitat, exercida durant el segle xix i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l’agricultura i la ramaderia en un context d’autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d’una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l’acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l’aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s’hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d’herbes i remeis. D’aquesta manera, a més d’aportar uns diners per a la família i el mas, durant els mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s’allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Història:

L’activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire en actiu fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l’any 1984.

Càndida Majoral, nascuda a Cornellana (La Vansa i Fórnols, Alt Urgell), en el si d’una família dedicada a la collita i la venda d’herbes remeieres, va morir als 100 anys d’edat l’11 de gener del 2018.[2]

Productes:

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d’avet i de ginebró, a més d’un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.

Trementina:                                                                       La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d’una substància que s’obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d’aquesta trementina se n’obtenia dos productes: l’essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d’aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

Pega negra:

La pega negra s’obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESUS ESPORTIUS

MARATO DE CANTONI

Entre finals del 80 i principis del 81, en Claudi ens va animar, al Xavi i a mi, a córrer maratons, entrenàvem diverses vegades per setmana, en sortir del treball, al Bosc de Can Deu; i la primera en què vaig córrer va ser la del Corte Inglés, a Barcelona ( no recordo si va venir el Xavi), per a ser la primera no em va anar malament del tot, vaig acabar en un lloc intermig.
El Claudi ens va dir que el dia de Sant Joan, es feia una marató a Cantonigros en el Collsacabra; i ens vam inscriure els tres; així que el dia 23 de juny, a la tarda, vam anar, els tres “corredors” : en Claudi, el Xavi i jo, acompanyats per L’Ázucena, la Nuri, la Rosa, la Glòria i el Salva en dos cotxes ( el R5 de la Glòria i el meu 127) fins a Cantoni, on vam sopar i fer la revetlla en un Hostal del poble, pero, si no recordo malament, vam acampar als afores per a passar·hi la nit.

ESGLESIA DE CAN TONI


L’endemà, vam estar veient els voltants del poble; fins als preliminars de la carrera, que els “corredors” vam tenir que anar a la zona des d’on es donaria la sortida, davant de l’Església del poble, allí vam trobar a l’amic Rafel Pascual, que era conegut en el “mundillo” com “el de la motxilla”;  les noies i el Salva s’en van anar a buscar un lloc pròxim al mig recorregut per a veure’ns passar.
I comencem la carrera, anava bastant bé fins que un parell de quilòmetres després del Coll de Bac, em va fer una tibada a la cama dreta, el lògic hagués estat que em parés i retirat si no se’m passava, però com q’era baixada, vaig continuar, quan vaig arribar a la cruïlla de Rupit, vaig veure que allí estaven les noies i el Salva, com que sàvia que la Nuri tenia un pot de Reflex, li vaig demanar que em tirés una ruixada a la cama, la veritat és que se’m va millorar bastant i vaig poder seguir, i això que fins a la Devesa, on es donava la volta, era de pujada; la tornada, passat Rupit, tornava a ser de pujada i més pronunciada qu’en sentit la Devesa, quan arribava a Les Viles, va tornar el dolor a la cama, i amb més intensitat, fins al punt que vaig haver de deixar de córrer i continuar caminant, estava a punt de parar-me i esperar el “cotxe escombra” que recollia als que abandonaven, quan vaig veure que venia en Rafel, “el de la motxilla”, que havent acabat entre els primers, i veient que després d’arribar els meus companys, jo trigava molt, va tornar per a veure que m’havia passat; en trobar-me, en va acompanyar perquè pogués arribar a meta, encara que anés caminant coix.

COLL DE BAC

 Un cop finalitzada la cursa i restablert el trafic per la carretera, les noies i el Salva van tornar al poble, i ja tots reunits, vam ficar les coses en els cotxes i vam tornar tranquil·lament a Sabadell.


Al cap d’un parell de dies, veient que encara em feia mal la cama, vaig anar al metge, i em va trobar una lesió, per a la qu’em va receptar uns anti-inflamatoris, repòs, i que no corregués durant un temps.
Vaig esperar fins a la tardor, per a tornar a entrenar, però no havia fet un quilometre que va tornar a doldre’m, així que vaig esperar uns mesos més, però tornava a doldre’m, així que vaig decidir acomiadar-me de córrer.

NOTA DE CONDOL

Aquest relat, el voldria dedicar a la memoria d’en Rafel Pascual“el de la motxilla”, perquè un parell d’anys després del aquí relatat, ens vam assabentar de que havia mort per una fallada cardíaca.
I també a la de la Rosa Trepat, qu’ens va deixar, el passat 2019.                     Que restin en pau tots dos.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

SETCASES NEVAT

L’hivern 80-81( no recordo el mes), vam decidir anar un cap de setmana a Setcases i Vallter, perquè algú (crec que en Claudi) va dir que sabia d’un lloc per a dormir econòmic. Així que, arribat el dia acordat ens trobem tots: en Claudi, l’Azucena, en Salva, la Rosa, la Nuri, el Xavi, la Glòria i jo, amb els nostres respectius sacs de dormir i roba d’abric; i amb el R5 de la Glòria i el meu 127, als que havíem carregat les cadenes de neu en el maleter, vam sortir cap a la N152 (C17) direccio Ripoll.
Ja a Ripoll s’havia fet fosc,i  allí vam agafar la carretera de Camprodon, una vegada alla vam travessar el poble (encara no hi havia la variant) en direcció a Setcases i Vallter; passat Vilallonga de Ter, tot qu’era fosc, vam veure que havia nevat, i arribats a Setcases l’accés al poble estava cobert de neu dura,  com que hi havia una pujadeta, les rodes patinaven, així que vaig provar la cadena liquida i va funcionar, vam poder pujar el desnivell; una vegada al poble vam poder aparcar els dos cotxes junts, i ens vam dirigir a la casa que coneixia el nostre amic, allí ens van donar la clau d’una espècie de graner o paller, on, havent sopat, ens vam instal·lar per a dormir.
Aquella nit va nevar bastant, i quan ens vam aixecar, l’endemà, hi havia més d’un pam i mig de neu al carrer, així que després de desdejunar, vaig anar a posar les cadenes als cotxes, no recordo si m’acompanyava el Salva o el Claudi, eren cadenes de les antigues ( les del 127 eren les mateixes que vaix fer servir en el 850 en un relat anterior), com que ja tenia l’experiència de posar-les, vam netegar la neu al costat dels cotxes per a poder posar el gat i aixecar-los, i així en un moment vaig tenir les cadenes muntades.
Després d’un passeig pel poble nevat, vam sortir a la carretera, però en direcció a Vallter estava tallada, així que vam haver de tornar cap a Camprodon; vam haver de conduir amb les cadenes posades pràcticament fins a Vilallonga de Ter.
Crec recordar que vam aprofitar el prematur retorn per a visitar, no recordo si Camprodon o Ripoll; però de tota manera vam tornar a casa abans del previst.

VISTA DE SETCASES

Extret de: Magradacatalunya.cat:

Al voltant de Setcases hi ha dues llegendes, la més coneguda diu que el poble va sorgir d’una família de ramaders que mai havien pujat dalt de la muntanya. El pare, que era cec i els seus set fills de camí a la muntanya, es van aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin uns dies en aquells camps. Al cap de dos dies va començar a nevar, cosa que els fills no havien vist mai. Corrent es van dirigir a explicar-li al pare, que els hi va dir que aquelles volves que queien era neu, que cobriria les pastures i les ovelles es moririen de fam.                                                                 El pare els hi va dir que baixessin muntanya avall fins que trobessin un saüc florit i així ho van fer acompanyats de les ovelles. Un cop passada la Vall del Carlat, van trobar el saüc florit i van decidir quedar-se allà. Cada un dels fills es va construir una cabana per viure, al voltant de les quals es va anar formant el petit poble de Setcases

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MATAGALLS-MONTSERRAT

L’any 1980, per a mi, va ser un any de canvi de companys de “colla”: l’Esteve, recent casat amb la Silvia, s’anava a la mili aquell any, en Miquel ja estava llicenciat però festejava a Saragossa, en Lartuna es llicenciava aquell any, però juntament amb, l’Isidre, la Marta, l’Espe i la Cecilia, els vaig perdre del “radar”; d’altra banda, l’Azucena, havia portat al seu promes Claudi, acabat de llicenciar, i ell, a la Glòria Torras, una amiga de la seva colla anterior; aquesta jugava al Volei a l’equip del Club, i ens va presentar a la seva millor amiga i companya d’equip Nuri Trepat, la germana d’aquesta, la Rosa ( al cel sia)i els seus respectius promesos, Xavi i Salva; així que comencem a quedar i a sortir els vuit.
En el mes de setembre, ens trobem un dissabte havent dinat i el Caludi ens va parlar de la Travessa Matagalls-Montserrat que es feia aquella mateixa tarda, i que un amic seu, conegut com “el de la motxilla”, perquè corria maratons amb ella a l’esquena, li havia proposat participar; com sigui, ens va convèncer al Xavi i a mi i vam anar a la UES a inscriure’ns; després de passar per casa per a equipar-nos, ens trobem a l’hora indicada en la plaça Marcet, per a agafar un bus que ens portaria fins a Coll Formic, al costat del cim del Matagalls.

matagalls
CREU DEL MATAGALLS
Allí vam esperar que arribés la resta de participants, i una vegada tots reunits es va donar la sortida, quan ja estava enfosquint; creuem el Pla de la Calma i ja de nit, iniciem el descens cap a Aiguafreda; com que davant nostre havien passat molts participants, calia anar amb compte perquè hi havia molta terra i pedretas solts; i aquest va ser el meu problema, perquè jo no calçava botes de muntanya, si no Xirucas i a més bastant usades, per la qual cosa van acabar cedint, i se’m van obrir per davant, entrant terra i pedres a dins, el que em provoca nafres en les plantes de tots dos peus; quan vam arribar a Aiguafreda, en prou feines podia caminar pel que vaig decidir retirar-me i dirigir-me a l’estació per a agafar un tren i tornar a casa; el Claudi i el Xavi, em van acompanyar i van decidir retirar-se també, malgrat que vaig insistir perquè seguissin, que ja me les apanyaria; sempre m’ha quedat la “espineta”, de pensar que per culpa meva no van poder acabar la prova.

Ja a l’estació d’Aiguafreda, ens assabentem que no hi havia trens fins a l’endemà, per la qual cosa vam haver de passar la nit  l’estació.
Poc després de l’alba del diumenge, per fi, va passar un tren, que ens va dur fins a Montcada Bifurcacio, on vam fer transbord per a arribar a Sabadell; una vegada a Sabadell, em van acompanyar fins al centre, per a agafar l’autobús per a arribar a la casa meva ; els vaig dir que com l’autobús em deixava davant de casa no feia falta que vinguessin, que ja havien fet bastant, i allí ens vam acomiadar.                          Una vegada a casa, la meva àvia em va neterjar i fer la primera cura dels peus, vaig estar més d’una setmana per a poder caminar normal.
A la Primavera següent, amb el Claudi, i el Xavi, vam anar a fer un tram del recorregut, un diumenge ben d’hora, vam agafar un autobús fins a Caldas i allí el que va a Moia, vam baixar a els Pinars de Badó, prop de Sant Quirze Safaja, i des d’allí vam seguir l’itinerari pels boscos, fins a Sant Llorenç Savall, on vam agafar un autobús de tornada a Sabadell.

matagallmontse

Vull deixar aquí el meu agraïment a en Claudi i en Xavi , per la seva gran mostra d’amistat envers a la meva persona.

Extret de la Vikipedia:

La Travessa Matagalls-Montserrat és una caminada de resistència no competitiva, tot i que és cronometrada, que organitza anualment el Club Excursionista de Gràcia des de 1972. La travessa discorre per camins de muntanya entre la serralada del Montseny i el massís de Montserrat. A partir del 2015 es surt des de El Brull, fins al 2014 es sortia de Coll Formic, al peu del Matagalls i l’arribada és al davant del Monestir de Montserrat.[1]

L’objectiu consisteix a realitzar en menys de 24 hores el recorregut que cobreix una distància que varia segons l’any, en les darreres edicions entre 81,4 km i 87,1 km.

 

 

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MANOSCA I PEIRAVERT

Entre meitat dels 70 i principi dels 90, vaig fer diversos viatges, (a més dels ja publicats, del “calenton” del 850 i del viatge de nuvis), gairebé sempre al juliol, a  Manosca,  primer, i al poble veí de Peiravert , després,(noms en Occitá de Manosque i Pierrevert en frances) al departament d’Alps de l’Alta Provença; llocs de residència dels meus tiets Pepe i Leonor.

manosque                                        PORTE SONERIE, MANOSCA

Les primeres vegades, i fins que vaig tenir cotxe l’any 77, vaig anar en autocar de línia regular Barcelona-Marseille, al principi amb la meva àvia materna, a Marsella ens recollia el meu oncle i ens portava amb cotxe fins al seu pis a Manosca; i ens tornava a portar fins a Marsella per a agafar el bus de retorn.
En aquesta època, els meus oncles tenien una petita gelateria en el centre del poble, i a més el meu oncle era representant de la marca de Gelats (no recordo el nom), , i m’havia dut amb ell, a visitar i repartir als seus clients dels pobles de la zona, d’aquesta manera vaig visitar: Valensole, Greoux les Bains, Digne, Esparron sur Verdon, Sainte Croix du Verdon, Oraison, Volx, Chateau Arnoux, Forcalquier i altres pobles més petits; i també a la fàbrica de Gelats a Marsella a recollir producte.

El meu oncle també feia d’encarregat d’una empresa de neteges, crec que es deia Onet, i a les tardes anava a algunes empreses grans a portar i recollir netejadores, ell solia fer les vidrieres; d’entre aquestes empreses hi havia una, fora del poble, en una muntanya pròxima, que es deia Geostock, qu’era un dipòsit subterrani de petroli en grutes de sal, crec que pertanyia a la Shell, i m’havia portat amb ell per a ensenyar-me les instal·lacions, fins i tot m’havia deixat conduir la furgoneta 4F per les pistes d’allí dins.
Els dissabtes a la tarda soliem anar a fer la compra per a la setmana, visitant diferents Supermercats, i algun Hiper, em va sobtar que podies entrar amb el gosset si el ficaves dins del carret.

FAMILIA DELGADO                                                PART DE LA FAMILIA DE FRANÇA
Els diumenges, em solien dur a veure a les meves cosines casades, Mary i Leonor, o a passar el dia en algun lloc turístic, com Savines le Lac al costat del llac de Serre Ponçon, on ens vam banyar; aquest mateix dia vam anar a veure les Demoiselles coiffes, unes curioses formacions rocoses en Le Sauze ,un altre poble a la riba del llac; altres vegades vam anar a la platja, a Le Lavandou prop de Toulon; tambe em van portar a Sisteron, a Draguignan; o al Plateau de Valensole a veure els camps de Lavanda i comprar mel de lavanda; a Moustiers Sainte Marie un bonic poble a l’inici de les Gorges du Verdon; o de pic-nic a la vora d’algun riu…
No recordo si el 75 o el 76, vaig anar-hi amb el meu amic Jordi Lartuna, ens ho vam passar bastant bé, la cosa que recordo mes bé, és que va fer sensació a la piscina del poble, sobretot amb les nenes, com era nedador del Club Natacio es creuava la piscina sencera per sota de l’aigua i, a més, com estava “cachas”, el prenien per alemany; a aquesta piscina i a una altra, coberta que van obrir més tard, també solia anar-hi amb el meu cosí Yvan, i allí ens ajuntàvem amb els seus amics.
Després de la Mili, anava amb el meu 127,  els meus oncles ja vivian en la seva nova casa en Peiravertt; moltes vegades hi anava jo sol; allí sortíem amb el meu cosí, en el meu cotxe, a les nits, a  pendre alguna cosa, o a discoteques i boîtes dels voltants; entre el 82 i el 87 ja no hi anava tant, va haver-hi vegades que vaig anar per dur al meu germà, deixar-lo allí i tornar a casa l’endemà.
Després de casat només vaig tornar una vegada, en el 91 , llavors tenia un Ibiza de la 1ª serie, hi vam anar la Marisol i jo i la nostra gosseta Laika, que per cert ens va donar un esglai, perquè en una parada que vam fer abans de dinar, en tornar a pujar al cotxe va baixar abans de tancar la porta sense que ens adonéssim, encara sort que en tornar a la carretera, vaig mirar pel retrovisor i la vaig veure allí asseguda, per sort no hi havia trànsit i vaig poder recular per a recollir-la; més endavant vam parar a dinar en un restaurant al costat de la carretera, ens van donar taula en un pati/terrassa, i vam veure que hi havia clients amb gossos, així que vaig anar a buscar a la Laika al cotxe i la vaig fer posar-se sota la taula, li van dur un cassó amb aigua, abans de servir-nos a nosaltres; ja a casa dels meus oncles, va fer “migas” amb la gossa de la meva cosina Mireille, una collie preciosa.

LAVANDA                                                                       CAMP DE LAVANDA I BLAT AL PLATEAU DE VALENSOLE

Durant la nostra estada vam visitar diversos pobles de la comarca amb el meu cotxe, Digne,( la capital del departament); Valensole, Moustiers…, i el cap de setmana el meu oncle ens va dur a veure La Fontaine de Vaucluse, una bonica deu( la mes cabalósa de França) que raja d’una gruta de mes de 300 metres de fondaria, al poble del mateix nom.
Aquest va ser l’últim viatge a casa dels meus oncles, perquè vam dedicar les següents vacances a visitar racons de Catalunya i Espanya, a més, ja començaven a ser grans i no volíem donar-los  la feina de tenir-nos a casa seva a tot confort.

Extret de la Vikipedia:

El departament dels Alps de l’Alta Provença és un dels vuitanta-tres departaments originals creats el 4 de març de 1790, en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789, durant la Revolució Francesa. Va ser creat a partir de la part nord de la Provença.

El nom inicial del departament va ser el de Baixos Alps, nom que portà fins a l’any 1970, en què adoptà la denominació actual.

 

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA RECORDS

SETMANA SANTA SENSE PLANS

Setmana Santa del 80, el Dijous Sant abans de plegar del treball, els companys em van preguntar on aniria, i els hi vaig contestar que a enlloc, perquè no tenia plans; però en sortir al carrer em vaig trobar al Claudi i l’Azucena amb la Gloria Torras, que m’estaven esperant, per  veure si m’en volia anar un parell de dies a la Costa Brava, de camping, amb ells.
Així que  vaig preparar la motxilla, em vaig anar a recollir-los a casa de l’Azucena, i ens vam posar en camí; vam ser a un càmping de la zona de Begur, però no recordo exactament en quina població.

cap-sa-sal-002-1HOTEL CAP SA SAL
El Divendres Sant, recordo que no feia molt bon temps, molt d’aire i la mar estava molt picada; malgrat això varem visitar diverses cales,i trams del cami de ronda: Sa Tuna, Sa Riera, Aiguafreda, Cap sa sal…, per cert , vam veure el luxós Hotel Cap sa sal abandonat i buit, crec que avui dia són apartaments.
El Dissabte Sant, seguia el mal temps i vam decidir anar-nos més amunt, així que,amb pluja part del camí, vam arribar a Cadaques, i almenys va deixar de ploure i vam poder visitar aquest preciós poble i també Port-Lligat, ja a última hora de la tarda vam tornar a Sabadell, arribant de nit; m’esperava l’Esteve per a proposar-me anar amb ell i la Silvia, casats recentment, a Andorra, no em recordo exactament perquè; com que volien sortir aviat, li vaig dir que d’acord, però que a l’anada conduiria ell, perquè jo estava cansat.

VISTA EST ANDORRAVISTA DESDE ANDORRA LA VELLA
Així que el Diumenge de Glòria, em vaig anar a buscar-los a la casa seva, l’Esteve es va posar al volant i jo em vaig agafar el seient del derrera, que vaig aprofitar per a trencar el son; vam anar per la ruta de Puigcerda, via Collada de Toses,( no hi havia Tunel del Cadi), una vegada a Andorra la Vella, ens vam anar un càmping que hi havia prop del riu Valira, a una caravana, crec que de lloguer del propi càmping, la vam trobar coberta de neu, perquè el dissabte havia nevat.
A la tarda vam passegar per l’Avinguda Maritxell, no recordo que vam comprar, però m’hi jugaria que, tabac, sucre i wisky; el Dilluns de Pasqua, a mitj matí vam tornar, també via Puigcerda, em sona que vam parar a dinar a un restaurant de carretera entre Martinet i Puigcerda, i de alli directes a casa.
Amb aquest relat, queda clar com poden canviar les coses en un moment, com heu pogut veure vaig passar de no tenir plans per a aquests quatre dies, a gairebé faltar-me hores per a poder fer-ho tot.

AGRAÏMENTS: Agraeixo a l’Azucena i el Claudi, per recordar-me el detall que també vènia la Glòria.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

RUPIT I EL FALLO

Novembre del 79, decidim visitar el poble de Rupit, així que un dissabte a la tarda, l’Esteve, la Silvia, la Cecilia, jo i no recordo els qui mes, vam agafar el meu 127 i el R5 de l’Esteve, i ens vam posar de camí cap a Vic, des d’allí cap a la carretera d’Olot, que travessa el Collsacabra; passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigros, i, ja de nit, vam arribar a Rupit; en aquella època no existia l’aparcament que hi ha a la dreta de la carretera, abans d’entrar al poble, només un petit descampat a l’esquerra de l’entrada del poble, enfront del Forn de Pa l’Era, i allí vam deixar els cotxes.

rupit                                                                                                                                                         VISTA DE RUPIT
Vam agafar la tenda, les motxilles i les llanternes, i vam anar per un camí que anava cap als afores del poble, vam trobar un tros de terreny pla que estava per sobre del camí, al qual s’accedia per una petita rampa, i allí vam plantar la tenda, una vegada muntada,vam  repassar tots els vents, per a verificar que estaven ben subjectes, jo vaig descobrir un solt, a la part del darrere, i exclamant “aquí hi ha un fallo”, vaig fer un pas enrere, sense veure que darrere meu hi havia un entrant del marge que donava al camí, i vaig caure per allí, els meus companys que s’havien girat a mirar en sentir-me, just van veure com desapareixia cap avall, van venir corrent cap a allí i em van trobar dempeus en el camí, amb la llanterna en una mà i el martell en l’altra i amb cara d’esbalaït; per sort havia caigut dempeus d’una alçaria de poc més d’un metre i no en vaig fer res; però ja vam tenir la conya per a tota la nit.

TENDA - copia                                                         EL LLOC PER ON VAIG CAURE.
L’endemà, ens despertem amb bastant de fred, en sortir de la tenda vam veure tot el terreny cobert de gel i gebre; vam esmorzar i vam sortir a visitar el preciós poble i els seus voltants; vam visitar l’esglesia de Sant Miquel de Rupit, d’estil barroc, en aquella epoca,  la clau la tenia una veina del devant, que molt amablement ens la va deixar, l’anécdota es que a l’interior estaba molt fosc i havia un retòl que deia  Il·luminació del retaule, i calia posar-hi una moneda, ho vam fer i es va disparar un relotge “toc toc toc..” i es va encendre una triste bombeta, ens van fer un fart de riure; tampoc no podia faltar creuar el pont penjant, amb el consegüent balanceig; de retorn, vam tornar a creuar la riera per un lloc dels afores, en el qu’havien unes pedres per a passar a l’altre costat sense mullar-se els peus, com que vaig veure que no hi havia molta aigua i que la riera, allí, tenia menys d’un metre d’amplària, vaig anar de “chulo” i en comptes de fer cua per a creuar, vaig decidir saltar-lo, el que no sabia era que, a l’altra riba, el que semblava terra humida coberta de fulles, en realitat era llot tou, així que quan vaig aterrar, em vaig enfonsar mes d’un pam al fang, perdent l’equilibri i deixant els pantalons i les botes plens de fang; amb el consegüent atac de riure dels meus companys. Com que de tornada a la tenda passavam per davant d’on havíem deixat els cotxes, vaig agafar una eina del maleter, per a rascar el fang dels pantalons i les botes.

FANG - copia                                                                                              RASCANT EL FANG.
En arribar a la tenda, ens vam endur una altra sorpresa, perquè malgrat ser al voltant de la una del migdia, seguia tot el camp gelat; segons sembla havíem acampat en el lloc més fret de la zona; per a fer-vos una idea, d’uns esbarzers pròpers a la tenda, penjaven unes candelas de més d’un pam, fins a l’oli que portàvem per a fer el menjar estava gelat de tal manera que, el càmping-gas que teníem només va poder escalfar el del centre de la paella, per la qual cosa vam haver de fer els llibrets de llom d’un en un, i de la meva cantimplora, que l’havia deixat a la tenda, no es podia beure, perquè tenia l’aigua congelada .
Ja a la tarda vam tornar cap a casa, vam arribar que ja era fosc, i en treure les motxilles del maleter, vam comprovar que l’aigua de la cantimplora encara tenia gel.

Tinc que agraïr a la Cecilia el recordar-me l’anécdota de l’esglesia, que jo habia oblidat.

Descripcio de Rupit per Josep Maria De Sagarra, extret de www.rupit.cat :

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

 

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EL CANAL DEL FRESER

A la segona meitat del 79, després de mes de 14 mesos, per la “Mili”, vaig tornar a sortir amb els meus amics de la Colla del Club, almenys amb alguns, perquè també els anava tocant fer la “Mili”.
A principis de tardor, amb l’Esteve Sabatés, decidim fer una excursió al Refugi de Coma de Vaca, entre Núria i Ulldeter; aixi que el dia acordat, despres de dinar, l’Esteve, la Silvia Zanuy, la Espe Pardo, la Cecilia Gonzalez i jo, ens vam posar en camí per la N152 ( actual C17) en direcció a Ripoll i Ribes de Freser; aquesta vegada anàvem en dos cotxes, el meu 127 “heretat” del meu pare, i el R5 de l’Esteve.
Una vegada a Ribes, ens vam anar cap el poble de Queralbs, i vam deixar el cotxes aparcats en l’entrada del poble, els hi vaig treure el cable de la bobina al delco, a manera d’antirobatori, i me’ls vaig guardar a la motxilla; vam baixar per la carretera d’accés al poble, fins a la corba al costat de l’alberg dels Maristes ”La Farga”, allí vam agafar la pista que porta a la central elèctrica de Daio de Baix, a partir d’allí comença el camí a Coma de Vaca, gairebé tot de pujada més o menys forta; poc després de passar la central va començar a fer·se fosc, per la qual cosa vam fer part del camí amb llanternes, passat el Salt del Grill, vam arribar a una esplanada, per sobre de les Gorges del Freser, on vam acampar, sopar i ens vam preparar per a dormir amb els sacs.

canal fresser                                                        VISTA DEL CANAL DEL FRESER
El matí següent, mentre ens menjàvem els entrepans, vam estar contemplant els voltants i fent algunes fotos; després del desdejuni, vam recollir el campament  i, seguin camí, vam arribar al pont de Marrades, mes una passera que un pont, per a creuar el Freser, passat el qual ve la pujada forta, però, al cap d’un tros, hi havia hagut un despreniment que va fer desaparèixer aquest tram del camí; després de mirar d’una banda i  d’un altre, vam veure una senda, a l’altre costat del  riu, que pujava pel vessant de la muntanya, així que vam pensar que per allí podríem arribar a Coma de Vaca, així que vam començar a pujar fins que vam arribar a una espècie de sendera bastant plana i estrete (un metre ), que anava seguint el vessant del marge dre del rui; quan ja havíem recorregut un bon tros vam arribar a un punt, on a la nostra dreta hi havia la paret de roca de la muntanya i a la nostra esquerra un precipici amb una alçarie considerable ( uns 100 metres), per a complicar la cosa ens vam trobar amb unes cabres que venien en sentit contrari, per sort això va ser en un punt on, a la dreta, hi havia un marge accesible per a apartar-nos; al cap d’una estona vam veure que anàvem per sobre del camí que havíem seguit, però en sentit contrari i que com la senda que seguíem anava gairebé plana, el camí era cada vegada mes a valll; més tard vam saber que aquella sendera, en realitat, era la cobertura del Canal del Freser; finalment, prop del migdia, vam trobar una sendera que baixava cap al camí, i vam decidir baixar per allí.

CECI EXCURSIO COMA DE VACA                                                                                         PASSANT UN TORRENT
Després d’una estona  baixant, vam arribar al camí, en una zona mes a vall de les Gorges del Freser, i pròpera al Salt del Grill; vam buscar un lloc per a encendre foc per a fer carn a la brasa, i vam trobar una petita esplanada a la riba del riu; mentre recollíem llenya per a encendre el foc,vam descobrir que ningú havia portat la graella, així que anava a ser una mica complicat fer la carn a la brasa, vam veure una gran pedra plana al riu, a uns 30 o 40 centímetres de la riba, així que se’ns va ocórrer fer el foc a sobre la pedra, perquè s’escalfés i fer carn a la pedra; la veritat és que no va funcionar del tot, però algun tros de carn vam poder menjar·nos, això si llevant-li les cendres enganxades; l’avantatge va ser que, una vegada acabat, per apagar el foc, només vam haver de tirar les brases al riu; quan estàvem acabant de menjar, va començar a plovisquejar, així que vam recollir ràpid i ens vam posar els impermeables.
Vam reprendre el camí de tornada, sota la pluja i, quan arribàvem a la central de Daio de baix, ens vam trobar una parella de la Guàrdia Civil, que ens van preguntar si havíem vist gent acampada prop del riu, els hi vam contestar que no, però que més amunt de la Gorges no ho sabíem.
Ja de tornada a Queralbs, vam ficar, els impermeables, les motxilles i la tenda als maleters dels cotxes, vaig tornar a connectar els cables d’encesa, i ens vam anar d’allí; passant per Ripoll, l’Esteve em va fer senyals de que tenia algun problema, segons sembla el cable d’encesa no feia bon contacte i fallava el motor, el vaig apretar una mica i es va arreglar; i vam arribar a casa sense novetat.
Per si us interessa, a continuació, passo informació sobre el Canal del Freser, extreta de la WEB del Consorci del Ter, que n’es el titular.:
El Canal del Freser és una conducció d’aigua construïda entre 1900 i 1902, per a portar aigua a la central elèctrica de Daio de Baix i moure les seves turbines; comença en la resclosa dreta del Freser Superior, a la zona de Marrades, i discorre pel vessant de la muntanya situada a la dreta del Freser, a una alçarie constant de 1700 m, la part superior està coberta, a l’actualitat, per taulons de fusta, conformant un camí practicable d’un metre d’amplària, (en aquella època crec que la coberta era de pedra o formigó, perquè no recordo haver caminat sobre taulons), en alguns trams, pròxims al final, passa per l’interior de la muntanya, no sent practicable com a camí i obligant a fer marrada; quan es creua amb el  riu de Núria, desguassa en una canonada de gran diàmetre que salva el desnivell fins a Daio de baix ( uns 400 mts).

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

EL CAMPING TRILLAS

Durant la dècada dels 70’s, el Càmping Trillas, situat a Tamarit, va ser un lloc pel que vam  passar la majoria dels integrants de la “Colla del Club”( almenys els nois); si bé jo no  hi vaig anar fins que vaig tenir cotxe, a partir del 76, em consta que els altres si van estar diversos estius, mentre jo m’anava a França a casa dels meus oncles; de fet la canadenca que portavem a les excursions, la hi van comprar allí, els meus compis, a un “guiri”.                                                                                                                                    Els pares de l’Esteve hi tenien una parcel·la  amb una tenda de campanya familiar, i aprofitàvem la circumstància; el càmping esta als peus de la muntanya de Sant Joan de Tamarit, al costat del castell de Tamarit, i des del camping es pot accedir, d’una banda, a la platja de Tamarit, que és una continuació de la d’Altafulla després de la desembocadura de la riera de Gaia; i d’altra banda, amb un cami una mica mes accidentat, a la cala Jovera, quedant el castell al mig.

TAMARIT                                      PLATJA I CASTELL DE TAMARIT.
No recordo els detalls de les vegades que hi vaig estar, sol fragments; una de les vegades vam anar a passar·hi la revetlla de Sant Joan, i recordo que vam anar fins a la platja de Tamarit a tirar els petards, estabem nosaltres sols, no recordo exactament  qui, es que estava, l’Esteve, la Silvia i jo, i no sé qui més; això sí, quan  vam acabar, vam recollir els trossos de petards de la sorra i els vam tirar a les escombraries, després ens vam ficar a l’aigua, que, recordo, es veia molt negra perquè no hi havia lluna, a mi em va donar una mica de «yu-yu».                                        En una altra ocasió, crec que vam ser els nois sols, i recordo que vam anar a la cala Jovera, també de nit, on hi havia una noia que feia top-*less, però com estava fosc no vam poder veure-la bé, quan va sortir de l’aigua ja s’havia tapat i algun la va reconeixer del Club.                                                                                                                      A l’estiu del 77, hi vaig anar amb en Miquel Esteban i la Montse, l’administrativa del meu treball, quan vam arribar, en Miquel s’en va anar a buscar a uns col·legues que tènia per allí, i la Montse i jo vam anar a banyar-nos a la cala Jovera, després vam menjar al càmping i vam anar a veure els bunquers que hi ha a la muntanya de Sant Joan, només vam poder mig veure un, perquè estaven bastant plens de brossa i com que a l’interior estava molt fosc, no era molt prudent entrar sense llanternes.     Després de la mili, en el 79 i el 80 recordo haver hi anat alguna vegada més, pero no amb qui .
Com a curiositat, adjunto aquestes línies, extretes de TARRAGONA DIGITAL, on es parla dels Bunquers de Tamarit:

La Comissió d’Obres i Fortificacions de la Generalitat de Catalunya va donar l’ordre de construir la bateria de costa, tot i que es desconeix l’any en concret. El relat de la guerra, però, va impedir que mai es posés en funcionament. La falta de pressupost dels republicans, junt amb l’avenç de les tropes per l’Ebre, van provocar que Tamarit no prengués protagonisme.

Els refugis tenen 14 metres de profunditat i la majoria estan connectats entre sí gràcies als passadissos. L’espai comptava amb edificis adjacents com cuina, lavabos i magatzems. Els soldats podien vigilar la costa en tots els punts, atès que la fortificació comptava amb dues ales. El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit es va incloure al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tarragona.

Categorías
CATALA RECORDS Sin categoría SORTIDES I CELEBRACIONS

CAP D’ANY 77-78, a Lloret

Pels vols de Nadal del 77, una companya de treball, administrativa, anomenada Montse, em va proposar anar amb ella, dues amigues seves i el promes d’una d’elles, a celebrar la nit de cap d’any a un Hotel de Lloret de Mar, on habia sopa, reveillón, allotjament i desdejuni, per un preu molt bo, a més, aquest any coincidia en cap de setmana.
Així que el dissabte 31, a la tarda, vaig passar amb el meu 850, per casa de la Montse per a recollir les tres noies i el noi, i anar cap a Lloret; vam arribar sense novetat a l’Hotel ( no recordo el nom), i després de registrar-nos a recepció vam pujar a les habitacions, una per a les tres noies i una altra per als dos nois; vam deixar les bosses a l’habitació i ens vam reunir a la de les noies, en el passadís vam veure més gent de la nostra edat i alguns també eren de Sabadell; vam sortir a fer un volt fins a la platja, per a fer hora abans de tornar a l’hotel a canviar-nos per al sopar .

platja y castell Lloret - copia                                          PLATJA DE LLORET
A l’hora indicada vam baixar a sopar, no recordo el menú, però sí que estava bastant bé, en sona que hi habia coctel de gambes i no se que mes, després de les postres ens van repartir bosses de cotilló i uns platets amb els 12 grans de raïm, perquè faltava poc per a mitjanit, van posar les campanadas per megafonia i ens van servir cava per a brindar, després de la xerinola desitjant-nos feliç any nou i petonejant-nos entre tots, van anunciar que es podia baixar a la discoteca del soterrani per a seguir la festa.
Quan baixavem a la discoteca, crec que alguns em van mirar malament, perquè anava en pla “macarra”, amb una noia en cada braç (la Montse i la seva amiga), vam agafar lloc en una butaca-raconera on cabíem els cinc, després els dos nois vam anar a la barra a buscar begudes, i després a ballar, quan van posar els lents, vaig haver d’anar alternant-me ballant amb les dues, la veritat és que va ser divertit, no sol·lia tenir tan d’exit en els balls.

Ja de matinada vam anar a les habitacions, passant primer per la de les noies; jo els hi vaig comentar a les dues “solteres”, que podríem deixar que els nuvis s’anessin a l’habitació dels nois, i jo quedar-me en la seva, i els hi va semblar bé; però quan li ho vaig proposar al nuvi, no va acceptar, era molt tallat i timid, i gairebé que s’escandalitza i tot; i jo que ja em veia fent un “menage a trois” amb les altres dues!! ; i  em vaig quedar amb les ganes; així que hala a compartir habitació amb el nen poruc; bo segurament vaig estalviar·me que em partissin la cara, ja ja ja.

El dia 1 ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam recollir les nostres coses de les habitacions i agafan el cotxe, vam tornar tranquil·lament a casa.

Si mai aneu a Lloret a la tardor, a la plaça de l’església  de Sant Romá, trobare  a la castanyera Pilar, que es una molt bona amiga, i fa unes castanyes boníssimes, a mes de boniatos i panotxes .

LA CASTANYERA PILARCASTANYAS I MONIATOS

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar