Aquest cap de setmana, 15 i 16 de març, a Caldes de Montbui, se celebra el Mercat de l’Olla, amb l’olla mes gran de Catalunya.
VISTA DEL MERCAT DEVANT LES TERMES.
Durant aquest cap de setmana es repartiran més de 6.000 racions de llegums cuites en aigua termal; enguany, com a novetat, els cigrons s’acompanyaran amb botifarra del perol i llardons.
Aquest Mercat va néixer fa uns anys sota el lema “Fem bullir l’olla” amb l’objectiu de singularitzar i posar en valor els productes de proximitat i de qualitat i els productes típics calderins, cuinats amb aigua termal.
El Mercat és un homenatge a la gastronomia més propera i a l’esforç per la qualitat dels productors catalans; tot plegat sota l’ambient festiu i familiar d’una fira que ofereix parades de productes gastronòmics i productes artesans i activitats i tallers familiars com la de convertir-se en un petit xef de cuina amb l’elaboració de diferents receptes culinàries.
L’OLLA MES GRAN DE CATALUNYA.
L’olla més gran de Catalunya, amb capacitat per a 1.600 litres de caldo, és la protagonista del Mercat de l’Olla; en aquesta edició, està previst que es facin diverses coccions per repartir més de 6.000 racions de llegums cuits en aigua termal; en total, està previst cuinar 265 Kg de llegums, 100 Kg de llenties i 165 Kg de cigrons. A més, com a novetat, aquest any els cigrons s’acompanyaran amb botifarra del perol i llardons, i un bon raig d’oli d’oliva.
Durant tot el cap de setmana el centre històric de Caldes de Montbui s’omplirà amb un centenar de parades de productes gastronòmics i productes artesans, així com també diverses foodtrucks; el programa es completa amb un ampli ventall d’activitats i tallers per a tota la família; les parades s’instal·laran a les places de l’Església, U d’Octubre, de la Font del Lleó i de Can Rius, i pels carrers del Forn, Samsó i del Pont.
Els restaurants de Caldes de Montbui participen al Mercat de l’Olla amb la proposta “Se’ns en va l’olla” amb l’objectiu d’oferir diferents exemples de gastronomia tradicional i termal. Aquesta proposta consisteix en la creació d’un plat estrella a mans dels restauradors calderins que s’inclourà en cada una de les seves cartes. La desena de restaurants que participen de la iniciativa proposaran un plat singular inspirat en la cuina termal i tradicional, que ha de ser un homenatge a la cuina de proximitat i de qualitat.
Un altra vila interessant de la província de Saragossa, es Calatayud, que per habitants, es la segona ciutat de la província, a uns 80 quilometres de Saragossa, en direcció a Madrid, a la riba del riu Jalón.
Si bé a prop estan las restes ibero romanes de Bilbilis, la ciutat va néixer al voltant del castell musulmà, aixecat per el emir Ayyub Ibn Habib Al Lajmi, de fet el nom deriva de Qal at Ayyub ( castell d’Ayyub); aquest castell es coneix avui amb el nom de Castillo de Doña Martina.
Sortint de la A2, entrareu per l’antiga NII, passant per davant de la Academia de Logistica de exercit de terra, un cop entreu a la vila, veureu, a la dreta, la plaça de braus, el Coso de Margarita, del segle XIX; uns metres mes endavant, a la dreta, podeu girar per el Paseo San Nicolas de Francia, que passa per davant del Hotel Monasterio, que com es pot endevinar per el nom, esta instal·lat en un antic monestir; i una mica mes enllà veureu el pàrquing públic del Sepulcro, un bon lloc per deixar el cotxe.
Seguint a peu per el mateix passeig, s’arriba a la Puerta de Zaragoza, una de les portes de la muralla del segle XIX, quan tenia el nom de Puerta de Sonajas; passant per aquesta porta, s’entra a la plaça del Sepulcro, davant de la Colegiata del Santo Sepulcro, barroca del XVII, però que encara conserva part del claustre mudèjar del XIV; seguint cap el sud oest, arribareu a la plaça del Carmen, i agafant el carrer Sancho y Gil, arribareu a la plaça de los Mesones, on veureu el famós Mesón de la Dolores, fundat el 1800 com a posada de San Anton, en un edifici del XVI.
MESON DE LA DOLORES.
Seguiu uns metres mes i sortireu a la Plaça de España, i seguint per el carrer Vicente de la Fuente, arribareu a la plaça de Santa Maria, davant la Colegiata de Santa Maria la Mayor, de estil mudèjar d’entre els segles XII i XIV, amb una portada renaixentista del XVI; a la part del darrera, on esta el claustre mudèjar, al 2006, es va instal·lar el museu de la Colegiata, (entrada 2€); una mica mes amunt, per el carrer Desamparados, arribareu a l’església mudèjar de San Andres, del XV; una mica mes enllà veureu el Teatro Capitol, que també es cinema.
Des de allà arrenca el carrer de la Cuesta de San Andres, que es l’accés al antic barri jueu, que es correspon amb l’actual barri de la Consolación; aquest barri va creixa al voltant de castell d’ Ayyud o de Doña Martina, doncs els jueus es van arribar junt amb els musulmans, d’aquí neix un altre teoria sobre l’origen del nom de la vila: (Qal at yahud vol dir castell dels jueus); no es va constituir en Aljama fins el segle XI, i va ser la segona “juderia” en importància de l’Aragó, nomes superada per la de Saragossa, va arribar a tenir fins 7 sinagogues, de las que queden restes de tres; la Sinagoga Mayor, es va reconvertir en la ermita de la Consolación; la part alta del barri estava delimitada per la muralla amb la porta d’accés al castell de Torremocha.
PUERTA DEL TERRER.
Si baixeu per la Ronda Puente Seco, arribareu a la plaça de la Fuente de los 8 caños del XVI i d’estil renaixentista, davant mateix de la Puerta del Terrer, també renaixentista, de finals del XVI, amb dues torres cilíndriques unides per un arc de mig punt, actualment es la seu del Centro de estudios Bilbilitanos; estareu, novament, a la antiga NII, i, al altra banda veureu el Museu de Calatayud, instal·lat, des del 2007, en el convent de las Carmelites, un edifici barroc del XVII.
Per la mateixa NII antiga, una mica mes avall veureu una benzinera, passada aquesta, al altra banda, desemboca el carrer Barazar, si l’agafeu , tornant a entrar al casc antic de la vila, passareu dues places, Marcial i Dario Perer, i estareu a l’Avenida de San Juan el Real, on davant del jutjat de 1ª instancia, veureu la església barroca de San Juan el Real, d’entre el XVII i el XVIII; darrera de l’església, esta la plaça del Fuerte, amb un bonic quiosc al mig; travessant-la arribareu a la NII, reconvertida en passeig; si l’agafeu cap a l’esquerra, passant la plaça Del Justicia de Aragón, arribareu al Monasterio de la Inmacualda, i ja estareu a la cantonada del Paseo de San Nicolas de Francia, prop del punt de sortida.
Per informació podeu trucar a la Oficina de Turismo de Calatayud, 976886322.
Informació sobre la famosa Dolores:
María de los Dolores Peinador Narvión (Calatayud, 13 de mayo de 1819-Madrid 12 de agosto de 1894), fue una mujer española convertida en mito popular y protagonista de novelas y dramas teatrales, zarzuelas, operetas y algún poema sinfónico, y películas cinematográficas.
La Dolores fue hija de Blas Peinador (gallego y teniente de los Reales Ejércitos) y de Delfina Manuela Narvión; por su parte, María Dolores, descrita en su mocedad «alta, rubia, de ojos azules, que más por el señorío de su porte y su gentileza, atraía por la sugestión de su mirada».
Citan a un ciego (‘Pascualón’) como autor o al menos cantor-recitador de la primitiva copla popular. Aunque algunos autores relatan el episodio del ciego cuando «una guapa moza, donairosa y alegre» le preguntara en tono cariñoso por la causa de su ceguera y le diera una limosna, los versos equívocos de la copla popular eran: «Si vas a Calatayud, pregunta por la Dolores, que es una chica muy guapa, y amiga de hacer favores» (y el equívoco era ‘qué tipo de’ favores). La versión del texto que recogió Iribarren se publicó en El Español del 13 de octubre de 1945 con el título «Cómo nació la canción de La Dolores», artículo firmado por Gregorio García Arista. Los estudiosos del tema sitúan la aparición de la copla anónima en el Calatayud de mediados del siglo xix, y la consideran responsable de que Dolores Peinador se trasladase a Madrid.
En el últim post, vaig parlar-vos de la Aljaferia, on, si bé s’hi pot anar amb el cotxe propi, doncs hi ha un aparcament a prop, i també amb transport públic, vull proposar-vos una ruta, a peu, visitant diferents llocs del barri “Centro”.
Com a punt de sortida, recomano la Plaza España, davant de la Puerta Cinegia, a la cruïlla del carrer Don Jaime I, carrer del Coso ( que fa de separació entre el Casco i Centro), i el Paseo de la Independencia, on, a les voltes del seu costat esquerra, hi ha la Cafeteria Las Vegas, un local amb solera on tenen un Croissants boníssims, que podeu menjar-vos amb una xocolata, i també un molt bon pernil ibèric; desprès agafeu el primer carrer a l’esquerra, San Miguel, que desemboca a la plaça del mateix nom, on veureu l’església mudèjar de San Miguel de los Navarros, del XIV, de la que, del seu subsòl, parteix un túnel, amb cel·les, que arriba fins a las Tenerias al costat del riu Ebre.
Per la part de darrera, agafeu el següent carrer paral·lel al de San Miguel (Balmes), i arribareu a la Plaza de los Sitios, on, a més del monument de los Sitios de Zaragoza, al mig de la plaça enjardinada; estareu envoltats d’edificis destacats, com el Hospital de la Creu Roja, l’escola d’arts aplicades, la delegació d’Hisenda i el Museo de Zaragoza , d’art i belles arts, un edifici Neo renaixentista, d’entrada gratuïta; si sortiu de la plaça per el carrer Sanclemente, tornareu al paseo de la Independencia, on just davant, veureu las galerias Independencia, conegudes com “el Caracol” per la seva distribució en espiral.
BASILICA DE SANTA ENGRACIA.
Si torneu a la vorera esquerra, una mica mes endavant, veureu la basílica Neo renaixentista de Santa Engracia, del XIX, que conserva la portada renaixentista del XVI, del antic monestir malmès a los sitios; uns metres mes enllà arribareu a la Plaça d’Aragó i tot seguit a la plaça Paraiso, on acaba el paseo de la Independencia, a l’esquerra, creua’n el paseo Constitución, veureu la seu central de la Fundacion Ibercaja, que en el seu interior guarda el Patio de la Infanta, única resta d’un antic palau
renaixentista del XVI, l’accés es per el carrer del darrera (San Iginacio de Loyola) i costa 2€.
MUSEU IAACC PABLO SERRANO.
Torneu cap a la plaça Paraiso, i a la cantonada entre Gran Via i Paseo Pamplona, veureu el Paraninfo Universitari, un edifici neoclàssic regionalista del XIX, que havia estat la facultat de medicina i infermeria, i ara es el museu de ciències naturals; seguiu per el Paseo Pamplona i un parell de travessies mes endavant, veureu, a la dreta, la Puerta del Carmen, neoclàssica del XVIII, molt malmesa a los Sitios; darrera seu comença (o acaba) la Avenida Cesar Augusto; seguiu avançant per el Paseo María Agustín, i arribareu davant del IAACC Pablo Serrano, museu d’art contemporani d’Aragó, en un modern edifici del actual segle; uns metres mes enllà, arribareu al Edificio Pignatelli, que es com es coneix el palau de la Real Casa de Misericordia; del segle XVI, ampliat per Ramón Pignatelli el XVIII, actualment es la seu de la Diputación General de Aragón.
Per poder veure tot l’Edificio Pignatelli, haureu girat al carrer Gómez Salvo que desemboca al carrer Ramón Pignatelli, on podreu veure el Coso de la Misericordia, la plaça de braus, Neo mudèjar del XVIII, que va fer construir Ramón Piganatelli, per donar feina als asilats a la Casa de Misericordia; continueu fins la del Portillo, on veureu l’església barroca de Nuestra Señora del Portillo, del XVIII, que en resultar danyada a los Sitios, va ser reformada en estil Neo clàssic; en aquesta església es pot visitar el Mausoleo de las Heroinas, en homenatge a les dones que van defensar la ciutat dels asetjaments (sitios) napoleònics, entre elles Agustina Zaragoza mes coneguda com Agustina de Aragón.
Desprès agafeu l’Avinguda de Madrid, i en dues travessies estareu davant la Aljaferia, i darrera seu, esta el parc del mateix nom, que es va fer en els terrenys on havia estat una industria química enderrocada als 80s; es un parc d’inspiració àrab, com correspon amb la proximitat del palau, amb palmeres, oliveres, pins, laberints d’arbustos, un estany i dues fonts ornamentals.
Petit extracte sobre Los Sitios de Zaragoza:
Los Sitios de Zaragoza fueron dos asedios sufridos por la ciudad de Zaragoza durante la Guerra de la Independencia en 1808 y 1809. La plaza era clave para garantizar las comunicaciones del noreste y el abastecimiento de las tropas en Cataluña, así como para controlar Aragón.
Por ello, tras la sublevación de la ciudad a consecuencia de los sucesos del Dos de Mayo de 1808, se envió a un ejército a restablecer el control de la ciudad. Aunque las tropas francesas eran superiores en número y armamento, la ciudad resistió.
Sin embargo, a finales de año, los franceses regresaron en mayor número, reanudándose el Sitio. A pesar de la feroz resistencia, inmortalizada por varios cronistas de la época, la ciudad, diezmada por la guerra y las epidemias derivadas del asedio, capituló finalmente el 29 de febrero de 1809.
Los dos asedios a los que fue sometida por los ejércitos de Napoleón Bonaparte y su defensa a ultranza supusieron un duro mazazo, tanto para su población como para su urbanismo. Algunos estudios hablan de que la ciudad pasó de tener alrededor de 50.000 habitantes a apenas 13.000 tras la contienda, además de toda la destrucción material que se produjo. Alrededor del 30% del casco urbano de la ciudad quedó dañado o muy dañado, y algunas zonas quedaron literalmente arrasadas.
Desprovista de defensas dignas de tal nombre, los monasterios y conventos fueron usados como improvisados fortines y algunos de ellos se llevaron la peor parte quedando casi o totalmente destruidos.
Doscientos años no son nada desde el punto de vista histórico. Por eso, Zaragoza todavía guarda vestigios de la gesta de 1808 en multitud de rincones de lo que fue la ciudad de entonces, que ahora es el Centro y el Casco Antiguo.
El 15 de junio de 1808 se presentaron los franceses ante las puertas de Zaragoza lanzando un fuerte ataque simultáneo por tres frentes: la Puerta del Portillo, la Puerta del Carmen y Santa Engracia. Por esta última consiguieron penetrar un pequeño grupo de jinetes, al parecer lanceros polacos, llegando hasta la antigua plaza del Portillo, pero fueron abatidos por valerosas mujeres zaragozanas armadas solamente con piedras y cuchillos. Comenzó aquí el primer Sitio de Zaragoza, con la Batalla de las Eras, llamada así por tener lugar en las Eras del Rey, una explanada que se ubicó en el actual Paseo María Agustín.
El 2 de julio de 1808, vio cómo los franceses habían acabado con toda la defensa zaragozana, dejando una brecha perfectamente abierta en la Puerta del Portillo para entrar en la ciudad. La barcelonesa Agustina Zaragoza y Doménech, tomando la mecha de manos de un artillero herido consiguió disparar un cañón sobre las tropas francesas que corrían sobre la entrada.
Amb l’estanca que vam fer a Saragossa, vam tenir l’oportunitat de visitar un monument, poc conegut pels que no som d’allà, es tracta del castell -palau de la Aljaferia.
MURALLA EST, PONT I PORTA D’ACCES.
La Aljaferia, es un castell andalusí, que va fer construir el sultà Abu Jàfar Ibn Hud Al Múqtadir, el segle XI (Qasr Al-Jafariyya, significa Palau de Jàfar), com a residencia de la dinastia dels Banu Hud de Saraqusta, situat al pla de l’Almozara, extramurs de la medina de Saraqusta, també era nomenat com Qasr Al-Surur ( palau de l’alegria); on es va construir ja hi havia una torre de defensa, quadrada de cinc pisos, del segle IX, que va quedar integrada al conjunt i que rep el nom de la Torre del Trovador.
Al segle XII, Alfons I, va conquistar Saraqusta, i va instal·lar en el castell la residencia dels reis d’Aragó; va patir reformes, en estil mudèjar, els segles XII, XIII, XIV, la mes important, el XV per els Reis Catòlics, que van aixecar un segon pis a la part nord; tant mateix, es van anar fent reformes fins el segle XX, en que el 1980 passà a ser propietat del ajuntament, i cinc anys desprès acull les Corts d’Aragó; el 2001 va ser declarat patrimoni de la humanitat.
El castell esta situat al extrem sud est del Parque de la Aljaferia, i te tot el perímetre envoltat per un ampli fossar, la porta d’accés esta a la muralla est i s’hi arriba per un pont de pedra, entrant en un pati des d’on s’accedeix al Palau Andalusí, d’estil oriental abbàssida – persa.
PORTADA ACCES PALAU ANDALUSÍ.
EL PALAU ANDALUSÍ, s’hi accedeix per unes escales i un portal que dona al Patio de Santa Isabel, un pati típic andalusí, rectangular, amb flors, tarongers i, originàriament amb dos estanys, un a cada extrem, ara nomes queda el del extrem sud, a la part nord es pot veure un gran pòrtic amb arcs polilobulats, per el que s’accedeix al saló del tron, o “saló daurat”, que, al extrem est, comunica amb una petita mesquita oratori octogonal, dos pòrtics mes petits donaven accés a la resta d’estàncies reials; al extrem sud del pati també hi ha un pòrtic amb arcs polilobulats i ornamentats que donava accés a la resta d’estàncies del palau; el sector de ponent del castell era el alcasser, on hi ha un altra pati, el de San Martin.
EL PALAU MUDÈJAR, a partir del segle XII, es van fer modificacions, en estil mudèjar, per adaptar-lo com a palau dels reis d’Aragó, però la mes important va ser l’ampliació del segle XIV manada per Pere IV el Cerimoniós, amb tres sales sobre el sector nord del palau a diferents nivells, i amb uns sostres mudèjars de fusta, i l’edificació de l’església de San Martin al nord oest del pati del mateix nom.
EL PALAU DELS REIS CATÒLICS, el segle XV, van fer la reforma mes important, aixecant un segon pis sobre el palau preexistent, al que s’accedeix per una escala noble d’estil gòtic mudèjar, amb finestrals que donen al pati de Santa Isabel; aquest segon pis esta compost per les sales dels passos perduts, amb uns sostres molt treballats amb simbolisme dels Reis Catòlics ( el jou, les fletxes, i el nus); i el saló del tron, de grans dimensions, i amb una galeria superior a tot el seu voltant, el sostre es una obra d’art amb uns grans cassetons molt treballats; en el lloc on estaven els trons, hi ha un gran tapis amb l’escut d’Aragó.
Entre els segles XV i XVIII, va acollir el tribunal del Santo Oficio (Inquisició).
LES CORTS D’ARAGÓ; les dependencies utilitzades per les Corts d’Aragó, s’estenen des de la part nord oest, fins tota la part sud, passant per l’oest; del que vam poder veure, darrera el pòrtic andalusí, que dona al sud del pati de Santa Ines, hi ha una sala amb algunes reproduccions d’arcs d’estil andalusí, i la resta son estàncies funcionals d’estil modern majoritàriament recobertes de fusta; el Hemicicle del Parlament d’Aragó, esta situat al sud est.
La visita costa 5€, (1€ els jubilats)i pot ser guiada o lliure (el preu es el mateix), i es recomana reservar-la , sobre tot si volem fer la guiada, es paga en el moment de recollir a la guixeta esta en una garita en el camí d’accés al pont d’entrada :
Hoy vamos a hablar un poco de una leyenda musulmana. En la Saraqusta (Zaragoza) de finales del siglo XI, una de las taifas más poderosas de toda al-Andalus, la gente se maravillaba con la historia del gran palacio de la alegría, o palacio de la Aljafería, cuya leyenda decía que había sido construido en una sola noche.
Antes de la construcción de dicho palacio, los reyes de la taifa se alojaban en el alcázar de la Zuda, del cual tan sólo ha llegado hasta nuestros días el torreón situado junto al puente de Santiago. En el alcázar se alojaba un príncipe de la taifa, Ben Alfaje, que cuando anochecía acostumbraba a salir a pasear por la orilla del río Ebro.
Un día, el príncipe se encontraba dando su paseo, y había llegado hasta la zona que los musulmanes conocían como al-Musara (Almozara), maravillándose de nuevo por lo bello de la zona, un auténtico vergel lleno de campos, feraces huertas y sotos bañados por las aguas del Ebro. En ese momento, Ben Alfaje susurró uno de sus más fervientes deseos:
“Qué hermoso sería construir en este vergel el alcázar más bonito jamás construido: estucados de pórfido y nácar, hermosas fuentes, altas torres, suelos de mármol, zócalos de alabastro, techos de oro, yeserías de los mejores maestros, limoneros con la mejor alberca del mundo…”.
Pero de lo que el joven príncipe no se había dado cuenta era de que alguien había escuchado su deseo. De pronto escuchó que a sus espaldas alguien susurraba su nombre. Ben Alfaje se dio la vuelta, y para su sorpresa se encontró con un anciano de larga barba encanecida, vestido con una toga de lana blanca y con una corona de algas en su cabeza.
-¿Qué se le ofrece, anciano?- le preguntó Ben Alfaje.
El anciano se presentó como el padre Ebro, el espíritu del gran río, y le dijo que había escuchado su deseo cada noche que paseaba junto a sus orillas.
-Yo haré realidad tus deseos si a cambio me entregas a tu esclava favorita, la bella Hanifa.
-Dámelos y es tuya-, le contestó el príncipe.
Tras sellar su pacto, un gran cansancio se apoderó de Ben Alfaje, cayendo este dormido. A la mañana siguiente despertó, convencido de haber tenido un extraño sueño. Pero al despejarse, vio que se encontraba en un fabuloso palacio, lleno de color, de un salón dorado, de alfombras persas, de sedas de Oriente, del más maravilloso de los jardines inundado de olor a limoneros, naranjos y jazmín, y todo ello rodeado por las ricas huertas de la al-Musara. Ben Alfaje no cabía en sí de gozo, y jamás volvió a pensar en su favorita Hanifa, que había desaparecido misteriosamente esa misma noche. Aún así, todavía hay gente que dice que los días en los que el cierzo sopla con mucha fuerza, se escucha por las riberas al padre Ebro llamando a su amada Hanifa.
Imagino que molts de vosaltres heu estat a Saragossa mes d’una vegada, però que, com jo fins fa poc, os heu limitat a visitar El Pilar i seu entorn, o fins i tot el “Tubo”; aquí vull proposar-vos una ruta per conèixer millor el seu casc antic, el que anomenen “El Casco”, que, pràcticament, queda dins del perímetre de la antiga muralla de la Cesaraugusta romana.
La ruta que aquí proposo, comença al extrem N.O. de la Plaça del Pilar, amb el supòsit de que, desprès d’arribar per la A2 o la AP2, heu entrat per el Puente de Santiago, i aparcat al aparcament del Pilar; deixarem la plaça i la Basílica per el final; molt a prop de la sortida del pàrquing, dalt d’una escalinata, veureu l’església barroca de San Juan de los Panetes del XVI; just al costat esta el Torreón de la Zuda, única resta del palau/alcàsser musulmà de la Zuda, edificat sobre una torre romana, i que, actualment, es la seu de l’oficina de turisme, on, si voleu, es pot agafar un planol de la ciutat.
Davant de la Zuda, esta la Av. de César Augusto, i seguint-la cap a l’esquerra, (en sentit anti-horari), de seguida veureu les restes de la Muralla Romana un tram de 80 metres, de la part nord-oest, es va aixecar entre els segles I i III, i tenia uns 3 quilometres i 120 torres; com a contrast amb la seva antiguitat, davant esta una parada del modern tramvia que circula per l’avinguda; al final d’aquest pany de muralla, podreu veure una estàtua d’August.
MERCADO DE LANUZA.
Uns metres mes endavant esta el Mercado Central o de Lanuza, un bonic edifici modernista del 1903; si gireu a l’esquerra del mercat, arribareu a la Plaça del Justicia presidida per la font de la Samaritana, i que est pot considerar el epicentre de la Setmana Santa de Saragossa, com ho demostra el monument als Cofrades, en aquesta plaça podreu veure la treballada façana barroca de l’església de Santa Isabel de Portugal, del XVII.
Sortiu de la plaça per la Calle del Temple, per arribar a la plaça de San Felipe, on podreu veure el Torreón Fortea, gòtic del XV, actualment acull una sala d’exposicions; el palau renaixentista de los Condes de Arguillo, del XVII, seu del Museu Pablo Gargallo; i l’església barroca de San Felipe y Santiago el Menor, del XVII.
Agafeu la Calle Perea per tornar a l’Avenida Cesar Augusto, tombant a l’esquerra,(seguint les vies del tramvia) estareu a la Calle del Coso, o veureu un altre palau renaixentista, el de los Luna o Condes de Morata, del XVI, destaca la portalada flanquejada per dos gegants, Hèrcules i Gerió, actualment es la seu del Tribunal Superior de Justicia.
EDIFICIO BANTIERRA.
Seguint per la calle del Coso, uns metres mes enllà, al altra vorera, veureu la plaça del Carmen, on podreu veure l’església barroca de La Manteria, del XVII; una mica mes endavant, esta el Palacio de Sástago, renaixentista del XVI; i davant, a l’altra vorera, el antic Casino Mercantil, al Edificio Bantierra, del XX, actualment teatre de arts escèniques; just al costat, ja a la Plaça España, un modern edifici del XXI, anomenat Puerta Cinegia , per l’antiga porta de la muralla romana en el mateix lloc, que acull el centre comercial Puerta Cinegia Gastonomica, amb varis locals dedicats a la restauració i la gastronomia, tant mateix acull en el seu interior un pati gòtic de XV i una gegantina estàtua d’August,(aquesta moderna), també es una porta d’accés al popular “Tubo”.
Podeu explorar els intricats carrerons del Tubo, plens de tascas i locals on menjar o anar de copes o tapes, també hi ha el primer cabaret d’Espanya, El Plata, que encara funciona; allí mateix, si os arribeu a la Plaça Santa Cruz, podreu veure l’església barroca del XVIII, de la Exaltación de la Santa Cruz, seguiu en direcció nord i arribareu al Museo Goya- Camon Aznar, en el palau renaixentista del XVI de los Pardo (l’entrada al museu val 6€); i darrera seu el palau Montemuzo, que en realitat es un conjunt format per el propi palau renaixentista del XVI, i la casa Artiach, modernista del XX; son la seu,entre d’altres, d’una sala d’exposicions, l’entrada es gratuïta.
Sortiu cap a llevant, i agafeu la Calle Don Jaime I en direcció a la plaça España, (sud), es un carrer ple de botigues, quan arribeu a la Calle Mayor,(esquerra) agafeu-lo fins el primer carrer a la dreta (C. Refugio), i a la següent cantonada gireu a l’esquerra, arribareu al Museo de las Termas Publicas de Cesaraugusta, del I actives fins el IV; torneu al C. Don Jaime I, i quan arribeu a la Plaza Sinues veureu l’església mudèjar de San Gil Abad, del XIV, que va ser reformada al barroc el XVIII; entre les botigues del C. Don Jaime I, trobareu unes quantes de records a prop de la plaça del Pilar, i la de los Paturros, on fan ànecs de goma personalitzats, també hi ha un parell de pastisseries amb productes amb molt bona pinta; a la mateixa plaza Sinues, veureu la part posterior del Teatro Principal del XIX remodelat el XX, te la façana i l’entrada a la calle del Coso.
Podeu anar al carrer de darrera el teatre (c.Veronica) cap a la dreta i veure el museu de las runes del Teatro de Cesaraugusta, del segle I, vorejant les runes per el carrer de Pedro Soler, arribareu a la plaça de San Pedro Nolasco, on esta l’església del Sagrado Corazón, del XX, seu del museo de los Faroles i el Rosario de Cristal (entrada 5€); sortiu de la plaça per el carrer de San Jorge, en sentit llevant, i sortíreu a un altra plaça, la de San Carlos, on veureu un palau renaixentista del XVI, anomenat Casa Morlanes, sala d’exposicions i filmoteca de Saragossa; i sortint de la plaça per el mateix carrer esta el Real seminario de San Carlos Borromeo, un edifici barroc, del XVIII, que dona al carrer del Coso.
Agafeu el carrer del Coso cap a l’esquerra, i en un parell de cantonades, arribareu a la plaça de la Magdalena, on veureu l’església mudèjar de la Magdalena, del XIV; desprès repreneu el camí per el c. del Coso i arribareu al Monasterio mudèjar del Santo Sepulcro del XIV, construït sobre la muralla, romana, nord est; annexa al monestir, esta l’església Barroca de San Nicolas de Bari, del XVII.
Estareu davant la Glorieta de la Puerta del Sol i del Puente del Pilar, popularment , Puente de Hierro, del XIX, a la cruïlla amb el Paseo Echegaray y Caballero, (el que va arran del Ebre), agafeu aquest passeig cap a l’esquerra i, passades quatre travessies, arribareu a la plaça de San Bruno, on trobareu el museu del Puerto Fluvial de Cesaraugusta i al costat el museu Alma Mater, museu Diocesà instal·lat en el palau Arquebisbal, neoclàssic del XIX; tan mateix, a l’altra banda de la plaça, veureu un lateral, mudèjar, de la Catedral del Salvador, mes coneguda com La Seo, construïda el segle XII (romànic)(entrada 7€), sobre la antiga mesquita major de Saragusa; ampliada el XIV, en gòtic mudèjar i el XVII es va aixecar el característic campanar barroc; la façana i el campanar estan a la plaça de la Seo ( prolongació de la plaça del Pilar, de la que la separa el carrer Don Jaime I), en aquesta mateixa plaça crida l’atenció un edifici cúbic de plaques de pedra vermelloses, que acull el museu del Foro de Cesaraugusta.
Darrera del museu del Foro, veureu l’Hotel Tibur, agafeu el carrer que passa entre aquest i la Seo ( c.Ramon Cuellar), i seguiu fins el carrer Diego Dormer, on veureu el palau renaixentista de la Real Maestranza de Caballeria, del XVI, (visita 2€); des d’aquí, si voleu, podeu acabar de donar la volta per l’exterior de la Seo, per el carrer Pabostria i passant per sota del Arco del Deán, gotic, del XIII, que uneix la Seo amb la Casa del Deán ; sortint de nou a la plaça de San Bruno i d’aquí a la de la Seo.
L’AJUNTAMENT I EL PILAR.
Travesseu el carrer Don Jaime I, i estareu al extrem est de la Plaça del Pilar, la segona, mes gran d’Europa per vianants, i l’única amb dues catedrals; on veureu el monument a Goya, davant del edifici renaixentista de La Lonja, del XVI, actualment sala municipal d’exposicions; al costat esta l’edifici del Ajuntament , d’estil renaixentista i mudèjar, però construït en el segle XX; i a continuació la Basílica del Pilar, barroca i rococó del XVII; al altra banda de la plaça, davant mateix del Pilar, on comença el carrer Alfonso I, als baixos de l’edifici de la dreta, esta el Pasaje del Comercio y la Industria, modernista del XIX, unes galeries comercials, al estil de les que hi havia a Paris en aquella època, conegudes popularment com el Ciclón, actualment estan en procés de restauració; a prop de l’entrada al pàrquing del Pilar, al costat d’una bola del mon, veureu la Fuente de la Hispanidad amb la forma de Centre i Sud-americà.
Informació addicional, per 7€ es pot fer la “ruta Romana” que visita els quatre museus romans i la muralla.
Aquí podeu veure que el casc antic de Saragossa no es, nomes, el Ebro, el Pilar, i la seva plaça, sinó que acull nombrosos edificis mudèjars, renaixentistes (l’hi deien la Florència espanyola), i barrocs, a mes de restes romanes, i, també, algunes mostres modernistes.
Del 6 de desembre al 8 de gener, a la vila osonenca de Manlleu, celebren el Badanadal, que ofereix diverses activitats per gaudir d’aquestes festes, a la plaça Fra Bernadi.
L’edició d’enguany, disposa de dues pistes de gel, una per els principiants i l’altre per els “experts”, amb una superfície total de 1000 metres quadrats; als vespres s’hi faran projeccions de “videomapping”.
PISTA DE L’EDICIÓ 2019.
Es podrà gaudir de moltes activitats en família, tallers, jocs, contes, concerts…; un rètol lluminós de Manlleu i una bola gegant per fer-se “selfies” i també d’exposicions de pintura i fotografia, i la creperia.
LA CARPA, LA PISTA I EL TOBOGAN.
En edicions anteriors, a mes, hi havia una carpa al costat de la pista de gel amb ludoteca per a la quitxalla,(quan ho vaig conèixer, al 2005, amb taules y cadires per que els pares fessin un mos mentre els petits patinaven o jugaven); però sembla que enguany no han posat la carpa; també, els últims anys, hi havia un tobogan de gel, per lliscar amb trineu.
Per informació, podeu consultar a fires@manlleu.cat , o a la OPE 938515022.
Poema de Nadal , d’en Miquel Martí i Pol:
POTSER NADAL
Potser Nadal és que tothom es digui a si mateix i en veu molt baixa el nom de cada cosa, mastegant els mots amb molta cura, per tal de percebre’n tot el sabor, tota la consistència. Potser és reposar els ulls en els objectes quotidians, per descobrir amb sorpresa que ni sabem com són de tant mirar-los. Potser és un sentiment, una tendresa que s’empara de tot; potser un somriure inesperat en una cantonada. I potser és tot això i, a més, la força per reprendre el camí de cada dia quan el misteri s’ha esvanit, i tot torna a ser trist, i llunyà, i difícil.
Un altra ruta per el centre de Sabadell, proposada, fa poc, per l’oficina de turisme, es la Ruta de les Xemeneies, que es pot considerar com una continuació de la Ruta Industrial; de la que ja vaig parlar-vos fa unes setmanes; consisteix en fer un passeig per les ubicacions dels antics vapors del tèxtil sabadellenc escampats al voltant del que, a les hores, era el centre de la vila; sovint la xemeneia es l’únic testimoni, que resta dempeus, d’aquelles fabriques.
La Ruta comença a la plaça de les Vaques al mig de la que es pot veure la xemeneia, únic testimoni del Vapor de Cal Molins, de 1901; la plaça es el pati comunitari de uns pisos amb accés des de el carrer d’Arimon.
XEMENEIA FABRICA SAMPERE.
Continuarem per el carrer d’Arimon en direcció a l’estació d’autobusos, i quan hi estem arribant, a ma dreta, trobarem la plaça de Frederic Montpou, on davant del gimnàs municipal veurem la xemeneia de la Fabrica Sampere, del 1904.
Seguirem fins el carrer Tres Creus i agafarem el carrer Blasco de Garay, on a la dreta, entre els blocs de pisos trobarem la plaça de Dolors Miralles, al mig de la qual veurem la xemeneia de la Fabrica Montllor del 1923.
I just davant, al altra banda del carrer Blasco de Garay, esta el Vapor Codina, (ja esmentat a la ruta industrial), on a la part del darrera, a la plaça Bosch i Gimpera esta la seva xemeneia, la mes antiga, del 1880.
Continuarem per el carrer Blasco de Garay, i torçarem a la dreta en el carrer Bosch i Cardellach, per accedir a la plaça Beatriu de Dia, on veurem la xemeneia mes recent de totes, la de la fabrica Garriga Germans del 1962.
Sortirem al carrer Turull que seguirem, sentit Gran Via, fins al carrer Borrell, que agafarem, sentit Rambla, arribarem a la plaça del Vapor Gorina, on veurem l’únic testimoni d’aquell vapor, la seva xemeneia, que data del 1895.
VAPOR BUXEDA VELL.
Continuarem per el carrer Borrell fins arribar a la Rambla, on girarem a la dreta, (sentit centre), fins arribar al carrer Cervantes, que seguirem fins al carrer Sant Pau, on esta el Vapor Buxeda Vell del 1852,(del que ja he parlat en dues ocasions), sobre el que s’aixeca la xemeneia des del 1906, actualment es un punt museístic dedicat al tèxtil .
Just a l’altra banda del carrer Sant Pau, darrera de uns pisos circulars, esta la plaça de Daniel Sanahuja, on s’aixeca la xemeneia del Vapor Gran del Cotó, una de les mes antigues, del 1881.
Retornant al carrer de Sant Pau, el seguirem en direcció al centre, i arribant a la cantonada amb el carrer d’Angel Guimerà, a ma esquerra veurem la plaça de Joan Oliu, presidida per la xemeneia de la fabrica de feltres FYTISA, que ara es el nom del aparcament que esta sota la plaça; la xemeneia data del 1943; aquesta es l’ultima xemeneia de la ruta, però encara n’hi ha moltes mes, encara que no tan cèntriques, com la del Artextil a la Gran Via/Cobertera, la de Llagostera Sampere a Hostafrancs, dintre del supermercat Esclat o la del Vapor Marcet a Gracia, on havien treballat ma mare i la meva avia, i que avui es la seu de la policia municipal.
Aquestes xemeneies, com es lògic tenien que netejar-se, periòdicament, per dintre, i entre finals de segle XIX i principis del XX, aquesta tasca la feien nens (o nenes) que treballaven a les fabriques, fins a l’abolició del treball infantil.
El treball infantil a Sabadell:
A Sabadell, com a la resta de ciutats industrials europees del segle XIX, la vida laboral s’iniciava entre els sis i els deu anys. Malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar els nens dels sis als nou anys, la duració de l’escolarització era d’any i mig en el tram dels cinc als sis anys. La curta durada de l’escolarització demostra la necessitat d’obtenir ingressos addicionals. La taxa d’activitat infantil al tèxtil dels nens de cinc a 14 anys era del 25 per cent, semblant a la dels adults. L’aportació dels infants a l’economia domèstica no era un suplement, sinó essencial per a la subsistència económica de la família treballadora. Quan el pare tenia 45 anys els ingressos derivats del treball dels nens representaven el 39,2 per cent de l’ingrés familiar, i als 50 el 44 per cent, una proporció majoritària dels recursos familiars i superior al del cap de família. Quan els pares ja eren grans, els fills, joves i adults, esdevenien l’únic recurs econòmic de la família.
Entre el 6 i el 14 de desembre, al poble d’Espinelves, celebren la Fira del Avet; que a passat a ser una de les visites “obligades” per el pont de la Puríssima.
Espinelves es un bonic poble situat a les Guilleries, prop del Coll de Revell, per l’autovia C25, des de la que tenim una bonica panoràmica del poble, amb l’església al cap de munt.
AVETS DARRERA L’ESGLESIA DE SANT VICENÇ.
Com ja indica el nom, aquesta fira va començar el 1981, com un mercat d’avets de Nadal, criats a la contrada (Masjoanis i Excelsia), però degut a la elevada concurrència, a anat sumant activitats, i ara també podrem trobar d’altres productes nadalencs, com figuretes de pessebre, i tota mena de guarniments, productes d’alimentació, i una mostra d’artesania i d’oficis.
A mes s’hi faran activitats per els mes joves, com taller de màgia, taller de flors, decoració de galetes, tir amb arc i passejades amb poni.
Es podran visitar exposicions de pintures, de fotos… i de caganers.
Els dies 3, 4, 6, 8, 9, 10 i 11, a les 12 i les 17, es podran veure espectacles itinerants, i el dia 5 cantada de nadales.
La primera notícia històrica sobre Espinelves és de l’any 943, època en què hi havia una església i parròquia en funcionament, dedicada a Sant Vicenç, i segons sembla, es trobava en una vila o gran explotació rural anomenada Espinelves.
El nom d’Espinelves sembla derivar d’Espines albes, és a dir, Espines blanques.
El poble d’Espinelves va a cavall de la història de l’església. És un dels pocs pobles del romànic que encara es conserven a Catalunya, i on hi podem trobar peces úniques de l’art d’aquella época i en un perfecte estat de conservació
La silueta del campanar de l’església romànica dóna una fisonomia inconfusible al poble, que enfilat a l’esquerra de la riera se’ns presenta petit i acollidor. La localitat ha guardat amb cura un aspecte net i agradable, amb les cases d’ estructura de pedra, els carrers pavimentats amb lloses i les edificacions més modernes que armonitzen amb el conjunt. La història d´Espinelves gira al voltant de la seva església: Sant Vicenç d´Espinelves.Original del segle XI-XII, fou ampliada amb una segona nau i absis al S.XVII
Cal destacar el seu magnífic campanar de planta cuadrada, de tres pisos, amb finestres bessones i capitells trapezoidals, i també la Verge, del S.XV, dedicada al Roser.
El retaule de l´anomenat mestre d´Espinelves és actualment al Museu Episcopal de Vic. Fa pocs anys fou objecte d´una acurada restauració
Els primitius termes parroquials estaven adscrits o assignats a un dels grans termes dels castells amb que es va repartir el país es del moment de la seva restauració pel comte Guifré el Pilós, a partir de 879. El terme d’Espinelves estava adscrit al territori del castell de Sant Llorenç i després, al de Meda.
Un document de 1133 ens diu clarament que s’edificà al Puig de Castellar d’Espinelves una fortalesa amb el seu castell i vivenda, que el cavaller Bertran de Merola, amb la seva muller Beatriu i els seus fills varen cedir a Pere Udalard de Sentfores.
Es tractava d’un castell secundari, sotmès al de Meda, però que comptava amb drets propis i edificacions de les que forçosament n’ha quedat rastre. Desapareixeria molt aviat car no es parla mai d’ell en la documentació a partir dels segles XIII i XIV.
Els Masos i la Jurisdicció d’Espinelves
Coneixem les notícies més antigues sobre els masos gràcies a la domcumentació de Sant Llorenç del Munt. Els priors de Sant Llorenç posseïen a 1337 varis masos d’Espinelves. Es pot dir que el prior de Sant Llorenç del Munt passà a ésser el senyor efectiu del terme. Segons un fogatge del segle XIV, en aquests temps, en ple despoblament, la parròquia d’Espinelves tenia 11 famílies, totes elles de domini eclesiàstic.
En canvi, la jurisdicció de la justícia del lloc va passar a mans dels vescomtes de Cabrera, creats comtes d’Osona, el 1356, quan el rei li va donar tots els drets reials d’Osona.
A finals del segle XV Espinelves s’havia unit a Sant Sadurní d’Osomort i els dos llocs formaven una sola batllia.
A principis del segle XIX es va fer la divisió provisional de Catalunya en províncies. Espinelves es vegé directament afectada en aquest moment car es va incloure a la província de Girona i el partit judicial de Santa Coloma de Farnes, trencant així la seva tradicional adscripció a la vegueria i després al corregiment de Vic.
L’estancament de la població a la primera meitat del segle XX i la forta davallada dels darrers anys són deguts a la manca de mitjans de vida que ofereix la població, sobretot pel jovent.
Si os agrada la natura, un bon lloc per visitar, , es el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa; a mi m’agrada, sobre tot, a la tardor, per els colors que agafen les fulles.
LA FAGEDA D’EN JORDÀ.
Aquest parc engloba 11 municipis, i conté 40 cons volcànics i mes de 20 colades de lava; hi ha 26 reserves naturals, la mes coneguda es la de la Fageda d’en Jordà, amb un recorregut pedestre de 1,5 quilometres, es una fageda que creix en una cota molt baixa (550 metres), al damunt d’una colada de lava del volcà Croscat, s’hi pot accedir des de el area de Can Serra; el parc, a mes, conta amb aparcaments senyalitzats (de pagament), amb zona de descans i pic nic, també s’hi pot accedir amb el “Bus dels Volcans”, que fa el recorregut entre Olot i Santa Pau, amb parades a Can Serra i Santa Margarida; també conta amb diversos Espais Museístics, equipats amb material interpretatiu “insitu”.
Aquests espais son : El Volcà Montsacopa, al bell mig d’Olot, entre el Montolivet i la Garrinada, que, al cap de munt, al costat del crater, s’hi troba l’ermita de Sant Francesc, del XVII, i dues torres de guaita.
El Volcà de Santa Margarida, a tocar de la Fageda , i que dona nom a una de les àrees d’aparcament mes concorregudes; al interior del seu crater esta l’ermita romànica de Santa Margarida de la Cot.
El Volcà Croscat, també accessible des de l’àrea de Santa Margarida, i des de Can Passavent; es molt característic degut a les grederes que l’hi van obrir un espectacular tall de 100 metres d’alçària a la cara nord, que permet veure l’interior del con volcànic.
El Volcà de la Roca Negra, a 20 minuts, a peu, de Santa Pau; amb un crater en forma de ferradura, es, possiblement, el volcà mes recent de tota la Zona.
Els Volcans de Sant Marc i del Puig Roig, a Sant Feliu de Pallerols, situats sobre la Falla d’Hostoles, causant del vulcanisme d’aquesta zona; també son dels mes recents.
La Ruta del Boscarró i el Moli Fondo, a Sant Joan les Fonts, una ruta circular que permet visitar 3 colades i una cinglera basàltiques.
ELS VOLCANS ROCA NEGRA I STª MARGARIDA DES DE STª PAU
Dins el parc hi ha diversos itineraris pedestres, com el ja esmentat de la Fageda d’en Jordà; o la del Volcà Croscat a la Fageda, passant per el Volcà de Santa Margarida…també hi ha diverses empreses que organitzen visites guiades.
Altres indrets del parc, interessants de visitar, son: Castellfollit de la Roca, amb la seva impressionant cinglera basàltica, el poble també es bonic; el Castell de Juvinyà de Sant Joan les Fonts; l’Àrea de Xenacs, a Les Preses, on, des de el mirador del Puig Rodo, es te una bona panoràmica del bona part del Parc; i no oblidem el casc antic de Santa Pau, medieval; el de Sant Feliu de Pallerols i el d’Olot, on també mereixen una visita el Parc Nou, on fins fa poc havia el Museu dels Volcans, i els aiguamoixos de la Moixina.
Podeu informar-vos a Turisme Garrotxa 972271600; o a l’oficina d’informació de la Fageda d’en Jordà 972268112
Estruga Maigarda, la Bruixa del Mallol, va existir realment i estava casada amb Bernat de Bellsolà, una de les nissagues benestants al Mallol medieval. L’Estruga va ser titllada i acusada de bruixeria, fet que va motivar un procés que va tenir lloc a la Cúria de Bas entre l’1 i el 3 d’agost de 1373, on fou acusada d’exercir la bruixeria des de feia ja 14 anys. L’Estruga, sembla que dedicava la seva habilitat als matrimonis, doncs per mitjà de diners, aconseguia que els esposos s’estimessin o bé s’avorrissin. Per altra banda, també sembla que posseïa i cert art que contribuïa a la seva fecunditat.
Pel què fa referència als mètodes utilitzats, sembla que eren diversos: Fer posar camises embruixades, fer conjurs amb els cabells dels esposos, fer remeis contra els desamors amb petits trossos de roba als subjectats a la bruixeria, i altres mètodes que desoneixem. Durant el procés, va comparèixer i declarar una dona anomenada Elisenda del Mas Isern, encara avui dia existent. En aquesta declaració, l’Elisenda afirma que “estant de sobrepart, va menjar unes sopes de fogaça embruixades, donades per l’Estruga, i que des d’aleshores no va tenir més fills, i per la qual cosa es considerava sotmesa a bruixeria, i que per més vegades que va recórrer a la bruixa del Mallol, no va aconseguir ni la fecunditat ni l’amor del marit que l’havia avorrida”.
El resultat va ser que l’Estruga li va fer gastar molts diners per mitjà de diversos remeis totalment inoperants. Tal com hem dit, Maigarda, va ser jutjada a la Cúria de Bas sense que haguem pogut saber quina sentència li va recaure.
És molt versemblant que, a resultes d’aquest fet i d’algun altre semblant que a voltes desconeixem, derivà el refrany que diu el següent:
De bruixes al Mallol, n’hi ha un vol. De bruixes a Sant Privat, n’hi ha un cabassat.
Avui os parlaré d’un altre ruta per el centre de Sabadell, la Ruta Modernista.
L’itinerari, dissenyat per l’oficina de turisme, comença al mig del casc antic, al carrer de la Font Nova cantonada amb les Paus, on estan els Safareigs de la Font Nova, del 1833, van ser refets en estil modernista el 1892, com a curiositat esmentar que el meu sogre m’explicava que ell hi anava a banyar-se de petit.
ESCOLA ENRIC CASASSAS.
Seguint per el carrer de les Paus, a la cantonada següent (carrer Llobet), trobem l’Escola Enric Casassas, del 1897, en la que destaca un gran mural de ceràmica amb l’escut de Sabadell, a la cantonada; curiosament, el meu pare va estudiar en aquesta escola quan van venir a viure a Sabadell.
Continuant per el carrer de les Paus, la següent cruïlla es amb el carrer d’Arimon, que cal seguir cap a la dreta, i poc abans d’arribar al carrer de la Creueta, veurem la Casa Arimon, que també dona a la Gran Via, la casa original data del 1858, però en Joaquim Arimon la va fer reformar en estil modernista el 1911, actualment es un centre de bellesa i salut.
Seguirem per el carrer d’Arimon fins que cambia a carrer de l’Estació, i a la cantonada del carrer de la Industria veurem el Hotel Suís, del 1913, i del que ja vaig parlar en el post de la ruta industrial.
Seguint el carrer de la Industria, a la cantonada del carrer Concepció, veurem l’edifici de la fabrica Sallares Deu del 1914, actual seu de la companyia d’aigües de Sabadell, i també esmentat en la ruta industrial.
Si bé no esta inclòs en la ruta programada, si en arribar al carrer de Sant Llorenç , l’agafem cap a la dreta, arribarem al carrer de Sant Josep, davant del despatx Genís i Pont, del 1915.
I retornant al carrer de la Industria, cap el final, trobarem el, també esmentat en la ruta industrial, despatx Lluch del 1908 i seu de l’atenció ciutadana; just al davant veurem l’Escola Sagrada Família, també de 1908, amb el nom de l’escola fet amb trencadís.
Al final del carrer de la Industria, girarem a la esquerra fins al carrer de Sant Antoni Mª Claret, on veurem la Farmàcia Argelaguet, de 1883, que te façanes en aquest carrer i en el carrer Pedregar, amb dues portes estan ornamentades, el 1920 i 1921, amb rajoles de ceràmica vidriada, decorades amb motius medic-farmaceutics.
Seguirem aquest carrer fins a la Rambla , que travessarem per anar a la plaça de Sant Roc, davant de l’Ajuntament i l’església de Sant Feliu, (Sant Felix), on agafarem el carrer de Gràcia, on, en els nº 17 a 29, veurem la seu de la Fundació Caixa Sabadell,(1915), antigament coneguda com “el Palau del Estalvi”, i a la que ja vaig dedicar un post.(s’hi poden fer visites guiades)
CAIXA SABADELL.
Seguirem per el carrer de Gracia fins a la plaça del Pi pi, on girarem a l’esquerra per el carrer de l’Escola Industrial, on els nº 16 i 18 veurem unes cases particulars, construïdes els anys 1904 i 1906, per Juli Batllevell, una te forma de torre i l’altre formes ondulades.
Al final del carrer Escola Industrial arribarem al carrer d’en Font, on, davant mateix del Mercat Central (noucentista), veurem l’edifici de l’antiga Escola Industrial, actualment Espai Cultura de la Fundació Caixa Sabadell.
Malgrat no estar inclòs en la ruta programada, ja que estarem a la plaça del Mercat, podríem anar per el carrer Corominas, i en arribar al carrer Escola Pia, veurem l’església de Sant Agustí, construida entre 1924 i 1932, i que es annexa de “Can Culapi”.
LA TORRE DE L’AIGUA.
Un altre edifici modernista important, no inclòs en aquesta ruta, doncs esta apartat del centre, es la Torre de l’Aigua, de 1918, tot un símbol de la ciutat.
Per mes informació podeu dirigir-vos a Servei de Turisme 937453150, o per mail: turisme@ajsabadell.cat
Per fer visites guiades als dos edificis de la fundació Caixa Sabadell, podeu consultar a la web: www.fundaciosabadell.cat
El modernisme és un moviment artístic i cultural que neix a finals del segle XIX i afecta a totes les esferes de l’art a conseqüència de la revolució industrial i dels avenços tecnològics que es van derivar d’ella (física quàntica, bombeta, ferrocarril, telèfon…). Arran d’aquests avenços creixen les ciutats, les fàbriques i la seva mirada vers un nou món que tot just s’iniciava. En aquest sentit, apareix arreu d’Europa un nou estil de vida més modern.
Entre altres motius, el Modernisme apareix a Catalunya perquè molts dels iniciadors i promotors vivien al bell mig de la societat industrial que freqüentment no es trobava dins de la capital catalana, Barcelona. Per aquesta raó, trobem modernisme a ciutats com Reus, Manresa, Terrassa, Sabadell, Sitges i arreu de la Costa Brava, especialment a pobles com Tossa, Lloret i Cadaqués.
Les principals característiques del Modernisme tenen força relació amb el període que el precedeix, la Renaixença, però alhora amb un estil de vida molt diferent que posa la mirada en la modernitat i el món Europeu.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 