Categoría: RECORDS

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

RUTA DELS ALPS II

2ªPART, TIROL, VENECIA, COSTA BLAVA

Bé, havíem deixat el relat del viatge pels Alps, al principi del vuitè dia, quan deixàvem el càmping de Interlaken, per a dirigir-nos a Àustria; així que des de Inettkirchen, pugem el Sustenpass de 2224 metres, i baixem cap a Andertmatt, per a situar-nos a la vall de l’alt Rhin, vam parar a dinar prop de Coira, i vam reprendre ruta cap a Liechtenstein, passant per la seva capital, Vaduz; i tot seguit vam entrar a Àustria, creuant el Rhin, a Feldkirch, vam arribar ( y creuar) el Albergstrassentunnel, de 14 quilòmetres de llarg ( crec que en aquell moment era el túnel mes llarg d’Europa) i l’única via de peatge que vam pagar a Àustria; a l’altre costat, en ple Tirol, vam parar a  Imst, a prendre unes cerveses, a la terrassa d’un típic restaurant tirolès, les noies volien anar al bany, per la qual cosa li vaig demanar a la cambrera on estava(en alemany), la veritat és que no vaig enterarme de la resposta, però els vaig dir “ al fons a la dreta”, i vaig encertar per casualitat, quedant com un crack amb l’alemany; uns quilòmetres mes endavant vam arribar a Unterperfuss, als afores de Innsbruck, on vam trobar un càmping bastant guay, aquí vaig deixar parlar al Xavi que sabia una mica d’anglès.

GOLDENESS DACHL


L’endemà, vam anar a visitar Innsbruck , capital del Tirol; vam anar a veure el barri antic i el Goldenes Dachl (“tejadillo dorado”), vam comprar barrets tirolesos de record, i també vam entrar a una carnisseria per a comprar uns bistecs, el dependent es va esforçar per entendre’ns i fer-se entendre, ens va encantar el caràcter dels seus habitants, en general molt amables, també ens va cridar l’atenció veure dones amb el vestit típic pel carrer; abans de tornar al càmping a dinar, vam pugar fins el trampolí olímpic de salts d’esquí, des d’on es té una impressionant panoràmica de la ciutat.


Vam tornar al càmping a dinar, i el Xavi va comentar que havia vist que Munic estava, només a cent i escaig de quilòmetres, que podíem acostar-nos aquella tarda per a veure la vila olímpica; així que sense pensar-ho dues vegades vam agafar la carretera que des de Unterperfuss anava cap a la frontera Alemanya; va ser l’unica frontera en la que ens van tenir una estona parats i ens van segellar els passaports; vam entrar a Alemanya per Scharnitz i d’allí vam enfilar cap a Mittenwald, prop de Garmistch-*Partenkirschen; i a uns 30 quilòmetres de München(Munic), vam entrar a una autobahn, l’A95, de quatre carrils, gratuïta i sense límit de velocitat, ens avançaven fins als camions¡¡. Finalment vam arribar a München, però era més gran del que pensàvem i no teníem ni idea d’on estava la vila olímpica, a més, no portàvem marcs alemanys, així que vam parar en una plaça, on vam veure uns taxistes, preguntant si parlaven anglès un va dir que una mica, el Xavi li hi va preguntar per la vila olímpica, i, a part de que no va acabar d’entendre-ho, es veu que des d’on estàvem era una mica complicat arribar, i com a més ja era una mica tard, vam decidir tornar al càmping; vam anar a buscar la sortida de la ciutat (ara no sé, però en aquella època no hi havia molts indicadors dins de la ciutat), i al cap d’una estona vam veure una entrada a l’A8 que indicava direcció a Innsbruck i Salzburg, i alla que vam anar, resulto que si bé donava més volta, podíem arribar a Innsbruck directament per autopista (sense peatge), la qual cosa va ser una sort perquè se’ns va fer de nit pel camí; prop de la frontera ens vam desviar per l’A93, que a la frontera austríaca ( a Kiefersfelden) passava a ser l’A12, que ens deixava a Innsbruck, i d’allí al càmping.


L’endemà, vam recollir las tendas, i vam anar cap a Innsbruck per a agafar l’A13 “Brenner autobahn” que acaba a la frontera italiana en el Brennerpass o passo de Brenero, aquí vam veure un canvi brutal d’un país a l’altre, perquè arribàvem per una autopista, ben asfaltada, que semblava que li treien lluentor a les baranes, i sense peatge, i entravem a una autopista amb baranes rovellades i abonyegades, amb sots i, a menys d’un quilometre de la frontera, un peatge: la autostrada A22; de la que vam sortir a Mülhbach, per a dirigir-nos cap a Brunico i a la zona de les Dolomites, passant per Cortina D’ampezzo, on vam parar a dinar; d’allí ens vam dirigir cap a Vittorio ja a la regió del Veneto, i d’aquí a Mestre, població a la riba de la llacuna de Venècia, allí vam trobar un càmping urbà, on, un cop instal·lats, vaig demanar informació per a anar a Venècia; em van informar que a la porta del càmping hi havia una parada del bus que anava a Venècia, i que podíem comprar els bitllets en la mateixa recepció del càmping.
Com a curiositat, comentés que, alguns coneguts que habian estat a Itàlia poc abans que nosaltres, ens van advertir que s’habia que anar amb compte amb els carteristes que et roben sense que t’adonis; asi que em vaig fer una bossa per a posar els diners  del fons comú, i portar-la a la roba interior; motiu pel qual la Nuri em deia “picolina d’oro”.

PLAÇA SANT MARC


L’endemà, desdejunem a la cafeteria del càmping, i després vam compra  els bitllets i vam anar a esperar el bus; en pujar tènies que presentar els bitllets al conductor, jo portava els dels quatre i vaig pujar el primer juntament amb la Glòria, però entre nosaltres i la Nuri i el Xavi, van pujar dues persones, així que l’hi vaig indicar al conductor qui eren els altres dos, i els va deixar passar sense problemes; però darrere d’ells va pujar una “maruja”, que va pensar que s’havien colat, es va quedar remugant prop de nosaltres; abans d’arribar a Venècia, va pujar el revisor i ella ja s’imaginava que els hi diria alguna cosa al Xavi i la Nuri, però com que tot estava en regla i no els va dir res, va comencar a increpar al revisor i es van posar a discutir, fins que el la va enviar a “dam p’al culo”; amb tot això vam arribar a l’estació d’autobusos de Venècia devant del moll del vaporetto ( el bus aquàtic); va voler anar fins a la plaça de Sant Marc caminant i així veure la ciutat, quan portàvem una estona caminant, i com  que no duiem plànol de la ciutat, li vaig demanar a una “signora” que ens indiqués el camí,  ens ho va explicar molt amablement, de fet érem a prop; una vegada en la plaça, ens vam sentar a prendre unes birras en una terrassa,  ens van sortir caríssimes¡¡.            Ja descansats, vam anar al Campanile ( la torre que hi ha enmig de la plaça) i vam pujar a la part superior per a veure les vistes; de tornada a la plaça, vam admirar les góndoles i el palau del Dux , arribant fins al canal posterior per a veure el pont dels sospirs; i després vam entrar a la catedral de San Marcos; a la sortida ens vam tornar a internar pels carrers interiors i vam parar a una pizzeria a dinar, d’allí vam sortir cap el Gran Canal i il Ponte de Rialto, on vam estar visitant les botigues i conversant amb un comerciant que parlava castellà, d’allí vam anar al barri jueu, visitant mes botigues, i on vam comprar uns records de vidre bufat; ja a últimes hores de la tarda, tornant cap a Sant Marc,  vam parar en un Ristorante a sopar “fruiti di mare adriattico”;  després vam agafar el vaporetto per a tornar a l’estació d’autobusos, per a tornar al càmping, ja de nit, i sense cap “maruja” busca raons.


L’endemà vam anar al centre de Mestre, per a esmorzar, comprar provisions i pasta italiana; després vam tornar al càmping a recollir las tendas, i vam posar rumb a l’oest, per la autostrada A4, passant Padova, Verona i Brescia, on ens vam desviar per l’A21, parant a dinar en una àrea de descans prop de Cremona; després de dinar vam seguir fins a Passalaqua, per a agafar l’A7, rumb a Genova; un tram d’aquesta autostrada encara no estava acabat, per la qual cosa vam anar per una carretera general, bastant dolenta i revirada; arribant a Genova, vam agafar l’A10 en direcció a la frontera francesa, vorejant l’escarpada costa de Ligúria, amb molts túnels i viaductes, passant per Savona i San Remo, fins a Ventimiglia a la frontera, on vam continuar per la autoroute A8( la Provenzale) , ja de nit, passant Menton i Nice, i sortint en Cagnes sur Mer, on vam trobar un càmping.


L’endemà, al matí vam anar a la platja, prop d’Antíbes; a aquella època, a França, era el boom del top less (tetés a l’air), no hi havia una sola dona a la platja amb la part de dalt del bikini, ni les velles¡¡; així que finalment la Glòria i la Nuri també s’el van treure, perquè eren la nota discordant; vam tornar al càmping per a dinar, i a la tarda vam  anar a Nice, on vam passejar per la Promenade des Anglais, i ens vam pendre unes cerveses; després ens vam anar fins a Mònaco, on vam visitar el Casino; almenys la part que deixaven visitar si no hi anaves a jugar; i ja de nit vam tornar al càmping.


L’endemà era el del retorn a casa, així que, després d’esmorzar, vam recollir las tendas, i vam posar rumb a Aix en Provence per l’A8(la Provenzale), allí acabava la autoroute i per carretera convencional vam anar cap a Nimes, parant en Tarascon sud Rhone a dinar, després vam creuar el Roina, i, arribant a Nimes, vam agafar l’A9 ( la Llangedoccienne) en direcció a la frontera espanyola, passant Montpeller, Narbona i Perpignan; vam passar la frontera sense problemes, i vam enfilar l’AP7 cap a Barcelona; arribant a Girona, vaig veure que l’indicador de temperatura arribava al vermell, li vaig dir a la Glòria que parés en el voral i obrís el capo, havíem perdut aigua i el electro-ventilador no funcionava; vaig imaginar que fallava el termo-contacte, així que vaig fer un pont, per a deixar el ventilador fixe, i vaig omplir el dipòsit de refrigerant, no vaig poder omplir-lo del tot, així que li vaig dir a la Glòria que no apretes molt l’accelerador i entres a l’àrea de servei següent, allí pujava un’altra vegada la temperatura,  vam comprar una garrafa de refrigerant, i vaig acabar d’omplir el dipòsit, vam rependre el camí; però entre Cassa de la Selva i Massanet de la Selva, va tornar a escalfar-se, vam parar, de nou en el voral, prop d’un poste SOS, obrint el capo  l’hi vaig dir a la Glòria qu’accelerés, vaig veure que en accelerar  sortia l’aigua de la bombona, símptoma de trencament de la junta de culata, per la qual cosa, des del poste SOS, vam demanar una grua; va trigar una mica perquè ja portava un altre cotxe carregat, el nostre el va agafar a remolc fins a Sant Celoni, on va deixar l’altre cotxe i va càrrgar el nostre, arribant finalment a Sabadell.


Un parell de dies mes tard, el germà del Salva, que és mecànic, va desmuntar la culata per a portar-la a comprovar i planejar; jo vaig aconseguir el joc de juntes de culata, filtres, bugies, oli i refrigerant; amb descompte de recambista; i així vam arreglar l’avaria.


Com a punt final, comentar que en aquella època, no existia l’Euro, i a cada país tenien una moneda diferent, i tampoc eren habituals les targetes de crèdit, per la qual cosa abans de sortir de viatge vam haver de canviar una quantitat, per francs francesos i suïssos; i durant el viatge, passar per alguns bancs per a canviar a xilings austríacs, lires italianes i, novament, a francs francesos.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

RUTA DELS ALPS I

PRIMERA PART . FRANÇA I SUISSA

Després la petita pausa de les “històries de la mili”, reprenc els relats de les sortides amb els amics.
Estiu del 81, de cara a les vacances d’agost, havíem parlat de fer una ruta pels Alps; pel meu aniversari (al juny), em van regalar un atlas de carreteres d’Europa, perquè preparés l’itinerari, per a visitar els llocs emblemàtics que anavem proposant; també, com qu’em defenso bastant bé en francès i italià, em van nomenar “traductor oficial”, a més l’atlas venia acompanyat amb un llibret, amb les frases més habituals, si vas de turisme, en diversos idiomes.
Ja a la fi de juliol, va resultar que només podíem anar la Nuri i el Xavi, casats de feia poc, i la Glòria i jo, que per aquella època tontejavem com a parella; els altres, el Salva, la Rosa, l’Azucena i en Claudi, no podien venir; així que decidim d’anar els quatre en el R5 de la Glòria, al qual l’hi vaig muntar una baca que tènia del 127, per a portar dos matalassos d’escuma i dues tendes canadenques.


El dia d’agost que començaba el viatge, vam anar a agafar la AP7  direcció França, abans de la frontera, vam parar en una àrea de servei per a esmorzar i anar al lavabo, i ja a França vam seguir per l’autopista, passant Perpignan, Narbonne i Montpeller, als voltants d’Orange, vam  parar a dinar, i després vam seguir fins a Valence, on vam deixar “l’autoroute” per a seguir per  carreteres nacionals i departamentals cap a Chamonix , passant per Voiron i Chambery, on ens va enxampar una tempesta; quan vam arribar a Chamonix, estava plovent, així que vam buscar un càmping i muntar les tendes sota la pluja,  vam tenir d’anar al bar del càmping per a sopar, i ens vam ficar al llit, millor dit, als sacs de dormir.


L’endemà, continuava ennuvolat i amb pluja intermitent, per la qual cosa no es podien veure ni l’Aiguille du Midi ni el Montblanc, així que vam  canviar els plans, primer un passeig pel poble i comprar provisions; vam veure un lloc un feien pollastres a l’ast i vam decidir comprar·ne un i patates, per a dinar; a la Nuri li va fer molta gràcia quan em va sentir demanar el pollastre ( poulet), i deia que ens anàvem a menjar un piolet…, també li feia gràcia quan demanava el cafè amb llet ( cafè au lait) que sona cafè olé, “cafè olé olé” deia.
Després  vam anar fins a Geneve (Ginebra), vam aparcar en una avinguda al costat del Llac Ginebra, enfront del característic brollador, “Jet d’eau”, dins del llac, també plovia una mica, per la qual cosa vam haver de menjar-nos el “piolet” dins del cotxe; havent dinat vam fer una passejada per a veure els edificis i botigues, i a la tarda a última hora, tornada al càmping.


El tercer dia seguia encapotat, de les muntanyes només aconseguim veure la part inferior; així que vam recollir després d’esmorzar i vam seguir ruta cap a Suïssa, entrant per Martigny i baixant cap a la vall del Roina, vam parar a dinar a Sion i vam seguir fins a Visp, on ens vam desviar a la dreta, cap a Tasch, on acaba la carretera, habia un càmping al costat de l’entrada del poble, i després de muntar les tendes ens vam anar a un “súper” que vam veure en arribar, per a comprar menjar, la nostra sorpresa va ser que tancaven a les 17 hores, i com eren les 17,45, doncs ens vam quedar amb un pam de nas; aquell vespre vam haver de sopar en el restaurant del càmping.

ZERMATT I EL MATERHORN


L’endemà, per fi va asserenar; el primer que vam fer, després d’esmorzar, va ser anar al súper a comprar provisions; una vegada aprovisionats, ens vam anar a l’estació, a agafar el tren que puja a Zermatt; al peu del Matterhorn, allí vam poder passejar tranquils per un típic poble de muntanya on no circulen automòbils; i gaudir de les vistes del Matterhorn; més tard vam agafar el tren de retorn a Tasch, i volta al càmping.


El següent dia, vam recollir les tendes i deixar Tasch, baixant de nou cap a la vall del Roina, a Visp girem en direcció a Brig i d’allí a Münster pujant el Grimselpass a 2164 m, on, tot i que estàvem a l’agost, hi havia neu al costat de la carretera, vam parar per a trepitjar-la i veure les vistes, per el costat dret vèiem la Glacera del Roina, on neix aquest riu, i a l’esquerra el Grimselsee un gran llac d’alta muntanya; de tornada a la ruta, vam baixar a la regió de Oberland, cap a Innettkirchen, i d’allí a Interlaken, entre els llacs Briensee i Thunersee; on vam trobar un càmping a la vora del  riu Aar, que uneix els dos llacs.


El següent dia, després de desdejunar, vam anar a Grindelwald un típic poble suís, amb unes magnifiques vistes de la vertical paret nord del Eiger i de la Jungfrau; des d’aquí vam anar al poble vei de Lauterbrunner, on hi ha una espectacular cascada, després vam tornar al càmping per a dinar. A la tarda vam anar a visitar Bern (Berna), on vam poder veure el fossar dels óssos, que són l’emblema de la ciutat; tornant al càmping al capvespre.

LAUTENBRUNNER


L’endemà, vam anar a visitar Luzern (Luzerna), i el seu característic pont de fusta cobert, a la vora del Vierwaldstatensee ( llac Quatre Cantons) ; després vam anar a envoltar el llac, parant a dinar prop de Altdorf, al costat oposat del llac; i tornant al càmping a mitja tarda.


L’endemà, vam recollir les tendes i deixar el càmping, per a anar cap a Àustria, però ja us ho explicare en el següent post.

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

AVERIAT A BARCELONA LA NUIT

No recordo en quina data va ser, possiblement entre finals del 80 i primera meitat del 81; però si crec que era un dia laborable a la tarda, després de plegar, que ens vam reunir a casa de Gloria, no recordo exactament els qui estàvem, però sí que alguna de les noies va dir alguna cosa d’anar a prendre alguna cosa a un lloc del “Bulevard Rosa”, a Barcelona; no tots estaven d’acord, i al final vam quedar la Rosa, la Nuri, la Glòria, la Montse “Rat”( una integrant de l’equip de volei) i jo; la resta dels nois, i no sé si alguna noia més, no van voler anar·hi; així que ens vam anar les quatre noies i jo, amb el meu 127 cap a Barcelona.

EL MEU 127


Vam anar pel lateral de la B30, i després vam entrar per la diagonal, passant pel Camp Nou i carrer de Sants, sortint a Plaza España i Paralel, encara que sembli rar, vam enxampar tots els semàfors en verd, i no vam  parar fins a la rotonda del monument a Còlom, però en aturar-nos es va parar el motor i no arrencava, així que vaig posar primera i amb el “demarré” vaig aconseguir moure’l fins a acostar-lo a la vorera; vaig obrir el capó, i connectar una llum portàtil, vaig desmuntar el filtre de l’aire i vaig veure que la palometa del carburador estava tancada, la qual cosa va fer que el motor  “s’ofegués”; el primer que vaig pensar és que se m’havia passat treure el “starter”( en aquella època, la majoria dels cotxes de gasolina, per a arrencar en fred, tenien un cable, d’accionament manual, que tancava la palometa del carburador limitant l’entrada d’aire, i provocant una mescla més rica en gasolina, la qual cosa facilitava l’arrencada ( starting en angles)), però quan vaig mirar el comandament, vaig veure que si que l’havia tret, per la qual cosa calia buscar un altra causa del problema; per sort per a mi, la “Rat” tenia el pare mecànic, i a vegades l’ajudava en el taller, així que, mentre jo accionava el comandament del “starter”, ella observava en el carburador, i va poder descobrir que s’havia deixat anar un suport del cable i no accionava la palometa; una vegada descoberta la causa del problema, i atès que jo, en aquella època només entenia de motors Dièsel, res de carburadors, em va dir que per a tornar arrencar el motor, calia eliminar l’excés de gasolina de la cubeta del carburador, i netejar les bugies; així que, mentre la “Rat” netejava les bugies, jo vaig desmuntar, amb penes i treballs, la tapa del carburador; una vegada aconseguit vaig treure la gasolina acumulada a la cubeta i vaig tornar a muntar la tapa i les bugies, vaig tornar a fixar el suport del cable de “starter”, que s’havia deixat anar, i arrencar el motor, per a alegria nostra, va funcionar, així que vaig tornar a muntar el filtre d’aire, i ens vam anar fins a la plaça Catalunya- Passeig de Gràcia, i vam deixar el cotxe en un pàrquing.


Entre que vam sortir tard, i el temps perdut amb l’avaria, ja era al voltant de mitjanit, i quan vam arribar al Bulevard Rosa, estava tancat, així que vam decidir baixar per les Rambles, buscant un lloc per fer un mos.
En aquella època, l’ambient nocturn a les Rambles, no era molt bo, encara no s’havia fet la “rentada de cara olímpica”; pel que, veient els elements que hi havia per allí, no estava jo molt tranquil, amb quatre noies…, se m’havien posat dues a cada costat i jo al mig…i pensava: si algun “macarra” d’aquests es fique amb elles i intervens, et foten una pallissa, i si no fas res, després te la foten elles; vaja que anava “acollonido”.
Curiosament, només se’ns va acostar una meuca, que va venir directament a mi, per a demanar-me foc.
Finalment vam trobar un bar o restaurant, no ho recordo bé, una mica“decent”, obert i vam entrar, no recordo que vam demanar, però no hi vam estar molta estona; després ens vam anar a buscar el cotxe i de tornada a casa.

Amb la colla “del Volei”, formada per: la Rosa, la Nuri, la Glòria, l’Azucena, el Claudi, el Xavi, el Salva i jo; vam fer mes sortides, tant excursions (a Banyoles, a Ciurana, a Albelda ( el poble dels pares de l’Azucena, prop de Lleida))…, com a esdeveniments esportius (a animar al Sabadell contra el Alaves a Vitoria, a partits de volei..);  i també sortides a la platja..; però no recordo els detalls, suposo que perquè en aquestes sortides no va passar res d’especial.

Recordo algun detall, com, que a Banyoles vam llogar una barca i vam creuar l’Estany; o que a Albelda vam anar al cinema a Lleida, crec que vam veure una pel·lícula de “destape” de les de l’època; o que una vegada, a la platja, vam llogar un “pedalo” o potser dos?. Tampoc recordo si a totes vam anar els vuit o si en alguna mancaba algú, o si hi venia algú més.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

TUIXENT I LES PUNXADES

Crec que era la primavera del 82, que estant reunits, un dissabte cap el tard, la Glòria, la Rosa, la Nuri, l’Azucena, el Xavi, el Salva, el Claudi i jo, a casa de la Glòria, que algú va parlar de Tuixent, i en Claudi va comentar que el Club Falcons, al qual ell pertanyia, tenia un refugi prop d’allí, i que podia aconseguir la clau; així que decidim anar cap a allí, i ens vam anar a buscar les motxilles i els sacs de dormir, i amb el Claudi vam anar a les Casas d’en Garcia, a buscar la clau del refugi, mentre que les noies agafaven provisions; i tornàvem a ajuntar-nos a casa de la Glòria.

VISTA DE TUIXENT


Allí ens vam repartir en dos cotxes, dos R5, el de la Glòria i el de la Rosa; entre unes coses i altres ja era al voltant de les deu de la nit, quan anàvem a sortir, el pare de la Glòria ens va dir que “se’ns havia fet aigua en el comptador”, per sortir a aquestes hores per a anar tan lluny.
Quan, per fi, sortim, vam posar rumb a Manresa, per a des d’allí agafar la carretera de Cardona i Solsona, on vam agafar la carretera a Sant Llorenç dels Morunys; poc abans d’arribar a aquesta població, vam punxar una roda del cotxe de la Glòria, així que vam haver de parar a canviar-la; una vegada canviada, vam seguir la marxa, però poc després de passar La Coma i la Pedra, vam tornar a punxar un’altre roda del cotxe de la Glòria, per sort el de la Rosa era el mateix model, i vam poder agafar la seva roda de recanvi; finalment vam arribar al refugi prop de Tuixent, passada la mitjanit.


L’endemà, diumenge, ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam visitar el poble i els seus voltants, gaudint de les vistes de les muntanyes; al migdia, vam dinar en el refugi, i després de recollir i deixar-lo net, ens vam anar cap a la Coma i La Pedra, a prop d’on hi ha la font sulfurosa de la Puda, vam anar a veure-la i comprovar que realment empestava a ous podrits; també vam visitar les pròperes fonts del Cardoner.

FONT DE LA PUDA


Ja a últimes hores de la tarda vam agafar el camí de retorn; però, quan estàvem creuant Manresa, ja enfosquit, vam punxar de nou, aquesta vegada el cotxe de la Rosa; en un primer moment, ens vam veure perduts, sense roda de recanvi i diumenge a última hora de la tarda….; però després vaig recordar que a les ciutats grans, solia haver-hi algun servei de pneumàtics 24 Hores; així que vam preguntar a un senyor que passava per allí, i ens va dir que a unes tres travessies hi havia un servei Michelin obert; així que amb el cotxe de la Glòria, ens en vam anar fins a aquest taller, i vam aconseguir que ens reparés una de les rodes punxades, i així poder posar-la en el cotxe de la Rosa, i poder tornar a casa aquella nit.


Lògicament el dilluns vam fer reparar els altres pneumàtics a Sabadell.

LES TREMENTINARES
A la Vall de la Vansa era normal que les dones exercissin l’ofici de Trementinaires, de fet actualment, a Tuixent, es pot visitar el Museu de les trementinaires; tot seguit adjunto un text extret de la Vikipedia, que parla sobre aquestes dones:

Aquesta activitat, exercida durant el segle xix i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l’agricultura i la ramaderia en un context d’autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d’una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l’acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l’aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s’hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d’herbes i remeis. D’aquesta manera, a més d’aportar uns diners per a la família i el mas, durant els mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s’allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Història:

L’activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire en actiu fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l’any 1984.

Càndida Majoral, nascuda a Cornellana (La Vansa i Fórnols, Alt Urgell), en el si d’una família dedicada a la collita i la venda d’herbes remeieres, va morir als 100 anys d’edat l’11 de gener del 2018.[2]

Productes:

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d’avet i de ginebró, a més d’un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.

Trementina:                                                                       La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d’una substància que s’obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d’aquesta trementina se n’obtenia dos productes: l’essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d’aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

Pega negra:

La pega negra s’obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESUS ESPORTIUS

MARATO DE CANTONI

Entre finals del 80 i principis del 81, en Claudi ens va animar, al Xavi i a mi, a córrer maratons, entrenàvem diverses vegades per setmana, en sortir del treball, al Bosc de Can Deu; i la primera en què vaig córrer va ser la del Corte Inglés, a Barcelona ( no recordo si va venir el Xavi), per a ser la primera no em va anar malament del tot, vaig acabar en un lloc intermig.
El Claudi ens va dir que el dia de Sant Joan, es feia una marató a Cantonigros en el Collsacabra; i ens vam inscriure els tres; així que el dia 23 de juny, a la tarda, vam anar, els tres “corredors” : en Claudi, el Xavi i jo, acompanyats per L’Ázucena, la Nuri, la Rosa, la Glòria i el Salva en dos cotxes ( el R5 de la Glòria i el meu 127) fins a Cantoni, on vam sopar i fer la revetlla en un Hostal del poble, pero, si no recordo malament, vam acampar als afores per a passar·hi la nit.

ESGLESIA DE CAN TONI


L’endemà, vam estar veient els voltants del poble; fins als preliminars de la carrera, que els “corredors” vam tenir que anar a la zona des d’on es donaria la sortida, davant de l’Església del poble, allí vam trobar a l’amic Rafel Pascual, que era conegut en el “mundillo” com “el de la motxilla”;  les noies i el Salva s’en van anar a buscar un lloc pròxim al mig recorregut per a veure’ns passar.
I comencem la carrera, anava bastant bé fins que un parell de quilòmetres després del Coll de Bac, em va fer una tibada a la cama dreta, el lògic hagués estat que em parés i retirat si no se’m passava, però com q’era baixada, vaig continuar, quan vaig arribar a la cruïlla de Rupit, vaig veure que allí estaven les noies i el Salva, com que sàvia que la Nuri tenia un pot de Reflex, li vaig demanar que em tirés una ruixada a la cama, la veritat és que se’m va millorar bastant i vaig poder seguir, i això que fins a la Devesa, on es donava la volta, era de pujada; la tornada, passat Rupit, tornava a ser de pujada i més pronunciada qu’en sentit la Devesa, quan arribava a Les Viles, va tornar el dolor a la cama, i amb més intensitat, fins al punt que vaig haver de deixar de córrer i continuar caminant, estava a punt de parar-me i esperar el “cotxe escombra” que recollia als que abandonaven, quan vaig veure que venia en Rafel, “el de la motxilla”, que havent acabat entre els primers, i veient que després d’arribar els meus companys, jo trigava molt, va tornar per a veure que m’havia passat; en trobar-me, en va acompanyar perquè pogués arribar a meta, encara que anés caminant coix.

COLL DE BAC

 Un cop finalitzada la cursa i restablert el trafic per la carretera, les noies i el Salva van tornar al poble, i ja tots reunits, vam ficar les coses en els cotxes i vam tornar tranquil·lament a Sabadell.


Al cap d’un parell de dies, veient que encara em feia mal la cama, vaig anar al metge, i em va trobar una lesió, per a la qu’em va receptar uns anti-inflamatoris, repòs, i que no corregués durant un temps.
Vaig esperar fins a la tardor, per a tornar a entrenar, però no havia fet un quilometre que va tornar a doldre’m, així que vaig esperar uns mesos més, però tornava a doldre’m, així que vaig decidir acomiadar-me de córrer.

NOTA DE CONDOL

Aquest relat, el voldria dedicar a la memoria d’en Rafel Pascual“el de la motxilla”, perquè un parell d’anys després del aquí relatat, ens vam assabentar de que havia mort per una fallada cardíaca.
I també a la de la Rosa Trepat, qu’ens va deixar, el passat 2019.                     Que restin en pau tots dos.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

SETCASES NEVAT

L’hivern 80-81( no recordo el mes), vam decidir anar un cap de setmana a Setcases i Vallter, perquè algú (crec que en Claudi) va dir que sabia d’un lloc per a dormir econòmic. Així que, arribat el dia acordat ens trobem tots: en Claudi, l’Azucena, en Salva, la Rosa, la Nuri, el Xavi, la Glòria i jo, amb els nostres respectius sacs de dormir i roba d’abric; i amb el R5 de la Glòria i el meu 127, als que havíem carregat les cadenes de neu en el maleter, vam sortir cap a la N152 (C17) direccio Ripoll.
Ja a Ripoll s’havia fet fosc,i  allí vam agafar la carretera de Camprodon, una vegada alla vam travessar el poble (encara no hi havia la variant) en direcció a Setcases i Vallter; passat Vilallonga de Ter, tot qu’era fosc, vam veure que havia nevat, i arribats a Setcases l’accés al poble estava cobert de neu dura,  com que hi havia una pujadeta, les rodes patinaven, així que vaig provar la cadena liquida i va funcionar, vam poder pujar el desnivell; una vegada al poble vam poder aparcar els dos cotxes junts, i ens vam dirigir a la casa que coneixia el nostre amic, allí ens van donar la clau d’una espècie de graner o paller, on, havent sopat, ens vam instal·lar per a dormir.
Aquella nit va nevar bastant, i quan ens vam aixecar, l’endemà, hi havia més d’un pam i mig de neu al carrer, així que després de desdejunar, vaig anar a posar les cadenes als cotxes, no recordo si m’acompanyava el Salva o el Claudi, eren cadenes de les antigues ( les del 127 eren les mateixes que vaix fer servir en el 850 en un relat anterior), com que ja tenia l’experiència de posar-les, vam netegar la neu al costat dels cotxes per a poder posar el gat i aixecar-los, i així en un moment vaig tenir les cadenes muntades.
Després d’un passeig pel poble nevat, vam sortir a la carretera, però en direcció a Vallter estava tallada, així que vam haver de tornar cap a Camprodon; vam haver de conduir amb les cadenes posades pràcticament fins a Vilallonga de Ter.
Crec recordar que vam aprofitar el prematur retorn per a visitar, no recordo si Camprodon o Ripoll; però de tota manera vam tornar a casa abans del previst.

VISTA DE SETCASES

Extret de: Magradacatalunya.cat:

Al voltant de Setcases hi ha dues llegendes, la més coneguda diu que el poble va sorgir d’una família de ramaders que mai havien pujat dalt de la muntanya. El pare, que era cec i els seus set fills de camí a la muntanya, es van aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin uns dies en aquells camps. Al cap de dos dies va començar a nevar, cosa que els fills no havien vist mai. Corrent es van dirigir a explicar-li al pare, que els hi va dir que aquelles volves que queien era neu, que cobriria les pastures i les ovelles es moririen de fam.                                                                 El pare els hi va dir que baixessin muntanya avall fins que trobessin un saüc florit i així ho van fer acompanyats de les ovelles. Un cop passada la Vall del Carlat, van trobar el saüc florit i van decidir quedar-se allà. Cada un dels fills es va construir una cabana per viure, al voltant de les quals es va anar formant el petit poble de Setcases

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MATAGALLS-MONTSERRAT

L’any 1980, per a mi, va ser un any de canvi de companys de “colla”: l’Esteve, recent casat amb la Silvia, s’anava a la mili aquell any, en Miquel ja estava llicenciat però festejava a Saragossa, en Lartuna es llicenciava aquell any, però juntament amb, l’Isidre, la Marta, l’Espe i la Cecilia, els vaig perdre del “radar”; d’altra banda, l’Azucena, havia portat al seu promes Claudi, acabat de llicenciar, i ell, a la Glòria Torras, una amiga de la seva colla anterior; aquesta jugava al Volei a l’equip del Club, i ens va presentar a la seva millor amiga i companya d’equip Nuri Trepat, la germana d’aquesta, la Rosa ( al cel sia)i els seus respectius promesos, Xavi i Salva; així que comencem a quedar i a sortir els vuit.
En el mes de setembre, ens trobem un dissabte havent dinat i el Caludi ens va parlar de la Travessa Matagalls-Montserrat que es feia aquella mateixa tarda, i que un amic seu, conegut com “el de la motxilla”, perquè corria maratons amb ella a l’esquena, li havia proposat participar; com sigui, ens va convèncer al Xavi i a mi i vam anar a la UES a inscriure’ns; després de passar per casa per a equipar-nos, ens trobem a l’hora indicada en la plaça Marcet, per a agafar un bus que ens portaria fins a Coll Formic, al costat del cim del Matagalls.

matagalls
CREU DEL MATAGALLS
Allí vam esperar que arribés la resta de participants, i una vegada tots reunits es va donar la sortida, quan ja estava enfosquint; creuem el Pla de la Calma i ja de nit, iniciem el descens cap a Aiguafreda; com que davant nostre havien passat molts participants, calia anar amb compte perquè hi havia molta terra i pedretas solts; i aquest va ser el meu problema, perquè jo no calçava botes de muntanya, si no Xirucas i a més bastant usades, per la qual cosa van acabar cedint, i se’m van obrir per davant, entrant terra i pedres a dins, el que em provoca nafres en les plantes de tots dos peus; quan vam arribar a Aiguafreda, en prou feines podia caminar pel que vaig decidir retirar-me i dirigir-me a l’estació per a agafar un tren i tornar a casa; el Claudi i el Xavi, em van acompanyar i van decidir retirar-se també, malgrat que vaig insistir perquè seguissin, que ja me les apanyaria; sempre m’ha quedat la “espineta”, de pensar que per culpa meva no van poder acabar la prova.

Ja a l’estació d’Aiguafreda, ens assabentem que no hi havia trens fins a l’endemà, per la qual cosa vam haver de passar la nit  l’estació.
Poc després de l’alba del diumenge, per fi, va passar un tren, que ens va dur fins a Montcada Bifurcacio, on vam fer transbord per a arribar a Sabadell; una vegada a Sabadell, em van acompanyar fins al centre, per a agafar l’autobús per a arribar a la casa meva ; els vaig dir que com l’autobús em deixava davant de casa no feia falta que vinguessin, que ja havien fet bastant, i allí ens vam acomiadar.                          Una vegada a casa, la meva àvia em va neterjar i fer la primera cura dels peus, vaig estar més d’una setmana per a poder caminar normal.
A la Primavera següent, amb el Claudi, i el Xavi, vam anar a fer un tram del recorregut, un diumenge ben d’hora, vam agafar un autobús fins a Caldas i allí el que va a Moia, vam baixar a els Pinars de Badó, prop de Sant Quirze Safaja, i des d’allí vam seguir l’itinerari pels boscos, fins a Sant Llorenç Savall, on vam agafar un autobús de tornada a Sabadell.

matagallmontse

Vull deixar aquí el meu agraïment a en Claudi i en Xavi , per la seva gran mostra d’amistat envers a la meva persona.

Extret de la Vikipedia:

La Travessa Matagalls-Montserrat és una caminada de resistència no competitiva, tot i que és cronometrada, que organitza anualment el Club Excursionista de Gràcia des de 1972. La travessa discorre per camins de muntanya entre la serralada del Montseny i el massís de Montserrat. A partir del 2015 es surt des de El Brull, fins al 2014 es sortia de Coll Formic, al peu del Matagalls i l’arribada és al davant del Monestir de Montserrat.[1]

L’objectiu consisteix a realitzar en menys de 24 hores el recorregut que cobreix una distància que varia segons l’any, en les darreres edicions entre 81,4 km i 87,1 km.

 

 

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MANOSCA I PEIRAVERT

Entre meitat dels 70 i principi dels 90, vaig fer diversos viatges, (a més dels ja publicats, del “calenton” del 850 i del viatge de nuvis), gairebé sempre al juliol, a  Manosca,  primer, i al poble veí de Peiravert , després,(noms en Occitá de Manosque i Pierrevert en frances) al departament d’Alps de l’Alta Provença; llocs de residència dels meus tiets Pepe i Leonor.

manosque                                        PORTE SONERIE, MANOSCA

Les primeres vegades, i fins que vaig tenir cotxe l’any 77, vaig anar en autocar de línia regular Barcelona-Marseille, al principi amb la meva àvia materna, a Marsella ens recollia el meu oncle i ens portava amb cotxe fins al seu pis a Manosca; i ens tornava a portar fins a Marsella per a agafar el bus de retorn.
En aquesta època, els meus oncles tenien una petita gelateria en el centre del poble, i a més el meu oncle era representant de la marca de Gelats (no recordo el nom), , i m’havia dut amb ell, a visitar i repartir als seus clients dels pobles de la zona, d’aquesta manera vaig visitar: Valensole, Greoux les Bains, Digne, Esparron sur Verdon, Sainte Croix du Verdon, Oraison, Volx, Chateau Arnoux, Forcalquier i altres pobles més petits; i també a la fàbrica de Gelats a Marsella a recollir producte.

El meu oncle també feia d’encarregat d’una empresa de neteges, crec que es deia Onet, i a les tardes anava a algunes empreses grans a portar i recollir netejadores, ell solia fer les vidrieres; d’entre aquestes empreses hi havia una, fora del poble, en una muntanya pròxima, que es deia Geostock, qu’era un dipòsit subterrani de petroli en grutes de sal, crec que pertanyia a la Shell, i m’havia portat amb ell per a ensenyar-me les instal·lacions, fins i tot m’havia deixat conduir la furgoneta 4F per les pistes d’allí dins.
Els dissabtes a la tarda soliem anar a fer la compra per a la setmana, visitant diferents Supermercats, i algun Hiper, em va sobtar que podies entrar amb el gosset si el ficaves dins del carret.

FAMILIA DELGADO                                                PART DE LA FAMILIA DE FRANÇA
Els diumenges, em solien dur a veure a les meves cosines casades, Mary i Leonor, o a passar el dia en algun lloc turístic, com Savines le Lac al costat del llac de Serre Ponçon, on ens vam banyar; aquest mateix dia vam anar a veure les Demoiselles coiffes, unes curioses formacions rocoses en Le Sauze ,un altre poble a la riba del llac; altres vegades vam anar a la platja, a Le Lavandou prop de Toulon; tambe em van portar a Sisteron, a Draguignan; o al Plateau de Valensole a veure els camps de Lavanda i comprar mel de lavanda; a Moustiers Sainte Marie un bonic poble a l’inici de les Gorges du Verdon; o de pic-nic a la vora d’algun riu…
No recordo si el 75 o el 76, vaig anar-hi amb el meu amic Jordi Lartuna, ens ho vam passar bastant bé, la cosa que recordo mes bé, és que va fer sensació a la piscina del poble, sobretot amb les nenes, com era nedador del Club Natacio es creuava la piscina sencera per sota de l’aigua i, a més, com estava “cachas”, el prenien per alemany; a aquesta piscina i a una altra, coberta que van obrir més tard, també solia anar-hi amb el meu cosí Yvan, i allí ens ajuntàvem amb els seus amics.
Després de la Mili, anava amb el meu 127,  els meus oncles ja vivian en la seva nova casa en Peiravertt; moltes vegades hi anava jo sol; allí sortíem amb el meu cosí, en el meu cotxe, a les nits, a  pendre alguna cosa, o a discoteques i boîtes dels voltants; entre el 82 i el 87 ja no hi anava tant, va haver-hi vegades que vaig anar per dur al meu germà, deixar-lo allí i tornar a casa l’endemà.
Després de casat només vaig tornar una vegada, en el 91 , llavors tenia un Ibiza de la 1ª serie, hi vam anar la Marisol i jo i la nostra gosseta Laika, que per cert ens va donar un esglai, perquè en una parada que vam fer abans de dinar, en tornar a pujar al cotxe va baixar abans de tancar la porta sense que ens adonéssim, encara sort que en tornar a la carretera, vaig mirar pel retrovisor i la vaig veure allí asseguda, per sort no hi havia trànsit i vaig poder recular per a recollir-la; més endavant vam parar a dinar en un restaurant al costat de la carretera, ens van donar taula en un pati/terrassa, i vam veure que hi havia clients amb gossos, així que vaig anar a buscar a la Laika al cotxe i la vaig fer posar-se sota la taula, li van dur un cassó amb aigua, abans de servir-nos a nosaltres; ja a casa dels meus oncles, va fer “migas” amb la gossa de la meva cosina Mireille, una collie preciosa.

LAVANDA                                                                       CAMP DE LAVANDA I BLAT AL PLATEAU DE VALENSOLE

Durant la nostra estada vam visitar diversos pobles de la comarca amb el meu cotxe, Digne,( la capital del departament); Valensole, Moustiers…, i el cap de setmana el meu oncle ens va dur a veure La Fontaine de Vaucluse, una bonica deu( la mes cabalósa de França) que raja d’una gruta de mes de 300 metres de fondaria, al poble del mateix nom.
Aquest va ser l’últim viatge a casa dels meus oncles, perquè vam dedicar les següents vacances a visitar racons de Catalunya i Espanya, a més, ja començaven a ser grans i no volíem donar-los  la feina de tenir-nos a casa seva a tot confort.

Extret de la Vikipedia:

El departament dels Alps de l’Alta Provença és un dels vuitanta-tres departaments originals creats el 4 de març de 1790, en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789, durant la Revolució Francesa. Va ser creat a partir de la part nord de la Provença.

El nom inicial del departament va ser el de Baixos Alps, nom que portà fins a l’any 1970, en què adoptà la denominació actual.

 

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA RECORDS

SETMANA SANTA SENSE PLANS

Setmana Santa del 80, el Dijous Sant abans de plegar del treball, els companys em van preguntar on aniria, i els hi vaig contestar que a enlloc, perquè no tenia plans; però en sortir al carrer em vaig trobar al Claudi i l’Azucena amb la Gloria Torras, que m’estaven esperant, per  veure si m’en volia anar un parell de dies a la Costa Brava, de camping, amb ells.
Així que  vaig preparar la motxilla, em vaig anar a recollir-los a casa de l’Azucena, i ens vam posar en camí; vam ser a un càmping de la zona de Begur, però no recordo exactament en quina població.

cap-sa-sal-002-1HOTEL CAP SA SAL
El Divendres Sant, recordo que no feia molt bon temps, molt d’aire i la mar estava molt picada; malgrat això varem visitar diverses cales,i trams del cami de ronda: Sa Tuna, Sa Riera, Aiguafreda, Cap sa sal…, per cert , vam veure el luxós Hotel Cap sa sal abandonat i buit, crec que avui dia són apartaments.
El Dissabte Sant, seguia el mal temps i vam decidir anar-nos més amunt, així que,amb pluja part del camí, vam arribar a Cadaques, i almenys va deixar de ploure i vam poder visitar aquest preciós poble i també Port-Lligat, ja a última hora de la tarda vam tornar a Sabadell, arribant de nit; m’esperava l’Esteve per a proposar-me anar amb ell i la Silvia, casats recentment, a Andorra, no em recordo exactament perquè; com que volien sortir aviat, li vaig dir que d’acord, però que a l’anada conduiria ell, perquè jo estava cansat.

VISTA EST ANDORRAVISTA DESDE ANDORRA LA VELLA
Així que el Diumenge de Glòria, em vaig anar a buscar-los a la casa seva, l’Esteve es va posar al volant i jo em vaig agafar el seient del derrera, que vaig aprofitar per a trencar el son; vam anar per la ruta de Puigcerda, via Collada de Toses,( no hi havia Tunel del Cadi), una vegada a Andorra la Vella, ens vam anar un càmping que hi havia prop del riu Valira, a una caravana, crec que de lloguer del propi càmping, la vam trobar coberta de neu, perquè el dissabte havia nevat.
A la tarda vam passegar per l’Avinguda Maritxell, no recordo que vam comprar, però m’hi jugaria que, tabac, sucre i wisky; el Dilluns de Pasqua, a mitj matí vam tornar, també via Puigcerda, em sona que vam parar a dinar a un restaurant de carretera entre Martinet i Puigcerda, i de alli directes a casa.
Amb aquest relat, queda clar com poden canviar les coses en un moment, com heu pogut veure vaig passar de no tenir plans per a aquests quatre dies, a gairebé faltar-me hores per a poder fer-ho tot.

AGRAÏMENTS: Agraeixo a l’Azucena i el Claudi, per recordar-me el detall que també vènia la Glòria.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

RUPIT I EL FALLO

Novembre del 79, decidim visitar el poble de Rupit, així que un dissabte a la tarda, l’Esteve, la Silvia, la Cecilia, jo i no recordo els qui mes, vam agafar el meu 127 i el R5 de l’Esteve, i ens vam posar de camí cap a Vic, des d’allí cap a la carretera d’Olot, que travessa el Collsacabra; passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigros, i, ja de nit, vam arribar a Rupit; en aquella època no existia l’aparcament que hi ha a la dreta de la carretera, abans d’entrar al poble, només un petit descampat a l’esquerra de l’entrada del poble, enfront del Forn de Pa l’Era, i allí vam deixar els cotxes.

rupit                                                                                                                                                         VISTA DE RUPIT
Vam agafar la tenda, les motxilles i les llanternes, i vam anar per un camí que anava cap als afores del poble, vam trobar un tros de terreny pla que estava per sobre del camí, al qual s’accedia per una petita rampa, i allí vam plantar la tenda, una vegada muntada,vam  repassar tots els vents, per a verificar que estaven ben subjectes, jo vaig descobrir un solt, a la part del darrere, i exclamant “aquí hi ha un fallo”, vaig fer un pas enrere, sense veure que darrere meu hi havia un entrant del marge que donava al camí, i vaig caure per allí, els meus companys que s’havien girat a mirar en sentir-me, just van veure com desapareixia cap avall, van venir corrent cap a allí i em van trobar dempeus en el camí, amb la llanterna en una mà i el martell en l’altra i amb cara d’esbalaït; per sort havia caigut dempeus d’una alçaria de poc més d’un metre i no en vaig fer res; però ja vam tenir la conya per a tota la nit.

TENDA - copia                                                         EL LLOC PER ON VAIG CAURE.
L’endemà, ens despertem amb bastant de fred, en sortir de la tenda vam veure tot el terreny cobert de gel i gebre; vam esmorzar i vam sortir a visitar el preciós poble i els seus voltants; vam visitar l’esglesia de Sant Miquel de Rupit, d’estil barroc, en aquella epoca,  la clau la tenia una veina del devant, que molt amablement ens la va deixar, l’anécdota es que a l’interior estaba molt fosc i havia un retòl que deia  Il·luminació del retaule, i calia posar-hi una moneda, ho vam fer i es va disparar un relotge “toc toc toc..” i es va encendre una triste bombeta, ens van fer un fart de riure; tampoc no podia faltar creuar el pont penjant, amb el consegüent balanceig; de retorn, vam tornar a creuar la riera per un lloc dels afores, en el qu’havien unes pedres per a passar a l’altre costat sense mullar-se els peus, com que vaig veure que no hi havia molta aigua i que la riera, allí, tenia menys d’un metre d’amplària, vaig anar de “chulo” i en comptes de fer cua per a creuar, vaig decidir saltar-lo, el que no sabia era que, a l’altra riba, el que semblava terra humida coberta de fulles, en realitat era llot tou, així que quan vaig aterrar, em vaig enfonsar mes d’un pam al fang, perdent l’equilibri i deixant els pantalons i les botes plens de fang; amb el consegüent atac de riure dels meus companys. Com que de tornada a la tenda passavam per davant d’on havíem deixat els cotxes, vaig agafar una eina del maleter, per a rascar el fang dels pantalons i les botes.

FANG - copia                                                                                              RASCANT EL FANG.
En arribar a la tenda, ens vam endur una altra sorpresa, perquè malgrat ser al voltant de la una del migdia, seguia tot el camp gelat; segons sembla havíem acampat en el lloc més fret de la zona; per a fer-vos una idea, d’uns esbarzers pròpers a la tenda, penjaven unes candelas de més d’un pam, fins a l’oli que portàvem per a fer el menjar estava gelat de tal manera que, el càmping-gas que teníem només va poder escalfar el del centre de la paella, per la qual cosa vam haver de fer els llibrets de llom d’un en un, i de la meva cantimplora, que l’havia deixat a la tenda, no es podia beure, perquè tenia l’aigua congelada .
Ja a la tarda vam tornar cap a casa, vam arribar que ja era fosc, i en treure les motxilles del maleter, vam comprovar que l’aigua de la cantimplora encara tenia gel.

Tinc que agraïr a la Cecilia el recordar-me l’anécdota de l’esglesia, que jo habia oblidat.

Descripcio de Rupit per Josep Maria De Sagarra, extret de www.rupit.cat :

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

 

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar