Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

BANYOLES I EL DRAC DE LA DRAGA

A la primavera del 98 , em vaig canviar l’Ibiza, que em va sortir bastant problemàtic, per un Marbella, el cotxe nou més barat del moment, que va ser el primer cotxe nou que vaig tenir.


Aquell any, no vam anar de vacances, si no que vam anar fent sortides d’anada i tornada el mateix dia.
Una de les primeres va ser el mes de juny, que vam anar a Banyoles, amb els meus sogres, però ells amb el seu cotxe i nosaltres amb el nostre.


Vam anar per l’AP7, i una vegada a Banyoles vam aparcar prop del club nàutic, i vam estar passejant per la riba de l’estany, per la zona de les pesqueres i vam arribar fins a la Font del Vilar, gairebé en el límit de Porqueres, en tornar vam passar per l’estanyol del Vilar, i ja a la zona de les pesqueres vam anar a dinar al restaurant la Carpa de l’Estany, que tènia terrassa exterior i podíem estar amb la Laika; gairebé al devant  del restaurant, estava la pesquera on s’exhibia la carpa Ramona, un exemplar de més de 20 quilos, del qu’es deia que tenia més de 60 anys; actualment s’exhibeix, dissecada, en el restaurant.

L’ESTANY I UNA PESQUERA.


Després de dinar, vam fer una passejada abans d’agafar els cotxes, per a tornar a casa, vam fer un canvi a la ruta, vam sortir de l’AP7 passat Girona, i vam agafar l’Eix Transversal, obert feia poc temps; vam sortir a Vic, on vam parar a prendre un cafè a la plaça Major i fer una passejada pel barri antic.


A l’octubre d’aquell any, va passar el naufragi de la “Golondrina” L’Oca de Banyoles, que havíem vist navegant durant la visita.


Banyoles és un lloc que ens agrada, i hem anat bastantes vegades, tant abans com després d’aquella visita; en una de las primeres, vam fer una travessia del Estany amb una de les “Golondrinas”, (era una anterior a la del naufragi); una altra vegada, vam anar a banyar-nos, a la zona de “platja”, prop de la Caseta de Fusta, prop del parc de la Draga, però no ens va agradar l’experiència, perquè el fons tènia molt de llot calcari i hi ha algues, lo que provoca una desagradable sensació a les cames. Despres, vam anar·hi diverses vegades quan vivíem a Manlleu, entre el 2005 i el 2014; en dues d’elles vam fer la ruta de la volta a l’Estany caminant, amb sortida-arribada a l’aparcament de la Draga, la primera vegada en sentit horari, i l’altra en sentit invers; una altra vegada vam fer una part de la ruta dels Estanyols ( el de la Cendra, el de Montalt i el del Vilar), en aquestes duiem el Navat; i una altra ruta, la del barri antic de la ciutat, partint de l’Estany, seguint el Rec Major, passant per la plaça Major, porticada, la Pia Almoina, la plaça del Teatre, els safaretjos, i vam visitar el monestir de Sant Esteve de Banyoles que data del segle IX, en aquesta no duiem el Navat ; també vam anar una vegada amb els nostres amics marroquins, la Bouxara, el Redouan i la seva filla, la Maroua, i el Navat, la intenció era fer la ruta de la volta a l’estany, però només vam fer la zona de les pesqueres; vam anar a dinar a la zona de “pic-nic” de la Draga, i després vam anar a fer un tomb pel barri antic, on vam prendre un cafè, abans de tornar a Manlleu.

L’ESTANYOL DEL VILAR.



Adjunto la llegenda del drac de Banyoles, extreta de la web xtec.cat:


A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú.
El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola.
El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant:
−El drac! El drac!



Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés
els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat!
La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant.
El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no – ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila.
La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots.
Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre.
¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.

Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó
després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut.
Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte.

Lluís G. Constans

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VACANCES

ALT EMPORDÁ, DALÍ I UN VAMPIR.

L’any 97 decidim anar de vacances a Figueres, per a visitar el Museu Dalí, i també a Cadaques; així que vaig reservar una habitació a l’Hotel Bon Retorn, a l’entrada de Figueres  per NIIa.


Així que, arribat el dia, vam agafar la maleta i a la Laika, i ens en vam anar fins a Girona per l’AP7, i des de Girona a Figueres per la NII, arribant a l’hotel sobre el migdia; una vegada instal·lats, i després de dinar i d’un descans, ens vam anar a passejar pel centre de la ciutat, on vam descobrir una pastisseria on tenien uns xuxos enormes i plens de crema, deliciosos¡¡; a més d’aprofitar el passeig per a localitzar llocs d’interès, com el Museu Dalí, el museu de la Joguina…


L’endemà, vam agafar la carretera de Roses, per a anar a fins a Cadaqués, i d’allí, a Port Lligat, on vam veure la casa de Dalí (per fora); vam tornar a Figueres, i vam buscar un lloc per a dinar; de retorn a l’hotel, i després d’una migdiada, vam deixar la Laika al balcó de l’habitació, i vam anar a gaudir de la piscina de l’hotel, que teníem per a nosaltres dos sols.

CADAQUES.


L’endemà, vam agafar la carretera de Llançá fins a Vilajuiga, per a pujar monestir de Sant Pere de Rodes, com que no podíem entrar amb la Laika, i jo ja l’havia visitat, va entrar la Sol i jo em vaig quedar  passejant la Laika pel bosc del voltant, i gaudint de les vistes sobre el Port de la Selva; a la tornada, de Vilajuiga,  vam anar cap a i Perelada, on vam parar per a visitar el poble; vam tornar a Figueres per Vilabertran, per a dinar.


A la tarda, després de descansar, vam anar al Museu Dalí; ens va agradar molt; en sortir vam tornar a l’hotel a buscar la Laika i vam fer una passejada fins a l’hora de sopar.

LA TORRE GALATEA, MUSEU DALÍ.


El següent dia era el del retorn a casa, així que després de desdejunar, i deixar l’hotel, vam anar cap a Verges, i d’allí a la Bisbal, on vam xafardegar algunes botigues de ceràmica; després vam anar  a dinar a Girona; després vam agafar l’AP7 per a tornar a Sabadell.

A continuació adjunto una llegenda sobre un vampir empordanès, bastant anterior al Dracúla; extret de la Vikipedia:

El Comte Estruc o Estruga, segons les llegendes, seria Arnald Estruc, un noble medieval  de l’època de Guillem Torroja, any  1173, el tutor del rei Alfons el Cast.

Es deia que el comte era un home vell que va morir i va tornar a la vida convertit en un ésser endimoniat i jove, un vampir que xuclava la sang a la gent d’aquell temps, seduïa les noies joves i les deixava prenyades. Al cap de nou mesos aquestes dones parien petits monstres que morien només nàixer.

La llegenda té lloc al castell de Llers que va ésser destruït durant la Guerra Civil espanyola.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS

ERA VAL D’ARÀN

Com, que per el mal temps, vam haver d’escurçar les vacances de l’estiu del 95, vam decidir aprofitar que l’11 de setembre queia en dilluns, per a anar a Era Val d’Aràn, una de les visites que vam haver d’anul·lar.
Un company del treball, que hi havia estat diverses vegades, em va recomanar el càmping Bedura Parc, en Era Bordeta, prop de Bossòst.


El dissabte 9, al matí ens vam posar en camí, i quan estàvem arribant al túnel del Bruc, ens vam adonar que no havíem agafat ni els sacs de dormir, ni cap peça amb màniga llarga, però com que ja estàvem lluny per a donar la volta, vam decidim que aquella tarda ja els compraríem a l’Aran.


Vam anar fins a Lleida, i allí vam agafar la N230 cap a Benavarre i el Pont de Suert, vam parar a dinar en un restaurant de la carretera, prop de Vilaller; ens vam asseure en una taula de fora, perquè portàvem la Laika, però l’amo del restaurant ens va dir que podíem entrar amb ella, ja que veia que era molt tranquil·la; després de dinar, vam seguir cap al Túnel de Viella, per a després passar Viella en direcció a Bossòst; arribats a Era Bordeta, vam trobar el desviament per a accedir al càmping, que pujava pel vessant de la muntanya, a l’esquerra de la carretera.


El càmping estava en plena natura, amb grans arbres de tipus alpí; quan ja havíem muntat la tenda, l’encarregat va veure que  teniam la Laika, i ens va comentar que no admetien animals, però que com era temporada baixa i hi havia poca gent, si ens comprometíem a no deixar-la solta, no hi havia problema.

CASES DE BOSSOST.


Després d’això, vam anar fins a Bossòst a buscar una botiga d’esports, on vam comprar dos sacs de dormir i dos xandalls, aprofitant per a veure el poble.

GLESIA DE SANT MIQUEU, VIELHA.


L’endemà, vam anar a esmorzar a Vielha, i d’allí ens en vam anar a Vaquèira i al Plà de Beret, per on vam estar passejant una bona estona; baixant, després a Salardú, per a dirigir-nos cap al llac de Aiguamog, i passejar per la riba del riu del mateix nom.
Després vam anar a dinar a Arties, i a la tarda a passejar per Vielha; abans de tornar al càmping, vam parar a sopar a Bossòst.


El dilluns 11, vam recollir i vam tornar cap a casa, passant pel port de la Bonaigua (2072mts), passant pel Pallars, vam parar a dinar a Sort, i d’allí vam anar cap a Adrall pel port del Cantó, i després cap a Oliana, Solsona, Manresa i finalment a casa.

Tot seguit os deixo un comentari sobre la llengua aranesa, una de les tres llenguas oficials a Catalunya:                                                                                               L’aranès o aranés és la varietat de la llengua occitana parlada a la comarca de la Vall d’Arán. Es un dialecte de l’occità Gasco, afí a les varietats de Comenge. Es a dir que l’aranès es una variant de la llengua que parlaven els Catars.

 

També unes llegendes de la  web valdaran.com:

LA BRUIXA.

Bruixes i fetilleres del Pla de Beret

Potser a causa de la naturalesa de la seva geografia peculiar, el Pla de Beret ha tingut una gran força simbòlica al llarg de la història.

Els mites i llegendes autòctons han viatjat incansablement per aquesta part del territori.

Per exemple, els habitants de la zona expliquen que aquestes planes han estat, d’ençà de molts segles, l’espai on han tingut lloc les reunions més grans de bruixes i fetilleres de la comarca, els coneguts sàbats o aquelarres.

Era l’ocasió perfecte per a l’intercanvi minuciós de coneixements i beuratges procedents de tots els racons del món màgic d’Aran.

Es diu també que Uelh deth Garona, al mateix Pla de Beret, era el punt escollit pel diable per emergir des de l’Infern fins a la Terra, ja que allà es trobava amb el món de les magues fosques.

Cal aclarir que Uelh deth Garona es considera popularment com el lloc de naixement del riu Garona (tot i que, en termes estrictament geogràfics, el naixement es troba en realitat al circ de Saborèdo, a l’altra banda de la vall).

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VACANCES

PALLARS 95

Per vacances del 95, com que teniem la tenda que vam comprar per a anar a Antequera l’any anterior, ens vam proposar anar de càmping al Pirineu, concretament al Pallars Sobirá, per a visitar Espot, la Vall d’Aneu, la Vall de Cardós i la Vall d’Aran.
Així que vam ficar la tenda i els sacs de dormir dins el cotxe, vam agafar la Laika, i ens en vem anar al Pallars; vam parar a dinar pel camí, però no record on; ja a la tarda, just passat Lllavorsí, vam trobar el càmping Aigües Braves, al costat de la Noguera Pallaresa, amb grans arbres i gespa, ens van donar una parcel·la a tocar del riu.

LLAC DE SANT MAURICI I ELS ENCANTATS.


L’endemà vam pugar fins a Espot, on vam esmorzar, i després vam agafar el camí cap a l’entrada del Parc d’Aigües Tortes i Sant Maurici; amb la intenció d’anar a veure el llac de Sant Maurici i la muntanya dels Encantats, abans d’arribar a l’entrada vam trobar un parquing on havíem de deixar el cotxe; des d’allí vam continuar a peu, però en arribar a la barrera de l’entrada al parc, ens van dir que no es podia entrar amb gossos, així que vam girar cua, i vam anar fins a Esterri de Aneu, allí se’ns va fer l’hora de dinar.


De retorn cap a Llavorsí, vam parar a la Guingueta de Aneu, per a veure el pantà de la Torrassa i els seus aiguamolls; després de reposar al càmping, vam anar a sopar a Llavorsí, i despres, tornada al càmping, perquè va començar a ploure.

PANTA DE LA TORRASSA.


Aquella nit, la pluja es va convertir en tempesta, i de matinada van venir a despertar-nos, perquè recollíssim les coses i ens traslladéssim al local del restaurant del càmping, perquè el nivell del riu estava pujant; malgrat la pluja, vaig recollir la tenda i la vaig ficar en el cotxe, que vaig dur fins al costat del restaurant, allí vam passar la resta de la nit, per sort ens van deixar entrar a la Laika, i no vam haver de preocupar-nos per ella.


Al matí següent, continuava plovent, tot i que no tan fort, i, efectivament, vam veure que l’aigua del riu arribava fins on havíem tingut la tenda; a uns que tenien la tenda prop de la nostra, i no l’havien recollit, l’aigua se’ls va endur algunes coses; com que segons la previsió del temps, les pluges anaven a quedar-se un parell de dies, i aprofitant que havia recollit la tenda, vam donar les vacances per acabades, i vam tornar per a casa.

Al viatge de tornada,vam baixar fins a Tremp, seguint cap a Balaguer i Tarrega, abans d’arribar a Tarrega vam parar a dinar a un restaurant de carretera, despres de dinar vam agafar la NII, fins a Martorell i a casa.


A continuació us deixo dues llegendes sobre l’origen dels Encantats, extretes de la WEB agora.xtec.cat:

Llegenda documentada:  Hi ha una llegenda real que explica que els Encantats eren dos caçadors que van fugir de missa per ser els primers a batre l’isard. Per això van ser maleïts i convertits en pedra.                                                                                                                                                                   L’altre llegenda, creada posteriorment, parla d’una parella gay, que viven prop de Espot: Obriren la porta d’un cop de peu i els trobaren asseguts en una petita taula de fusta. Els ulls dels dos amics mostraven sorpresa, però sobretot por, moltíssima por. Ningú recorda quines paraules van intercanviar, només que tots dos arrencaren a córrer per la porta del darrera sense torxa ni llàntia. Corrien a les fosques per aquell bosc que fins ara havia estat un lloc tranquil on fer vida. La lluna plena era l’única aliada i els il·luminava tènuement mentre fugien d’aquelles persones que un dia van considerar companyes i amigues. Cansats de córrer sense lloc a on anar, els dos amics s’aturaren enmig d’una gran planura. Portaven un bon avantatge als seus perseguidors. Es miraren als ulls sense dir res. No calia dir res. S’abraçaren tendrament, com tantes vegades havien fet, però sabent que seria l’últim cop que ho farien. Un d’ells, amb llàgrimes als ulls, tingué forces per pronunciar unes paraules: -Arribarà un moment en què les nostres ànimes somriguin; en què tu i jo, junts un altre cop… El seu amic, el seu amor, també plorava i digué: -I arribarà el moment en què tant de dolor arribi al seu final i mai més no tornarà… La Lluna se’ls mirava des de la seva cúpula celeste i, com ja sabeu, és la protectora de tots els enamorats. Va veure que la gent de la taverna sortia a la clariana amb un desig irracional de violència i va prendre una decisió. Mentre la prenia, un dels dos amics, és igual quin dels dos, encara va tenir temps de xiuxiuejar a cau d’orella: -Que faré jo sense la teva veu…? Poc a poc, i gairebé sense adonar-se’n, es van anar convertint en pedra. Una pedra grisa, com els sentiments de les persones que els perseguien, però viva i forta, com l’amor que ells mateixos sentien. La pedra creixé i creixé fins a tocar el cel amb les puntes. Els homes que fins ara havien corregut cecs d’ira i de ràbia, s’aturaren als peus d’aquella muntanya que mai abans no havien vist. No sabien si el que veien era veritat o fruit del seu estat d’embriaguesa, però tampoc no van tenir temps de descobrir-ho. Les llàgrimes que encara vessaven els dos enamorats no es van convertir en pedra, sinó en un enorme torrent que queia des de l’enforcadura. La vall començà a inundar-se d’aigua a una velocitat vertiginosa i ningú va tenir temps de fugir. Els mals pensaments només comporten desgràcies. I fou així que la Lluna els uní per sempre més en aquella abraçada eterna. Aquella nit naixé el Pic dels Encantats, no pas el més alt, però sí el més emblemàtic dels cims del Parc Nacional d’Aigüestortes. Durant cent dies i cent nits, les llàgrimes dels dos amics continuaren vessant fins que l’aigua arribà als peus de la taverna i l’acabà tirant a terra. L’estany de Sant Maurici s’havia assentat als peus del Pic dels Encantats. Actualment, les nevades i pluges del Pirineu lleidatà mantenen viu l’estany i els sentiments dels dos encantats i de la gent que, com ells, no té por a manifestar el seu amor. Perquè ja se sap, l’amor no entén ni de lleis ni de normes, només de sentiments

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES VACANCES

HINOJOSA I ANTEQUERA

L’estiu del 94 es casaba el Paquito, el fill de la família Vizcaíno, els amics d’Hinojosa del Duque, i ens van convidar al casori als meus pares i a nosaltres; així que vam decidir aprofitar, fer les vacances en aquelles dates, i aprofitar per a visitar Antequera, el poble de la Pepita, la mare de la Sol; i altres parts d’Andalusia, com Màlaga i Granada.


Com que teníem la Laika, vaig buscar hotel que admetés mascotes per la zona d’Antequera, sense èxit, només vaig trobar algun de 5 estrelles, i era a Màlaga; així que vam optar per anar de càmping, vaig haver de comprar una tenda canadenca.


Per al viatge d’anada, vaig trobar un hotel, que si admetia mascotes, a Albacete; pel que vam anar en pla tranquil, parant a dinar passat València, no recordo el lloc exacte, només que era poc després de deixar l’autopista després de València.
Després de dinar, vam seguir camí fins a Albacete, i una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer un volt pel centre de la ciutat; tornant a l’hotel per a sopar i ficar-nos al llit.


L’endemà, vam sortir d’hora per la N322 en direcció a Bailen, passant per Úbeda i Linares; a Bailen vam agafar la N IV cap a Andújar i a Montoro ens vam desviar cap a Cardeña, Villanueva de Còrdoba, Pozoblanco per arribar, finalment, a Hinojosa del Duque, a casa dels Vizcaino.
L’endemà era el dia del casament, així que vam deixar la Laika al pati de la casa, i ens vam anar de casori ,alla la tadició era anar en comitiva derrera del nuvi, atravesant el poble fins a l’esglesia; i després vam anar al banquet.

ESGLESIA DE HINOJOSA


El dia després del casament, estàvem convidats a dinar a casa de l’ Engracia, germana del nuvi, i el seu marit, que feia poc havien tingut una filla, la Violeta, allí vam coincidir amb una amiga,   la Rosi, que havia treballat amb l’Engracia a la fabrica amb el meu pare, i que tenia una nena que era molt trapella.


L’endemà vam sortir cap a Antequera; vam anar fins a Còrdoba per a agafar la carretera cap a Màlaga; parant a dinar a Montilla, després de dinar feia molta calor, crec que rondàvem els 40è, i l’Ibiza no duia aire condicionat, vam haver d’embolicar a la Laika amb una samarreta i tirar-li aigua per damunt perquè no li donés un cop de calor; al arribar a Antequera almenys es podia respirar, ens vam dirigir a l’oficina de turisme, perquè ens informessin sobre Càmpings que admetessin mascotes, el mes pròxim estava a Fuente de Piedra, a uns 30 o 40 quilòmetres en direcció a Sevilla, i cap allà que vam anar.
Arribats al càmping, vam veure que era molt nou, els arbres eren poc més que uns pals d’uns dos metres d’alt amb algunes fulles a dalt, és a dir que d’ombra res de res; a més el terre era molt dur, i vaig tenir problemes per a clavar les piquetes de la tenda, però després de doblegar unes quantes vaig aconseguir clavar-les totes; com qu’encara escalfava bastant el sol, dins de la tenda feia calor, així que vam deixar la tenda muntada i ens vam anar a passejar pel poble, aprofitant per a localitzar un lloc per a anar a sopar.


Quan ja havia enfosquit, vam tornar al càmping i ens vam anar dormir, pero amb el que no havíem comptat era amb el costum dels “paisanos” d’aprofitar la fresqueta de la nit per a ajuntar-se a xerrar i fer xerinol·la, ja que a la tarda, quan apreta la calor, dormen la migdiada en algun lloc fresquet; i com la majoria dels usuaris del càmping eren de la zona, es van passar la nit de “chachara”, és a dir que de dormir poc.


Al matí següent, vam recollir la tenda, i veient el panorama, vam decidir d’anar a visitar Antequera i després tornar a casa; quan vam arribar a Antequera vam buscar un lloc cèntric per a esmorzar, i després vam passegar pel barri antic, la plaça de San Sebastiàn, calle Nueva… i vam arribar fins al Arco de los Gigantes; i tornant fins al cotxe per altres carrers dels que no recordo el nom.

ARCO DE LOS GIGANTES, ANTEQUERA.


Finalitzada la visita a Antequera, vam agafar l’A92 cap a Archidona, Granada i Baza, on vam parar a dinar, una vegada omplerta la panxa vam posar rumb a Puerto Lumbreras, i d’allí cap a Elx per a agafar l’AP7, passant per Lorca i Múrcia; una vegada a l’AP7 direccio a Barcelona, vam parar a sopar en una àrea de servei entre València i Castelló; finalment vam arribar a casa sobre la mitjanit, i després d’una bona dutxa, amb quin gust vam agafar el llit¡¡¡.

Categorías
CATALA VACANCES

BLANES VACANCES 92

Per a les vacances del 92, atès que la Sol ja començava a tenir problemes d’esquena, vam descartar anar de càmping amb una canadenca, i ja que, en aquella època, de bungalows nomes n’hi havia en alguns càmpings de luxe, vam decidir provar amb una caravana de lloguer.


Els meus Oncles Servando i Carmeta, germana del meu pare, tenien una parcel·la, des de feia temps, al càmping Sabanell de Blanes, i la meva tia em va comentar, que allí hi tenien unes caravanes de lloguer, així qu’en vaig reservar una per a la Sol, la Laika i jo.

SA PALOMERA DESDE LA PLATJA DE SA BANELL.


Arribat el dia, ens en vem anar cap a alla, i despres d’enregistrar-nos a recepció, ens van acompanyar fins a la caravana, que no estava malament, petitona, però amb espai suficient per a nosaltres dos i la gosseta, el llit era còmode, tenia una zona d’estar amb seients i una taula, podíem deixar l’Ibiza al costat, i teníem els banys i dutxes molt a prop.


Aquest càmping, era (i és) una mica especial, perquè està integrat en el nucli urbà de Blanes, una part limita amb la platja de Sa banell per el passeig del  mateix nom, i després està dividit en dues parts per l’avinguda Vila de Madrid, l’entrada principal, (la de recepció), està a l’avinguda Vila de Madrid, en la meitat del costat mar, juntament amb les parcel·les dels campistes habituals; en la meitat del costat muntanya, estaven la resta de parcel·les i les caravanes de lloguer, la nostra estava al costat del reixat que limitava amb l’avinguda, entre la porta d’accés i el supermercat.


Una vegada instal·lats, vam veure que en la caravana del costat, tenien un gosset caniche, els amos eren una parella una mica mes grans que nosaltres, i vam travar amistat, no recordo els seus noms, només que ell era barber i ella esteticienne o una cosa semblant, crec que eren de L’Hospitalet; abans del migdia, vam anar a donar-nos un bany a la platja, que a aquella hora estava bastant concorreguda.


Després de dinar, ens vam anar a recórrer la costa, amb intenció d’arribar fins a Palamós o Palafrugell, vam passar per Lloret, Tossa i Sant Feliu, passat aquest, ens vam dirigir a Calonge i d’allí a Sant Antoni de Calonge, però a la carretera entre els dos pobles, enmig d’una corba, vaig enxampar un sot de ple; i entrant a Sant Antoni, vaig notar que la roda del davant esquerra anava punxada, així que  vaig parar i la vaig canviar per la de recanvi, del tipus “galleta” amb la qual no es podia circular a més de 50 quilòmetres per hora; revisant la roda vaig veure que realment no estava punxada, si no que el sot li havia abonyegat la vora exterior de la llanda (d’alumini), provocant una pèrdua d’aire; motiu pel qual era inútil portar-la a un servei de pneumàtics, perquè en principi calia canviar la llanda; així que vam donar la volta i vam tornar al càmping, el camí es va fer etern doncs a la que passaves de 40 semblava que s’anava a desmuntar el cotxe.
Quan, per fi, vam arribar al càmping, em vaig dedicar a intentar treure el bony de la llanda, amb l’ajuda del gat i uns tascons de fusta, o vaig aconseguir parcialment; després vaig anar fins a una gasolinera pròpera per a tornar a inflar la roda, i de tornada al càmping, la vaig tornar a muntar en el cotxe, per a veure si aguantava l’aire; però en l’eix del derrera; entre unes coses i unes altres ja es va fer tard, i després de rentar-me, ens en vam anar a fer una passejada i a buscar un lloc per a sopar.


Aquella nit vam descobrir l’aspecte negatiu del càmping, degut a la zona on estava, prop de locals d’oci nocturn, a partir de la mitjanit, van començar a passar grups de troneres, que al anar passant la nit, cada vegada anaven mes borratxos; i com que estàvem al costat del reixat, ens van donar la nit del lloro; el pitjor va ser que a les 7 del matí, quan ja van deixar de passar, van venir a descarregar al súper que teníem al costat, el camió es va parar just al costat de la caravana (per la part de fora) així que sentíem les converses dels operaris, el RAACC, d’arrossegar el trans-palet, el d’apujar i baixar la persiana….; total que quan podríem haver enxampat el somni, ens van acabar de desvetllar, el costat positiu és que com que ens vam llevar aviat, ens vam anar a donar un bany a la platja que i la teníem per a nosaltres dos sols

.
En vista del panorama, la roda “tocada”, i no poder dormir a les nits, vam decidir tornar a casa, així que vam anar a recepció per a pagar l’estada i queixar-nos del soroll, i a acomiadar-nos dels meus oncles, la meva tieta s’ho va pendre malament, que si teníem poc aguant, que no serà per a tant…, encara sort que l’oncle ens va donar la raó.


Amb la tornada a casa vaig poder comprovar que el “arranjament” que li vaig fer a la roda, funcionava relativament bé, perquè parat i trajectes curts aguantava l’aire , però en trajectes amb corbes l’anava perdent a poc a poc; quan vaig tornar al treball, vaig aconseguir una roda completa de desballestament en bon estat i per pocs diners, perquè a la Seat em demanaven 21000 pessetes només per la llanda, ( una de BMW serie 3, de la mateixa mesura, costava 18000.)

INTERIOR CAPELLA DE L’ESPERANÇA.


Hem anat més vegades a Blanes, en visites d’un sol dia; ja de novios amb la Sol, havíem anat algunes vegades, a visitar a la Teresa, la modista amb la que treballava la Sol, que tenia una caseta de pescadors allí; també vam visitar els preciosos jardins de Marimurtra; i, ja de casats, després d’aquesta desafortunada estada, també hem tornat algunes vegades, per a explorar el poble descobrint recons com l’ermita de l’Esperança..


A continuació, us deixo una llegenda sobre l’origen d’un dels símbols de Blanes, Sa Palomera, extreta de la Web: agora.xtec.cat:


És diu Sa Palomera perquè abans, els vaixells és lligaven a la roca través d’una corda que és deia paloma.


Segons la llegenda, fa molt i molt de temps a la vila de Blanes hi havia un drac, molts homes volien matar-el. Un dia un guerrer que és deia Palomer va matar el drac, el qual és va convertir en una roca, la qual coneixem com a Sa Palomera. Finalment el rei va recompensar-li amb la mà de la princesa.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MONASTERIO DE PIEDRA

A principis del 91, em vaig canviar el 127 per un Ibiza 1.2GLX Mk I, de segona mà,  que va entrar al concessionari on treballava; al principi em va donar algun problema amb la carburació i l’accelerador, que em van arreglar en garantia; però volia provar-lo a fons amb una tirada llarga de carretera; així que per Setmana Santa vaig decidir anar a conèixer el Monasterio de Piedra, que la meva àvia Antonia, sempre deia que volia anar a veure’l, així que ens la vam emportar.
Vam sortir el Dissabte Sant, ja qu’el Divendres vam celebrar el sant de la Sol; vem anar en pla tranquil, fins a Saragossa, on havíem reservat habitació en un hotel, prop del Pilar; vam arribar a la tarda, i després de deixar el cotxe en un parquing, vam aprofitar per a visitar el Pilar i la zona pròxima, on vam veure algunes confraries que s’estaven preparant per a la processó; despres de sopar, i d’un petit passeig, ens vam anar a l’hotel, a dormir; el que no sabíem, és que a Saragossa, com a, gairebé, tot l’Aragó, les processons de Setmana Santa estan acompanyades per tambors, i duren fins a altes hores de la nit; així que ens vam passar la meitat de la nit desperts, escoltant el POM, POROM, POM…, menys l’àvia, que com era sorda, ni s’en va enterar.

CASCADA DE LA COLA DE CABALLO


L’endemà, vam deixar l’hotel i vam anar a buscar la carretera de Madrid (NII), per a anar fins a Calatayud (No, no vam preguntar per la Dolores), per a allí desviar-nos cap a Nuevalos, on es troba el Monasterio de Piedra i el seu parc natural.
Una vegada dins del parc, i veient que calia pujar i baixar bastantes escales, la meva àvia ens va dir qu’anéssim nosaltres qu’ella s’esperava als jardins, al costat dels murs del Monestir; així que vam anar la Sol i jo, a visitar diferents racons del parc; vam passar, entre d’altres, per a la cascada de la Cola de Caballo, la de Fresnos Bajos, el Lago del Espejol i las Pesqueras, la primera piscifactoria d’Espanya.

CASCADA DE FRESNOS BAJOS


Acabada la visita, i reunits amb l’àvia, vam anar fins al poble a buscar un restaurant per a dinar;  i ja amb la panxa plena, vam tornar cap a Saragossa, per a agafar l’autopista de tornada a casa, aquesta vegada sí que li vaig apretar al cotxe per a veure com responia, i la veritat és que no em va donar problemes.


Ja a casa, l’endemà, Dilluns de Pasqua, van venir el meu germà Xavi, i la seva novia de llavors, la Sandra; per a celebrar el sant de la Sol, i li van regalar una gosseta que havien rescatat de la protectora, a la que vam posar el nom de Laika.


Tot seguit, us adjunto una breu descripció del lloc, extreta de la web de turisme d’Aragó:
Al seu pas per Nuévalos, el riu Piedra forma un espectacular paratge natural entorn d’un monestir fundat per monjos cistercencs, enviats des de Poblet, en el segle XII. Deixa’t portar pel rumor de l’aigua. Cascades, grutes i bellíssims salts d’aigua conviuen en un insòlit vergel on la vegetació regna enmig d’un paisatge àrid.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

RECORDS DELS NADALS dels 60s i 70s

Ara que estem arrivant a les festes de Nadal, vull compartir alguns moments nadalencs de la meva infància.
Un dels records més antics, és el de la nevada del nadal del 62, realment l’únic que realment recordo és sortir al carrer i trobar-me en una espècie de “trinxera” enmig de dues muntanyes de neu més altes que jo; era perquè els veïns de l’escala havien obert un cami apartant la neu als costats de l’entrada al bloc; la resta ja és perquè m’ho van explicar la meva mare i la meva àvia, com  que havíem d’haver anat a fer el dinar de Nadal a casa del meu padrí, en Jordi Arisso, els seus pares l’oncle Pepet i la tia Carme (germana de la meva àvia Antonia), a Terrassa, i que com qu’ells posaven el peix i nosaltres el gall dindi ( o a l’inrevés), vam estar menjant gall dindi diversos dies seguits, i ells peix; perquè cadascun es va haver de quedar a la casa seva; també en van explicar que es va veure gent esquiant pel centre de Sabadell.

EL ARBRE DEL PASSEIG


Un altre record es que a partir de la Purissima o de Santa Llucia, que era quan s’encenien les llums en aquells temps, la meva àvia Antonia,  i a vegades amb la meva mare, solien portar-me a Barcelona, per a veure la il·luminació, i visitar els grans magatzems, com Jorba, l’Àguila, Sepu, i El Corte Ingles; recordo que, en els tres primers, a principis dels 60s, en la secció de botiga de joguines, muntaven uns diorames, amb trens elèctrics, o figures i miniatures reproduint batalles o treballs, que em tenien embadalit; al cap d’uns anys van deixar de fer-ho.


A casa érem de pessebre, gaudia molt quan anàvem al bosc per a agafar la molsa, l’agafàvem de dues classes, curta i llarga; i després buscàvem un racó en el petit menjador que teníem, per a posar una tauleta i muntar-lo, amb serradures, la molsa, paper de plata per al riu, suro per a les muntanyes, i és clar, les figuretes; el nen, esperàvem fins a la  Nit de Nadal per a posar-lo; i jo cada dia movia als meus favorits, els Reis Mags, perquè arribessin al portal.


Els dinars dels dies assenyalats, solia cuinar_los l’àvia Antonia, generalment era, pava enrustida amb prunes i pinyons per Nadal, canelons de la iaia Antonia (el farciment era pure de patata, amb foie i pernil, i arrebossats amb farina de galeta; ara els fa la meva cunyada, Noe), per a Sant Esteve; Capó enrustit per a Cap d’Any, i per a Reis, no estic segur però crec que eren una altra vegada canelons de la iaia.


L’àvia, també em va dur, diverses vegades, a veure Els Pastorets, jo preferia quan anàvem al pis del teatre, perquè per a la platea passaven els dimonis i em feien por; casualment vaig conèixer, crec que el decembre del 74, a l’Esteve i a l’Isidre de la colla del Club, en una representació dels Pastors en la que actuava l’Esteve, al col·legi dels Maristes, evidentment hi vaig anar sense l’àvia, amb el  meu amic Jordi Lartuna.
Alguna vegada havia anat a fer cagar el Tió, en aquella època, si no tènies un a casa, a Sabadell, paradoxalment, tènies que anar a les dependències, falangistes, del frente de juventudes (en l’actual Casal Pere Quart) ; allí també, instal·laven l’Ambaixador, al que l’hi duies les cartes per als Reis; parlant de les cartes als reis, recordo que una vegada, al Sepu de Barcelona, van posar una bústia per a recollir-les, i més tard, a unes hores previstes, sortia l’Ambaixador a un balcó i agafava algunes cartes, les llegia, i assentia o negava amb el cap; i mira quina casualitat, que aquell any, jo, la vaig posar en un sobre distintiu, crec que tènia les vores de colors, va agafar un sobre igualet al meu, i no vegis com en vaig emocionar, dient és la meva, és la meva.. i per a postres va assentir amb el cap.


Com he dit abans, els meus favorits eren els Reis Mags; ja des del moment que li donava la carta a l’Ambaixador, ja estava ansiós perquè arribés la nit del 5 de gener, per a anar a veure la cavalcada (que encara m’il·lusiona veure), i descobrir els regals l’endemà, hi havia vegades que a les 6 del matí ja m’anava al menjador per a veure’ls; jo em puc considerar afortunat amb els regals de reis, perquè durant gran part de la meva infància, a casa treballaven tres, el meu pare, la meva mare i la meva àvia Antonia, i a més el meu pare feia hores en un altre lloc, per aixo em podien comprar bons regals, puc recordar: una disfressa de Cabo Rusty (el de Rintintin), una col·lecció de, almenys, 12 cotxes a escala 1:75??, els Juegos Reunidos, una càmera fotogràfica… ; però  es que, a més, el meu padrí, que en aquella època, estava bé econòmicament, doncs, junt amb el seu pare tenien telers propis, i em feia uns regals espectaculars; com un patinet-cuadricicle de tub d’acer cromat, o el Tiburón Citröen Paya, però el que més em va quedar gravat, va ser la nit de reis, del 63 (o potser era el 62), en que vam anar a veure la cavalcada a Terrassa, i a sopar a casa seva, i havent sopat, van aparèixer, com per art d’encanteri, els tres Reis pel pati de la casa; el negre, que era el més alt, em va agafar en braços i em “va llegir la cartilla”, reprenent-me per algunes malifetes que, veritablement, havia fet, en tenia acollonit, però finalment  sota la promesa que em portaria bé, em van lliurar el regal, que era, ni més ni menys que, un Biscuter de pedals, amb carrosseria metàl·lica i llums; no sé d’on el va treure el meu padrí, perquè no n’he vist cap d’igual; ara ve l’explicació del misteri de l’aparició dels Reis pel pati; el meu padrí estava en un grup de teatre, i els Reis i el seu vestuari eren actors companys seus, als quals els va donar una clau de la casa i del pis superior, llavors buit, desd’on es podia accedir al pati; a més la meva mare li havia passat una “chuleta” amb les malifetes que havia fet, que dit sigui de pas, no eren moltes.

DISFRAÇ CABO RUSTY I PATINET


També hi ha un punt trist, precisament de la nit del 5 de gener, que va ser quan va morir la meva besàvia Laieta, el any 72, mentre estàvem veient la cavalcada, la meva mare, el meu germà i jo; i quan vam tornar a casa ja s’havia mort.
Ja en temps més pròpers, recordo la nevada de la tarda-nit del 5 de gener del 85, que ens va enxampar visitant a una cosina de la Sol, la “Virtuditas” (al cel sia) que havia tingut una nena, pensàvem en anar a veure la cavalcada sortint de la visita, però amb prou feines vam poder tornar a casa, ja ens va costar trobar el cotxe¡¡, que havia quedat completament colgat de neu.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS

ALTRES VIATJES A ANDORRA

    Com ja he comentat en el post anterior, vaig estar més vegades a Andorra; la primera va ser entre finals dels 60 i principis dels 70, em va dur la meva àvia materna, Antonia, i vam anar en un viatge organitzat en autocar; vam fer nit en un hotel, no recordo si a Andorra la Vella o a les Escaldes, però havia de ser prop del límit de tots dos municipis; el que recordo és que em va comprar una mini càmera de fotos, que utilitzava un rodet tipus microfilm, com a les pelis d’espies; suposo que la resta del que va comprar seria lo típic, tabac, licors i sucre.


Que jo recordi, no vaig tornar fins a diversos anys més tard, després de la mili, i amb el meu 127, diverses vegades, en viatges d’un dia, per a les típiques compres de l’època (tabac, whisky, electrònica), algunes amb la meva àvia, unes altres amb algun amic, com la de l’any 80 que ja he comentat en un post anterior( setmana santa sense plans);  les primeres vegades, passava a visitar un company de la mili, en Josep Ribes, que tenia un taller d’electrònica; però després es va traslladar i li vaig perdre el rastre; i després, festejant amb la Sol, també vam anar-hi diverses vegades; una vegada d’aquestes, en tornar, just passada la duana, se’m  va parar el cotxe, després d’unes comprovacions, vaig veure que era la bomba de gasolina,(el punt feble del 127), per sort portava una de recanvi i vaig poder canviar-la i tornar a casa.

CONSELL GENERAL DE LA VALL


Vam deixar d’anar a Andorra durant bastants anys, entre principis dels 90 i el 2007 ; en què vam fer una breu incursió des de França, aprofitant que estàvem de vacances a pocs quilòmetres, a  Ax les Bains, però això ho explicare en un altre relat.


Ja en les vacances del 2016 vam tornar-hi, portant a la meva sogra, que feia mig any que s’havia quedat vídua; aquesta vegada vam anar pel Túnel del Cadi, parant primer a Berga a prendre uns cafès amb llet; arribats a la Seu d’Urgell, vam parar-hi a dinar, aprofitant per a visitar el casc antic; reprenent la ruta més tard, vam arribar a l’hotel Delfos, de les Escaldes, a mitja tarda.
Després d’instal·lar-nos a les habitacions, vam anar a fer una passejada, visitant el centre comercial Illa Carlemany, i després vam baixar fins a la rotonda on està el monument la Noublesse du temps, de Dalí, i després de berenar per la zona, vam continuar passejant, fins a arribar a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella, i tornant a l’hotel a última hora de la tarda.


L’endemà, vam anar fins a Soldeu, per a aprofitar una promoció que hi havia amb la reserva de l’hotel, que tènies accés gratuït al mini-bus elèctric que et porta fins al final de la pista a la Vall d’Incles; el pla era seguir el sender paral·lel al riu fins a arribar a un llac que hi ha més amunt; el camí no era molt costerut, però només començar, la meva sogra va dir que ella ens esperava allí mateix, al principi, vam continuar un tram de camí, però vam comencar a pensar que era incapaç d’estar molta estona parada en el mateix lloc, i tement que se’ns perdés, vam fer mitja volta, afortunadament, perquè la vam trobar més amunt d’on l’havíem deixat; total que ens va xafar l’excursió; així que vam tornar a agafar el mini-bus de tornada al cotxe .
De retorn vam parar a Canillo a prendre alguna cosa i fer un volt; i després també vam parar al Santuari de Maritxell; i vam tornar a l’hotel a l’hora de dinar.

CALDEA


Després de descansar a les habitacions, a la tarda vam decidir  d’anar a visitar el museu del perfum, que hi ha a la seu de perfumeries Juliá, no gaire lluny de l’Hotel; la meva sogra va dir que ella es quedava a l’habitació a veure la tele, així que vam anar la Sol i jo sols; una vegada visitat el museu, vam anar passejant fins al Parc Central d’Andorra la Vella, i vam pendre un refrigeri en un local pròxim al parc; de retorn a l’hotel, la meva sogra, ens va donar un esglai, perquè vam trucar a la seva habitació i no estava, ja ens temíem que havia sortit, i com que s’orienta molt malament, es perdria; però la vam trobar en un saló de l’hotel; afortunadament, l’endemà tornàvem a casa.


La següent vegada, i de moment la ultima, que vam anar a Andorra, va ser el cap de setmana del 16 de juny del 2019, per a celebrar l’aniversari de la Sol;  vaig reservar habitació a l’hotel President d’Andorra la Vella, que està a l’entrada venint de Santa Coloma; vam deixar el cotxe al garatje de l’hotel, i després d’instal·lar-nos, vam anar a dinar pel barri antic d’Andorra la Vella; a la tarda vam voler anar a banyar-nos a la piscina (coberta) de l’hotel, però, per a la nostra sorpresa, estava plena de crios, saltant i fent el ruc, així que vam desistir, i vam sortir una estona a la terrassa, després ens vam assabentar, que s’estaven celebrant uns campionats de futbol infantil, amb equips d’Andorra, Catalunya i sud de França, i al nostre hotel havien dos equips.
En lloc del bany en la piscina, ens vam anar passejant fins a la zona comercial de l’Avinguda Meritxell i Avinguda Carlemany, on vam comprar una ràdio, després vam tornar a l’hotel, per a descansar, i al vespre  vam sortim a sopar, i a gaudir dels concerts de música en viu, que es feien per diferents punts del centre de la ciutat.


L’endemà, després d’esmorzar, vam deixar l’hotel i vam pujar a veure el llac d’Engolasters, però estava atapeit de cotxes i no vam poder aparcar, així que vam donar la volta i ens vam anar cap a la frontera;  vam parar a Organya on vam veure un “mercadillo”, en el que em vaig comprar unes sandàlies, vam aprofitar per a visitar el poble; vam seguir fins a Oliana, on vam parar a dinar; i ja, a la tarda, tornar a casa.

A Andorra, com en tot el Pirineu, hi ha nombroses llegendes, de bruixes, fades, follets… però també, sobre Carlemany, aquí us adjunto una mostra de la zona de Canillo.                                                                Font: elcami.cat, Camipedia

Autores – Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira

Text publicat per: PAS

Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.

Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.

Enllaços: 

Oficina de Turisme de Canillo

Categorías
Sin categoría

ANDORRA I VILADRAU 88

  Un any després de casar-nos, al juliol del 88, la Sol i jo vam anar de vacances a Andorra, on havia reservat un Hotel a Encamp; evidentment, ja havia estat altres vegades a país dels Pirineus, però aquesta va ser la primera que anàvem de vacances mes d’un dia.


Per a l’anada, vam anar per la ruta: Manresa-Solsona-Oliana-La Seu d’Urgell-Andorra; una incidència d’aquest viatge d’anada, va ser que, com havia de passar la ITV del 127, vaig reservar per a primera hora d’aquell dia, a la ITV de Terrassa, que llavors estava en el polígon que hi ha a la sortida cap a Manresa, ja que passava per davant, però quan vaig arribar allí, tenien tancat per festa local, encara sort que havia reservat hora!!!; per sort poc abans de la Seu, vaig veure una ITV al costat de la carretera, i veient que no hi havia cua, vaig preguntar si podia passar-la allí, i me la van passar sense problema.


Arribats a l’Hotel Rosaleda, vam veure que estava en un bon lloc, on era fàcil aparcar, al costat del riu Valira i amb bones vistes d’Encamp; a més d’estar en un edifici pintoresc; una vegada instal·lats, vam baixar a dinar;  i després a reposar del viatje: a la tarda vam anar a banyar-nos a la piscina de l’Hotel, però s’havia espatllat el sistema que escalfava l’aigua, que captava directament del Valira, per la qual cosa estava gelada, només s’hi van banyar la Sol i una nena francesa, que venia de Paris.
Després del bany vam anar a explorar el poble d’Encamp, i vam tornar a l’hotel per a sopar.


L’endemà, vam anar a visitar el santuari de Maritxell; i després vam pugar fins al Port d’Envalira a 2409 metres d’alçaria, passant per Canillo i Soldeu; vam baixar a dinar, i a la tarda vam baixar a la zona comercial d’Andorra la Vella a veure botigues.

PONT A LA ZONA D’ORDINO.


El següent dia, baixant fins les Escaldes, vam dirigir-nos a visitar la Massana, i d’allí a Ordino; tornant a dinar a l’hotel, i a la tarda de botigues a les Escaldes.
El següent dia vam anar al llac de Engolasters, i després a veure l’ermita, romànica, pròxima, baixant després a Andorra la Vella a dinar i passejar, tornant a l’hotel a mitjan tarda.


No recordo quin dia d’estada va ser, però el director de l’hotel ens va convidar a xampany , doncs, com la resta dels hostes eren francesos, celebraven el 14 de juliol; també recordo que per l’hotel corrien un parell de gatets, que a la Sol li feien molta gràcia; i que per darrere del hotel, prop del riu, habian gallines, ànecs i, crec recordar que, una mica d’hort, no se si de l’hotel, o d’algú aliè.


L’endemà, vam deixar l’hotel; però, la tornada, la vam fer pel Pas de la Casa, passant el Port d’Envalira, entrant a França, passant el col de Puymorens (1920 mts), cap a la Tour de Carol, Bourg-Madame, Puigcerda, i la Collada de Toses(1790 mts), i arribant a Vic, ens vam desviar cap a Viladrau, on vivia una cosina de la meva mare, la Roser Padró, amb el seu marit Pepet Rodó, i els seus fills, Josep, Roser, Salvador, Tina, Jordi i Gemma, que estaven de masovers en una masia dels afores, a l’est del poble.

LA MASIA A VILADRAU.


Ens vam quedar a fer nit amb ells a la masia; l’endemà al matí vam anar a banyar-nos a la bassa-piscina que tenien, i com que tenien dos cavalls, que calia treure a fer un volt, el Jordi em va animar a que muntés un i l’acompanyés en el passeig, va ser divertit, però em van fer mal els engonals dos dies; havent dinat,  vam tornar a casa, i vam donar per acabades les vacances

.
Aquesta no va ser la primera vegada,( ni la ultima), que vaig estar a Viladrau; la primera, crec que va ser abans de la mili, i ells estaven de masovers en un casalot mes pròper al poble, i vam anar juntament amb les germanes de la Roser, la Dolors i l’Angelina, i les seves respectives famílies.


Més tard, ja de novios amb la Marisol, vam anar algunes vegades de visita, i despres, de casats, vam anarr a passar alguns caps de setmana; allí vam passar molt bones estones, fent broma amb el Josep i el Salvador, i la Sol conversava molt amb la Roser filla, el que més recordo, eren algunes tardas al costat de la llar de foc, fent torradas i explicant històries de bruixes; una tarda vam anar amb la Gemma a Santa Fe del Montseny, i  vam passejar per la riba del llac; alguna vegada  vam anar amb ells, i algun amic/amiga seva, a una discoteca a Seva, el dissabte nit.


Ja amb alguns fills casats, la Roser  amb el Martí, la Tina amb el Ramón, i crec que també el Josep amb la Carme, van deixar la masia, i es van mudar a un pis al mateix Viladrau, per, anys més tard, amb la mort del Pepet, deixar el poble, perquè la Roser mare va anar a viure a Centelles, amb la Roser filla, vivint, la Tina a Espinelves, el Josep a Tona, el Salvador a Granollers, la Gemma, crec que a Barcelona, i el Jordi…, doncs no ho sé.


Entre el 2005 i el 2014, que vam estar vivint a Manlleu, vam tornar algunes vegades mes a Viladrau, sobretot per la Festa de la Castanya.

Com tota la zona del Montseny, Viladrau te nombroses llegendes de bruixes, paitides (Dones d’aiguia) i bandolers; a titol de curiositat adjunto un extracte de Wikipedia, de la biografia del famós bandoler Joan de Serrallonga, nascut a Viladrau,:

  Serrallonga va ser fill del nyerro Joan Sala i de Joana Ferrer, va néixer al mas La Sala de Viladrau el 21 d’abril de 1594. Als quatre anys, el 18 de gener de 1598, quedà orfe de mare, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona, que esdevingueren sogra i nora l’una de l’altra. Va treballar a can Tarrés de Sant Hilari Sacalm, cosa que li donà l’oportunitat de conèixer Margarida Tallades Serrallonga, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Joan Sala i Margarida es casaren, més endavant, a l’església de Sant Martí de Querós i tingueren cinc fills: Elisabet, Antoni, Mariana, Josep Baltasar i Isidre.

L’any 1627, perseguit pels soldats de Felip IV, fugí un any al Rosselló, que encara no havia estat annexionat a França, amb la complicitat de molts catalans, entre els quals els seus assalts als carruatges reials que recollien els imposts despertaven molta simpatia.

L’any 1633, refugiat al Ripollès, troba Joana Massissa, la segresta i vaguen sols per Catalunya i França.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar